Dice la RAE: lapsus (del lat. lapsus, resbalón) m. Falta o equivocación cometida por descuido.

Nos informa La Voz de Barcelona que, como ya nos tiene acostumbrados TV3, la televisión pública catalana emitió en su teletexto, en ocasión del ascenso a la segunda división de futbol, que "el Girona (o Gerona) ha superado en los play-off a los españoles del Ceuta".

¿Lapsus o espíritu independentista?

Por lo pronto el mismo "error" aparece en la página web de 3/24, su servicio informativo, con otra perla de regalo: en su cuarto párrafo el redactor llama a los del Ceuta "los norte-africanos" (!!!)

Si no fuera porque TV3 arrastra un agujero financiero de casi 2.000 millones de euros, cifra similar al PIB de Andorra, esto sería gracioso, pero...

Algunos dirán que soy cansino con este tema, y para ellos este post será escueto: el periodista de TV3 que cubría los festejos de la victoria de España en la Eurocopa en Barcelona preguntaba a los aficionados a que partido votaban. ¿No lo creeis? ¡Mirad el video! ¿La excusa? Encontrar "la contradicción" en aquellos votantes de un partido nacionalista que sean aficionados de la selección española (?)

Resulta que este aspirante a securitate con micrófono le observó a un joven que celebraba: "aquí no hay un escudo, aquí hay el toro de Osborne. ¿Por qué?", a lo que respondió el aficionado: "un símbolo cualquiera, como si pusíeramos un plato de paella". Ante esta lógica respuesta el periodista le fusiló, entonces, "¿y tu a quién votas?". El joven contestó "al PP", aunque apuntando que "no tiene nada que ver" el hecho de votar a los populares con desear el triunfo de España. Incansable, y tocado en su orgullo, el cronista le espetó a otra joven que se declaró forofa del Barça y de España que "eso era un poco raro, que le parecía que ella debería de ser 'de otra selección'". También le observó a otro joven, que pasaba vestido con la camiseta, si "iba disfrazado de España" y dijo, sobre él mismo, "que había ido de rojo porque nunca se sabe... Justo es decir que nos sacudieron el coche y nos dijeron de todo, porque la gente estaba molesta porque no habían pantallas gigantes, como si nosotros tuviéramos la culpa".

Por supuesto que este pobre idiota ni siquiera podrá disfrutar de sus 15 minutos de gloria, pero me pregunto: ¿será que en Cataluña ya comienza a estar mal visto, al menos a través del prisma de la televisión autonómica, sentir orgullo de ser español? Ya hubo boicots patrocinados por altos cargos de la Generalitat a las olimpíadas de Madrid, boicots de ex-diputados contra empresas alemanas por no usar el catalán en su comunicación, campañas contra la selección española organizadas por un partido del gobierno, y ahora el marcaje de los aficionados hacia un color político, que todos saben que es poco menos que un estigma en la tripartítica comunidad... ¿Que vendrá después de esto?

¿Se equivocan tanto, entonces, algunos de nuestros comentaristas cuando tildan a los catalanistas de nazis?

http://www.pixton.com/comics-by/JordiTM

En la primera d'elles, em trobo que la ministra de Ciència i Innovació del Govern espanyol, Cristina Garmendia, l'única de tot el gabinet que pel seu nivell professional i el seu currículum no només no li cal fer ús de la quota feminista sinó que seria un insult aplicar-se-la, va afirmar a un grup de periodistes de l'agència EFE durant la clausura del 1r Fòrum TIC i Sostenibilitat que l'energia nuclear és una de les alternatives a la crisi energètica i que "cal estar oberts al debat". Aquest és un altre cop per als ecologistes que ens consideren a vostè o a mi destructors del planeta perquè la nostra dutxa dura més de cinc minuts o perquè decidim tenir dues neveres i un aire condicionat: Greenpeace va acusar Espanya de ser un dels països que més s'allunya del compliment de Kyoto, un any després de l'entrada en vigor del protocol per frenar el famós escalfament global, estimant que les emissions del nostre país veí al 2005 podrien haver superat en el 50% els nivells de 1990, el triple del permès en l'objectiu per al 2012. Però de la mateixa manera que el criticat Bush, Rodríguez Zapatero sap que Kyoto és un atemptat a la competitivitat que comporta ínfims beneficis i, hostilitzat per la crisi i sense voler ni sentir a parlar de deslocalització industrial, començarà a obrir el joc cap a propostes serioses i eficients per a l'obtenció d'energia més barata i neta. Sent compradors d'energia nuclear francesa, l'Administració Zapatero sap que no pot seguir enganyant el públic molt temps més amb arguments a l'estil Joan Saura i que més aviat que tard haurà d'apostar per la producció nuclear, si vol satisfer la creixent demanda.

La segona brisa de coherència arriba a través de la vicerectora d'Afers Acadèmics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Maria Dolors Riba, la qual ha manifestat que la UAB farà cas omís de l'acord del Consell Interuniversitari de Catalunya que exigeix als professors acreditar el domini del català per optar a una plaça de docent: "Les universitats han de triar els professors en funció del seu talent, i si exigim el català com a requisit per concursar a una plaça, estem reduint l'univers de professors amb talent que estaran disposats a venir". La UAB ha pres aquesta decisió en considerar que aquesta mesura li dificultarà dur a terme la seva política d'incorporació de professors internacionals de nivell a la seva plantilla i no s'equivoquen: mentre el procés de Bolonya intenta optimitzar la possibilitat que tant alumnes com docents puguin intercanviar experiències universitàries en tot Europa, la Generalitat posa el seu gra de sorra per fer Catalunya una mica més provinciana i perifèrica i exigeix el nivell C de català a un bon professor, sigui aquest francès, americà o alemany, i dicti física, matemàtiques o filosofia. No importen les publicacions ni els mèrits, només la catalanitat. La situació ha de ser realment surrealista perquè l'Autònoma, una de les universitats més reivindicatives i procatalanistes, si no la que més, s'hagi queixat d'aquesta disposició del Consell, i és sa que des de la direcció mateixa d'aquesta casa d'estudis es neguin a pagar aquest tribut al nacionalisme.

