Només us volem fer venir ganes d'escapar-vos un día -fins el proper cap de setmana- a Girona, ciutat que ens agrada molt, però encara més alguns dies de l'any. Per exemple, quan celebra, durant 8 dies, l'exposició 'Girona, temps de flors' i esglesies, convents, museus, cases senyorials, tota la Girona antiga, medieval, s'omple de decoracions florals que deixen bocabadats els seus habitants i els nombrosos visitants. Nosaltres hi vàrem anar ahir i, tot i la pluja, va pagar la pena el viatge, certament.

Però, per la nostre sorpresa, aquest any, a un dels llocs habituals, La Carbonera, ens vàrem trobar amb una deliciosa presentació, titulada: Teràpia floral, que ens va agradar tant (fulletó) que la vàrem fotografiar exhaustivament amb macrofotografies i hem pensat que us agradria veure'n les fotos i, de passada que us recordéssim que la biblioteca té força documents sobre fitoteràpia, en general, i també sobre aromateràpia (sota la signatura 615.322).

I us hem fet una presentació de totes les fotos que vàrem fer, a veure si us agrada! Sobre tot, fixeu-vos en els petits detalls.

Galeria d'imatges d'anys anteriors

Cartells de totes les exposicions

Alguns llibres sobre aromateràpia:

• Lis-Balchin, Maria. Aromatherapy science : a guide for healthcare professionals. London [etc.] : Pharmaceutical Press, 2006.
• Ryman, Danièle. Aromaterapia : enciclopedia de las plantas aromáticas y de sus aceites esenciales. 2ª ed. Barcelona : Kairós, 2001.
• Tisserand, Robert. El Arte de la aromaterapia. Barcelona [etc.] : Paidós, 1994. (Cuerpo y salud (Paidós) ; 3).

Com ens indica la Vitrina, Miquel Agustí (Banyoles 1560-1630) era prior de l'ordre de Sant Joan, a Perpinyà, i es dedicà al conreu de les terres del seu Priorat. A partir de la seva experiència publicà aquesta obra en forma de consells pràctics, on tracta diversos temes relacionats amb la vida al camp: previsions del temps, feines del camp relacionades amb el blat, el vi, els arbres fruiters, els adobs; explotacions i petites indústries casolanes com l'aviram, la seda, el cànem i les conserves; remeis contra malalties de persones, animals i plantes; distribució de les dependències de la casa i dels horts i jardins...

L'obra tingué una difusió molt ràpida, i després de la seva primera edició en català (Barcelona, 1617), el 1625 es publicà a Saragossa la versió castellana, a la qual s'hi afegí una nova part sobre la caça i un vocabulari de termes agrícoles en sis idiomes (castellà, català, llatí, portuguès, italià i francès). La següent edició es feu a Perpinyà el 1626, i després diverses vegades a Barcelona, Saragossa i Madrid. Les últimes són de Madrid, el 1781, i de Barcelona, el 1785. En total se'n compten més de vint. En català només hi ha la primera edició, que segons Palau és rara i difícil de trobar, i encara més en bon estat.

A la Biblioteca de Reserva de la UB disposeu d'un exemplar de la primera edició en català, de 1617, i d'edicions posteriors en castellà (Perpinyà, 1626; Saragossa, 1646; Barcelona, 1759? i 1762). També disposeu de diferents exemplars de l'edició facsímil de 1617 i d'un exemplar fotocopiat d'aquesta primera edició a diferents biblioteques de la Universitat. Podeu consultar el nostre Catàleg per localitzar-les.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

Malauradament, m'ha decebut. Potser el problema és de la traducció o potser és que jo estic acostumat a altres ritmes narratius, o que l'expectativa era exagerada. El cas és que l'argument és apassionant, i durant tota la història apareixen elements d'interès, apunts de temes interessantíssims que queden sense explorar.

Hi ha dos factors als quals culpabilitzo que no m'hagi agradat el llibre. El primer és la fòrmula narrativa que escolleix Conrad: el narrador recorda el dia en que Marlow li va explicar els seus records d'aquella aventura. Això, vulguis que no, et distancia de la història. Li imposa una doble barrera a la credibilitat del relat, que depén de la memòria i la objectivitat de dos narradors.

El segon és el fet que en cap moment s'anomena el nom del lloc on passa la part principal del relat. Intuim que es tracta d'Àfrica (la solapa del llibre parla del riu Congo) però en tot el relat no es fa cap referència explícita a cap indret concret. I això li afegeix una pàtina d'irrealitat al relat.

Relat que s'allarga excessivament en la seva presentació, malbaratant un munt de pàgines en les vivències de Marlow abans de marxar cap a les colònies, es resol d'una manera ràpida i precipitada en el seu nus i no explica convenientment la seva conclusió.

A la part central de la novel·la, allà on s'hauria de desenvolupar la major part de la història, Conrad es limita a plantejar un munt d'interrogants que després no es preocupa en resoldre. O millor dit, a resoldre'ls amb profunditat. Hi ha un munt d'aspectes sobre les personalitats de Marlow i Kurtz, i sobre les activitats d'aquest darrer a la colònia, que mai no coneixerem.

I això és una càrrega excessiva per un final que no és gens obert. Queda molt clar l'enorme efecte que té Kurtz sobre un munt de gent, però l'autor no ens diu perquè té aquest efecte, no acaba de pintar el personatge.

Està clar que li he de donar un altre cop d'ull a Apocalypse Now.

Salut i sort,
Ivan.

El "formatge" del relat representa tot allò que volem aconseguir -la felicitat, el treball, els diners, l'amor-, i el laberint és el món real, amb zones desconegudes i perilloses, carrerons sense sortida... i habitacions plenes de formatge.

De fet, es tracta d'un curset ràpid d'adaptació al canvi en tots els àmbits de l'existència, que ha estat de gran utilitat per a grans i petites empreses.

Trobareu aquest llibre a la Biblioteca d'Empresarials. També podeu consultar un vídeo, basat en aquesta obra.

Novetat a l’AVUI

Va sortir al carrer el primer exemplar d’ATerrassa+, que forma part de l’AVUI. Era un dia força significatiu com per treure un diari català al carrer, ben segur que molta gent se’n recordarà del dia en què va sortir el número 1 d’aquest diari. Per altra banda vem veure que a l’avui.cat hi havia una ‘fotogaleria’ en què hi havia diverses fotografies del dia de Sant Jordi a Barcelona: parades, una parella,...

