En temps de bonança, algunes de les propostes que des d'Esquerra hem realitzat en l'àmbit de l'economia (per controlar l'especulació immobiliària, per exemple) han estat titllades d'intervencionistes. Els mateixos que clamaven al cel aleshores avui demanen intervenció en el mercat per tal d'evitar la crisi de determinats models de creixement que, en si mateixos, tenen una vida molt curta i són essencialment autodestructius.

En aquests moments, passat el període de bonança i entrats de ple en una crisi econòmica amb totes les lletres, cal evitar que els plats trencats d'un creixement econòmic massa recolzat en l'especulació immobiliària i poc en la creació de valor afegit a la nostra economia siguin pagats pels de sempre. En el nostre entorn geogràfic i econòmic, s'acostuma a fer pagar una crisi d'aquestes a les famílies treballadores, reduint la despesa social i augmentant les deduccions fiscals que acostumen a ajudar aquells que no tenen problemes per omplir la nevera i arribar a final de mes. Però en el cas dels Països Catalans, a més, els plats trencats els acaba pagant també el conjunt del país a causa de l'espoli fiscal que patim, avui reconegut fins i tot per l'estat espanyol, depredador de l'economia catalana. Per això, no podem acceptar que s'utilitzi la crisi com a escut humà per negar-se a reduir el dèficit fiscal amb la discussió del nou model de finançament autonòmic.

Esquerra som conscients d'aquesta situació i per això hem endegat una campanya basada en aquests tres punts: no a les retallades socials, sí a un finançament just i per un canvi de model productiu. En aquesta pàgina trobareu documents, eines de campanya i material de batalla per ajudar-nos a difondre les propostes en aquest àmbit de l'esquerra independentista.

Tenim un repte que cada vegada se’ns fa més visible: o incorporem aquests dos milions a la nació (en coneixement de la llengua, valors comuns, sentiment de futur compartit) o no hi haurà nació. Altres vegades, en circumstàncies pitjors, ho hem aconseguit i molts tenim arrels familiars fora dels Països Catalans. Ara és qüestió de voluntat. Per exemple, amb iniciatives com aquesta.

Esquerra i les JERC serem presents a les marxes de Barcelona i València, així com també l'acte institucional de celebració que organitza la Generalitat de Catalunya (que no es va començar a fer fins que Esquerra va entrar a formar part del govern del Principat). A més, aquest any el dia de l'orgull coincideix amb els 10 anys de la sectorial LGTB d'Esquerra, que va començar, com ens recorda aquesta convocatòria, l'any 1998 de la mà de -entre molts d'altres- Josep Maria Orteu, Enric Martí i Jordi Rallo.

Torna l'estiu i torna l'Acampada Jove. Aquesta serà la onzena vegada que hi vaig i formo part de l'organització. Aquest any, amb el mateix compromís, però sense anar tant atabalat com en altres edicions, m'hi trobareu a mi i a milers de joves d'arreu dels Països Catalans.

Per cert, si voleu comprar l'abonament, podeu fer-ho a qualsevol d'aquests punts de venda o a través d'internet. Ens veiem a Sant Celoni del 10 al 12 de juliol.

Vaig tenir ocasió de reunir-me amb la consellera de Justícia per tractar aquesta qüestió i d’altres relatives a la necessària consideració dels drets civils i polítics més elementals en la formulació i l’aplicació de la normativa penal i penitenciària. En els propers mesos impulsarem, des del govern de la Generalitat però també des del Parlament, un instrument de prevenció de la tortura que doni compliment al Protocol Facultatiu per la Prevenció de la Tortura que signar l’estat espanyol l’any 2006. Però retornem al tema d’en Franki: aquest, com el cas de la condemna als joves que van cremar fotos de la casa real, ha visualitzar que hi ha lleis obsoletes que atempten, no només contra una concepció moderna i radicalment democràtica de la societat, sinó contra el mateix principi constitucional d’igualtat entre tota la ciutadania.

