Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

http://blogs.elmundo.es/elmundo/2008/04/14/elmundopordentro/1208166645.html

I si avui trec el tema al blog és perquè m'ha tornat a arribar notícia d'aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d'entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d'Abraham Mohino mateix (si ningú no n'ha suplantat la identitat) que m'envia l'adreça d'un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l'obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

Al nou portal no hi ha, però, l'accés a altres recursos d'Enciclopèdia com el Diccionari Enciclopèdia de Medicina, que es podia consultar gratuïtament fins ara a través de Grec.net, tot i que segons l'apartat «Sobre l'Enciclopèdia» sembla que de mica en mica s'aniran afegint a aquest nou portal altres materials d'Enciclopèdia Catalana. (De moment, el DEM encara es pot consultar a l'adreça següent: <http://www.grec.net/home/cel/mdicc.htm>).

Haurem d'esperar a veure a quins altres materials es podrà accedir a través del nou portal, però no deixa de ser una bona notícia que, finalment, el contingut de l'Enciclopèdia en línia estigui a l'abast de tothom que pugui accedir a Internet.

És justament per aquest motiu que, en escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l'irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant o més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres. [p. 250]

En aquest paràgraf de l'apèndix que afegí Levi a l'edició escolar de 1976, apèndix compost per les respostes a les preguntes a què havia de fer front tot sovint durant les presentacions del seu llibre a escoles i instituts, l'autor deixa clara la motivació no només del llibre, sinó de l'estil. Reconeix que no és escriptor i que s'ha vista abocat a l'escriptura a conseqüència de la seve experiència a Buna-Monowitz. I és precisament, al meu entendre, aquest estil objectiu, sobri i serè (per utilitzar els mateixos adjectius que utilitza Levi), el que fa que el resultat sigui tan desolador, tan angoixant, tan colpidor.

Levi no fa literatura. Només descriu la seva experiència al camp de treball (el lager) de Buna-Monowitz: una fàbrica de goma sintètica que mai no va entrar en funcionament, però on treballaven com esclaus els presoners dels nazis, controlats pels pocs d'ells que, per una raó o altra, havien assolint un lloc prominent en la jerarquia del camp, jerarquia que tenia en l'escalafó més baix els jueus. Cada capítol de la narració presenta una característica de la vida al camp: la deshumanització a què són sotmesos els presoners dia rere dia, les dificultats per aconseguir assaciar la fam o protegir-se del fred, la normativa a vegades absurda a què han de cenyir-se, la por constant a ser un dels «seleccionats» (seleccionats per a morir), les feines que han de fer, la brutalitat dels que han aconseguit una mica de poder, la fugida final dels alemanys, que s'emporten amb ells els homes sans (uns vint mil, dels quals no en sobreviurà pràcticament cap) i deixen abandonats els malalts als camps, a la seva sort, perquè morin. Una galeria de personatges dels patiments dels quals el lector no es pot sostreure com si fossin personatges de ficció, perquè sap que no ho són; personatges als quals acompanya en la seva degradació, víctimes de la inquitat, de la deshumanització a què els porta un sistema pensat per a convertir els homes en menys que bèsties.

Els personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o infligida a altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petits, fins arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentat en una unitària desolació interna. [p. 174]

Malgrat tot, hi ha sempre una espurna d'esperança que es manifesta en aquells homes i dones que es neguen a perdre del tot la seva humanitat, entre els quals hi ha Lorenzo, el civil que ajuda Levi sense esperar res a canvi; o Alberto, amic de Levi, amb qui compartiran negocis i conxorxes per aconseguir petits avantatges; o el mateix Levi, que no es va rendir mai:

Potser també em va ajudar el meu interès, que no va minvar mai, per l'ànima humana i la voluntat no sols de sobreviure (que era comuna en molts), sinó de sobreviure amb la finalitat concreta d'explicar les coses que havíem presenciat i que havíem suportat. I finalment potser també hi va jugar la voluntat, que vaig conservar amb tossuderia, de reconèixer sempre, fins i tot durant els dies més foscos, en els meus companys i en mi mateix, homes i no coses, i sostreure'm així a aquella total humiliació i desmoralització que duia a molts al naufragi espiritual. [p. 284]

Levi es va salvar perquè va ser d'aquells malalts que van ser deixats enrere quan els russos s'acostaven a Buna-Monowitz. Va escriure aquest llibre i d'altres basats en la seva experiència al camp de treball perquè aquest episodi no fos obligat, i va comentar-los als escolars que hi estaven interessats i que el convidaven a les seves escoles per parlar-ne. Perquè no fos oblidat, no perquè fos entès: ell mateix reconeix que aquests fets no es poden comprendre, perquè comprendre vol dir posar-se en el lloc de l'altre, i l'assassinat premeditat i sistemàtic de milers de persones que va promoure el règim nazi no pot ser comprès. D'aquí també l'horror que sent el lector, en enfrontar-se a tot el que és capaç de fer l'ésser humà contra ell mateix. A La Vanguardia de dimarts Pilar Rahola en la seva columna esmenta una de les històries que explica Levi a Si això és un home: un SS està a punt de matar un nen que feia contraban i un vell rabí li pregunta per què. Aquí no hi ha perquès, respon l'SS. O, en paraules d'un altre company del camp de concentració, «ne pas chercher à comprendre».

Levi se suïcidà el 1987.

El llibre:

• Primo Levi. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Pr. Vicenç Villatoro. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. (Butxaca 62 ; 41)

Technorati Tags: llibres — Primo Levi — Si això és un home

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l'obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me'n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d'esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l'Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d'escriure i publicar aquesta entrada, encara no n'havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L'hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar-hi, hi ha premis com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

2. I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l’hora d’anar a l’església queia l’aigua a portadores.

No vaig començar amb gaire bon peu aquesta novel·la. D'una banda, em va envair un sentiment de revolta pel fet d'estar llegint una altra novel·la «de moda», només assuaujat pel fet que, d'una manera o altra, els llibres en fossin protagonistes. De l'altra, em van sobtar i em van tirar enrere les primeres pàgines de la novel·la: on era l'originalitat de què tan es parla? En fer parlar la mort o en aquesta mena d'acotacions en negreta i centrades que acompanyen la narració? Ni un recurs ni l'altre em van semblar massa originals. Potser per això vaig deixar una mica de banda aquesta novel·la per dedicar més temps als altres dos llibres que estava llegint

I llavors hi vaig tornar. Ja era al carrer Himmel i volia saber què li passava a la lladre de llibres. I a mesura que anava llegint vaig anar copsant què tenia aquesta novel·la. No podia parar de llegir, havia de saber què passava a continuació amb els personatges. I així fins arribar al final, en un viatge que m'ha portat de la indiferència inicial a l'emoció i a l'esgarrifança davant d'algunes descripcions i fets.

