El millor setmanari satíric que mai ha existit a casa nostra va aparèixer gairebé al mateix temps que la II República i va tenir la mateixa vida lliure.

En ell s’hi van aplegar una colla de joves talents que van fer, en molt poc temps, un setmanari únic, la crítica del qual, desvergonyida, ferotge, despietada, sense misericòrdia, que no respectava res ni ningú, tenia la contrapartida evident de l’enginy i de la intel·ligència dels seus redactors que es reunien els diumenges al vespre en el segon pis de l’Ateneu, convertit en improvisada redacció. La revista era dirigida per Josep M. Planes, i hi participaven Àngel Ferran, Josep M. de Sagarra, Rossend Llates, Manuel Amat, Andreu Avel·lí Artís i Gener i molts d’altres acompanyants de formidables dibuixants com Francesc Fontanals, Valentí Castanys, Ernest Guasp, Tísner i Muntañola.

Vista amb els ulls d’avui, potser sí que la publicació no va contribuir a asserenar els ànims i els esperits, durant els tensos moments que es vivien, però també és cert que aquesta no era pas la seva feina i que, d’altra banda, va contribuir a desemmascarar tot un seguit de personatges tèrbols i arribistes que procuraven veure’s afavorits amb el canvi de règim. La seva actuació conjunta, però, li va reportar odis intensos i, un cop esclatada la guerra, fins i tot una persecució física per part d’alguns elements extremistes que, al capdavall, va arribar a costar la vida al mateix Josep M. Planes.

Per saber-ne més:
Lluís Solà i Dachs. El Be Negre i els seus homes, 2 vols, Edhasa, 1977.

Publicat originalment a 20 minutos.

Aquesta nostra covarda, vella, tan salvatge terra, que deia el poeta, va ésser, fa alguns anys, un dels punts amb una activitat satírica més important del planeta. Serà que els polítics que teníem aleshores, es mereixien la sàtira més salvatge (més o menys com ara) o serà que l'enginy, condició indispensable de la sàtira, eixia a cor que vols per tots els porus dels catalans, aquella raça que segons Francesc Pujols havia d'anar pel món i tenir-ho tot pagat, i que de moment, el que fem és posar-hi els diners per tal que els extremenys vagin per Espanya i ho tinguin tot pagat.

La nostra premsa satírica fou una de les més importants del món per la qualitat estètica dels seus treballs, per l'enginy de les humorades i per la intensitat de la sàtira. Malaguanyadament, tot plegat s'estroncà amb aquella guerra del 36 -que encara dura-, i des d'aleshores sembla que està mal vist ser català i fer conyeta. El país rialler i barrilaire resta ocupat pels buròcrates i els avorrits. Tot? No, una petita tribu d'humoristes i caps-de-pardals resisteix ara i sempre a l'invasor.

Ep, però, vinga, anem a pams. De què va això de l'humor i la sàtira?

La premsa, de bon principi va incloure dos tipus d'elements gràfics: les il·lustracions, imatges que acompanyen el text i amb una intenció didàctica o estètica el que fan és complementar-lo; i les caricatures, paraula que denominava qualsevol imatge de caire satíric o còmic, que no es limiten a il.lustrar un text sinó que tenen sentit per elles mateixes i contenen un missatge (que pot ésser irònic, satíric, sarcàstic o crític). Avui en dia, del que aleshores s’anomenava caricatura, i que és l’adaptació del terme caricatura en el sentit que li donaren els anglesos (que per la seva part manllevaren el terme del “caricare” italià), en el nostre idioma en diem humor gràfic, però en moltes obres, sobretot anteriors als anys 20 del segle XX, caricatura i humor gràfic són sinònims, pel què es considera Hogarth, Goya o Lautrec grans "caricaturistes", quan en realitat el que feien eren imatges satíriques. La terminologia del tema sempre ha estat un pèl confusa. Anotem que un dels primers en denominar això que fem els ninotaires "humor gràfic" fou el gran artista català Joan Junceda, que a mitjans dels anys 30 ja va escriure un interessant Assaig sobre l'humorisme gràfic. Fins que a finals dels 50, els francesos, encapçalats per gent de lletres de prestigi, com Michel Ragon i Jaques Sternberg no adopten aquesta denominació per als dibuixos satírics, el terme no es consolida plenament. Quines coses!

