(si l’aneu a veure, escoltareu aquesta meravella.. i sabreu que és un moment molt important de la pel.lícula… http://es.youtube.com/watch?v=cqP0WNpojFM )

Direcció: Antonello Grimaldi.

Països: Itàlia i Regne Unit

Any: 2008

Durada: 112 min.

Gènere: Drama.

Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).

Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci i Francesco Piccolo; basat en la novel.la "Caos calmo" del Sandro Veronesi.

Producció: Domenico Procacci.

Música: Paolo Buonvino.

Fotografia: Alessandro Pesci.

Muntatge: Angelo Nicolini.

Direcció artística: Giada Calabria.

Vestuari: Alexandra Toesca.

Perseguint la necessitat íntima de sentir-me protegit -ves a saber per quins set sous- aquesta nit he anat a parar al cinema i he topat amb la pel.lícula més adequada. Una estona després de veure-la, ara, i malgrat estic esgotat, sento la necessitat de dir-ne alguna cosa, d’ella… per tant m’aixeco i faig com el Moretti fa a la pel.lícula: provar de fer de l’anècdota la meva estructura, i deixar de banda el que era la meva estructura per absurda i gairebé menyspreable.

“On eres, pare? T’he estat trucant al telèfon! La mare ha relliscat” li diu la petita Clàudia a son pare, el Pietro, mentre la seva mare és a terra i la tapen amb un llençol. Doncs el pare era salvant la vida a dues banyistes a una platja. Es podria dir allò de que una vida treu l’altre, i també que la frase de la Clàudia quedarà impresa a l’inconscient d’un pare que no voldrà allunyar-se de la seva filla. I no ho farà pas. Però no com un acte de fidelitat o lleialtat a la nena, no només per això. Com un acte de necessitat dins el caos on ara s’ha instaurat, de cop i injustament, a la seva vida. El sense sentit de tot plegat passa a ser el que abans tenia sentit i a l’inrevés i l’acte de dol es converteix en una necessitat brutal –i bestial- per a qui pateix la pèrdua més atzarosa i estúpida.

I neix de tot això una història que comença amb la barroera filmació d’unes onades de mar i uns crèdits lletjos de pel.lícula de terror italiana dels anys 70 per a desenvolupar-se amb la necessitat de qui vol transmetre el que forma part de tots nosaltres. I d’aquí neix igualment el millor retrat del dol que hagi vist en molt de temps per la seva senzillesa i manca de futilitat, i també –afortunadament- de sensibleria. La conducció del realitzador és ferma i permet que en tot moment el passatger pugui veure un paisatge preciós però a més el dugui allà on vol fer-lo arribar. I el destí és tocar-lo tan endins que sigui difícil no sentir durant tot el metratge de la cinta.

Moments memorables? Molts. Al parc, tot esperant –el primer cop- que surti la Clàudia de l’escola amb l’ansietat del primerenc, mentre tothom coneix un procés desconegut per ell. I aquell munt de gent que s’apropa a la porta per a recollir els nois i les noies… O l’impagable plor desesperat d’un personatge turmentat per un dolor que encara no sembla haver fet acte de presència i que l’enxampa d’improvist mentre escolta –toca’t els collons, a sobre això- la Pyramid Song dels Radiohead. Com si l’hagués escolit jo mateix, com si m’hagués llegit el pensament i posés la banda sonora allà on jo l’hagués posat.

Un viatge en cotxe tristíssim que fa que esclati conscientment un dolor setmanes després que aparagués el motiu del mateix. I la sensació que allò que no es valora és el més valuós, i que només serem capaços de veure això veient-ho a una pel.lícula o escrit a un llibre… o pintat a un quadre… o ves a saber com ni quan, si mai ens deixem anar!

Lliçó magistral de narració de la història més difícil, la que no té més fil argumental que allò que se sent; i triomf d’un missatge que comunica dolor sense ser dolorós, excepte en els moments justos. Fascinant història i fascinant personatge… i fascinant interpretació d’un Nani Moretti que s’ha guanyat per sempre la meva simpatia.

I després del caos, la calma. I després…? Ni puta idea. Potser una barreja de tos dos conceptes, en una mida justa. El que sigui, però sisplau no us perdeu aquesta meravella.

Erre que Erre Danza

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs ) 

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat 'Eraritjaritjaka' (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.

(women and children first... this is really happening? http://es.youtube.com/watch?v=jJ9KYriPbU4 )

Primera:

Segona:

Tercera:

Quarta:

Cinquena:

Sisena:

Em sentia com si tingués deu anys. Atemorit. Les presències… aquelles presències que recordava com anaven i venien, de fora endins, de dins a fora… destorbant la meva percepció de les coses… cridant les meves orelles, percebent la meva olor de terror, pinçant l’últim del meus nervis… desitjant fer-me mal.

Vaig decidir que havia de dormir. Potser tot allò s’esvairia amb l’arribada de la llum del matí. Però em feia por un altre malson. Vaig fer-me una til·la. Vaig prendre’m un relaxant muscular. Després, un ansiolític. Finalment vaig anar al llit i vaig resar, per primer cop en molts anys, a un Déu en el que no creia com ho feia de petit amb l’esperança dels qui necessiten una fe que els mantindrà allunyats del dolor.

L’endemà revisaria totes les meves notes. Buscaria el meu doble on fos. Estava decidit a arribar fins el fons de tot plegat, i si la resolució d’aquella història passava per la meva pròpia destrucció, hi estava disposat. El que fos per no haver de sentir por un altre cop.

Com l’havia passat tota la meva vida. Sense saber el perquè.

Però amb la llum del dia no s’hi va presentar, la calma. I la llum que el sol filtrava travessant les cortines recremades de les finestres no duia més resposta que una amarga sensació interior que no m’abandonava des de feia ja masses dies, masses setmanes.