Des del país del bonisme i del pensament únic, dues notícies porten la fresca i suau sensació del sentit comú. Ha de ser Sant Joan.

El diputat del PSC al Parlament va fer aquestes declaracions en la compareixença de la directora general de la CCMA (la "corpo", organisme que gestiona els mitjans públics catalans), Rosa Cullell, al Parlament. Ferran demanava ser ascèptics respecte "el destí històric del país". No sé si mai TV3 -o fins i tot qualsevol altra televisió- s'ha plantejat parlar del destí històric d'un país.

És evident que es llegeix entre línies què vol dir amb això del "destí històric". Però no es pot parlar d'una TV3 manipulada (això és el que ens vol dir, símils a banda) quan la manipulació està a l'ordre del dia en molts altres fronts, i no sé jo si la televisió pública catalana n'és un exemple tan clar. Potser es vol veure el que no hi ha, o potser, simplement, ens oblidem de l'àmbit de difusió de TV3, o de la seva aposta per la llengua catalana com a element principal. I és que si no podem tenir TV3 com a televisió que parli de Catalunya, qui en parlarà?

Uns creuran que és mirar-se el melic, però només cal que es preguntin una cosa: quants mitjans ens expliquen què passa a Madrid? Segur que s'acaben els dits d'una mà per a contar-los.

Tornem al Sàhara, doncs cal recordar que el passat 5 de maig es va presentar a Madrid la plataforma TODOS CON EL SAHARA, liderada per l'actor Javier Bardem, i que va sorgir durant la V edició del Festival Internacional de cine del Sàhara celebrat el passat mes d'abril.

El seu objectiu és aconseguir un mínim de 500.000 signatures abans del 15 de setembre per demanar al govern espanyol el reconeixement de l'estatus diplomàtic del Front Polisari.

Per un altra banda, recomanar l'excel·lent documental (en procés de muntatge), de Jordi Ferrer i Pablo Vidal, "EL PROBLEMA. Testimonio del pueblo saharaui".

Tots ja ben entrats en la trentena, les converses són més de saló que uns anys enrere. L'idioma de comunicació és l'espanyol i el francès, tot i que el català parlat no és aliè a dues d'elles. Com la conversa l'enceten les franceses, el tema d'actualitat és la creixent animadversió pública davant d'un Sarkozy que compta amb la complicitat dels mitjans. Existeix una sobreexposició, subratllen, i la gent comença a estar-ne farta. La cosa dura i dura. Les franceses, amb una connatural tendència per a l'anàlisi sociopolític acompanyat d'aquest deix queixós fill del racionalisme, s'explaien a gust dins la més pura ortodòxia progressista. A la basca no li agrada Ségolene. Bé. La troba buida de contingut, de propostes.

Quan la beguda ja ha mullat els nostres cervells, s'inicia el moment de les converses cara a cara. La basca m'explica sobre el creixement del sentiment d'identitat més enllà dels Pirineus. Malauradament ella no va aprendre l'euskera però el seu fill ho farà a l'Ikastola. També es queixa del tracte que reben els d'Iparralde quan van fins a Sant Sebastià. On nous dit "las franchutes". No se senten bé al Sud. Na Sophie em fa l'efecte d'una noia tranquil·la, reposada, cultivada malgrat aquí alguns subratllarien la seva procedència rural. Quan ens acomiadem ja ben amics i ens emplacem a una visita propera a les terres basques del Nord penso perquè m'he sentit tant bé parlant amb ella. Em fa valorar el pòsit que va deixar la il·lustració en els nostres veïns francesos i dos: reviu la meva esperança de no deixar de ser qui som.

Roine, Roine, Roine, ... aquesta és la única proposta que escoltem de CiU per solucionar la sequera de Catalunya però... per quan? Per al 2020 si tot va bé, doncs les autoritats franceses no preveuen arribar fins a la ciutat de Narbona, a 80 quilòmetres de la frontera amb Catalunya, amb el seu pla regional Aqua 2020 del Llenguadoc-Rosselló. I encara sense data fins a Perpinyà. Tot això sense tenir en compte les veus en contra que ja s'han alçat al país veí dels agricultors francesos, sense tenir en compte que en aquest últim tram les aigües estan molt contaminades i que, a més, es tractaria d'una infraestructura molt cara i que atempta contra el que suposa una nova cultura de l'aigua: reducció del consum, reutilització i eficiència. Una dada: l'aigua dessalada és més barata que el transvasament del Roine, doncs té un cost de 0,55 € el metro cubic, mentre que el transvasament del Roine representaria el 0,80 €, sense tenir en compte el preu ambiental i que l'aixeta de pas es trobaria en mans d'una empresa concessionària francesa, no pas catalana.

I del compromís de ZP per tenir en compte el transvasament del Roine? Res de res! Una estratagema del candidat a la presidència del govern espanyol per obtenir l'abstenció del grup de CiU. Ara ja, res de res. No es comprometran mai, com tampoc aporten cap solució per la sequera, per la sequera de passat demà. Doncs per fer front a la possible sequera dels propers anys ha estat aquest govern de la Generalitat, especialment la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, la que ha treballat per posar-hi solució amb la promoció de l'estalvi i la, la recuperació dels aqüífers i la posada en marxa de tres noves dessalinitzadores reutilització tzadores (Cunit, el Prat, i Tordera) que ens faran més autònoms al comptar amb recursos propis.