La Vanguardia online va optar perquè els lectors escriguessin un llibre

A lavanguardia.es van fer que la gent participés durant dos dies, en quelcom força interessant, que entre tots els lectors fessin un llibre anomenat El llibre ràpid de Sant Jordi. El Quim Monzó va començar una història i els lectors la van continuar amb escrits elaborats per ells. De fet, hi havia dues històries diferents, una en català i l’altre en castellà, per tant la història variava. A l’enunciat posava que l’equip de lavanguardia.es validaria els escrits i els ordenaria perquè la història tingués sentit. A més també es podia enviar les imatges que il·lustressin el llibre. Aquest diari digital també volia que els que ho desitgessin enviessin una rosa virtual per e-mail o per telèfon mòbil, i és que cada vegada avancem més cap a la tecnologia, esperem que això no hagués provocat que a algú li fes mandra donar-la en persona... Bromes a part, el que dèiem, doncs consistia en el dibuix d’una rosa i el missatge de “Feliç Sant Jordi 2008”. També hi havia l’opció de fent un clic a la fotografia, posar la imatge de fons d’escriptori. I per últim també volia donar el seu toc de romanticisme. Es tractava d’un concurs titulat “Petons a St. Jordi”, en què la gent podia enviar fotografies de petons d’enamorats fins el 29 d’abril. El guanyador obtindrà una estància per dues persones a un hotel de València.

Fotografies, postals i certamen literari a elperiódico.cat

La versió online de El Periodico de Catalunya també mostrava una ‘fotogaleria’, composta per 23 fotografies, de la Diada de St. Jordi. Aquest diari donava l’opció d’enviar una postal en què la creava el lector: escollia una imatge d’una rosa (de 6 que et donen predeterminades), seleccionava una cita, escrivia un missatge al destinatari i tenia l’opció d’adjuntar una fotografia personal. Llavors ho previsualitzava i introduïa la direcció de e-mail del destinatari. Aquest diari també va voler que els lectors que estiguessin registrats participessin en un certamen literari (exclusiu pel dia de Sant Jordi), en què podien escriure un “microrelat” del tema que volguessin amb un màxim de 400 espais. Els cinc millors se’ls regalava un telèfon mòbil. Això es podia veure a la portada de la secció ‘Fòrums’.

Foto d’EFE

Vilaweb va gravar vídeos d’escriptors que llegien una part de la seva obra

Del 15 al 22 d’abril van elaborar set vídeos, a la secció de vilaweb.tv on diferents escriptors com Najat El Hachmi, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d’altres, llegien un fragment de la seva obra. A més, es va organitzar un concurs en què els lectors havien de respondre 15 preguntes d’un qüestionari en què s’havia de triar una de les tres respostes possibles. Les solucions les havien de cercar dins l’especial ‘Llibres per Sant Jordi 2008” i el premi era de 10 lots de llibres pel guanyador. A part, també recomanaven 12 llibres per la diada, tots ells en català. A més, al costat d’una fotografia de la portada informaven del seu preu, autor, editorial i fent un clic a “més informació” feia de link intern amb una pàgina que explicava de què tracta aquest. Algunes de les obres eren: El fil secret de la història, Només socis, De cara al mar, Desfent el nus del mocador, El canvi climàtic a casa nostra. En una altra pàgina, també se’n recomanaven tres considerats infantils o juvenils.

Gag a público.es

S’hi podia veure en el blog ‘No veo la gracia’, com el seu autor anònim (“Anómalo Invisible”) feia broma sobre els llibres i la política, i escrivia algunes línies i hi posava una fotografia. En aquesta li inseria text com si es tractés d’una vinyeta.

L’enquesta de lamalla.net contradeia el Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres

Aquest diari digital va informar del resultat del Baròmetre d'Hàbits de Lectura i Compra de Llibres sobre quina és la llengua en què es llegeix i va plantejar una enquesta al seus lectors en què preguntava en quin idioma llegien. Aquesta contradiu al baròmetre, català (65.41%, en canvi, el baròmetre informava d’un 20%), castellà (30.99%, enfront del 77,9% de l) i altres (3.6%). Està clar però, que la majoria del públic que entra a lamalla.net és gent bastant catalana en general. A més també va plantejar un fòrum en què la gent podia opinar sobre el mateix tema, la pregunta era: “Quina és la teva primera opció a l’hora de comprar llibres?”. També tenia una secció anomenada ‘Calaix de lletres’ on el públic podia escriure poesia o prosa. Els més joves podien participar a la secció ‘el petit calaix’ i els adults a el ‘calaix dels grans’.

elpais.com parlava de tots els Premis Cervantes del 1976 fins avui

A la versió digital de El País s’hi podia veure una “fotogaleria” (integrada per sis fotografies) que mostrava una petita idea del que suposava el dia de Sant Jordi a Catalunya. Algunes de les imatges ja les havíem vist en altres llocs perquè, com indicava, eren de l’agència EFE, per exemple, una d’aquestes era la que apareixia al blog ‘No veo la gracia’ de publico.es comentat anteriorment.

A la secció ‘Día del libro’, s’hi podien veure recomanacions que van concloure després de preguntar a diferents lectors; ‘tus libros favoritos’ en què van destacar quinze llibres dels més venuts a Espanya l’any passat; ‘tus autores favoritos’ en què dels que van seleccionar, segons el mitjà, els “supervendes”, el lector podia votar com “a favor” o “en contra”; ‘microrrelatos’ en què el públic podia fer un petit relat (200 caràcters) escrit per ell; ‘premios cervantes’ consistia en una biografia del guanyador del Premi Cervantes d’aquest any, però també es podien veure de tots els altres escriptors, des del 1976 fins el 2008.

Foto d’elpais.es

20minutos.es va admirar a Carlos Ruiz Zafón

Aquesta també va oferir una galeria de cinc fotografies relacionades amb el dia de Sant Jordi i que també les havien tret de l’agència EFE. A 20minutos.tv s’hi podia veure un vídeo sobre la crònica de la Diada de Sant Jordi en què deia que el líder d’aquest Sant Jordi era Carlos Ruiz Zafón amb el llibre Juego del Angel. També vem entrar al blog del publicista Eduardo Madinaveitia, ‘Más que medios’, i vem veure que recomanava, elevava (excepte algun), diferents llibres que ha llegit.

