" El final ya está  cerca

Y enfrento el último telón

Amiga, lo diré sin vueltas

Hablaré de mi caso del cual sé mucho

Tuve una vida satisfactoria

Recorrí todos y cada uno de los caminos

Y más, mucho más aún

Lo hice todo a mi manera...

Tristezas, algunas tuve

Que no vale la pena comentar

Hice lo que debía

Me aseguré que fuera sin privilegios

Planeé cada etapa programada

Cada cuidadoso paso dado en mi camino

Y más, mucho más

Lo hice  a mi manera...

Querida Rena hay personas (acosadores) que atacan impunemente a todo  aquel que muestra posiciones ideológicas distintas a las suyas. No les importa las consecuencias de sus embates sectarios; no se detienen ante el injusto sufrimiento que provocan ni ante la injusticia que supone calumniar a personas inocende todos; siguen, en suma, acosando a los ciudadanos discordantes.tes. Acostumbrados a tener las manos manchadas, familiarizados con la práctica de toda suerte de dominaciones, adaptados a una rutina marcada por la iniquidad y el abuso.

Nunca rectifican ni piden perdón ni muestran la más mínima duda o arrepentimiento. Mantienen  sus acusaciones. Siguen engañando y manipulando los hechos porque saben que sus partidarios los protegen; porque creen que el mantenimiento sostenido de una mentira  acaba por convertirla en verdad ante los ojos

Así es, hubo momentos,

Estoy seguro que lo sabes,

En que di pasos

Más largos que mis piernas

Pero el final,

Ante la duda

Tragué mis palabras, también las dije

Afronté los hechos y me mantuve intacto..

Y lo he hecho a mi manera..

Amé, reí y sufrí

Me toco ganar, también perder

Y ahora cuando las lágrimas ceden

Me resulta entretenido

Pensar que lo hice todo

Déjame decirte, sin timidez,

" Oh no, Oh no fue mi caso,

Yo lo hice a mi manera...

Muchos nos sentimos agobiados por estos esbirros , pero no podemos hacer nada, cariño. ¿qué hacer? ¿ Cómo actuar? ¿Cómo enfrentarse con quién te calumnia desde un foro público?

A estas alturas de mi vida, amor mío, creo que estoy perdiendo la esperanza. Sólo siento rabia e impotencia cuando veo cómo estos hombres son esclavos de su ideología o de sus palabras. Ya sólo espero poder eludir el acoso. Poder zafarme del asedio, y vivir contigo en tu casa en la Isla de Paros.

Pues qué es un hombre ,  ¿ qué ha logrado?

Si  no es fiel  a sí mismo, no tiene nada

decir las cosas que siente realmente

Y no las palabras de quien se arrodilla

Mi historia muestra que asumí los golpes,

Y lo hice a mi manera..

Sí...fue a mi manera..

And did it my way..

Yes, it was my way...

Ahir mateix hi havia dues manifestacions convocades a Barcelona, de signe contrari. Una, de l'extrema dreta, amb crits, emblemes i eslògans feixistes, fent apologia de la violència, etc. etc. i l'altra de grups antifeixistes, independentistes, alternatius, d'esquerres, etc. etc. Interven el Mossos de l'ecosocialista Joan Saura, primer per desallotjar un espai reservat per a la celebració d'una de les manifestacions i després per carregar contra una d'aquestes manifestacions.

La pregunta és fàcil: contra qui van carregar els Mossos d'Esquadra?
Algun ingenu podria haver pensat que, donat que un dels grups manifestants estava violant de forma flagrant la llei de partits que prohibeix l'enaltiment de la violència, hi hauria detencions. Doncs no.

Saura i els Mossos han après ràpid la lliçó: les càrregues policials per tradició i perquè ho manen els cànons són per als uns; la tolerància i la permissivitat, al marge del que digui la llei, són per als altres.

29 D'OCTUBRE, JUDICI A MADRID!

Mentre alguns països un cop acabada la guerra dedicaren homenatge al últims patriotes que deixaren la vida lluitant en contra el feixisme  , nosaltres els antifeixistes i antifranquistes encara tenim pendent de rendí homenatge als últims patriotes que foren abatuts en  emboscadas  per la guàrdia civil,  i el Requetè, Que reposin en Pau els patriotes Quico Sabater, Josep Mª Facerias i Marcel·li Masana.

