Us explicaré una mica cada etapa amb les seves fotos més representatives.

1a etapa

Un cop a la Boca sud del Túnel de Vielha ens vam haver d'abrigar perquè la temperatura era força baixa, bastant nerviosos vam començar trobant-nos amb uns primers 20km força durs, rierols que a la temperatura que estàvem intentavem passar sense mullar-nos i

pujades dures amb pedra solta i baixades per l'estil

on notava bastant el pes extra de la bici respecte els entrenaments, 1kg dels bidons i uns 10kg de portabultos i l'alforja, en total gairebé el doble del pes de la bici normal.

Ara bé, malgrat la duresa inicial el paisatge era fabulós.

Per sort, un cop vam arribar a Vilaller el terreny i la temperatura van millorar molt i vam començar l'ascenció al Coll de Serreres sense massa dificultat, però la ruta es va tornar a complicar al Camí de l'Aigua que ens va fer baixar de la bici bastantes vegades degut a la seva complexitud tècnica.

El tram més dificultós es va acabar ràpid i vam enfilar per asfalt fins al mirador de l'església on vam xerrar una estona amb un noi que ja ens havíem trobat una estona abans.

I d'aquí fins a Gotarta on ens vam allotjar a una casa particular que ens van tractar fantàstic.

El primer dia no va presentar masses complicacions i va quedar així:

Kilòmetres: 50,25
Temps pedalant: 5h44'13''
Velocitat mitja:8,75

2a etapa

Ens vaig despertar sense cap problema muscular i després de la primera baixada vam començar a enfilar.

Afortunadament les cames encara estaven fresques, però el segon coll del dia se'm va encallar bastant, la primera part del Coll de l'Oli va ser perfectament ciclable, però l'últim tros vaig haver de baixar bastant.

Ara bé, la vista s'ho va valdre.

La baixada va ser com l'últim tram de pujada, tan tècnica que vaig anar a peu la major part del descens.

Per sort era l'última dificultat del dia, aviat vam arribar a l'alberg de Cabdella i havíem superat una altra etapa sense cap gran entrebanc, va quedar així:

Kilòmetres: 45,49
Temps pedalant: 5h15'53'
Velocitat mitja: 8,64

En aquest alberg vam estar amb un grup de 4 nois d'Albacete que feien la Transpirinàica, ruta que travessa els Pirineus des de Blanes fins al País Basc, ells la feien en 16 dies. Això ja són coses de força major :D

3a etapa

Només aixecar-me del llit vaig notar que les cames ja no eren les del dia abans, possiblement perquè entrenaments de dos dies seguits n'he fet molts, però de 3 dies ja no tants, i tenint en compte que en aquesta etapa teníem el temut Coll del Triador que enfila 1100m fins a la cota 2100 al llarg de 12,5km ja m'esperava els problemes musculars que més tard apareixerien.

Poc després de sortir de l'alberg vam començar a enfilar, al km 3 ja tenia dos punts del quàdriceps esquerra dient-me què havien fet per merèixer això, i un altre punt del quàdriceps dret que començava a fer-se sentir.

Veient que encara em quedaven 9,5km de pujada ininterrompuda em vaig prendre un tubet de magnesi líquid per evitar les rampes i un gel de cafeïna, els problemes musculars es van alleujar i vaig seguir pujant, més amb el cap que amb les cames.

Per sort les cames van aguantar les dues hores i poc de pujada i el cim va arribar aviat.

Les vistes des de 2100m eren fantàstiques (també el vent).

Ara ens tocava planejar durant uns 20km superant un parell de colls sense massa importància, hauria estat més fàcil si no fos perquè se'm va acabar l'aigua al kilòmetre 16 i no hi havia cap font fins passades un parell d'hores, impressionant que bona que està l'aigua quan es té tanta set!

Des de dalt del Triador fins al final de l'etapa, a Espot, va ser bastant suau i va quedar de la següent manera:

Kilòmetres: 45,13
Temps pedalant: 5h19'43''
Velocitat mitja: 8,46

4a etapa

Si ja us he dit que poques vegades havia sortit 3 dies seguits en bici encara menys vegades he sortit 4 dies, així que m'esperava una etapa dura, però més que una etapa dura va ser un calvari de 20km.

Vaig començar molt més fresc del normal gaudint de paisatges com el del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici:

Tot seguit vam enfilar bastant per carretera, cosa que em va fer gaudir del ciclisme de carretera com no ho havia fet mai, pujar un port durant una hora sense cap cotxe et permet gaudir de la carretera com no es pot fer aquí al Bages on els cotxes et passen a dos pams mirante malament.

Però als voltants del km40 va començar el meu calvari, una pàjara que em deixaria KO durant 20km.