Blog polèmic a e-notícies

Alguna de les notícies de l’e-notícies era força interessant i això va fer que se’n parlés en algun blog que veurem més endavant, com és el tema de canviar l’11 de setembre per Sant Jordi (i que ho va manifestar Ciutadans). A més, aquest noticiari digital tenia una tribuna de Joan Ferran, diputat del PSC en què relacionava el dia de Sant Jordi amb un dels plens que hi va haver anteriorment de la Diputació de Barcelona. En aquest article, feia una espècie de sàtira entre aquests dos esdeveniments, fet que va provocar que els comentaris fossin força crítics cap a la seva persona. Entre ells, podem destacar el del Ramon de Barcelona que escriu : “Ni 11 de setembre, ni 23 d'abril: l'autèntica festa nacional serà el dia que desaparegui el PSC”.

Poca importància per a El Mundo

Publicava un àlbum amb les imatges de les firmes dels llibres. No feia res extra o que busqués la participació, sinó que se centrava en informar sobre l’esdeveniment a través d’articles. És un diari que passa força desapercebut amb el tema de Sant Jordi.

Foto d’elmundo.es

Diari Qué donava èmfasi al ressò internacional que genera la diada

El diari gratuït va més enllà de la festa a Catalunya i en un article parlava que a Kensington, Washington, el dia 27 d’abril celebrarien el seu Sant Jordi particular, convertint un carrer en una Rambla de Barcelona. Una noia que se’n va anar a viure-hi va implantar fa quatre anys aquesta tradició dels llibres i les roses i a més, a la llibreria que té a Kensington, donava informació sobre la llegenda de Sant Jordi, ja que segons Elisenda Sola-Sole, “ per una part es una diada nacional perquè s’homenatja al patró de Catalunya i per l’altra, és el nostre dia dels enamorats”.

ADN va preguntar a l’usuari què faria

L’altre diari gratuït també feia una enquesta, en aquest cas, sobre què pensa fer l’usuari el dia de Sant Jordi, i és que el 50% assegurava que aniria a comprar llibres i roses. També hi havia una altra fotogaleria i a més, feien un article per anomenar al gran protagonista del dia, en Carlos Ruiz Zafón. Vem Trobar uns quants articles més, entre ells, un manual per escollir el llibre perfecte i una notícia sobre els petits lectors, quins llibres es recomanaven i quines aventures s’hi podien trobar.

“Fem Sant Jordi” a 3CAT24.CAT

La plataforma catalana va fer un especial Sant Jordi que comptava amb la participació de l’usuari. Quan vem accedir a la secció Fem Sant Jordi hi vem veure set apartats. El primer de tots, “Les vostres fotos de Sant Jordi”, que consistia en totes aquelles fotografies que havien enviat els lectors i s’havia fet una recopilació de les més impactants. A més, enllaçant amb aquest apartat, també es donava la possibilitat als nens d’enviar tots els dibuixos que havien fet amb motiu de la festa. Una de les propostes més divertides és “Digues-li que l’estimes en vídeo”, on centenars de persones van deixar el missatge per a la persona que estima, un missatge breu enregistrat des de la Plaça Catalunya de Barcelona. Una altra secció que també existia en altres mitjans era la possibilitat d’enviar la rosa virtual del 3cat24.cat a la persona que es volgués. “Fes Sant Jordi amb nosaltres” animava a totes les persones a participar en les activitats que hi havien preparades per aquest dia. La part més literària venia de la mà de de J.Llavina, on ens parlava dels llibres més interessants de la jornada. Per últim, també hi havia lloc per l’entrevista amb Ferran Torrent, que parlava sobre la situació delicada del català.

A la pàgina principal del 3cat24 hi ha lloc per una enquesta sobre el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón. Més del 60% dels participants afirmaven que no es llegiran el llibre.

Concursos a tv3.cat

A la pàgina de la televisió catalana hi havia una secció especial sobre Sant Jordi 2008. El fons es trobava ambientat amb un sofà, llibres i una televisió d’època. Hi havia uns quants concursos en què la gent podia guanyar llibres relacionats amb TV3 i també tenia la possibilitat d’enviar, en comptes d’una flor per mail, una flor al mòbil de la persona que volgués. A més, s’incloïa la programació de la Diada.

Reivindicació de més llibres en català a Catalunya Ràdio

A més de la informació continuada sobre Sant Jordi i com transcorria el dia, es va decidir crear un fòrum on es reivindicaven la producció de més llibres en català. Un dels missatges era contrari al que es proposava. L’autor, que es fa dir MAGB, deia que hi ha molts inconvenients pels quals arribi el llibre en català i que a més, “s’ha de ser molt militant per llegir en català”. És l’únic comentari que es pot llegir, ja que només se’n va fer un.

Carrer dedicat al “Capitán trueno” a comradio.com

La proposta més divertida que ens va arribar des d’aquesta cadena i juntament amb El Periódico, és la creació d’un carrer dedicat al “Capitán trueno”. La recollida de firmes es va realitzar el dia 23 però encara es pot continuar amb la participació ciutadana.

Blogs interessants

Vem escollir tres blogs que ens van cridar l’atenció per diferents aspectes. El primer és un escrit en anglès que fa una repassada al significat de Sant Jordi. A més, s’hi podia veure fotos sobre les parades i també repassava altres tradicions catalanes, com les sardanes i les portes obertes del Palau de la Generalitat durant aquell dia.

Un altre blog, en aquest cas d’un argentí, que se centrava en el dia del llibre però a més, explicava que el dia 23 d’abril és també el dia de la cervesa.

L’últim blog és una de les peticions que ja s’havien fet en molts fòrums i era la possibilitat que el dia de Sant Jordi fos el dia de la Diada de Catalunya. Una petició que va comportar crítiques en els comentaris i, fins i tot, alguna discussió entre els participants.

Porta per títol Hogueras del Ocaso i es tracta d'una col.lecció de tretze (toca fusta) poemes, escrits probablement en els darrers anys de la seva vida a Tijuana. Així ho fan creure les dedicatòries, quasi totes a personalitats mexicanes amb les que suposadament devia tenir alguna rel.lació personal. L'única excepció és un poema dedicat a Cansinos Assens, del qui ja tindré ocasió de parlar-ne en algun altre moment, i que ha d'haver estat escrit després del 1963, perquè fa referència al seu llibre anterior Cirios en los rascacielos, que es va publicar en aquesta data. Un dels poemes, Mi Guayana Gala, és, de fet, una sèrie de poemes (tres lamentacions i dues revel.lacions), que també van ser objecte de publicació separadament en el mateix any 1965.