La història que explica Zusak està basada en les vivències dels seus pares a Alemanya durant els anys del III Reich i la Segona Guerra Mundial. La protagonista és la Liesl Meminger, una nena lliurada per la seva mare a una família d'acollida amb la qual conviurà durant la guerra, família formada per Rosa i Hans Hubermann. Coneixerem els diversos habitants del carrer Himmel, on viu Liesel, i de la ciutat de Molching, on està el carrer Himmel: la vida que porten, la seva relació amb el nazisme, l'opressió, les dificultats de tota mena a què havien de fer front les persones considerades poc afectes al règim, la relació amb els jueus, etc. La visió de la guerra i de l'Alemanya nazi que presenta no és, doncs, la de les campanyes militars, la de les conxorxes polítiques, la de les mítiques resistències o de la vida al front, sinó la de la rereguarda, la de la gent que va restar a les seves cases i va ser testimoni dels fets d'aquells temps, des del punt de vista d'una nena separada de la seva família, que ha d'aprendre a conviure amb una nova família i que comença a entendre, o a intentar entendre, el món que l'envolta. Un procés paral·lel al de l'aprenentatge de la lectura i de l'escriptura, activitats que seran la seva salvació i la d'un refugiat jueu que un bon dia truca a la porta dels Hubermann.

La lectura i l'escriptura, així com els llibres, esdevenen claus en el desenvolupament de Liesel, i alhora també en la novel·la mateix: la narradora, que no és altra que la mort, explica la història que va llegir en un llibreta perduda i reflexiona sobre l'ésser humà i la seva capacitat de fer el mal. És la llibreta en què Liesel escrivia una mena de diari i que va perdre. Una llibreta que va salvar la vida de la nena: l'escriptura i la lectura apareixen durant tot el llibre com a activitats que ens poden salvar —malgrat el perill que les paraules siguin utilitzades per a l'alienació i la destrucció, com s'adona Liesel en sentir els discursos dels jerarques nazis i veure l'efecte que tenen en la gent que els escolta.

Es mereixien aquella gent alguna cosa millor?

Quants n'hi havia que haguessin perseguit activament altra gent, drogats amb el perfum de la mirada de Hitler, repetint les seves màximes, els seus discursos, la seva obra? N'era responsable la Rosa Hubermann? La dona que amagava un jueu? O en Hans? Tots mereixien morir? Els nens també?

La resposta a totes i cadascuna d'aquestes preguntes m'interessava moltíssim, però no puc permetre que em sedueixin. Jo només sé que tots em van sentir, aquella nit; tots, tres dels nens més petits. Jo era el suggeriment. El consell. S'imaginaven els meus peus entrant a la cuina i enfilant el passadís.

Com sempre em passa amb els humans, quan llegeixo el que en va escriure la lladre de llibres em fan pena, però no tanta com els que em vaig endur en braços d'uns quants camps en aquella època. Els alemanys dels soterranis eren de plànyer, per descomptat, però com a mínim tenien una oportunitat. Un soterrani no era una cambra de bany. No els hi enviaven perquè es dutxessin. Per a aquella gent, la vida encara era una possibilitat. [p. 390-391]

La novel·la barreja el diàleg i la descripció amb el dibuix. En dues ocasions l'autor introdueix unes històries il·lustrades creades per un dels protagonistes, en Max Vanderburg, dirigides a la Liesel. El text, per altra banda, és molt àgil, amb paràgrafs curts, sovint reduïts a frases que fan la lectura àgil i ràpida. No sé si això és una virtut o una mancança estilística, però el resultat és un ritme de lectura força fluid. De tant en tant, les acotacions en negreta que fa la mort per explicar termes, o per avançar fets, o per aclarir conceptes, interrompen el flux de la lectura: cap d'aquestes acotacions haurien fet nosa d'haver estat incorporades al text, però suposo que és la manera d'assenyalar clarament que les acotacions les fa el narrador... encara que no faci falta.

I per acabar, una mica de crítica sobre l'edició. No aniria malament que algú de La Campana recordés que beure (p. 204: «Durant els anys següents, com a molt es van *beure esporàdicament») no és el mateix que veure ; que la gent fa equilibris no equilibres (p. 214: «caminava fent equilibres sobre la corda fluixa»), i que en català, escarressar-se (p. 543: «Amb ell m'hi vaig escarressar una mica més») porta només porta una e a l'infinitiu, la primera (sense comptar el pronom, és clar). Direu que tres errors en 562 pàgines no és gaire greu, però és que n'he trobat algun altre que no vaig apuntar i sense haver fet una lectura amb ulls de corrector. A l'institut, a COU hauríem suspès si en un examen de llengua haguéssim comès el primer error: crec que no és molt demanar als editors que vigilin una mica més què posen al mercat. Al cap i a la fi, ens ho fan pagar.

El llibre:

• Markus Zusak. La lladre de llibres. Tr. Anna Ullibarri. Barcelona: La Campana, 2007. 562 p. ISBN 978-84-96735-04-0.

Paper de Vidre es transforma. Fa dies que ens anunciaven que estaven en transformació i suposo que més d'un ens preguntàvem en què consistiria aquesta transformació. Doncs bé, ja tenim la resposta: la nova Paper de Vidre ja ha sortit i aquesta nit serà presentada al bar-restaurant Horiginal del carrer Ferlandina, a les 20:30 h. Res de PDF com els números anteriors, però amb totes les facilitats d'impressió i lectura que permeten els programes de gestió de contingut. I el contingut, és clar, que és el que compta.

Que què és Paper de Vidre? Aquest és el començament de la presentació de la revista dels responsables mateixos:

Paper de Vidre és una revista digital cultural eclèctica que pretén ser un punt d’acollida per a nous enfocaments (tant formals com conceptuals) de l’expressió escrita sobre diverses temàtiques que basculen des de les diferents disciplines culturals (cinema, literatura, música...) a les diverses problemàtiques socials, i que normalment són difícils de trobar en els grans mitjans de comunicació. S’hi inclouen reportatges, entrevistes, relats curts i articles d’opinió sobre temes molt diversos. [font]

Si heu arribat fins al final de la presentació, veureu que una de les coordinadores actuals és la «nostra» Tina Vallès, autora del blog L'aeroplà del Raval (aturat, ara per ara). No seré a la presentació (encara no he après a ser a dos llocs alhora), però sí continuaré llegint la revista en el nou format.

La imatge de dalt prové de la pàgina principal de la revista. Feu-hi clic i hi arribareu.

Aparte de confirmarme la entrada de la Unión Soviética en la guerra, su diálogo me dio alguna información sobre como estaban las cosas en el hospital [de Comunicacions, el director del qual era Michihiko Hachiya]. En el momento de la deflagración, el director del hospital, el Dr. Michihiki Hachiya, había recibido el impacto de esquirlas de cristal y astillas en más de treinta puntos del cuerpo, provocándole cortes que le habían convertido literalmente en un acerico. A partir de ese momento, dado que le era imposible ponerse en pie, había estado dirigiendo las operaciones de emergencia del hospital desde una de las camas de las salas habilitadas. Los síntomas de los pacientes, y del propio director, eran siempre los mismos: pérdida de apetito, vómitos y diarrea, en muchos casos con deposiciones de sangre. De todo ello, el director había concluído que la bomba debió de contener gas venenoso o gérmenes de disentería y, por consiguiente, había dado instrucciones a los médicos internistas para que adoptaran medidas como si se tratara de una enfermedad infecciosa, y había dicho al Dr. Koyama, el director adjunto, que construyese urgentemente un pabellón aislado. [p. 256-257]

La preocupació per la malaltia de la radiació és essencial en el desenvolupament de la trama de la novel·la d'Ibuse. Els protagonistes principals són Shigematsu Shizuma, la seva muller Shigeko i la seva neboda Yasuko, que viu amb ells a Hiroshima. Som anys després de l'explosió de la bomba i del final de la guerra, i la gran preocupació del senyor Shizuma és que Yasuko es pugui casar: hi ha un motiu per la seva preocupació, que corren rumors que la noia té la malaltia de la radiació i això espanta els pretendents. Per fer callar els rumors, decideix que el millor que poden fer és transcriure els diaris que havien escrit durant els primers dies després de l'explosió i fer-los llegir a la matrimoniera que ha arribat al poble per informar-se sobre Yasuko. I això és el que llegim: els diaris d'una sèrie de personatges, però principalment el del mateix Shigematsu, diaris en què es reconstrueixen les vides d'aquests personatges durant els dies següents a l'explosió i fins al dia de la rendició. Però finalment no servirà de res, perquè Yasuko, a l'igual del seu oncle, també emmalalteix.

