Firmin és el renoc d'una ventrada de la rata Flo i des del moment de néixer ja es veu que és diferent. I ell ho sap. No només perquè és el més menut de la família, sinó perquè, a diferència dels seus germans, Firmin ha descobert que els retalls de paper amb què la seva mare ha fet el niu no només serveixen per a dormir-hi i menjar-se'ls quan hi ha gana, sinó que se'n poden llegir els estranys signes negres que els cobreixen. Així Firmin descobreix que pot llegir i, havent nascut al soterrani d'una llibreria, ben aviat es converteix en un àvid lector; i gràcies a la lectura coneixerà el món. Però és un coneixement del món filtrat pels llibres i a vegades el que ha après no li serveix per entendre'l. Firmin és conscient que no és com la resta de rates, però també que no és un ésser humà, per molt que llegeixi els mateixos llibres, vegi les mateixes pel·lícules i entengui el que li diuen.

Firmin viu la llibreria Pembroke, propietat de Norman Shine, el primer ésser humà amb qui Firmin intenta establir relació. La llibreria està situada prop de la plaça Scollay, a Boston, en un barri en ple procés de transformació (plaça i transformació que van existir de debò; i fins i tot va existir un «Norman Shine» real, encara que no es digués així ni fos com el personatge de la novel·la). La història de Firmin està explicada en primera persona, en un llarg flashback que evoca fins i tot moments anteriors al naixement del protagonista. L'amor de la rata pels llibres comença ben aviat com a mera solució alimentícia, fins que s'adona que els llibres que rosega tenen alguna cosa més: paraules, paraules amb significat que li fan descobrir un món ampli i desconegut.

Mi devoración, al principio, era tosca, orgiástica, descentrada, cochina —me daba igual emprenderla a mordiscos con Faulkner que con Flaubert—, pero pronto empecé a percibir sutiles diferencias. Me di cuenta, al principio, de que cada libro poseía un sabor distinto —dulce, amargo, agrio, agridulce, rancio, salado, ácido—, y según fue pasando el tiempo y mis sentidos ganaban en agudeza, llegué a captar el sabor de cada página, de cada frase y, finalmente, de cada palabra: todas traían consigo una ordenación de imágenes, representaciones mentales de cosas que yo desconocía por completo, dada mi limitada experiencia del llamado mundo real: rascacielos, puertos, caballos, caníbales, un árbol florecido, una cama sin hacer, una mujer ahogada, un muchacho volador, una cabeza cortada, siervos de la gleva que levantan la cabeza al oír el aullido de un idiota, el silbido de un tren, un río, una balsa, el sol entrando al sesgo en un bosque de abedules, la mano que acaricia un muslo desnudo, una choza en la jungla, un monje que se muere.

Al principio me limitaba a comer, royendo y masticando, tan feliz, siguiendo los dictados de mi gusto. Pero pronto empecé a leer, un poco por aquí, otro poco por allí, en los bordes de mis comidas. Y según transcurría el tiempo fui leyendo más y masticando menos, para terminar pasándome prácticamente todas las horas de vigilia leyendo y comiéndome sólo los márgenes. Y, ay, ¡cuánto lamenté entonces aquellos horribles agujeros! De algunos títulos no había más que un ejemplar, y tuve que esperar años para rellenar los huecos. No me enorgullezco de ello. [p. 35-36]

La vida de Firmin corre paral·lela a la degradació del barri i a la desaparició dels seus habitants, entre ells Norman Shine i Jerry Magoon, l'únic escriptor que arribarà a conèixer i l'única persona amb qui tindrà el que podríem anomenar una relació d'amistat. És una vida plena de literatura i interpretada des de la literatura, que omple el seu imaginari i els seus somnis fins al punt que arriba a confondre els records reals amb els dels llibres que ha llegit; però tot el que ha llegit fa que Firmin sigui capaç d'interpretar el món amb ironia, amb sentit de l'humor, amb tristesa, sentiments que amaren tota la lectura i ajuden a crear un retrat de la condició humana força punyent. Firmin sap llegir, però no sap parlar: no es pot comunicar amb els homes i això dobla la seva solitud, la seva estranyesa, aliè al món de les rates i també aliè al món dels humans —una solitud també compartida per Jerry, l'escriptor. Firmin és conscient, però, que la relació no és igual per a un i per a l'altre:

Jerry hablaba y yo escuchaba. Poco a poco fui sabiendo más cosas de su vida, en tanto que él —podemos afirmar sin temor a equivocarnos— cada vez sabía menos de la mía. Mi natural reticencia le daba carta blanca en lo tocante a mi personalidad. Podía con toda tranquilidad convertirme en lo que quisiera, y pronto quedó dolorosamente claro que en mí veía un animalito simpático, algo payaso y un poco idiota, algo así como un perro muy pequeño con dientes de conejo. [p. 175]

Però igual que el barri està sentenciat, també Firmin sap que tard o d'hora li arribarà el final. Un final que tanca el cercle: el retorn al cau familiar i el retrobament del primer llibre.

Technorati Tags: llibres — lectures — Firmin — Sam Savage

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Ben mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l'aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l'autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966... un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d'un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre's a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l'home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l'envolta. Un món que no l'entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L'home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s'havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l'argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l'evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d'ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d'aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l'envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l'amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l'autor aprofundeix molt més en l'evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d'autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l'estimessin, però aviat veiem que l'evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d'incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l'han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s'adona que tant dolent és estar en un extrem com en l'altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l'operació tothom en fuig. Només tindrà l'afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l'operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l'altra aconsegueixen d'entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l'arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d'humanitat. Ell no era egoista, l'ha fet egoista ; i l'arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l'operació. L'evolució del personatge i l'empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l'emoció es desbordi; l'emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l'Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n'hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l'autor.

