El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l'omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d'Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l'han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s'hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d'una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s'han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L'extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d'Armènia s'entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d'alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d'aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l'altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d'afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l'origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s'erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d'algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d'Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d' una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l'abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l'animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l'exèrcit de l'Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l'últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s'haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d'atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l'opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s'han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d' expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d'embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de'n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l'enllaç).
I no és un fet que s'hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O'Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.

I és que els llops roden sense fur pertot: en ple segle XV, l’autor del Diari d’un burgès de Paris explica com, esperonats per la carestia de la Guerra dels Cent Anys, infesten els cementiris de la ciutat per a desenterrar-ne els cadàvers. La seva audàcia arriba fins i tot a provocar 14 morts en una sola setmana de setembre, entre Montmartre i la porta de Saint Antoine.
A les zones muntanyenques de la Península Ibèrica són també el malson dels pastors. A Navarra i a diverses regions franceses arriben a fixar-se impostos especials per a pagar a llobaters, persones encarregades d’encalçar-los; i es crea la figura del saludador municipal, responsable de guarir les infeccions rabioses.
El misteriós cas de la bèstia o monstre de Gavaldà, que causa més de cent morts als feréstecs altiplans del sud d’Alvèrnia, porta al paroxisme l’exposició de certes poblacions rurals.
A Prats de Molló i Encamp, la festa de l’ós durant el carnestoltes encara actualitza simbòlicament l’amenaça que representava la presència d’aquesta fera als Pirineus.
Per altra banda, la introducció d’animals exòtics es converteix en el segle XVIII en una moda esnob dels aristòcrates. El seu abandó o fugida acabava per convertir-se en un problema públic. A Gipuzkoa es guarda el testimoni de lleopards abatuts a 1771, a 1781 i a 1820. El 1766, a Idiazábal, la presa és un tigre.

Tot això sembla avui cosa del passat, i la vida salvatge que pugui haver-hi està en gran part tutelada per les administracions i les organitzacions ecologistes. Malgrat tot, d’uns anys cap aquí es ve sentint la remor de la tornada del llop a terres madrilenyes. Primer foren alguns rastres de la seva presència en els llindars mateixos de la província, després els albiraments en indrets de Somosierra, Guadarrama i la Sierra Norte i finalment la consolidació lenta però segura d’aquests indicis. I aquest relat morós d’una infiltració subtil ha tingut per a mi l’encís torbador que sempre em produeixen aquesta mena de fenòmens. Com si aquesta tornada signifiqués alguna altra cosa, fosca i poderosa i imparable, que encara no sé xifrar. O que sí sé xifrar, però que és intraduïble.