Espero que a la meva parella no li passi res mentre jo sigui viu. Espero traspassar jo primer que ella. Així segur que mai no serà notícia. I jo no hauré de passar algunes hores, o dies, a la garjola i haver de passar per pressumptament culpable, per si de cas...

Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) és professora titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. Dirigeix el Centre d’Anàlisi Econòmica i de Polítiques Socials de la UB. Pertany a la plataforma Sobirania i Progrés i és membre de l’Observatori del Finançament de Catalunya.

Ha existit mai, la voluntat per part de l’Estat de negociar bilateralment el finançament amb Catalunya?

No ha existit mai, i de fet, el govern de l’Estat i en concret Solbes, sempre ha deixat clar que la qüestió del finançament és multilateral perquè es plasma en la Lofca, i a la vegada bilateral perquè es tenen converses amb totes les comunitats autònomes.

Per què aleshores des de Catalunya se segueix insistint en la bilateralitat, si està tot tan clar sobre el paper?

Els partits que van defensar el sí a l’Estatut tal com va quedar després dels acords de La Moncloa ens van assegurar que s’havia aconseguit un finançament bilateral. El seu discurs no ha canviat, però la realitat, i així ho vàrem denunciar des de la plataforma Economistes pel No, és que amb el nou Estatut Catalunya perdia tot el poder de negociació en articles com el 201.1, que estableix que les relacions financeres entre Estat i Generalitat es regularan per la Lofca, o el 206.3, on diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.

Així doncs, l’Estatut no contempla cap escletxa que permeti la bilateralitat en la negociació del finançament?

És cert que a l’Estatut hi ha algun article que fa referència a una relació de tipus bilateral. És el cas de la disposició final primera, que especifica que la comissió mixta d’afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar abans del 9 d’agost del 2008 l’aplicació dels preceptes del títol del finançament.

Però no és pas una novetat, l’Estatut del 79 ja contemplava les comissions mixtes.

Efectivament. I a més, altres comunitats autònomes també les tenen. Amb els pactes de finançament del Majestic PP-CiU, inicialment algunes comunitats governades pel PSOE no van acceptar l’acord bilateral amb l’Estat.

Quines possibilitats de negociació bilateral queden ara?

Amb l’Estatut es va perdre el poder de negociació que hagués significat que la Generalitat recaptés els impostos i després acordés de manera bilateral la contribució a la solidaritat. Els mecanismes de solidaritat els fixarà l’Estat, l’Estatut ho deixa clar. Per tant, l’única força real que ens queda és que els partits catalans facin servir els seus diputats al Congrés espanyol per vetar els pressupostos, començant pels 25 diputats del PSC.

Què han de fer ara els partits?

Concentrar-se a determinar que els principis que inspirin aquesta nova Lofca representin un canvi substancial amb la llei anterior i una millora substancial del nou finançament.

És viable, tenint en compte les bases que ha presentat Pedro Solbes?

No, en absolut. Per començar, en el document de bases s’afirma clarament que no hi haurà perdedors, per tant, la millora per a Catalunya només vindrà dels recursos addicionals que aporti l’Estat al sistema, que en el context de crisi actual, és probable que siguin molt pocs.

Quin pes tindrà la variable de la població en el repartiment dels recursos?

El document diu que es tindrà en compte la població i la seva evolució. Si aquests diners addicionals es repartissin només en funció del percentatge de població de cada comunitat autònoma, a Catalunya li correspondrien el 17% d’aquests recursos, mentre que si el que es té en compte és el creixement de la població en el període 1999-2006, li correspondria el 21%. Però aquest criteri faria que comunitats com Astúries, que han perdut població, no rebessin res. Per tant, no s’aplicarà aquest segon criteri més favorable per a Catalunya.

Vostè no preveu avenços significatius?