El diari de Shigematsu és molt detallat i no només hi descriu tots els moviments que van fer des del moment de l'explosió, on eren abans, quines van ser llurs reaccions, sinó que també descriu les conseqüències de l'explosió, sense estalviar-nos cap detall: els cossos cremats, els supervivents vagant desorientats per la ciutat completament arrasada, la reacció del habitants dels pobles dels voltants quan els supervivents comencen a arribar-hi, els cadàvers esventrats, el pillatge (protagonitzat entre altres per soldats), els símptomes de la malaltia. Shigematsu, que ha anat amb la família a refugiar-se a la fàbrica on treballava, va i ve de la fàbrica a Hiroshima i d'Hiroshima a la fàbrica i això el converteix en un testimoni important, alhora que recull les notícies (algunes veritables, d'altres falses) que li expliquen les persones amb qui es troba. De mica en mica reconstrueix els vuit dies posteriors a l'explosió.

Sobta, no obstant, la sensibilitat amb què estan descrits aquests fets, sense estalviar-nos les imatges més desagradables però sense caure en la recreació morbosa; l'important són les emocions, la voluntat de sobreviure d'unes persones que estan completament desorientades. També sobta per l'humor i la tendra ironia amb què es presenta alguns personatges o les coses que els passen. Shigematsu mateix, ple de dolor, és capaç d'aquesta ironia: amb el cos adolorit ha d'adoptar una sèrie d'estranyes postures que adopten els qui pateixen lumbàlgies per poder alçar-se del llit en un procediment en el qual

el brazo que se apoya en la cama adopta la misma posición que cuando un bailarín se levanta del suelo en una danza japonesa clásica. De ahí que se me ocurriera pensar que, tal vez, el inventor de la danza japonesa sufriera de lumbago. [p. 160]

No per això els fets resulten menys colpidors i la mica d'esperança que representa la curació d'una dels personatges, Iwatake, no oculta un altre fet més terrible: que anys després de l'explosió, persones aparentment sanes emmalaltien i poc s'hi podia fer. En tots dos llibres hi ha, a més, una impressió que encara fa més terribles els fets: que l'exèrcit japonès ja estava derrotat abans que fossin llençades les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

• Masuji Ibuse. Lluvia negra. Tr. Pedro Tena. Pr. Jorge Volpi. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. 388 p. ISBN 978-84-935448-3-6.

Technorati Tags: llibres — Masuji Ibuse — Lluvia negra

6 de agosto de 1945

La hora era temprana; la mañana tibia, apacible y hermosa. Por los ventanales abiertos que dan al sur contemplé distraído el agradable contraste que ofrecían las sombras de mi jardín con el brillo del follaje, tocado por el sol desde un cielo sin nubes.

Així comença el diari escrit a partir de les notes que des del 8 d'agost i fins al 30 de setembre de 1945 recollí el doctor Michihiko Hachiya, director de l'Hospital de Comunicacions d'Hiroshima, testimoni, víctima i supervivent de l'horror que es desencadenaria pocs segons després d'aquestes primeres línies. El diari descriu com va poder arribar amb prou feines a l'hospital, que estava prop de casa seva, amb l'ajut de la seva muller, també ferida, els dies de convalescència de les ferides i com va viure els dos mesos que van des de l'explosió de la bomba fins a la signatura de la rendició del Japó i la invasió nord-americana.

Malgrat el seu estat de salut, el metge s'imposa a l'home i des del primer moment intenta comprendre què ha passat i reconstruir-ho, per saber com enfrontar-se a la mortaldat i als símptomes estranys que presenten els malalts que van afluint a l'hospital, molts d'ells metges i infermeres que hi treballaven. De mica en mica, a mesura que van rebent nova informació sobre el tipus d'arma que ha explotat sobre Hiroshima —gairebé sempre en forma de rumor, ja que la ciutat ha quedat incomunicada; d'altra més fiable, dels metges i els visitants que arriben de fora—, comencen a entendre l'abast de les conseqüències de l'explosió i a descriure el «mal de radiació», llavors desconegut encara.

Después del pika habíamos pensado que con el tratamiento adecuado los quemados y heridos no tardarían en restablecerse. Pero ahora era indudable que no sería así. Aquellos que se recuperaban sin complicaciones terminaban por presentar otros síntomas que finalmente conducían al desenlace fatal. El hecho de que murieran tantos pacientes sin que acertásemos a explicarnos la causa de esas muertes era desesperante. Ninguno de nosotros sabía a qué atribuir la presencia de aquellos extraños síntomas, y en los últimos días habían comenzado a aparecer las hemorragias puntiformes, dando origen a un nuevo motivo de alarma. [p. 111]

Però aquestes pàgines no constitueixen només un diari mèdic, sinó també un testimoni del dolor, de la por, del patiment, de la incertesa sobre el present mateix que s'ha abatut sobre la ciutat i el país, dels petits actes heroics de què és capaç l'ésser humà en situacions extremes i, també, dels actes indignes que som capaços de cometre. També hi és molt present la reflexió sobre la guerra mateixa i els culpables d'haver-hi abocat el país: els japonesos, en sentir la veu de l'emperador, que no havien sentit mai abans, demanant-los paciència per «tolerar l'intolerable» (la rendició), no el culpen per la guerra sinó que en culpen la camarilla militar que s'havia apoderat del país els anys anteriors a la guerra.

El resultado era que el hombre de armas hacía su voluntad, tuviese o no razón. Cuanto más alto era el grado, tanto más endiosados se sentían. Dentro de ese régimen, quienes más se jactaban, insultaban y amenazaban más alto ascendían en la escala jerárquica; y de esa clase de material salían los cerebros del Estado Mayor. En sentido común, la discreción, no se conocían. Arremetían en todas direcciones, como jabalíes, ajenos a la realidad, hasta agotar sus energías incontrolables. Pero ni aun entonces cedían o atendían a razones, por temor de perder esa autoridad y reputación ganadas gracias al miedo.