El delicte d’ultratge a la bandera espanyola, de la mateixa manera que el tractament especial de les injúries a la Corona (a les que s’aplica una pena molt més gran que les injúries fetes contra un ciutadà o contra els representants democràticament escollits) demostra que la legislació espanyola està fortament amarada d’una concepció unitària, centralista i sacralitzant de l’Estat Espanyol.

En la passada legislatura de les Corts Espanyoles, les diputades de les JERC Georgina Oliva i Laia Cañigueral van impulsar proposicions de llei de reforma del Codi Penal que no van reeixir. Ara toca tornar-ho a posar sobre la taula, de la forma que es cregui més convenient, per acabar amb aquesta rèmora. Perquè la rèmora de la que parlem pot portar a la presó a ciutadans que exerceixen els seus drets.

Sembla que va ser ahir però ja fa dos mesos llargs que vam començar aquesta intensa campanya per a la Presidència i la Secretaria general d'Esquerra. I ha plogut molt, mai més ben dit. Però en el que a nosaltres es refereix, mai es podrà dir que hagi estat una pluja que hagi pogut erosionar les sigles ni les persones que han liderat el partit de Macià i Companys en tots aquests anys.

Vam ser els primers en formalitzar els dos noms que liderarien l'equip. També els primers en presentar un programa gradualista i realista. Ambiciós. Calendaritzat. Amb objectius tangibles i concrets com la proposta d'una candidatura unitària del catalanisme a Europa el 2009 o la necessitat de condicionar les aliances polítiques el 2010 a la reivindicació del concert econòmic. Hem fet un programa per portar a la pràctica allò pel que vam decidir presentar-nos: perquè Esquerra torni a liderar el debat i marqui l'agenda en els reptes immediats i a mitjà termini que com a país se'ns plantegen.

Ja des d'un primer moment, amb els companys de l'equip de candidatura ens vam proposar que la nostra fos una campanya que evités qualsevol gest que de portes enfora pogués ser aprofitat per aquells que no són precisament amics d'Esquerra. Aquells que faran el possible per tornar a la Catalunya en blanc i negre. La Catalunya de les dues voreres enfrontades de la plaça Sant Jaume que tants anys van dividir el país en dos blocs.

Davant la crítica fàcil, sempre hem respòs amb la proposta. Davant la desqualificació, el silenci responsable. Front al mal rotllo i l'estómac, la rèplica ha estat la mà estesa i la bona voluntat. Així ho hem mantingut tot aquest temps. Perquè ens ho creiem. Perquè hem dit des del primer dia que no pararíem fins aconseguir de nou la unitat del partit. I perquè tot allò que es digui en contra d'alguna candidatura, al final, acaba repercutint contra el partit. Perquè Esquerra som tots. I totes.

En aquests més de 60 dies hem fet allò que sempre hem fet des que militem a Esquerra: trepitjar territori i parlar amb la nostra gent. Pràcticament cada tarda de tot aquest temps hem visitat una comarca on ens hem reunit amb els i les militants d'arreu dels Països Catalans. I, sobretot, hem escoltat. Dèiem al començament de tot aquest procés que el capital d'Esquerra és la seva gent. Precisament per aquest motiu vam batejar la candidatura amb el nom de Gent d'Esquerra. I és a ells a qui ens devem. Per això hem centrat els nostres esforços en estar el més propers possibles a la militància per copsar en primera persona què volen per al futur del partit, per al futur del país.

Però a més d'això hem continuat, com no podia ser d'una altra manera, amb les nostres responsabilitats parlamentàries. Hem estat en primera línia en temes de vital importància com el finançament o la necessitat de blindar i millorar el model d'escola catalana.

Ara ja està tot dit. Els homes i les dones d'Esquerra Republicana tenen demà la possibilitat d'escollir qui volen que passi al capdavant del partit els propers quatre anys. Però ni dues persones ni les 18 que s'escolliran en el 25è Congrés per integrar-se a l'Executiva nacional serien res sense aquesta força transformadora i dinàmica que representen els 10.000 homes i dones que prenen part en el partit, que es comprometen amb Catalunya i els Països Catalans. Nosaltres ja hem parlat. Ara us toca a vosaltres.