Una llum del dia enfosquida… amb la que només va aparèixer més dolor. I noves formes de pànic que ni jo mateix hagues estat capaç d’imaginar un temps enrere. Somni rere somni, pensament rere pensament, la sensació de vigilia es va anar apoderant del meu repós fins que anar a dormir va acabar significant romandre alerta. Veia ulls oberts, vermellosos, parpellejant un cop i un altre observant-me, i només la química aconseguia fer-me descansar. I pel damunt de tot la meva pròpia veu, parlant-me… en un estrany procés en el que pensava hi trobaria alguna resposta. La idea del doble… la simetria… ja no em feia tant de mal com al principi perquè era evident que m’estava consumint cada dia una mica més, i el meu esgotament em mastegava la poca lucidesa que encara em quedava.

I aleshores vaig decidir tornar a comprovar el meu bloc. No sé perquè aquell dia, no sé d’on vaig treure les forces. Però ho vaig fer.

“L’Xfar es va alçar. Feia pudor de malaltia. El pis en feia. Una malaltia que l’havia estat turmentant I que només va aconseguir vèncer aquell matí, i només per a encendre l’ordinador. Quan ho va fer va escriure la direcció del seu bloc. I mentre ho feia recordava la seva família. Recordava la seva ex parella. Recordava tots aquells que havia estimat alguna vegada, amb la por de qui no està segur de tornar-los a veure. Pensava en totes les errades que havia comés, en totes les injustícies de les que havia participat. Provava de no deixar-se cap detall i desitjava recordar tot el que li fos possible, per algun motiu que desconeixia.”

La pantalla es va engegar. I es va desplegar al seu davant la pàgina que més por li feia d’un temps ençà.

(coi, com m’agrada aquesta gent… : http://es.youtube.com/watch?v=kNUm0sxbjD0 )

Direcció  i guió: M. Night Shyamalan.

Països: USA i India.

Any: 2008.

Durada: 91 min.

Gènere: Drama, thriller.

Intèrprets: Mark Wahlberg (Elliot Moore), Zooey Deschanel (Alma Moore), John Leguizamo (Julian), Betty Buckley (Sra. Jones), Ashlyn Sanchez (Jess), Spencer Breslin (Josh), Frank Collison, Victoria Clark, Alan Ruck, Robert Bailey Jr. (Jared).

Producció: Sam Mercer, Barry Mendel i M. Night Shyamalan.

Música: James Newton Howard.

Fotografia: Tak Fujimoto.

Muntatge: Conrad Buff.

Disseny de producció: Jeannine Oppewall.

Vestuari: Betsy Heimann.

Mireu, jo puc arribar a ser el major fan del Shyamalan. Em semblan magnífiques The Sixth Sense, The Unbreakable i majestuosa The Village. Però aquest home està començant a donar símptomes d’esgotament preocupants a l’hora de plantejar les seves històries. I en el cas d’aquesta última, The happenning, m’ha tornat a col.locar el director en l’órbita que ja me’l va deixar la seva penúltima obra (Lady in the water): la de la decepció.

Sense allargar-me massa, us diré que la pel.lícula té un bon inici. Visualment impactant i tremendament efectiu se-n’s mostra una colla de gent al mig de la ciutat que s’atura de cop i comença a suicidar-se, sense motiu aparent. I les imatges es succeeixen una darrera l’altre amb una fantàstica narrativa visual i originalitat convertint el primer tram de la història en quelcom interessant i estranyament poètic –només cal recordar la pluja de cossos caient des de l’obra-, a més d’inquietant – com ara el plànol dels cotxes aturats amb la càmera enganxada a l’asfalt mostrant el suicidi massiu de tot aquell qui es troba en aquella situació-. 

El problema és el moment en que aquest impacte ha de desenvolupar-se. I això ho va fent molt bé fins a arribar a una última part del film on deixa d’interessar el que s’està mostrant i tot es va esvaint de la mateixa forma que es van oblidant, per desgràcia, les primeres i excel.lents imatges… El missatge del Shyamalan pot ser molt colpidor però la seva intenció queda desdibuixada per una mala gestió d’una història (i del seu desenllaç), i em penso que aquest cop tenia un bon inici per a un mal desenvolupament i un pitjor final, que sembla de pamflet de fireta. Juga, a més, amb un element que irrita perquè pertany a la història de la seva filmografia: com a espectadors de les seves pel.lícules sabem que els finals del Shyamalan són diferents, especials. I durant tota la cinta ens mostra elements (que no desvetllaré) que fan pensar que tot tindrà un determinat desenllaç molt característic de la seva obra. En aquest cas, però, la decepció també torna a ser majúscula; i el fet no és que hagi d’estar obligat a fer el de sempre, però el que fa és joc brut jugant amb l’espectador d’una forma mentidera i falsa. I molt em temo que per falta d’idees.

Un altre element que cada cop em convenç menys són els personatges de les seves històries, que en molts casos sembla que interpretin fatal els seus papers a causa d’uns diàlegs que semblen idiotes i brometes o actituts que separen l’espectador de la narració de la història. No acabo d’entendre la seva manera de dirigir els actors, i si no va amb compte aquests li acaben desgraciant encara més allò que vol explicar, un fet que ja passava a la seva anterior proposta i que aquí torna a reproduir-se de forma inevitable. Una verdadera pena, i més veient que a d’altres cintes havia aconseguit més que bones interpretacions per part dels seus actors…

Així i tot encara és capaç de crear, dins la mediocritat de les seves últimes pel.lícules, moments d’inquietud elevadíssims, i té la capacitat d’inquietar amb una posada en escena acurada i original. També s’atreveix a filmar moments preciosos –el plànol de la noia misrant-se el mòbil sonant, com atemorida- i d’una qualitat que no està a l’abast de qualsevol realitzador –el moviment del vent “perseguint” els actors és fantàstic, i aconsegueix crear una tensió subtil força ben resolta a la majoria dels casos-. En sap, de filmar, és indubtable. Però abans a més de saber filmar també rodava bones històries, i això ara com a espectador i amant del cinema ho trobo molt a faltar.

Un autor, doncs, que si no va en compte deixarà de ser interessant per repetitiu i per la seva desmesurada –penso- producció: potser vadria la pena que s’ho pensés més i trigués una mica més a fer les seves pel.lícules. No cal fer-ne una per any, Shyamalan, si el resultat és el que ens mostres últimament. I tot i que en saps força i has estat capaç de regalar-nos autèntiques meravelles, encara no ets el Woody Allen de la tensió. I potser ho series si escullissis millor les teves idees alhora de filmar-les. Vosté mateix.