Bajo semejante yugo, la soldadesca y el pueblo sufrían más, y con ellos el Emperador. De lo contrario, ¿por qué obligarlo a anunciar la rendición y hacerse responsable de los actos de la camarilla militar? [p. 102-103]

Afortunadament, les ferides del doctor Hachiya es van guarint i no sembla haver estat afectat per la radiació, de manera que de mica en mica torna a ocupar-se de les seves tasques de director de l'hospital, d'atendre els malalts i d'investigar el nou mal. Té molts amics que el visiten tan bon punt saben que és viu, i aquestes visites li aporten nova informació sobre la guerra i sobre l'explosió sobre Hiroshima. Com la descripció del núvol provocat per l'explosió, que els habitants d'Hiroshima no van veure, però sí els que estaven fora de la ciutat, com el seu conegut Hashimoto:

En ese momento vi que de Hiroshima se elevaba una nube gigantesca, y de ambos lados de la nube principal comenzaron a desprenderse otras nubes más pequeñas, muy bonitas, que se abrieron como una abanico dorado. ¡Creo que nunca vi nada tan magnífico!

[...] Ni se imagina que hermosa era esa nube, ni roja ni amarilla. Era de una belleza imposible de describir.

—¿Tenía contornos bien delineados?

—Como si hubieran trazado una línea recta sobre el azul claro del cielo. Después de esa primera línea fueron abriéndose otra y otra y otra [p. 171-172]

Les notes que va recollir des del primer moment li serviren per redactar aquest diari, de prosa tan concisa i directa que en molts moments esdevé de gran cruesa, però alhora amb una gran tendresa i no està exempta d'alguna pinzellada humorística.

Technorati Tags: lectures — llibres — Michihiko Hachiya — Diario de Hiroshima

Tot i que aquesta entrada hauria d'haver-se titulat Sala de lectura, la coincidència amb poc temps de la lectura de tres llibres amb un tema comú m'ha portat a no titular-l'hi i dir-ne, en canvi, «Transformacions». Aquest és, a grans trets, el tema que caracteritza aquestes tres obres i les dota d'un element comú, ja que són tres obres ben diferents quant a concepció, època, estil i gènere. La primera és un recull de llegendes mitològiques clàssiques d'origen grecoromà, l'element principal de les quals és la metamorfosi dels protagonistes; la segona és, tal com diu el títol, un conjunt d'exercicis d'estil basat en la reelaboració de la mateixa història de noranta-nou maneres diferents; i la tercera és un estudi de l'evolució en la literatura al llarg del temps d'un motiu literari medieval. La transformació, per tant, esdevé l'únic element comú de les tres obres i l'única excusa per parlar-ne en una única entrada.

Ovidi sembla que escrigui Les metamorfosis amb una finalitat: exalçar Roma i la família imperial per la via d'entroncar-la amb l'època històrica grega que més motius literaris ens ha fornit i amb els déus olímpics. Segons Ovidi, August seria ni més ni menys que descendent de Iulus-Ascani, fill d'Enees, alhora fill del príncep Anquises i de la deessa Venus: August va ser adoptat per Juli Cèsar, de la família dels Julis, que es considerava descendent de Iulus-Ascani. I ho fa explicant-nos totes les llegendes i mites grecoromans en què la metamorfosi té un paper principal, per ordre cronològic i agrupats en tres grups: els protagonitzats per deus i deesses, els protagonitzats per herois i els protagonitzats per personatges considerats històrics. N'hi ha un munt, de més conegudes i de menys, com la desesperada fugida i transformació de Dafne en llorer quan era perseguida per Apol·lo; la terrible venjança de Progne per la violació de la seva germana Filomela, després de la qual foren convertides en oreneta i rossinyol, o la més bella de totes, la transformació en til·ler i alzina de Filemon i Baucis. En tots aquests mites el paper dels déus és fonamental, així com els diversos entroncaments entre déus i humans, dels quals en sorgeix un Enees que, després de vagar per la Mediterrània, arriba al Laci, on els seus descendents fundaran Roma. En alguns moments la narració dels diferents episodis esdevé una mica confusa i costa saber qui està parlant, però és sense dubtar-ho un gran compendi de la mitologia grecoromana i ha estat —i això gairebé està de més dir-ho— l'origen de nombroses metamorfosis de la lletra escrita a altres arts, com ara la bellíssima escultura de Bellini Apollo e Dafne, que es pot veure a la Galleria Borghese de Roma, o el ressò del mite de Filemon i Baucis que trobem a «Les gracioses ametlles» de Josep Carner, per esmentar només dos casos ben coneguts.

Si mai us heu preguntat de quantes maneres diferents es pot explicar un mateix fet, potser trobareu la resposta als Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Si Ovidi recull unes dues-centes cinquanta històries de transformacions de persones en animals, arbres, plantes, constel·lacions, roques, etc., Queneau presenta una única transformació: un incident a l'autobús entre un jove que porta un estrany barret i que més tard és vist parlant amb una altra persona dóna lloc a noranta-nou versions diferents de l'episodi, en prosa, en vers, en llenguatge matemàtic, explicat al revés, amb les lletres canviades... La història en si no té cap interès; de fet és només l'excusa per aquests exercicis, que són el realment interessant d'aquest llibret que es pot llegir i gaudir tranquil·lament en una tarda.

Un pretext semblant és el que dóna forma a El corazón devorado, d'Isabel de Riquer, però amb material aliè: tal com diu el subtítol del llibre, la professora de Riquer recorre l'evolució de la llegenda medieval del cor menjat fins als nostres dies i explica com s'ha anat transformant al llarg del temps fins a aparèixer en un mitjà tan diferent com el cinema (a la pel·lícula Hannibal) o en un article escrit per Albino Luciani abans de ser papa. Si bé hi ha exemples de venjances que inclouen menjar parts del cos de l'enemic en èpoques diferents i en cultures diferents —per exemple, la venjança de Progne que esmentàvem més amunt i que apareix també al llibre d'Isabel de Riquer: per venjar la violació i la mutilació de la seva germana, Progne assassina el seu fill Itis i el serveix al seu marit, autor de la violació—, ens explica la Isabel de Riquer que la llegenda del cor menjat s'origina a l'Edat mitjana a França, en el context de la literatura trovadoresca, i des d'aquestes primeres versions del segle XII va apareixent aquí i allà al llarg de la història de la literatura: en Dante, en Boccaccio, al Curial e Güelfa, en Walter Scott, en òperes (com la donizettiana Gabriella de Vergy), a vegades mantenint el missatge original i d'altres amb un nou significat d'acord amb la ideologia de l'escriptor de torn o de la moralitat de l'època. I quina és la llegenda del cor menjat? Doncs sempre en un ambient cortesà, parla dels amors adúlters d'un home amb una dona casada, el marit de la qual, engelosit, assassina l'amant, li treu el cor, el fa cuinar i li serveix a la muller. Aquesta, en saber que ha menjat el cor de l'amant, diu que mai més tornarà a menjar res igual i se suïcida en unes versions, o mor d'inanició en d'altres. Una de les primeres versions de la llegenda, que serví d'inspiració a força autors posteriors, és la de la vida del trobador Guillem de Cabestany, enamorat de Saurimonda, muller de Ramon de Castell Rosselló: aquest, en conèixer la relació de tots dos, fa assassinar Guillem i fa servir el cor cuinat del poeta a Saurimonda, que en saber què ha menjat es llança daltabaix del balcó.