No. De fet, la proposta d’Antoni Castells, que implicava que només s’anivellessin els serveis socials essencials bàsics de l’estat del benestar, i que en altres serveis Catalunya pogués rebre més diners, ja sembla descartada. Pel que fa al model en sí, tot i que el document és molt genèric, tot sembla indicar que es continuarà amb el mateix tipus de sistema, on a partir d’una sèrie de variables, la principal de les quals segueix essent la població, es determinen les necessitats de despesa.

En canvi, sembla que s’accepta la proposta andalusa de separar, com ja es feia amb la sanitat, l’educació dels serveis comuns.

Amb aquesta estratègia, Andalusia vol introduir variables que li són favorables, com el percentatge de població en edat escolar, i aconseguir més recursos dels que li garanteix el sistema actual.

El document tampoc no concreta com s’actualitzarà anualment la xifra de necessitats de despesa de cada territori. Què li convindria més a Catalunya en aquest sentit?

Fins ara s’han actualitzat en funció del creixement dels ingressos tributaris mitjans espanyols, mentre que en el cas de Catalunya resultaria més favorable que s’actualitzessin en funció del creixement de la població catalana o dels ingressos tributaris catalans.

El 9 d’agost ja no serà possible concretar els principis sobre finançament, tal com estableix l’Estatut. Quina importància té saltar-se aquesta data?

Políticament és simbòlic, saltar-se el 9 d’agost és la prova que la bilateralitat és paper mullat. L’executiu espanyol diu que ha complert en el sentit que ja ha presentat uns principis, i que si no s’arriba a un acord abans del 9 d’agost és perquè la part catalana no els accepta.

També ha complert amb la presentació de les balances fiscals, tot i que deixant clar que són paper mullat... A Catalunya li valia la pena, conèixer-les?

Sí, perquè tot i que ja teníem altres balances fiscals, com les de la Generalitat i la Fundació Josep Irla, és important que per primera vegada l’Estat en presenti unes, on queda palesa la solidaritat dels Països Catalans. En tot cas, és una informació valuosa que ha de servir de referència per avaluar la millora, si és que hi és, del nou finançament. Per exemple, si només millorem en 1.000 milions d’euros i el dèficit fiscal és de 15.000 milions d’euros segons l’Estat a Catalunya el 2005, la millora és insignificant. I el 2009, el dèficit serà molt més elevat.

Quina seria una millora acceptable en aquest sentit?

Arribar a tenir un dèficit del 4,5% del PIB, és a dir, reduir-lo a la meitat. Seria una millora d’uns 7.500 milions sobre la referència del 2005, de manera que el 2009 la xifra absoluta serà més gran.

Pensa que es tornaran a publicar amb regularitat?

El que s’hauria de fer és posar les dades a disposició de tota la comunitat científica, i que aquestes es vagin publicant anualment perquè tots els investigadors puguem fer estimacions de balances fiscals, que tenen un alt component subjectiu perquè s’han de fer diferents supòsits de distribució de despesa pública. No sé si ho faran o no, però és el que caldria fer si realment l’estat vol ser transparent.

Gemma Aguilera

Setmanari El Temps, 28 de juliol de 2008

No em faltaven motius per engegar-ho tot a rodar i proclamar als quatre vents que n'estava fart dels blogs i de la mare que els va parir, però què voleu que us hi faci; un és de natural feble i cau fàcilment a les tentacions. I per això engego una nova versió (i van...) del meu blog personal, on hi penso desgranar tot de coses que em passin pels puestus.

A propòsit del títol: sí, tinc part del mateix en xinès. Sóc així de xulo...

Pixmania treballa amb empreses col·laboradores. En aquest cas, el televisor l'havia de subministrar Casa Agil, SL (aka, Compra Fácil). Vaig enviar-li's fins a 4 missatges i fet dues trucades. No han contestat ni els missatges ni les trucades. També em vaig posar en contacte amb Pixmania per explicar-li's això i la seva resposta ha estat sempre "posa't en contacte amb l'empresa col·laboradora". No entenc com una empresa com Pixmania s'ha desentès d'un client seu d'aquesta manera.