(I’m not here… this isn’t happening? I tu què creus? Que està passant o no? http://es.youtube.com/watch?v=nZq_jeYsbTs&feature=related )

Eren milers. Totes al meu damunt, en rengleres perfectament coordinades. Totes desitjant menjar-se’m.

No sabia d’on havien sortit. I la meva desesperació era tan real com qualsevol certesa, no com cap malson. Només… només volia.. desaparèixer.

Dins el somni em rebel·lava perquè les petites mossegades de totes aquelles cuques vermelles infestaven la pell de tot el meu cos. Van començar per les extremitats, i ara es dirigien cap a les parts toves i desprotegides. Es dirigien als ulls. I mentre encara veia com s’apropaven, vaig començar a escoltar una veu. I era una veu coneguda. Era la meva veu. O això em semblava a mi.

“Torna-ho a comprovar.. ho recordes, Xfar? Recordes?”

Com se suposava que ho havia d’oblidar…

“Per què vols saber més? Tan orgullós, ets? Tan segur vols estar de la teva pròpia creació que ni tan sols et refies de tu mateix? Tan gelós de tot allò que t’envolta ets que no deixes de remenjar-te malgrat el dolor? Tantes vegades he volgut que aprenguessis el valor del que duies a dins, i tan poc que he aconseguit… No puc creure que ara com ara vulguis entrar en aquesta espiral sense retorn que et suposarà continuar buscant una veritat que no existeix, que has creat per a fer-te mal a tu mateix…”

La veu anava fent-se més agra, però potser era el regust de les cuques a la meva boca. O el fet de pensar en la pell morta que m’anaven arrencant. No n’estava segur. Potser les dues coses. Mai havia experimentat tant de dolor, mai de la vida.

“Això és una renaixença, Xfar. No ho oblidis”

I vaig despertar.

Tenia el cos ple de ferides. I l’habitació feia pudor de suor. De tancat. Sentia els veïns barallar-se. Escoltava el soroll del motor de l’aire condicionat del pesat del tercer quarta. Endevinava qualsevol moviment que ningú ni res pogués fer a metres de distància. Tot el meu cos estava tan alerta que gairebé no podia respirar.

A casa hi havia algú. N’estava segur. Hi havia algú.

“Aquí dins hi és. Ell. Ho sé. Hi és”

L’escoltava al menjador. Al lavabo. L’escoltava a la cuina. L’escoltava per tot arreu. L’escoltava dins meu.

I no volia escoltar-lo.

M’aixeco i camino. Penso, desitjo que passi el dia. Net i polit cap el ferrocarril. Camí de la feina penso en ells, m’esperen al capvespre. Somric, jo també els espero.

“please could you stop the noise… i’m trying to get some rest…” 

Dia de nervis. Doble notícia: allò de Catalunya Ràdio surt bé. La professional.. no tant. Diguem… que es trenca un matrimoni de tres anys, jejeje. En Jordi em comprendrà. Trobaré a faltar treballar amb ell. Benvingut, primer cicle. Benvingut?

“this is really happening, happening…”  

Continuo el dia. M’estalvio de parlar de converses absurdes amb gent que no comprenc ni comprendré mai. Us tolero, però ni us entenc ni ganes de fer-ho. Em feu mandra, la veritat. Em fa mandra el que no entenc, i en el vostre cas no em preocuparé mai d’entendre-us. Adéu a tot el que em rellisca, i hola a la transparència de les bones ànimes. I així abandono el meu monument personal i diari a la meva connexió amb la realitat: alleujat per haver-me’n sortit, una setmana més. Entristit perquè malgrat sé que les coses de tant en tant han de canviar sap greu quan saps que s’acaben. I la meva aventura amb quart s’allunya ara i me la miro des de la finestra d’un tramvia anomenat incertesa. Què poètic. Què fals. Quin fàstic.

“I keep the Wolf from the door but he calls me up… calls me on the phone, tells me all the ways that he’s gonna mess me up… Steal all my children if i don’t pay the ransom…”  

Al cau. Corregeixo. Els escolto. Hi vaig ja? Millor espero. I m’espero. Dues hores. I surto: ja els busco, ja hi vaig, ja m’hi apropo. De cap al carrer, de cap cap el cotxe. El Llop em saluda, em llepa, l’acarono. “Hola maco, tinc pressa. Hola Xfar, em pixo. Adèu guapo, he d’anar-me’n. Adèu, ex amo, no facis veure que m’estimes.” No em llepa, m’ignora.

(t’estimo)

“But i’m a Creep… I’m a Weirdo… What the hell i’m doing here? I don’t belong here…”

Quan arribo tinc gana. Gent, i gent, i gent, i gent. I mandra. I por. I més por. Aquí els he de veure?  Massa llum del sol, massa veus. Massa gent, massa paraules. Massa converses, massa el que no vull per poc el que vull. Vull estirar-me i cridar que marxin. Pizza i coca-cola. I gent que ensopega amb la pròpia necessitat. Au! Aneu a prendre pel cul, penso. I de pas ensopego jo també. Vull que comencin, Vull fugir de tot i tothom. Vull….

Sensació  1:  Les quinze passes.

“One by One, One by one. It comes to us all… it’s as soft as your pillow.” 

Per què parlen, aquests desfets del meu darrera? No els vull sentir pas, a ells. Vull deixar-los enrere.. no ho aconseguiré… no ho aconseguiran? No em faran el que em fan quan soc a casa i estic només per ells? No em faran volar, avui?

Sensació 2. Tot el què necessito.

“You are all I need.. Yo’re all I need… I’m in the middle of the Picture…” 

Començo a adonar-me del que passa. Deixa-l’s, va vinga… I ho faig. I prescindint dels anormals de llavi fàcil i crit intolerable abandono l’instint assassí i començo a passar de bèstia continguda a  manyoc d’emocions. Estan al davant meu, de tots, i despleguen el seu ventall de so més immens. Em tornen del revés i no puc parar de somriure. Imagino el que em diuen, amb la seva música. I el so més excel·lent em comporta els primers moments d’alta  intensitat. De ben segur que el Llop està a casa i em troba a faltar. Per què sóc aquí sol? Vull compartir l’excel·lència d’aquest moment. No permetré que mai res ni ningú em furti la meva pell fina: vull emocionar-me i viatjar per sempre.