El Cercle d’Estudis Sobiranistes publica, de la mà del blocaire de MésVilaweb Marc Belzunces, un estudi rigorós, professional i detallat sobre el suport de l’independentisme. L’oposició no passa del 45 %. I això vol dir que si el 20 % d’indecisos s’afegís al 35 % de partidaris, ja tenim la majoria social. Vergonya per als mitjans que no publiquen aquesta informació. Vergonya per als qui miren a una altra banda i procuren miserablement allargar la situació i bloquejar l’accés a la democràcia. Vergonya per als qui continuen pretenent que l’opció d’un estat propi no és ni plantejable. Però el temps els jutjarà de manera implacable pel paperot que estan fent.El dependentisme està a les últimes. Entre altres coses, l’estudi demostra que la gent que llegeix més premsa i per tant està més informada és més partidària de la independència; que la gent que té més estudis i per tant més capacitat de discerniment i anàlisi és més partidària de la independència. Perquè ningú no em pugui dir sectari m’apresso a desmentir que tots els dependentistes siguin ignorants i desinformats. No és cert. Però sí que és cert que existeix aquesta massa i que el dependentisme se n’aprofita. Mireu qui dóna la notícia i qui no la dóna. Mireu quins polítics blocaires en parlen i quins no.A l’Estat espanyol se li acaben els recursos per mantenir la població sota la ignorància. Com més soroll fem i més informació generem, més difícil resulta per a alguns mitjans continuar tapant el debat. Com més els posem en evidència, més reaccionària es torna la seva actitud. Com aquells alcaldes que decideixen no fer cas dels acords de govern i dels plenaris que els insten a penjar l’estelada per la Diada. Ben retratats, han quedat! Però la posició dependentista ja és descarada. El PSC-PSOE és a punt de llençar la tovallola i deixar de dissimular la seva sintonia amb el PP (el qual ens volien vendre com el gran enemic) en aquesta matèria. L’Estat s’enroca i no deixa més opció que la desobediència. Ells tenen els seus recursos i els ciutadans tenim els nostres. Aviat s’acabarà el culebrot del finançament. Després, un dia o altre, tindrem l’esperada sentència del TC que ens confirmarà el final de moltes coses. Però avui ja sabem que quan tot això hagi passat hi haurà obert un altre front llargament esperat: el de la internacionalització de la nostra denúncia contra un Estat espanyol que no ens reconeix el dret d’autodeterminació. Ens plantarem a Brussel·les i farem que Europa i la comunitat internacional girin els ulls cap a aquest estat amb tants punts negres en la seva democràcia. El Bloc Gran va acollir-ne la llavor i una colla de gent ho està gestionant. El Facebook i el mateix Bloc Gran estan servint com a espai per a la pluja d’idees i les adhesions. Al moment de publicar aquest apunt, a la mitjanit de dimecres a dijous, ja hem superat el miler de persones. Amics i amigues, no tingueu cap dubte que la nostra generació serà la que finalment, recollint el testimoni d’una llarga llista de persones que ho han patit i que hi han deixat la pell al llarg de la història, aconseguirà que una part de la nació recuperi la sobirania. Quan arribi el moment, no ens oblidem de tots ells. Només ens cal una torrentada d’il·lusió que arrossegui els partits a treballar junts per la independència; una torrentada que s’encomani als qui encara estan indecisos; una torrentada que ajudi els independentistes castellanoparlants a desacomplexar-se. Ha arribat l’hora d’aquesta torrentada. Som-hi!

]]> http://catalansreaccionem.wordpress.com/?p=684 Sat, 11 Oct 2008 08:42:11 +0000 carmef http://catalansreaccionem.wordpress.com/2008/10/11/poble-catala-reacciona/  

El 9 d’agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d’un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l’Estevet, de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: “Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria”. Només una personalitat així, capaç d’experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d’alimentació tan singular.

.

És cert que Espanya no ha complert la llei que l’obligava a concretar el finançament i constituir el consorci tributari que marca l’Estatut. Però, per què l’hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d’engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.

.

No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l’hora de valorar l’incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d’agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, “el 9 d’agost no és més que una data”, i segons el conseller d’Indústria, Josep Huguet, l’incompliment del termini del 9 d’agost és “secundari”. Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l’asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l’Estatut, certament, parla del 9 d’agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d’un dels fraus més espectaculars que s’han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: “No ens enganyem, l’ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu”.

.

Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d’autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l’Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d’un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat “no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l’anterior”. Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: “Aquests són els millors Jocs de la història”. I mentrestant, van passant els anys, l’espoli persisteix i la mare de l’Estevet continua sospirant.

.

Al Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans (parle en termes generals). Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més "còmoda", menys conflictiva. Els Països Catalans s'han pensat des de la perifèria -des de l'atreviment i la il·lusió de la perifèria-, i avui en dia només des de la perifèria és possible de pensar-los coherentment.

No obstant això, entre els arguments del neoblaverisme valencià i d'altres ments vacil·lants que hi revolen, hi sovinteja el que afirma que els Països Catalans es conformen des de la subordinació del País Valencià a Catalunya. Tot i admetent (possiblement a contracor) que valencians, catalans, mallorquins, andorrans i alguns més "compartim" el mateix sistema lingüístic, tanmateix s'afanyen a desvincular, amb grans blasmes, qualsevol intent de confluència política (Països Catalans), i proclamen que no accepten aquesta (segons ells) subordinació a Catalunya. «La nostra relació amb les altres comunitats amb què compartim llengua i cultura ha de partir sempre de la insubornable defensa dels interessos valencians», es deia a la ponència política aprovada per la Unitat del Poble Valencià en el seu VIIè congrés (1996). El subratllat és meu per fer notar una frase que evidencia aquest argument a què adés he al·ludit. O com ha dit Joan Francesc Mira, dixitque Deus: «la sobirania compartida amb Catalunya no pertany a l'ordre de l'evolució realment possible i previsible dels fets, sinó a l'ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries, en tant que ho­ritzons ideals, i d'altres com el més rigorós catalanisme polític el País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles».