Era la meva primera comanda a Pixmania. I serà la última.

Actualització 8/07: Pixmania respon a la meva petició de cancel·lació de la comanda amb el següent missatge:

estimado cliente
su pedido forma parte de la plataforma "pixplace" en este caso, usted
debe ponerse en contacto directo con el vendedor de su producto para cualquier
pregunta o reclamación,
cordialmente

Toca't els nassos. Ara m'he d'entendre amb una empresa que no contesta...

Actualització 11/07: Pixmania no respira. Ahir vaig enviar un Burofax demanat l'anul·lació de la comanda i reintegrament de l'import total. Si no ho fan en menys de 10 dies, iniciaré altres tècniques menys agradables...

Actualització 14/07: Avui rebo l'avís de Correos de que el Burofax no s'ha entregat i s'ha deixat avís. Això em demostra que Casa Agil, SL són una panda amb la qual és impossible contactar. He deixat avís a Pixmania de que tramitaré denúncia per estafa a la comisaria de Mossos d'Esquadra.

Actualització 15/07: Ahir, al moment de rebre l'avís de no-entrega del Burofax, vaig enviar missatge a Pixmania indicant-li's el que he comentat al punt anterior i que passaria denúncia. Avui rebo un missatge de Pixmania:

Estimado Cliente,
Le invitamos a contactarse directamente con la empresa colaboradora a quien realiz el pedido:

[...]

Definitivament, se'n foten de mi, pero no deixo de confiar en que potser algú llegirà la meva queixa. Envio el següent missatge mitjançant un formulari d'activació de "Garantía Pixplace":

Pedido realizado el día 8 de junio. Según web, plazo de entrega de dos días. Ha pasado más de un mes y no tengo el producto. Intento contactar con la empresa colaboradora y no contesta los mensajes ni escritos ni telefónicos. Solicité a Pixmania la anulación del pedido y me remite a la empresa colaboradora, recordándoles yo que el contacto con Casa Agil es imposible. El día 10 de julio envié un Burofax a Casa Agil exigiendo la anulación del pedido. El día 14 recibo la notificación de Correos de que el Burofax no ha podido ser entregado (está claro que en Casa Agil no hay nadie que atienda). Aviso a Pixmania de esto: es imposible ponerse en contacto con esta "empresa" y la respuesta de Pixmania es "póngase en contacto con la empresa colaboradora" (se cachondean en mi cara?). Pongo la evaluación de la empresa en su web, pero claro, Pixmania se ocupa de que esta no aparezca... Ya veo que Pixmania ignora los mensajes y quejas de sus clientes. No espero que esta garantía solucione nada, posiblemente también caerá en saco roto, pero quizá alguien más pueda saber de este problema.
Que sepan que por mi parte ya he iniciado los trámites legales pertintentes.
Ah, y no esperen de mi precisamente buena publicidad de Pixmania.
Si por una de esas cosas de la vida tienen a bien considerar esta queja, pueden ponerse en contacto conmigo mediante correo electrónico o bien mediante el número xxxxxxxxxx.

No hi confío, però qui sap...

Actualització 27/07: Divendres passat, 19 de juliol, rebo una trucada de Comprafacil.es per demanar-me disculpes. M'expliquen que no han rebut ni un sol dels missatges que els he enviat mitjançant el formulari del web de Pixmania. No m'estranya, però tampoc me'n refio perquè pot ser una excusa. Sigui com sigui, han presentat les seves excuses, han demanat disculpes i finalment també m'han retornat els diners.

Es una llàstima que en aquest país tot s'hagi de fer d'aquesta manera: muntant el merder, reclamant a tort i a dret i fins i tot publicant què passa. Si no és així, tothom se't rifa. De vegades m'estranya que la gent pugui ser tant exacerbadament nacionalista compulsiva quan, si hi penses, el que es defensa fa tanta ràbia. Suposo que la famosa locució de Juvenal "Panem et Circenses" funciona i fa que perdem el temps en les coses que no interessen a ningú en contra de nosaltres mateixos.

