Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d'Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a Frikitecaris («Ex-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado («¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Soldados de cerca és bàsicament un recull d'anècdotes sobre la feina dels llibreters. Consta de dues parts i un epíleg. La primera part tracta de la feina de llibreter i dels actors que hi intervenen —llibreter, caixeres, dependents, encarregats de magatzem, repartidors, comercials, etc.— escrita amb molt sentit de l'humor i una considerable dosi d'ironia. La segona consta bàsicament de les equivocacions que cometen els compradors a l'hora de demanar un llibre (el títol del llibre n'és un exemple), comentades breument pel llibreter. És una lectura lleugera i entretinguda, que no pretén ser un text científic o rigorós, sinó aconseguir un somriure en el lector o, fins i tot, una riallada (en paraules de l'autor mateix).

Quant a mi, l'interès principal del llibre rau en el fet que la feina de llibreter i la de bibliotecari, malgrat tenir diferències importants (l'objectiu mateix d'una tasca i altra és diferent), tenen força punts en comú, relacionats amb el llibre i el lector, sobretot. Moltes de les anècdotes que explica Eduardo Fernández podrien haver passat en una biblioteca —i, de fet, hi passen: les confusions sobre autors i títols sovintegen, així com preguntes que molt sovint et porten a pensar si el lector sap on és realment. Hi ha fins i tot alguns fragments del text en què canviant només una paraula semblaria que els hagués escrit un bibliotecari. Per exemple, el paràgraf amb què comença el llibre:

Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y el saber: la Librería [la Biblioteca]. Imaginemos, triste y sorpredentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que si extraordinario contenido alberga. [p. 15]

I és el mateix autor que emparenta llibreters i bibliotecaris: las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, diu a la pàgina 16, i més endavant insisteix:

El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado. [p. 27]

No sense caure en alguns tòpics, malgrat tot:

Seguramente el sueño virtual de librero es poder llevar la seccion a su gusto, sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. [p. 27]

És, com deia més amunt, una lectura entrentiguda, que almenys a mi m'ha fet somriure sovint i riure més d'una vegada, amb la qual cosa crec que l'autor ha aconseguit una de les finalitats del llibre:

La mejor noticia sería saber que han pasado ustedes un buen rato. Nos conformaríamos con que durante la lectura hayan esbozado alguna sonrisa, y si fue una carcajada, estarán colmados nuestros anhelos. De eso se trataba, no piense que de más. [p. 161]

I no vull acabar sense esmentar l'epíleg d'El Llibreter, que tanca el llibre arrodonint la reflexió inicial sobre la feina de llibreter, una feina amb molt de vocació i que requereix grans dosis de paciència (si fa no fa, com la feina de bibliotecari), i de la qual n'està força satisfet (com es pot deduir també de la lectura del seu blog).

La Sfer també l'ha llegit: «Grandezas y miserias».

El llibre:

• Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias en la galaxia librería. Epílogo de El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-935566-5-5.

El 2007 no el vaig acabar, només vaig arribar fins a la q —com que només comptaven acabats de llegir dins l'any 2007, el d'Isabel de Riquer quedà fora del repte—, però enguany intentaré acabar-lo... i llegir, a més, tot el que tenia previst llegir enguany, que no és poc. Ja veurem si me'n surto, perquè no he superat cap dels reptes de lectura que m'he proposat.

Sí que he superat dos reptes que m'havia autoimposat: llegir més en català i equilibrar la lectura de llibres nous amb la de llibres que fa temps que acumulen pols als prestatges de casa. El primer repte no obeeix a cap simpatia o antipatia per altres llengües, només a la constatació que alguns dels gèneres literaris que m'agraden no se solen traduir i això feia que llegís més en castellà que en català. I també que tenia la literatura catalana una mica abandonada. El segon, a la constatació que per molt que llegeixi a casa sempre hi ha més llibres pendents de llegir que llegits. I puc sentir-me satisfet: més de la meitat dels llibres llegits l'any passat eren en català (traduccions o originals) i una miqueta més de la meitat ja els tenia des de feia temps.

Per què participar en un repte així? En el meu cas, no crec que tingui res a veure amb la lectura en si: és, simplement, una manera més de posar-se a prova. En aquest cas, amb una activitat que m'agrada i de la qual gaudeixo: llegir.