Com ja vau veure per la dedicatòria, Vidal y Planas portava deu mesos al llit malalt, quan es va publicar el llibre, i la seva edat (setanta quatre anys) no feia presagiar res de bo. És, doncs, un recull de poemes que és gairebé un testament. Són poemes sobre la vida (la seva) i la proximitat de la mort. A mi, i ja sabeu que no en sóc un expert, m'han semblat millors que els del seu llibre anterior; tot i que ja us dic que tampoc son res de l'altre món. El millor exemple potser sigui aquest tros de la Lamentación Primera de Mi Guayana Gala.

¡Ay, el peñón gibraltareño
de la impotencia sobre el alma!:
¡Vivir hasta la hora de la muerte
cara a la tierra, con la espalda gacha,
sembrando el trigo que no nace
jamás en las arenas de las playas! ...
¡Ser sudador de rojas perlas
—goterones de sangre—, para nada!:
¡Saber que esa codicia excelsa
que siento de oro eterno, es vana,
como el sueño de amor de la ramera
o el canto de las aves en la jaula,
jamás abierta,
siempre cerrada!

L'aire del llibre és molt semblant al que acabeu de llegir, sempre movent-se entre el pes de la culpa (la roca gibraltareña) i un lloc d'expiació (la Guayana Gala).

El primer poema està dedicat a la seva dona, Elena Manzanares, que Vidal y Planas va conèixer en els baixos fons que freqüentava quan era a Madrid els anys 20's i a la que va treure d'aquell ambient per a convertir-la en la seva esposa. Segurament, ella va ser el motiu de les seves desavinences amb Luis del Olmert que van acabar en l'episodi de l'assassinat d'aquest a mans de Vidal i Planas i pel que va ser tancat al penal del Dueso durant uns quants anys. Molt probablement, la seva obra de més èxit, Santa Isabel de Ceres, està basada en aquests fets autobiogràfics, ja que es tracta del rescat d'una dona de un bordell. El carrer de Ceres era, en aquella època, el centre del barri xino de Madrid. És un poema estrany: li diu a la seva dona que va tenir setze amants abans d'ella i que aquestes setze amants van servir per a fer el pom de flors que és ella. No us sembla un forma original de parlar de l'amor a qui ha estat la teva companya durant més de quaranta anys?

A més de la roca gibraltareña i la guayana gala, hi han metàfores que es van repetint al llarg del llibre: la gàbia tancada, el blat que no neix, el temps de la mort ... Tot en un registre més aviat angoixant que, per moments arriba al gore:

Siento un frío espantoso ...
¡Ah, este hielo de mis entrañas!:

Cien bisturíes
de horripilante cirugía
me las están cortando,
sin anestesia,
sobre la cama
de operaciones ...

Hi ha, a tot el llibre, una mena de metafísica religiosa que resulta xocant en una persona que, com ell, sembla haver estat enemic de l'obscurantisme religiós de l'Espanya anterior a la República. Potser la malaltia i el sentiment d'apropament al final de la vida, fan canviar les coordenades ideològiques ...

I no em resisteixo a reproduir uns versos que, com a matemàtic afeccionat que sóc, m'han fet pensar una mica:

Dirá usted que veo visiones.
Pero las visiones son el Álgebra,
y la realidad es sólo la Aritmética.
Las visiones están muy por encima
de la realidad engañosa ...

Els darrers versos de l'últim poema, titulat Despedida, crec que resumeixen perfectament l'estat d'ànim de l'autor i expressen de forma palesa aquest sentit de testament, de darrers pensaments que en Vidal y Planas ens vol transmetre:

Y un súbito esplendor,
como el de la salida
de un túnel de tinieblas,
me hará cerrar los ojos, deslumbrado ...
Habré partido ...
Y una sonrisa de violetas
en mi cadáver,
por ser galante con la Muerte ...

Aquesta curiosa obra de títol sorprenent ens mostra una nova faceta de l'iconoclasta Bolaño ara convertit en autor d'una falsa enciclopèdia d'autors nazis. El llibre en qüestió és una barreja de bufonada, història hil·larant, bany d'erudició i (suposo) crítica velada a autors i pseudoautors del continent americà. A la manera d'un petit recull de biografies literàries, Bolaño repassa noms que van d'allò més mediocre a aquell més fanàtic i del més pervers al menys emocionalment estable. Poetes aviadors, filòsofs que fan de captaire, editors enrol·lats a la Charlemagne SS, milionaris xenòfobs, assassins, colpistes, torturadors, inútils, tots formen part d'aquesta gran parada de monstres que et deixa amb un regust de diversió i un profund respecte cap el domini narratiu de Bolaño.

Grans moments de la literatura nazi:

Gustavo Borda: (...) su vida fue ciertamente un rosario de humillaciones que supo llevar con la entereza de una fiera herida.

Max Mirebalais: (...) optó por la literatura y optó por evitarse los arduos años de aprendizaje (...) El resultado fue óptimo. La respuesta de los lectores fue inexistente.

Jim O'Bannon: (...) El libro, La senda de los Bravos, aúna una singular percepción de la naturaleza (...) con una inequívoca inclinación hacia el insulto personal, la difamación y el libelo (...) conservó hasta el final su desprecio por los judíos y por los homosexuales, aunque a los negros poco a poco comenzaba a aceptarlos cuando le llegó la muerte.

Destaquen per damunt de la resta les biografies de Luiz Fontaine, Pedro González, Max Mirebalais i sobretot l'encantador metaconte final: Carlos Ramírez Hoffman.

Valoració: originalíssima i erudita ficció

7/10

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se'ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca...

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l'any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d'entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d'una biografia que n'ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: "Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987". Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

Enric Crous-Vidal –l'any passat, l'editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l'eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d'exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l'escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l'hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d'aquest "pintor gràfic i pictogràfic", com ell mateix preferia ser definit –en lloc de "grafista"–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d'Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l'ocupació dels militarots feixistes.

Impulsor de la revista "Art" i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D'ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

...artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d'alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una "graphie latine", molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d'eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l'era digital viu la tipografia en el nostre país (...). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d'aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d'alfabets català de major projecció internacional.