Ahir, un ampli desplegament i seguiment del recompte de vots en directe per TV3. Avui, de propina, la moció de censura al Laporta ha monopolitzat els espais radioelèctrics.

Ja n'hi ha prou. Descanseu. Deixeu descansar.

Sisplau...

País carregós

Som molts els que tenim la impressió que, en trenta anys, les tornes han canviat radicalment. Al final del règim autoritari de Franco, la reivindicació de la nació catalana, la participació en la reconstrucció nacional de Catalunya i la voluntat de definir-ne un projecte de futur eren actituds polítiques i cíviques ben considerades, que es vinculaven al mateix procés de democratització, i a les quals se sumaven els sectors socials de més prestigi, com ara universitats, intel·lectuals i artistes. En canvi, l'espanyolisme era sospitós de connivència amb la dictadura, i per tant, fins que El País no li va rentar la cara i el va modernitzar, els qui el reivindicaven des de la democràcia, havien de donar moltes explicacions.

Ara, el nacionalisme espanyol s'ha fet atractiu, si no seductor. I el nacionalisme català, s'ha tornat carregós i, sovint, antipàtic. Les darreres polèmiques ens ajuden a visualitzar aquest dilema. Per una banda, el diari El Mundo abandera un manifest en què s'exigeix que es legisli per tal de garantir que l'espanyol sigui l'única llengua comuna i oficial a Espanya. I malgrat que es tracta d'una iniciativa obertament coactiva, obté un suport amplíssim i entusiasta de la intel·lectualitat espanyola. En canvi, l'exigència que els professors estrangers contractats de manera permanent a les universitats catalanes, en un període de dos anys, acreditin un nivell bàsic de coneixement del català -la idea no és que l'emprin ni que l'escriguin, només que l'entenguin i el llegeixin per tal de poder respectar els drets dels alumnes- provoca una reacció de rebuig institucional per part de les mateixes universitats, digne de ser estudiat amb atenció. Totes dues mesures són, certament, coercitives. Però mentre les pretensions del manifest d'El Mundo posen en risc la convivència a Catalunya i són una rara defensa del dret a la ignorància, la pretensió del govern català -oportunitat i formes de l'anunci a banda- va a favor de la protecció d'una realitat lingüística feble, del respecte dels drets dels estudiants a emprar la llengua del seu país i d'afavorir la millor incorporació del professorat estranger a la realitat del país que ha triat per treballar. I, tanmateix, el manifest a favor del dret a la ignorància rep tota mena d'aplaudiments i la mesura a favor del deure de saber la llengua del país on es treballa, la tractem de provinciana.

I, per què el projecte nacional espanyol és seductor i el nostre s'ha tornat carregós? Les dues raons principals, des del meu punt de vista, són aquestes. En primer lloc, el nacionalisme espanyol ha aconseguit representar la "normalitat" per excel·lència. Tant, que ni els mateixos nacionalistes espanyols es veuen com a tals. En el cas d'aquest darrer manifest, és notori: parteixen del principi que els territoris no tenen drets lingüístics -per negar-los a Catalunya-, però troben desitjable que l'Estat imposi garanties per convertir l'espanyol en l'única llengua comuna. És a dir, el territori espanyol els funciona com a realitat "no política". La segona raó, tant o més poderosa que la primera, és l'interès. El nacionalisme espanyol -en alguns casos, potser només aparentment- garanteix millor els interessos professionals, comercials, empresarials, artístics i, lògicament, polítics dels ciutadans que s'hi identifiquen.

