Aquesta informació l'hagués hagut de llegir abans d'escoltar Maure en una conferència (per qüestions de feina, veure article aquí). Sempre és interessant escoltar els responsables polítics de segona línia (o tècnics de primera) en àmbits més o menys professionals ja que ens anticipen o ens permeten entendre els posteriors moviments dels polítics. Maure va deixar anar algunes perles. Com que el "veinte, veinte, veinte" -en referència a l'objectiu de la Unió Europea d'assolir per al 2020 el 20% de l'energia renovable i la reducció del 20% de gasos d'efecte hivernacle- li feia molta gràcia. O que ell confiava molt amb la "reacció" de la societat, ja que tard o d'hora, sempre hem pogut superar les dificultats. En aquest sentit, el director general d'Energia va comparar el "problema de l'energia" amb el forat de la capa d'ozó. Si em permeteu el paral·lelisme és talment com comparar uns corcs en el marc d'una finestra amb l'aluminosi. Ja que mentre la reducció de la concentració d'ozó troposfèric -allò que de manera popular es denomina forat, tot i que com a tal no existeix- va ser causat per una sèrie de productes i uns usos molt concrets (i finalment, fàcilment substituïbles); la qüestió de l'energia és un dels fonaments del sistema social i productiu. Per tant, qualsevol solució sostenible a llarg termini serà estructural o no serà.

En tot cas, el què em va deixar més parat va ser els tres escenaris que Maure i, per tant, la direcció general d'Energia, plantegen a curt (2015), mitjà (2030) i llarg (2050) termini. A curt, com a "responsabilitat de govern" subministrar tota la demanda encara que sigui "a partir de mètodes ineficients". "Comencem bé" -vaig pensar- tot i que en benefici del dubte vaig visualitzar les cassoles a la ciutat de Barcelona en motiu de la gran apagada. "La gent vol llum i un govern que digués que no la garantirà tindria els dies comptats" -em vaig dir a mi mateix-. Tanmateix, els cicles electorals no arriben ni al 2030 ni al 2050 i per tant, allò que plantegés seria prou significatiu, en tant que definició de model energètic (i de país) més enllà de fets conjunturals.

Doncs bé, Maure va dibuixar allò que s'anomena l'escenari BAU -Bussiness as Usual- (veure presentació i article) i que, a la pràctica, suposa continuar la carrera sense fi del creixement. Pel 2030, desenvolupament d'un programa molt ambició de nuclears -substitució de l'actual generació i construcció d'una desena de suplementàries- i cremar de manera massiva carbó. Sí, carbó! Aquell combustible que vam abandonar a finals del segle passat per ineficient i contaminant. Això sí, s'intentarà emmagatzemar les emissions de diòxid de carboni en magatzems subterranis per intentar que almenys, la calor no ens socarri a tot plegats. I finalment, la cireta del pastís. Per l'any 2050... fusió! Allò que molts anomenen irònicament l'energia miracle o la "d'aquí a 50 anys" cantarella que ja se sent des de la II Guerra mundial.

Torno a casa aclaparat. Ni canvi de model, ni nova cultura de l'energia ni res... Per contrastar tot plegat, em connecto al web de la patronal elèctrica i la primera notícia és la presentació de l'estudi Prospectiva de la energía eléctrica de 2030, que coincideix fil per randa amb les paraules de Maure, és a dir, una transició energètica basada en les "nuclears i el carbó sostenible". Per cert, no teníem una Llei d'incompatibilitats?

De ben segur que 'ens ho hem de fer mirar' en moltes coses però avui em centraré amb l'energia eòlica i amb les crítiques ferotges que rep qualsevol projecte per part dels moviments populars. Quin és el principal problema dels molins? El seu impacte paisatgístic. I estic segur que aquesta és la resposta que donaria el 90% de la població de municipis on es projecten parcs eòlics. Segur, que al cap d'una estona, alguns dels 'enquestats' ens donaria altres raons. Però accepteu-me la premissa que el rebuig se centra en aspectes estètics, visuals i al capdavall subjectius.

En canvi, no ens molesta l'electricitat d'origen nuclear -es produeix en localitzacions molt determinades- ni la gasolina que utilitzen els cotxes o el petrogàs de la calefacció ja que provenen de molt lluny. La diferència per tant és la (in)-visibilitat dels sistemes de producció/extracció de l'energia.

Alguns m'argumentaran que el problema és que els parcs eòlics els construeixen empreses transnacionals sense escrúpols. Tota la raó. Però tenen l'exclusiva ja que ni els poders públics ni la societat hem apostat pel cooperativisme energètic com a forma de construir una societat no només més sostenible sinó especialment més democràtica i autònoma. A altres països ha passat i als Països Catalans en tenim algun exemple com el sostre solar al mercat del Carmel.