Un sincer i sentit: gràcies de tot cor.

Si encara no us heu decidit, us podeu apuntar enviant un correu a info@gentdesquerra.cat o trucant al 664078647.

A Barcelona, a la Plaça Goya Esquerra i les JERC homenatjaran Francesc Layret a les 10.30, i comptarem amb les intervencions, entre d'altres, d'Anna Simó (vicesecretària general d'Esquerra) i de Gerard Coca (portaveu nacional de les JERC). Poca estona més tard, a les 11:30, la Intersindical-CSC (que ha obert un bloc amb les convocatòries), el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans, també homenatjarà a l'històric sindicalista. A les 12:30, començarem la manifestació des de la plaça Universitat. Tothom hi està convidat.

Volem que sigui un espai obert a totes i tots per afrontar  el debat que té Esquerra davant, i ho fem posant sobre la taula les nostres propostes polítiques i la nostra garantia: els candidats a la presidènca i la secretaria general d'Esquerra, en Joan Puigcercós i en Joan Ridao.

Seguirem fent bullir el debat a la xarxa d'aquí fins al 7 de juny. De moment, si voleu, podeu afegir-vos al grup del Facebook de suport a Gent d'Esquerra.

Sense estat, però amb peatges. Extret de l'Esquerra Nacional 91.

Als Països Catalans, la gauche divine que copa els mitjans de comunicació ens alerta cada dia sobre un retorn del PP, obligant-nos a triar entre els mentiders i els feixistes. Si a tot això hi sumem els estralls que ha causat la batalla de l’estatut, el resultat és que l’electoral català no té el mateix nivell de mobilització que en altres comicis.

Però no podem premiar la bipolarització. El poder (el de veritat, de les grans corporacions i mitjans situats a Madrid) ens vol desmobilitzats, perquè saben que una presència més gran de l’independentisme a Madrid posa en perill els seus privilegis. Davant això, hem de sobreposar-nos a l’adversitat i votar independentista el proper 9 de març. Si volem uns Països Catalans lliures no podem resignar-nos a la primera de canvi. Hem d’anar a votar i votar Esquerra, la única garantia d’una defensa del nostre poble sense complexos, amb rigor i fermesa. Cap de les altres opcions té aquest objectiu: uns aspiren a governar Espanya (PSOE i PP) i els altres a facilitar la governabilitat (CiU i ICV). Nosaltres no anem a Madrid a tenir ministres, sinó a lluitar per tenir ministres propis dels Països Catalans.

No et deixis guanyar pel PP i el PSOE. Vota amb consciència i vota Esquerra.

El proper 9 de març podem optar per una esquerra monàrquica (PSOE i IU-ICV) o una Esquerra Republicana sense complexos. Tu tries.

P.D.: Per cert, l’òrgan d’expressió nacional d’ERC, l’Esquerra Nacional, sortirà a partir d’ara en format setmanal, i amb un nou disseny. Podeu consultar el primer número setmanal aquí.

La premsa editada a Madrid té un baix seguiment a Catalunya, i són uns altres els mitjans que aquí incideixen en l’agenda política. Però és important seguir-la, perquè –a part de conèixer millor les intencions del nacionalisme espanyol- et permet veure les dues cares d’alguns que s’anomenen “nacionalistes”. El diari ABC publica avui una entrevista a Josep Antoni Duran i Lleida on deixa molt clar que poden tornar a pactar amb el PP: “Si Rajoy gana, no impediremos que gobierne pactando con el perdedor”. Queda clar, doncs, que la dreta sempre és dreta, aquí i a Espanya.

Qui no vulgui PP, que voti Esquerra. Els altres (PSOE-PSC o CiU) estan disposats a pactar-hi, sigui per fer lleis regressives o per fer govern. El vot útil contra el PP és Esquerra.