Arribant al seu moment àlgid al refugi de Montgarri, on estava tan cansat i marejat que vaig perdre l'equilibri i vaig mig caure, al aixecar la bici em vaig desequilibrar i vaig caure sobre seu (encara tinc els pinyons marcats al turmell), i finalment, quan la bici estava recte al pujar-hi no vaig calcular bé l'alçada i li vaig donar una puntada de peu al quadre fent-li saltar un suport del cable de transmissió...

Per sort poc després els dos gels de cafeïna, la barreta Powerbar i el Nestea (em sembla que hauria donat positiu en dopatge :-D) em van fer efecte i vaig aconseguir pujar fins al Pla de Beret bastant dignament:

Un cop al pàrking de l'estació d'esquí de Baqueira ja podíem dir que teníem els Pedals de Foc, només quedava baixar fins a Vielha, cosa que vam fer per una carretera quasi desèrtica a 45km/h amb una boira que feia el paisatge molt misteriós:

L'entrada a Vielha va ser màgica, i encara més ho va ser quan l'organització de Pedals de Foc ens va donar el maillot de finishers:

Al mirar el compte kilòmetres de l'últim dia vaig entendre el perquè de la pàjara, després de tres dies a unes 5h30' de mitjana en bici l'últim dia va ser el més dur:

Kilòmetres: 85,75
Temps pedalant: 7h21'01''
Velocitat mitja: 11,66

De manera que amb la suma de les 4 etapes queda així:

Kilòmetres: 226,62
Temps pedalant: 23h40'50''
Velocitat mitja: 9,37

I fins aquí la meva crònica de Pedals de Foc!

Teniu totes les fotos en mida original a aquest enllaç del meu Picasa.

Cocaine Cowboys (quart), Cocaine Cowboys (cinqué), Cocaine Cowboys (sisé), Cocaine Cowboys (setena), Cocaine Cowboys (vuitena), Cocaine Cowboys (novena), Cocaine Cowboys (desena), Cocaine Cowboys (onzena), Cocaine Cowboys (dotzena).
                                                                                                                                                     

A finals de l’any passat, l’empresa de preservatius Durex va publicar una enquesta on assegurava que el 81% dels homes arriben a l’orgasme durant les relacions sexuals enfront el 52% de les dones. Amb aquests resultats veiem com hi ha un 29% de les dones que han enganyat a la seva parella durant la relació sexual, un percentatge que, segons sexòlegs va augmentant desmesuradament. Al llarg dels anys s’han fet nombrosos estudis, pel·lícules, articles i llibres que en parlen: llibres que fan comèdia, “Antimanual de sexo” de Valerie Tasso i de vegades drama, “Intimidad y Sexo en 10 y 1 noches”,  gags en pel·lícules d’humor, “Cuando Harry encontró a Sally” i sèries que focalitzen com afecta l’engany a les relacions de parella com el cas de  “Tell me you love me”. Tot aquest material no deixa de tenir un valor crític en aquesta societat de la mentida, de fingir orgasmes per enganyar com et sents realment en el moment que estàs al llit amb la teva parella. Sexòlegs, escriptores, periodistes i terapeutes han donat resposta al per què d’aquest misteri.

Primera raó: Fingir per no ferir

La majoria de la població femenina fingeix per satisfer la parella i no ferir-lo; “es pensen a vegades que estan fent el polvo de la seva vida, i no és veritat, hi ha cops en què ho fan millor” assegura una de les testimonis entrevistades. El metge-psiquiatra i terapeuta de parella Mariano Betés, confirma que les dones fingeixen perquè estimulen a la parella; “la sensació de què la parella està excitada, excita al seu company i ell sent més plaer”. La dona creu que fingint, la seva parella es sentirà satisfeta de la relació, i no li qüestionarà la seva situació en el llit i l’estratègia emprada. No obstant, la dona mentirà sense voler tenir consciència de què la relació al llit, novament, ha estat un fracàs. De fet, Betés ha afirmat en més d'una ocasió que l'orgasme és la mort del sexe i aposta per el sexe tàntric com a mètode molt efectiu per crear una atmosfera de plaer i compartir amb la parella. 

