1. Introducció
2. Els orígens de la xarxa en català
3. La febre de l'or
4. Una xarxa normal
5. Què va malament?
6. El paper de les institucions
7. El català, un cas d'èxit a Internet. Internet, un cas d'èxit per al català

1. Introducció

Hi ha una pàgina web que es diu Alexa [www.alexa.com]. Alexa ha creat un servei molt interessant que avalua i estudia el nombre de visites que té cada pàgina web del món, o ho fa, com a mínim, amb uns quants milions d'elles. Més que suficients. De les dades d'Alexa, garbellades treballosament, hi ha alguns indicis que permeten mirar, per primera vegada amb una certa solidesa, el panorama de les llengües a Internet. Per exemple: entre els deu webs més visitats del món n'hi ha sis en anglès, però tres en coreà i un en japonès. Entre els vint-i-cinc més visitats l'embat asiàtic (sorprenent a primera vista) és més gran encara: nou en coreà, tres en xinès i un en japonès contra quinze en anglès. I si el càlcul es fa sobre els cinquanta webs més visitats del món aleshores la victòria és clara: vint-i-un webs, vint-i-un!, en coreà, dèsset en anglès, sis en xinès i sis en japonès. Sorpresos? La xarxa, segons com es mire, parla coreà?

Mirant més dades, el primer web en cap idioma llatí apareix en el número seixanta-nou de la llista i correspon a un web brasiler, per tant en portuguès. Entre els cent primers webs del món, curiosament, n hi ha tres en portuguès i un en italià. Però cap ni un en francès, espanyol o alemany, per dir tres llengües poderoses. Per trobar els primers webs en aquests idiomes cal calcular sobre la base dels dos-cents webs més visitats del món. I aleshores sí. Entre els dos-cents webs més visitats del món es troben pàgines en les llengües ja esmentades (anglès, coreà, japonès, xinès, portuguès i italià) i també en alemany, francès, italià, suec i espanyol espanyol de Mèxic, bàsicament. Si la llista s'allarga als cinc-cents webs més importants aleshores apareixen també l'holandès, el danès, el grec, l'hebreu, l'àrab, el rus i el noruec. Però dir que apareixen vol dir que hi ha un o dos webs en aquestes llengües, tres com a molt, que se situen entre els cinc-cents més importants del món. Així doncs només hi ha divuit llengües entre els cinc-cents webs més visitats del món, webs que acumulen la major part del tràfic mundial. El primer web en català, el de «La Caixa», [www.lacaixa.es] apareix en la posició 1.293.

Són sorprenents aquestes dades? Insòlites? No massa. No massa si es creuen amb el nombre de persones connectades a la xarxa. Aleshores es pot observar que guarden una proporció raonable. La distribució geogràfica dels usuaris d'Internet al món dibuixa un mapa fortament marcat en poques àrees. Hi ha una taca molt gran en algunes zones dels Estats Units (bàsicament a Nova Anglaterra, a Califòrnia, a Florida i a la densitat de Nova York i Nova Jersei...). Hi ha una altra taca consistent en algunes àrees de la Unió Europea (Gran Bretanya, Holanda, Alemanya, nord d'Itàlia...). I hi ha unes taques intensíssimes a Israel, el Japó, Corea del Sud i Taiwan. Això, parlant en nombre absolut d usuaris, vol dir que, aproximadament, hi ha cent seixanta-vuit milions de ciutadans dels Estats Units amb connexió a Internet, seixanta- nou milions de japonesos, cinquanta-nou milions de xinesos, quaranta-un milions d alemanys, trenta milions de britànics, vint-i-set milions de coreans, ... o més de sis dels nou milions de suecs ja que aquest país, amb el 68,5% del total de la seua població amb accés a Internet, és el país més connectat a la xarxa. O poc li falta per disputar-se el lloc capdavanter amb Corea del Sud.

Pel que fa al conjunt de l'Estat espanyol hi ha desset milions de persones que tenen accés a la xarxa, segons Nielsen NetRatings. Pel que fa al nostre país, l'Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) [www.aimc.es] elabora de manera sistemàtica un seguiment de l'accés a Internet per comunitats autònomes segons aquestes dades, el març de 2003 el 27% dels ciutadans de les Illes, el 21% dels ciutadans del País Valencià i el 28% dels ciutadans del Principat estan connectats a la xarxa (no hi ha dades semblants d'Andorra o la Catalunya Nord). Això, partint de la base més o menys assumida dels onze milions de ciutadans als Països Catalans ens podria donar una xifra aproximada que s'acostaria als tres milions d'usuaris; i no tots ells catalanoparlants.