F.decorate(_ge('button_bar'), F._photo_button_bar).bar_go_go_go(2288594015, 0);

Les eleccions són com un examen. És l’hora de valorar la feina feta i aprovar, donant el vot, o suspendre, traient el vot. Esquerra ha fet els deures i es mereix una nota molt alta, amb més suport que mai i amb el compromís de tots els seus seguidors d’ampliar la base electoral.

Perquè els resultats són a la vista: derogació del transvasament de l’Ebre, llei de retorn dels papers de Salmanca, mínim reconeixement institucional del català a Europa, introducció de la “golden rule” per evitar més dificultats en el finançament de la Generalitat, aportacions a la Llei del Sòl i a la Llei Orgànica d’Educació....

La feina és molta i llarga, però en voldríem molta més. Si haguéssim estat més diputats i diputades n’haguéssim fet més. Ara toca, doncs, ser més per arribar més lluny.

La independència es guanya a les urnes.

Les cartes són sobre la taula: frec a frec entre PSOE i PP, CiU es manté i Esquerra té el repte de fer créixer el suport a l'independentisme. Totes les enquestes, a més, coincideixen en què el bipartidisme galopant d'Espanya despareix a Catalunya, on el pluralisme polític es tradueix en diverses opcions amb representació.
En aquestes eleccions, a més, tothom coincideix que el que cal és un catalanisme d'esquerres potent a Madrid que pari els peus al PP i freni les temptacions centralistes del PSOE. Aquesta opció només és Esquerra, ja que el PSC resta invisible a la carrera de San Jerónimo i ICV es dilueix dins Izquierda Unida. Però és especialment clar en el cas de Lleida, Tarragona o Girona. Allà els vots de l'esquerra catalana se'ls disputen ERC o PSC, Ridao o Chacón. Electors d'ICV de Lleida, Tarragona i Girona, ja ho sabeu: el vostre vot allà és Esquerra Republicana de Catalunya.

Com veieu, l'esverament que sovint veiem entre els diputats del PP al Congrés s'encomana. Deu ser que les dretes hi tenen propensió.

La reclamació és plenament legítima, però la resistència de les elits espanyoles (govern, jutges, etc.) a retornar tots els papers als seus legítims propietaris demostren que l’ombra del dictador és llarga. Però a part de ser legítima, la reivindicació està emparada en una llei que el mateix govern espanyol incompleix. Inaudit, però d’un govern que no reconeix un país perquè ha proclamat la seva independència de manera unilateral (com totes, vaja) es pot esperar de tot. Indigència política o cinisme espanyolista?

A l’espera que coneguem tota l’enquesta, podeu consultar aquestes dades fresques aquí.

(publicat a Tribuna.cat)

En els darrers mesos els rumors sobre un possible pacte PSOE-PP sobre la llei orgànica del règim electoral general han anat creixent. L’objectiu seria, segons les diferents fonts, reduir la capacitat de representació i acció política dels partits dels Països Catalans, Euskadi i Galícia a les Corts Espanyoles, bé dificultant l’elecció de diputats per formacions que no tenen un àmbit territorial estatal o la formació de grups parlamentaris per part d’aquestes forces polítiques. Precisament, aquest cap de setmana el diari ABC publicava un estudi sobre el grau d’influència política que evidenciava que, davant el bipartidisme galopant de la política espanyola, les formacions no majoritàries al Congrés de Diputats adquirien una capacitat de pacte superior al primer partit de la oposició. Aquesta situació, que s’entén simplement coneixent la dinàmica guerracivilista en la que sempre s’han mogut els partits espanyols, pretén ser l’excusa per aplanar el terreny per a una possible reforma electoral que dificulti la representació democràtica dels ciutadans de les nacions sense estat que es troben avui a l’estat espanyol.

El full de ruta de la dreta (al qual s’apunten els sectors més jacobins de l’esquerra espanyola) és sotmetre altra vegada als socialistes espanyols al pànic demoscòpic tot creant un estat d’opinió a favor d’aquesta opció, guanyant adeptes entre els homes d’estat (d’estat espanyol, esclar) que es mouen al circ políticomediàtic de la capital espanyola. Com a precedent, cal tenir en compte que un dels referents de la dreta espanyola, la Casa de les Llibertats de Berlusconi, ja va perdre la vergonya a portar a terme reformes de lleis electorals sense el consens necessari en qualsevol democràcia pluralista.