L''estiu i la tardor de lany 2000 l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l'exposició "Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia".

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l'Aragonés: "Á Ixena 2. Cantando en aragonés". Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l'Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l'auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias–, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d'autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l'altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d'aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

També en aquest portal -que us recomanem visitar perquè és plè d'informacions, publicacions, enllaços, etc. interessants- es recull informació sobre Wikifarmalaria -que, contra el què es pugui pensar, no té res a veure amb la malària-, projecte presentat a les recents XIII Jornadas Nacionales de Farmacia Hospitalaria i que "es el resultado de la colaboración entre el Consejo General de COF, la Sociedad Española de Farmacia Hospitalaria (SEFH) y la Academia de Farmacia de Galicia, y tiene como objetivo fundamental impulsar el concepto de inteligencia colaborativa o distribuida entre los farmacéuticos de hospital a través de tecnología Web 2.0. [...]".

Hem pogut accedir-hi, no per www.wikifarmalaria.es, com es diu en algunes notícies, sinó per aquesta adreça que us donem: http://wikifarmalaria.wikispaces.com i, de moment, només conté informació sobre jornades anteriors. Caldrà seguir el desenvolupament d'aquest nou projecte en l'àmbit sanitari que aprofita les potencialitats de la web 2.0.

Notícia al web de la SEFH: Wikifarmalaria mejorará el intercambio de conocimientos

Conclusions de les XIII Jornadas Nacionales de Farmacia Hospitalaria

]]> http://rogersanchez.wordpress.com/?p=24 Sun, 27 Apr 2008 17:11:13 +0000 rogersanchez http://rogersanchez.wordpress.com/?p=24 A vegades ens agafa la dèria de fer servir una paraula reiteradament. Generalment els mitjans de comunicació en tenen gran part de culpa. Últimament li ha tocat el torn al terme mediàtic. El DIEC no recull la seva definició encara, el Word no l'accepta. Qui sí que ens dóna una definició és la RAE, en la 22ª edició del seu diccionari:

Mediático, ca: Perteneciente o relativo a los medios de comunicación.

Doncs això, una mena de metallenguatge: els mitjans n'impulsen l'ús per parlar d'allò del que ens parlen ells. Una mena de peix que es mossega la cua. El terme assoleix les seves quotes més altes de popularitat durant les dates que acabem de passar: Sant Jordi.

Ja fa anys (calculo que prop d'una dècada) que parlem dels llibres mediàtics. Fins i tot es va arribar a un punt en que les classificacions dels més venuts no distingien entre els clàssics "ficció" i "no ficció", sinó que inscrivien "mediàtic" com a tercera categoria.

L'argument inicial? Llibres realitzats per gent que prové del món dels mitjans. O sigui, els llibres de monòlegs d'Andreu Buenafuente, els del programa Polònia o els del cuiner Isma Prados, per citar-ne alguns. Molta gent va agafar autèntica tírria a aquest tipus de llibres, dels que arriben a dubtar que puguin ser considerats com a tals. Si bé és cert que amb el poder de la televisió poden arribar més ràpidament a futurs lectors que els que vertaderament es dediquen a escriure, també s'han de plantejar altres interrogants.

Per exemple, hi ha unanimitat en considerar Buenafuente com un dels exemples més clars d'aquest tipus d'autors. Va estar molts anys a TV3, i ha superat amb èxit l'aparició a l'Espanya televisiva, a Antena 3 i ara a La Sexta. Té, per tant, una àmplia plataforma per fer publicitat dels seus llibres de monòlegs.

Pensem llavors en Carlos Ruiz Zafón. Escriptor més que consagrat en la literatura juvenil, va destacar brillantment amb L'ombra del vent, i ara ha arrasat amb El juego del ángel, el llibre més venut en un Sant Jordi. Escriptor mediàtic? En principi no. No surt massa a la televisió, si més no. Però qui li publica el llibre? L'Editorial Planeta.

Si hi ha una editorial mediàtica, aquesta és Planeta. Integrada al Grupo Planeta, que inclou la cadena de televisió Antena 3; les emissores radiofòniques Onda Cero i Europa FM; i els diaris Avui, La Razón i ADN.

No tinc res contra d'El juego del ángel ni de Ruiz Zafón. Em va encantar L'ombra del vent, i em compraré el nou llibre tan aviat com surti en català. Però és molt sorprenent que considerem clarament mediàtics a uns autors, i a altres no, tenint les plataformes de suport que tenen al darrere.

Totes les llistes sobre les coses millors i pitjors tenen partidaris i detractors, uns estarem més d’acord amb unes novel·les, altres creurem que n’hi ha que falten, o que sobren. El meu cas, però, té un punt molt preocupant: de 100 novel·les me n’he llegit un total de quatre, i damunt, aquestes quatre no estan les primeres del rànquing (en concret m’he llegit la 13, la 44, la 88 i la 93. Si hagués de fer un rànquing sobre les100 novel·les que més m’han agradat, potser només inclouria la 13...

Tot això pot significar diverses coses:

1)      Que sóc una inculta i que no llegeixo novel·les obligades

2)      Que els experts que han invertit el seu valuós temps en fer la llista (i que en saben més que jo) tenen uns gustos diferents als meus

3)      Que no m’agraden en general les novel·les en castellà del darrer quart de segle.

4)      Que m’hauria de comprar la revista Semana i la Qué leer? (per allò d’estar a la última)

5)      Que m’he de conscienciar de que, es miri com es miri, García Márquez és la millor ploma que ha donat el segle XX de les lletres hispàniques seguit de prop per Javier Marías.

Dit tot això, i com que el meu bagatge lector ha resultat bastant pobre, passo a enumerar aquelles novel·les que no surten a la llista de les millors i amb raó:

...

Bé, mireu-vos les lectures obligatòries Introducción a la literatura del siglo XX i de Ultimos decenios de la literatura española del siglo XX, Facultat de Lletres, URV i ja us en fareu una idea bastant exacta...