Technorati Tags: lectures — literatura — Flores para Algernon — Daniel Keyes

La primera lectura de l'estiu va ser El cinquè en joc, de Robertson Davies, novel·la de la qual s'ha parlat a bastament en premsa i en blogs¹ des que va rebre el premi Llibreter. La primera de l'estiu de manera involuntària: no l'havia reservada per a l'estiu, però vaig començar a llegir-la just en començar l'estiu —que no les vacances.

Afegiré la meva veu al cor de lloances de la novel·la i faré allò tan agosarat de recomanar-ne la lectura, però sense parlar-ne gaire: fa massa dies que la vaig llegir i la impressió inicial i tot el que llavors en podria haver dit s'ha esvaït. La novel·la és, m'ha semblat, un gran retret: el retret d'un vell professor d'història, en Dunstan Ramsay, contra les persones que el tenen per una persona avorrida que mai ha fet res en la seva vida. I comença amb un record, el record del Dunstan de deu anys sobre un fet que el marcaria per tota la vida —i que el portaria a creure que té una influència en el destí de les persones. Al llarg de la novel·la, Dunstan Ramsay explica la seva vida fins al moment de la seva jubilació, una vida marcada per una sèrie de fets tràgics i pel record d'una veïna seva, la senyora Dempster; la relació amb el seu amic Percy Boyd Staunton i les seves ànsies de poder, i la particular recerca de Ramsay en l'àmbit del santoral catòlic.

Però si ara, quan ha passat temps des que la vaig llegir, retorno a la novel·la és perquè en Dunstan Ramsay, el protagonista, explica que, de petit, havia treballat en una biblioteca; biblioteca en què va poder dedicar-se a llegir sobre els temes que més l'interessaven: l'estudi de la màgia, per exemple. Davies dedica força línies a descriure la biblioteca i les lectures del petit Ramsay —i per això la citació és un pèl llarga—, però tot té la seva explicació i la seva importància en el desenllaç de la novel·la.

[...] Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l'honor que me l'haguessin concedit era prou recompensa.Era una feina que m'anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d'una sola sala, que era al primer pis de l'ajuntament, i atenia els estudiants que venien. Una vegada vaig experimentar el vertiginós plaer de trobar a l'enciclopèdia una dada d'utilitat per a la Leola Cruikshank, que havia de redactar un treball sobre l'Equador i no sabia si era a dalt o si era cap al mig. La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n'anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.

No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revista que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d'herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.

La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. Hi havia un llibre de medicina amb un gravat terrorífic d'un úter desplaçat i un altre d'una varicocele, i el retrat d'un home amb uns cabells i uns bigotis esplèndids, però sense nas, que em va convertir en fervent enemic de la sífilis. Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern MagicLater Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants —poc interessants!—, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l'ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l'estudi de la màgia.²

Algunes coses no han canviat gaire, de fet: els pressupostos de la majoria de les biblioteques no arriben a les quantitats considerades mínimes pels estàndards bibliotecaris; la despesa en subscripcions a revistes és de lluny més alta que la despesa en llibres —i els editors, distribuïdors i proveïdors de revistes hi tenen molt a veure—; moltes vegades la gent dóna a les biblioteques els llibres que no ha pogut encolomar a algú altre —moltes vegades sense ni pensar que les biblioteques ni poden ni han d'acceptar tot el que se'ls dóna—; a les biblioteques universitàries és habitual que els usuaris amaguin els llibres que necessiten per estudiar —tota una demostració de solidaritat envers la resta d'estudiants—; els bibliotecaris continuem tenint la mateixa mala fama, i, per sort, hi ha una cosa que tampoc no ha canviat: continuem essent necessaris per trobar informació útil als usuaris de les biblioteques.

1. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, que jo recordi n'han parlat a Llibròfags («La lliçó del professor Davies») i, en un context diferent, El Llibreter («El Premi Llibreter»).

2. Robertson Davies. El cinquè en joc. Tr. Carles Miró. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. xiv, 365 p. ISBN-13 978-84-935448-0-5, p. 41-43.

Technorati tags: lectures – El cinquè en joc ― Robertson Davies

Quinn es va passar tot l'endemà al matí a la biblioteca de Columbia, amb el llibre d'Stillman. Hi va arribar d'hora —va ser el primer d'entrar quan obrien—, i el silenci de les sales de marbre el reconfortava, com si l'haguessin deixat entrar en una mena de cripta de l'oblit. Després de mostrar ostensiblement la targeta d'alumini al conserge endormiscat de darrere el taulell, va agafar el llibre del prestatge, va pujar al segon pis i es va instal·lar en una butaca verda de pell, en una de les sales de fumadors. El matí lluminós de maig el sotjava des de fora com una temptació, com una invitació a vagarejar a l'aire lliure, però Quinn s'hi va resistir. Va girar la butaca per situar-se d'esquena a la finestra i va obrir el llibre.

De la Trilogia de Nova York, de Paul Auster, a la pàgina 48 de l'edició de Proa de 1997.

Deixant de banda l'estirabot, tenia aquesta Trilogia de Nova York de Paul Auster i sempre que l'agafava la tornava a deixar al prestatge: que la qualifiquessin a la coberta posterior de «novel·les breus de detectius» no em seduïa prou per iniciar-ne la lectura. El negre no és un gènere que llegeixi habitualment i em feia mandra. Fa temps la Tina Vallès em va dir que no me'n refiés gaire, dels textos de solapes i cobertes (no recordo si al seu blog o al meu, si no posaria l'enllaç al comentari) i potser hauria de seguir més sovint el seu consell.