I en quant al possible transvasament del Segre, d'entrada no, tal i com diu el biòleg Narcís Prat, i en tot cas, com a última opció, amb les condicions que sigui temporal i, per tant, reversible, que es respecti un cabal ecològic suficient i, fins i tot, amb compensacions per als pagesos que deixarien d'obtenir aquesta aigua per als seus conreus. Condicions, totes, acceptades pel conseller Baltasar. 

Per tant, esperem que hi hagin altres alternatives possibles que ho pugin evitar, fins i tot que plogui suficientment per evitar aquesta sequera, encara que hi hagi alguns polítics irresponsables, com l'exalcalde de Tarragona i diputat de CiU, Joan Miquel Nadal, que assegura que resa cada dia perquè no plogui. Unes afirmacions que demostren que CiU està utilitzant la sequera per atacar el Govern de la Generalitat sense presentar cap solució, únicament un entestament amb el transvasament del Roine que no és cap solució als problemes actuals.

(La vinyeta és de Ferreres, publicada al Periodico de Catalunya a 10/04/08).

En un temps en què la raó ha esdevingut un instrument més d'alienació per a l'home, una raó purament instrumental i tecnològica, és normal que el subjecte reaccione des d'allò que és fonamentalment seu: la identitat. Però no deixa de causar-me cert malestar. Free Tibet and Free China!

De tothom és sabut que quan guanyava era mèrit d'ell, no pas del cotxe.

Que segueixi la ratxa i Visca Ferrari!.

Per sort, els verdaders nacionalistes valencians i valencianistes, no tenen eixe rebuig del Castellà i són capaços de considerar als castellaparlants com a valencianistes i no existix corrent impositora que sí que existix en Catalunya.

En quant a Lleida, la nostra campanya va estar molt dirigida a lluitar contra aquesta crida al vot útil i de la por, marcant diferències entre els dos partits més grans, sobretot perquè ens diferènciem molt fortament del PP, però també d’aquelles altres polítiques més dretanes que van contra els treballadors, i gens progressives, com la política de xecs, el retorn dels 400 €, o les reformes fiscals en benefici dels que més tenen, per part del PSOE.

ICV-EUiA vam fer una campanya on vam posar de manifest la pèrdua de poder adquisitiu del conjunt d’assalariats (un 4% en termes absoluts) mentre augmentaven els beneficis empresarials (un 78%),  la dels empleats públics, que porten 20 anys de pèrdua de poder adquisitiu, amb crides al reconeixement del dret de la dona a decidir lliurement sobre el seu propi cos, amb crides a la defensa dels nostres espais naturals (Timoneda d’Alfés i Congost de Mont-Rebei), ...

Crec que les nostres propostes van arribar al conjunt de la ciutadania, amb nous votants d’altres forces polítiques que van veure en la nostra opció una solidesa i una sinceritat en les propostes que cap altra força política va demostrar al llarg de la campanya electoral. Doncs les nostres propostes anaven més enllà de les promeses electorals, de la cerca fàcil del vot, sobretot del vot de la por (com si van fer tant el PSC o la mateixa ERC). Les nostres propostes eren justes, lògiques i, sobretot, valentes, amb questions com la configuració d’un estat laïc, el dret a l’avortament lliure i gratuït, o el dret a l’eutanasia... i vam estar els únics...

Per tant, la nostra tasca, el nostre repte, està molt clar. Hem de treballar per fer entendre a la gent que es sent d’esquerres, a la gent catalanista i ecologista, i que lluita per unes polítiques que unicament o en bona part troba en ICV perquè confii en que únicament nosaltres podem representar plenament el seu vot útil. I per fer-ho, aprofitarem els propers processos assamblearis per reflexionar i actuar en conseqüència. El nostre espai i el nostre discurs són molt clars i únics. ICV és la força de l'esquerra catalanista i ecologista compromesa amb la transformació d'un món més just, solidari i sostenible.
]]> http://rogermallo.wordpress.com/?p=106 Thu, 13 Mar 2008 14:01:27 +0000 rogermallo http://rogermallo.wordpress.com/?p=106 Abans de fer una valoració general sobre la situació, crec que cal ser metòdics i curosos a l'hora d'examinar les dades. I hi ha, d'entrada, dues dades que s'han de tenir en compte per poder parlar amb criteri sobre l'evolució del vot que s'ha produït en aquestes eleccions espanyoles, i que no he sentit comentar a ningú:

- El cens electoral a Catalunya, era de 120.551 persones menys, respecte al cens de fa 4 anys. És evident que a Catalunya ha mort més gent que no pas  s'han incorporat nous electors. El país ha augmentat la població, però recordem que els immigrants no voten. Se'n recorda algú que Catalunya demogràficament està condemnada a la desaparició, si no hi arriba immigració. No és un procés d'ara, sinó que històricament ha estat així. Una altre qüestió és si dels darrers 60 anys ençà hem estat capaç d'integrar tots els ciutadans que han anat arribant al nostre país, qüestió aquesta sobre la qual avui no en parlaré, perqué en aquest post comento només els resultats electorals.

