El reprodueixo, doncs, per deixar-ne constància. Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d'abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l'organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d'apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l'actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l'arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d'ANIM, l'església té deu dies per respondre–, he rebut l'escrit confirmant la meva "defecció".

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix defecció com  

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

Però enlloc no diu com ens hem d'anomenar els apòstates que hem fet "defecció"; ¿serem "defectes", "defectors" o "desafectes"? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d'Urgell, al Pla d'Urgell– o l'escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari "Avui" a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l'àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova...–, m'hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d'Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé "apòstata". Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m'ha entrat més d'un dubte sobre si la meva "defecció" produirà al final l'efecte que hi he buscat: que m'hi donin de baixa d'una vegada i que no compti als efectes d'atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

Espero que els companys i companyes d'ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d'expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres "defeccions" en segueixen més i més, per posar l'església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d'un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d'Estat que encara hi té avui aquesta religió.

D'altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L'Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s'hi va dir, a l'hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l'Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L'endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l'exregidora del PSN a l'Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d'Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

L'endemà de la conversa amb el Ramon, vaig veure el Polònia, el programa d'humor amb més èxit a Catalunya. Vaig comparar els dos espais i la conclusió no va ser gaire positiva: el programa del Toni Soler es basa en les imitacions i en l'acudit fàcil, just al contrari de l'humor del Persones Humanes.  

Abans d'anar a dormir, vaig recuperar el llibre en què, precisament, vaig entrevistar el Mikimoto. Una de les preguntes es referia a l'humor de la televisió. La seva resposta  ja era, aleshores, un mal presagi:

"L'actual humor català està en la línia de provincianització dels continguts. Als nostres mitjans de comunicació, no hi ha un tipus de d'humor que s'escapi de fer befa, imitacions o paròdies. A més, aquest humor se centra en els continguts de les emissores espanyoles. En el camp de l'humor, és evident que no hem aconseguit o no hem volgut crear un imaginari col·lectiu propi. A partir d'aquesta limitació, la solució fàcil és recórrer a l'imaginari comú espanyol per fer broma des de la nostra província. Ja no fem broma de nosaltres, sinó que la fem d'altra gent".

Vaig tancar el llum i vaig preguntar-me per què també hem retrocedit en l'humor. No vaig saber trobar-hi una resposta.

Mentre somies despert, sona el telèfon. Múltiple accident a l'AP-7 al terme municipal de Sant Cugat. Moto, cotxes i camió implicats. "Potser hi ha morts", et diu l'altra banda del fil telefònic. Ja saps què toca: hora de mobilitzar-se. En aquell moment ets el responsable dels serveis informatius i, per tant, has de preparar en breus instants un petit dispositiu per seguir la notícia. "Marina, truca als Mossos i al Servei Català de Trànsit. Li expliques com està el tema a l'Anna, perquè piqui la notícia i actualitzi constantment la web", dius als teus companys mentre repasses mentalment si és la millor manera de seguir l'última hora. Una sola trucada ha fet passar la redacció de la tranquil·litat a un ritme d'activitat galopant.

Agafes la unitat mòbil i marxes fins al lloc de l'accident. No t'hi pots apropar gaire. Finalment, aparques la furgoneta a l'Autònoma, aquella universitat de la qual vas ser alumne quatre anys perquè ara puguis dir que ets periodista. Des d'allà prepares la crònica i filmes les imatges de les retencions. Et toca confirmar el final tràgic: un mort i un ferit greu. Mentre esperes per entrar en directe per explicar-ho, tens uns minuts per recordar els anys d'universitat, sobretot les estones al bar i aquells companys que fa tant de temps que no veus. Tornes a la redacció i tot ja és coll avall. S'ha modificat l'informatiu radiofònic i s'ha canviat la portada del diari electrònic de l'endemà per incloure-hi l'accident. "És una sort treballar amb professionals eficients", penses. Tanques edició i baixes la persiana del local. Ara sí, ja ha començat el teu cap de setmana, tot i que amb una mica de retard.