Posant ara en context aquesta xifra cal concloure que hi ha, com a màxim, com a màxim!, uns tres milions de catalanoparlants a la xarxa. Contra, per exemple, uns vint-i-set milions de parlants del coreà. O uns vint-i-cinc milions de parlants de l'italià, o més de sis milions de parlants del suec. Aquestes són les xifres i aquesta és per tant la divisió en la qual juga el català. Però: com ho fa? què tal li va? Un repàs a la història de la presència del català a la xarxa i de la seua realitat actual porta forçosament a afirmar que li va molt millor del que hauria estat previsible si es fa cas de les dades demogràfiques del país, de la llengua i del nombre de persones connectades. Però, també aquest mateix repàs, ha de portar a entendre que tot això no passa perquè sí ni ha estat fruit de casualitats més o menys afortunades. Molta gent hi ha ficat el coll per aconseguir fer de la presència del català a Internet un dels escassos «exemples d'èxit» lingüístic que el català s'ha pogut apuntar els darrers anys.

2. Els orígens de la xarxa en català

Quan es van crear els primers webs al nostre país, a l'any 1993 i 1994, la majoria eren en anglès. No era estrany. Ja que en aquell moment el web era un fenomen absolutament minoritari, centrat en els ambients universitaris. Els qui viatjaven virtualment només es relacionaven sobre la base de temes molt especialitzats, normalment eren professors universitaris i per a ells l'anglès, com a mínim llegir en anglès, no era un problema.

El primer web català el varen crear a la Universitat Jaume I de Castelló, Jordi Adell i els germans Carles i Antoni Bellver. Era un web molt limitat si el mirem amb els ulls d'ara (tenia una sola plana), però tenia el valor de ser un dels cent primers webs que varen existir arreu del món. La pàgina només contenia el logotip de la UJI i quatre vincles. Segons recorden els seus autors (perquè el document original no es conserva enlloc), «eren quatre icones en columna, amb un parell de frases a la dreta de cadascuna i el corresponent enllaç». Els quatre espais contenien una mena de benvinguda a la Universitat Jaume I en anglès, un vincle al directori del personal del centre, directori que estava en català, un altre al servidor Gopher que ells mateixos havien creat un any abans i un enllaç al sistema de dades de la Biblioteca de la UJI que també estava en català. Tot plegat, instal·lat en una venerable màquina Hewlett-Packard de l'època (sobre el model exacte de la qual hi ha una certa polèmica) i batejada amb el nom de Pere III... seguint el costum dels informàtics de la universitat de batejar cada màquina amb un rei de la corona catalana. Aquell, tan concret, era l'inici de la Internet catalana, precursor ja de moltes coses que vindrien després.

El maig de 1995, i encara amb poquíssims webs en marxa arreu del món es posava en marxa La Infopista, el directori que anava a ser el precursor de VilaWeb [www.vilaweb. com]. La Infopista contenia una seixantena d'enllaços a tots els webs que tenien alguna relació amb el nostre país relació que en alguns casos era excessivament benevolent i laxa. Entre aquells webs fundadors un percentatge ja important estava en català. I en la nostra llengua tant hi havia webs d'astronomia (com la del Grup d'Astronomia), com revistes de ciència-ficció (Contes per a Extraterrestes), com les incipients pàgines d'esports (L'expedició de l'UPC a l'Everest) o de grups socials com el Moviment d Objecció de Consciència de València. La trampa era òbvia: la majoria de webs estaven en servidors universitaris perquè aquests servidors eren en la pràctica i aleshores els únics assequibles. Així, el web del Grup d'Astronomia estava al Centre de Supercomputació de Catalunya, el de Contes per a Extraterrestes a la Jaume I de Castelló, el de l'expedició a l'Everest estava a la UPC i la del Moviment d'Objecció de Consciència a la Universitat de València. I com que estaven en àmbits universitaris, neixien en àmbits universitaris i s'adreçaven a un públic universitari bàsicament, la normalitat del català era aclaparadora.

Van ser uns anys enormement il·lusionants on especialment la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat de les Illes Balears, però també totes les altres universitats del país, varen saber fer de pal de paller indiscutible de la xarxa. I la varen catalanitzar en la base. Perquè en aquells moments qui arribava al web el trobava, naturalment, expressat en català. Algun dia, caldrà reconèixer públicament aquest esforç de les universitats, dels departaments, professors i investigadors que varen entendre que aquell recurs escàs que era la web no es podia limitar a funcions acadèmiques estrictes. Sense això, sense aquesta intuïció, sense aquesta capacitat creativa, les coses no serien com són avui.

3. La febre de l'or

Especialment perquè immediatament després de l'etapa universitària va arribar l'especulativa. I aquesta va ser profundament desfavorable per al català. Tant, que va arribar un punt que semblava que acabaria amb la presència de la llengua catalana a Internet. O que la deixaria en un racó secundari i folkloritzant.

Vist des d'avui és bastant difícil explicar com va passar tot el que va passar en aquells anys d'especulació i bogeria financera. Milions i milions de les velles pessetes es van canviar de mans sense massa sentit en una cursa embogida fomentada en la ignorància del que s'estava fent, en una ànsia no dissimulada de guanyar el màxim de diners en el mínim de temps possible i en el mimetisme babau del que passava a Amèrica. Una part d'aquesta cursa consistia precisament a creure que Internet era sobretot un mitjà global i que aquesta globalitat (en el nostre cas) es plasmava en la invasió d'un suposat mercat llatinoamericà que el temps ha demostrat no solament que era inexistent sinó també que intentar crear-lo era començar a soterrar diners en un pou sense fons i sense sentit.