No em consta, i fa anys que rode per la gal·làxia catalanista, que s'haja plantejat mai el projecte comú dels Països Catalans des d'una relació de subordinació de ningú envers ningú altre. Tanmateix, els rellotges polítics de cadascú, a més de les comoditats adquirides, són els/les que són, això és clar. No obstant això, fóra necessari de fer-los anar segons un mateix fus horari. Els Països Catalans són un projecte comú i en comú s'han de debatre, no per separat i a l'espera d'un millor oratge polític. Fa anys que patim tempesta espanyola i no s'espera, de moment, que aquesta ponentada escampe. O siga que haurem de prendre una decisió: fer front al mal temps o ens deixem arrossegar per les seues ventades. Deixar-se arrossegar per les seues ventades és allò que alguns descriuen com "assumir la realitat". Assumir la realitat és veure-la del mateix cantó de l'enemic o gairebé. I això em fa l'efecte que equival a rendir-se, almenys equival a no presentar-li batalla i pactar amb ell.

Els Països Catalans es mantenen vius amb quatre idees embastades. Hi ha, en el millors dels casos, alguna o molta fe, però escassíssima pràctica política, i sempre des de posicions al marge (que no marginals) de la política oficial. Fet i fet, la política oficial està més pendent dels brams espanyols, i quan els escolten s'afanyen a ocultar -mare, em cague!- els Països Catalans com si ells mai no hagueren trencat cap plat d'Espanya, i no ho pretengueren ni de bon tros.

Alguns voldríem que els Països Catalans foren alguna cosa políticament més consistent, que hi haguera un pla de ruta ben clar i precís. Al capdavall, els Països Catalans són el nostre projecte de llibertat i democràcia plena. Però sobretot són el nostre projecte de superviència en un món globalitzat i en una Europa en la que tindrem més drets i més capacitat de decisió si anem junts que no si anem fragmentats. Si alçàvem la vista dels respectius melics "autonòmics" i departamentals ens adonaríem que tots junts no som gaires més que quatre gats mal comptats (i mal avinguts) i un grapat de ratolins. A més a més, si anàvem junts i acordats ens estalviaríem algun ridícul internacional, com ara el sainet de la Constitució Europea. Una constitució en versió Acadèmia Valenciana de la Llengua que, per a més inri, no té cap validesa legal. I aprofite per a dir que si la meua pàtria és la meua llengua i la meua llengua no és admesa a Europa, no puc ser europeu; si més no europeu de cap a peus, amb tots els drets que se'n diu.

Què s'ha aconseguit amb aquesta política de l'España de las Automonias i altres septimànies? Que tenim dues llengües (de moment) ben diferenciades, legalment i normativament: valencià i català, i encara podem donar-hi gràcies que a Matas li ha eixit el tir per la culata. De més a més, no existeix un projecte polític comú que defense la llengua "compartida" dins del territori en què es parla, per tant les polítiques lingüístiques són sempre divergents, fins i tot contraposades i contrapuntades. I si de portes endins no hi ha política comuna ni "compartida", de portes enfora cada terra fa sa guerra. En aquesta qüestió potser part de la culpa l'ha tinguda l'Institut d'Estudis Catalans, per tenir una visió regional i no nacional de la llengua catalana. I per triar com a membres persones que no han estat lleials a la institució, si sovint han impedit allò que per llei li correspon: ser l'autoritat lingüística en tots els territoris de parla catalana. Els mals de la "prudència", ai...

Com volem que sobrevisca el català anant cadascú a la seua? Ni junts en casa, ni fora de casa. Estem venuts. No ens salva ni un miracle. Toni Cucarella.

O ENS CANVIEM LES PILES, O AQUEST POBLE NO ÉS MEREIX DIR-SE CATALUNYA !!!! ARA A PER TOTES !!!

El Tribunal Constitucional (TC) vol limitar aspectes clau de l'Estatut, com el finançament o la llengua, segons publica La Vanguardia, que apunta també que la deliberació ha superat ja el llistó del vuitanta per cent dels articles recorreguts. En aquest sentit, el TC vol suprimir el deure de conèixer el català per als ciutadans de Catalunya, davant el temor que es deixi de banda el castellà.

La Vanguardia informa que l'argument del TC és que la Constitució determina que la llengua oficial de l'Estat és el castellà, si bé d'altres llengües són cooficials en les comunitats on existeixen. Eliminant el deure conèixer, s'aconsegueix entre altres coses que els jutges no tinguin aquesta obligació a Catalunya. Els magistrats del TC que procedeixen de la carrera judicial són molt sensibles a aquest argument.

D'altra banda, la sentència dirà que Catalunya no pot fixar el seu finançament en una negociació exclusivament bilateral amb el Govern, i que el model que s'estableixi en cada pacte haurà de garantir la solidaritat entre territoris, amb la finalitat de garantir la igualtat bàsica de drets dels ciutadans, sigui com sigui la seva comunitat autònoma d'origen o residència.