Arribes tard al sopar. Demanes un entrepà a un cambrer que, per variar, no entén el català. Com creus que els polítics no menteixen mai, penses que això només et passa a tu i que el PP i Ciutadans tenen raó quan encenen la seva maquinària d'agitprop per propagar que l'espanyol està discriminat a Catalunya. La conversa s'anima, els temes avancen i et sents afortunat de tenir amics intel·ligents. De sobte, sense saber per què, perds el fil de la conversa i et quedes pensatiu. Reflexiones i, just en aquell instant, t'adones de la superficialitat del periodisme: acabes d'explicar la mort d'una persona de la mateixa manera que parles d'una notícia de política o d'economia. No has fet res de dolent, perquè només has seguit la fórmula que et van ensenyar a l'Autònoma: sigues neutre, contrasta els fets amb diverses fonts i escriu sense valoracions personals. Tot i això, ja no pots deixar de capficar-te en el drama que arrossegaran de per vida els implicats en l'accident i els seus familiars. Abans de ficar-te al llit, només demanes un desig: que passi molt de temps fins que hagis de tornar a informar d'uns fets semblats. Tanques el llum, et costa molt però t'adorms.

Article publicat a Cugat.cat

Petita Introducció al treball

Durant les últimes setmanes he escoltat la COPE durant més del que és habitual en mi, ja que no l’escolto mai, sé que probablement faig malament, ja que per a ser una bona periodista, hem de veure, llegir i escoltar de tot. El que passa és que em posa de mal humor escoltar la COPE. Malgrat això crec que he fet un esforç considerable, des de zero, intentant esborrar imatges preconcebudes que tenia al respecte.

Segurament, i és un tret característic en mi, he triat la COPE perquè suposava un doble repte considerable: en primer lloc, millorar el pèssim treball que vaig fer l’any passat sobre la cadena i en segon terme donar-li una segona oportunitat a l’emissora i aprendre dels seus errors i de les seves coses bones, perquè la COPE també té les seves coses bones, com tot. A més, crec que està bé agafar mitjans que no siguin del meu consum habitual, perquè així puc estar més atenta, separar-me de les meves implicacions personals i veure si allò que fan és o no legítim, més enllà de les valoracions personals i opinions.

A grans trets he aconseguit varies coses: d’una banda he après a no alterar-me per aquelles afirmacions amb les quals estic en total desacord i de l’altra no puc negar, com deia, que he trobat continguts amb els quals m’he interessat. Això sí, he destriat tota la informació política i religiosa, ja que em considero radicalment diferent en aquest sentit, però bé, cadascú que cregui i faci el que vulgui, això també ho tinc, el respecte és primordial i crec que aquest és un treball on he intentat que fluís la professionalitat, espero haver-ho aconseguit.

Afegit pel blog: No deixa de sorprendre'm l'expressió Mentira chuza!

Una cançó ideal per aquest post: Boikot - No pierdo el tiempo

Ja havia dit que estava punki!

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l'any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d'entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d'una biografia que n'ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: "Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987". Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

Enric Crous-Vidal –l'any passat, l'editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l'eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d'exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l'escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l'hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d'aquest "pintor gràfic i pictogràfic", com ell mateix preferia ser definit –en lloc de "grafista"–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d'Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l'ocupació dels militarots feixistes.

Impulsor de la revista "Art" i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D'ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

...artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d'alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una "graphie latine", molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d'eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l'era digital viu la tipografia en el nostre país (...). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d'aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d'alfabets català de major projecció internacional.

L''estiu i la tardor de lany 2000 l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l'exposició "Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia".

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l'Aragonés: "Á Ixena 2. Cantando en aragonés". Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l'Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l'auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias–, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d'autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l'altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d'aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

Un altre lloc per anar aquest Sant Jordi, o els dies a venir, aquest cop amb viatge digital: el nou quiosc virtual de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). El trobareu a www.quiosc.cat, i l'APPEC –per promocionar–lo– ofereix una setmana de subscripcions per zero euros, fins al 26 d'abril. 28 de les més de 150 revistes d'abast nacional associades a l'APPEC s'han adherit fins ara a la campanya, que trobareu explicada a la web. Una altra ocasió que ens ofereixen les revistes en català d'abast nacional per contactar-les, i una via innovadora que emprenen per arribar al públic potencial més enllà del difícil món dels quioscos on la premsa no diària en català és habitualment minoritzada.

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d'enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català, llengua comuna". Cada vegada estic més orgullós d'aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d'inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d'ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d'origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l'actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que "el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes", "l'idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna". Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d'on van partir, "les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar". "La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües", i s'uneixen a la reivindicació comuna: "Volem viure en català!", precisament perquè no volen ser discriminats.