La nostra Caricatura es correspon al “portrait chargé”, retrat d’un personatge real, exagerant-ne o simplificant-ne les faccions per aconseguir una efecte satíric o purament estètic. El problema terminològic fa que moltes paraules apareguin com a sinònims quant en realitat no ho són, però com que s’han utilitzat com si ho fossin, en realitat ho acaben essent. Una mica embolicat, la veritat.

Molts autors, però no estan d’acord amb el terme humor gràfic, car sobretot troben inadequat per a les seves obres el mot “humor”, al considerar que ells realitzen sàtira gràfica, que és una cosa on no hi ha l’obligació de fer riure, cosa que, en canvi, sembla implícita en l’altra denominació. Ivan Tubau apunta una definició a El humor gráfico en la prensa del franquismo (Barcelona: Mitre, 1987), llibre imprescindible, que eximeix l’acudit de la necessitat de fer riure, doncs diu que l’acudit gràfic “es un juego con ideas expresado mediante dibujos, con o sin la ayuda de palabras”. Anys abans, Junceda en el seu Assaig sobre l’humorisme gràfic (Barcelona: Institut Català de les Arts del Llibre 1936), certifica la proximitat entre els humoristes gràfics i els poetes; el dibuixant Màximo qualifica l’humor gràfic de gènere literari; Perich considera el gènere com un mitjà que li permet expressar un seguit de missatges o idees; i Mingote considera la vinyeta d’actualitat més propera al document que a l’obra d’art. Jo mateix, modèstia a part, al catàleg Trazos, un siglo de ilustración y buen humor en Mundo Deportivo (Barcelona, MD, 2006) vaig escriure: “Es un género de opinión, aunque el humorista no construye a través de palabras sino de imágenes”.

El dibuixant d’humor també pot ser anomenat dibuixant satíric, dibuixant còmic, ninotaire, acuditaire, humorista gràfic, caricaturista, vinyetista, opinador gràfic... Els polítics ens anomenen "carallots", "cràpules", "irresponsables", "malparits", i altres mots que transmeten la seva estimació per la nostra professió que es dedica a dibuixar-los dia sí i dia també amb les nàpies grosses.

Hi ha alguns llibres que fan començar la historia de l’humor gràfic ben bé en els gargots de les parets de les coves d’Altamira. I si bé la caricatura és una de les més potents formes d'expressió gràfica i de ben segur que antecedeix l'escriptura en antiguitat, aquest humor que hom troba en peces artístiques etrusques, egípcies, en capitells i en ceràmiques de la tribu més recòndita de l'Àfrica, no el podem fer servir com a antecedent directe de l'actual humor gràfic. L'esperit és similar i el parentesc entre els dos és segur, però l'humor gràfic que avui tractem neix i es desenvolupa conjuntament amb la premsa escrita. La sàtira de Juvenal, i les gàrgoles son parents propers, però no son els pares del nostre gènere. Bé, si de cas deixem-ho per un altre dia que tinguem temps per fer-hi la prova de l'ADN.

La sàtira gràfica, que beu de les fonts de la sàtira literària però utilitzant les eines dels artistes gràfics, s’estructura com a llenguatge innovador i de gran acceptació des del moment en que li és possible una ràpida fabricació i uns tiratges massius. Podem citar com a antecedents les pintures dels Cranach, Brueghel, El Bosco o Teniers, i encara més els dibuixos “carregats” (d’aquí ve el terme caricatura) dels Carracci, Bernini o Da Vinci; però és la possibilitat de realitzar i distribuir còpies d’aquestes imatges grotesques, el que acaba per definir el gènere, pel què el part de l’humor gràfic no serà fins a l’aparició dels gravats de Hogarth i Goya. Al nostre país hi ha la tradició de les auques, que s'empelta amb la d'aquesta disciplina, essent un fenomen autòcton i que mereix el seu estudi particular. L'auca no ha influenciat excessivament la historia de l'humor gràfic mundial, però sí que deixa rastre en les millors manifestacions humorístiques del nostre país, com l'obra de Xavier Nogués, Apa, Josep Maria de Martin, Toni Batllori o els magnífics ninotaires tan moderns que publiquen a El Web Negre.