Per la seva banda, el projecte nacional dels català s'ha tornat carregós exactament per les raons contràries. En primer lloc, perquè és -encara- senyal d'excepcionalitat, de voluntat resistent, de minoria hiperpolititzada. I, en segon lloc, perquè associem el catalanisme a l'esforç suplementari, al risc dels propis interessos, al sobrepreu de mantenir-lo viu. Per tant, no és tant que el projecte de reconstrucció nacional hagi perdut adeptes i militància. Ni arguments. Fins i tot, diria que -de tot- en té més i de més notoris que fa uns anys. La batalla que no guanyem és la de la normalitat i la de l'interès. La batalla que estem perdent és la que se situa en el terreny prepolític, o millor, en el camp de la invisibilitat política. I, sigui dit de passada, l'actual govern tripartit, amb les seves dissensions en aquest pla, encara ha fet més visible un tipus de combat que només es pot guanyar de la invisibilitat.

Tanmateix, els camins es van aclarint. A hores d'ara, ningú no pot creure possible l'existència futura d'un Estat espanyol de caràcter plurinacional com, posem per cas, el Regne Unit. De manera que, descartada aquesta tercera via, ens apropem a la cruïlla en la qual ja només quedaran dos camins: o renunciem al nostre projecte nacional català, o abandonem Espanya. És clar que, amb l'empara de l'Estat i tots els seus aparells -seleccions esportives nacionals; alta velocitat espanyola; premsa amb vocació nacional; intel·lectuals patriòticament desacomplexats; premis Príncipe de Asturias; Instituto Cervantes; plans nacionals de recerca i llengua obligatòria, per dir-ne alguns-, Espanya ens va arraconant, per fer que el nostre futur ens sembli encara més carregós. Tant, que el dia que Òmnium ens aplega, amb èxit, per respondre plegats als desafiaments del país, al nostre diari nacional se li fa carregós fer-ne notícia de portada.

Salvador Cardús - Avui - 27 de juny de 2008

Els àrabs van popularitzar aquests números, però el seu origen l’hem d’anar a buscar als comerciants fenicis, els quals els utilitzaven per comptar i dur la comptabilitat comercial.

La lògica que s’amaga darrera d’aquests números aràbics o fenicis és la següent: cada número té el significat que té degut als anglès de que està format. Per a entendre-ho millor: si escrivim els números en la seva manera primitiva, vorem com el seu significat ve donat per el número d’angles que presenta. Per exemple, el número 1 té un angle, el 2 en presenta dos, etc. I el número 0 no té angles.

Per finalitzar, com una imatge val més que 1000 paraules, us adjunto una imatge on es pot comprovar aquest fet.

Vist al blog d'El Mon a Rac1

Vaja, que els polítics tenen por del que la ciutadania, la gent, els votants o com ho vulgueu dir expressi a les urnes. Si no se'n van sortir a la primera, passen dels referèndums i ho tiren endavant. Ja sé que no fan res il·legal, però sí que poso en dubte l'ètica de la jugada. Després es queixaran que no es va a votar, que la gent no sent properes les institucions europees, que es passa de la política... Com sempre, serà culpa nostra.

• Perquè hi puguin parlar de futbol
• Perquè hi puguin parlar de dones
• Perquè hi puguin parlar de gadgets electrònics
• etc.

I evidentment, per poder ser totalment iguals (recordem el terme?), un equivalent destinat a que les dones:

• Puguin parlar de com organitzar la seva bossa
• Puguin parlar d'on trobar les millors ofertes de draps
• Puguin criticar les dones que tenen els pits més grossos que elles
• etc.

Posats a dir estupideses...

PS: Per si algú no ho havia notat, aquest comentari és irònic ;)

Però no ve. Mentre al centre no cal tenir cap gual ni trucar a Egarvia perquè aquesta actuï en només 10 minuts, als barris no ve ni quan la truques. I no és la primera vegada que passa. Trucar a la grua i després de més d'una hora i mitja encara no ha aparegut. El bar tanca, els clients marxen i després ja pots entrar o sortir de casa.