Sensació 3. Peixos estranys. 

“I Get eaten by the warms… and weird fishes… Picked over by the warms… and weird fishes…”

I em deixo anar. Tothom s’extasia, I a això havia vingut, aquí. Perdut d’un dia estrany I a mitges feliç, a mitges infeliç, volia que se’m duguessin cap a tots aquells llocs que ho perdonen tot. Fins i tot el que és mediocre i fa tant de mal. Estem envoltats del que no ens agrada, però em de destriar el que ens agrada. I amb ells transmetent des de la galàxia de la música és molt més fàcil. Ells estan fent d’aquest moment allò que els artistes han de fer amb els moments de la gent: fer-los inoblidables. Sense ells de vegades tot seria insuportable. I ara... ja ho noto: comença passar.

Sensació 4. Idioteca.

“Who’s in a Bunker? Who’s in a Bunker? Women and children first, and the children first, and the children…”

Em paralitzo quan comença, I tot roda perquè ara m’és tot ben igual. La música… m’aixeca, No veig el grup, està ple de caps. No em molesten : m’alço. M’elevo i volo mentre un avió em sobrepassa. El fum que deixa anar no em fa estossegar. A sota, a mils, a milions de quilòmetres continuen tocant, I els escolto. No puc deixar d’escoltar-los.

“L’Xfar reconeixia molt bé els moments pels que valia la pensa viure. I aquell era un d’ells. El Yorke cridava esgarrapant cada nota d’aquelles meravelles que havien composat i la transmissió era clara i l’enlluernava. A cada tema que tocaven li esperava un de millor, i de millor interpretat. Amb un joc de llums de psicodèlia taronja la seva mirada enterbolida somreia…

i ja no recordava res que no volgués recordar perquè tot era aquell moment i llavors i res més i les cançons anaven caient una darrera de l'altra sense més necessitat que la d’agradar i agradar-se, i fer que tothom abandonés la seva avorrida vida durant un parell d’hores i mitja. I van ser moltes: les campanes va trencar-li la veu. L’androide paranoic  el va extasiar. La cinta de vídeo el va entristir i va repetir que érem accidents a punt de succeir tantes vegades com el vocalista d’un dels grups més importants que existeixen ho va fer. I finalment va desitjar que allò no acabés mai perquè volia continuar volant

…fins que va deixar de fer-ho. I va baixar I va tocar de peus a terra. Tot s’acaba, es deia. I ara al pàrquing, al cotxe, i en un camí de càmera lenta es trobava novament intentant assimilar que per apreciar les coses has de viure-les, i no es viuen del tot fins que arriben al final. I tot s’acaba.

I tampoc cal fer un drama d’això. O sí?

from all the unborn chiken voices in my head...

De vegades, després d’un dia com aquest, llarg i cansat, em pregunto quin coi de propòsit té tot plegat. Arribar a casa, comprovar correus, comprovar blocs, comprovar si has cobrat , si t’han robat, si t’han estafat, embargat… Comprovar si el que escrius té interès i pensar en els perquès... comprovar per què té interès el que escriuen els demés. Comprovar si a la tele, a aquestes hores, fan alguna cosa més que no sigui insultar algú i posar la seva vida privada a l’abast de tothom… Comprovar el que és extern per no veure el que és intern.

De vegades, tot tornant de la feina, em qüestiono si la meva relació amb l’entorn és la més adequada. Si el meu lligam amb ell és sa o si és feble i només existeix per la pura necessitat de sobreviure un dia rere l’altra… De vegades, però, només de vegades, em sento bé perquè aquest lligam em fa feliç... malgrat el dolor pot arribar a ser intens, molt intens.

És en dies com aquests que tot té molt sentit… o no en té gens. Quan en aixecar-me del llit escolto que ha plogut prou com per a sentir-nos tranquils, i immediatament escolto una conversa al tren on un projecte de dona explica rient que el vespre passat, per celebrar-ho, es va fotre un bany complet i va gastar tota l’aigua que va poder i més encara. Per celebrar-ho. És clar. I me la imagino, despullada, nedant dins la felicitat de l’abundància momentània. I creient que és feliç perquè gasta, creient que és millor perquè en té. La molt malparida...

I també de vegades em pregunto per què coi estic tota la setmana esperant que les hores passin ràpid i es presenti el cap de setmana… perquè quan més ràpid passen les hores, i els dies, més envelleixo i més feble em sento. I no vull fer-me vell oi? O sí? Ho vull o no?

I em pregunto coses. Sense parar. Què hi faig el divendres sol al cinema? I què hi faig dues hores més tard escoltant un soroll infecte que alguns anomenen música en un local fosc i fred tot esperant una mirada còmplice? I em pregunto què hi faig tornant a casa de matinada, quan els ocells comencen les seves tristes melodies i el sol treu el cap per l’edifici de l’esquerra de carrer que cada dia em veu entrar per la mateixa porta i pujar les mateixes escales…

I ni tant sols el regust amarg de la cervesa fresca em contesta. I la pudor de fum de la roba em recorda com n’estic de prop, de la brutícia. Tant a prop que si em girés m’esclataria a la cara.

Em faig preguntes que mai deixaré de fer-me. I que no sé si val la pena que siguin contestades.

Perquè en el fons és preferible no saber l’abast de la pròpia malaltia.

No saber-ho mai. O no saber-ho de vegades.

I ric.

I algú m’assenyala. Em conforta i riu: és el temps. Que em mira i m’assenyala. Que es deixa comprendre. Per un dia. Que es deixa tastar. Hola imbècil: aquí em tens. I ara què?

I assassino els moments que m’han turmentat els cinc dies de la setmana. I contemplo com l’ombra dels edificis es fa tan gran que no puc suportar com taca la meva pell. I em converteixo en una lent que engrandeix tot el que per ella passa, sigui quin sigui el propòsit. Sigui quina sigui la sensació.

Imagino com m’alço des del terra més antic de la ciutat que em va veure néixer i no deixo de pensar que vull elevar-me i cridar que no vull deixar mai de sentir, encara que el que senti sigui detestable. O meravellós. Quina diferència hi ha?

