novel·la-negra « WordPress.com Tag Feed

El miedo de Montalbano

liretue — Fri, 11 Jul 2008 16:26:55 +0000

En Salvo Montalbano és un comissari sicilià que viu a la província de Montelusa i treballa a Vigàta (tant Montelusa com Vigàta són llocs inventats per l’autor). En aquesta novel·la policíaca de sis relats curts ell és el protagonista, però no està sol per resoldre els diferents casos, té els seus ajudants; Mimì Augello, Fazio, Gallo, Galluzzo i el incomprensible telefonista Catarella.

L’apassiona el bon menjar i les novel·les de Vázquez Montalván i com tots els personatges policíacs és un home dur i a vegades pot resultar una mica desagradable amb la gent, tot i que, jo personalment, ric bastant amb les contestacions d’en Salvo.

Personalment trobo molt divertits els diàlegs amb la seva dona, la Livia, que viu a Gènova i no es veuen molt sovint, sempre estan discutint pel telèfon.

L’autor d’aquest llibre és el sicilià Andrea Camilleri, un dels autors més llegits a Itàlia. Camilleri, a part de fer novel·la negra, també fa novel·la històrica.

Vaig descobrir l’Andrea Camilleri gràcies a un Crèdit Variable de l’escola, que vaig haver de fer la presentació d’aquest autor, a partir d’aquell moment m’he anat llegint alguns llibres seus, i els que em falten!

-No hay nada que decir. Lo mataron de un solo disparo que lo dejó seco. Verá los detalles en el informe. Si no le hubieran pegado un tiro, habría vivido más sano que una manzana hasta los cien años. Acababa de follar.

Eso Montalbano no se lo esperaba.

-¿Antes de que le pegaran el tiro?

-No después. Se pueso a follar ya muerto. Pero ¿qué coño de preguntas me hace? ¿De verdad se encuentra usted bien?

Detectius a la cuina

Ramon — Thu, 05 Jun 2008 21:06:03 +0000

Les novel·les policíaques autòctones (si les podem anomenar així) aporten matisos molt interessants a la lectura. Per exemple, els àpats suculents que prepara la dona de Kostas Jaritos a les novel·les de Petros Markaris són una exhibició de cuina grega, i conviden a la reflexió si les comparem amb les tristes i fredes menjades del pobre Kurt Wallander, el depriment (i aconseguit) detectiu suec creat per Henning Mankell. Per a mi, la cura que els autors han tingut en aquests detalls és senyal de qualitat narrativa.

Club de Novel·la Negra

bibliotecasantaoliva — Fri, 30 May 2008 15:49:12 +0000

A la biblioteca hi tenim un cadàver! Talment com si d'una novel·la de l'Agatha Christie es tractés, unes misterioses petjades us conduiran cap a l'escenari d'un crim... i de passada, cap a l'exposició sobres dectetius que tenima a la sala polivalent.

Aquesta exposició té sentit emmarcada en el món de la novel·la negra, del misteri i la intriga que podeu trobar a les prestatgeries de la nostra biblioteca. A més, si us hi animeu, també podeu participar al Club de Lectura de Novel·la Negra, que es reuneix un dissabte al mes a la biblioteca.

Essència de novel·la negra

Ramon — Wed, 07 May 2008 20:21:25 +0000

- Aquell del cotxe és el Murmuri –em va dir Bill Quint.

Vaig mirar més enllà del forçut i vaig poder veure el perfil de Thaler. Era un home jove, petit i moreno, de faccions afavorides i tan regulars que es diria que estaven encunyades.
- És atractiu el noi -vaig dir.
- Pot ser -va dir l'home de gris-. També ho és la dinamita.

És un fragment de novel·la negra, és clar. Em penso que condensa, en poques ratlles, molts elements del gènere: descripcions sòbries i nítides, molt visuals; diàlegs secs i carregats d’ironia; cotxes, vestits grisos, gàngsters i policies perdonavides... L’autor és el mestre Dashiell Hammett, a Collita roja.