L'ocupació del terme nació, al seu torn, podrà salvar-se per formar part del preàmbul, sempre que qui insisteixen a mantenir-ho admeten que la sentència subratlli que només existeix una nació, l'espanyola, com a titular de la sobirania, que exerceix el poble espanyol en el seu conjunt, apunta el diari de Godó, que afegeix que el sector conservador del TC insisteix molt en què, per deure coherència, hauria de suprimir-se el concepte de nació, encara que estigui només en el preàmbul de l'Estatut. Però el sector progressista es resisteix al fet que es derogui fins i tot el contingut simbòlic del text. La Vanguardia recorda en aquest sentit que la decisió pot dependre d'un sol vot.

El hacker per la llengua catalana a Europa ataca de nou. L’informàtic lleidatà autor de la rèplica il·legal de la web del Parlament Europeu traduïda sense permís al català torna a desafiar Estrasburg, disparant ara contra el flamant canal de televisió online que acaba de llançar l’Eurocambra.

La web clandestina del Parlament Europeu que va fer Català ja ha rebut més de 110.000 visites d’usuaris únics des que l’AvuiI se’n va fer ressò el 3 de febrer
Europarl TV emet, des d’aquest 17 de setembre, en 22 llengües diferents però no en català; totes les oficials de la UE, tret del gaèlic. I a Miquel Català, veí de 27 anys de la Granja d’Escarp (Segrià) li ha faltat temps per tornar a copiar i traduir la versió oficial, per a desesperació de molts.

L’Eurocambra ja va amenaçar de denunciar-lo si no tancava la versió clandestina de la seva web. Però Català va negar-se a desendollar-la i aquesta tossuderia, sumada a la pressió d’alguns eurodiputats i de la cap de l’oficina de la institució a Barcelona per vèncer les reticències, donarà molt aviat resultats: el Parlament Europeu estrenarà web oficial en català a finals d’octubre o principis de novembre, com ja va avançar l’Avui i com van tornar a confirmar ahir fonts de l’Eurocambra.

Precisament aquesta setmana, els europarlamentaris catalans estan enregistrant uns vídeos que es penjaran a la nova web.
Assolit aquest primer objectiu, Català es planteja ara un altre repte: recollir signatures per reclamar l’oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees. I aprofitarà la rèplica il·legal que ha fet d’Europarl TV per aconseguir-ho. Així, quan els internautes es connectin a www.europarl.cat, que començarà a funcionar a ple rendiment aquest 15 d’octubre, no trobaran l’emissió del canal de televisió traduïda al català sinó un formulari, en 24 idiomes, en què se’ls demana les dades personals per donar suport a l’oficialitat del català. “Els espanyols, els finlandesos o els maltesos podran firmar pel català en les seves pròpies llengües”, explica Català, que no es planteja copiar i traduir també a la llengua catalana les pàgines web del Congrés de Diputats o del Senat.

Més de 110.000 visites
La web clandestina del Parlament Europeu que va fer Català ja ha rebut més de 110.000 visites d’usuaris únics des que l’Avui se’n va fer ressò el 3 de febrer i ha superat el mig milió de pàgines vistes. I les seus de la mateixa Eurocambra a Brussel·les i Estrasburg són un dels llocs des d’on més connexions s’han registrat a www.europarl.cat. Ahir el personal que treballa en l’elaboració de la web oficial en català va adonar-se que l’informàtic lleidatà també ha fet una rèplica il·legal del canal de televisió per internet. El portal general del Parlament Europeu rep uns 60.000 visitants diaris.

Europarl TV té un pressupost anual de 9 milions d’euros i una plantilla de setanta persones, però més d’un terç d’aquests recursos es destinen als serveis de traducció, ja sigui a través de dobladors o de subtítols. Precisament l’eurodiputat català del PP, Alejo Vidal-Quadras, vicepresident responsable de comunicació de l’Eurocambra i ferm opositor que el català es pugui fer servir als plens, és l’impulsor del projecte, que només cobreix parcialment el gaèlic i deixa fora les llengües que no s´´on oficials.

Us recomano que hi accediu, hi navegueu i gaudiu del plaer -qui sap per quant temps- de poder llegir en llengua catalana la informació del Parlament europeu. Rumors diuen que el web no s'ha fet clausurar encara, degut al sorprenent allau de visites que rep diàriament. No sé si és cert, però encara que fos amb aquest objectiu, valdria la pena entrar-hi.

N.de la R.

Aquesta és una bona forma de lluitar. Fan falta molts de "guerrillers" com aquest senyor  lleidetà. El nostre suport i admiració. Endavant!

Ja sabem que la dreta és desaprensiva i que només mira pels seus interessos particulars sense importar-li la preservació del medi ambient.
Per això tenim el país que tenim. Però bé, això va començar a canviar a partir del 2003, quan la Generalitat no solament va ser dirigida per una govern d'esquerres sinó que va confiar la gestió del medi ambient a la formació ecologista per excel·lència.

Però, ai-làs, ara resulta que la Coordinadora d'entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) convoca una concentració de rebuig al “Projecte de decret regulador del procediment administratiu aplicable per a la implantació de parcs eòlics i instal•lacions fotovoltaiques a Catalunya". I a més es queixa de la manca de política energètica per part de l'actual Govern...