Siga com siga, el cert és que la «febre del (suposat) or» es va apoderar del país i no va quedar ni una sola empresa d'Internet sense tocar. Les ofertes esbojarrades de compra queien del cel amb una facilitat pasmosa, sempre amb la promesa d'assaltar el món a partir del petit negoci inicial.

Tant es va apoderar aquesta febre del país com perquè esclatés el deplorable cas Olé. Deplorable primer, en la perspectiva dels anys passats, per l'evident innocència (per dir-ho d alguna manera) de milers de persones que es van veure enredades en una trampa matussera. I no solament de milers de persones anònimes i poc coneixedores del mercat o de la tecnologia. No. Les hemeroteques són molt cruels i estan plenes de declaracions d'importants dirigents empresarials i polítics del país que enalteixen en aquell moment l'Olé com el model a seguir. I encoratgen la gent a seguir el seu exemple. Els pocs, poquísims, que varen discrepar ja aleshores en públic i per escrit i que varen denunciar els fets, entre ells l'autor d'aquest article, són molt conscients de la soledat en la qual varen viure aquells anys terribles.

Des del punt de vista de la llengua, a més, l'afer Olé va tenir unes conseqüències nefastes que encara s'arrosseguen avui. Cal recordar que el cercador (com tothom sap, avui ja inexistent) estava creat amb diners i en els locals de la Fundació Catalana per a la Recerca. Malgrat això aquell cercador va excloure els webs en català del seu repertori. És a dir, que si algú intentava registrar un web en català a la base de dades de l'Olé, aquest li responia afirmant que no podia ser i que no podien registrar- la, explícitament, per estar en català. Com que la història s'ha volgut confondre diverses vegades de manera intencionada més val refrescar-la una mica. Des dels seus inicis Olé va instaurar aquesta política consistent a no acceptar la inclusió en les seues pàgines de webs en català (cosa que no feia cap altre cercador del món, ni el Yahoo! que aleshores ja era el més simbòlic i que acceptava sense problemes webs en català). Era el moment en què alguns es pensaven que ocuparien tot el mercat llatinoamericà i en el qual aquests mateixos personatges pensaven que qualsevol mostra de catalanitat podia impedir aquest objectiu; un objectiu que, de tota manera, i com alguns ja varen afirmar aleshores, no havien d'aconseguir mai. Al Parlament de Catalunya, ERC va presentar una moció reclamant, no per quin motiu Olé estava en castellà (que això no ho qüestionava ningú), sinó com era possible que l'Olé prohibís el català, havent estat finançat amb cabals públics. La primera reacció per part de la Fundació va ser la de desqualificar els crítics. Després la de prometre un cercador en català que es diria Festa! i que mai no va aparèixer. I, finalment, la de desentendre-se'n. Uns mesos després Telefónica escenificava a través de l Olé la monumental operació especulativa que tots coneguem avui. I que podria haver escenificat amb qualsevol web de l'època. Perquè el cercador era irrellevant, com ho ha demostrat el pas dels anys, malgrat que alguns polítics intenten encara treure suc d'una història cristal·lina manipulant, conscientment o no, el que va passar. L'estil Olé, tanmateix, va marcar amb molta força l'època en la qual precisament es produiria el pas de la benevolent Internet universitària als taurons de la Internet comercial. I ho va fer deixant una petjada forta.

En general, es pot dir que per al món de la indústria i del comerç la primera notícia d'Internet, la primera que els va cridar l'atenció, va ser que hi havia una empresa catalana «oberta al món» (i això havien de traduir-ho per «en castellà, per tant») que es menjaria Amèrica Llatina i que anava a produir un negoci tan imponent com no s'havia vist mai. I un enriquiment colossal dels seus propietaris que no es va produir tampoc però que aleshores semblava creïble. Aquesta imatge va fer fortuna i varen ser moltíssimes les empreses que en seguiren les petjades: webs en castellà «perquè s'adrecen al món» oblidant que a qui primer s'adrecen és als clients propis. Algun dia algun economista hauria de comptar quants milions s'han enterrat alegrement a l'Amèrica Llatina en el nom d aquest discurs. N'hi haurà per fer-se'n creus.

Per altra banda, més enllà de muntatges especulatius, la bombolla va crear un altre problema greu en estratificar de manera vertical la xarxa sota les operadores telefòniques. Tant les que maldaven per competir amb Telefónica, com, encara més, aquesta, l operadora «dominant», que ara se'n diu.

Telefónica, en una acció que es podria qualificar de pràctica monopolística, va envescar el parany (Infovía) en el qual els proveïdors d accés acabarien quedant atrapats i, a partir d aleshores, va comprar tot el que se li posava al davant. I això va provocar que les altres competidores en el controvertit procés de liberalització de les telecomunicacions li seguiren el camí. Si Telefónica comprava Olé, aleshores Retevisión s' embarcava en l'onerosíssima compra dels drets de creació d'un Excite en espanyol * que desapareixeria als pocs anys, totalment inútil i sense aconseguir cap ni un dels objectius que s'havia fixat.