Cada dia, quan entro a l'estudi, rebo els esguards anhelants dels lloms dels llibres que encara no he llegit però que he anat atresorant. Dels suplements literaris dels diaris m'assalten títols seductors que intenten fer valer els seus encants sobre mi i, a l'igual de les màgiques menges que intentaven seduir Alícia, intenten seduir-me xiuxiuejant-me «llegeix-me, llegeix-me». Per no parlar de les llibreries plenes de taules i prestatges curulls de possibles fonts de satisfacció, i les biblioteques que guarden en ordre milers de secrets per revelar.

Tots ells intenten arrossegar-me cap al costat obscur, cap al revers tenebrós, de la passió per la lectura, la passió que ens deixa maleïts per sempre;* però amb la mica de força de voluntat que encara aconsegueixo oposar-los, mai no deixo que més d'un llibre alhora em mostri impúdic les seves pàgines embruixadores.

Mai? No, mai no diguis mai. De tant en tant, sigui per feblesa o per curiositat o per obligació, deixo que em sedueixin llibres diferents, que acabo per llegir alhora: ara un tast d'aquest, ara unes pàgines d'aquell, ara un capítol d'aquell altre. I de sobte em trobo envoltat de llibres a mig llegir que reclamen exigents la meva atenció i envaït pel dubte gairebé irresoluble de saber quin d'ells continuaré llegint.

És el moment de l'angoixa, del retret per haver estat tan dèbil, d'agafar la ploma i escriure aquestes línies, d'apagar els llums i anar a dormir.

* Victor-M. Amela. «Emili Teixidor: “Si lees, quedas maldito para siempre». Entrevista publicada a la secció La Contra de La Vanguardia del 3 de gener de 2008. p. 72.

Es que aquello que los lectores eligen no define la fauna literaria, define a sus lectores. Mejores, peores, más importantes, más divertidos, los libros de nuestras listas son el catálogo de nuestras propias calidades, defectos, inteligencia, emociones que cambian con la edad y con la experiencia.

Alberto Manguel. «Antes del diluvio» [en línia]. Babelia (29 des. 2007).

Dos dels grans no corresponien a grups editorials, sinó a xarxes de biblioteques: la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat. Al primer, a part de mostra de llibres editats per la Diputació, s'hi feien activitats per als escolars i els visitants podíem participar en el joc Rutes Literàries, que consistia a respondre algunes preguntes sobre les rutes literàries que hi havia exposades a l'estand. No cal dir que aquests dos estands eren, almenys l'estona que vaig estar al Saló, els més visitats. A l'estand de les biblioteques públiques hi havia diverses activitats en marxa, una de les quals em va passar del tot desapercebuda fins arribar a casa i mirar les estadístiques del blog: els companys de la xarxa de biblioteques havien obert un blog, Biblioteques 24 h: serveis bibliotecaris a la xarxa, en el qual, a més d'explicar les activitats que es feien a l'estand, han recollit sota l'etiqueta «Ciberbibliotecaris» enllaços a uns quants blogs fets per bibliotecaris: aquest mateix i els d'un parell de vells coneguts d'aventures blogosfèriques, Gamoia i Bauen blog (que també n'han parlat als seus blogs: «Ciberbibliotecaris» i «El ciberbibliotecari [bauen_blog]»).

Pel que fa a les activitats dirigides al col·lectiu bibliotecari, no vaig arribar a temps d'afegir-me a la presentació de novetats tecnològiques en el camp de la biblioteconomia que es feia dimecres al matí, però vistes les cares dels assistents passada una estona de l'inici de la presentació, no sembla que em perdés res d'apassionant. Sí que em vaig perdre, però, la presentació del llibre d'en Frederic.

No puc dir, però, que fos un matí perdut. Vaig aprofitar per firar Incerta glòria, la primera tirada de la qual s'havia esgotat, i vaig arreplegar un nombre considerable de punts de llibre.

Technorati Tags: Saló del Llibre — Barcelona — 2007

Finalment, vaig escriure a l'editorial. I la resposta no pot ser més decebedora: no està previst, «de moment», publicar aquests llibres en català, ni la nova trilogia de Davies que publicaran l'any vinent. Això sí, em recomanen l'altre llibre del seu fons editorial traduït al català, cosa que els agraeixo.