En aquest cas, però, les transformacions de la mateixa història tenen l'interès afegit dels canvis subtils que al llarg del temps va experimentant la llegenda, d'entre els quals no és el més petit el fet que a les primeres versions l'adulteri, sempre dintre del context de l'amor trobadoresc, no és pecaminós ni moralment reprovable, mentre que en versions posteriors es considera un càstig just. O sempre ens podem prendre la lectura d'aquest llibre, en paraules d'Isabel de Riquer, com «una amplia carta de menús de "corazón enamorado"»:

En todos los textos la escena culminante es la del banquete, con la imprescindible presencia del cocinero que, sin saberlo, se hace cómplice del marido, y que prepara, sin hacer preguntas, el corazón que se le entrega y guisa cuidadosamente, dentro de la tradición culinaria de cada época y región, para elaborar un plato delicioso y único, un manjar exquisito y muy nutritivo, sazonado con especias y hierbas aromáticas a fin de darle más sabor y avivar el apetito, como se desprende de los elogiosos comentarios de la mujer después de haberse saciado con el festín. Y así tenemos una amplia carta de menús de "corazón enamorado", como el de Guillem de Cabestany, rustido a la pimienta, insistiendo en la versión del Decamerón en las muchas especias que le añaden. [p. 17]

Les obres:

• Ovidi. Les metamorfosis. Tr. Jordi Parramon. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 429 p. ISBN 84-7727-158-5.
• Raymond Queneau. Exercicis d'estil. Tr. Annie Bats, Ramon Lladó. BArcelona: Quaderns Crema, 1997. 135 p. ISBN 84-7727-041-4.
• Isabel de Riquer. El corazón devorado: una leyenda desde el siglo XII hasta nuestros días. Madrid: Siruela, 2007. 298 p. ISBN 978-84-9841-085-3.

PS: No està de més esmentar que hi ha en marxa unes altres «transformacions», proposades per en Pere de Saragatona: les d'un fragment del conte «El mar», de Mercè Rodoreda, a la manera de les transformacions dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Les trobareu al blog Transformacions.

Technorati Tags: lectures — llibres — Ovidi — Les metamorfosis — Raymond Queneau — Exercicis d'estil — Isabel de Riquer — El corazón devorado

Com cada any, falten comentaris, sigui perquè el llibre en qüestió no m'ha inspirat gaire coses a dir, sigui perquè el llibre m'ha deixat sense alè i amb la sensació que no seria capaç de parlar-ne com es mereix. És el cas, per exemple, d'Un home de paraula, d'Imma Monsó, un llibre que em vaig resistir a llegir , ximplement només perquè tothom en parlava i ja estava una mica fart d'obrir suplements culturals i trobar-l'hi, de mirar els pocs programes sobre llibres que ens ofereixen les televisions i trobar-me-l'hi... Però finalment l'entusiasme d'alguns lectors i les recomanacions d'altres van fer que vencés la resistència i el llegís. Si hagués de recomanar un sol llibre de tota la llista de sota, de ben segur que recomanaria aquest. I El cinquè en joc −ho sé, he dit «recomanar un sol llibre»... no tinc remei−, de Robertson Davies, del qual amb prou feines en vaig parlar i que mereixia també una bona entrada.

L'any vinent n'hi haurà més, suposo. I alguns comentaris sobre llibres llegits aquest any i que ja no tinc temps de redactar. Però per aquest any, s'ha acabat.

Que el 2008 us sigui propici. Bon any nou i bona lectura!

Technorati Tags: llibres — lectures

Els ossets —si mireu les il·lustracions crec que quedarà prou clar perquè la sèrie es titula Bone i perquè parlo d'ossets— són tres cosins anomenats Fone Bone, Phoney Bone i Smiley Bone. El primer és seriós i responsable, amant de la lectura (d'un sol llibre, però: Moby Dick, que els altres troben terriblement soporífer); el segon és un trafica obsessionat per guanyar diners (la qual cosa fa que recorri a mètodes no gaire legals que provoquen que els expulsin de Boneville), i el tercer és un panxacontent una mica ximplet que mai no veu el costat negatiu de la vida. Les aventures dels tres cosins comencen just quan han estat expulsats de Boneville i de cop i volta es troben perduts en una terra que no apareix al mapa que porta Fone Bone. Atacats per un exèrcit de llagostes, els tres Bone se separen i acaben arribant per camins diferents a un món que els és desconegut, poblat d'éssers humans, animals parlants, dracs fumadors que segons totes les llegendes no existeixen i uns estrafolaris i estúpids éssers, tan dolents com rídiculs, anomenats mostrorratas.

La sèrie va començar a aparèixer als Estats Units l'any 1991 i estava previst que acabés el 2004. Primer va aparèixer en blanc i negre,* el números breus (55) que s'anaven recollint en volums que formaven tres trilogies, i el 2005 es va començar a publicar la versió acolorida. La traducció castellana la va començar a publicar Dude Comics el 1998 i la traducció de la versió en color la publica des de l'any passat Astiberri Ediciones de Bilbao. De moment han publicat cinc dels nou volums en què es va recollir la col·lecció (Lejos de Boneville, La gran carrera de vacas, Los ojos de la tormenta, El matadragones i Rock Jaw, Señor de la Frontera Oriental), a més d'un dels àlbums complementaris de la sèrie: Estúpidas, estúpidas mostrorratas.

Al primer, Lejos de Boneville, apareixen els protagonistes i els principals personatges que els ajudaran o que els perseguiran: l'àvia Ben i la seva bella néta Thorn, el petit insecte fulla Ted, els fills de Doña Zarigüeya, el Gran Drac Vermell i les mostrorratas, l'ancià de la muntanya, el taverner Lucius de Barrelhaven. En aquest primer volum ja es comença a veure que l'arribada dels Bone a la vall no és tan casual com sembla o que, si més no, tindrà unes conseqüències que ells no s'esperen. Al segon, La gran carrera de vacas, Phoney Bone posa en perill els seus cosins en intentar guanyar diners a costa de la carrera de vaques que se celebra cada any a Barrelhaven. Alguna cosa estranya està a punt de passar: estranys somnis poblen el son de Thorn i les mostrorratas intenten atacar Barrelhaven. Al quart, Los ojos de la tormenta, els somnis ja no només els té Thorn, sinó també Fone Bone, i l'àvia Ben els explica algunes històries força estranyes abans de dir-los que han de marxar tots tres de la granja. Al quart, El matadragones, l'àvia Ben, Fone i Thorn són atacats per les mostrorratas i l'àvia desapareix, mentre al poble Phoney torna a fer de les seves i convenç els veïns que és un gran matador de dracs. I al cinquè i últim aparegut fins al moment en aquesta edició, Fone i Smiley es troben amb un gran lleó de muntanya, Rock Jaw, el Senyor de la Frontera Oriental, massa amic de les mostrorratas perquè els Bone se'n puguin refiar.