El procés d'estratificació vertical d'Internet sota les operadores telefòniques ha acabat destrossant la major part de la incipient trama empresarial pròpia de la xarxa. No queden pràcticament empreses purament Internet. I també ha capgirat la balança entre Madrid i Barcelona (i això té un gran impacte sobre la llengua) en favor de la ciutat on estan les seus centrals d aquestes companyies telefòniques les seus reals. Que no és Barcelona.

L'existència de companyies fortes de telecomunicacions a Barcelona hauria estat un gran al·licient per al desenvolupament d'empreses de continguts en la nostra llengua, que n'haurien estat per definició proveïdors. Però Menta, l'aposta més clara de totes i probablement l'empresa que més il·lusions ha creat en els últims anys, no va saber remuntar el vol. El fet és que ara no hi ha res a què agafar-se. Les empreses de telecomunicacions, en general, atrapades per una liberalització a mida de Telefónica i sense possibilitats de fer negoci real, volen pocs continguts de tercers i els que volen els volen en espanyol. O desenvolupen molt pocs serveis i els pocs que desenvolupen ho fan en espanyol.

Hi ha una dada enormement significativa al respecte: tots els grans cercadors internacionals ofereixen serveis en català i cap ni un dels portals espanyols ho fa. Matèria per a politòlegs, sense dubtes. Però també matèria de reflexió sobre el poder de la xarxa catalana. Perquè allà on el panorama cridava completament al pessimisme, de sobte va i apareix un escenari favorable. Una xarxa normal.

4. Una xarxa normal

La fase especulativa va ser molt dura i ha deixat, com s'acaba de dir, rèmores importants, però passada aquesta, i anatemitzada, la normalitat ha anat creixent de manera molt constant pel que fa a la xarxa catalana. I això l'ha fet, fins i tot consolidar-se més del que era d'esperar.

L'any 2000 van començar a aparèixer enquestes sobre la presència del català a Internet. La primera es va publicar a VilaWeb i estava realitzada per Jordi Fraginals a partir de cerques a AlltheWeb que prenien com a base models de llengües. L'estudi avaluava aleshores en prop de mig milió el nombre de pàgines en català existents a la xarxa. Aquest fet col·locava la nostra llengua en la posició denou respecte al total de les llengües usades a Internet. Però si es relacionaven les pàgines amb el nombre de parlants el català saltava a la quinzena posició. L'enquesta va tenir un fort ressò a la xarxa ja que en aquell moment era molt pionera i pràcticament no hi havia dades sobre la diversitat lingüística a Internet. Per això es va reproduir molt en grans webs americanes i es va publicar als mitjans especialitzats d'arreu del món, i va provocar de sobte interès, ni que fos per curiositat, respecte al català.

Mentrestant algunes iniciatives començaven a posar les bases de la «comptabilitat» del català a la xarxa. Per una banda, la campanya «indexem en català» [www.iula.upf. es/altres/pub/indexem/indexem.htm] i per una altra l incipient treball de Softcatalà [www.softcatala.org] ajudant a integrar el català als grans cercadors internacionals.

La primera d'aquestes iniciatives, «indexem en català», la va engegar el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Lluís de Yzaguirre, i consistia a reclamar a tots els creadors de pàgines que indicàrem el fet que estava en català afegint en el format HTML el metaname «català» *: Això permetia als cercadors internacionals «reconèixer» les pàgines en català i comptabilitzar-les de manera fàcil i concreta. També es va elaborar una llista de mots buits en català [www.iula.upf.es/altres/pub/ca_stop.htm] que es va posar a l'abast de qualsevol cercador per tal que aquests tingueren una manera correcta d'identificar les pàgines en català i de negligir totes les paraules gramaticals i altres paraules buides a l'hora de fer un índex. Aquesta era una feina imprescindible si es volia aconseguir que el català fos present en aquells cercadors. Yzaguirre també va ser responsable aleshores d'una petita trampa que va permetre en un primer moment cercar webs en català a través d Altavista [www.altavista.com] o de Google [www.google.com] un nou cercador que esdevindria en molt poc temps el punt central de la xarxa al món. Aquesta petita trampa consistia a cercar d'acord amb una sintaxi peculiar que era «+(paraula) +és +(dels quan què)». D'aquesta manera el cercador cercava la paraula desitjada i mirava si a la mateixa pàgina figurava també l'expressió «és» i una o més de les tres altres expressions. El descobriment, sensacional, era que si una pàgina web contenia les paraules és i com a mínim una de les paraules dels, quan o què aleshores aquella pàgina estava sens dubte en català. La fórmula va costar de trobar (va ser complicat, per exemple, trobar diferències entre paraules essencials en català i en romanès) Però un cop localitzada la fórmula, aquesta va precipitar molt els esdeveniments.