L'estudi Catalunya Solar** -que dibuixa l'escenari per aconseguir que l'electricitat* del Principat sigui 100% renovable- calcula que caldria instal·lar 3267 molins de vent d'última generació. Amb tots aquests aerogeneradors -que ocuparien 400 km2, és a dir, l'1,5% de la superfície del Principat- s'obtindria el 60% de l'electricitat. La resta s'assoliria a partir de la biomassa -forestal i de residus de la indústria de la fusta i agroalimentària- i de la fotovoltaica. Es tracta sens dubte de xifres de gran magnitud.

La pregunta lògica seria, i perquè no aconseguim reduir la demanda i d'aquesta manera no cal construir tants molins (o plaques solar). El 'problema' rau en que aquest escenari parteix de la hipòtesi que el 2050 la demanda elèctrica serà la meitat que el 2003. Per tant es tracta d'una visió absolutament transformadora del model productiu i social.

Amb aquests números a la mà, crec que es pot entendre el sentit del títol. És necessari que 'ens ho fem mirar' ja que segurament haurem d'acceptar certes 'hipoteques visuals' per tal de tenir un model energètic amb una mínima possibilitat de ser sostenible a mig i llarg termini. Un altre tema -que requeria un article sencer com a mínim- és com incorporar sistemes de compensació per evitar que els territoris rurals ens sentim tan sols com a prestadors de serveis a les àrees metropolitanes. O dit d'una altra manera, definir en què consisteix 'l'equilibri territorial' a banda de construir autovies.

* Per tant no s'inclou ni l'energia calorífica ni els combustibles líquids per al transport.

** Per veure un resum de l'estudi i informació complementària es pot consultar aquest article.

Crisi energètica: 'La realitat ja és prou crua'

Per Arnau Urgell i Vidal, periodista ambiental i membre del consell de redacció de L'Accent

Una companya del 'gremi' i que em va iniciar en el món del periodisme popular em va comentar en una de les primeres 'lliçons' professionals la importància de consultar les fonts oficials. 'La realitat ja és prou crua' (amb les dades objectives que ens presenten); mostrem-la, interpretem-la i que els lectors en puguin extreure les seves conclusions. Ara bé, i com m'explicava l'altre dia un professional responsable d'un dels periòdics amb més difusió del nostre país; consultar fonts oficials és avorrit: 'sovint fins a la pàgina 92 no localitzes la dada que buscaves, que justament està en aquesta pàgina per tal que no se li doni el relleu que es mereix'.

Escombrant cap a casa, un exemple d'això que explico es dóna en la diagnosi energètica. En aquest sentit, val la pena consultar allò que anuncien els darrers informes d'administracions poc sospitoses de subversives com l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), el Departament d'Energia dels Estats Units d'Amèrica o el Servei Geològic d'aquesta mateix país.

Per exemple, l'AIE conclou en el darrer estudi de prospectiva (horitzó 2030) que 'el futur (energètic) és insostenible; el subministrament en els propers vint-i-cinc anys serà molt vulnerable a causa de la desinversió, la catàstrofe ambiental o les sobtades interrupcions'.

Aquest organisme ha vist com la realitat l'ha obligat a modificar el seu discurs. Si sempre mantenia que 'hi hauria recursos abundosos per sostenir el creixement' cada vegada es mostra més prudent. En aquest sentit la hipòtesi del peak oil (màxima extracció) ja no és un escenari a mig termini sinó en terminis de cinc anys vista. Així mateix, en els estats que no pertanyen a l'OPEP es marca el 2010 com  a any en el qual el nombre de barrils diaris extrets començarà a disminuir. En aquest sentit cal destacar que la realitat ha rebaixat l'optimisme de les previsions: malgrat que el discurs de l'opinió publicada posa com a exemple les dades del Servei geològic dels Estats Units (USGS) que assenyalaven que entre 1996 i 2030 es descobririen jaciments equivalents a 939.000 milions de barrils han passat 10 anys i tan sols s'ha assolit el 13% d'aquesta xifra.

Per tant, les dades oficials ens mostren que la crisi energètica és un element de present i, curiosament, no ocupa gaires titulars. Però és que tal com recorda el Departament d'Energia dels EUA per superar el peak oil calen 20 anys d'anticipació, per tant, si es dóna abans del 2027 -fet altament probable- viurem en primera persona el crash. De tot això se'n va parlar el passat 1 de desembre en unes jornades organitzades per l'Observatori de la Crisi Energètica i Alternatives per a la Societat (OCEAS).

Segurament tenim 'dret a decidir' sobre el model energètic del nostre país no? Autodeterminació? I tant! Però total!