Tot això em porta a preguntar-me per què, doncs, van decidir traduir el primer volum de la trilogia. Per què realment creien en la possibilitat d'obrir-se al mercat lector en català? O només va ser per la polèmica que va acompanyar el lliurament del premi Llibreter per l'absència d'autors del país entre els premiats i l'absència de traduccions al català dels llibres guanyadors? Com a empresa és evident que volen fer el que creguin que han de fer per guanyar més diners. Però, llavors, per què obrir un camí que no tenen previst, «de moment», seguir?

Espero que sigui només «de moment».

A mi com a lector em seria molt més útil, interessant i còmode un únic suplement que reunís les aportacions de totes dues: útil i interessant, perquè així estaria més al corrent de què es cou a les lletres valencianes (curiosament, les balears i permeteu-me la simplificació generalista, estan representades a tots dos suplements. Serà perquè no hi ha Quadern a les Balears?); còmode, perquè no hauria d'imprimir dos suplements diferents que, de fet, parlen del mateix.

Sé, o almenys sospito, quina és l'explicació a aquest absurd i no té res a veure amb la cultura. En fi, jo seguiré llegint ambdues versions, a veure si entre una i altra, de pas, redueixo la meva ignorància sobre la literatura valenciana (encara que vista la quantitat de llibres d'autors valencians ressenyats a l'última edició valenciana del suplement, potser hauré de buscar la informació en alguna altra font...).

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l'antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l'igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l'exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d'Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d'un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l'autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d'aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l'antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l'edició d'Enric Pujol i d'Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d'un escriptor i els motius que el van portar a actuar d'una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s'amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions...:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l'elaboració d'unes biografies estereotipades, que n'escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d'uns dietaris que posen al descobert l'íntima manera de pensar de l'escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l'època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d'avortament...). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d'aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l'experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rododera — Rosa Leveroni

Harold Bloom tira pel dret i després de manifestar la seva sorpresa perquè dos dels seus autors preferits no apareguin entre els quinze primers, diu que no hem de fer cas de les llistes. Coi! Però que no és l'autor del cànon occidental que va alçar tanta polseguera? Tot seguit s'explica: la llista que apareix al final del llibre va ser una imposició editorial i els crítics s'han agafat a la llista com si els hi anés la vida... i han obviat la resta del llibre. Potser comença a ser hora que li doni un cop d'ull, que fa dies que corre per casa i un dia d'aquests l'hauré de tornar a la biblioteca. I les llistes? Ja em sembla bé que n'hi hagi, és clar; sempre però que siguin meres guies de lectura, no una mena de taules dels manaments literàries. Que cadascú llegeixi el que li abelleixi —ara, si tens una mica d'ajuda per desgranar el gra de la palla, per què no aprofitar-la?

Benvolguda Mercè, no creguis que em reca que hagis aparegut entre els quinze primers, no és això. Em sorprèn que hi hagi dues novel·les teves a la llista. I encara em sorprèn més que la primera sigui La plaça del Diamant. Em sorprèn que n'hi hagi dues perquè tinc, o tenia, el prejudici que no eres una escriptora gaire llegida entre la massa de lectors —és clar que la llista no l'han feta lectors normals i corrents, sinó gent malalta de lletra. I em sorprèn que la primera sigui La plaça del Diamant... per prejudici. Perquè vaig avorrir la plaça, la Colometa i gairebé el teu nom per un cúmul de casualitats al voltant d'aquesta lectura: lectura obligatòria, coincidència amb l'estrena de l'adaptació cinematogràfica, Colometa amunt i Colomenta avall, tot anava ple de Colometes i places del Diamant. I ja saps que, a vegades, l'excés d'una cosa en provoca el rebuig. Però prometo esmenar-ho: fa tants anys que potser és hora de rellegir la novel·la. Malgrat que ara coincideixi amb la versió teatral i corri el risc d'un altre empatx de colometes.

El tema no acaba aquí. El suplement és llarg i només n'he llegit unes quantes pàgines. I encara em falta el Cultura|s de La Vanguardia...

El títol d'aquest text? Una ximpleria: dels quinze primers n'he llegit vuit, alguns dels quals només recordo haver-los llegit. Un altre repte de lectura.

Technorati Tags: literatura catalana — Harold Bloom — Mercè Rodoreda — La plaça del Diamant

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Ben mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l'aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l'autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966... un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d'un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre's a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l'home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l'envolta. Un món que no l'entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L'home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s'havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l'argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l'evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d'ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d'aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l'envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l'amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l'autor aprofundeix molt més en l'evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d'autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l'estimessin, però aviat veiem que l'evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d'incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l'han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s'adona que tant dolent és estar en un extrem com en l'altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l'operació tothom en fuig. Només tindrà l'afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l'operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l'altra aconsegueixen d'entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l'arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d'humanitat. Ell no era egoista, l'ha fet egoista ; i l'arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l'operació. L'evolució del personatge i l'empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l'emoció es desbordi; l'emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l'Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n'hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l'autor.