I quan em desperto... quan em desperto em foto de tot perquè tot m’és ben bé igual. Perquè no son respostes el que busco. Perquè són sensacions. Reaccions. Mesures. Temps. Comprensió. Record. Futur. Passat. Vol. De volar, de voler. Cap. De cervell, de cap ni un. Res de res, molt de molt...

I al meu davant la petjada que em confirma que, de vegades, només de vegades, tot té sentit.. o no en té gens.

I jo que me n’alegro. Mentre esbufego d’apatia.

... i aquí la segona...

Jo continuava escrivint. Però el conte del Mite del doble l’havia aparcat, com qui abandona una motxilla enutjosa i pesant mentre passeja, buscant la tranquil•litat. Volia oblidar-me de tota aquella misteriosa idea del doble, la simetria i el Doppelgänger que tant de mal m’havia arribat a fer. Ja se sap que quan alguna cosa ens produeix dolor i ens sembla que la superem procurem oblidar-nos d’ella per intentar fer veure que no ha existit, i fins i tot aconseguint-ho si ens fem la proposta amb la suficient fermesa. Sigui un fet concret, una situació determinada o una persona concreta. És un dels poders del nostre inconscient. Suposo que és el valor del nostre instint de supervivència que ens incita a fer-ho per a procurar allunyar-nos del dolor i apropar-nos al meravellós món de l’anestèsia de la nostra menyspreada -però estimada en el fons- rutina de cada dia.

Va ser quan vaig rebre un mail que em demanava si acceptava o no publicar el comentari d’algú a un dels meus escrits, un d’antic. Precisament, vaig pensar, era aquell que va desencadenar en el seu moment tota la història del Doppelgänger i la conseqüent necessitat de narrar l’aleshores abandonat conte del Mite del doble. Vaig decidir revisar aquell text encara que des d’alguna zona del meu cos hi havia quelcom que em deia, que em cridava alertant-me que allò no ho havia de fer.

El text i el comentari no es corresponien en absolut, encara que hi havia una espècie de connexió estranya entre l’un i l’altre. El text parlava d’un gos i el seu amo, i estava en castellà. El comentari deia:

“torna-ho a comprovar”.

Res més. Però això, que semblava més una confusió d’algun lector, o una broma estúpida d’algun dels meus amics, va tornar a despertar en mi el mateix neguit de feia uns dies. I vaig decidir tornar a revisar el text del conte del “gos i l’amo”, el titulat com a “Érase una vez un perro sin dueño…y un dueño sin perro.”

Diuen que val més riure que plorar. El problema és que ni una cosa ni l’altre arriben a descriure el que arrel d’aquell moment començaria a passar a la meva vida.

( pors de tantes i tantes coses... em disparen directa al que es construeix dins meu. Què hi tinc, que em fabrica des de la paraula? http://www.youtube.com/watch?v=oxpHMx5Sr1E&feature=related )

"L’Xfar va respirar tranquil. Després de deixar passar un dia, i en tornar com sempre de la feina, va obrir la carpeta de documents que estava a l’escriptori del seu ordinador, i amb l’ànsia d’un animal atemorit que vol quelcom però que no sap si ho aconseguirà, va repassar les paraules que havia anat escrivint la tarda del dia anterior. I si bé en un principi, i en deixar-se anar per les sensacions, va patir la mateixa sensació de despersonalització, al recórrer a la seva llibreta vermella va apropar-se més i més al record de l’elecció dels mots que havia enregistrat a la pàgina en blanc del document que havia encetat amb temor feia unes hores. I aleshores va sentir que allò ho havia fet ell. I ningú més que ell”.

“Sóc jo”, vaig pensar. “I tot plegat ha de ser una causa de l’estrès de la meva feina, del cansament. Com podia ser que hagués pensat totes aquelles bajanades??”, i vaig començar a riure per sota del nas. Jo sol, a casa. Rient sol vaig trobar la satisfacció de qui es veu alleujat d’un pes obscur i informe que molesta i fa mal, molt de mal, perquè no et deixa pensar. Perquè no et deixa respirar. I el riure va acabar d’espantar totes les meves pors.

Van passar força dies, i amb ells la tendresa i la violència de moments de naturalesa molt diferents, que són sempre els que conformen la nostra rutina de cada dia. Arribava de la meva feina amb més o menys cansament, i engegava l’ordinador disposat a escriure com feia ja mesos que anava fent al meu bloc. El Lugares tenia un cert èxit, encara que irregular, i em preguntava força vegades què era el que podia atreure a desconeguts de tot arreu a llegir el que anava penjant al meu lloc web, i en el fons sentia un cert orgull amb cada nova visita que rebia i que sabia que no provenia de gent del meu entorn. La inquietud de tot el tema del doble s’havia esvaït, encara que de tant en tant m’assetjaven pensaments estranys que em remetien a aquelles pors atàviques que em van desendreçar la vida durant gairebé una setmana, i em venia al cap el tema del Doppelgänger. I algunes nits, entre mulladísses de suor fred, em trobava envoltat d’un malsons en els que una figura conegudament desconeguda em vigilava per a substituir-me en el moment que menys m’ho esperava, prenent part de la meva vida i violant la meva intimitat. Però com en despertar només en quedava un cert punt d’angoixa, de tot allò, vaig procurar fer l’esforç de concentrar-me en els meus assumptes diaris.

Fins fa una nit.

Abans d’anar a dormir, m’acaronen els acords de la cançó més bonica… donat que ningú més ha tingut ganes d’acaronar-me.

Em deixo anar en el vol de la incontinència de les meves emocions mentre respiren les primeres hores d’un nou dia, que de ben segur no serà gaire millor ni gaire pitjor que aquest que ara acabaré matant amb la ferida mortal del son.

4:29 A.M. Segurament més sol que ahir i menys que demà. Però content de continuar sentint i somiant. Somriu i mira a la càmera: cal que sigui un retrat perfecte d’un moment inesborrable. Somriu i deixa que la silueta de la teva tristor quedi retallada sobre el fons agra d’una soledat momentània.

http://www.portishead.co.uk/

Acollonit. Així és com m’ha deixat la primera escolta de l’últim disc dels de Bristol, que feia 10 anys que no publicaven. I si jutgem pel resultat final, em penso que de vegades la opció de deixar passar el temps abans que un artista torni a expressar-se mercès a la seva obra serveix per a reinventar-se i aconseguir travessar els seus propis límits.