Per una banda, va demostrar el que després seria una constant: que la iniciativa particular, la qualitat i l enginy podrien fer un paper determinant en la batalla pel català a la xarxa. I d altra banda, va demostrar a les empreses i als grans cercadors que seleccionar el català, i afegir-lo com una opció, no era ni costós ni difícil.

I el març de 2001 tot això va esclatar. Per una banda Altavista i AlltheWeb van ser els primers grans cercadors internacionals en obrir un portal en català. I per una altra Google va rebre una fortíssima campanya de correus reclamant una versió en català. El 16 de març, concretament, Google va obrir el web en català, en el qual portaven treballant des de feia temps amb el suport de l organització Softcatalà. Primer van traduir la interfície i ben aviat van adoptar la possibilitat de fer cerques exclusivament en català. Com que el poder de Google començava a ser ja aleshores tan gran la seua iniciativa anava a ser ràpidament seguida per altres. El gener de 2002, Lycos se sumava als portals internacionals que obrien seccions en català * i pràcticament ja no quedava ningú sense. A banda de Lycos, Altavista, AlltheWeb i Google també havien inclòs el català Euroseek i Yahoo!

El cas Yahoo! va moure una certa polèmica. I això perquè totes les iniciatives anteriors s havien fet o bé com una tàctica comercial dels portals internacionals o bé pel suport i la mobilització de la comunitat internauta catalana. Sense demanar res a canvi, ni cap subvenció. Yahoo!, en canvi, va crear un portal en català (el desembre de 2001) a canvi de vuitanta milions de pessetes aportats per diverses institucions *.

Cal parar un esment especial a l'enorme activitat realitzada des de 1998 per Softcatalà. Softcatalà és una organització sense finalitat de lucre, l'objectiu bàsic de la qual és fomentar l'ús del català a la informàtica, Internet i les noves tecnologies. Està formada per professionals, estudiants i usuaris que abasten els camps propis d'una organització d'aquestes característiques: enginyers informàtics, filòlegs, dissenyadors i traductors que realitzen aquesta feina d'una manera desinteressada. Softcatalà ha estat la responsable en tots aquests anys de la traducció i adaptació al català de dotzenes de programes (bàsicament de codi lliure) amb una eficàcia demolidora ja que han aconseguit, sense reclamar mai ajuts, omplir la pantalla amb versions de tots els programes necessaris per al dia a dia d'un usuari normal. Des de l'Open Office al Navegador. La credibilitat que els ha donat el seu alt nivell de qualitat i independència els ha convertit a més en una referència moral de primer nivell a la xarxa en català. I, a més, ells van ser els qui varen convèncer Google i el varen ajudar a establir una àrea catalana dins seu.

Els anys que van entre el 2000 i el 2002 varen ser, doncs, els decisius per a sedimentar la presència del català a la xarxa. Una presència que no havia estat posada mai en dubte però que havia estat qüestionada de forma clara en els anys de la voràgine especulativa. La fase final d aquesta voràgine va coincidir, però, amb la cristal·lització de molts projectes en català com els que ja s han explicat i també amb la consolidació d un nivell d audiències notable per als principals webs en català. Fet que va acabar de dissipar els dubtes sobre la potencialitat de la xarxa per a la nostra llengua.

I ja al gener de 2003 les dades d'Alexa * van permetre constatar que entre els vint mil webs més visitats del món n'hi havia deu de catalans: A banda el ja esmentat de «la Caixa» [www.lacaixa.es], el més visitat de tots els catalans, quatre eren d institucions: Generalitat de Catalunya [www.gencat.net], Generalitat Valenciana [http://www.gva.es/, Ajuntament de Barcelona [www.bcn.es] i Servei de Telemàtica Educativa de la Generalitat de Catalunya [www.edu365.com]. Dos eren d'universitats: el de la Universitat de Barcelona [www.ub.es] i el de la UOC [www.uoc.edu]. Dos més eren de mitjans de comunicació: el de El Periódico [www.elperiodico.es] i el de VilaWeb i el darrer era el del F. C. Barcelona [www.fcbarcelona. es]. Era una dada que indicava que s havia consolidat un nucli de webs amb una audiència forta que afegia un nivell més a la peça bàsica, que era l'existència de nombroses pàgines web en català. Ara es podia dir que no solament n'hi havia molts, sinó que també n hi havia de potents.

Altres mètodes de comptabilitat han servit per a confirmar encara més l'existència d'aquest nucli de webs amb un públic nombrós en català que fan de pals de paller d'una comunitat molt àmplia. Així les dades de l'OJD situen, per exemple, La Caixa com el banc més visitat, o El Periódico i VilaWeb en la banda alta dels diaris amb més lectors en el conjunt de l'estat. La web de TVC [www.tvcatalunya.com] queda també entre les més visitades en l'apartat de televisions. I altres webs com la de l'Avui [www.avui.com] ocupen llocs importants. En el cas de l'Avui cal destacar, a més, que va ser el primer diari de l'Estat que va ser present a la xarxa i ha fet sempre una aposta molt rotunda per esdevenir un autèntic diari de referència a Internet.