Ha de ser molt frustrant veure que, tenint el millor dels governs possibles des d'un punt de vista ecologista, s'hagi de sortir al carrer a protestar contra aquest Govern per la seva errònia política mediambiental. O és que es queixen per sistema?

Extret de la web del Cercle d´estudis Sobiranistes,10 Idees amb força, per si algú té dubtes sobre la independència (per cert, enhorabona López Tena i López Bofill per la feina feta):

1. Per què no?

És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2. Normalitat nacional

Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.

3. Plena capacitat de decisió

La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4. Progrés social

L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5. Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat

La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.

6. Per dignitat

Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!

7. O tens Estat o no tens res.

Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies

La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9. Representació a la Unió Europea

La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10. Participació en els organismes internacionals

La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.

 Cualquier observador extranjero y más o menos neutral de nuestra realidad política podría darse cuenta, pasando unas pocas semanas entre nosotros, de tres hechos probados, a saber: a) los poderes políticos, económicos y sociales españoles tratan de cerrar definitivamente la cuestión territorial, que ven como un lastre insostenible para el éxito y la proyección de una España que tiene en el pujante Madrid su escaparate y punta de lanza;

 b) el prestigio de lo catalán ha descendido notablemente en toda España y, a la vez, se ha extendido la idea, entre la sociedad española, de que las demandas de más poder y más recursos de Catalunya son hoy una pesada anomalía que debe ser combatida sin descanso en todos los frentes, ya sea el Tribunal Constitucional o el mundo de los negocios; c) se ha convertido en algo absolutamente normal en la agenda pública de Catalunya el debate sobre la hipótesis soberanista o independentista que plantea un divorcio pacífico y democrático entre Catalunya y España, y no sólo por parte de quienes basan su programa político en esta idea. Tales evidencias conforman un paisaje nuevo que queda oculto detrás de la foto fija de los resultados electorales.

Diu la saviesa popular i en Víctor Alexandre que abans s'agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que "Catalunya considera Espanya una nació de nacions." Aquesta, a més d'una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n'hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d'esquerres –sobretot d'esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.

El PSC té tot el dret a defensar la unitat d'Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l'espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d'un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d'una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d'acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d'Espanya, són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.

Segons explica El Triangle, tota l’artilleria pesant de l’extrema dreta sortirà al carrer aquest pròxim diumenge, 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. I ho farà en els llocs on es produeixen els fenòmens que marquen l’actual model de convivència a l’Estat: Catalunya i Euskadi, d’una banda, i les ciutats més poblades pels nous col•lectius d’immigrants.

Com en anys anteriors, les arengues populistes de les formacions ultres fan referència als perjudicis que, segons ells, tenen els nacionalismes català, basc i gallec, i la nova immigració, per la unitat sacramental d’Espanya i les seves suposades arrels cristianes.

Enguany, a més a més, fan expressament culpables aquests col•lectius de la crisi econòmica que afecta el país, en acusar els nacionalismes d’insolidaris per reclamar un finançament just –«han promovido unas reformas estatutarias que amenazan muy seriamente el proyecto de España como nación»– i els immigrants extracomunitaris per abonar-se a la delinqüència i prendre els llocs de treball a la població autòctona –«la invasión inmigrante ha provocado un agujero económico tan grande que algunas comunidades se niegan a transferir sus recursos a otras regiones menos favorecidas». Així s’expressa el manifest que Democracia Nacional ha presentat per a aquest 12 d’octubre.

Neonazis a Montjuïc
Sota el comandament de Manuel Canduela, Democracia Nacional ha convocat els seus seguidors a Barcelona mitjançant l’anomenada Comisión 12 de Octubre, en l’espera de convertir l’homenatge a la bandera, que se celebrarà a la falda de Montjuïc, en una demostració de força amb l’objectiu de recuperar la «conciencia hispánica que se alcanzó con la Reconquista peninsular y que cristalizó con la posterior tarea de la Evangelización de todas las tierras de Iberia, incluida Cataluña».

També el mateix dia, però aquesta vegada a Tarragona, estan cridats els membres i simpatitzants d’Alianza Nacional, el partit hegemònic del nacionalsocialisme espanyol que, al marge de Madrid, concentra la seva activitat al Camp de Tarragona i a les comarques de l’àrea de València. Enguany, com ja va anunciar al mes de juny en un comunicat adreçat a les seves bases, «los caprichos de una minoria separatista enemiga de España y de nuestra civilización exigen que el acto se desarrolle en Cataluña y que les plantemos cara».

Alianza Nacional arrossega sobretot caps rapats neonazis, mitòmans del Tercer Reich i seguidors ultres del futbol. No és cap causalitat, doncs, que, a la convocatòria a la plaça Imperial Tàrraco, s’hi vegin samarretes i insígnies de les Brigadas Blanquiazules, la penya radical de l’Espanyol.

Informa: ELDEBAT.CAT

Ara mateix els tenim discutint sobre el tema del finançament i de la crisi, quan la seva veu i el seu pes serà nul: el Solbes farà i desafarà al seu aire. I mentre al Parlament català perden el temps parlant de diners, de la crisi econòmica, de l'atur, dels serveis socials que s'han de retallar i de totes aquestes coses que no importen a ningú, apareix un veritable partit nacionalista que parla d'allò que realment preocupa avuit als ciutadans: la llengua i les banderes.

Ciutadans és, conjuntament amb el PP, el partit nacionalista per excel·lència, a tota ultrança. Ells no perden el temps en ximpleries banals com la dels diners, sinó que van a l'essència de la política. Com em deia un amic, un bon nacionalista és aquell incapaç de raonar amb el cervell i que només es mou empès pel que li diu l'estómac, el que li diuen les visceres (d'aquí allò de "visceral").

Ni Esquerres ni convergents ni cups, els veritables nacionalistes, els que donen tota una lliçó de nacionalisme visceral, conseqüent i impertèrrit són els de Ciutadans.

La mort del president Companys, a més, és el paradigma de com s’han resolt les ferides obertes durant la guerra del 1936 al 1939 i de la repressió franquista posterior. El sistema polític i judicial espanyol manté en la condició de culpables els milers de persones que foren afusellats acusats de delictes polítics, només per haver dirigit o militat en organitzacions republicanes, sindicals, d’esquerres o catalanistes. La llei de la memòria històrica, tal i com finalment es va aprovar al Congrés de Diputats, no afavoreix l’anul·lació de judicis com al que fou sotmès el president Companys sinó que només ofereix l’expedició d’un certificat de reparació per part del ministre de Justícia, amb el que es manté la condició de culpabilitat de les persones represaliades.

Per més inri, veiem com els governs de França i Alemanya, per via dels seus cònsols a Barcelona, homenatgen Companys i es retracten de la col·laboració en la mort de Companys dels seus governs de l’època, mentre que a Espanya el govern de Zapatero incompleix el compromís d’anular el judici que el portà a lamort, com a nova mostra que el republicanisme exhibit per Zapatero és simple màrqueting per mantenir la tensió amb la dreta nacionalista del PP.

En un moment en què les tensions entre les institucions catalanes i el govern espanyol és més alta que mai a causa de l’incompliment de l’estatut d’autonomia, cal recordar la figura de Companys com el president que, amb encerts i errors, dirigí Catalunya durant temps difícils i conflictius. Per sobre de tot, mantingué la dignitat com a president de la Generalitat i com home fidel als seus ideals i al seu país. Prenem-ne nota.

(Article publicat a Crònica el 30/09/2008)

Se n'ha parlat i se'n parla, fins al punt de despertar passions enèrgiques i aixecar polseguera. I és que el tema, la situació del català, la llengua pròpia de Catalunya, en els nostres dies, és un peix que es porta l'oli. Lingüistes, sociolingüistes, professors, correctors, animen l'ambient cultural amb debats que treuen foc i que tenen un gran ressò en la premsa. ¿Recula i es va fonent, la llengua catalana? Va fent la viu-viu i tot just s'aguanta? Es recupera i es normalitza?

Abans de parlar de llengua, però, potser caldria formular-nos si el nostre país té prou consciència de ser i de voler ser, si ja li va bé la subordinació o bé aspira a la sobirania. Perquè si no és així, si no hi ha uns objectius de redreçament nacional vigorós, si no hi ha un fet col•lectiu –és a dir, polític i civil– que permeti de viure naturalment, plenament, normalment en català, la mateixa inèrcia de l'anar fent ens portarà –ens porta– a l'actitud del ruc de la dita: «Ja pots xiular, ja, si l'ase no vol beure!»
Toquem de peus a terra i no vulguem enganyar-nos: la salut del català és precària, quasi crítica, amb una constant pèrdua d'expressivitat i caràcter. Certament no té la mort a data fixa, això no, però dia que passa, dia que s'amara més de castellà, encara que la situació del país no és com en els anys cinquanta: hi ha una llei de normalització que empara l'ús i el coneixement de la llengua, al costat d'uns mitjans de comunicació escrits i audiovisuals força consolidats. Tanmateix, traguem el cap per qualsevol cafè de la nostra comarca i escoltem la parla espontània dels jugadors de cartes, una àrea lingüística ben específica: el coll o la collada es van convertint en «pal», hi ha qui «talla» en comptes d'escapçar, i ben poca gent remena, quasi tothom «barreja». Al carrer el llenguatge del jovent encara és pitjor. Una mostra: al camp de futbol, la pilota toca el «poste» o el «travessanyo», algun esportista es fa mal al «tobillo» i, si la lesió és important, ho solventarà amb una «tobillera» i continuarà estant al «césped». I no parlo ja de la caiguda de pronoms febles, els girs sintàctics, la fonètica… Sí, així parlen el jovent, xicots i mosses de catorze a vint anys. I hom pensa: si el demà dels país depèn de les aules, ¿quants ensenyants es fan càrrec que primer de tot han de ser professors de llengua?

Políticament tampoc no rutlla pas tot bé; gens ni mica: els nostres dirigents, tret d'alguna digna excepció, en comptes de donar llum donen fum. Deixen el català en l'oblit, excusant-se en la cooficialitat –imposada–, sota un pactisme que sempre beneficia l'Estat, hegemònic i unificador, constant erosió d'una de les claus de volta de la nostra identitat. De fet, sembla que se'ls en foti, de prendre partit per la normalització de la llengua, o potser sí, que tant se'ls en dóna, perquè hom es pregunta, per exemple, què se n'ha fet, de la Llei de la Funció Pública.
Civilment prendre consciència de viure en català és encara força lluny del quefer quotidià. Hom continua confonent arreu el servilisme amb l'educació. Persones de parla castellana nades aquí o que fa anys i panys que hi viuen reben la «deferència» sistemàtica dels catalans per mitjà del canvi d'idioma.

Passem, davant uns interlocutors sense cap voluntat de conèixer-nos ni respectar-nos, de la dignitat de ser al no-res de la hibridesa. Cap a mitjan segle XIX, mossèn Anton Serra i Planas, rector de Pallerols de Rialb (Noguera), ja va preveure la pedregada que ens venia a sobre i clamà: «Encara la gran mania / de parlà'ls en castellà! / A ells lo pur català / sempre parlar-se'ls deuria; / qui no. l sàpiga, que estúdia, / que si vol ja l'apendrà.» No l'hem sabut o volgut creure, i així ens va tot plegat en la discriminació de la llengua pròpia en favor del castellà, en la propaganda, el comerç, etc.
És cosa de tots plegats conservar el català que ens queda? La resposta és afirmativa. Ara bé, s'hi ha de posar el coll. Crec, si més no, que la llengua no s'aperdua per pressions externes i insalvables, sinó perquè aquells qui la tenim no en fem l'ús que n'hem de fer.

Apèndix 
Al cap de quinze anys, com a ciutadans d'una Catalunya lingüísticament normal –és a dir, en què la anormalitat no continuï essent la normalitat– no som, ni de bon tros, allà on érem; estem molt pitjor.

Informa: LLENGUA NACIONAL

Després, algú més assenyat que ell devia advertir-lo del gravíssim error que acabava de cometre i el va convèncer perquè es fes enrere. La proposta d'Esquerra era enverinada. Es tractava de crear un precedent de consulta popular, que més tard haurien fet servir per a consultar sobre altres temes de major importància; no ja sobre si els ciutadans volen o no volen un tramvia per la Diagonal, sinó sobre el traçat del TGV, sobre un nou túnel per sota de Collserola o potser sobre el dret a decidir.

Per sort, Hereu ha rectificat. ¿Qui són els barcelonins per a decidir sobre el trambesós o el trambaix? És al conjunt dels espanyols a qui correspon prendre aquestes decisions i només a ells, si així ho estima el Govern espanyol, se'ls pot consultar. ¿Us imagineu que se'ls hagués consultat sobre si el túnel del TGV havia de passar a tocar de la Sagrada Família? Això és competència de l'Estat, i prou.

L'Alcalde de Barcelona hauria pogut incórrer en un delicte greu que probablement l'hauria portat a la seva inhabilitació. Afortunadament, se n'ha adonat a temps i s'ha fet enrere.

El compte enrere ja ha començat i ha arrivat l´hora del toc a sometent i que la rebel.lia, pacifica i assenyada, però, alhora, enèrgica, entri al caldari dels Catalans-es per tal d´aspirar al futur més prometedor possible per a Catalunya i per als nostres descendents.

A tots els Catalans i Catalanes amb sentiment de catalanitat que creuen qués imperatiu fer alguna cosa per sortir de l´atzucar, però no sabem què, cal recomenar-los que , si s´hi senten identificats, comencin per assumir i exercir el Codi de Catalanitat.

1-Confiem en els nostres ideals, en els nostres drets i en el nostre Pais.

2-Assumim i defensem la nostra identitat i col.laborem en les activitats de suport als drets   històrics de Cataunya.

3-Promoguem i defensem la unitat de tots els ciutadans i entitats, organismes, plataformes,fundacions,webs i blogs amb sentiment  Catalanitat.

4-Promoguem la LLENGUA CATALANA amb educada exigència i amb l´exemple. La defensa del Català és ineludible i, en el diàleg i en l´acció, CATALÀ SEMPRE.

5-Exigim etiquetatge,doblatge,mitjans de comunicaciño ( escrits,parlats i/o audiovisuals) en CATALÀ i exigim igualment l´ús a quansevol establiment,entitat o institució existent a Catalunya . Tenim tot al dret a fer-ho.

6-Reivindiquem els nostres drets a TOTS els organismes o serveis oficials, amb l´exigència i, si cal, amb la denúncia activa de quansevol greuge o atac contra Catalunya.

7-Donem suport a les empreses,els comerços i els serveis que tenen un compromís ferm amb el català i amb la nostra identitat.

8-En quansevol ocasió, qüestionem i difonguem l´il.legítim origen de l´Estat espanyol.

9-Donem soport als partits ue demostrin, AMB FETS, tenir Catalunya com a prioritat i combatem els partits espanyolistes que prioritzen els seus interessos personals i partidistes per sobre dels interessos de Catalunya i els seus ciutadans.

10-Mentre no siguin reconeguts i respectats els nostres drets, practiquem l´activisme i la desobediència CIVICA en tots els casos en què ens sigui possible. I, si arriba el moment, exercim l´objecció fiscal i el tancament de caixes.

11-Propguem la legitimitat i les possibilitats de l´autodeterminació per la Independència i exigim-ne l´exercici.

12. I, finalment, congratulem-nos entre nosaltres perquè, malgrat tot, encara som vius i   podem lluitar per tot allò que volem amb una empenta que mai ens ha faltat.

Salut!

Algú s'ha entretingut a recollir la pila de viatges que els nostres polítics, amb els nostres diners, han organitzat al Quebec? Em sembla que tots els Consellers, o com a mínim els més nacionalistes, han fet el seu viatget pel Canadà, per arribar a la mateixa conclusió que hi ha força coincidències entre Catalunya i el Quebec. Està clar que hi ha molts llibres que ja ho expliquen això, i que també es pot obtenir la informació per correu electrònic o via internet... però uns dies al Quebec sempre vénen bé.

Ah, però amb una particularitat: que després d'haver constatat i reafirmat les similituds de la situació d'un i altre país, i d'haver-se fet la foto corresponent, que sempre queda bé, a l'hora de la veritat acabem dient que res no és extrapolable i que cada país segueix el seu full de ruta.

Però el viatge ja no li treu ningú al senyor Conseller!

És lògic que un govern busqui generar confiança en moments de crisi financera. Fins i tot que ressalti els aspectes positius davant dels negatius per evitar els efectes psicològics d’assumpció d’una situació de crisi que porten a una reducció del consum i restricció compulsiva del crèdit. Però d’aquí a afirmar que la banca espanyola és la millor del món és una nova mostra de frivolitat, a la que ja estem acostumats des de Catalunya però que, a nivell internacional i financer, potser els ve més de nou.

Perquè si avui ens trobem amb una crisi immobiliària a l’estat espanyol que agreuja els impactes de la crisi financera mundial, és gran part perquè la banca espanyola ha fet negoci i ha especulat amb la bombolla immobiliària. No només per la concessió de crèdit a operacions immobiliàries de caràcter especulatiu, sinó també pel foment de l’excés en el consum concedint hipoteques pel valor del 100% de l’habitatge a base d’acceptar taxacions per sobre del preu de mercat. O també per la retenció, en temps de vaques grasses, d’habitatges buits per tal de mantenir una demanda i continuar augmentant els preus de l’habitatge. O per la capitalització i la inversió directa en promotores que han realitzat grans operacions especulatives.

Tot plegat, una nova mostra d’un Zapatero frívol que intenta distreure el personal desviant l’atenció proposant mesures com l’ampliació del supòsit de l’avortament o la regulació del suïcidi assistit. Mesures, per altra banda, que són benvingudes però que són prou serioses per no ser utilitzades com a instrument de distracció per no afrontar la greu crisi que ens ve a sobre. I mentrestant, ens trobem amb l’incompliment de resolucions del Congrés de Diputats (com el cas de la territorialització del 0’7% de l’IRPF destinada a finalitats socials aconseguida per en Joan Tardà) o de lleis orgàniques, com el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Menys frivolitats i més feina.

S’ha dit i repetit que fou la desunió, la voluntat de protagonisme, l’excessiu tacticisme i la mobilització escassa i tardana de la societat civil el que va propiciar l’escenari per un pacte de rebaixes, que va frustrar les aspiracions de bona part de la ciutadania i que va treure les ganes d’engegar un nou procés estatutari per d’aquí a molts anys.

Ara, doncs, és responsabilitat de tots no repetir els mateixos errors. En aquests dies, quan l’acord és més necessari que mai, alguns patim un cert déjà vu en veure acusacions sobre la manca de voluntat d’arribar a propostes conjuntes, i acusacions de voler-se quedar amb la “foto” –i conseqüentment, amb el capital polític que pot comportar- d’una proposta de finançament conjunta des de Catalunya vers el govern de l’estat.

Esquerra, que hem patit en carn pròpia les conseqüències de les febleses del país i pròpies durant el procés estatutari, tenim clar que la unitat és la única forma de fer-nos valdre davant el govern de l’estat, perquè la divisió ens fa més febles i exposats a ser unes peces de joc dins la partida del govern espanyol. Per això, avui en Joan Puigcercós ha anunciat que no donarem suport, en el proper Debat de Política General al Parlament, a cap resolució que no sigui unitària. Perquè la unitat ens fa forts a Catalunya i les seves propostes. I perquè cal acabar amb la dinàmica tacticista que sovint ha prioritzat els interessos de partit als de país. I ho fem essent conscients que potser no estarem a la “foto”. És igual. En un moment de crisi econòmic, la resposta que s’ha de donar des de les institucions de govern del Principat necessita la implementació d’un nou model de finançament perquè sigui efectiva. Perquè no aconseguir la unitat és un fracàs de la política catalana. I perquè aquest fracàs també serà del país. Independentisme –ara sí- amb sentit d’estat.