Technorati Tags: lectures — literatura — Flores para Algernon — Daniel Keyes

L'endemà anaren al Liceu: en Rafael i l'Eulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren d'esperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava l'escala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant l'ària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren en l'avantllotja ja feia estona que havien començat. De l'escenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam ne'lieti calici...». En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i se'ls acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt d'un tamboret, entrà a la llotja i s'assegué al costat de l'Eulàlia. No es veien tan sovint com abans s'havien refredat una mica. L'Eulàlia li digué baixat: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»

Una de les òperes preferides en un dels llibres preferits. I l'òpera com a espai de socialització d'una determinada classe social, que va deixar de ser-ho quan es va decidir que els llums de la sala s'havien d'apagar quan comencés la funció. El revolucionari que va decidir fer-ho per primera vegada, si no recordo malament el que vaig llegir a llibre L'òpera, de Jaume Radigales, va ser Wagner; però no es va fer general fins al segle xx. Fa quatre dies...

Jaume Radigales. L'òpera. Música, teatre i espectacle. Barcelona: Pòrtic, 1998. 126 p. ISBN-10 84-7306-536-0

A «Estadísticas de verano» podeu veure les estadístiques de participació del repte de la primera meitat de l'any.

1. S'accepten suggeriments per la lletra ela...

Lo ideal, si conclusión fuera imprescindible, sería leer a ratos perdidos, en especial por las mañanas y en cualquier lugar, reservando las películas para el sofá de casa, o la cómoda butaca del salón, lo mismo da a media tarde que después de cenar (a condición que la cena no sea opípara). Apuesto a que, por una vez, estamos de acuerdo. Y si no, pues lean lo que les plazca, incluso en el sofá.¹

Aquesta és la conclusió de l'article de Xavier Bru de Sala a les pàgines d'opinió de La Vanguardia de dissabte passat. Bru de Sala hi exposa els avantatges i els inconvenients que, segons ell, podem trobar-no a l'hora de triar entre llibres i DVD per passar aquelles estones de les vacances en què no hi ha res més a fer —principalment quan el temps no acompanya, diu, com si no es pogués aprofitar el bon temps per llegir o per anar a veure una pel·lícula. No acaba de decidir-se per una o altra opció, tot i que afirma que:

si de veras pretenden desconectar y pasar un buen rato, una película es más relajada, menos exigente e incluso más entretenida. Además de que dura mucho menos y llegamos al final en un santiamén. El tiempo se ha suspendido, que es de lo que se trataba.

Parla de pel·lícules lleugeres, ho aclareix unes línies abans, però se m'acut que hi ha molts llibres amb què es pot aconseguir el mateix.

Però la meva intenció no era escorxar l'article i treure a la llum tots els fragments amb què no estic d'acord o que matisaria; l'article m'ha fet pensar en com llegeixo, quan i on, d'aquí que comencés amb la citació de l'últim paràgraf del text. «Leer en cualquier lugar», diu, i em sembla que molta gent no hi estarà d'acord. Qui no coneix lectors que només poden llegir asseguts en una determinada butaca, amb una il·luminació i una temperatura mesurades i un nivell de silenci concret? Qui no coneix algú que mai no llegeix al metro o a l'autobús? O qui no coneix algú que només pot llegir amb un tipus de música de fons? D'altes persones, en canvi, llegeixen en qualsevol posició, a qualsevol lloc, amb soroll o en silenci, amb música o sense. He de dir que si bé ara tendeixo a buscar unes condicions ambientals i de comoditat determinades per a la lectura, he format part durant molts anys d'aquest segon grup —i crec que puc afirmar que encara en sóc membre.