El dibuix satíric és, sobretot, popular. Per tant triomfa en fulletons volants, gravats i litografies de gran tiratge, en estampes que es venien soltes per tot europa i que tenien gran acceptació perquè no calia saber llegir per fruir-ne. Tot plegat afavorirà l’aparició d’un nou tipus de premsa específica. El 1825 apareix La Caricature a França, la revista d’atzarosa existència dirigida per l’inefable Philippon que acollirà les imatges de la primera generació brillant de caricaturistes -Daumier, Gill, Gavarni, o Doré- i que serà la primera d’una llarga llista de publicacions de caire satíric.

Al nostre país, la publicació pionera en el camp de la sàtira serà El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català, que veu la llum l’any del senyor de 1841, i passa a millor vida el mateix anys al cap d'uns pocs mesos. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran continues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), son les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomás Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Es tracta d'autors de gran interès però que no arriben a superar els mestres francesos. Tot arribarà. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, a Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), Papitu (1908), Picarol (1912), Cuca Fera (1917), L’Estevet (1921), Xut! (1922), o El Be Negre (1931). Penseu que la competència entre L'Esquella de la Torratxa (que feia un humor catalanista d'esquerres) i el Cu-cut! (catalanista de dretes), fa que la qualitat de les dues revistes es dispari a nivells estratosferics, amb perdó sigui dit. Cadascuna d'aquestes publicacions, per mirar de superar l'altra, afina la gràcia, l'estètica, la mala bava, fins a situar-se a anys llum (només cal mirar l'hemeroteca) en nivell de qualitat respecte la premsa satírica que es feia a Madrid (per dir un lloc a l'atzar). El 1910, a Madrid feien una sàtira del segle XVIII i a Barcelona convivien L'Esquella, el Cu-cut! i el Papitu, fent l'humor més modern del món.

La vinyeta humorística es desenvoluparà en aquestes publicacions fins al seu format actual, amb diverses generacions d’artistes gràfics d’extraordinari talent que es succeeixen fins al desastre de la guerra civil. Apel·les Mestres, Manuel Moliné o Llorenç Brunet, complementen els noms de la primeríssima generació, amb un grafisme encara clàssic de dibuix que encara no ha aconseguit separar-se de l’academicisme (Mestres serà el dibuixant que més experimentarà i trobarà nous camins gràfics, que constituiran els fonaments de la brillant escola catalana d’humoristes). La següent fornada la formaran Josep Costa "Picarol", Gaietà Cornet, Joan Llaverias, Feliu Elias “Apa”, Joan G. Junceda, Ricard Opisso, Romà Bonet “Bon”, Lluis Bagaria, o Xavier Nogués, que son els que aconsegueixen elevar el llistó de l’humor gràfic català, i fer que aquest sigui universalment reconegut com, evidencien tant l’especialista John Grand-Carteret al pròleg del llibre de dibuixos Kameraden, com Fernando G. Barros al seu feixuc llibre de dos volums La Caricatura Contemporánea (Madrid: Ed. América, 1916. Vol. II), on ja distingeix “l’escola catalana” de la resta de dibuixants satírics i humorístics de les terres de la península: «Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte [es refereix a la caricatura]. Verdaderos maestros que junto á una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy á menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid.»