Fins aquí a grans trets les trames dels cinc volums que he llegit. Es tracta d'aventures que podríem anomenar fantàstiques d'una sèrie de personatges que es troben davant situacions per a les quals no estan preparats i que a mesura que les visquin aniran descobrint què són capaços de fer. L'argument, en si, no és gaire original: en una terra de passat mític convertit en llegenda, tot el que es donava per cert comença a trontollar casualment amb l'arribada de tres estranys (els Bone), un d'ells marcat amb un signe que sembla tenir molta importància per als dolents. A partir d'aquí, les ganes d'aquests tres personatges per tornar al seu país es veuran obstaculitzades per l'afany de guanyar diners i poder d'un d'ells, per la voluntat d'ajudar els altres d'un altre, per la persecució de les mostrorratas i per l'actitud misteriosa d'una aparentment inofensiva anciana grangera anomenada Ben; actitud motivada, com s'anirà explicant i es pot anar deduint dels somnis que tenen Thorn i Bone, per fets d'aquest passat mític que no és tan llegendari com sembla. El que potser marca la diferència amb altres històries semblants és l'humor, tot sovint força absurd, que acompanya tota la narració: l'estupidesa de les mostrorratas, dues de les quals viuen obsessionades per cruspir-se qualsevol cosa que se'ls posi a l'abast, o una bona quiche si no hi ha res millor; l'absurditat i la manca de lògica d'Smiley Bone; l'estrany drac fumador que apareix i desapareix, i molts altres. I és aquest contrapunt humorístic constant el que fa, juntament amb l'encertada dosificació de l'acció, que hom acabi enganxant-se a la lectura d'aquest còmic. En resum, que si voleu passar una bona estona sense massa cavil·lacions, aquesta lectura pot ser una bona companya.

Podeu trobar més informació de la sèrie a l'article que li van dedicar a Guia del Cómic, tot i que la informació no s'ha actualitzat des del 2002 (Bone) o a la pàgina oficial de la sèrie, Boneville: «The history of Bone and Jeff Smith» (les imatges que il·lustren el text provene d'aquesta última pàgina).

Els llibres comentats:

Jeff Smith. Bone, 1: Lejos de Boneville. Tr. Enrique S. Abulí. Bilbao: Astiberri, 2006. 142 p. ISBN 84-9350-889-6.
—. Bone, 2: La gran carrera de vacas. Tr. Enrique S. Abulí, Jorge Iván Argiz i Laureano Domínguez. Bilbao: Astiberri, 2006. 138 p. ISBN 84-9353-850-7.
—. Bone, 3: Los ojos de la tormenta. Tr. Enrique Abulí, Jorge Iván Argiz. Bilbao: Astiberri, 2007. 180 p. ISBN-13 978-84-935385-6-9.
—. Bone, 4: El matadragones. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2007. 174 p. ISBN-13 978-84-96815-28-5.
—. Bone, 5: Rock Jaw, Señor de la Frontera Oriental. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2007. 122 p. ISBN-13 978-84-96815-8-3.

* Si no m'hi vaig fixar malament, aquest mes ha sortit una edició en un sol volum de la versió en blanc i negre. O això em va semblar veure a la FNAC.

Technorati Tags: Jeff Smith — Bone

Rosa Leveroni era tot això i més. Nascuda a Barcelona el 1910, fou una dona lligada als fets que van protagonitzar la nostra història al llarg del segle XX i estigué en contacte amb els principals protagonistes de la vida intel·lectual del país abans, durant i després de la Guerra Civil. Se la coneix sobretot pel seu vessant de poetessa, però també bibliotecària (si més no fins que va ser depurada després del triomf franquista), traductora, una gran lectora i una dona que es va enamorar i que, a més, en va deixar constància per mitjà d'uns quaderns

vermells, relligats en dos volums, iniciats el 26 de febrer de 1933 i acabats —millor: abandonats— en una data indeterminada, probablement del 1944. Escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l'anvers del full; el revers queda en blanc: espai [...] freqüentat per unes notes «al marge» d'extraordinari interès. [p. 28]¹

Rosa Leveroni morí a Barcelona el 1985, deixant darrere d'ella només tres llibres publicats: Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i una compilació de la seva poesia, titulada precisament Poesia (1981), que no recull però tota la poesia que escriví. Després de la seva mort es publica un recull de narracions, Contes (1986), única mostra de la seva prosa publicada fins a l'aparició del llibre del qual parlaré: Confessions i quaderns íntims.

Aquest llibre està format per materials diversos del llegat de l'autora. D'una banda, les «Confessions íntimes», els quaderns que durant anys va intercanviar amb l'historiador Ferran Soldevila, amb qui Rosa Leveroni mantingué una relació amorosa que durà fins a la mort d'ell; un amor correspost, d'altra banda, però clandestí, ja que Ferran Soldevila era casat. De l'altra, hi ha els «Quaderns íntims amb poesies», que són els que intercanvià amb un altre home que marcà la seva vida i la seva creació poètica: Carles Riba. Intercalats entre unes i altres hi ha, en forma d'apèndixs, altres materials també de la poetessa que ajuden a contextualitzar les «Confessions» i uns textos aparentment escrits a un altre home durant el període en què Soldevila estigué a l'exili.

«Confessions» és la manifestació dels sentiments de Rosa Leveroni envers Ferran Soldevila. Abasta un primer període que va de 1933 a 1936 i un segon que va de 1943 a 1945. L'escriptora l'anomenava «Llibre de l'amor» i hi trobem reflectida l'evolució de la relació entre tots dos personatges, amb tots els altibaixos, les angoixes, les alegries i les renúncies que es produeixen en una relació, marcades especialment pel caràcter clandestí d'aquesta relació en particular. Alhora, també són testimoni de les lectures que formen el rerefons literari leveronià i del procés d'elaboració de la seva poesia (inclosos poemes inèdits fins ara). La primera part acaba el 1936, en un moment en què la relació està plenament establerta (per no dir consolidada) i en què Soldevila sembla estar plenament lliurat a la poetessa. El caràcter íntim d'aquests textos queda palès en la minsa, per no dir nul·la, informació que ofereixen sobre el context històric o social en què van ser escrits: les úniques referència als fets del juliol de 1936, lacòniques si bé punyents, tenen sempre com a referència els sentiments cap a l'amant:

Com penso en tu en aquests dies horribles!

Estimat, ens ha perdut Catalunya. [p. 139]²

I aquests dies tan gràvids tan feixucs d'història, estimant en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor. [p. 144]²

Aquests fets i la guerra que en derivà tingueren conseqüències en les vides dels dos amants: ella fou obligada a abandonar el seu càrrec a la Biblioteca Universitària (i no exercí mai més de bibliotecària) i ells s'hagué d'exiliar fins al 1943, any en què recomencen les «Confessions»: a «Represa», on tot i la consolidació de la relació, l'escriptora torna a passar per tots els estats que ja havia descrit anteriorment.

La segona part, «Quaderns íntims amb poesies», recull els textos que va enviar Rosa Leveroni des de 1945 a 1951 a un destinatari diferent: Carles Riba. Són textos més madurs que els anteriors, si més no pel que fa l'estil, més depurat i menys col·loquial. De les paraules amb què comença es dedueix que hi va haver un malentès entre ells i el que per ella era amistat i mestratge, ell ho va interpretar com a enamorament —sembla fins i tot que ell n'estava enamorat.