De tot cor

lamerce — Fri, 25 Apr 2008 13:12:58 +0000

Fitxa tècnica:

De tot cor

Autor: Andreu Martín

Editorial: Bromera

Col·lecció: L'Eclèctica

Premi Alfons el Magnànim

"-Vaig cometre molts errors -em va dir Tiaguín Moltó, borratxo, deprimit, arruïnat, els ulls vidriosos, mans tremoloses de vell desemparat-. En vaig cometre molts, d'errors, ho reconec. Vaig fer mal a molta gent, però ho he pagat car, t'ho juro que ho he purgat. Ja ho sé que no em van castigar pel que us vaig fer a vosaltres i a tants d'altres, però el cas és que m'han putejat molt i molt. Em van destrossar la vida per haver destapat aquell gran frau de Finansa, on hi havia embolicada l'Església i el Govern i l'oposició. Vaig descobrir el pastís i me la van jurar i, des d'aquell dia, a poc a poc, durant quinze anys horrorosos, quinze anys, que es diu de seguida, a poc a poc però de manera inexorable, m'ho van anar prenent tot. Tot."

Fa dies que tenia a casa De tot cor, una novel·la negra d'Andreu Martín. Finalment, decidí agafar-la. La història gira entorn la mort d'un conegudíssim periodista del cor, en Tiaguín Moltó. La sort feia temps que l'havia abandonat, tenia enemics i res li sortia del dret. Un bon dia, avisen de la seva mort, i ja la tenim! Sospitosos? Un pilot! Des d'Aurorita Linares (l'última persona que el va veure en vida), algú de la família Laurel o el seu company de professió Eduardo d'Assís. Entre molts altres...

Tots són famosos, tots menteixen per tenir una millor exclusiva, tots volen ser ells els primers, els programes de la televisió i les revistes en van plens: exclusives, declaracions "inesperades",... Vaja, que Martín no s'allunya gens del món de la faràndula. Un món que mai m'ha interessat (potser per aquest motiu em costa identificar alguns personatges), però que, en aquest cas, l'autor m'hi ha fet endinsar de tot cor. Diàlegs ràpids, una lectura àgil, i una estructura encara molt millor: diferents punts de vista del que ha passat que ens duen a la persona assassina i als seus motius. De motius tothom en té... Un treball professional per part dels policies, la barreja d'alguns moment personals que emboliquen encara més la troca; un cos de policia disposat a callar i no dir res a la premsa; sobretot en aquest cas: aus carronyeres que volen la presa.

Hores negres

suberna — Wed, 02 Apr 2008 21:50:14 +0000

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

Lectures. "La taca negra", de Salvador Balcells

Humbert — Sun, 29 Jul 2007 14:05:25 +0000

Salvador Balcells s'estrena com a narrador amb aquesta novel·la negra (editorial Meteora) amb Emili Espinosa, sotsinspector dels mossos d'esquadra, d'investigador principal. Tot i que comparteix les feines d'investigació amb Anatoli Kureka, policia rus enviat des de Moscou perquè l'objecte del delicte és una noia russa, la fi innoble d'Anatoli i l'entranyable personalitat de l'Emili fan preveure que aquest pugui ser ben aviat protagonista d'altres aventures.
Amb la qual cosa, Salvador Balcells incorporaria a la nostra novel·la policíaca un heroi (o antiheroi, segons com es miri, dins la tradició del gènere) genuïnament català i propi dels temps actuals.
"La taca negra" té, com a primera obra narrativa –Balcells havia escrit fins ara només assaig–, algunes febleses, que es noten sobretot en una certa feixuguesa sintàctica, però revela un domini notable de l'estructura narrativa. Balcells condueix amb mà segura les dues trames –la russa i la catalana–, i les diverses subtrames, del relat fins arribar a la sorpresa final, clau en tota novel·la del gènere. I, alhora, de tant en tant, ens pica l'ullet amb referències properes.
Com quan els protagonistes ensopeguen amb una mostra de revistes en català, un esdeveniment en què Salvador Balcells –que treballa com a secretari tècnic de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català– hi ha posat moltes hores. El mateix títol, "Una taca negra", que evoca l'inici de la novel·la, ens remet a la seva antiga militància mediambientalista. I l'origen de la víctima, Irina Grosnina, al Gran Nord de la Federació Russa, li permet parlar d'una minoria ètnica, els nenets, i els seus problemes de supervivència sota el domini rus. Una altra de les fidelitats personals de l'autor.
En el fons, hi ressona la millor tradició del gènere, amb referències a la realitat social (màfia russa, polítics sense escrúpols, fundacions "benèfiques" amb objectius foscos...) i un investigador més o menys honrat a qui, en aquest cas, potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models. Però, aquest tret propi, tal volta sigui –en una trajectòria que espero que tingui continuïtat– allò que acabi fent-lo estimar pels lectors.