- El nivell d'abstenció ha augmentat 4'77 punts percentuals, passant del 75'96% de fa 4 anys, fins al 71'19% de les eleccions d'aquest diumenge. A efectes comparatius val la pena ressaltar que diversos comentaristes han opinat que aquests resultats, per al PSOE, eren tant bons, i fins i tot millors, que els de l'any 1982 (el de la primera victòria del senyor Felipe González). Qui vulgui informar-se, i parlar amb criteri, podrà fàcilment comprovar com, en aquelles eleccions, va votar el 80'83% del cos electoral català (9'72% més), i el percentatge del PSOE va ser del 45'83%, o sia mig punt més que ara. I aleshores el cens electoral era de 4.310.869 electors, no com en les actuals, en què el cens electoral era de 5.211.639. Aleshores el senyor González va treure 1.575.601 vots (obtenint el mateix nombre d'escons que ara), i actualment aquest mateix senyor -amb l'acompanyament de ZP- n'ha tret 1.672.777 (97.176 més). A tots nivells, doncs, és mentida l'afirmació que aquests són els millors resultats del PSOE a Catalunya: Els millors continuen sent els de l'any 1982, agradi o no.

Com que sovint, fins i tot entre comentaristes polítics, es parla sense coneixement de les dades reals i concretes, m'agradaria facilitar-vos una comparativa sobre els resultats que els partits amb representació parlamentària haurien obtingut en les eleccions recents, descomptada la disminució de població i l'augment de l'abstenció respecte de les de fa 4 anys:

Examinem, doncs, partit a partit:

El PSOE, l'any 2004 obté 1.586.748 vots. Si li descomptem els factors de reducció anteriorment esmentats, hauria d'haver tret 1.476.152 vots, i en conseqüència obté un guany net de 188.306 vots.

CiU obté 835.471 vots. En les actuals hauria d'haver tret 776.879 vots, i en perd 6.187.

El PP obté 626.107 vots. En les actuals hauria d'haver tret 582.468 vots, i en perd 19.675.

ERC obté 638.902 vots. En les actuals hauria d'haver tret 594.371 vots, i en perd 305.814.

ICV obté 234.790 vots. En les actuals hauria d'haver tret 218.426 vots, i en perd 37.499.

És evident, doncs, que en gran mesura els 343.313 vots que en conjunt perden ERC i IC van a parar al PSOE, que en guanya pràcticament 190.000. De la vora de 155.007 vots que restarien per assignar-los com a pèrdues, sembla lògic que puguin imputar-se fàcilment als vots en blanc, que sumen 23.499 vots més respecte de les passades eleccions generals, o bé als 8.027 vots nuls més que també hi ha hagut, o perquè no als 6.579 vots que ha obtingut el Partit Republicà Català (RC). En qualsevol cas, la suma d'aquestes tres opcions (38.105 vots) tampoc acabaria d'explicar la forta devallada patida per ERC, essencialment. No seria tampoc il·lògic pensar, conseqüentment amb les dades exposades, que els 127.000 que ens faltarien imputar a aquestes dues formacions hagin anat directament a d'altres opcions encara més minoritàries (en menor mesura), i si, en canvi cap a l'abstenció. Cal tenir present que, en aquests darrers comicis, a Catalunya, hi han participat Ciutadans i la UPD de Rosa Díaz, que en conjunt sumen 33.365 vots catalans, uns vots que perfectament podrien haver sortit del PSOE i del PP (en menor mesura), i que accentuarien encara més el traspàs de vots d'ERC i ICV cap al PSOE de ZP.

A tall de conclusió, i vistos els números, semblen evidents les següents conclusions:

Primera.- El PSOE, jugant hàbilment amb la por al PP, i amb l'anul·lació del perfil propi tant d'ERC com d'ICV, s'ha cruspit pràcticament entre un 50% i un 70% dels votants anteriors d'ERC, i entre un 70% i un 90% dels votants d'ICV de l'any 2004.

Segona.- CiU ha obtingut els seus segons pitjors resultats (20'98%) de tota la seva història, només superats pels de fa 4 anys, en què van treure 20 dècimes menys que en aquests comicis (20'78%), i a poca distància dels de l'any 1982, en què tant sols va obtenir un 1'5% més que ara (22'48%). És evident, i no hi ha més cec que el que no vol veure-hi, que la desaparició de Jordi Pujol del primer pla de l'escena política (contràriament al que ha fet el senyor Felipe González) ha situat el llindar de CiU en una franja d'entre un 10% i un 12% menys de representació en qualsevol elecció, incloses les estatals.

Tercera.- El votant d'ERC, independentista convençut segons les seves proclames habituals, ha perdut la confiança en el seu partit de referència com a interlocutor vàlid davant d'Espanya i, de forma incomprensible, ha optat per una força política espanyola ("catalanitzada" pels seus líders, en pro de la "satanització" dels convergents) per aturar els peus al PP. Sembla clar que no ha canviat ERC per CiU, perpetuant d'aquesta forma la "guerra civil" catalanista que tant mal fa al país en el seu conjunt.

Quarta.- Podria intentar fer una valoració de la baixada d'ICV i d'Izquierda Unida, però em sembla una pèrdua de temps innecessària, atesa la manifesta submissió d'aquesta formació al PSOE a tots els nivells. El més probable, i el poble és més sensat que ningú a l'hora de votar, és que no surtin del llindar de l'extraparlamentarisme en què els ha situat ser percebuts com la "marca blanca" del PSOE.

Cinquena.- La pèrdua d'un cert perfil "catalanista" del PPC, encarnat per l'etapa del senyor Josep Piqué, ha permés situar el PP en l'extraradi de la política catalana, i facilitar al PSOE una de les victòries menys treballades de tota l'història "democràtica" de l'Estat Espanyol. Si el PP no sap modular el discurs "nacional" d'extrema dreta que ha exhibit els darrers 4 anys, podrà acabar fent com el PP valencià: "ofrenar glòries a l'Espanya... de ZP". Allà ells si el seu sentit d'estat els fa incapaços d'entendre el que els ha passat: els beneficiats de tot plegat, de seguir igual, seran els socialistes. Van camí d'assemblar-se a l'ERC actual: volent un objectiu, només fan que allunyar-se'n.