Les tres noveŀles que componen Trilogia de Nova York no són noveŀles de detectius: sí, hi ha detectius encarregats de buscar algú, tot i que només en el cas de «Fantasmes» el protagonista és un detectiu; en les altres dues —«La ciutat de vidre» i «L'habitació tancada»—, els detectius són persones que per un atzar o altre han adoptat aquest paper i es veuen involucrades en una investigació. Ara bé, no em sembla que en cap de les tres noveŀles els fets que porten a la investigació o les conseqüències d'aquests fets siguin un element essencial de la narració, potser ni tan sols la investigació en si: són les conseqüències en la vida de l'investigador el que esdevé important. Unes conseqüències que en tots tres casos es poden resumir en l'obsessió de l'investigador per l'investigat, una obsessió que pot portar a l'autodestrucció. També hi ha força jocs sobre la identitat, amb la barreja constant d'identitats falses i reals (un investigador que es fa dir Paul Auster que coneix un Paul Auster que és escriptor...) dels protagonistes.

De les tres, «L'habitació tancada» és potser la menys detectivesca, si més no al començament. Un escriptor rep la trucada de la muller d'un antic amic. L'amic ha desaparegut i havia deixat disposat que si li passava res, tot el que havia escrit hauria de ser donat a l'escriptor perquè decidís si valia la pena o no publicar-ho. Les obres resulten ser un gran èxit, però l'escriptor comença a obsessionar-se amb l'amic i es posa a buscar-lo. Com en els altres casos, el seguiment de la pista de l'amic farà que l'escriptor rodoli pel pendent de l'obsessió, de l'obsessió de què parlava més amunt. Aquesta recerca, a més, és presentada en un moment determinat com la mateixa de les dues novel·les anteriors, com a punts de vista diferents del mateix. Això, en certa manera, em va fer dubtar que la Trilogia fossin tres novel·les: més aviat semblava dir que era una única novel·la amb tres episodis que narraven el mateix. Però això ja és embolicar la troca...

Tot i això, m'ha agradat força; si més no, força més del que esperava. Llàstima que l'edició que tinc no hagués passat per les mans d'un bon corrector —si és que va passar per les mans d'algun corrector— i hi havia moments que estava temptat de fotre el llibre a la bossa del paper per reciclar, a fer companyia a tota la propaganda electoral que estem rebent aquests dies (quan dic tota, és tota: sense discriminacions ni favoritismes).

Paul Auster. Trilogia de Nova York. Tr. Joan Sellent Arús. Barcelona: Proa, 1997. 287 p. ISBN 84-8256-020-4.

Technorati tags: lectures – Paul Auster ― Trilogia de Nova York

L'única cosa que sabia és que embenar-me els peus em faria més fàcil de casar i que, per tant, m'acostaria al més gran amor i la més intensa felicitat d'una dona: el fill mascle. Amb aquelles perspectives, la meva meta era aconseguir uns peus perfectament embenats amb set atributs concrets: havien de ser petits, estrets, rectes, punxeguts i arquejats, però amb una textura agradable i suau. De tots aquests atributs, la llargària és el més important. Set centímetres —una mica més que un polze― és la mida ideal. La forma ve després. Un peu perfecte ha de tenir la forma d'una ponzella de lotus. Ha de ser carnós i rodó al taló i acabar en punta pel davant, on tot el pes ha de descansar únicament sobre el dit gros. Això vol dir que els dits i el pont del peu s'han de trencar i corbar fins que toquin el taló. Finalment, el buit entre l'empenya doblegada i el taló ha de ser prou ample per amagar una gran moneda perpendicularment als plecs. Si aconseguia tot allò, la felicitat seria el meu premi. [p. 29]

El dia que tocava canviar les benes vaig posar els peus en remull com sempre, però aquell cop, el massatge per recol·locar els ossos va soprepassar qualsevol experiència viscuda fins aleshores. Amb els dits, la Mare em va prémer els ossos solts enrere, contra la planta del peu. En cap altre moment vaig veure tan clar l'amor matern de la meva mare.

—Una dama de debò no deixa que la lletgesa entri a la seva vida —em repetia constantment, inculcant-me aquelles paraules―. Tan sols amb el dolor aconseguiràs la bellesa. Tan sols amb el dolor trobaràs la pau. Jo t'embolico i t'embeno, però tu n'obtindràs la recompensa. [p. 34]

Lisa See. Flor de Neu i el ventall secret. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2006. 283 p. ISBN 978-84-297-5882-5.

Technorati tags: lectures – Lisa See ― Flor de Neu i el ventall secret

Diario Judicial publicado por la Oficina Intersistemas de Control e Investigación Criminal. Acuario 14, 568 V.T. [Vieja Tierra].

Caso: El Pueblo de Luna contra Lilo-Alexandr-Calypso. (Sumario judicial). Para publicación inmediata.

El Estado acusa a Lilo-Alexandr-Calypso de haber efectuado, consciente y deliberadamente, durante el período comprendido entre 3/1/556 y el 18/12/567, experimentos sobre materiales genéticos humanos con el fin de provocar artificialmente mutaciones en dicho material. El Estado sostiene, además, que la acusada produjo blastocitos y embriones humanos que presentaban estructuras potenciales atípicas dentro del espectro autorizado de la Humanidad, infringiendo el Código Unificado de la COnfederación de los Ocho Mundos, artículo tercero (Crímenes contra la Humanidad), sección séptima (Crímenes Genéticos). El Estado solicita la pena de muerte permanente.