Segona raó: Fingir per fugir 

Mariano Betés afegeix que, a vegades, fingir l’orgasme és la única sortida que es troba la dona per fugir de l’assetjament de l’home, sovint pesat o penós. És el cas de les altres entrevistades que relaten que van fingir per aquesta raó: “va ser amb una parella d’una nit, estàvem a la platja i ell em va confessar que era verge... va estar una estona intentant satisfer-me amb una penetració molt rítmica i avorrida i vaig haver de fingir perquè parés, li donés dos copets a l’esquena i marxés”. I un altre: “portàvem una hora pum pum i no m’agradava gens, vaig haver de fingir perquè no es frustrés, la culpa no era seva”. En aquí cal diferenciar que aquesta raó la utilitzen dones que s’acosten amb homes que han conegut aquella mateixa nit i que no senten cap tipus de preocupació per ferir els sentiments de l’acompanyant, més que res, per la poca confiança que desprenen. Si el cas fos amb la parella estable i les dones qualifiquessin les seves relacions sexuals com a “pesades, avorrides o penoses” no faria falta fingir, perquè la insatisfacció femenina acabaria tallant la parella. Ana Blesa, sexòloga, afirma que en el moment que la dona comença a fingir “cau en l’error absolut: si l’home creu que tot està bé, no investigarà, aprendrà, i no canviarà la seva manera d’actuar”. Les dones no pensen en la frivolització que demostren fingint a la seva parella i no es donen compte que si realment es vol fugir de la relació sexual, més val no acostar-s'hi ja d'entrada. 

Tercera raó: Fingir per por

Jairo Bouer és un sexòleg brasileny que l’any passat va ser conductor del programa Eròtica del programa de la MTV del seu país. És conegut per les classes que imparteix a Brasil sobre sexe, tant visitant fabelas com importants clubs de rics. Bouer afirma que la dona fingeix bàsicament per por; “les dones han de demostrar que són unes autèntiques serps al llit i no volen ésser considerades fredes o traumatitzades pel sexe que acaben de tenir amb la parella”. El sexòleg assegura que les dones tenen por a no comprometre’s en el seu paper al llit i per això volen “ser aprovades per la seva parella” fingint l'orgasme i demostrant, que l'han tingut. Aquest cas passa sobretot en parelles on la dona se sent inferior, sigui per la seva autoestima com per altibaixos emocionals. S'estima a la parella i siguin quin siguin els problemes que té fora de casa, no els vol traslladar al llit. D'aquest nivell baix d'autoestima se'n deriva el baix nivell de confiança, tant amb sí mateixa com amb la parella.  

Quarta raó: El coit no produeix plaer

Valerie Tasso ha publicat llibres com “Diario de una nimfómana” i l’ ”Antimanual del sexo”. Col·labora habitualment en programes televisius i se la coneix per la seva trajectòria com a conferenciant. Davant la pregunta “¿per què fingeixen les dones?” ella proposa una raó diferent. Segons Tasso, el model de sexualitat en què actualment ens trobem segueix sent molt patriarcal: els que han escrit sobre sexualitat han estat sempre homes i, això provoca que són els que han dibuixat el discurs normatiu del sexe. "Aquest discurs" afirma Tasso "es recolza sobre 3 potes: el coitcentrisme, establir el coit com a acció central de la relació sexual, el penis i la parella”. A més a més la sexòloga assegura que fins fa poc mai havia interessat la sexualitat femenina: “al segle XIX les dones no teníem ànima i Freud assegurava que una dona madura tenia orgasmes vaginals mentre que una immadura era clitoriana, és a dir, una dona que només pensa en la seva estimulació del clítoris". La sexòloga explica que les dones semblen tenir orgasmes vaginals i, com la vagina és casi insensible i moltes volen seguir el patró, deixen que se la fiquin en calent i sospiren per no haver de dir res. De fet, el clítoris, entre d’altres, és un òrgan dissenyat per al plaer tot i que el gran òrgan sexual és el cervell. Tasso s’atreveix a dir que “explicar que el coit no produeix plaer en la dona, és fer tambalejar el discurs normatiu del sexe” i això, de fet, només produeix satisfacció als homes.

L’orgasme no és necessari

Sense deixar enrere l’argumentació de la mà de Valerie Tasso, Marien Escort,  ha volgut parlar sobre els orgasmes femenins i masculins i com li afecten en la seva professió. Marien és prostituta i defineix “haver passat per totes les condicions i modalitats de la prostitució”. Ella introdueix un nou concepte: la tirania de l’orgasme. Marien assegura que degut a la falta d’educació sexual “es creu falsament que l’orgasme és la culminació d’una relació sexual” i que si no s’aconsegueix “es generen les corresponents frustracions quan, en realitat, no és necessari tenir orgasmes per arribar a la satisfacció sexual”. Davant d’aquesta pressió cultural, el més còmode és fingir perquè “no sempre ve de gust aguantar la pressió”. Marien aconsella que convé més “no donar-li la més mínima importància i aprofitar el plaer que s’està sentint mentrestant”. A més a més, assegura que fingia més quan no era prostituta, i que ara, “no em sento obligada a fingir, i si per això he de perdre clients, els perdo”. Marien considera que d’aquesta manera reeduca a les persones perquè creu que realment molta falta en fa i, sobretot, en camps com el sexe.    