Enamorada? No. El meu amor ja havia seguit rutes menys intel·lectuals. Fa anys vaig enamorar-me apassionadament i, tot seguit, apassionadament vaig lluitar. I a l'entorn d'aquest amor gira la meva vida... Tu creus que si hagués fet tant de temps que estigués enamorada de tu, ho hauria callat? No; no sóc dona per filar en l'obscuritat un amor impossible. La lluita m'atrau i he vençut uns braços rebels, i, si la passió tornés i el cansament no fos tan profund, no em faria por emprendre de nou el camí, perquè estaria certa de la victòria... Però estigues tranquil, la passió no sotja el teu Olimp. Preo gelosament la pau aconseguida. L'amor i l'habitud han teixit a l'entorn nostre els seus lligams obscurs i no és ja fàcil deseixir-se'n. [p. 197]²

Tanmateix, els límits entre uns sentiments i els altres semblen prou subtils perquè es vegi en la necessitat d'aclarir cadascuna de les seves paraules perquè no s'interpretin com una declaració d'amor. Sovint quan no el té al costat l'enyora, i això la porta a repertir-li una vegada i altra —a repetir-se una vegada i altra a ella mateixa, potser?— que no l'estima. La relació sembla anar més enllà de l'amistat i el mestratge (en aquestes pàgines hi ha més mostres de la seva poesia que en les que enviava a Soldevila) i arribat un cert moment Rosa Leveroni parla d'una «amitié amoureuse». En tot cas, l'atracció no fou tan forta que decidís deixar la relació que mantenia amb Ferran Soldevila.

Aquest apartat es tanca amb dos textos de la mateixa època però d'origen diferent: el primer dirigit a Ferran Soldevila, i el darrer a Carles Riba, tot i que es tracta d'un text en què Rosa Leveroni descriu la sensació que li ha produït la notícia de la mort de Riba.

I acaba així aquest recull dels textos que Leveroni va escriure als dos homes que més van significar en la seva vida com a referents intel·lectuals i, també, almenys en el cas de Soldevila, quant a l'amor. Són textos que potser no tenen la qualitat literària que s'esperaria de les memòries d'un escriptor consagrat, perquè no ho són; però ens ajuden igualment a conèixer una faceta més de l'autora i de la relació que mantenia amb dues de les principals figures de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. I que, en algun moment, ens fan sentir un pessigolleig a la pell i un nus a la gola: perquè, qui no ha «patit» d'amor alguna vegada?

1. Abraham Mohino i Balet. «Confessions íntimes i inèdites de Rosa Leveroni». Lletra de Canvi, núm. 42 (1997), p. 28-32.

2. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: llibres — lectura — literatura catalana — Rosa Leveroni — Confessions i quaderns íntims

Aquest llibre narra en forma de còmic la vida de l'autora des dels anys vuitanta, en plena revolta que portaria com a resultat la ... i fugida del xa d'Iran, Reza Pahlevi, i la instauració de la república islàmica, fins als anys noranta, quan marxa definitivament del país per establir-se a Europa, on ja havia viscut durant uns anys. D'una banda, ens explica la història del país al llarg de l'últim segle i, de l'altra, com es va conscienciant sobre tot el que passa, com ho interpreta, com l'afecten els canvis i com afecten la vida quotidiana dels iranians. El que fa força interessant aquesta història és el punt de vista, el punt de vista de qui ha viscut els fets i el contraposa a allò que s'explica fora, a Occident; he dit sobre els fets (la revolució que portarà la república islàmica), però també el (des)coneixement que a Occident es té de l'Iran, farcit de tòpics i prejudicis.

No és, però, una idealització o una visió amable —no podia ser-ho, tanmateix: per a l'autora i la seva família, com per a moltes famílies progressistes, el canvi polític fou un retrocés brutal en tots els aspectes. Tampoc és amable ni agradable el relat de la primera experiència europea de l'autora, que va haver de viure el menyspreu occidental per tot allò que és diferent (per no dir clarament el racisme europeu). Hi ha moments força angoixants, malgrat que el lector sap que les coses no van acabar del tot malament per a l'autora.

La il·lustració ajuda a crear aquesta angoixa, d'altra banda. El dibuix és de línies senzilles i clares, però el blanc i negre li dóna un matís de foscor, d'angoixa, bastant fort.

Una lectura que no crec que deixi ningú indiferent.

Technorati Tags: lectura — Marjane Satrapi — Persépolis

P. ¿Y Wagner?

R. ¿Wagner? No, por Dios. ¡Qué horror! Mi límite está en Beethoven. Después de eso, me pierdo, puedo aguantar a Chopin.

P. ¿Por qué no le gusta Wagner?

R. Porque es insufrible. Es como una papilla, pesada, pastosa. Menos mal que después, con Debussy y Schönberg, regresa la forma, aunque sea una forma discutible, pero es una forma.

Més clar no es pot ser...

1. Jesús Ruiz Matilla. «Entrevista: Jonathan Littell. "La cultura no nos protege de nada. Los nazis son la prueba"». Babelia, 27.10.2007.

Són les paraules que clouen, o gairebé, el curs sobre la Tetralogia de L'Anell del Nibelung al que he assistit aquest mes. És curiós que, havent escoltat i vist abans la Tetralogia de Wagner, surti del curs amb la sensació de ser la primera vegada que l'he vista... i això que només n'hem vist i n'hem escoltat alguns fragments escollits. Potser hauria d'haver començat així: coneixent a poc a poc aquestes òperes, aquests drames musicals; els detalls; els arguments i els seus orígens; els motius... Potser així no hauria tingut tant de temps la sensació que, obtús de mi, no entenia res. Ara em sento amb cor d'enfrontar-m'hi una altra vegada, i una altra, sabent que aquí i allà reconeixeré els motius que ens han explicat; que retrobaré els fragments que han fet que m'emocionés.

És clar que, a partir, d'ara no podré tornar a llegir El senyor dels anells ni a mirar les pel·lícules que s'hi han basat sense recordar que una obra i una altra, salvant totes les distàncies possibles, es basen exactament en la mateixa mitologia i reprodueixen els mateixos episodis. No diré aquí tots els episodis semblants que recordo, només un que, en recordar-lo, m'ha fet riure una mica per la brutal diferència: Fafner i Fasolt es barallen per l'anell i un mata l'altre. Exactament com Déagol i Sméagol. Només que els primers són gegants, i els segons hòbbits, pràcticament nans. Deixem-ho aquí, que començo a desbarrar, i potser que donem veu a qui ha cercat aquestes semblances amb més coneixement. Una cerca tan simple com Wagner Tolkien al Google dóna un bon nombre de resultats: entre els primers, un article a The New Yorker sobre la música de les adaptacions cinematogràfiques d'El senyor dels anells i una conferència d'un professor de literatura alemanya i literatura comparada de la Universitat de Cleveland a la Wagner Society of Washington DC. Aquí us les deixo:

Alex Ross. «The ring and the rings. Wagner vs. Tolkien» [en línia]. The New Yorker (december 22, 2003). <http://www.newyorker.com/critics/atlarge/?031222crat_atlarge> [Consulta: 30/10/2007].

Edward R. Haymes. The two rings. Tolkien and Wagner [en línia]. Washington: The Wagner Society of Washington DC, March 18, 2004. <http://www.wagner-dc.org/haymes04_lec.html> [Consulta: 30/10/2007].