Així comença la novel·la Y mañana serán clones [es], de John Varley [an], autor a qui estic dedicant una minimarató després d'un parell d'anys de llegir la seva Playa de acero [es]. Aquestes dues novel·les formen part d'una sèrie de contes i novel·les que l'autor situa als vuit mons, els planetes del Sistema Solar colonitzats per la raça humana després que fos expulsada de la Terra per uns misteriosos Invasors —misteriosos perquè d'una manera o altra apareixen a totes les novel·les i contes d'aquesta sèrie, però dels quals mai se n'explica gaire cosa, excepte a Y mañana serán clones. En aquest cas, tota la trama argumental té com a rerefons la invasió de la Terra i la seva recuperació: som a més de cinc-cents anys de la invasió i hi ha un grup que pretén reconquerir-la, el Partit de la Terra Lliure, que dirigeix l'expresident Tweed. Tweed decideix salvar Lilo de la mort per utilitzar-la pels seus coneixements sobre genètica i així és com Lilo entra en contacte amb un grup de persones que Tweed té segrestades, treballant per ell. Finalment Lilo aconseguirà escapar i arribarà a conèixer l'origen de la Línia d'Emergència d'Ofiüc, una línia de comunicació que ha estat abastant els vuit mons de coneixement avançats i que, ara, decideix cobrar la informació enviada —la Línia d'Emergència d'Ofiüc és un altre dels temes recurrents en aquesta sèrie.

Paradoxalment, l'enginyeria genètica, que hauria pogut ajudar en el procés d'adaptació dels éssers humans als planetes on s'han exiliat i que hauria pogut ajudar a la creació de plantes i animals més resistents que satisfessin les necessitats d'alimentació, pràcticament no s'ha utilitzat: en els ésser humans perquè està prohibit, en els animals i plantes perquè fa segles que només es mantenen les varietats creades i no se'n fan de noves ni es milloren. Si més no fins que Lilo comença a dedicar-s'hi i, a poc a poc, comença a introduir modificacions en productes existents i a crear-ne de nous.

Varley crea una nova societat adaptada al nou entorn que ha portat, per exemple, a la possibilitat de modificar quirúrgicament les persones perquè siguin com vulguin (canvis de sexe, amputació de membres que els són inútils, canvis físics, manteniment d'una aparença de juventut) però en el qual la modificació genètica dels éssers humans està prohibida. És un món on la gent se sotmet periòdicament a un registre de memòria per, en cas de mort, reviure en un clon creat a partir d'una mostra dipositada en un banc. Són temes que també es troben a les seves narracions, en alguns casos desenvolupats prèviament a la novel·la: per exemple a «Opciones», del recull de narracions Blue Champagne [es], on narra la decisió d'una mare de família de convertir-se en home i en les conseqüències que té la seva decisió en la família. I el tema de la clonació apareix a «Xanthia y el agujero negro», on Xanthia és un clon de la seva mare-germana Zoe —Zoe i Xanthia són caçadores de forats negres, personatges a més modificats quirúrgicament que recorden Jabalina, la caçadora de forats negres que apareix a Y mañana serán clones (la narració i la novel·la són del mateix any). A La persistencia de la visión [es] hi ha un conte, «Cantad, bailad» (publicat originalment el 1976), on es descriu un ésser simbiòtic, Barnum i Bailey, igual que el que surt a la novel·la, anomenta Parámetro/Solsticio. I a «Perdido en el banco de memoria» (1976), del mateix recull, es decriu el procés de registre de memòria, la finalitat que té i els riscos que comporta.

En aquest recull hi ha dos contes més, tots dos excepcionals: «La persistencia de la visión», on Varley descriu una societat alternativa formada per persones sordcegues; i «En el cuenco», on un geòleg aficionat descobreix que les anomenades joies esclatants no són en realitat pedres, si no éssers vius als quals estan delmant sense saber-ho.

Technorati tags: llibres — lectures — John Varley — Y mañana serán clones — Blue champagne — La persistencia de la visión

Entraron en la sala de lectura de la Biblioteca. Bajo los dobles arcos de mármol, las naves de libros antiguos reposaban en una penumbra serena; las lámparas de las largas mesas de lectura eran sencillas esferas de alabastro. No había nadie más allí, però un sirviente se apresuró a seguirlos para encender el fuego en la chimenea de mármol y comprobar que no necesitaban nada antes de retirarse otra vez. [p. 140]

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos. Tr. de Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1999. 382 p. ISBN 84-450-7025-8.

Una dona arriba a San Francisco de vacances i decideix quedar-s’hi a viure, per allunyar-se de l’ambient provincià on ha viscut fins aquell moment. Es diu Mary Ann Singleton, a través d’ella anirem coneixent un conjunt de personatges que, per diversos motius, es relacionen formant una petita xarxa: Anna Madrigal, la propietari de l’edifici a Barbary Lane on anirà a viure Mary Ann i els seus veïns; el senyor Halcion, l’amo de l’agència de publicitat on treballarà Mary Ann gràcies a Mona, una de les veïnes; DeDe Halcion, la filla de l’amo, casada amb Beuchamp, més interessat pels homes que per la seva muller... són només alguns dels personatges que omplen la novel·la amb les seves vides, els seus desitjos, les seves pors.

Tot això sembla molt seriós, però la veritat és que la novel·la és més aviat còmica, encara que no arribi al punt d’arrancar-te la rialla. Un somriure de tant en tant i poca cosa més. Lleugera de contingut, i de forma: gairebé tot és diàleg entre els personatges. Una lectura agradable per passar l’estona.

Armistead Maupin. Historias de San Francisco. Barcelona: Anagrama, 1999. 319 p. ISBN 84-339-2361-7.

De fons, Scissors sisters.

L'orgull de Paradise Flats era la biblioteca. Construïda durant els dies gloriosos del poble, abans que les mines de sal fessin fallida, la biblioteca —amb la seva cúpula presumida i el sostre de coure verd— era el centre de la comunitat. [...] La biblioteca s'havia convertit en una mena de marca registrada de la ciutadania (p. 338)[...]