Al tren, al metro o a l'autobús, o a l'avió quan viatjo; a la sala d'espera del metge o en un bar mentre espero l'amic que fa tard; dret, assegut o ajagut —quantes tardes d'estiu llegint ajagut a l'hamaca al jardí de casa dels pare; en silenci, enmig del brogit de la ciutat o amb música de fons (diuen que si llegeixes i escoltes música a l'hora no acabes d'entendre bé què llegeixes ni de gaudir de la música; l'únic efecte secundari que m'ha provocat fer les dues coses alhora és que alguns llibres tenen una música determinada i només pensar-hi o veure'ls, revisc la música que en va acompanyar la lectura). A l'únic lloc on no llegeixo mai és a taula, i l'únic lloc on llegia i ara ja no ho faig és al llit. Ja sé que els experts en trastorns del son recomanen no llegir al llit, però no ho he deixat de fer per això: el llum de la tauleta de nit té la pantalla opaca i perquè les pàgines del llibre quedin ben il·luminades he d'adoptar unes postures més incòmodes que les del kamasutra.

La lectura al llit no és un costum nou: grecs i romans llegien reclinats als seus llits, o això afirma Alberto Manguel a Una historia de la lectura.² En aquest llibre, Manguel dedica un capítol a parlar dels llocs on es llegeix, i unes quantes línies les dedica a la lectura al llit:

leer en la cama proporciona algo más que entretenimiento: una peculiar sensación de intimidad. Leer en la cama es un acto egocéntrico,³ inmóvil, libre de las ordinarias convenciones sociales, invisible para el mundo y que, por producirse entre las sábanas, en el reino de la lascivia y de la pereza pecaminosa, paticipa de la emoción de las cosas prohibida. [...] Leer en la cama cierra el mundo a nuestro alrededor, pero también, al mismo tiempo, lo abre [p. 221-222].

Suposo que tots tenim unes quantes idees de coses que es poden fer al llit, amb llum o sense, a part de llegir, però no és el moment ara d'intercanviar-les. Quant a llegir, on ho feu? Com? Hi ha algun lloc o alguna situació on no pugueu llegir de cap de les maneres?

1. Xavier Bru de Sala. «Libros o películas». La Vanguardia (11 agost 2007), p. 15.

2. Kline el llit grec, lectus el romà diu Manguel a la pàgina 222. Alberto Manguel. Una historia de la lectura. Madrid: Alianza, 2002. 494 p. ISBN 84-206-7261-0.

3. I egoista, diria jo: sobretot si al costat tens algú que vol dormir...

Devia una visita a l'amic Blackonion, l'autor de The Daily Black Cebolleta, a la nova biblioteca¹ on treballa, una gran edifici envidrat en el qual la biblioteca ocupa tres plantes, migpartides per un pati interior per on passa l'escala. Més que les magnituds de la biblioteca, em sorprèn el color del mobiliari: acostumat al blanc i al bedoll, la combinació de negre i vermell fosc que han escollit per aquesta biblioteca és una mica xocant, em sobta. Aquesta combinació cromàtica em provoca que faci unes quantes associacions mentals a una rapidesa astoradora —tanta que gairebé em marejo.

Un parell de guies de lectura que hi ha en un expositor em salten a la bossa sense demanar-me'n permís: una és de ciència-ficció² (n'han parlat a Cuchitril Literario avui mateix: «Ciencia ficción, guía de lectura»), gènere al qual tenim una certa afició per aquests verals, que em crida des de la bossa «mira quants llibres et falta per llegir encara!» amb aire ofès. L'altra es titula Biblioteques del món i, tímida, s'amaga darrere la primera com si no volgués que la veiés tot i que és un tema que m'interessa. Quan l'obro, no puc evitar pensar com és que no han posat cap llibre d'Alberto Manguel a l'apartat d'història de les biblioteques i la lectura, i entenc perquè la pobra guia s'amagava de mi, tant que ens agrada... Tanmateix, alguna de les lectures recomanades segur que acabaran formant part de la pila.

La visita és profitosa i sempre és motiu d'alegria retrobar un amic i compartir una estona de conversa mentre fem un cafè. Però passa el temps i en Blackonion ha de tornar a la feina i la bicicleta renilla impacient, així que ens acomiadem, deslligo la bicicleta i apa, a travessar de nou la jungla de l'asfalt camí de casa.

I al cap d'una estona escric aquest apunt intranscendent empès pel neguit que, després de quatre anys, només hagi aconseguit un 52 % al test d'addicció als blogs que aquests dies més d'un i més de dos estan fent (entre ells, ma cosina segona). Però què s'han cregut, home? Jo sóc tan blogaddicte com qualsevol altre...