Si us he de dir la veritat, mentre escric aquest post escolto The Rip, una de les peces d’aquest Third que acaba de sortir al mercat, I se’m posa la pell de gallina. La barreja de sons i ritmes i la veu profunda i trencada de la Beth Gibbons floten literalment pel menjador de casa meva i la sensació de inquietud és tan palpable com la que puc sentir quan veig, escolto o admiro alguna peça d’art que connecta amb la meva forma de veure i interpretar les coses. I quan acaba aquesta, aleshores sona Plastic, encara més evocadora i estranya. Però és després (bé, ara, ja que m’havia aturat fins al següent tema que aconseguís tallar-me la respiració) amb Machine Gun, -probablement el tall més terriblement sec i aterridor que he escoltat en anys i que va més enllà del que és per a mi una simple cançó-, quan m’adono que això que escolto no és normal (podeu escoltar-lo al vídeo penjat més adalt). Patint dins meu aquesta metralladora sento vertader pànic i em pregunto si els Portishead han fet alguna mena de pacte amb el diable per a aconseguir crear aquest so tan capaç de dur-me a sentir coses que fins ara només la imatge havia aconseguit fer-me sentir.

No és, però, un disc fàcil. No ho és gens. Però em penso que cal fer l’esforç de tractar de comprendre’l, de intentar ser partícip del que pretén i de deixar-se anar, encara que sigui en una primera i única escolta, perquè és tan diferent als productes que estem acostumats a escoltar que és gairebé depurador per a les oïdes; un filtre del fet rutinari, de la repetició insulsa, que ens cola la porqueria i la despulla per a mostrar novetat. Escolteu-lo. Encara que l’acabeu detestant. Encara que l’acabeu odiant.

Us deixo aquí dos vídeos: un, de la cançó Only You del seu primer disc, Dummy, dirigit per un Cunningham excel•lent i del que ja he parlat en algun moment en aquest bloc però a qui no he acabat mai de fer justícia (ho faré, ho juro!). L’altre, l’All Mine, del seu segon CD, l’anomenat Portishead, i presentat amb un videoclip que... no puc definir amb paraules (veieu-lo i ja em direu).
Del seu tercer, aquest Third, només us demano que procureu escoltar-lo pels motius d’abans, i acabo fent-vos una confidència que justifica el meu consell: sempre he dit que si fos director de cinema m’agradaria dirigir el que dirigeix el Lynch. Que si fos escriptor, m’agradaria escriure el que escriu el Millàs, el Welsh o el Hunter S. Thompson. Bé. Si hagués de posar música a certs moments de la meva vida, o fes el cinema que m’agradaria fer... o mentre escrivís el que m’agradaria escriure, em penso que escoltaria els Portishead. Aconsegueixen arribar tan lluny amb els seu so com la imatge o la paraula. Ara mateix, i sol som soc a casa, només us puc dir que hauré d’apagar immediatament el reproductor de música. Estic certament acollonit i en algun moment he sentit sensació d’ofec, de vertadera angoixa. Malparits… com us ho heu fet?

BRUTAL FUCKING MURDER 

“I si avui fos demà? Tu estaries asseguda allà mateix, en aquell sofà, i tu i jo no estaríem ara tenint aquesta conversa…” 

Quan la Grace Zabrisikie li diu això a la Laura Dern, en uns cinc minuts que gairebé enceten la nova producció del director ianqui, comences a sospitar que la nova creació del Lynch tornarà a dur-te pels camins d’allò que mai encertarem a entendre. 

I cal entendre-ho tot? 

El Lynch més absolutament desbocat camina amb total llibertat per aquesta pel·lícula, que gairebé deixa en ridícul tota la seva narrativa cinematogràfica anterior, ja de per sí trencada i força experimental. O com a mínim personal. L’Inland empire neix d’una concepció molt personal d’entendre el cinema i si em permeteu, diria que l’art; també d’una concepció de la imatge i del so i de la manipulació d’aquests per a transmetre sensacions, o crear ambients que ens mostrin mons diferents, particulars i molt relacionats amb el que és oníric i amb l’irracional món del subconscient. La resposta radical del Lynch sempre es presenta embolcallada del que seria la més pura sensació, crec que amb una voluntat no tant elitista com necessària per a comunicar el que vol comunicar. O per comunicar com vol fer-ho. O potser simplement per a expressar el que sent de la manera que vol o necessita expressar-se. 

El David Lynch no és un creador de imatges absurdes que responen només a una voluntat transgressora de fer cinema; em penso que ell és molt més que això, i de tota la seva filmografia en dedueixo algunes coses que m’agradaria comentar de forma breu i a títol molt personal: 

1.     Que jo sàpiga, ningú ha dit mai que el cinema tingui la obligació de fer-se entendre o de perseguir una voluntat únicament lineal en relació a la seva narrativa o al seu llenguatge. No cal ser explícit perquè no hi ha cap llei “cinematogràfica” que així ho demani. I si el cinema continua essent un art plàstic té tot el dret de experimentar per a aconseguir ser una excel·lent forma d’apropar-se a la suggestió. En això, el Lynch és el millor o dels millors, i la seva capacitat per a ambientar, inquietar i endinsar-se en el terreny del que podria qualificar-se com a irracional és innegable. Per tant, si l’art és lliure per a la expressió, per què negar a un artista l’experimentació amb un medi que sovint se-n’s presenta de forma convencional per a narrar històries convencionals? 

2.     No podem pretendre que la visió general del cinema ens allunyi d’altres possibles formes d’entendre’l. És a dir, que el fet que entenguem de manera general que el cinema està regit per a una sèrie de convencions no implica que això sigui una veritat absoluta. De fet, si tot el cinema respongués al mateix tipus d’enfoc a l’hora de narrar no hi hauria cap possibilitat d’evolucionar o fer-lo créixer... ni d’explorar noves formes expressives i nous i diferents llenguatges. En aquest sentit, cal experimentar, i en això torno a reivindicar el Lynch com un dels millors... 