Finalment, ahir, vaig pensar que, si es tractava d'un autor francès, hi hauria d'haver algun llibre seu a la Bibliotèque National de France. Vaig anar-me'n, doncs, al catàleg BN-OPALE PLUS de la Bibliotèque, vaig escriure el nom i vaig pitjar "recherche". No em va fer falta anar a buscar els llibres d'aquest autor perquè ja sabia qui era. En Jonathan Littell, que normalment utilitza els cognoms, no tradueix mai els noms propis dels personatges que surten a la narració, i així veiem desfilar els Wilhelm, els Carl, els Georg, els Berndt, els Heinrich, etc. No obstant, en aquest cas concret, sí que n'ha fet la traducció. Jèrôme Nadal és Jeroni Nadal!, un frare mallorquí del segle XVI.

I la frase que cita, que en el context sembla quietista, és totalment mística en el seu context original. Heus ací la frase d'en Jeroni Nadal: Només em deleixc per mai de res delir-me. Que, així, dita en català, no solament és molt més curta, si no que, a més, és molt més literària. El verb delir-se és de molt difícil traducció a d'altres idiomes. En castellà encara existeix el verb "pirrarse", però cal reconèixer que "sólo me pirro por no pirrarme nunca más de nada" no queda gaire bonic. He anat a veure com ho havia posat a l'edició original en francès: n'incliner à rien, si ce n'est de n'incliner à rien. No està gens malament, però tampoc te la mateixa força i contundència de la versió catalana.

He dit que ja coneixia la figura de Jeroni Nadal, però no pas pels seus escrits místics i teològics, que desconec absolutament, si no per el paper que va jugar en la difusió per tot Europa d'una nova pedagogia de les matemàtiques. Jeroni Nadal (1507-1580), d'una bona família mallorquina, va estudiar a Alcalà d'Henares, a Paris i a Avignon. A les dues primeres universitats va fer amistat amb Iñigo de Loyola i amb Diego Laínez, que van fundar la Companyia de Jesús uns anys després. Nadal, que tenia por que acabessin en mans de la Inquisició, se'n va entornar a Mallorca, rebutjant les ofertes de ser-ne també membre fundador que, sobre tot Ignasi, li havien fet a Paris.

El cas és que anys després, a Roma, Nadal va acabar ingressant a l'Ordre i Ignasi, que segons sembla li tenia molta confiança, li va encarregar de dirigir el primer col.legi que van fundar els jesuïtes: el de Messina a Sicília. Tot i que l'ensenyament de nens i adolescents no era un dels objectius prioritaris de la nova Ordre, amb el temps això també acabaria canviant. El 1548 es començaven les classes regulars al col.legi de Messina i es conserven alguns exemplars dels impresos que es van fer aquell any amb el detall dels programes d'estudi, al "modus parisiensis", que trencaven totalment amb la tradició medieval. D'aquests impresos, és sorprenent el canvi de enfoc radical que se li dona al ensenyament de las matemàtiques, emfatitzant les seves dues branques bàsiques (geometria i aritmètica), basant-les en llibres de reconegut prestigi (Euclides i Finé) i aplicant-les a l'astronomia (els problemes de calendari eren importants en aquella època).

És difícil de saber, per manca de documentació primària, quina influència va tenir en aquesta nova orientació el matemàtic Francesco Maurolico (1494-1575), que va viure tota la seva vida a Messina, que va mantenir correspondència amb Jeroni Nadal i que, fins i tot, va ser professor al col.legi de Messina. També cal tenir en compte que, tant Nadal com els seus col.legues de la Ordre, havien estudiat a Paris i havien rebut classes, molt probablement, de Oronce Finé (1494-1555). El que resulta del tot indubtable és que tant Finé com Maurolico van jugar algun paper en aquest canvi pedagògic que acabaria conduint a la famosa frase de Galileu: el llibre de la Natura està escrit en llenguatge matemàtic. I al inici d'una Revolució en el coneixement que no s'ha deturat fins els nostres dies.

Aquests impresos de 1548, indubtablement obra de Nadal, constitueixen la prehistòria de la Ratio Studiorum, aprovada finalment per la Ordre el 1599 i que serà el programa d'estudis de tots els col.legis jesuïtes del món fins a la seva dissolució el segle XVIII. Nadal ja serà mort quan es discuteixin els diferents esborranys de la Ratio, però haurà deixat un destacat deixeble matemàtic, Christoforus Clavius, al front del Collegio Romano, qui serà l'encarregat d'introduir aquesta pedagogia matemàtica a la Ratio. I no cal oblidar que els jesuïtes van ser la primera multinacional de l'ensenyament; a començaments del segle XVII ja existien més de 2.000 col.legis de la Ordre i gestionaven l'ensenyament de prestigioses universitats com les de Paris , Padua i Lovaïna.

Estic content de que els meus coneixements d'història de les matemàtiques m'hagin servit per primer cop per alguna cosa que no fos exclusivament científica. Això en el supòsit de que el Jeroni Nadal del que parlo sigui el mateix al que es refereix Littell, perquè, és clar, podria estar equivocat i el Nadal de Littell ser algun altre personatge ignot. De totes maneres, i si estic en el cert, trobo que el senyor Littell potser s'ha passat de pedant amb aquesta cita. Encara que, de fet, més o menys com jo, que he aprofitat l'avinentesa per a deixar anar el meu rotllo particular. Però és que tinc tant poques ocasions de parlar d'aquestes coses, que quan en surt una, no me'n ser avenir.

Les dues grans passions musicals d'en Max Aue són saber tocar el piano i la música barroca francesa. De la primera ens diu en diversos moments la ràbia que li fa no haver-ne aprés quan en va tenir ocasió de nen, quan la seva mare li va comprar un piano i ell no en va fer cap cas. De la segona ens en dona mostres d'una erudició fora de mida, coneixent autors ignots com en Claude Balbastre (de qui ja en vaig parlar) o els Forqueray.

Parlo dels Forqueray, perquè Max Aue no ens diu mai si es refereix al pare, al seu germà o als seus dos fills, tots ells musics; simplement els nombra pel seu cognom. Cal suposar que es refereix al pare, Antoine Forqueray (1672-1745), un violista molt conegut a la seva època, músic de la cort de Lluis XIV i compositor no gaire prolífic. Com a interpret de la viola da gamba devia ser un prodigi, perquè les referències contemporànies que en tenim el comparen amb el gran Martin Marais. Fa pocs mesos ha sortit un disc de Jordi Savall amb les suites 1 i 2 de Forqueray i, pel que sembla, en Jordi Savall pretén continuar enregistrant més obres d'aquest compositor poc conegut.