Però més enllà de les puntes de l'iceberg, sens dubte el que dóna consistència a la xarxa en llengua catalana és la seua enorme extensió. Si es va a dmoz [www.dmoz.org], el directori de codi lliure vinculat a Google es troba que, segons dades de juny de 2003, hi ha registrats 27.764 webs en català. Una xifra important. Sobretot si es compara amb el nombre de webs en idiomes com ara el txec (11.201) el rus (18.633), el noruec (12.289) o el suec (37.654). I cal no oblidar que Suècia és el país més connectat del món i que hi ha més del doble d'usuaris de llengua sueca que de llengua catalana.

Aquest nombre tan alt de webs en català té, a més, un parell de característiques molt importants, que cal destacar. La primera és que s'hi troba de tot. Des de la més alta cultura a la pornografia. Des de les webs personals als grans projectes institucionals. Des de webs elementals d una sola pàgina a projectes complexos i que són difícils de trobar en altres llengües. Un bon exemple seria el web del Diccionari Català-Valencià-Balear [http://dcvb.iecat.net//], un dels diccionaris més complets accessibles en qualsevol llengua del món de manera completa a través de la xarxa. Curiosament cal dir que el diccionari ha estat digitalitzat a Pondichery, una ciutat-estat al sud-est de l'Índia. Una altra paradoxa (o no) de la globalització.

La segona característica essencial del fenomen és que és molt homogeni territorialment. Avui ja no queda cap comarca dels Països Catalans on no trobem webs en llengua catalana i en la majoria dels casos els webs més importants són els de llengua catalana. Això és molt significatiu, especialment significatiu, ateses les dificultats per concretar aquest marc per altres vies. Internet, salvant les barreres geogràfiques i administratives, ha aconseguit fer realitat el concepte de comunitat cultural o nacional catalana que en canvi no s ha pogut construir de manera ostensible en la vida presencial.

Tanta és, de fet, la consistència de la xarxa catalana, ara mateix, que quan apareix un nou fenomen aquest és ràpidament assimilat. Per exemple: la darrera moda a la xarxa són els blogs. Doncs bé, la primera anàlisi lingüística dels blogs existents a Internet l'ha fet NITLE Blog Census [www.blogcensus.net/?page=lang]. I ho ha fet gràcies a un algorisme estadístic que identifica la llengua amb què s han redactat els diaris personals consultables a la xarxa. I, segons les dades obtingudes, el català ocupa la dotzena posició, ja, amb més de 1.600 blogs o bitàcoles. La xifra, tot i que és molt lluny dels 260.318 weblogs indexats en anglès, és força superior a la de llengües com ara el noruec, el suec, l'hongarès, el polonès, el rus i l'àrab, cap de les quals no supera els 500 blogs. Una altra dada: el català és una de les primeres llengües que té assistents virtuals personals, com ho és la Maria, creada per l'empresa sueca Artificial Solutions [www.artificialsolutions.com] i l'èxit de la qual ha sobtat als seus mateixos creadors.

5. Què va malament?

Tot i el balanç positiu de la presència del català a Internet, tal com ja s'apuntava abans, si un espai hi ha, ara mateix, que resulti difícilment permeable, és el del comerç i les empreses. Des del juny de 2002 l'associació WICCAC (Webmàsters Independents en Català, de Cultura i d'Àmbits Cívics) [www.wiccac.org/] va elaborant un baròmetre sobre la presència del català als webs d'empreses i organitzacions. Els seus resultats són inquietants, per més que els autors avisen que es tracta d un sector concret de la xarxa.

Segons les darreres dades d'aquest baròmetre, que analitza més d'un miler de webs d'empreses, el català a la xarxa gaudeix de bona salut en sectors com ara cercadors i directoris, fires i salons, diaris, ongs, teatre o església. Però, en canvi, té una situació deficitària en àrees molt importants de l'àmbit econòmic. Per exemple, cap marca d'automòbils fa el web en català. O només una de les empreses de treball temporal el gasta. O cap de les institucions de l'Estat*. En conjunt, tanmateix, d'un total de 1.197 webs estudiats, principalment d'empreses o institucions, n'hi ha 492, és a dir el 41,48%, que tenen versió en català.

Però hi ha situacions difícils de raonar. Entre les empreses estudiades n'hi ha algunes que tenen una implantació forta al país i usen amb regularitat la llengua catalana en la seua relació quotidiana amb els clients tradicionals a través d'altres suports. En canvi a la xarxa l'ignoren completament. Així, empreses que no s'atrevirien a evitar el català en la seua publicitat al carrer o a la premsa escrita o a la televisió o en les seues relacions privades amb els clients, ho fan, en canvi, al web. L'efecte Olé, encara?