La biblioteca, orgullosa, construïda en marès a finals de l'època victoriana, continuava sent l'edifici més impactant del comtat, malgrat que el que una hora havia estat la seva gran plaça hagués quedat reduït a un magre pegat d'herba mig seca al voltant d'una font que feia anys que no havia vist ni una gota d'aigua. [...] Però la construcció encara avui en dia, després de tants anys, resultava esplèndida.

A dins, hi havia pols i obscuritat, i en contrast amb el sol encegador de l'exterior, es notava, si no frescor, almenys una certa absència de calor. La bibliotecària, una dona alta de llavis prims, amb un aire infernal que l'envoltava, estava amagada darrere una pila de llibres vells i van haver de cridar-la.
— Hola? Hi ha algú aquí?
Res de res. Podien veure-la, ajupida, fingint no sentir-los, confiant que tornarien a marxar.
— Disculpi que la molestem però voldríem saber...
— La biblioteca està tancada —va intervenir la dona.
— El cartell de fora deia «obert».
— Sempre diu el mateix —va etzibar ella—. Però no té cap importància perquè està tancada de totes maneres. Només obrim al matí; ho sap tothom. (p. 345-346)

[...]

— No, estem buscant aquest home i hem pensat que potser vostè ens podria ajudar. M'imagino que deu venir molt sovint a la biblioteca.
— Ah, sí, i tant —va respondre ella, amb la veu espessa de desaprovació—. Gairebé cada dia. Agafa un llibre i després un altre, desordenant-m'ho tot, i va passejant per sota els sol tots els llibres haguts i per haver empenyent-los fins a casa seva amb aquell tronat carret d'anar a comprar que té [...]. Ha tornat una pilade llibres, tots passats de termini, amb aquells horribles gargots que sol fer als marges. L'he avisat més d'una vegada que no guixi els meus llibres però es limita a respondre «Per què? Ningú més no els llegeix, en aquest coi de poble». (p. 347)

[...]

El senyor Ètica va mirar els munts de llibres, els prestatges disposats en tres pisos i les escales amb rodes velles, rovellades i encallades. L'olor de ranci i de florit penetrava l'aire. L'edifici sencer es notava carregat de paraules i amb la profunditat de les idees. No era tant una biblioteca com un dipòsit d'obres perdudes.
— No hem afegit res nou des dels anys vint —va remarcar la biblotecària amb una quantitat indeterminada d'orgull mal entès—. La majoria d'aquests llibres vénen de la compra inicial de la ciutat el 1894, en ple apogeu. Han vingut estudiosos de la universitat de Phoenix per fer el catàleg de la nostra col·lecció. [...] Són massa valuosos per llegir-los, saben? Molts són edicions originals. Alguns valen milers de dòlars. Milers de dòlars, ara comptin. (p. 347-348)

[...]

— Digui'm —va preguntar-li Edwin quan ja es giraven per marxar—, vostè ha sentit parlar mai d'un llibre titulat El que vaig aprendre a la muntanya.
— Jo no llegeixo mai —va respondre ella amb convicció—. Llegir és per a gent intel·lectualment ociosa. (p. 350)

Els llibres d'autoajuda ocupen un bon espai en el mercat dels llibres. Es presenten com a resposta a diversos mals o problemes que la nostra societat i la nostra manera de viure porten aparellades (la nostra societat occidental i la nostra manera de vida occidental), i en podem trobar sobre qualsevol tema: com deixar de fumar, com aprimar-se, com sentir-se a gust amb el propi cos, com créixer interiorment, com trobar la pau interior, com trobar la felicitat,com fer diners, com ser més responsable, com ser competitiu... Qualsevol característica de l'ésser humà que pugui ser desenvolupada, qualsevol problema a què ens puguem enfrontar té el seu llibre d'autoajuda preparat per... ajudar-nos?

Edwin de Valu és un dels editors de Panderic, una editorial nord-americana especialitzada en literatura de consum, en literatura de masses: llibres d'autoajuda, novel·la romàntica, llibres sobre ufologia... La seva feina és, habitualment, desfer-se dels nombrosos originals que arriben dia rere dia a l'editorial i que mai seran publicats, i porta les col·leccions de llibres d'autoajuda. Ell mateix és un escriptor frustrat, que ha acabat exercint de frustrador de les aspiracions dels altres. La seva muller, a més, és una addicte a les seccions d'autoajuda de les revistes. Però el que Edwin de Valu no sap és que els llibres d'autoajuda poden funcionar. Per això, quan decideix publicar un totxo de més de mil planes, mal escrit, plagat de tòpics, però que el seu autor presenta com el llibre d'autoajuda definitiu, no és capaç d'imaginar les catastròfiques conseqüències que tindrà: la fi del món tal com el coneixem. I de la mateixa manera que ha provocat un daltabaix com aquest, Edwin es veurà empès a intentar arreglar-lo, ajudat subtilment per la pressió dels grans sectors econòmics que han patit les conseqüències de l'onada de felicitat provocada pel llibre.

Will Ferguson, l'autor de la novel·la, és un escriptor canadenc conegut per les seves crítiques ferotges contra la identitat nacional. I en aquesta novel·la ofereix, en clau còmica, una crítica no només a l'abundor de llibres d'autoajuda, sinó també de la societat occidental i del món de l'edició.

Avui podríem dir que és el dia de la felicitat: la Flaneuse citava el llibre aquest matí, i una mica més tard ho feia el David Chacobo.

Quan Dawn Powell va morir, l'any 1965, gairebé no es podia trobar cap dels seus llibres i no era esmentada en les fonts sobre literatura americana, tot i que l'escriptora s'havia relacionat amb el cercle literari a què havia pertangut una altra gran escriptora, Dorothy Parker. Gore Vidal va ser el responsable del redescobriment de l'autora, en comparar-la en una entrevista a Evelyn Waugh: des d'aquell moment, l'interès per l'autora ha augmentat, i se n'han reeditat les obres, no només als Estats Units sinó també a Europa; com aquest Café Julien, publicat el 1954 (The Wicked Pavillion).