Tres llibres, ara: 

"Dietari final", de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d'ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s'atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al "Llibre d'amic e amat" de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s'identifica i alhora se'n distancia, embolcallat d'un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d'apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l'arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l'insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

"La indirecta. Una entrevista a l'esquerra". Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari "Directa". No l'he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s'hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L'ha coordinat un antic company del setmanari "El Triangle", Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s'ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga... i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l'edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d'Egunkaria, a punt de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l'Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

"Estraperlo y tranvía". El darrer còmic d'Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d'una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s'arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l'època és el teló de fons d'un escenari d'on els imperatius de la censura l'havien literament esborrat. L'Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum "Silencios, la juventut". Però, en aquell cas, parlava de l'actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l'heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir "Estraperlo y tranvía", l'especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

Finalment, una obra mestra! Parlem de l'àlbum Estraperlo y Tranvía d'Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d'El món del còmic s'ha parlat de la importància que aquestes pàgines d'historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d'una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l'ascens d'una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d'una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l'europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística - potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d'una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l'època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l'humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d'agraïment que li fa a la galta l'Aurorita a l'Ulises li fa també El món del còmic a l'Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l'Alfons –que, entre d'altres coses, té l'honor d'haver estat el primer a intentar l'aventura d'una revista d'historietes en català, després de la mort del generalot: "Cul de sac"–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l'exposició "Per no deixar-se d'històries. Gust i passió d'Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història". De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista "Butifarra!" i l'equip que la feia possible, encapçalat per l'Alfons. Jo encara no l'he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s'hi pot veure també fins al 29 d'abril una segona exposició –"Ramon Barnils, periodista de referència" que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l'Alfons, entre tants d'altres. Aprofiteu per veure-la, si no l'heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l'estiu.

Al darrer article d'aquest bloc denunciava el poc ressò que ha tingut als mitjans de comunicació catalans el megaprojecte Gran Scala dedicat al lleure i al joc que hi ha previst instal·lar als Monegres, a l'Aragó. Com per desmentir-me, TV3 programa per demà diumenge, a dos quarts de deu del vespre, al programa "30 minuts", un reportatge sobre el tema. Caldrà veure'l i comprovar quines són les veus catalanes que –si no són les de la Franja, que ja han fet el crit d'alerta– criden l'atenció sobre els problemes mediambientals i de subministrament d'aigua de l'Ebre que comportaria aquest meganegoci.

Ensenyar periodisme de la política no és fàcil. Aprendre'n encara menys. El periodista polític -el que s'encarrega de traslladar la política a la ciutadania- és, probablement, el que viu exposat a més perills i el que té més possibilitats de sortir-ne malparat; i amb ell tota la societat.

Ramon Miravitllas i Xavier Ginesta són els professors que s'han proposat ensenyar-nos-en. Un blog és una de les maneres d'aconseguir-ho?

Els organitzadors de la campanya "Sí al procés de pau", en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental "Sunday at 5", coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l'altre unionista. A banda l'interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

Companyes i companys,

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

EL DOCUMENTAL "DIUMENGE A LES 5"

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

Gràcies sense treva.

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s'havia d'aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l'actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l'actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l'estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s'havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d'aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s'afegia ferro a l'assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d'una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l'altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d'aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s'havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.

La veu de Salvador Escamilla –mort avui als 77 anys–, o simplement la referència al seu nom, m'han provocat de fa molt temps un efecte com el de la magdalena de Proust. És sabut que, per a l'escriptor francès, el sabor i l'olor de la magdalena tenien el poder d'evocar-li el temps perdut. La veu i el nom d'Escamilla em porten automàticament als temps en què vaig escoltar a la ràdio les primeres paraules en català i les primeres cançons en la nostra llengua, a mitjans dels anys seixanta del segle XX. Una cosa semblant em passa quan sento el Cant de la senyera: de sobte em desvetlla l'experiència de l'Orfeó Lleidatà cantant-lo –dirigit per Lluís Virgili– en un concert a què vaig anar amb els meus pares em sembla que era al Casal de l'Espluga de Francolí, quan era adolescent. Se'm va posar pell de gallina en sentir-lo, i no en tenia cap referència sinó l'emoció del moment i la solemnitat del públic posat dempeus. Mai els meus pares me n'havien parlat; el meu pare era un seguidor empedreït de l'Orfeó Lleidatà, però no tenia pas vel·leïtats catalanistes en aquells temps, si més no conegudes per nosaltres; tampoc la meva mare, tot i que conservo d'ells textos personals en català, que sempre va ser la llengua familiar.