Més coses que van malament: la inexistència d'empreses potents catalanes en el mercat de les telecomunicacions. S'ha dit abans però s'ha de repetir. Només cal preguntar-se, a manera de paràbola, quina és la SEAT de la societat digital al nostre país. Igual que l'empresa d automòbils va ser un gran instrument per crear una trama important d'empreses auxiliars, es pot pensar que sense un operador potent de lleialtat local el català té un peu coix. O més ben dit: hi ha raons per pensar que un operador local poderós de telefonia facilitaria molt les coses i ajudaria a créixer amb més ímpetu la xarxa en la nostra llengua. I encara un tercer problema a analitzar: Internet parla català amb molta normalitat però i els ordinadors? què parlen els ordinadors? Resulta inquietant pensar que la xarxa és l'excepció en un món on costa tant de trobar un Windows que funcione en català o un telèfon mòbil amb els comandaments en català disponibles o un proveïdor d'accés que facilite les instruccions i la línia de suport en la nostra llengua.

Segurament ara caldrà actuar amb accions contundents per desfer aquest dèficit que és més incomprensible encara a la vista de la fortalesa de la xarxa en llengua catalana.

En aquest sentit cal dir que una gran esperança és la difusió cada vegada més gran de les solucions basades en codi obert com és el Linux. Així la majoria de les grans distribucions d'aquest sistema operatiu com la Mandrake, la Debian o la Knoppik es troben completament traduïdes en català. Altres distribucions com Suse o RedHat també estan en català amb petites excepcions, com les eines d'instal·lació o administració. I hi ha una gran abundància de programes disponibles per als usuaris de Línux en català. I també un gran nombre de programes de codi lliure per a Mac o Windows traduïts i accessibles a través de la xarxa o de diverses edicions en CD-ROM.

6. El paper de les institucions

L'actuació de les institucions del país ha estat més positiva com més maduresa ha anat tenint el conjunt d'Internet al país. Algunes, com l'Ajuntament de Barcelona, han mantingut una trajectòria molt coherent al llarg dels anys i han abocat molts esforços a la xarxa des dels primers temps. En general, però, es pot dir que ara mateix les institucions estan complint amb el que hauria de ser el seu servei bàsic, que és facilitar la comunicació amb els ciutadans i la informació. I que, tot sovint, fins i tot van més enllà del que se suposa que han de fer.

En aquest món institucional hi ha un projecte absolutament central en clau de país que és el de l'Administració Oberta de Catalunya [www.cat365.net]. Aquest ha de ser el projecte més consistent i emblemàtic per diverses raons. En primer lloc perquè fa concret el concepte d'una administració al servei dels ciutadans i pensada per respondre a les seues necessitats usant les noves tecnologies. D'aquesta manera és la mateixa institució la que es reinventa dibuixant un model de relació amb els ciutadans molt més actual i eficaç.

Però també perquè és un projecte creat per la suma de les institucions municipals del país, agrupades a Localret [www.localret.es] i de la Generalitat [www.gencat.net], per damunt dels colors polítics i de les petiteses que marquen els calendaris partidistes. Pocs països d'Europa poden presentar una unanimitat tan gran a l'hora d'afrontar un dels grans projectes de futur, amb totes les institucions treballant de manera conjunta. I això s'ha de valorar en la seua justa mesura. Fins i tot sabent que hi poden haver discrepàncies sobre com es desplega, sobre la velocitat o sobre l'oportunitat en un moment donat.

L'Administració Oberta pot esdevenir també, amb els anys, un dels motors de la indústria telemàtica del país. Especialment si sap evolucionar situant-se a l'avantguarda i aplegant sota el seu paraigua els grups més actius i dinàmics. Un bon exemple del que pot passar es troba a Alemanya. Allà, diverses institucions públiques han decidit abandonar Microsoft. El motiu és que el sistema operatiu Windows no és de codi obert i conté, per tant, línies de codi invisibles. Això fa que les institucions no puguen garantir al cent per cent que les dades facilitades pels usuaris no siguen interceptades i enviades a llocs a través de la xarxa sense els coneixement ni dels usuaris ni de les mateixes institucions *. Per aquest motiu els ordinadors amb Windows han estat substituïts o estan en procés de ser substituïts per ordinadors amb Linux. Però les autoritats alemanyes ja han determinat que la distribució de Linux que s'usarà en aquestes institucions siga una feta per empreses alemanyes. Han invertit molts milions a ajudar a crear aquesta distribució que, en ser usada per l'Administració alemanya, esdevé gairebé immediatament la més completa a efectes d e-government del món. I així les seues empreses faran negoci amb altres institucions estrangeres, molt probablement, creant d'aquesta manera riquesa pel conjunt del país. Jugada rodona, de la qual caldria prendre nota. Per exemple, pensant en exportar part del coneixement lingüístic acumulat tot al llarg d'aquests anys per moltes empreses i associacions del nostre país.

Tot això, però, no ho farà sola l'Administració Oberta. I fins i tot cal dir que és evident que les dificultats tècniques són enormes i que caldrà anar a poc a poc si es vol portar a bon terme un canvi tan radical en l'Administració catalana. Però al seu favor cal anotar l'ambició amb la qual s'ha presentat i ha començat a funcionar *.