Els homes també fingeixen

Marien Escort també fa referència a què els homes fingeixen “i més del què creiem”. Pels homes es més còmode fingir que reconèixer que han tingut un gatillazo o que no han pogut ejacular, per molts motius, aprofitant que porten preservatiu i és molt fàcil dissimular-ho. Un dels misteris de la sexologia moderna és trobar solució a la no consumació de l’orgasme masculí malgrat la força de la seva erecció. Per altra banda, hi ha més casos en què l’home fingeix, confessen haver ejaculat quan ella arriba a l’orgasme i després, o bé intenten anar a pel segon coit, o bé fingeixen el segon orgasme perquè no són capaços d’arribar-hi. A més a més hi ha un altre sector d’homes que no ejaculen per por de provocar un embaràs no desitjat i d’altres que prefereixen estalviar energia seminal per a la seva amant o per masturbar-se veient porno. No obstant hi ha homes que ho fan al revés, que guarden el semen per a la seva dona perquè no sospiti de la seva infidelitat.     

“Una mentida és com una bola de neu: quant més temps es fa rodar, més gran es torna” Martin Luter King

Seguint el proverbi del títol d’aquest punt final, el més fàcil, per més complexa que sigui la situació, és aproximar-se a la veritat. Recollint les experiències dels diferents autors que han volgut expressar la seva idea sobre “¿per què fingeixen les dones?”, hem de començar a ser sincers amb una cosa tant simple com l’orgasme en una relació sexual. Hem de deixar enrere el model patriarcal de la relació que estableix que el punt culminant és l’orgasme i tal com diu Marien Escort hem d’aprofitar tots els moments amb la nostra parella. Si fingim perquè no ens ha agradat la nit, hem de confiar en la estabilitat de la nostra relació i explicar que hi ha hagut de dolent perquè cara el pròxim reencontre, sigui millorable. Tot i semblar un discurs moralista i basat en ideals som conscients de què tractem un dels problemes més complicats a l’hora de parlar d’inapetència sexual perquè ratlla la mentida constantment. Hem de ser capaços de dir quan no tenim ganes de fer l’amor, i quan sí, de la mateixa manera de què ens agrada i que no, i hem de saber entendre'ns i aconseguir una màxima compenetració de parella. La solució rau entorn el treball en equip i la comunicació, amb molta confiança i compartint a cor obert els sentiments i fantasies que es viuen en el moment.   

L’obra que sosté entre les mans sorgí arran de la lectura de "La Espiral" de Italo Calvino. Un escrit que em captivà per la forma en què l’autor descriu la seducció entre dos mol·luscs dins de l’oceà.

Com un acte reflex, em vingué al cap el jazz, doncs considero que és la música que millor encarna la seducció no només entre els músics i el públic, sinó també entre les persones del mateix públic.

I és que el jazz té aquesta força, aquest potencial de crear un espai màgic i encantador allà on s’escolta. Embolcalla a tot aquell que es deixa encisar per la seva melodia tot transportant-lo en els seus propis pensaments, en la seva inexhaurible imaginació.

Tanmateix, l’essència del jazz només és perceptible en un context on cada detall, cada gest, cada mirada conté l’aroma d’aquesta música. Estic parlant del Sunset Club de Girona, un bar gens corrent on s’amaguen tots aquells que busquen l’anonimat però també aquells que tan sols volen escoltar un bon concert en directe.

És així com el jazz, igual que l’aigua de l’oceà entre els dos mol·luscs de Italo Calvino, pot fundar un fort lligam entre dos persones que prèviament ni es coneixien. Un lligam que per efímer que sigui, és sorprenentment intens tenint en compte el seu orígen: formar part del públic d’un concert de jazz.

I si no em creu, contempli les següents imatges que vaig robar del bellíssim club de jazz de Girona un divendres a la nit...

[gallery]

La processó de la verge del Carme és, per a la majoria dels pobles del litoral espanyol, una de les més belles i antigues tradicions que guarda la nostra cultura. Cada 16 de Juliol els vilatans matinen per a dirigir-se a l'esglèsia del seu poble amb el fi de recollir a la verge del Carme, patrona dels mariners, per adreçar-se en processó cap al port i embarcar la figura de la verge mar endins mentres li rendeixen culte amb oracions i cants religiosos. De tornada a la costa, els vilatans l'esperen anhelosos per conduir-la de retorn a l'esglèsia i d'aquesta forma finalitzar en el recinte religiós l'advocació a la Patrona.

El poble que elegí per a realitzar el reportatge fou Cadaqués, un poble que brilla per la seva bellesa i que és reconegut mundialment per haver albergat a un dels pintors més afamats de tots els temps: Salvador Dalí. És per aquesta raó que la vila guarda encara certa atmòsfera artística, certa nostàlgia d'un pintor que, probablement sempre serà recordat entre els seus vilatans.

[gallery]

Ja que hi estic posada farem una mica més de autobombo, des del diumenge que està en funcionament la meva botiga Etsy (online) on hi podreu trobar algunes de les meves peces. Espero poder-hi tenir més joies aviat!!