3.     És absolutament comprensible que a moltíssima gent no li agradi el seu cinema... de la mateixa manera que ho és que a molta gent no ens agradi el Rambo, el Rocky Balboa, Los supersalidos i moltes d’altres. A mi el que em rebenta és que a nosaltres, a qui ens agrada el Lynch, o el Greenaway (que per cert no m’interessa) o molts d’altres fora del que seria el circuit més comercial (per dir-ho d’alguna manera) ens anomenin frikis o pedants, i en canvi si veus l’Stallone assassinant amb una ganivet a tort i a dret xinesos, vietnamites o el que sigui no ho siguis i a més guanyis el plus de la “normalitat”: per aquí no hi passo. Au vinga! Qui és el pedant, el prepotent ara? No jutgem tant i gaudim més, aprendrem moltes més coses. 

4.     Em penso que el Lynch no rebutja l’argument en cap de les seves propostes, però el veig molt més interessat en el fet de transmetre sensacions; amb això vull dir que ens trobem davant un creador d’atmosferes més que d’un narrador de històries, però cal tenir en compte que també n’explica, i de molt interessants. El “problema” aquí (per dir-li d’alguna forma) és la necessitat de l’espectador de comprendre, de seguir i resseguir una història. Per a gaudir de la funció, amb el Lynch cal deixar-se anar. Si no ho fas, difícilment entraràs en el seu cinema.  

En definitiva, volia fer saber als seguidors d’un cinema diferent o que tinguin ganes de veure fins a quin punt es pot experimentar amb aquest medi, que no es perdin aquesta pel·lícula. Als seguidors del Lynch no cal que els digui res, perquè de ben segur que ja fa temps que saben que la van posar a la venda... En general, doncs, gaudiu-la o detesteu-la... però sisplau, no pontifiqueu amb els adjectius: tot té el seu valor sempre, i en tot cas les coses et poden agradar... o no. Acceptem el què és diferent, perquè sempre enriqueix. O no és així?

Espanya. 2007
Director: Nacho Vigalondo
Productors: Esteban Ibarretxe, Eduardo Carneros, Javier Ibarretxe
Coproductors: Santi Camuñas, Jorge Gómez, Norbert Llaràs, Jordi Rediu
Guió: Nacho Vigalondo
Fotografia: Flavio Labiano
Muntatge: José Luis Romeu
Música: Chucky Namanera
Direcció artística: José Luis Arrizabalaga, Arturo Garcia “Biaffra”
So: Asier González
Efectes especials de maquillatge: Plan 9
Efectes digitals: Mentopia
Vestuari: Estíbaliz Markiegi
Durada: 90 minuts.
Intèrprets: Karra Elejalde, Bárbara Goenaga, Nacho Vigalondo, Candela Fernández

Sitges. Auditori. Dia 12 d’octubre del 2007. 18 hores de la tarda. Estic al cine clapant, o mig clapant. Fan la nova del Kitano. Sense comentaris: direm que no m’interessa i el Kitano SEMPRE m’havia interessat!). Miro el mòbil sense parar, miro l’hora, perquè espero -tots esperem, les entrades estan esgotades des del primer dia- la següent pel·lícula des de fa ja temps. I de cop, un llumet: missatge. El meu amic Àlex és a Sitges, ell i la seva companya, la Mari Ángeles. Em comenta que és per allà fora i que si no estic massa emmerdat ens podem trobar. Contesto que tal com surti del cinema aniré a la cua, i que els esperaré allà mateix. Acaba el Kitano (per fi! Quina decepció...) i surto a trobar-los.

Explico això per tres motius: primer per esmentar l’Àlex, el tercer tio més freaky que conec, darrera és clar del Benet (jajaja) i del meu cunyat. Després perquè durant molts d’anys va ser un fidel acompanyant als festivals de Sitges i amb ell he vist coses tan impactants com l’Akira del Katsuhiro Otomo (al Prado i en anglès sense subtítols), del 1988, o el Tetsuo, the iron man del Shinya Tsukamoto, del 1989. Sempre, o moltes vegades, pel·lícules diferents, no massa habituals (tot i què l’Akira esdevindria un èxit important a nivell internacional, o almenys en el circuit d’anime, tot un fenomen en el seu moment). Fins i tot el recordo patint la meravellosa Lost Highway del Lynch al costat meu i de la meva germana, i escoltant pacient després la meva defensa entusiasta, de vegades penso que irracional (i què!!!) de la pel·lícula esmentada i el seu autor.En tercer lloc, l’esmento per la conversa que tenim. En ella hi ha dos motors de funcionament: l’un el propi Festival. L’altre la pel·lícula que sóc a punt de veure. En el primer cas, detecto en l’Àlex que alguna cosa ha canviat, amb el temps, per a ell, i en relació al Festival. La màgia, en diu. Té raó. Ha perdut màgia. El fet de veure’s desplaçat cap al Melià el va transformar en quelcom diferent i que moltes vegades penso que no com el mateix Festival volia... Però en tot cas. El Retiro i el Prado continuen al seu lloc fent passar grans estones a tots els malalts del gènere, i sempre ens quedarà això! (esperem...).

Faig, però, constar un detall aquí i ara: sí, potser s’ha perdut la màgia, però... tots dos ens tornem a trobar aquí. I ho celebro. I més tenint en compte que malgrat gairebé no ens veiem mai, un cop l’any (mínim) ens posem en contacte, i el culpable és el Festival. Continuo, doncs, més que agraït per tot el que deu dies allà són capaços de fer per a mi. Àlex: això no t’ho vaig comentar. Si em llegeixes, que quedi “para la posteridad”.