7. El català, un cas d'èxit a Internet. Internet, un cas d'èxit per al català.

La història de la presència de la llengua catalana a la xarxa és, doncs, la història d'un cas d'èxit. No cal abaixar la guàrdia i cal encara innovar molt. Però amb la perspectiva dels anys passats seria molt injust discutir la presència aconseguida. Seria molt injust perquè res no feia inevitable una presència important del català a la xarxa.

És cert que la xarxa té uns condicionants que la fan més pròxima al català que no estranya. Bàsicament la seua descentralització i el fet que no poden existir barreres imposades de caràcter tècnic o polític. Si hi hagueren hagut barreres tècniques grosses (si els webs només els hagueren pogut fer grans empreses amb molts milions per davant o amb altíssims recursos tècnics) o hagueren hagut barreres polítiques (si les institucions hagueren hagut d'autoritzar un web abans de publicar-lo, per exemple) és ben probable que el català, a la xarxa, estaria en la situació poc confortable que ara es dóna en els telèfons mòbils, en els DVD, en els sistemes operatius o ens canals digitals de televisió. Segurament l'esforç de la base hauria topat amb una paret gegantesca al davant que no sabríem exactament com tombar. Però no ha estat així i se n'ha de treure profit. L'evidència del fet d'un cas d èxit indiscutible en un àmbit d'alta tecnologia ha d'estimular l'exigència en els àmbits en què els obstacles són més i resulta més complicat de moure'ls només des de baix.

Dit això, tanmateix, hi ha una lliçó central que no s'ha d'oblidar: si el català és avui una de les llengües importants d'Internet és per l'esforç, la creativitat i la innovació generada per milers de persones. Per una bona part, gruixuda, dels probables tres milions d'habitants del nostre país virtual; que, per cert, només registra una derrota a la xarxa: no té nom. I no el té precisament perquè el registre de dominis és l'única cosa que depèn dels estats i concretament de les llistes ISO. En l'únic lloc on hi ha una barrera que no s'ha pogut passar *. A la resta, per sort, s'ha sabut ocupar el lloc que tocava en el planeta global. Sense domini .ct, doncs (per ara). Però amb una xarxa ben i ben viva.

Aquest document és (c) 2004 Vicent Partal. Es permet el seu ús i distribució en qualsevol mitjà sempre que no sigui modificat i s’inclogui aquesta nota.

Vicent Partal és periodista. Fundador l'any 1995, amb Assumpció Maresma, de VilaWeb. Vicepresident de l'European Journalism Center, amb seu a Maastricht.

L'autor d'aquest article va arribar a escoltar un important dirigent de Retevisión justificar la compra d'Excite amb l'argument que «comprar una empresa americana ens donarà titulars més grans als diaris». Ai!

<META name=»language» content=»Catalan»>

Curiosament Lycos era un cercador americà que havia estat comprat per Terra i aquesta empresa seguia sense afegir el català enlloc, malgrat la seua seu formal a Barcelona.

La trajectòria posterior d'aquest portal, que actualment funciona sota mínims, fa pensar que van pesar més els milions que cap altra cosa a l'hora de fer ús del català en el web més emblemàtic de la xarxa però, ni que siga així, la veritat és que la presència del català a la portada de Yahoo! al costat de les altres dotze llengües en què es fa aquest, és un aparador notable per a la nostra llengua i la seua presència a Internet.

Ja existia, en forma més rudimentària, des de 1997, però és a partir de gener de 2003 que les prestacions d ALEXA han permès anàlisis com les que s esmenten.

Només el web http://www.administracion.es/, de l'Administració General de l'Estat, resulta accessible en totes les llengües «cooficials» de l'Estat en una versió limitada. Per altra banda, manté el criteri secessionista de considerar català i valencià llengües diferenciades. Recentment, el Senat ha aprovat una proposició no de llei instant el Govern de l'Estat a prendre mesures al respecte.

Per defensar-se d'aquestes imputacions, Microsoft ha posat en marxa un programa, denominat SHARED CODE, que, sense ser de codi obert, ho és -fins a un cert límit- per a les administracions públiques i per als clients corporatius més importants. Malgrat tot, aquesta iniciativa no ha estat considerada suficient per alguns d'aquests clients, que ja han optat per fórmules obertes.

Novament segons xifres de l'Alexa: el web de l'AOC ha passat, de no estar situat ni entre els 100.000 primers fins el gener de 2003, a oscil·lar, des d'aleshores, de forma constant, entre els llocs 20.000 i 40.000.

Així i tot, si bé la norma ISO que fixa els codis de domini de primer nivell territorial amb dues lletres, i només dues, per a tots els estats i tota una colla de territoris ultramarins allunyats de les metròpolis, d'acord amb la llista de la Unió Postal Internacional, no s'ha d'excloure que en el futur l'ICANN pugui autoritzar la creació de dominis vinculats a entorns culturals. El Senat espanyol, per exemple, ha proposat que el govern porti a l'ICANN el tema de la implantació del domini .his per als webs en castellà de fora d'Espanya.