El Café Julien, a la Nova York de final dels anys cinquanta, és un conegut cafè-restaurant on es reuneixen personatges pertanyents als estaments més diversos de la ciutat: artistes a la recerca de la fama, rics empresaris, periodistes, senyores amb possibles que busquen un amant. Són persones que tenen poc en comú, excepte el Café Julien, que els ha unit i també els separa. Dawn Powell segueix el fil de coneixences que comença amb Rick Prescott, protagonista d'una relació impossible amb Ellenora; o amb Dalzell Sloane, pintor que no acaba de trobar el seu lloc dins la bohèmia artística de Nova York, o Elsie Hoockley, l'extravagant ovella negra d'una digna, respectable i rica família de l'aristocràcia bostoniana.

Per mitjà d'aquests personatges i d'altres que hi mantenen relació, Powell ofereix una descripció alhora divertida i amarga d'una ciutat i d'algunes de les persones que l'habiten, amb els seus vicis i les seves virtuts, les seves misèries i els moments de glòria, i descriu amb encert les aparents relacions d'amistat que s'estableixen entre persones sense gaire en comú. És una novel·la coral on cada personatge ocupa el lloc que li correspon al mapa d'habituals del Café Julien gràcies a les relacions que estableix amb els altres personatges, personatges que recorden en certa manera als protagonistes de les narracions de Dorothy Parker.

Dawn Powell
Dorothy Parker

En un futur indeterminat, la humanitat ha descobert restes d'una civilització extraterrestre a Venus i prop de Mart. Entre aquestes restes hi ha Pòrtic, una base estelar on hi ha un nombre considerable de naus extraterrestres, llestes per a ser usades, programades per anar a llocs desconeguts. Al voltant d'aquests viatges i de les troballes que es fan, la humanitat ha construït una autèntica indústria i ha experimentat un canvi tecnològic. Però a Pòrtic no hi pot arribar qualsevol persona: calen molts diners, els diners que aconseguirà en un cop de sort Robinette Broadhead, un obscur personatge que treballa a les mines d'aliments.

Al principi gairebé deixo el llibre pensant que era una sobirana aixecada de camisa, a causa d'algunes frases sense sentit, no sé si atribuïbles a la traducció o a l'estil de l'autor. I no va ajudar molt l'aparició d'unes naus que es posaven funcionament quan se'ls tocava unes «tetas» (almenys així consta en l'edició que he llegit). No obstant això, la novel·la m'ha semblat molt interessant pel tema que planteja: l'ús d'artefactes extraterrestres a cegues, sense saber per a què serveixen exactament ni com funcionen. Perquè una cosa és interpretar les restes arqueològiques del nostre propi món, perquè a pesar de les dificultats que presenti la seva identificació no ens són totalment estranys; però és molt distint quan es tracta de restes de civilitzacions (en cas de trobar-se) amb les quals no tenim gens en comú.

Hi ha també la història personal de Robinette Broadhead, les seves pors ocultes i els seus remordiments, com ha intentat amagar-los en el més profund del seu subconscient i com a poc a poc van aflorant fins que trobem l'arrel de la seva infelicitat. Un tema que no té gaire a veure amb la ciència ficció ja que es tracta d'alguna cosa massa comú en el nostre món, però que serveix perfectament per a conèixer al protagonista de la novel·la i com encaixa en el descobriment de les restes de la civilització Heechee, creant una unitat en la qual és difícil saber què és més important en la trama: la reflexió sobre els descobriments d'una civilització extraterrestre, o la reflexió sobre la por i el remordiment com a motors (o frens) de la nostra vida.

Frederick Pohl. Pórtico. Barcelona: Bruguera, 1985. Traducció de Pilar Giralt i Maria Teresa Segur. 313 p. ISBN 84-02-10370-7.

De llibres, xiv

L'agència de publicitat Shockler Fowler Associates ha obtingut el compte per a l'explotació de Venus, i vol mantenir-lo a qualsevol preu, ja que la competència és forta. Michael Courtenay, un dels executius de la firma, serà l'encarregat de posar en marxa el projecte. Però ben aviat les coses canviaran i Courtenay s'haurà d'enfrontar a una realitat que fa trontollar la concepció del món que fins aquell moment havia tingut.

El poder de la publicitat sobre les nostres vides dut a extrems terrorífics, en un món en què tot s'hi val perquè els consumidors (autèntics esclaus de la classe poderosa) segueixin consumint sense parar els productes que els executius (la classe alta del sistema) els obliguen, per qualsevol mitjà possible, a consumir. Un món que tot està dominat pels publicistes i les seves pràctiques, entre les quals l'assassinat no és cap excepció. I en aquesta situació, un dels més poderosos publicistes, Michael Cortenay, es veu empès al seu particular descens als inferns, que poc li servirà per a adonar-se de l'horrible del món en què viu.

Ben narrada, amb personatges ben dibuixats i la tensió justa per a mantenir l'interès pels personatges i per la història que ens estan explicant, i ambientada en un futur que recorda no poques vegades al món superpoblat i mancat de menjar de Soylent Green. Excel·lent el punt de vista que caracteritza a Courtenay, en què la raó i el bé estan del costat que el lector identifica més clarament amb el contrari, la desraó i el mal; mentre que els conservacionistes són titllats de fanàtics.

Frederick Pohl; C. M. Kornblut. Els mercaders de l'espai. Barcelona: Pòrtic, 1987. Traducció de Vimala Devi. 212 p. ISBN 84-7306-306-6.

Pohl :: Pórtico :: Mercaders

De fons, Canto, de Mísia.