Technorati Tags: literatura — òpera — John R. R. Tolkien — El senyor dels anells — Richard Wagner — L'anell del Nibelung

Som a l'any 1973. Algú ha robat un valuós llibre antic que estava exposat a la biblioteca pública d'Oakland i l'agent Bay, de la library police (els bookhunters), ha de trobar el llibre i el lladre abans que aquest vengui el botí. La investigació que porten a terme l'agent Bay i el seu equip és una barreja entre investigació de CSI i investigació de Mentes criminales —presentació del perfil del criminal inclosa—, amb experts en cadascuna de les àrees policials adients per a la investigació... i amb l'ajut inestimable dels mateixos bibliotecaris, com el cap de catalogació i la responsable de la base de dades de registres d'usuari.

Bookhunter comença amb una contundent actuació de la library police contra un delinqüent a manera de presentació dels personatges, i després passa a la història del robatori a la biblioteca. L'estructura és la que podríem trobar a les sèries esmentades: arribada a l'escenari del crim, anàlisi del lloc i recollida de proves, establiment del modus operandi i del perfil del lladre, un parell de persecucions i resolució del cas. El curiós és que en aquest cas el context és una biblioteca i, per tant, gran part del llenguatge emprat és el llenguatge que habitualment utilitzen els bibliotecaris. Fins i tot les persecucions s'adapten al context: els calaixets del fitxers manuals serveixen per entorpir el pas dels perseguidors, els compactes per intentar atura el fugitiu i els carros de guardar llibres substitueixen les vertiginoses persecucions automobilístiques a què ens té acostumats el cinema. El color, a més, li dóna un aire retro de pel·lícula de detectius «de les d'abans» i ajuda a situar-nos en una altra època.

Aquí us ho deixo. Recomanable sobretot per qualsevol frikitecari o amant de les biblioteques amb ganes de veure que les biblioteques no són sempre el lloc tranquil, plàcid i silenciós que la imatgeria popular ha consagrat.

Jason Shiga. Bookhunter. [Portland]: Sparkplugcomicbooks, 2007. [174] p. ISBN 978-0-9742715-6-9.

Technorati Tags: lectures — còmic — Jason Shiga — Bookhunter

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Ben mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l'aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l'autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966... un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d'un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre's a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l'home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l'envolta. Un món que no l'entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L'home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s'havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l'argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l'evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d'ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d'aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l'envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l'amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l'autor aprofundeix molt més en l'evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d'autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l'estimessin, però aviat veiem que l'evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d'incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l'han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s'adona que tant dolent és estar en un extrem com en l'altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l'operació tothom en fuig. Només tindrà l'afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l'operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l'altra aconsegueixen d'entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l'arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d'humanitat. Ell no era egoista, l'ha fet egoista ; i l'arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l'operació. L'evolució del personatge i l'empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l'emoció es desbordi; l'emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l'Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n'hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l'autor.

Technorati Tags: lectures — literatura — Flores para Algernon — Daniel Keyes

La novel·la comença amb un conte, «Os gafanhotos» (les llagostes), en què se celebra el casament d'un alferes, Luis Alex, i la seva xicota, Evita, a l'hotel Stella Maris, hotel on resideixen els militars destacats a la ciutat i les seves famílies. Durant la celebració i els dies posteriors tenen lloc tres fets aparentment estranys: la mortaldat de nadius (els blacks, com els anomenen a la novel·la els colonitzadors) enverinats per alcohol metílic; una plaga de llagostes que ho envaeix tot, i la misteriosa mort de l'alferes.

Acabat el conte, una veu comença un monòleg a partir del contingut de la narració. Dic monòleg perquè encara que es dirigeix a una altra persona, aquesta no apareix mai, només en una veu que va puntualitzant de tant en tant «disse Eva Lopo», «Eva Lopo disse» (‘digué Eva Lopo’, ‘Eva Lopo digué’), semblantment a aquell «afirma Pereira» que va tenir tan d'èxit fa uns anys. I què diu Eva Lopo? Eva Lopo recorda, a partir de l'estilització dels fets del conte, els fets reals: la vida a la colònia, a l'hotel; la seva relació, que no amistat, amb Helena, la muller del capità Forza Leal, obsessionada per la seva bellesa; la relació de gairebé submissió de l'alferes amb el capità; la crueltat dels dos homes, sense motiu, que com descobrirà gràcies a Helena va més enllà de la matança indiscriminada d'un esbart de flamencs. A mesura que conversa amb l'autor del conte i li va recomanant de mantenir una escena tal com l'ha escrita, o de canviar-ne una altra, i li explica els motius per fer-ho o no, introduint altres personatges que lliga amb els fets que s'esdevenen al seu voltant. Un cop començada la campanya contra els macondes, que s'han revoltat contra els colonitzadors, les dones resten soles a l'hotel; Eva visita sovint Helena, però també veu un periodista del diari local a qui intenta convèncer que denunciï públicament que l'enverinament dels nadius, i d'alguns membres de la comunitat blanca, no havia estat fortuït. De mica en mica, la relació es fa més estreta: Eva coneix millor l'Àfrica en què li ha tocat viure i la situació en què es troba; ell troba en Eva la manera d'escapar-se de l'Àfrica en què viu i que l'està ofegant.

És una novel·la opressiva, de pèrdua i decadència. La situació de guerra només serveix per fer aflorar la mesquinesa dels que queden enrere i les mentides dels militars per justificar la derrota i fer-la passar per victòria. En aquest ambient, Eva/Evita intenta sobreviure, tirar endavant, salvar-se, en resum; intenta evitar que els esdeveniments també l'arrosseguin, buscant una causa per defensar i un lloc on agafar-se per no enfonsar-se. El seu discurs evocador del passat és també una reflexió sobre la memòria, sobre la manera que tenen alguns fets de romandre a la nostra memòria mentre d'altres s'esborren o es desfiguren fins no tenir gairebé res a veure amb la realitat. Com la mort de l'alferes. Aquesta reflexió va unida a la imatge del pas del temps sobre l'Stella Maris, l'hotel on vivien, centre de l'univers i far que els guiava i els mantenia units en aquella època, que només recorden uns quants dels que hi van passar i que passats els anys és només un munt de runa.

És també una novel·la d'obsessions: al d'Evita perquè es denunciï la mort dels nadius; la d'Helena per la seva bellesa i la seva fidelitat al capità; la de la fidelitat de l'alferes al capità... El camió que recull els cossos dels negres morts enverinats per alcohol metílic, que passa contínuament pels carres de la ciutat, per les pàgines del llibre, recordant-nos que allà hi estaven passant coses més greus. O la pluja de llagostes, que cau sobre els protagonistes de la novel·la com un presagi de la desfeta que no trigarà gaire a arribar.

Lídia Jorge no és només novel·lista, també ha escrit poesia. Alguns dels seus poemes, com ara «Fado do retorno» i «Sou de vidro», els ha cantat Mísia, de qui hem parlat a bastament en aquest blog. En podeu sentir un fragment a la pàgina web oficial de Mísia: Discografia > 1998. Garras dos sentidos.

Lídia Jorge. A costa dos murmúrios. 10a ed. Lisboa: Publicações Dom Quixote, 1999. 259 p. ISBN-10 972-20-0217-1.

Technorati Tags: lectures — A costa dos murmúrios — Lídia Jorge