1. Més informació sobre la biblioteca Sagrada Família: Biblioteca Sagrada Família de Barcelona (Eixample).

2. La guia es titula «Ciència ficció, una mirada al futur» i la podeu descarregar en format pdf des d'aquí: Guies realitzades pel Servei de Biblioteques: Ciència ficció, una mirada al futur.

A El cinquè en joc la mort acompanya el protagonista al llarg de tota la novel·la (la mort i ressurecció del germà, la mort dels pares, la mort durant la Primera Guerra Mundial, la mort del seu amic); a Las vírgenes suicidas la mort és una protagonista més de la novel·la, una mort, a més, de causes inexplicades, inexplicables, una mort sense sentit; torna a aparèixer la mort a Effi Briest, però aquesta, com en el cas de les altres heroïnes adúlteres del xix, com a càstig; i, sí, a Harry Potter and the Deathly Hallows, on la mort no deixa d'aparèixer aquí i allà en tota la novel·la.

Segur que si anés revisant lectures anteriors m'adonaria que la mort hi és present sempre, com a cloenda inevitable que és de la vida, però mai fins ara havia tingut aquesta sobtada «revelació».

La lectura, sí, nos hace contemporáneos de los mejores de otras épocas. Leer nos regala su experiencia. Permite que frecuentemos obras y autores que nos abren la imaginación y el pensamiento a nuevas realidades. Y así tiene una gran fuerza de cambio, que va desde el interior al exterior, desde la oscuridad de la ignorancia a la luz de la sabiduría.

Quien sabe leer, o gusta de leer, es menos manipulable. Es por ello que, en principio, ninguna autoridad que se pretenda autoridad absoluta sobre nosotros estima los libros. La lectura, como la verdad, nos hace libres. Leer nos humaniza, ya que, al contrastarnos con realidades que en principio no son ajenas, nos hace más conscientes de todo. Porque gracias a la lectura podemos otorgar realidad existencial a objetos y a seres que nos acompañan en nuestro andar por la vida.

Darse a la lectura constituye uno de los mayores placeres que puede proporcionarnos el tiempo libre. Feliz quien aprecia leer, quien gusta la satisfacción que procura leer.

LLegim, doncs, i a veure si assolim aquest estat de plaer i felicitat.

Sovint es dóna el cas que les lectures més plaents són aquelles a què el lector arriba per casualitat. Confesso que vaig ser un lector voraç i eclèctic que llegia qualsevol cosa que tingués a l'abast... i encara ho sóc, potser d'una manera més serena i pausada. Si bé la voracitat i l'eclecticisme no haurien d'haver estat per se característiques negatives de l'afició lectora, alguna vegada causaven sorpreses desagradables: una traducció pesada i força inintel·ligible de la Ilíada i l'Odissea llegides —intentades llegir— als dotze anys van aconseguir allunyar-me d'aquests clàssics durant uns quants lustres. En canvi, lectures lleugeres descobertes dins d'una capsa de cartró em van portar estones ben agradables.

Sabedors de la meva afició lectora, pares i parents diversos, a més d'amics i coneguts, han inclòs llibres entre els seus regals —ara ja no tant: la por que ja l'hagi llegit o que potser ja el tinc han fet disminuir considerablement aquest regal, encara que no del tot: algunes persones ben properes encara s'atreveixen a regalar-me llibres, prèvia consulta les unes, per pròpia iniciativa les altres... i no me'n queixo.

Va ser així que la capsa va arribar-me. Una cosina més gran que es desfeia de les seves lectures d'adolescència va pensar en mi i... la capsa de cartró va aparèixer un dia a casa. Dins hi havia un munt de llibres, dels quals en recordo alguns amb una agradable sensació de bones estones passades: les aventures dels Hollister, les aventures dels tres investigadors i les aventures de la Puck. Els primers, els Hollister, eren una família nord-americana que vivien aventures semblants a les dels Cinc de l'Enid Blyton, amb misteris a vegades aparentment sobrenaturals que ells s'afanyaven sempre a resoldre, malgrat les admonicions de la gent gran de portar-se bé i no ficar-se en embolics.

El misteri del cavall fantasma
Foto original de Ferran M..