Amb una majoria absoluta del PSOE o una victòria del PP a les properes eleccions, aquests rumors poden convertir-se en realitat. Després de la llei de partits, la imputació penal de càrrecs electes per qüestions ideològiques, i una possible sentència desfavorable del Tribunal Constitucional envers el nou estatut de Catalunya, aquesta reforma electoral consagraria –i blindaria- la regressió democràtica a l’estat espanyol. Només un vot útil a les opcions d’obediència catalana (i a l’esquerra independentista en particular-), lluny de caure en els cants de sirena de possibles vot en blanc allunyats de la necessitat de defensar-nos de l’atac al qual ens sotmet Espanya, pot aturar aquest nou intent d’homogeneïtzació i precarització democràtica.

Dimecres passat vaig poder participar en una visita que uns alumnes de batxillerat d’un institut de Cerdanyola feien al Parlament. La intenció era que poguessin parlar amb un diputat, sotmetre’l a les preguntes més esperades i a les més temibles, i que junt amb la visita a l’edifici i l’assistència al Ple del Parlament poguessin conèixer una mica més les nostres institucions. Una de les preguntes que em va fer un alumne va derivar en un diàleg sobre si era el mateix allò bo i allò decidit democràticament. El poble té raó quan vota o es pot equivocar? Per tant, s’ha de deixar votar el poble? Vaig voler previndre els alumnes del dogmatisme i les ideologies totalitàries.

Aquesta conversa m’ha vingut al cap aquest cap de setmana, quan he pogut gaudir de la visita d’una ciutat europea espectacularment dinàmica i amb una fort teixit social, malgrat (o potser a causa de) haver patit dos règims totalitaris successivament. Un d’aquests règims, nascut de la humiliació i de la depauperació de la classe obrera en postguerra, va portar a terme els crims més horrorosos i salvatges de la història de la humanitat. L’altre, guiat teòricament pels ideals de justícia i igualtat, va derivar en una presó de pobles i ciutadans, arribant a construir murs per impedir el trànsit d’idees i persones.

Però el totalitarisme també s’amaga, a vegades, sobre les formes més suaus. Avui, estats que compleixen els aspectes formals de la democràcia sentencien dogmes sobre els quals es porten a terme, també, accions absolutament menyspreables: tortures a l’estat espanyol, camps de concentració Atlàntic enllà, empresonament de candidats a l’altra banda. Prevenir-nos del totalitarisme, vacunar-nos contra la dictadura del dogma, és la primera tasca d’un demòcrata.

El llibre "El més calent... al front de Madrid" explica les propostes, els treballs i les anècdotes del primer grup parlamentari de l'esquerra independentista a Madrid. Aquest dijous es va presentar a la Casa del Llibre, en un acte que ja ha estat àmpliament comentat a la catosfera (aquí, aquí i aquí ).

Pels qui no tingueu temps de llegir el llibre o no volgueu gastar-vos els pocs diners que costa (si no és així, compreu-lo aquí), podeu consultar la comparativa de treball parlamentari que en Joan Ridao, en Joan Tardà i la Georgina Oliva van presentar ahir en roda de premsa. En quatre, anys, Esquerra ha estat el grup que més activitat parlamentària ha generat: 45 proposicions de llei i 5.015 proposicions no de llei. Una feinada espectacular, vaja.

Per cert, el diputat català que més s'ha absentat dels plens en aquesta legislatura ha estat Duran i Lleida: 41% no ha anat ni tan sols a votar.

Si aquest es el teu cas, vine al taller Mobilitza’t i porta el teu telèfon, a partir d'avui el teu telèfon no tindrà secrets per tu.

[INSCRIU-TE AL TELÈFON: 93 758 82 09 O AL MAIL: cireraonline@gmail.com]