I després del bocata ràpid i la beguda que porto en la meva luxosa bossa Carrefour, em pregunta que com va el nivell i què vaig a veure ara. Per quina pel·lícula estic fent cua. Li dic que el nivell no mata, però que he vist coses interessants (com ja sabeu pel bloc). Li esmento pel damunt de la resta À l’Intèrieur, The fall i El rey de la montaña (hi ha els articles disponibles aquí mateix), i REC (del Jaume Balagueró y el Paco Plaza, dels qui parlaré en un altre moment). I li explico que ara veuré Los Cronocrímenes, ópera prima del Nacho Vigalondo que ja ha recollit algun premi en algun festival de força qualitat. Em pregunta de què va, això, i li dic que no ho sé ben bé (com la majoria de les vegades que veig les pel·lícules aquí) però que el què he anat esbrinant per Internet sembla molt i molt interessant. Fa cara d’escepticisme, han estat moltes porqueries vistes aquí durant molts anys que prometien moltes coses. Però em penso que aquest cop s’equivoca.

Un cop vista, estic content: he vist quelcom interessant, dinàmic, nou... tot i no ser nou, és clar... L’hora i mitja més entretinguda en el que va de festival. I això que l’endemà s’acaba! Potser no la millor hora i mitja, però sí hi està molt aprop. I el concepte no és nou, tot plegat ja sonava. Viatges estranys, personatges fugint, nerviosos, tensos, patint... tots amunt, avall, amunt, avall... Endavant, enrere, endavant, enrere... I un Karra Elejalde que sempre m’ha encantat enmig de tot plegat procurant aconseguir no perdre’s en un laberint de confoses intencions...

Als “meus” alumnes (trobo que fa com gràcia aquí el possessiu i el que d’ell se’n deriva...) sempre els hi explico que els temes ja estan inventats i que el que fa diferent una obra és el tractament d’aquests, l’enfoc, l’estructura narrativa... Pel·lícules com Memento (Cristopher Nolan, 2000) o Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994) serien molt diferents sense la manera que tenen ambdós directors d’estructurar les seves històries. I tot i què el Tarantino es considera a sí mateix més escriptor que una altra cosa (llegir el magnífic article del Cahiers du cinema, nº2 edició espanyola en el que explica això i moltes altres coses) també és un bon narrador, i ja no parlo d’un Nolan que ens ha regalat dues meravelles més com són el nou Batman (Batman begins, 2005) o sobretot The prestige (2006). Com deia, la seva “desestructuració” les fa especials, molt diferents, les dues primeres cintes, malgrat s’hagin escrit fulls i fulls que argumentin la falta d’originalitat de la proposta “tarantiniana”... (què fàcil és carregar-se algú i que difícil, en canvi, reconèixer els seus mèrits, oi?).

Amb Los Cronocrímenes, molt em temo que neix un nou narrador de la “nova estructura”: d’aquest noi, el Nacho Vigalondo, en sentirem a parlar. Se’l veu fort, segur de sí mateix, i dirigeix amb ma ferma una idea que és enrevessada no només fent-la digerible, sinó també elevant-la i convertint-la en una història molt més interessant del què a priori semblava. Si us explico l’argument m’entendreu: una parella (Karra Elejalde i Candela Fernández) volen passar uns dies de tranquil·litat a casa i quan es disposen a fer-ho, ell veu per casualitat, al bosc que envolta la casa, una noia que es despulla. Això el fa anar a veure què passa i allà topa amb un misteri perillós: la noia, despullada, sembla morta i està estesa repenjada en un arbre. Ell la contempla quan de sobte un misteriós personatge que du una bena rosa al cap l’ataca amb unes tisores. En la seva fugida, acaba entrant en un misteri desconcertant que quan s’engega ja no deixa d’aturar-se fins al final de la cinta.

Ho enteneu ara? És allò de “nada nuevo bajo el sol”. O almenys, aparentment. Però, és diferent? Sí. I què és que té de diferent? Doncs... moltes coses.Per començar, que la història, sense ser fresca, ho és, i molt. De nou pel tractament. Hi ha un fet diferenciador que converteix tot en quelcom nou i agradable de veure, que en aquest cas penso que és, la barreja de gèneres. A la pel·lícula et passes bona part de l’estona intentant averiguar si el que veus és terror, humor, o ciència ficció. I això no només no l’afecte negativament, la història, sinó que la converteix en una història especial. I l’element que no us he explicat i que fa que tot esdevingui diferent, és que aquest home, en un moment de la cinta, es veu pels prismàtics a sí mateix, veu la seva dona i la seva casa i no veu ni noia ni “home del sac”. Què coi està passant? Ah! No us ho penso pas dir, això, només faltaria que ara ens carreguéssim l’argument i les ganes (poques) que té últimament la gent d’anar a una sala de cinema a veure una pel·lícula en condicions, com s’ha concebuda, com s’ha de veure...

Només dir-vos que val la pena. Només comentar-vos que ho passareu bé. Tots vosaltres. Aficionats al terror, a la ciència ficció, al drama... i a la comèdia, fins i tot. Que quedarà tot lligat, i ben lligat al final de la pel·lícula, que això tampoc us decebrà. I que quan acabi, només us sabrà greu això, que hagi acabat. I tot plegat ja és molt en part del cinema d’avui dia.

Acabo dient que si no especifico més és per prudència: no vull carregar-me la pel·lícula, la il·lusió. I que el que escric per aquí és més terapèutic que una altra cosa, el meu homenatge particular al cinema. No cal que em prengueu massa seriosament...

Quan aquell dia surto de l'Auditori el vent em copeja la cara. Ara veuré... I’m a cyborg, but that’s okay, del Pank Chan-Wook , director de l’anomenada “trilogia de la venjança” constituïda per Symphathy for Mr. Vengeance (2002), Old boy (2004) i Symphathy For Lady Vengeance (2005). En tinc ganes, moltes ganes, però... potser no d’anar-hi sol, no ara mateix. I aquesta és, avui, la llàstima: quan surto dels Cronocrímenes no hi és, l’Àlex; no la puc comentar amb ell com hauríem fet temps enrere. És cert que ja no té la màgia d’abans, tot plegat. Però el que també és cert és que si t’agrada el cinema, si t’agrada de debò, el que trobo de vegades més a faltar és la companyia pel comentari final. I això no ho has de perdre. No ho perdis Àlex. Aquest any no ha pogut ser, però us vull aquí l’any vinent, a tu i a la Mari Àngeles. O trucaré al Vigalondo perquè em deixi la seva màquina (...) per fer-ho possible. Merda! Ja he dit més del que volia dir...