El nom de Forqueray surt dos cops a Las Benévolas. Primer (pàgina 490) en una conversa que manté amb la seva germana: ella li pregunta si li segueix agradant la música barroca francesa i li demana concretament per Forqueray, posant-l'ho entre mig de Rameau i Couperin. Aquests dos últims autors, posteriors a Forqueray, tenen tots dos peces titulades "La Forqueray", el que ens dona a entendre la influència que va tenir la música del primer. D'altres compositors faran servir el nom de Forcroy, com sembla que també se'l coneixia. El segon cop que apareix el nom de Forqueray (pàgina 886) és quan en Max Aue s'ha retirat a la casa de la seva germana i del seu marit a Pomerània. Regirant la biblioteca de partitures de von Üxküll, troba partitures d'ell i d'altres autors barrocs francesos.

Però, de forma subliminar, es fa referència a Forqueray en un altre lloc del llibre. Quan Max Aue coneix el seu cunyat, el music Berndt von Üxküll, sopant en un restaurant elegant de Berlín, la conversa, després de parlar de les ferides d'en Max, decau i, per reprendre-la, en Max li pregunta si ha anat a algun concert darrerament. Això porta inevitablement a encetar una conversa sobre música, en la que es parla dels grans directors de l'època, Furtwängler, Strauss, Bruno Walter i von Karajan (del qui diu que era massa pagat de si mateix, massa arrogant; i això que aleshores encara era molt jove!). En un moment determinat, von Üxküll s'interessa pels gustos musicals de Max Aue i, en respondre-li amb els seu interès pels barrocs francesos, en von Üxküll li respon, entre d'altres coses, que "hi ha tot un tresor de música del XVIII per a viola da gamba" (pàgina 500). Només pot estar fent referència a Forqueray o a Martin Marais, que van ser els dos grans violistes del XVIII.

La conversa gira després cap a Schönberg i l'antisemitisme. Von Üxküll, malgrat ser antisemita, és un gran admirador de Schönberg i no pot entendre que hagi estat tant maltractat pel seu país fins al punt d'haver tingut que emigrar. Però això, ja formarà part del anàlisi del que parlava al començament.

Finalment, aquí deixo un enllaç per si algú té curiositat per escoltar la música d'aquest compositor. Malauradament, només hi ha les transcripcions de les seves peces a clavecí que va fer el seu fill Jean Baptiste Antoine. I aquí un altre enllaç amb una peça interpretada comme il faut.

I una última cosa: no entenc com és possible que, amb el que s'arriba a parlar a la novel.la dels barrocs francesos, no hi hagi ni una sola menció de Jean Baptiste Lully, el més influent dels musics francesos d'aquest període.

P.S. [4 de maig de 2008] Observo que des de fa uns dies els enllaços a WIMA (Werner Icking Music Archive) no funcionen correctament. Si continua produint-se aquesta anomalia, hauré d'eliminar tots aquests enllaços inùtils. Espero que sigui només provisional.

Nou P.S. [5 de maig de 2008] Veig que els enllaços a WIMA tornen a funcionar.

El present Manual aborda, per primera vegada i de manera integral, tots els aspectes tècnics i jurídics de la gestió i contractació informàtiques. Són dues cares d'una mateixa moneda que en la pràctica es presenten íntimament unides. L'avantatge és que, d'aquesta forma, s'ofereix en una sola obra el que s'ha publicat fins al moment de manera fragmentària o amb exposicions d'enfocament més reduït. El seu àmbit sobrepassa l'estrictament jurídic i ofereix solucions a les empreses amb exemples reals d'òptima gestió informàtica. S'aborden també i per primera vegada importants qüestions com la problemàtica laboral derivada de la contractació de serveis informàtics, la subcontractació de projectes, la contractació informàtica offshore (això és, a tercers països tecnològicament emergents com l'Índia) o l'anàlisi de les llicències de programari lliure enfront de les llicències tradicionals de programari "propietari".

En l'última part del manual, s'estudien tots els contractes informàtics de manera detallada i, el que és més important, a la llum de totes les resolucions judicials recaigudes en el nostre país en matèria informàtica.

Un curiós retrat del país africà a partir de la seva taula; un llibre que sembla de cuina, que sembla antropològic, però no és cap de les dues coses.

L'antròpoleg a l'olla, de Gustau Nerín (La Campana)

"Puc dir que m'ha semblat un llibre alegre?", preguntava Josep Maria Espinàs a la presentació de L'antropòleg a l'olla. Doncs sí, es podria dir. Però deixar-lo en això, un simple adjectiu, faria perdre'ns altres virtuts que el llibre té i que s'amaguen rere les quatre preguntes principals que es plantegen els que no l'han obert.

L'aposta de Gustau Nerín és tan arriscada com engrescadora. Antropòleg especialitzat en l'Àfrica Negra, després d'un seguit d'assajos d'una terra que coneix -viu a Bata i ha donat classes a la Universidad Nacional del país-, s'ha proposat explicar-nos Guinea, un país singular, a través d'un element ben senzill: els seus costums a l'hora de menjar.

És un llibre de cuina? No exactament; és difícil de classificar. En alguns suplements de diari l'han situat amb els llibres de viatges. Potser seria més proper. Nerín usa la cuina com a pretext per trencar amb les visions clàssiques de l'Àfrica Negra, per fer-nos un retrat d'una realitat molt llunyana a la nostra. L'explica ell, en principi equidistant, però que ha sabut fer-se un lloc entre els guineans. I algú s'emporta sorpreses.

El poc -però considerable- ressò mediàtic que ha acompanyat el llibre pot ser un dels seus enemics. "Els guineans mengen gat", és la conclusió a la que s'arriba més fàcilment després d'haver escoltat Nerín als mitjans. "Entre els guineans exiliats o emigrats a Espanya no hi manquen els menjadors de gat", diu. Si bé els felins agafen protagonisme a les primeres pàgines, no són, ni de bon tros, amb el que es quedarà el lector a l'acabar. Altres valors, com l'alegria de viure malgrat les dures condicions nutritives, són molt més consistents al llarg de tots els capítols.