A tall de conclusió, i per no cansar més els lectors, voldria fer un darrer comentari arrel de la sensació que sembla haver-se instal·lat en ambients nacionalistes, sobre que la política catalana cada cop està més espanyolitzada. Jo crec, i les dades semblen donar-me part de raó, que això no és tant cert com alegrament afirmem sense encomanar-nos a cap dada concreta. Com que amb ICV no sé si imputar-los del costat espanyol o del català, m'abstindré de considerar-los, fins que ells no siguin capaços de decidir-se. Com deia el gran Pete Seeger: "Wich side are you on, boy?".

El vot nacionalista a Catalunya (incloc CiU i ERC, en tant que úniques forces amb representació parlamentària), sempre ha perdut en unes eleccions generals, enfront del bloc format per PSOE i el PP (anteriorment AP i la UCD o el CDS abans de la seva desaparició). Vegem-ho:

L'any 1982, amb un 80'83% de participació, els espanyolistes van sumar un 60'49% del vots, enfront d'un 26'5% dels catalanistes.

L'any 1986, amb un 68'95% de participació, els espanyolistes van sumar un 56'52% del vots, enfront d'un 34'67% dels catalanistes.

L'any 1989, amb un 67'62% de participació, els espanyolistes van sumar un 50'52% del vots, enfront d'un 35'36% dels catalanistes.

L'any 1993, amb un 75'37% de participació, els espanyolistes van sumar un 51'91% del vots, enfront d'un 36'92% dels catalanistes.

L'any 1996, amb un 76'52% de participació, els espanyolistes van sumar un 57'32% del vots, enfront d'un 33'79% dels catalanistes.

L'any 2000, amb un 64'01% de participació, els espanyolistes van sumar un 56'92% del vots, enfront d'un 34'43% dels catalanistes.

L'any 2004, amb un 75'96% de participació, els espanyolistes van sumar un 55'05% del vots, enfront d'un 36'67% dels catalanistes.

L'any 2008, amb un 71'19% de participació, els espanyolistes han sumat un 61'72% del vots, enfront d'un 28'84% dels catalanistes.

D'acord amb aquestes dades, en aquests darrers comicis és on l'espanyolisme ha tret un % més elevat, i un marge diferencial de 32'88 punts. Si comparem, no obstant, amb les eleccions de l'any 1982, l'espanyolisme va treure un 1'33 menys (60'49 contra 61'72%), però el diferencial amb el catalanisme va ser més alt: un 33'99 %, un 1'11 més de marge.

Si algú, després de llegir tot aquest raguitzell de dades, vol seguir pensant que estem condemnats a desapareixer del mapa polític, endavant. Tothom és lliure de triar la forma de suicidar-se. Les dues úniques diferències que s'aprecien en aquests darrers anys són les següents: la desaparició de Jordi Pujol -i l'inexistència d'un lideratge nacionalista fort i amb caràcter- i la incapacitat de l'independentisme a nivell estratègic: la conseqüència de tot plegat és el que ha facilitat la segona "guerra civil" catalana que, de perpetuar-se, potser si que convertirà el que ara no són realitats (i els números ho demostren), en un trist futur pel conjunt del país.

Si el catalanisme sap actuar en conseqüència, la situació és reversible. Si no, els focs d'encenalls en què estàvem immersos (les grans manifestacions "sobiranistes" dels darrers temps) seran el trist colofó d'un país que es proclama cada cop més independentista, però que es despertarà qualsevol dia convertit en una trista província més. A CiU i a ERC no els veig capaços de redreçar res, francament, però els catalans si que crec que som capaços de sortir-nos'en. Només cal que fem com va fer el gran Cuní: "Prou, prou i prou" i comencem a autoexigir-nos allò que exigim a Espanya: el dret a decidir... si volem seguir fent l'imbècil, o ser seriosos.

Les reflexions a què en principi em referia, van adreçades a la gent d’ETA i de l’entorn que li dóna suport, explícitament o implícita:

Primera.- Tindria interès en saber des de quina lògica se’ls va ocórrer dispara cinc trets a boca de canó a un exregidor del PSOE a l’ajuntament d’Arrassate. Una persona que, tot i haver-se presentat de nou a les eleccions, no havia sortit escollit, atès que anava sisè en una llista que va treure tant sols quatre regidors.

Segona.- Quin era l’objectiu d’aquesta acció, i quins rèdits esperaven obtenir de l’assassinat? Si l’objectiu era deixar clara que continuen tenint capacitat per actuar allò on vulguin i quan vulguin, em sembla evident que l’únic que han aconseguit és demostrar que cada cop més tenen menys capacitat operativa, i que els seus comandos i efectius tenen una preparació molt deficient. Necessitar cinc trets a boca de canó per deixar mig morta una persona, demostra una manca d’aptitud i de capacitat que demostra que l’organització cada cop menys està preparada. Segur que “assassins” professionals de l’organització deuen sentir “vergonya” per la manifesta ineptitud dels seus “hereus”.

Tercera.- Una organització com ETA, farcida de “criatures” sense cap capacitat d’anàlisi ni de perspectiva històrica, és absolutament incapaç d’entendre, a hores d’ara, que el seu cicle s’ha acabat. No han estat capaços d’interpretar cap dels processos d’alliberament nacional que s’han produït arreu del món, i especialment a Europa, aquests darrers anys.