Una tercera generació de qualitat igual o superior va veure estroncada la seva consolidació pels fets del 36: Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, Benigani, Artur Moreno, Josep Bartolí, Jaume Juez “Xirinius”, Ernest Guasp o Martí Bas son alguns dels noms d’aquesta prometedora promoció que tanmateix no va poder desenvolupar amb normalitat el descomunal potencial que hauria eclosionat si les circumstàncies no haguessin estat tan tràgiques, però malauradament la cosa va acabar com el rosari de l’aurora.

Després de la guerra, pràcticament tan sols Valentí Castanys i Joaquim Muntañola feren d’enllaç entre els dibuixants d’abans de la guerra i les noves fornades d’artistes del llapis. L’humor gràfic, pel què té de subversiu, fou desterrat dels mitjans que tan sols publicaven vinyetes intranscendents d’humor tou. Molts dibuixants es refugiaren en el món de la historieta, però no toca parlar aquí de la interessant però el·líptica obra publicada a les revistes infantils, els còmics i al camp de la il·lustració, ni dels TBO, les revistes de Bruguera, l’Infantil, Tretzevents i Cavall Fort. A la premsa, i treballant sota l’esguard ferotge de la censura, hi comencen a despuntar Conti, Cesc, Peñarroya, Cifré, García Lorente, un recuperat Tísner, Cerón i finalment el Perich, pedra de toc punta de llança o digues-ne-com-vulguis del que en els anys 70 s’anomenarà “boom” de l’humor gràfic.

La llei de premsa de Fraga, que abolia la censura prèvia, i els aires de canvi, és l’època en que es fa cert el tòpic que a través d’un acudit es podien dir moltes més coses que a través d’una editorial. Aquest “boom” propicià que, com els bolets a la tardor, nous valors apareguessin en el panorama de l’humor gràfic. I els joves d’aleshores són els veterans d’avui: Toni Batllori, Fer, José Luis Martín, Tom, Romeu,L'Avi, Oscar Nebreda, Joma, Ja, Ivá, Ferreres o Guillén, als que podem afegir els traspassats Gin, Ivá, i Oli. Si bé sempre la línia que separa l’humor gràfic de la historieta sempre ha estat confusa, i molts humoristes han dibuixat historietes i historietistes han realitzat acudits, d’uns anys ençà, la cosa encara ha anat a més, perquè les principals revistes d’humor han seguit el model de la nord-americana Mad per a realitzar la sàtira dibuixada, utilitzant més la historieta que no pas l’acudit. El Jueves (1977) n’és l’exemple paradigmàtic, ja que és una revista d’historietes d’humor, no pas d’humor gràfic pròpiament dit; en canvi l’humor gràfic ha estat present a les revistes catalanes El Bé negre /Amb potes rosses (1977), Butifarra! (1975) El Drall (1988) o El Triangle (1990), que si bé avui en dia és un setmanari d’informació, va començar com a èmul de la publicació satírica francesa Le Canard enchainé. A banda d’aquestes, magre és el balanç pel què fa a publicacions d’humor gràfic catalanes, que s’ha hagut de refugiar a les comarques, si bé amb col·laboracions de primer nivell, tant gràfiques com literàries : La Pipa d'en Roc, que feu fum a Mataró; El Pou... calent, safareig satíric amb domicili a La Garriga; El Cementiri, de nou a Mataró; El Badall de Gràcia, tan poc barcelonina com el barri que duu al títol; La Xinxeta, que feu forrolla a Girona; El Xerraire, Cul de sac, Kul de Sak i El Xerraire de Tetassa, van fer petar en aquesta localitat del Vallés on la gent té fama de gastar mala raça; El Pardal Moderat, emprengué el vol a Vic; Empordà Funeral, que no cal ser molt espavilat per saber a quin tros de terra va néixer i, sobretot, morir; La Comarca Carlina, portaveu anti-liberal de les terres d’Olot; l’Escudella i carn d’olla, cuinada amb algun ingredient d’aquells de llepar-s’hi els dits als fogons patumaires de Berga; La Pansa, viperina publicació de Tàrrega; i l’única que encara viu, la tarragonina Deliróplis (que ja tira més cap al còmic, que no pas a la sàtira, cal dir-ho), son els intents més notables de recuperar una tradició tan catalana com la botifarra amb seques, que és la tradició de les publicacions satíriques. També els diaris, a través de diversos suplements han explorat aquest camí: Hora Boja (suplement d'Hora Nova), La Llufa (suplement d'El 9 Nou), Ahir (suplement de l'Avui), Diari de Brusilona (suplement del Diari de Barcelona), El 8 Buit (suplement de El 9 Nou), Noguerola (suplement del diari Segre), La Coma (suplement de El Punt), El 7 negre (suplement de Regió 7), El Burladero (suplement de La Vanguardia), El Web Negre (suplement de El Periódico de Catalunya) o Lo Pixador de la banqueta (suplement de La Mañana), han intentat mantenir encesa la flama de la sàtira cremant paper de diari.

Avui dia, al panorama de l’humor gràfic català, tot i que pocs poden publicar amb regularitat en la nostra llengua –però això ja són figues d’un altre paner– hi trobem novament alguns dels humoristes més interessants de la península: Toni Batllori, Miquel Ferreres, Joma, Fer, Jap; un seguit de veterans al peu del canó: Romeu, Óscar Nebreda, Kim, L'Avi, Alfons López, Ventura, Nando, Guillén, Bié, Puyal, Pierino, Napi, Ermengol, Marçal, Montesol, Azagra, Paco Mir; uns quants nous valors que podriem considerar consolidats i han apunten a una renovació estètica i conceptual: Manel Fontdevila, Monteys, Pallarés, Boada, Tharrats, Cli, Gras, Faro, Pepe Farruqo, Juanjo Sáez, Cifre, Óscar Sarramia, Jordi Labanda, Néstor, Yorgos, Quim, Ferran Martín, o -ja em permetreu que m'inclogui en la llista- Kap; i finalment una nova generació de joves que empenyen amb força i que amb un impressionant domini de recursos gràfics i trempera, han evidenciat aquest canvi estètic, molt interdisciplinar i d'acord amb els nous gustos: Quel, Simón Vázquez, Aleix Saló, Oriol Jardí, Raúl Ariño, Juanjo Escofet, Jordi Borràs, Franchu, Bartual, Broto...

D'altra banda, al bloc de xarxes socials i llengües es va publicar en un post que els Saragossans es queixen de la manca de comunicació a baix preu entre Zaragoza i Lleida. També feia esment a un article publicat a La Vanguardia que em serveix per introduir un segon canvi d'estratègia de ciutat: el cas de València, que després de molts anys d'aliniar-se polítcament i econòmcia amb Madrid (estic parlant de la ciutat, no del poder central de l'Estat) ha decidit recentment per acostar posicions amb Barcelona. Perquè aquest canvi? Jo hi veig diferents raons: en primer lloc estem en un moment de canvi econòmic i l'economia valenciana haurà de fer una transformació profunda, donat que està profundament afectada per la crisi immobiliaria. En segon lloc l'aliança amb Barcelona permet una estratègia conjunta de gestió portuaria. Barcelona és el port comercial més important de la mediterrània i València li va al darrera... Per últim, València ha esdevingut una regió rica dins l'Estat i els seus interessos en temes com la gestió dels recursos, la distribució territorial dels fons públics i la creació d'infrastructures de transport s'alinia cada dia més amb la regió metropolitana de Barcelona. 

Veurem què passa amb aquestes dues ciutats. En qualsevol cas és interessant veure com el que diu la teoria (que les ciutats prenen iniciatives de desenvolupament cada cop més autònomament) també passa al teu país.

 Això és la mascota de la Expo. Es podria escriure molt sobre mascotes també eh? Mare meva...

PS: Aquest post va amb tres setmanes de retràs. L'accident de l'ordinador va fer més greu un retràs ja considerable. Gràcies a Xarxes socials i llengües, d'on he obtingut tota la inforamció, quasi.

En el fons, la sociologia s'ha dedicat a estudiar la imbrincació d'aquestes dimensions (individual i col·lectiva) en el comportament i com això ha portat a les societats actuals. Aquest tipus d'anàlisi permet explicar, per exemple, perquè diferents tipus d'immigrants s'especiaitzen en determinades feines i com es creen les comunitats d'immigrants: la seva cultura sobre el treball, el fet que els primers que arriben es dediquin a un tipus de feina i no un altre, etc.

Des d'un punt de vista aplicat, les empreses han començat a orientar de forma massiva la seva publicitat cap a la utilització de les xarxes socials i comunitats i a apel·lar a les institucions i cultures concretes per a situar els seus productes en el mercat. Així, la perspectiva sociològica està més viva que mai. És la mort de l'homo economicus racional-maximitzador? 

De la mateixa manera, apareix un discurs sobre la 'cohesió social' on la diversitat i la tolerància juguen un paper com a factors d'atracció (la ciutat com a mescla de cultures i font de diversitat) que xoca frontalment amb les pràctiques empresarials de la gestió urbana contemporània.

De tots aquests temes es va parlar durant les diferents sessions del congrés. A destacar la comunicació de la Sara Gonzalez de la Universitat de Leeds titulada 'urbanismo neoliberal en las ciudades europeas'. La Sara va destacar a més que al Regne Unit tot el debat sobre la ciutat gira al voltant de la sostenibilitat. Si tenim en compte que el Regne Unit marca en tots els sentits l'agenda acadèmica i política europea avui dia, ja sabem (de totes formes ja s'intuïa) de què parlarem en els propers anys quan volguem estudiar la ciutat.

PS: Jo vaig fer la meva humil aportació parlant del costat fosc de la governança i com analitzar-la. Aquí teniu el powerpoint presentacion-marc-pradel.ppt

i aquí l'article sencer:

aproximacion-critica-al-discurso-de-la-gobernanza.pdf

Ja us aviso, la presentació és més dolenta que l'article, que a la vegada és força espès...

També ens permetria analitzar quin és el canal d'accés a la participació quan aquesta és informal (és a dir, a través de quines persones connecten amb les administracions). Com sempre la part complicada de tot això sembla que és la recollida de dades.... Bé, és un apunt al natural de per on pot ser interessant tirar quan s'estudien temes de governança, creativitat social i el paper de la societat civil. Quan en sàpiga més en tornem a parlar.

"Las ciudades son inmensos laboratorios de ensayo y error, fracaso y éxito, en todo lo referente a urbanización y diseño del hábitat humano. La planeación racional de las ciudades tenía que haber utilizado este laboratorio para elaborar, conformar y verificar sus teorías y principios. En lugar de esto, los profesionales y maestros de la disciplina (si es que merecen llamarse así) han ignorado el estudio y examen de los éxitos y fracasos concretos y reales [...] y se han dejado guiar por unos principios deducidos de ciudades, suburbios y sanatorios antituberculosos vistos únicamente en sueños o en su fantástica y fabulosa imaginación; es decir lo han hecho todo menos echar una ojeada sobre las ciudades de verdad." 

Les grans reformes urbanes ha intentat amotllar la ciutat als ideals dels urbanistes i arquitectes, ignorant com eren les ciutats en realitat, i que les interaccions entre els ciutadans també construeixen la ciutat. Una línia de pensament, entre la que es troba bona part de l'antropologia urbana analitza aquests aspectes. La relació entre els botiguers i els habitants dels barris o els usos que els ciutadans donen als espais públics en són un exemple. Tot i que els urbanistes planifiquin uns usos per als espais públics, els habitants tenen la última paraula creant nous usos i redefinint aquests espais. També espais privats o privatitzats poden ser reconquerits per la ciutadania a través del seu ús quotidià. És el cas, almenys al meu barri, de moltes pistes de bàsquet i futbol d'escoles. Les autoritats lluiten contra aquesta creació espontània d'usos a través de la normativa i la reurbanització que es torna restrictiva per tal d'evitar-ne usos imprevistos... sense adonar-se que el tipus d'ambient que permet l'atracció de la classe creativa (vegeu anteriorment) es crea gràcies a aquesta espontaneitat.