Els tres investigadors són prou coneguts: tots els llibres anaven guarnits amb una fotografia de l'Alfred Hitchcock —de fet la col·lecció es deia Alfred Hitchcock y los tres investigadores o una cosa així. Aquests també se les enginyaven per ficar-se sempre en embolics i resoldre els misteris amb què ensopegaven a cada passa que feia.* Els de la Puck potser van ser els primers llibres que em van fer gaudir del plaer de la transgressió. Puck era una adolescent sueca que vivia en un internat i que tenia la rara habilitat de ficar-se sempre en aventures i embolics. Això no té res de transgressor, és cert: era transgressor (almenys abans, ara ni tan sols ens hi fixaríem, segurament) que eren lectures etiquetades com a "lectures per a noies", que devorava mig d'amagat, la qual cosa en doblava el plaer.

Puck és invencible
Foto original de Ferran M..

No tornaré a llegir cap d'aquests llibres, això segur, perquè segurament em decebrien i una nova lectura esborraria el record que en tinc. Amb els anys i les mudances els llibres van acabar tornant a una capsa de cartró, fins que n'han tornat a sortir fa poc. Per una d'aquelles casualitats que es donen a la vida, pocs dies després de veure els Astrud a L'hora del lector que ensenyaven un volum de les aventures dels Hollister, descobreixo que el pare ha tret tots els llibres que havien quedat en capses de cartró i els ha col·locat a prestatges que havien quedat buits. Tota la col·lecció dels Hollister entre ells.

*Potser era precisament això el que tant enganxava: per algú amb un vida tan normal com la meva, que consistia en anar de casa a l'escola i de l'escola a casa, amb alguna escadussera activitat extraescolar de tant en tant, i que l'aventura més apassionant a què s'enfrontava, molt de tant en tant, era travessar algun carrer fora del pas de vianants, aquestes vides extraordinàries devien tenir un cert atractiu.

Technorati tags: lectures

Por los libros del surafricano J. M. Coetzee (Ciudad del Cabo, 1940) hay que pagar dos veces: una, al adquirirlos; otra, al leerlos. El precio más elevado es el segundo: el desasosiego, el malestar, el dolor incluso. Adentrarse en sus novelas, en sus ensayos (como Contra la censura, recientemente editado por Debate) o en sus obras más inclasificables (como Elizabeth Costello) supone sumergirse en un territorio tenebroso, el de los rincones más oscuros del alma humana, allá de donde es muy difícil escapar, o de donde, lisa y llanamente, no hay salida.

A veure si m'hi torno a posar, que en tinc unes quantes pendents, de Coetzee. Perquè, amb dolor i desassossec o sense, crec que val la pena llegir alguna de les seves obres.

*. Luis Matías López. «El dolor de leer a Coetzee». Babelia, 25 maig 2007.

Technorati tags: lectures – J. M. Coetzee ― premsa

I amb una mica menys de pes el visitant comença a recórrer els metres i metres d'expositors de llibres, que hi reposen tombats sobre la coberta posterior, de costat sobre el canal o en un insegur equilibri vertical. Ficció, poesia, teatre, clàssics, còmics, llibre infantil i juvenil, gastronomia, belles arts, viatges, ciència-ficció i fantasia, ficció traduïda d'altres llengües, novel·la històrica, esport, llibres sobre Barcelona...

Ben aviat el visitant deambula angoixat amb massa llibres a cada mà que cal anar tornant al seu lloc fins que la butxaca deixi de queixar-se. Finalment surt, amb noves lectures per alimentar la pila. Dóna la volta a l'envelat, recull el seu llibre i se'n torna cap a casa amb l'estranya sensació de penediment per haver-hi anat i haver-se deixat temptar.

Que passaran a formar part, amb sort, del repertori de paraules possibles de l'Scrabble, el joc que acaba d'ocupar el lloc d'aquell Intelect amb què tantes tardes havíem passat quan era petit i que ara, amb una mica de sort, encara deu estar acumulant pols en algun prestatge del soterrani de casa.

* Xarbascat és al DCVB, però no puc enllaçar-ne la fitxa. L'adreça del diccionari és http://dcvb.iecat.net/.

No cal dir que cap any els he acomplert...

Per aquest any volia establir un sistema de torna que em permetés anar portant a bon port aquests propòsits. Per exemple, llegir una novel·la traduïda, després una en català, després un assaig, després un llibre regalat, però després de donar-hi moltes voltes he decidit no fer-ho. Seguiré llegint com sempre, a rauxes, quan em vingui de gust, el primer que em caigui a les mans o després de rebuscar a consciència pels prestatges.

Perquè no vull convertir un plaer en una obligació.