Quarta.- En la lògica de la denúncia de falta de democràcia de l’Estat Espanyol, no se’ls ocorre res més que afermar el sentiment “democràtic” dels espanyols que, enfrontats a la barbàrie del divendres, se senten legitimats per creure’s el seu deficient “estat de dret”. Coincideixo plenament amb aquells que, des de l’esquerra abertzale, denuncien la falta de democràcia que hi ha a l’Estat Espanyol. La diferència entre els “imbècils” d’ETA, i l’abertzalisme que no sap plantar-los cara, i els nacionalismes o independentismes democràtics, entre els quals m’hi incloc, és que les contradiccions espanyoles només es poden posar al descobert des d’opcions democràtiques, per molt migrades que aquestes siguin. L’existència d’opcions violentes de confrontació amb l’Estat -a part de ser absurda perquè està condemnada al fracàs-, és inútil perquè només enforteix l’Estat que es pretén combatre, i el legitima davant de la majoria de gent (nacionalistes inclosos). L’existència i aparició esporàdica d’ETA, condemna el nacionalisme i l’independentisme pacífic a viure entre l’espasa i la paret, deixant-la sense poder desemmascarar un Estat Espanyol falsament democràtic.

Cinquena.- Sense voler obviar que segurament ETA està més infiltrada que un formatge de Gruyere, és evident que aquesta organització apareix com un complement perfecte del manteniment d’una Espanya uniforme i uniformitzadora. Qui no s’atreviria, en l’actualitat, a sospitar que darrera les actuacions d’ETA no hi ha -de forma directa o indirecta (via infiltracions) una coincidència d’interessos amb aquells a qui es diu combatre?

Sisena.- Una frase recurrent de l’esquerra abertzale és aquella que proclama: “Amb ETA l’alliberament nacional d’Euskalherria és difícil, amb el PNB és impossible”. Atesa aquesta premissa, en quina clau interpreten aquests subjectes la manifesta voluntat del Lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum per a finals d’any, per tal de preguntar als ciutadans bascos sobre l’estatus polític que desitgen, en relació a l’Estat Espanyol.

Setena.- Al marge que Euzkadi i Irlanda del Nord tenen pocs punts en comú, l’evolució intel·lectual dels dirigents del Sin Fein i de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), no té ni punt de comparació amb els de l’esquerra abertzale. No estaria de més que determinats dirigents abertzales aprenguessin alguna cosa del cas irlandès, si encara els queden quatre neurones. Tenint en compte la capacitat demostrada per l’esquerra abertzale d’articular mecanismes de participació democràtica popular realment sorprenents en el conjunt de l’Estat i fins i tot d’Europa, el que sorprèn és la incapacitat que tenen d’influir sobre una minsa estructura “militar” que languideix patèticament. Són conscients que fins i tot LAB podria ser objecte de les estructures repressives i arbitràries de l’Estat? I aleshores que els quedaria?

Vuitena.- La pregunta final que jo em faig des de fa temps, i que no crec que tingui una resposta clara i contundent, és la següent: “El patiment, les tortures, la persecució, els assassinats del GAL (i d’altres sigles històriques dels cossos paramilitars), les il·legalitzacions de partits, els tancaments d’Herriko tabernes i de mitjans de comunicació, la dispersió dels presos (i les morts causades pels desplaçaments dels seus familiars…), s’alleugeriran amb l’assassinat d’un exregidor socialista guipuscoà?Per acabar l’article, i tot i que sembli un clam al desert, voldria demanar a ETA que abandoni les armes i renunciï a la lluita armada; que l’esquerra abertzale negociï una sortida digna pels presos, i que siguem capaços de demostrar, tots els nacionalistes i independentistes que vivim sota el jou espanyol, que l’únic que España no pot suportar és un autèntic desafiament democràtic a les seves arrels totalitàries: en resum, imposar-los la democràcia, que inclou el dret d’autodeterminació.

Un enfrontament radicalment democràtica a l’Estat Espanyol, el guanyaríem segur, més tard o més d’hora. ETA i España es retroalimenten i es necessiten recíprocament. Aconseguim que ETA desaparegui definitivament del mapa, i España no aguantarà massa temps més sense l’excusa etarra. Amb ETA i les seves cada cop més esporàdiques salvatjades, no tenim res a fer, ni catalans, ni gallecs, ni, per desgràcia, els propis bascos.

Que la mort inútil del divendres sigui l’ultima. Si així fos, no tingueu dubtes que les properes morts les causaria España quan s’adonés que no podria aturar democràticament la voluntat d’alliberament dels pobles què té sotmesos. No permetem que ETA segueixi emmascarant l’autentica cara violenta i assassina amb què s’ha forjat España històricament, i que és l’únic sistema que coneix i és capaç d’aplicar per tal de mantenir-se “unida”. Fem-ho possible, doncs. ETA, desapareix d’una punyetera vegada, perquè fas més nosa que servei!! 

Dedicat als "imbècils" d'ETA: no mereixen altre qualificatiu

Des d'ICV-EUiA volem transmetre el condol als familiars de la víctima mortal i em suspès els actes de tancament de campanya

ICV-EUiA CONDEMNEM L’ATEMPTAT D’ETA I FEM UNA CRIDA A VOTAR MASSIVAMENT I SENSE POR

Ja davant els mitjans, he condemnat l’atemptat terrorista perpetrat per la banda terrorista ETA d’aquest migdia al País Basc.

Crec que la millor resposta a l’atemptat terrorista és que el proper diumenge sigui una jornada democràtica on els ciutadans i ciutadanes anem a  vota i en aquest sentit faig una crida a tota la ciutadania a fer-ho de forma serena, sense por i de forma massiva. També una crida a la unitat de totes les forces democràtiques davant del terrorisme.

Com a gest de solidaritat amb els familiars, amics i companys de partit de la víctima, la formació ecosocialista ha suspès tots els actes de tancament de campanya previstos per aquesta tarda i pel vespre a Andorra i a La Seu d’Urgell, al mateix temps volem transmetre el condol i la nostra solidaritat als familiars de Isaias Carrasco.

