]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=277 Sun, 13 Apr 2008 16:05:35 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=277 Ser cambrer significa un canvi de vida.

Només començar, es pot ser una persona tímida i tancada, però amb el temps i l'experiència canvies irremeiablement cap a una actitud  més oberta i extrovertida. És com l'evolució natural per a sobreviure que fan les espècies animals.

De fet, no conec a cap cambrer tímid, que no es faci fàcilment amb la gent i que no tingui cert talent a la parla, amb reminiscències del poder embaucador que caracteritza als polítics.

En certa manera, és com si ser cambrer et desvirgués la timidesa.

Però controlo la beguda! Per exemple, quan deixo una ampolla de Chiva's Regal (per posar un exemple més concret) a sobre de la barra, i dic : No et moguis! No ho fa.

Ergo la controlo.

Un cop ja han entrat dins el menjador em giro, i veig que un company m'observava:

—D'aquí uns anys, quan estiguis casat, ja en tindràs uns quants com aquests.—em diu.

—Jo? Casat?

—Sí, ja veuràs.

—Pot ser, però com a molt després dels 35... i més tard.

—No. Tu abans del 35 ja tindràs fills.

—Però jo no em vull casar!

—Això diem tots, però quan trobis una noia que et faci tilín tilín tolon tolon ja veuràs...

Som tots els homes, el que tradicionalment es coneix com uns calçaces? Acabaré rendint-me a les "ordres" d'aquella que aconsegueixi provocar-me un cascavell de vaca a dins? Tots els homes acabarem rendint-nos? Som tots tan diferents que al final tendim a fer el mateix? Haig d'acceptar aquest destí?

—Depèn dels ulls.

Ho sento mama. Prometo que demà acabo amb tot això.

Els nens creixen i es fan adults. Els adolescents s'enamoren i pateixen, els adults es casen per no patir fins que acaben patint amb els anys.

I l'únic que tenen tots en comú és que menteixen, pateixen i al final, moren.

La qüestió que em sorprèn no és el patiment, sinó la similitud de totes les vides.

I no he pogut reflexionar més perquè no m'he pogut treure del cap la cançó que m'he posat al mòbil mentre m'estava canviant al vestuari: Cuéntame, de Lagarto amarillo.

cuéntame como pasó la vida i no me sueltes de la mano.

Una és tenir moltes preguntes, i l'altra és no tenir la resposta de ninguna d'elles.

Estant a la barra, se t'acosten molts bojos (i no concretament la resta de cambrers enfadats). Hi ha clients que em prenen per un psicòleg: m'expliquen la vida, els seus mals... I no m'acostumaré mai a la confiança que es prenen per algú que no coneixen i que l'única relació amb ells és un simple cafè o una copa...

Quan acabi la carrera d'enginyeria, fa temps que tinc pensat de cursar alguna altra, però de lletres, per curiositat (perquè per treballar de filòsofs... i sense ànims de faltar... mai he vist cap anunci de "Es busca filòsof"). Estic entre psicología i filosofia, però, a cada dia que passo a la barra em decanto més per la primera...

Ara que està tan de moda fer negocis dobles (cibercafé, fleca-bar...) podria fer un bar-psicòleg... hi ha gent que no rutlla bé... Crec que a les pàgines del diari d'ofertes de feina s'haurien de demanar cambrers amb estudis en psicologia (o psiquiatria, perquè l'alcohol cura...) així jo compaginaria feina i futura carrera i molts estudiants de psicologia a l'atur aconseguirien una feina...

No està malament no? 

L'enginyer és aquell que, agafa tots aquest coneixements, els enten mínimament, i utilitza tota la feina del científic per dissenyar una màquina que després vendrà i el farà ric.

− Ai! Em pots fer un talladet? −em va dir just començar a treballar.

− I tant. Amb llet natural oi? −vaig respondre.

− Si. Oi que tu t'enrecordes de com m'agraden els tallats?

− Si, i de molts clients, perquè? −Vaig dir recordant algunes preferències dels client més habituals.

− Perquè al bar on vaig gairebé cada dia des de fa un any no s'enrecorden mai.

− És curiós: d'aquestes tonteries si que me'n recordo, però per coses de veritat tinc una memòria horrible.

Pienso, luego existo.

 René Descartes

Pienso, luego escribo.

Anomenatinutil

Troba les set diferències. Potser n'hi ha més, no les he contat...

I cada dia que passa, els altres gaudeixen més de ma vida que jo mateix.

A cada dia que passa, aquesta s'assembla més a la seva, a la de la reta.

I quan preguntem "com estàs?", no ens interessa la resposta, i per això mai som sincers, perquè mai podem estar bé com sempre diem.

Només ens interessa la hipocresia de les paraules i les converses que ens inclouen en la societat. Perquè així només aconseguim iniciar conversa.

No es lo mismo barrer que pasar la escoba.

Quanta raó té...

El pitjor és que a les eleccions, si ha fallat el PSOE, la gent vota el PP, i si ha fallat el PP, la gent vota el PSOE; i ni tan sols es planteja altres iniciatives (entenent iniciativa com una idea nova, no com el partit successor del PSUC) polítiques (i no només votar altres partits, si no altres sistemes polítics més legítims i lliures que han omplert llibres de filosofia, política i economia).

Però ja ho diu la cançó:

La revolución jamás será televisada jamás intentes negarlo, jamás!, paz!

No deixis que el cos t'amagui la meva ànima.

No hauríem de fer-ho nosaltres? O cap dels dos?

Quan estic treballant i em demanen dos cafès sols... no deixen d'estar sols si me'n demanen dos?