L'autor dibuixa una societat alcohòlica, anàrquica, desordenada. Potser d'aquí apareix un dels defectes de l'obra: el desordre narratiu, present en algunes etapes del llibre, deixant el lector en un univers caòtic. També xoca la comparació amb Europa, a vegades abusiva, però que ens fa veure el seu motiu: els guineans viuen pendents d'Europa, per sort o per desgràcia. Moltes famílies viuen a cavall dels dos llocs, i al país arriben aportacions gastronòmiques de qualitat dubtosa procedents del vell continent, com l'alcohol "de garrafa". Aquesta expressió reflecteix l'estil que Nerín imprimeix al seu últim llibre: un llenguatge directe, planer, en el que hi caben tant l'escatologia -si el context ho permet- com les comparacions amb la nostra realitat més propera.

I és que la gran virtut de L'antropòleg a l'olla és la posició del seu autor; un "negre blanc" que parla en les dues direccions. Que ens fa veure els guineans, però que alhora ens mostra l'altra cara del mirall, el que els guineans veuen de nosaltres. Bon profit!

"La dona justa" és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d'una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n'esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre'n, (i no em refereixo pas a l'aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

Ja la llegireu, si us ve de gust i us agrada la bona literatura, però deixeu que us en digui alguna cosa més. Destil·lar sentiments d'una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d'una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre'n. Si això hi afegim la descripció d'una classe social, d'un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l'explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l'alçada per exemple d'algunes pàgines de Proust. L'amic blogaire Ferran (Unquepassava.wordpress.com) diu que li recorda Zweig. D'acord! A mi també me'l recorda.

A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d'intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i trobo que es torna una mica més social a la manera de Mann ("Buddenbrook").

Al acabar, a la tercera part, hi trobo un quart personatge escadusserament present a llarg de l'obra, però que m'ha captivat. I hi trobo, també, una mirada al món que ja no hi és aguda, sincera i descarnada.

Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l'autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n'hi ha una. El que és jo ignoro quina deu ser per Márai "La dona justa", i, si ho sabeu, podem discutir-ho!

Homer, el vigilante
Lisa: Nos cubrirá el segur, ¿no, mamá?
Marge: Homer¡, dile a tu hija lo que compraste cuando te mandé a pagar el seguro.
Homer: ¡Malditas judías mágicas!
Marge: ¡No culpes a las judías!

Homer y Apu
Cliente 1: ¿Me da un sello de 29 centavos?
Apu: ¡Un dollar ochenta y cinco !
Cliente 2: Cobreme dos dolares de gasolina
Apu: Cuatro con veinte.
Martin: Qué valen los caramelos de 10 centavos?
Apu: Asombrosament caros.

El niño que sabía demasiado
Skinner comunicandose telepaticamente con Bart, des de el estrado del jurado: Sé que puedes leerme el pensamiento, Bart. Te lo recuerdo, como descubra que hiciste noveillos te voy a escoñar. Sí. Has oído bién. Pienso palabras que jamás pronunciaría.

Ha nacido una estrella
Burns: Ogia Spielbergo (equivalente mejicano de Spielberg). Schindler y yo somos almas gemelas. Ambos poseíamos fábricas y fabricábamos munición para los nazis, solo que la mía funcionaba. ¡Salga y gáneme ese festival!

La boda de Lisa
Hugh: Lisa, cariño, no te apures. Ya verás cómo me llevaré bien con tu familia. Me has preparado tan concienzudamente para lo peor, que mientras no estén retozando y comiendo en una cochiquera...
Lisa: ¿Y si lo están?

Dos docenas y un galgo
Locutor de TV: Su televisión por cable atraviesa dificultades técnica, pero no se alarme. Resita la tentación de leer o charlar con familiares. Abstengase de intentar relaciones sexuales: Tras años de recibir radiaciones de su televisor, sus genitales están secos e inservibles.

¿Quien disparó al señor Burns? (Segunda parte)
(Lou y Eddie interrogan a Moe mientras está conectado a un detector de mentiras)
Eddie: ¿Guarda rencor a Montgomery Burns?
Moe: No (piiiip) Bueno... si.. quizás un poco... pero no le disparé. (tintineo alegre).
Eddie: No miente, de acuerdo, pude irse.
Moe: Mejor, porque voy a cenar con una chavala... (piiip) Bueno, no... con... unos amigos... (piiip) Ceno yo solo... (piiip) ¡Está bién! Me sentaré en casa a hojear los catálogos de Victoria Secret (piiiip) Los de Sears... (tintineo). ¿Quiere desconectar de una vez? ¡No merezco ser tratado de esta forma! (piiip)

Madre Simpson
Homer: Creí que habias muerto
Madre Simpson: ¡Yo creí que tú habías muerto!
Sepulturero: ¡Pero bueno! ¿Es que en este dichoso cementerio no hay un solo muerto?
Hans Moleman (saliendo de una tumba): Yo no queria causar molestias... pero ya que usted lo dice...

Marge, no seas orgullosa
Cuando Homer se entera que Bart ha robado
Homer: ¡Vivimos en una sociedad de leyes! ¿Por qué crees que te llevé a ver 'Loca Academia de Policia'? ¿Por diversión? ¿Es que oíste que se riera alguien?

Simpsonescalifragilisticoespiralidoso
Krusty: ¡Hey hey hey! ¡Cuanto me alegro de volver al teatro Apolo!
(Mira a su espalda donde se lee: Klasica Komedia Krusty, en grande KKK)
Krusty: ¿KKK? eh... no es lo que parece (risa nerviosa)

Mi hermana, la canguro
Oficial de las fuerzas aeras: Nos informan que una tal Lisa Simpson ha visto un OVNI
Lisa: ¡Yo no he visto ningún OVNI!
Oficial de las fuerzas aeras: Así es, señorita. No lo ha visto. (haciendo señales a un doctor con una jeringa para que se marche)

La guerra secreta de Lisa Simpson
El instructor de tiro: (tendiendole a Bart un lanzacohetes) Como ha ido a una escuela pública, le supongo familiarizado con las armas de fuego corrientes, así que empezaremos con una levemente más complicada.

Us presentem la nova edició del Plan General de Contabilidad, Plan General de Contabilidad de Pequeñas y Medianas Empresas, coordinada pel professor Máximo Fco. Losilla Ramírez, del Departament de Comptabilitat de l’Escola Universitària d’ Estudis Empresarials de la Universitat de Barcelona, que trobareu a la Biblioteca d’Empresarials.

Aquesta nova edició estructura el Plan General Contable en cinc parts precedides d’una introducció en la qual s'expliquen les característiques fonamentals del Plan General i les seves diferències amb el Plan de 1990.