Acte de Cloenda de ICV-EUiA a Andorra

Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i el Partit Verds d’Andorra amb motiu del final de campanya de les Eleccions Generals a l’Estat Espanyol, us convidem a l’Acte Central de Campanya al Principat d’Andorra.

Amb les intervencions de:

- Josep Antoni MORENO Cap de llista al congrés de diputats per Lleida
- Josep Mª CARLES Regidor ICV-EUiA Ajuntament de la Seu d’Urgell
- Isabel LOZANO Presidenta del Partit Verds d’Andorra

Cada dia es desplacen uns 2.000 treballadors  de l’Alt Urgell a Andorra per treballar en unes condicions laborals que vulneren les normes i els drets internacionals, donat que tots els treballadors andorrans pateixen una greu falta de garanties legals, com la llibertat sindical, el dret a vaga i la consagració de l’acomiadament lliure. Per a tots ells, reclamen unes pensions dignes i l’increment de les prestacions socials de la Llei de residents a l’estranger.

En aquest acte participaran Josep Antoni Moreno, cap de llista al congrés de diputats per Lleida; Josep Mª Carles, 3r candidat i regidor ICV-EUiA Ajuntament de la Seu d’Urgell; i Isabel Lozano, presidenta del Partit Verds d’Andorra.

Hora: 17:00 hores
Lloc: espaiobert. Seu del partit Verds d'Andorra (carrer Ciutat de Consuegra Ed. Orió 1era Planta - Andorra la Vella).

Tothom esta convidat al acte!

Ahir vam poder assistir, per no dir patir, a un altre cara a cara entre Zapatero i Rajoy que no representa gens els sentiments de Catalunya.

Per un banda, davant uns atacs gairebé xenòfobs sobre la immigració i davant uns atacs directes contra Catalunya per part del Sr. Rajoy, el Sr. Zapatero no va saber respondre adequadament, va amagar les seves propostes (les té?) i va recórrer a exemples domèstics sense concretar com pensa afrontar aquests importants reptes per al nostre futur:

Aquestes qüestions requereixen propostes concretes i valentes. Davant la xenofòbia i catalanofobia del Sr. Rajoy no caben discursos buits de contingut, calen solucions concretes i valentes. El Sr. Zapatero no representa, de cap manera, el somni de l'esquerra.

I per un altra banda, donat que encara així, Zapatero va ser el clar guanyador del cara a cara, ara ja no hem de tenir cap por a que pugui guanyar el PP i que "tornin ells". Per tant, ara ja podem anar a votar sense por, anar a votar lliurement segons ens dicti la nostra consciència.

Ara, per la gent que creu en una societat i un món més just, solidari, igualitari i sostenible, és el moment de recuperar el somni de l'esquerra. Ara és el moment de rebel·lar-se votant ICV-EUiA.

Cada dia estem més a prop d'aconseguir el diputat per Lleida. ICV-EUiA som la única força d'esquerres i catalanista que augmenta en intenció de vot, dia a dia, aconseguint més suports.

Entre tots recuperarem el somni de l'esquerra.

El dia 9 de març no ens juguem si guanyen uns o tornen uns altres, com si d'un dolent llargmetratge de serie B es tractés. Ens juguem si apostem per reduir les desigualtats socials o si aquestes s'incrementen com ha passat durant els anteriors 15 anys de creixement econòmic amb els govern del PP i del PSOE que no han destinat aquest creixement a lluitar contra el risc de pobresa, millorar els salaris i augmentar l'estat de benestar en consonància amb la resta de la Unió Europea.

En aquestes eleccions ens juguem si volem el desenvolupament de polítiques socials, com l'increment de les pensions mínimes i el salari mínim interprofessional a 1000€, en consonància amb la UE, o que els més rics continuen enriquint-se mentre la resta de les famílies tenen dificultats per arribar a final de mes.

Ens juguem si volem ampliar llibertats com el dret de les dones a decidir lliurement sobre el seu propi cos, amb el dret per l'avortament lliure i gratuït, el dret a morir dignament i el dret a vots dels immigrants o, pel contrari, si únicament anem deixant el temps sota les pressions de la dreta del PP i de la jeràrquica eclesiàstica.

Ens juguem, també a Lleida, si apostem per l'esquerra catalanista útil de debò o, pel contrari, escollim amb por, com a mal menor. Per barrar el pas a la dreta de CiU i PP s'han de desenvolupar polítiques d'esquerres. Per aconseguir el dret a decidir dels catalans i les catalanes, s'ha d'apostar pel dret a l'autodeterminació. Les altres "esquerres" o estan invisibles a Madrid o s'han instal·lat a la contra de tot i per tot. La seva utilitat ha estat, també per Lleida, totalment nul·la.

El que ens juguem el dia 9 de març a Lleida és si apostem per una força catalanista i d'esquerres de debò amb plantejaments valents per la nostre territori, amb solucions justes per als lleidatans i lleidatanes o, pel contrari, si ens deixem embogir per la por i els cants de sirena d'un PSC (que pacta les polítiques econòmiques amb la dreta de CiU per fer les polítiques de la dreta de Rajoy o Aznar) i una ERC (que és diu lliberal i s'ha instal·lat al centre polític -segons el propi Ausàs-) que no representen aquest vot útil de l'esquerra catalanista i, en conseqüència, perdem l'oportunitat de tenir una veu catalanista i progressista de debò de Lleida per a Lleida.