Escamilla i l'Orfeó Lleidatà, amb el Cant de la senyera, formen part de la meva protohistòria. Ni tan sols hi havia en mi, encara, consciència política ni, molt menys, compromís amb les llibertats del meu país i la nostra llengua. M'explica la Mati, la meva dona, que deu a Escamilla el fet d'haver vingut a estudiar a Barcelona. Havent passat fins als setze anys tota la seva vida a Fraga (Baix Cinca), recorda que, quan amb altres alumnes fragatins anaven a examinar-se de Batxillerat a Osca (capital de la província, on els tocava anar per raons admnistratives) i parlaven entre ells en català (fragatí, en deien ells), s'havien de sentir increpar amb un "hablad en cristiano", tan habitual d'altra banda en els temps més durs dels franquisme en la mateixa Catalunya. Per ella, sentir que per ràdio algú –Salvador Escamilla– se li dirigia en una llengua que no li era estranya, semblant a la seva pròpia, li va donar –m'explica– una sensació d'acolliment que li va fer rebutjar l'anada a estudiar a l'Aragó (a Saragossa, on hi havia l'única Universitat) i va triar fer-ho a Barcelona.

No sé com la Mati –a Fraga– i jo –a Lleida– vàrem sentir la veu amiga de Salvador Escamillla. Suposo que va ser per Ràdio Lleida, que devia fer connexions amb Ràdio Barcelona per emetre, entre d'altres, el programa Radioscope que Escamilla obria amb el seu emblemàtic "Bon dia Catalunya". Quan escric aquestes ratlles penso que aquest meu bloc m'està sortint trufat d'obituaris. És el que passa quan es tenen més de seixanta anys. Que s'acumulen els morts i, amb ells, els records. En vull deixar constància perquè aquests personatges –i els esdeveniments que van protagonitzar– són part de la meva vida. Han contribuït a forjar la meva personalitat i preservar la consciència del nostre poble. Desvetllant, com en el cas d'Escamilla, potser per primera vegada en mi, alguna cosa que tenia somorta però que es resistia a morir; el sentiment de pertinença a un col·lectiu que parla la mateixa llengua i té unes arrels profundes que cap invasor ha aconseguit destruir fins avui. Puc dir per experiència que en això, precisament, resideix la força del meu país. 

PP i Ciutadans cavalquen de nou. Arran de l'anunci que TV3 emetria ahir divendres un altre documental sobre "Terra Lliure", que ja s'havia projectat prèviament a la Universitat Ramon Llull (URL), i sabent que no es tracta d'un reportatge bel·ligerant contra aquella organització sinó que recull el testimoni d'alguns dels seus membres destacats, van reclamar al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) –i Ciutadans van presentar, a més a més, una denúncia als jutjats– perquè n'impedissin l'emissió. TV3 el va emetre –tot escurçant-ne el metratge uns minuts respecte del que es va passar a la URL– i la direcció no va cedir a les demandes del PP i Ciutadans ni el jutjat ni el CAC –pel que sembla vist des de fora– no hi van intervenir. Hi ha, però, el perill que –com ja va fer amb l'altre reportatge sobre Terra Lliure emès per TV3 ara fa un any– a posteriori el CAC hi digui la seva. I no precisament per elogiar l'objectivitat del reportatge. Caldrà estar-hi alerta, perquè qualsevol intervenció del CAC criticant-ne el contingut no seria sinó un nou advertiment als directius de TV3 perquè anessin amb compte per posteriors ocasions i evitessin caure en temptacions similars. I no diré si també hi posen cullerada els jutges... Ja anem prou escassos de mirades objectives sobre el nostre passat immediat com perquè el CAC o els jutges pressionin per aconseguir retallar-les encara més. D'altra banda, el CAC faria bé de centrar-se en altres temes que, aquests sí, vulneren la legalitat en el món audiovisual català. Com l'incompliment sistemàtic dels canals digitals del Grupo Godó pel que fa a la seva obligació d'emetre majoritàriament en català programació d'actualitat: dos d'ells estan eternament en proves i els altres dos no es distingeixen pas per la presència majoritària de la nostra llengua en la seva programació. Tot i tractar-se d'una llicència atorgada per la Generalitat de Catalunya que, al meu entendre, hauria de ser immediatament derogada i atribuïda a altres empreses que hi assegurin una presència majoritària de la nostra llengua.

Les accepcions del mot ” prostitució ” són àmplies, i no només el simple comerç del propi cos per a fins sexuals a canvi d’una remuneració dinerària o en espècie, pot definir-se com tal.