Amb aquest post he volgut parlar i fer entendre que les ciutats no són només cosa dels urbanistes i els arquitectes. De fet fins ara, aquests han estat els aliats més grans del poder en la construcció de ciutats on regna la desigualtat. Prometo que el pròxim post serà menys espès.

 [A la foto, París del futur segons Le Corbusier, per molts un visionari, per mi un desastre d'home... però no ho digueu als arquitectes que potser s'ofenen. La imatge mostra grans rascacels. El carrer és per als cotxes i no pels vianants, i la vida diaria es fa dins els edificis... visca la modernitat?]

L’origen del concepte es troba en la crisi de l’Estat del Benestar. En la profunda crisi ecnòmica dels anys 70i 80 algunes regions urbanes van aconseguir reeixir i tenir un model econòmic propi que generava competitivitat sense generar segregació social i exclusió. La base de l’èxit es trobava en el tipus de relacions entre les empreses i la implicació d’aquestes en el territori. A Itàlia, per exemple, l’existència de petites i mitjanes empreses on els llaços familiars i de proximitat eren forts van generar un clima de confiança entre aquestes i un consens en la presa de decisions. Veient l’èxit d’aquestes regions les grans institucions van intentar estandaritzar el model per fer-ne el model de superació de la crisi econòmica.

Així naixia una vertadera ideologia de la governança que fonamenta la seva legitimitat en la participació però que en realitat legitima al sector privat per intervenir de forma molt forta en el desenvolupament de polítiques públiques, mentre que la societat civil té molts problemes de representació (perque us en feu una idea, sovint les ONGs son considerades les representants de la societat civil). En aquest context la societat civil és la vertadera protagonista en la lluita contra la exclusió social, donat que pressiona i inventa noves formes de suport entre els ciutadans (per exemple l'impuls de plans comunitaris a princpis d'aquesta dècada, dels quals parlaré en una altra ocasió).

Fa un temps Richard Florida va publicar The Rise of the Creative Class un llibre que va tenir gran impacte segons el qual hi ha una nova classe social la base de la qual és la creativitat i la innovació. Aquesta classe social innovadora cerca aquells ambients urbans més tolerants, donat que és en aquests ambients on podrà desenvolupar la seva activitat i a la vegada sentir-se rodejat d'altres creadors. Per tal de mesurar si una ciutat té o no un nivell important de classe creativa Florida proposa diferents index, dels quals n'exposo dos de molt cridaners:

• Gay index: allà on hi hagi una comunitat homosexual potent hi ha una societat tolerant que també respectarà als creatius
• Bohemian index: un entorn urbà amb un nombre elevat d'artistes i bohemis indica també la presència de la classe creativa

La idea de Florida ha tingut un èxit relatiu entre la classe política que s'ha afanyat a fer un discurs per atraure innovació i creativitat a les ciutats. Barcelona no és una excepció a aquesta tendència, i està intenant crear ambients on la innovació, la creativitat i el disseny siguin importants. El districte 22@ és un exemple d'aquests intents, amb equipaments com el centre del disseny que estarà ubicat a la plaça de les Glòries.

Malgrat tot l'ajuntament de Barcelona no ha fet gaire per mantenir un bon índex de bohemia. Després d'una intervenció al Raval que va acabar amb la creativitat musical que hi havia en aquest barri està ara eliminant paulatinament els equipaments culturals que des de l'àmbit de la societat civil van sortir al Poblenou. El cas de la Makabra ha estat un dels que més ha trascendit a la premsa però n'hi ha hagut més, de forma que més de 100 artistes han abandonat el barri en els darrers anys.

Independentment de la poca rigurositat amb la qual Florida defineixi el concepte de classe creativa (en última instància, que vol dir ser creatiu?), la classe política l'ha aprofitat... de forma selectiva.