Potser per això m'han sorprès tant dues imatges vistes a televisió amb poc temps de diferència. En una, s'anuncia un programa amb les imatges d'una persona que arriba a una llibreria, agafa una guia de Varsòvia d'una lleixa i escriu una B sobre la V i una Ç sobre l'S. La televisió, TV3; el programa, no sé quin però segurament estarà relacionat amb el Barça: jo només hi he vist vandalisme. En l'altra, un pare i la seva filla llegeixen un llibre mentre esmorzen i, en acabat, dobleguen la cantonada de la pàgina per indicar on s'ha interromput la lectura. L'heu vist? Sabeu de què es tracta, oi? Són imatges del Plan de Fomento de la Lectura del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports: francament, la intenció pot ser bona, però no crec que el mitjà ho sigui.

Potser és que m'estic tornant massa primmirat.

Fa temps que volia tenir la traducció que va fer Llorenç Villalonga [ca] d'Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa [it]. La vaig llegir ja fa anys, en l'edició de Club Editor per la col·lecció El Club dels Novel·listes; la volia rellegir i, de pas, tenir-la... La visita a la FNAC va ser infructuosa, com tantes altres vegades: aneu-hi amb intenció de comprar-hi un llibre traduït al català i digueu-me que hi trobeu. És clar, l'última novetat segur, però intenteu trobar-hi un clàssic o un llibre aparegut l'any passat —que no sigui un codidavintxi o un arripoter, ni un Coetzee, un Zweig o una Austen. Que sí que hi són, que els vistos, em direu: d'acord, jo també. Ara, quants títols traduïts en català en relació amb les versions castellanes que hi ha?

Les altres llibreries tampoc no ratllen la perfecció, però no n'he sortit mai decebut no emprenyat. Amb un llibre que ja tenia, potser sí; però aquesta també és una altra història.

Per cert, que ja tinc El guepard. Malauradament, l'edició per a la col·lecció Jove de Club Editor fa mal als ulls. S'hauria d'obligar alguns editors a llegir els llibres que publiquen, potser així s'hi mirarien més.

PD. Sóc conscient que les llibreries no poden tenir-ho tot, i que l'orientació d'unes i altres és diferent. Però tot i això...

• ... sap que qualsevol lloc és bo per llegir-hi, però que algunes lectures no es poden fer a qualsevol lloc
• ... no ha llegit tots els clàssics, ni té la pretensió de fer-ho
• ... sap que les lectures són infinites i el seu temps finit, per això ja no s'amoïna per no poder-ho llegit tot
• ... no veu programes literaris perquè necessita dormir
• ... no deixa que l'opinió dels crítics el privin de llegir un llibre, ni deixa que l'influeixin a l'hora de triar-los
• ... confia més en l'opinió dels amics que en la dels crítics
• ... s'enutja amb els editors que publiquen llibres mal corregits
• ... recomana els llibres que li agraden, però no els imposa
• ... també llegeix best-sellers i literatura de poca qualitat
• ... passaria hores remenant llibres a les llibreries
• ... passaria hores passejant entre els prestatges de les biblioteques
• ... no creu que llegir sigui perdre el temps, sinó aprofitar-lo de la millor manera possible
• ... no jutja cap lector pels seus gustos literaris
• ... creu que l'important és que la gent llegeixi, no el què i el com
• ... està convençut que l'educació i l'experiència ensenyen què és bo i què és dolent
• ... creu que tots els cànons són bons i no creu en cap cànon en concret
• ... no escriu mai als llibres amb bolígraf, excepte l'ex-libris i la dedicatòria si en regala algun
• ... té els llibres plens de subratllats i notes a llapis dels passatges que li han cridat l'atenció
• ... porta un registre de les lectures que fa
• ... no té cap inconvenient a deixar un llibre a mitges si no li agrada, encara que li sap greu
• ... té alguns autors preferits, però li agrada descobrir-ne de nous
• ... només creu en l'existència de dos tipus de literatura: la bona i la dolenta
• ... no sap quan va començar a llegir i sap que llegirà fins a l'últim segon
• ... sap que la millor manera d'evitar que la gent llegeixi és obligant la gent a llegir
• ... ha après que cada lectura té el seu moment i que moments diferents poden fer diferent la mateixa lectura
• ... reconeix que a vegades llegeix més d'un llibre a l'hora
• ... que és conscient que es pot viure sense llegir, però no podria viure sense fer-ho.

Si algú vol continuar, ja sap què ha de fer.

Technorati tags: lectors — lectura