A vegades cal tornar enrere i reviure el passat des de la distància per entendre perquè les nostres vides han seguit un camí determinat i no un altre, i per què en un moment o altre hi ha hagut persones que n'han esdevingut el centre però han desaparegut, deixant un buit estrany. I Kit Malone ha de fer aquest viatge enrere mentre assisteix a Rússia a l'homenatge a un poeta exiliat.

En Pau em va recomanar aquesta novel·la, l'autor de la qual va entrevistar l'any passat, i em feia una mica de mandra llegir-la perquè un intent de llegir una altra novel·la de l'autor havia fracassat. Afortunadament vaig fer l'esforç, i ho explico abans fins i tot d'acabar de llegir-la, quan encara em falten més o menys vint pàgines, quan Kit comença a veure que a vegades cal deixar anar llast per continuar volant.

La novel·la es titula Traduciendo el cielo, i el seu autor es diu John Crowley. L'ha publicada Minotauro. Aquí en teniu un tast...

La biblioteca, ubicada en el centro del campus, era fresca como una cueva y permanecía casi vacía en julio. Era en lugares así —solemnes y acogedores, altos y mal iluminados, extensos y con paneles de madera oscura— en los que se desarrollaban a menudo los sueños de Kit. Pero los sueños no tenían ese olor, el aliento dormido de innumerables páginas de papel, de goma vieja y quién sabe qué más. Porque en sueños se puede inhalar pero no oler, igual que se puede sangrar pero no ser herido.

Le había pedido a Falin que se reuniera allí con ella y que no fuera a buscarla al pequeño recinto de la escuela de idiomas. Él sonrió y accedió sin una palabra, y ella sintió una vergüenza abrasadora, como si lo protegiera a él y también a ella misma de ser descubiertos haciendo algo, algo que no estaban haciendo; la protección era lo único que se podía descubrir. Aun así era mejor estar allí, caminar hasta allí bajo los inmensos robles del viejo campus, vagar entre las estanterías y abrir libros rusos casi tan ajenos a ella como siempre, o simplemente demorarse en la gran sala de lectura en la que no había nadie, caminando como por un claro del bosque a lo largo de las altas hileras de libros que nadie sacaba nunca. (p. 201)

John Crowley. Traduciendo el cielo. Barcelona: Minotauro, 2003. 319 p. ISBN 84-450-7472-5.

La sorpresa a què em referia té a veure amb la nostra relació amb els llibres. En la manera com un llibre que sembla que no t'aportarà res acaba convertir-se en llibre de capçalera, en un d'aquells llibres llegits i rellegits del dret i del revés, a trossos, a salts o en diagonal. En la manera com un llibre que t'ha enganxat des de la primera pàgina de cop i volta perd tot l'interès sense que hagi canviat l'estil, o l'argument...

Perquè això m'ha passat amb una de les últimes lectures. De cop i volta, superades ben bé tres quartes parts del llibre, en començar un nou capítol ja no sentia cap mena d'interès per saber com continuava, els personatges se m'han fet antipàtics, he començat a trobar massa semblant l'argument del llibre amb el d'una altra novel·la del mateix autor i, fins i tot, força ximple.

El llibre, Forastero en tierra extraña.¹ L'autor, Robert A. Heinlein, de qui vaig parlar no fa gaire. L'argument: el resultat d'una aparentment fallida missió a Mart és el descobriment d'un homo sapiens criat com un marcià pels nadius del planeta. Es tracta de Michael Valentine Smith, que serà retornat a la Terra, on haurà d'aprendre a ser un homo sapiens. No només això, sinó que per una sèrie de circumstàncies és hereu d'una fortuna i pot reclamar drets sobre Mart... Aquest personatge estarà confinat pel govern en un hospital i una sèrie de personatges l'ajudaran a escapar-ne i a entendre el món en què li toca viure. I fins aquí puc llegir, que diria l'amiga Mayra; o, millor dit, fins aquí puc explicar, perquè just quan el personatge abandona el refugi que li han proporcionat aquests personatges, jo l'he abandonat a ell.

La novel·la va tenir un fort impacte quan es va publicar. Va esdevenir una mena de bíblia per a alguns grups hippies i Charles Manson la va tenir de llibre de capçalera. Però tot i que reconec que m'havia enganxat, que la ideologia més aviat conservadora i molt masclista que s'hi amaga (Heinlein és també l'autor de Tropas del espacio,² en què es va basar la controvertida pel·lícula de Paul Verhoeven) no em feia nosa, ha arribat un moment en què ha deixat d'interessar-me.

I ja no he aconseguit tirar endavant per molt que em repetís que faltava molt poc per acabar la lectura. Potser més endavant ho torni a intentar. Potser.

1. Robert A. Heinlein. Forastero en tierra extraña. Barcelona: Destino, 1991. 720 p. ISBN 84-233-2065-0.

2. Traduïda al català per Eduard Castanyo per a Edicions Pleniluni, que va publicar una col·lecció de literatura de ciència ficció amb els títols més importants del gènere i que, malauradament, avui és força difícil de trobar. Robert A Heinlein. Tropes de l'espai. Barcelona: Edicions Pleniluni, 1988. 256 p. ISBN 84-85752-45-7).

El nom d'Armand de Fluvià és possible que us soni com a heraldista (fou una de les parts, en tant que president de la Societat Catalana de Genealogia, del polèmic procés de canvi de l'escut de la ciutat de Barcelona), però més enllà d'aquesta ocupació, Armand de Fluvià és un personatge històric dins del moviment homosexual a Catalunya i a Espanya, ja que és el fundador de la primera associació gai del país, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, que més endavant esdevingué el Front d'Alliberament Gai de Catalunya. Aquesta experiència l'acaba de posar per escrit en un llibre, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat per Laertes, en què ens explica aquests primers anys del moviment homosexual tal com ell els va viure.

