La Xarxa i els videojocs poden ser més que un entreteniment amb finalitats lúdiques. Ens ho demostren eines com Zac, el primer navegador desenvolupat específicament per a nens autistes o amb altres desordres com la síndrome d'Asperger.

Gràcies a aquesta eina, els nens poden interactuar directament amb els jocs i les activitats especialment creades per a persones que mostren característiques de desordres d'espectre autista, com la dificultat d'interacció social, la de comunicació i el comportament repetitiu.

Aquest no és l'únic cas d'eina informàtica amb aplicacions terapèutiques. Fa alguns mesos us vam parlar del projecte Playmancer, una iniciativa europea on hi participen especialistes de l'Hospital de Bellvitge i que pretén crear jocs que puguin formar part de l'arsenal terapèutic que intervé en determinats trastorns mentals com els alimentaris o d'adicció al joc.

Per altra banda, alguns estudis com el de la Universitat de Carolina Est demostren que alguns jocs convencionals com el puzzle Bejeweled 2 o el Peggle fan disminuir els nivells d'estrés i fatiga respecte als grups de control.

També existeixen altres programes molt coneguts i a l'abast de tot el públic com Brain Training, on els exercicis de càlcul o retenció de dades ajuden a exercitar i agilitzar processos mentals, o consoles com la Wii utilitzada també amb finalitats no lúdiques degut a la seva interactivitat amb el moviment.

Adjunto una portada de la revista “Actuel” que es publicava als anys 70, enmig d'una protestació fluctuant (seriositat) però de ben segur en un procés d'autoconeixement de la necessitat de reivindicar la llibertat. Aquesta reviviscència és saludable perquè hem de comprovar l'obligació de la permanència de corrents contraculturals...

Ens hem de preguntar coses, sense parar!

Avui s'ha convertit en un lloc deprimit on sovint tinc ganes de fugir de tothom. Què se n'ha fet del plus freak et moins fric?

El meu instint assassí creix quan entro en contacte amb el free jazz, i m'ho imagino mitjançant l'aglutinació d'estils musicals que s'esbarallen en ple procés abstractiu.

Els Hysteriofunk (banda andorrana) són els fixadors d'un brillant fenomen experimental. Estan molt inspirats pel gènere musical dels anys 1960. En diuen psicodèlia. És una construcció rítmica poc complexe i hipnòtica. Les melodies són repetitives i penetrants. Els solos instrumentals són llargs i tortuosos. El paisatge musical d'aquest grup presenta velocitat, neguit i impaciència; ho fan amb tota llibertat per atènyer amb els seus efectes sonors i distorsionats; la delectació!

Hysteriofunk són: Oriol Vilella (guitarra), Oscar Llauradó (baix), Roger Casamajor (teclats, samplers, programacions) i Lluis Cartes (bateria).

Hysteriofunk actua al Festival Testarock, el proper dia 5 de juliol a les 22 hores, al casc antic d'Andorra la Vella, Cap del Carrer, Principat d'Andorra.

Aixopluga-t'hi!

És ben conegut el fet que la Psicoanàlisi recorre a mites o produccions artístiques o del folklore popular per reflexionar sobre l'home. Seguint aquesta tradició es parla de la síndrome d'Ulises, una metàfora que fan servir psicòlegs i psiquiatres per descriure una serie de símptomes que presenten les persones que han hagut d'emigrar dels seus països d'origen a la recerca d'uns condicions de vida millors, i deixar allò que coneixen i estimen per aventurar-se en un nou "món" desconegut. Aquesta nova realitat, però, no resulta com ells havien somniat.

A tots ells, ciutadans sovint invisibles per a nosaltres, hi dedico aquesta fotografia.

Per altra banda, l'estudi del Consell Assessor de Salut Mental de Catalunya diu que al menys un 30% dels pacients atesos en els Centres d'Atenció Primària presenten algun problema de salut mental.

Què fer amb aquesta demanda? Més medicació o més psicoteràpia? Cap solució exclou l'altre, però potser les autoritats sanitàries haurien de començar a creure de debó que els tractaments psicoterapèutics no mèdics són efectius. Hi ha països del nostre entorn, com Finlàndia per exemple, que ho tenen molt clar.

Per què serà que a casa nostre les coses bones sempre arriben amb retard? Potser és que venen amb tren...

Aquest matí he escoltat una notícia a la radio que ha despertat la meva curiositat. Després d'un nou estudi sobre els antidepressius, el quotidià britànic Guardian ha publicat un article força impactant titulat: Prozac, used by 40m people, does not work say scientists. Aquest escrit ve a explicar grosso modo que els antidepressius com el Prozac, entre altres, no són eficaços i que les pastilles blanques i verdes que tots coneixem només tenen efectes placebo. Aquest article farà sense dubte córrer molta tinta perquè planteja moltes qüestions. Primer de tot deixa entreveure que els coneixements científics sobre les malalties psicològiques actuals en constant creixement, com la depressió, no són extraordinaris i per tant encara s'han de fer molts descobriments i molts progressos. Com a màxim, en els darrers deu anys d'investigacions i molta polèmica, les depressions estan classificades en general en dues categories: les severes i les menors. Mentre les primeres, molt greus, es poden curar i se salven vides amb uns tractaments a base de les famoses molècules, les segones, lleus, normalment curtes en el temps, i causades per un esdeveniment de la vida com la mort d'un proper o un divorci, haurien de ser tractades com a molt mitjançant psicoteràpia. No tinc cap estudi a mà sobre el volum d'utilització dels medicaments castigats pel rotatiu britànic però tot fa presagiar que la demanda de píndoles bicolors que faciliten la vida de la rutina quotidiana és colossal. En aquest mateix sentit és irrefutable que som uns formidables consumidors d'antidepressius! Els objectius econòmics darrera d'aquest mercat són immensos i crec que ens mereixem tota la veritat. El missatge de la publicació esmentada és positiu: més diàleg amb els malalts evidentment, més recerca i sobretot més transparència!

El proper dissabte 17 de novembre se celebrarà a l'auditori del Museu d'Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3), la Jornada Trauma i Transmissió. Efectes en la subjectivitat dels ciutadans de Catalunya de la Guerra del 36.

Aquesta Jornada pretén presentar les primeres conclusions de la recerca iniciada l'any 2005 a inciativa de la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM). Sota la direcció de les psicòlogues clíniques i psicoanalistes Anna Miñarro i Teresa Morandi i l'assessorament metodològic de l'antropòleg Oriol Romaní, la investigació pretén conèixer i reconèixer les conseqüències psíquiques que van provocar els fets del 36, el franquisme, el postfranquisme i la transició.

El cineasta Julio Medem ha produït i muntat el documental Uno por ciento, esquizofrenia dirigit per Ione Hernández. La directora ha filmat entrevistes amb malalts, familiars, psicòlegs i psiquiatres per tal d'explicar com viuen la malaltia els seus protagonistes.
El títol del documental, que reflecteix el tant per cent de la població mundial que pateix aquest trastorn, pretén apropar-se a la malaltia i deslliurar-la de l'estigma social que pateix.
El director basc també ha produït ¿Qué tienes debajo del sombrero? un documental sobre l'artista amb síndrome de Down Judith Scott dirgit per Lola Barrera i Iñaki Peñafiel.