Em considero una persona tolerant. Entenc que cada vegada hi ha menys places d'aparcament i hi ha vegades que necessites fer una parada per carregar o descarregar coses. O simplement fer un petit encàrrec que només ocuparà 10 o 15 minuts. Cap problema, que aparquin davant del garatge. Però anar al bar de copes no és una necessitat de 15 o 20 minuts. El més normal és que sigui una necessitat que requereix més de dues hores.

De què serveix pagar un gual? Quin servei et dóna? Si qui ha d'exercir el servei al ciutadà no l'ofereix, què cal fer? Canviar el cartell de "Gual permanent" per un de "Si aparques aquí et punxaré les rodes"?

Vull pensar que la grua municipal existeix per oferir un servei al ciutadà i no és una simple eina de recaptació, però realment m'ho posen molt difícil.

"Només hi ha dues regles per escriure: tenir alguna cosa a dir i escriure-la"

Oscar Wilde

Comprovo, doncs, que avui no tinc el dia.

http://www.lasprovincias.es/valencia/20080421/valenciana/requiem-corrector-20080421.html

http://jgalbarro.wordpress.com/2008/05/19/una-errata-por-favor-i/

Shunka: Hi fan el millor sushi que he tastat mai. També és imprescindible demanar-hi tempura, tartar de tonyina i vieira amb el seu suc i bolets. Per postres, aneu al gra i opteu pel mochi, un típic pastisset japonès. Si hi aneu dues persones, és recomanable menjar a la barra, on podreu comprovar com els cuiners preparen tots els plats. És un magnífic lloc per fer perdre la virginitat a algú que no ha anat mai a un japonès. Si domines quatre conceptes d'aquesta gastronomia i els expliques mentre hi mengeu, quedaràs molt bé. Llàstima que sigui tan incòmode com una cova i que costi tant trobar-hi taula. Ens van fer una grandíssima putada quan van suprimir el menú del migdia. És al carrer de Sagristants, número 5, de Barcelona, a tocar de la Catedral.

Matsu: El millor japonès de Sant Cugat. Si no sabeu què demanar, deixeu-vos recomanar pel servei. És una bona tria compartir alguns menús que ofereixen amb qui hi hagis anat a sopar. El lloc, còmode i agradable, és ideal per a un tête à tête. No he encertat mai les postres. Compte: si hi aneu en cotxe, aparqueu correctament. La policia de Sant Cugat té l'afició de posar multes per aquella zona.

Sakura-Ya: És la barra japonesa de l'Illa Diagonal. Bon sushi i sashimi. Tenen bons plats de pollastres, arròs i pasta. És difícil no encertar-hi un bon plat. Si demaneu cervesa, opteu per les nostres marques. Et claven per les cerveses japoneses i, crec jo, més val destinar aquests diners a tastar altres plats. Problema: si vols menjar-hi, t'has d'adaptar a l'horari comercial de l'Illa. És complicat trobar-hi lloc a l'hora de dinar. Això sí, podeu emportar-vos el menjar i fer la festa a casa.

Una mica de Japó: Petita barra japonesa de Barcelona. No hi aneu, si hi busqueu sushi o sashimi, perquè no en tenen. Hi ofereixen plats casolans basats, bàsicament, en arròs i altres productes com la vedella. Deixeu-vos recomanar per la mestressa. Si no sabeu què demanar, opteu pel plat del dia, on combinen arròs i altres productes per uns 10 euros. Les postres, molt fluixetes. Als baixos del carrer de Muntaner, 114.

Recomanació final: si voleu gaudir d'un restaurant japonès, fugiu corrents d'aquells llocs que us ofereixin bufet lliure per 10 euros. Solen ser antics restaurants xinesos que s'han reconvertit en presumptes japonesos per intentar sobreviure. Que no us prenguin el pèl: és impossible oferir per aquest preu productes de qualitat com, per exemple, el peix, ingredient indispensable en la gastronomia japonesa. Si no és qüestió de vida o mort, més val buscar-se un altre lloc.