És una lectura que complementa el llibre d'Arturo Arnalte que comentava fa uns dies, encara que tan l'estil com l'estructura són completament diferents: el llibre d'Arnalte, tot i la seva longitud, és més fàcil de llegir que el de Fluvià, principalment perquè la primera part d'aquest és una panoràmica de la situació de l'homosexualitat en la societat de l'època, amb llistes de llibres, de pel·lícules, de sentències judicials, lleis, etc., que en tracten. La segona i la tercera parts són més fàcils de llegir, i constitueixen el testimoni de l'època: en primera persona el que va viure i protagonitzar l'autor a la segona part, i mitjançant una sèries d'entrevistes a altres persones que van viure aquella època de canvi. Al número 49 de la revista Lambda hi trobareu una entrevista amb l'autor (p. 23-24).

L'anterior era una d'aquelles lectures que podríem qualificar com a oligades. Una altra font de lectures és la recomanació, i en aquest sentit jo tinc un recomanador oficial que, fins al moment, no m'ha donat motius perquè li retiri el títol, i que no és altre que la Ceba Negra... o el Blackonion que escriu The Daily Black Cebolleta. És directament responsable que hagi llegit els llibres que comentaré a continuació.

El primera és La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Una sopresa força agradable sobre la condició humana i com l'home reacciona davant situacions adverses, amb un argument de novel·la fantàstica que ens porta a una illa deshabitada a l'Atlàntic sud, prop de l'Antàrtida, on el protagonista s'haurà d'enfrontar al seu únic veí, un faroner anomenat Batis Caffó, i a uns estranys natius. L'aïllament, la por, la voluntat de viure faran que estableixi una estranya aliança amb Batís i que s'enfronti no només al seu brutal veí, sinó també a les seves pors i contradiccions. És una d'aquelles novel·les que t'enganxa des de la primera línia i que no pots deixar de llegir fins que arribes al final, i després et deixa aquella sensació de pena perquè ja s'ha acabat.

La segona és Ciudadano de la galaxia, de Robert A. Heinlein. És una de les novel·les juvenils que va escriure Heinlein i que s'han convertit en clàssics de la literatura de ciència ficció. Thorby és un esclau que és comprat per un captaire que resultarà ser alguna cosa més, i que educarà l'esclau i el llançarà a la recerca de la seva veritable identitat després d'alliberar-lo. Ens podríem arriscar a dir que és una novel·la d'aprenentatge, en la qual el protagonista, completament ignorant al començament, anirà desenvolupant-se com a persona a mesura que va canviant de companys de viatge, fins a arribar al coneixement de qui és i decidir què vol fer amb la seva vida. És, també, una reflexió sobre la llibertat individual, amb la presència constant del tema de l'esclavatge. La novel·la no costa gaire de llegir, gràcies a un estil senzill i àgil que aconsegueix captar l'atenció del lector.

I ja per acabar, que aquest text comença a ser massa llarg, Middlesex, de Jeffrey Eugenides. La història de Calliope Stephanides i la seva família, una família grega emigrada als Estats Units d'Amèrica que guarda un secret que marcarà la vida de tots els seus membres, sobretot la de Calliope, que s'haurà d'enfrontar, a la seva adolescència, al descobriment que no és la nena que tots creien que era, sinó el nen que la seva àvia havia predit abans de néixer que seria. La història d'una família, sí, però també la història d'Europa i dels Estats Units durant el segle XX i la història de les dificultats de l'emigració i de l'adaptació a noves societats, estructurada en flaixbacs que ens van introduint en la història dels Stephanides i en el desenvolupament de Calliope/Cal.

Armand de Fluvià. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975). Barcelona: Laertes, 2003. 278 p. ISBN 84-7584-513-4.
Albert Sánchez Piñol. La pell freda. 11a ed. Barcelona: La Campana, 2003. 307 p. ISBN 84-95616-25-4 [en castellà: La piel fría. Barcelona: Edhasa, 2003. 288 p. ISBN 84-350-0892-4]
Robert A. Heinlein. Ciudadano de la galaxia. Barcelona: Ediciones B, 1989. 389 p. ISBN 84-406-0897-7.
Jeffrey Eugenides. Middlesex. Barcelona: Empúries, 2003. 590 p. ISBN 84-9787-000-X [en castellà: Middlesex. Barcelona: Anagrama, 2003. 580 p. ISBN 84-339-7010-0].

I d'aquest llibre he saltat a una lectura que podríem dir obligada, el llibre Transgresoras de l'Alaska. Sí, sí, l'Alaska, dona polifacètica que com a complement dels seus estudis d'antropologia ha escrit aquest llibre que recull en breus pinzellades biogràfiques les vides d'una sèrie de dones que en un àmbit o altre (l'autora ha dividit el llibre en set grups de trangressions: d'espècie, ciència, poder, art, esperit, cos i bellesa, i sexe i gènere) han transgredit el paper que la societat del seu moment tenia assignat a la dona, i intercala en aquestes breus pinzellades reflexions i dades sobre la situació de la dona al llarg de la història. I tot i que no hi són totes les que podria haver-hi, com reconeix ella mateixa, n'hi ha una bona pila. No és una mala lectura, encara que en algun moment el pas d'un cas a un altre és una mica forçat, i que l'amplitud de temes i èpoques que tracta fa que no aprofundeixi gaire en molts dels personatges que presenta, però això no evita que sigui una panoràmica interessant de la situació de la dona en diferents èpoques i els camins que diferents dones al llarg de la història han seguit per transgredir el paper que els havia estat imposat.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l'argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s'ha d'ocupar d'un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s'adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l'assassí; i l'evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d'especialitat després del fracàs d'un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d'advocat on treballa li demana que s'ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s'enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.