A dinar i a tornar de visita al barri obrer i immigrant dels Magraners de Lleida, amb contacte molt càlid de la seva gent, i on he volgut deixar clar que amb major influència d’ICV-EUiA, “modificarem radicalmet l’actual Llei d’estrangeria, substituint els seus aspectes repressius i de control policíac per una veritable política d’inclusió social de la immigració”.

El segueix una entrevista i cap a Anglesola, a celebrar un acte obert amb l'assistència de molt més d'un centenar de persones... El que semblava un primer dia de desgast, ha finalitzat amb una bocanada d'Il·lusió, força i solidesa per fer encara més possible que desprès del dia 9 de març ICV tingui més influència al govern de l'estat.

I ara us deixo amb la resta dels vídeos de campanya:

Espot electoral: "Què menja un mileurista?"

Espot electoral:" Què fem amb el canvi climàtic?"

Aquesta legislatura es prometia feliç per Zapatero: havia aixecat fortes expectatives de ser el president espanyol que finalitzés amb el debat autonòmic a Catalunya i a Euskadi. Per una banda, tenia un Estatut català que semblava que havia de resoldre dèficits històrics del nostre país, almenys en la mesura que les forces parlamentàries determinessin. Tot i això, no seguiré per aquest camí, per reiteratiu, almenys en aquest article. Pel que fa a l'altre front, un Zapatero dialogant havia d'encandilar els membres de la lluita armada basca, per tal que deixessin les armes a canvi de no se sap ben bé què, però a canvi d'algun cosa. La jugada podia sortir rodona: Catalunya feliç amb el seu nou Estatut i Euskadi en pau i sense ETA.

El nostre cas el coneixem prou i, com ja he dit, no penso entrar-hi massa, però el cas basc és força més greu, ja que s'hi jugaven vides humanes. Evidentment, ningú diu que fos senzill, però el panorama aparentava ser relativament procliu a arribar a un acord: ETA disposada a negociar, totes les forces democràtiques donant suport al govern espanyol en aquest procés i un president que inicialment gaudia de la confiança de totes les parts.

A això se li ha d'afegir que les reivindicacions de la banda armada no s'escapaven del que un estat democràtic (com la Gran Bretanya, posem per cas) cediria sense necessitat de tants drames: dret a l'autodeterminació (dret emparat internacionalment, no em cansaré de repetir-ho), dret a la unió territorial d'Euskadi i Navarra (si la seva ciutadania ho desitja, tal com marca la Constitució espanyola), acostament o amnistia dels presos (com en qualsevol procés de pau reeixit que hi hagut fins ara) i legalització dels partits de l'esquerra abertzale (tornant a una situació de la que no s'hagués hagut de sortir mai).

Tanmateix, malgrat aquesta situació aparentment favorable, no se sap si per convenciment o per claudicació, Zapatero i el PSOE es van mostrar totalment intransigents (quan a cedir res) i dubitatius (quan a rebatre arguments contraris al procés de pau), donant la raó de forma indirecta a les tesis del PP, i van preferir assegurar-se els vots que sempre dóna tancar qualsevol porta a la negociació amb la banda armada i blasmar el conjunt de l'esquerra abertzale. Arran d'això, la represa dels atemptats d'ETA (que no són culpa del PSOE, evidentment, però sí que els hagués pogut evitar; i en tot cas no és pas ETA la que em demana el vot pel Congrés espanyol), la cessió del govern navarrès a UPN, l'empresonament de la cúpula de Batasuna, la il·legalització del Partit Comunista de les Terres Basques i d'ANB...

Jo ho tinc clar: per davant d'un partit que prefereix l'electoralisme, la confrontació amb les nacions sense estat i el conflicte armat, jo en prefereixo algun que aposti per les vides humanes, la democràcia i el ferm convenciment i esforç per un futur de pau i llibertat.

Per un altra banda, també volia destacar que el passat 15 de febrer vam poder gaudir de la visita del nostre eurodiputat d'ICV i del grup Els Verds, Raül Romeva, amb qui vam tenir diverses reunions amb associacions i ONG's, visites i actes. El mateix ho explica millor que ningú al seu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/81448. Gràcies Raül!

Finalment, us deixo, com avançament, al que és un dels tres vídeos que ICV-EUiA hem preparat per les properes eleccions generals. Així, el vídeo sota el títol “Les dones no tenen temps” està ja disponible al web de Joan Herrera (http://www.joanherrera.cat/multimedia/video-destacat) i al seu canal Youtube (http://es.youtube.com/watch?v=m6dnFBENb_8). Els altres dos vídeos titulats “Com menja un mileurista?” i “Què fem amb el canvi climàtic” es podran veure a partir de demà a la xarxa.

Els tres espots són de 30 segons cadascun ja que enguany s’insereixen dins de la publicitat i no com fins ara que estaven en blocs electorals específics.

Apa, fins demà! (per cert, aviat tindré les respostes a l'enquesta 2.0. Ànims per anar a votar!)

Amb "notícies" com "ICV-EUiA aconsegueix el dret a decidir per Catalunya dins l'estat federal plurinacional a partir de la sobirania com a nació", "Es declara el territori espanyol lliure de transgènics", "Entra en funcionament el pla ferroviari 2014", "Normalització als hospitals públics als pocs dies d'aplicar-se la nova llei que despenalitza l'avortament" i "entra en vigor la reducció de la temporalitat i la millora dels salaris. S'augmenta el salari mínim fins a 1.000 euros", aquest diari l'estem fent arribar a la majoria de la població de les comarques lleidatanes durant aquests dies i fins el principi de campanya on ja contarem amb la segona part de la que oportunament us informarem. En tot cas, en aquest enllaç us podeu descarregar el disseny, encara que no fa justícia a la seva mida, doncs fa 58 x 41 cm. ]]>