Qualsevol persona que ven la seva ànima, les seves idees, els seus principis o la seva dignitat, s’està prostituint.

Jo mateix, em prostitueixo cada dia en el meu lloc de treball, i no és a causa que el meu cap i jo practiquem el Kamasutra, o que exerceixi de bon becari madur “ Lewinsky ” , a canvi d’augments salarials o tractes de favor , NO això NO !! , Déu em lliuri !! , per tots els Sants, Àngels , Arcàngels i Belcebú condemnat ! , simplement perquè en renunciar als meus somnis i ambicions professionals, m’estic prostituint a diari, per deixar-me en l’empresa, les meves escames, les meves neurones, la meva testosterona, els meus cabells, la meva caspa, les meves hemorroides, les meves inflades varicoceles i tristament la meva dignitat, a canvi d’un salari a l’IPC i una cotització del segle passat, Jo treballo , Ell em paga, és igualment una transacció econòmica, cinc mil i sense llit, solsament per engreixar el negoci del ben nascut i millor persona del meu empresari ocupador ,al que tan adoro, estimo i idolatro cada dia dels meus cardats dies.

Deixo anar tot aquest missal , per denunciar la prostitució del sagrat ofici de periodista.

En principi, som en un món sostingut espiritualment des dels pilars bàsics que va proclamar la Revolució Francesa, és a dir, IGUALTAT, LLIBERTAT i FRATERNITAT.

Molt bé, és bonic, utòpic però bonic, com el comunisme.

Però: ¿Quina direcció segueix el periodisme ?¿ Proclama, defensa i lluita pels principis bàsics de la Democràcia ?... La meva resposta és NO, rotundament i fermament NO.

Els periodistes igual com jo a la meva oficina , es venen cada dia. Es venen a les societats econòmiques que controlen els mitjans de comunicació , i més concretament els consells d’Administració. Han renunciat al codi deontològic de la professió, a l’ètica periodística, a la naturalesa pròpia de l’ofici a canvi d'una retribució.

La meva prostitució a l’oficina, només m’incumbeix a mi, no faig mal a ningú, només a la meva autoestima i a les meves hemorroides .

En canvi, la mercantilització de l’ofici de periodista SI, perquè atempta, erosiona i corromp els principis democràtics , en la que es constitueix la societat contemporània actual.

La Premsa és el Quart Poder, però si el periodisme perd la imparcialitat a favor dels interessos econòmics de les empreses que regenten els Consells d’Administració d’un grup mediàtic, es perd l’objectivitat, la transparència informativa, la investigació, la denúncia; es perd la igualtat informativa, es perd la llibertat informativa i de la fraternitat, ja ni els hi en parlo .

En definitiva, si el periodisme contínua prostituint-se, el clavegueram del sistema democràtic s’obstruirà de tal manera, que la merda i corrupció indemne, faran saltar pels aires ,totes les fosses sèptiques, esquitxant d’immundícia tot el que trobin al seu pas.

Adaptant una famosa cita, del millor periodista català de tots els temps, el malaguanyat Ramon Barnils, puc concloure, afirmant, que el periodisme ( com la política ), és tan necessari en qualsevol societat moderna, com els vàters W.C. , perquè els dos, contribueixen a la higiene del Sistema i sobretot, a la de les nostres pobres ments, esperits pertorbats per la inherent i eterna debilitat humana.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia...) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

L'any 1982 Hans Jonas va escriure l'article "perquè la tècnica moderna és objecte de l'ètica". Alcoberro desglossa de l'article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà "dolent" si era fet amb malevolència, i "bo" allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la "bona fe" arribats al principi geneaològic del bé i del mal. "Bo" ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l'espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l'abús d'aquests béns considerats "bons". com diu Jonas "el germen innat del mal (...) és alimentat pel progrés del bé".

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l'automatisme de l'aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l'home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l'home en aquesta fretura.

4.-L'home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l'home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d'un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l'Abel proteic per "allò de més gran" :"La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser".

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: "Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot". I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S'evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l'època de la tècnica: davant, per exemple, de l'automatisme de l'aplicació, l'imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l'aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l'ambivalència dels efectes de la tècnica)
---------------------------------------------------------------------------------
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

Alcoberro defineix l'ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: "La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l'esfera dels fets concrets." Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o "forta". El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de "minims" cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: "ha d'estar vigent la idea d'un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les "provisions", eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu...

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d'empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d'un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l'ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat "formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles".