El meu besoncle Pau Sabater (el Tero, 1884-1919)

segons un dibuix aparegut a la revista "Fructidor" num. 5 de 1919.

El 18 de juliol de 1919, a Barcelona, el militant cenetista Pau Sabater i Lliró (El Tero), que havia nascut a Algerri en 1884, es raptat i assassinat per una banda de pistolers de l'anomenat «Sindicato Libre» finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Bravo Portillo. A la una de la nit, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros, esposa de Sabater, del seu assassinat. Entre els patrons que van finançar aquest crim es trobava Arturo Elizalde, que serà a la vegada mort per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any. Pau Sabater, de 35 anys, era el secretari del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona i portava en el moment de la seva mort una vaga en marxa, ja que ocupava la presidència de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua. És, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Martínez Anido i el cap de policia Artegui. El Fitxer Lasarte, conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama.

Hilbert als 23 anys

Malgrat haver nascut i estudiat a Königsberg, la seva carrera científica es va desenvolupar a Goettingen. La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Goettingen era, des d'el temps de Gauss, la capital mundial de les matemàtiques i arrossegava l'herència dels Dirichlet, Riemann, Klein, Dedekind, etc. a més de la de Gauss. Herència que Hilbert va continuar engrandint fins que els nazis van destruir el cos acadèmic de la Universitat.

Quan els nazis van arribar al poder, el 1933, Hilbert ja estava jubilat, però continuava visquen a Goettingen i mantenint una relació acadèmica amb la Facultat, com a gran patum que havia estat d'ella en els trenta anys anteriors. No havien estat anys fàcils: els seu caràcter, bohemi i faldiller, no casava gaire be amb el posat cerimoniós i seriós que es requeria a qualsevol universitat alemanya de finals del XIX i començaments del XX.

Aquesta actitud poc convencional es va manifestar en multitud de detalls que avui poden semblar nimis, però que denoten una forma molt personal i diferent d'abordar els temes quotidians. Per exemple, la seva defensa aferrissada d'Emmy Noether, la primera professora universitària de matemàtiques. Un cop, per oposar-se al claustre de professors que veia amb mals ulls la incorporació d'una dona al selecte club de matemàtics goettingenians, va dir: "Senyors: la Facultat no és el vestuari d'un balneari". Emmy Noether va aconseguir la seva habilitació l'any 1919.

No obstant aquesta actitud tant feminista, la seva reputació de faldiller era considerable. Se'l podia veure molts cops corrent amb bicicleta pels carrers medievals de Goettingen amb un ram de flors a la busca de la seva darrera captura. Tant és així, que el 1912, en la festa dels seu cinquantè aniversari, els alumnes van composar una cançó en la que cada estrofa (una per a cada lletra del abecedari) descrivia amb pels i senyals cada una de les seves conquestes.

Una mostra evident dels seu caràcter emprenedor i decidit és la frase que va pronunciar en una conferencia científica a la seva ciutat natal, Königsberg, i que llueix a la seva tomba al cementiri de Goettingen: Wir müssen wissen. Wir werden wissen: Hem de saber. Sabrem. Tenia un afany descarat de provocar? No ho crec, més aviat penso que buscava la sol.lució més senzilla a qualsevol problema. Independentment de que, convencionalment, no fos acceptable.

Potser aquest caràcter excèntric i poc convencional va ser el que va fer que, any darrera any, acudissin més i millors alumnes a les aules de Goettingen. Un estudiant comparava la influència de Hilbert sobre la matemàtica amb "la dolça música del flautista de Hammelin ... que sedueix a un gran nombre de rates, induint-les a seguir-lo en el profund riu de les matemàtiques".

L'arribada dels nazis al poder va ser un malson per a Goettingen i per al propi Hilbert que, amb 71 anys, no entenia el que estava passant. Els dos col·laboradors més directes seus, Paul Bernays i Hermann Weyl (que l'havia succeït en la càtedra), han de deixar Alemanya. Altres professors importants, com Edmund Landau, Richard Courant i la pròpia Emmy Noether, són expulsats de la docència per jueus. Molts altres alumnes brillants, com Gödel, von Newmann i d'altres, fan les maletes i se'n van. La peixera acadèmica en la que havia viscut el vell professor, s'ensorra i desapareix sense que ell pugui trobar una solució senzilla com sempre havia fet.

L'any 1934 és invitat a un banquet al que també assisteix el Ministre d'Educació nazi Bernhard Rust, qui, casualment, s'asseu a la vora d'ell. El Ministre, tota una eminència, per congraciar-se amb el venerable professor, li pregunta: "Cóm estan les matemàtiques a Goettingen ara que les hem alliberat de l'influencia jueva?". Hilbert, que potser era vell, però conservava el mateix esperit rebel de la seva joventut, li contestà: "Matemàtiques a Goettingen? Ja no en queden!".

Hilbert als 75 anys

Hilbert moriria uns anys més tard, el 1943. Al seu enterrament no hi havia ni una dotzena de persones! Sic transit gloria mundi.

El senyor Maurice Rollinat

LE BOUDOIR

La dame aux cheveux longs et couleur de topaze
Conserve dans sa chambre un magique cercueil
Si fantastiquement vague et fragile à l’œil,
Qu’il a l’air vaporeux comme un voile de gaze,

Ni cierges, ni tréteaux, ni tentures de deuil.
Le portrait dans son cadre et la fleur dans son vase,
Meubles, miroirs, tapis, tout sourit plein d’extase ;
Et pourtant, ce boudoir est gênant pour l’orgueil.

Que le matin y filtre, ou que le soir y tombe,
II inflige toujours le rappel de la tombe
Et de la pourriture à six pieds dans le sol :

Car la bière fluette exhale par bouffées,
Sourdes comme un écho de plaintes étouffées,
L’odeur cadavéreuse et jaune du phénol.

Perquè penjo això? Doncs, perquè m'ha agradat, simplement. I perquè m'agrada més rememorar personatges secundaris de la història que no pas a les patums. Aquest senyor es musicava els seus poemes i també en va musicar de Baudelaire. Un comentarista de l'època va dir que Baudelaire era el "diable de vellut" mentre que Rollinat era el "diable d'acer".

Us en deixo també una traducció al castellà que em sembla que m'ha sortit prou bé.

LE BOUDOIR     De Maurice Rollinat

(Del seu llibre "Les Nèvroses" 1883)

Traducció de Ferran Mir

La mujer de pelo largo y tono pasa

Conserva en casa un ataúd mágico

Tan ficticiamente vago y elástico

Que es vaporoso como un tul de gasa.

Ni velas, ni candelabros de luto.

La efigie en su marco y una flor en jarro,

Muebles y espejos, ríen con desgarro;

Pero el cuarto es serio para el tributo.

Si viene la aurora o la noche acosa,

Siempre inflige el recuerdo de la fosa

Y la pudrición a seis pies bajo el fondo:

El pulcro féretro exhala a bocanadas,

Sordas como un eco de quejas ahogadas,

El olor rubio del fenol hediondo.

Doncs bé, en veure aquesta anomalia, vaig dirigir-me al servei cartogràfic de l'ajuntament per preguntar-los cóm era possible que un carrer que oficialment tenia nom al nomenclàtor, el plànol em digués que no existia. Això era el dia 6 de març passat. Les comprovacions que deuen haver fet al servei cartogràfic deuen haver estat molt rigoroses, perquè avui mateix, quasi dos mesos més tard, he rebut aquest e-mail:

Benvolgut senyor:
No podia localitzar aquest vial per no tenir numeració postal associada.
Hem fet les accions oportunes per resoldre aquesta situació i li hem
associat numeració postal, en concret el nº 6.
En les properes setmanes podrà accedir mitjançat l'adreça postal
"Pau Sabater, 6" als nostres serveis cartografics.
Disculpi les molèsties ocasionades, atentament.
------------------------------------------------
Sots-direcció d'Informació de Base i Cartografia
Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona
------------------------------------------------
----- Remitido por Cartografia/IMI/AJBARNA con fecha 29/04/2008 16:18 -----

Ara em pregunto dues coses:

Primera: Quantes setmanes faran falta per a incloure el nombre 6 a l'index? Si han trigat gairebé dos mesos en verificar que el que jo els hi deia era cert i en esbrinar-ne el motiu, potser per Nadal ja pugui trobar al plànol el carrer del meu besoncle.

Segona: Perquè li han assignat el nombre 6? Que jo sàpiga les numeracions dels carrers comencen sempre per l'u. No sé que hi ha en el carrer, però pel que diu el decret de l'alcaldia, sembla que el carrer doni accés al col.legi Elisenda de Montcada. I fins a on jo sé, en el carrer no hi ha res més. Un dia hi aniré i en faré fotos. Ja us les posaré.

Segurament al meu besoncle (anarquista i sindicalista) li hagués agradat saber que el seu carrer donaria accés a una escola. El que no sé si li hagués agradat tant és que l'escola portés per nom Elisenda de Montcada. Potser li hagués agradat més un nom com Salvador Seguí o Buenaventura Durruti. 

Porta per títol Hogueras del Ocaso i es tracta d'una col.lecció de tretze (toca fusta) poemes, escrits probablement en els darrers anys de la seva vida a Tijuana. Així ho fan creure les dedicatòries, quasi totes a personalitats mexicanes amb les que suposadament devia tenir alguna rel.lació personal. L'única excepció és un poema dedicat a Cansinos Assens, del qui ja tindré ocasió de parlar-ne en algun altre moment, i que ha d'haver estat escrit després del 1963, perquè fa referència al seu llibre anterior Cirios en los rascacielos, que es va publicar en aquesta data. Un dels poemes, Mi Guayana Gala, és, de fet, una sèrie de poemes (tres lamentacions i dues revel.lacions), que també van ser objecte de publicació separadament en el mateix any 1965.

Com ja vau veure per la dedicatòria, Vidal y Planas portava deu mesos al llit malalt, quan es va publicar el llibre, i la seva edat (setanta quatre anys) no feia presagiar res de bo. És, doncs, un recull de poemes que és gairebé un testament. Són poemes sobre la vida (la seva) i la proximitat de la mort. A mi, i ja sabeu que no en sóc un expert, m'han semblat millors que els del seu llibre anterior; tot i que ja us dic que tampoc son res de l'altre món. El millor exemple potser sigui aquest tros de la Lamentación Primera de Mi Guayana Gala.

¡Ay, el peñón gibraltareño
de la impotencia sobre el alma!:
¡Vivir hasta la hora de la muerte
cara a la tierra, con la espalda gacha,
sembrando el trigo que no nace
jamás en las arenas de las playas! ...
¡Ser sudador de rojas perlas
—goterones de sangre—, para nada!:
¡Saber que esa codicia excelsa
que siento de oro eterno, es vana,
como el sueño de amor de la ramera
o el canto de las aves en la jaula,
jamás abierta,
siempre cerrada!

L'aire del llibre és molt semblant al que acabeu de llegir, sempre movent-se entre el pes de la culpa (la roca gibraltareña) i un lloc d'expiació (la Guayana Gala).

El primer poema està dedicat a la seva dona, Elena Manzanares, que Vidal y Planas va conèixer en els baixos fons que freqüentava quan era a Madrid els anys 20's i a la que va treure d'aquell ambient per a convertir-la en la seva esposa. Segurament, ella va ser el motiu de les seves desavinences amb Luis del Olmert que van acabar en l'episodi de l'assassinat d'aquest a mans de Vidal i Planas i pel que va ser tancat al penal del Dueso durant uns quants anys. Molt probablement, la seva obra de més èxit, Santa Isabel de Ceres, està basada en aquests fets autobiogràfics, ja que es tracta del rescat d'una dona de un bordell. El carrer de Ceres era, en aquella època, el centre del barri xino de Madrid. És un poema estrany: li diu a la seva dona que va tenir setze amants abans d'ella i que aquestes setze amants van servir per a fer el pom de flors que és ella. No us sembla un forma original de parlar de l'amor a qui ha estat la teva companya durant més de quaranta anys?

A més de la roca gibraltareña i la guayana gala, hi han metàfores que es van repetint al llarg del llibre: la gàbia tancada, el blat que no neix, el temps de la mort ... Tot en un registre més aviat angoixant que, per moments arriba al gore:

Siento un frío espantoso ...
¡Ah, este hielo de mis entrañas!:

Cien bisturíes
de horripilante cirugía
me las están cortando,
sin anestesia,
sobre la cama
de operaciones ...

Hi ha, a tot el llibre, una mena de metafísica religiosa que resulta xocant en una persona que, com ell, sembla haver estat enemic de l'obscurantisme religiós de l'Espanya anterior a la República. Potser la malaltia i el sentiment d'apropament al final de la vida, fan canviar les coordenades ideològiques ...

I no em resisteixo a reproduir uns versos que, com a matemàtic afeccionat que sóc, m'han fet pensar una mica:

Dirá usted que veo visiones.
Pero las visiones son el Álgebra,
y la realidad es sólo la Aritmética.
Las visiones están muy por encima
de la realidad engañosa ...

Els darrers versos de l'últim poema, titulat Despedida, crec que resumeixen perfectament l'estat d'ànim de l'autor i expressen de forma palesa aquest sentit de testament, de darrers pensaments que en Vidal y Planas ens vol transmetre:

Y un súbito esplendor,
como el de la salida
de un túnel de tinieblas,
me hará cerrar los ojos, deslumbrado ...
Habré partido ...
Y una sonrisa de violetas
en mi cadáver,
por ser galante con la Muerte ...

En aquest pròleg, l'autor ens explica el canvi de jaqueta del senyor Casal Gómez. L'any 1943, el mateix Casal Gómez, publicava a Barcelona el seu Manual del Perfecto Investigador, llibre que jo també havia vist en alguna llibreria de vell, però que no havia ni mirat perquè no estic gens interessat en els quefers policíacs. I, com deia el sots títol d'aquest llibre (escrito exclusivamente para los representantes del orden y de la justicia), no tenia res a veure amb el que jo anava buscant.

Entre la publicació del seu primer llibre (El origen y actuación de los pistoleros, 1931) i aquest darrer, havien passat, doncs dotze anys. Mireu quines diferències:

Del primer llibre (1931): "... bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitàn General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruín, gemela a la del repugnante Trepoff."

Del segon llibre (1943): Dedicatòria al "Excelentísimo Señor Don Severiano Martínez Anido, como recuerdo póstumo y homenaje fúnebre a su gloriosa e imperecedera memoria. ... ardiente patriota y dignísimo militar, modelo de austeridad y de amor al bien público, ... modelo de sangre fría, de ecuanimidad y de equilibrio admirable de todas las fuerzas espirituales ..."

De fet, parla de diferents personatges, però cal recordar que Martínez Anido va substituir Maestre Laborde com a governador civil de Barcelona a instàncies de Milans del Bosch i que, durant el seu mandat, la repressió anti obrera no va deixar de créixer, ans el contrari. Els diaris de la època li van atribuir la famosa "llei de fugues": els sindicalistes sempre es morien quan els agents els disparaven en un intent de fuga.

Està clar que el senyor Gómez Casal va passar per un procés sistemàtic de depuració; fins i tot els records se li van confondre. Aquest individu devia ser una mena de Max Aue al quadrat. Segons el primer llibre, sembla un policia honrat i conscient de la corrupció que impera en el seu entorn i que, quan en té ocasió amb la República, la denuncia. En el segon llibre, més aviat sembla un xupa-culs, disposat a qualsevol cosa per a mantenir el seu estatus i el seu grau dintre del cos. Fins i tot a cantar les lloances dels qui, abans de la guerra, menyspreava profundament.

Algun cop he sentit parlar de l'exili interior. Suposo que aquest en deu ser un cas extrem. L'exiliat interior, al contrari que l'exterior, no abandona terra, casa i família; però abandona coses potser molt més íntimes: principis, valors, creences. Molta gent en aquella època va haver de recórrer a aquesta escissió interna. Jo recordo perfectament el cas del meu pare, encara que ell no va fer mai de xupa-culs, però una cosa era el que es deia a casa i un altra el que es feia de portes enfora. Per això va durar tant de temps la dictadura: fins que no van començar a desaparèixer tots els que estaven interiorment escindits, que havien interioritzat aquesta escissió de la forma més profunda, no es podia canviar res.

Ara, que ja ha passat un temps, trobo a faltar el meu llibreter. I no és que tinguéssim una rel.lació d'amistat profunda ni res per l'estil. És simplement que el trobo a faltar. El meu nacionalisme és molt d'anar per casa i s'acaba allà on s'acaben les botigues en les que em diuen: Agafa-ho! Ja m'ho pagaràs quan vulguis! I, clar, com que n'he perdut una d'aquestes, trobo que he perdut una mica d'identitat.

També penso que, si tanquen els llibreters, deu ser per algun motiu. Si bé han tancat altres botigues del barri, ha estat perquè han sigut substituïdes per d'altres de més grans, de més modernes, de més impersonals, de més ... No sé com dir-ho, però ja enteneu: de les que no m'agrada ni entrar. Tremolo només de pensar que em poden tancar la peixateria que hi ha davant de l'església, perquè això m'obligaria a anar al mercat i ... ja sabeu com son les peixateres.

Però al llibreter no l'han substituït, ni m'han posat un FNAC al costat de casa, ni res per l'estil. Tot i que també he de reconèixer que al FNAC em tracten prou bé, no és el mateix que entrar a la botiga d'en Pau. Segurament que era més bruta i més desendreçada que el FNAC. Però era el meu llibreter! Qui serà ara el meu llibreter? En el FNAC no puc identificar a cap Pau. Amb la seva barba, els seu posat circumspecte, fumant amb la pipa que deixava una tremenda pudor per tot l'establiment i vigilant que no se li enduesin els llibres sense pagar, en Pau era el meu llibreter. Potser l'aroma del tabac de la pipa d'en Pau em drogava de tal forma que m'ajudava a fer una millor selecció dels llibres que m'enduia. O potser era el saber que si no duia diners, també me'n podia emportar un llibre que m'hagués resultat interessant. M'apuntava a la seva llibreta d'espiral i ja li pagaria el proper dia. Al FNAC no tenen llibreta d'espiral. Al FNAC ni tant sols et cobra el mateix que et busca o et recomana un llibre. I no és que en Pau me'n recomanés gaires; teníem gustos diferents i jo he de reconèixer que anava a pinyó fixe. Potser faig mal fet, però no escolto gaire les recomanacions que em fan; em sembla que és millor descobrir per un mateix els tresors literaris.

Tot això m'ha vingut avui al cap, quan he començat a llegir un altre dels llibres que van sortir de pressa i corrent de la llibreteria d'en Pau en aquells dies: El desaparecido (Amerika) de Kafka, que me'l vaig endur jo, perquè era l'única novel.la llarga de Kafka que encara no havia llegit. Potser el començo a llegir amb una excessiva dosi de perplexitat: cada cop entenc menys el món que m'envolta. Potser en Kafka em faci veure millor les coses. És allò de pensar: Guaita, encara hi han situacions més incomprensibles!

No puc deixar passar la data sense dir: Salut camarades! Visca la República!

Poc temps després d'haver pujat jo, la megafonia del tram anuncia:

- Direcció: Consell Comarcal.

I el senyor, sense cridar però amb veu forta i profunda, per a que el sentíssim tot el vagó, fa:

- Grààààààcies, moltes gràààààààcies.

Tothom es gira mirant-lo. Te una veu bonica, gens trencada com potser correspondria a l'edat; una veu de baríton, melosa i greu al mateix temps. Ell no s'immuta. Continua mirant al front impassible, com si no hagués dit res. Les seves mans continuen reposant sobre les cames, amb un deix de displicència.

Unes senyores que son al bloc de seients del costat riuen entre elles amb discreció. Baixen a la propera estació i ja no les tornaré a veure. Jo em fixo en l'home una mica millor. Sembla que vagi sol; dels quatre seients del seu bloc, dos son vuits i, a l'altre, hi ha una noia jove amb faccions sud-americanes que va pendent del seu walkman (potser walkwoman, no se si ara se'n diu MP3). I la megafonia hi torna:

- Propera estació: Maria Cristina.

I aleshores, l'home, amb la seva veu ferma i captivadora, ens sorprèn a tots amb un vers:

- Maria Cristiiiiiiiiina,
- Més puta que les galliiiiiiines.

Se sent algun riure aïllat, evitant cridar l'atenció. De totes maneres, el nostre home no gira el cap; continua amb la mirada fixa en les vies que te al seu davant. Quan per la megafonia van anunciant la destinació, l'home continua agraint-li la seva gentilesa, amb el mateix grààààààcies amb el que ja ens havia regalat abans. I la megafonia hi torna:

- Propera estació: Palau Reial.

I ell ens torna a regalar l'oïda amb un verset:

- Palau Reiaaaaaaal.
- On viuen els carcamaaaaaals.

Quan la megafonia anuncia les estacions de Zona Universitària d'Avinguda de Xile, sembla que s'ho pensi; fins i tot mou els llavis i remuga, però no diu res audible.

Hauré de baixar i ja no en sabré res més de l'home. Ni el seu nom, ni si te fills. Però no em quedarà cap dubte de que és republicà.

. 

. 

Finalment he trobat l'edició del llibre de Casal Gómez en una llibreria de vell (El Boletín, Av. Meridiana , 20). No és l'edició original de 1931, sinó la reedició de 1977, de la que os parlava en el meu post anterior i de la que no n'estava segur de la seva existència. Ès de l'editorial Icaria.

Aquesta és també una de les meves aficions: passejar-me per les llibreries de vell. Llàstima que no tinc prou temps per a dedicar-hi, però m'encanten les olors que indefectiblement hi trobes, el tacte dels llibres ben enquadernats, fin i tot, les taques a les fulles. En fi, cada qual te les seves manies.

He vist que te un pròleg, contemporani, de Alfonso de Lucas, del que ja os en faré cinc cèntims.

.

.

.

En un post anterior ja os he parlat de l'Alfonso Vida y Planas. Potser en segueixi parlant en propers posts perquè l'individu s'ho mereix, encara que la seva literatura sigui molt dolenta. Avui només tinc ganes de parlar d'una de les seves novel.les: Bombas de odio. En aquest punt, cal dir que cap de les obres escrites per l'Alfonso Vidal y Planas ha merescut l'honor de ser reeditada fora de la seva època. Per tant, cal anar rastrejant per les biblioteques per trobar qualsevol dels seus escrits.

El primer que he de dir de la novel.la, Bombas de Odio, és que no hi ha manera de datar la seva publicació. Jo he revisat l'únic exemplar que he trobat a Barcelona, a la Biblioteca Arús, i no porta cap data. El senyor Javier Barreiro (1), qui, que jo sàpiga, és l'únic que ha estudiat la vida i l'obra de l'autor, la data el 1922. Això la faria contemporània de la versió dramàtica de Santa Isabel de Ceres, la seva novel.la més coneguda (de 1919).

A mi em sembla que aquesta datació és incorrecta. Per dos motius: el primer és que coincidiria amb l'època de producció dramàtica del escriptor (Santa Isabel de Ceres, Los Gorriones del Prado) i, tenint en compte que participava activament en els muntatges, sembla una mica difícil que compaginés ambdues tasques. En aquest sentit, cal tenir en compte que el període de màxima producció literària del autor, són els anys 1923-1927, precisament els anys que va estar tancat a la presó, primer a Madrid i després a El Dueso (Santander) a resultes del assassinat de del Olmet; el que fa suposar que era bàsicament l'avorriment el que l'impel·lia a escriure.

El segon motiu, potser més important, és que, tot i continuar sent literatura d'esbarjo de qualitat dubtosa, l'obra que estudiem te molta més volada que la quasi totalitat de la resta de la seva producció. Això ens hauria de fer pensar en la possibilitat de que hagués estat escrita bastant més tard del 1922. És a dir, en un moment de major maduresa creativa del autor.

Potser hi hagi un tercer motiu, però aquest no el puc explicar sense capbussar-me en el text de la novel.la. L'obra es divideix en una introducció i dues parts. A la introducció, el narrador ens explica quatre fets que van succeir a Barcelona uns mesos abans dels fets que ens narrarà en les altres dues parts, canvian els noms dels personatges reals. Aquests quatre fets són els següents:

1. L'assassinat del senyor Carbonell, ric industrial de la fusta. Probablement es referix a l'assassinat el 1918 de Josep Albert Barret Monet, empresari metal.lúrgic. Els motius d'aquest assassinat mai van ser del tot clars i, encara que es va atribuir el crim als sindicats obrers, sembla que més aviat va ser un ajustament de comptes entre francófils i germanófils, ja que Barret havia comerciat molt amb els francesos durant la 1ª Guerra Mundial.
2. La reunió, uns dies després, de tres líders sindicalistes (el Toto, el Terrón i el Buenavista) per decidir la postura que ha d'adoptar la C.N.T davant d'aquest assassinat. El Toto és, sens dubte, Pau Sabater "el Tero" pels fets que es narraran amb posterioritat. Buenavista ha de ser, per força, Salvador Seguí, el "Noi del Sucre". No aconsegueixo identificar a el Terrón (pot ser Angel Pestaña o C. Piñón).
3. La substitució del Governador Civil de Barcelona decretada pel govern central. Efectivament, en acabar-se el conflicte de la Canadenca (una vaga general que va paralitzar Barcelona el març de 1919), Carles Montañés, que havia estat anomenat governador civil unes setmanes abans per aconseguir una sol.lució negociada, era forçat a dimitir. Curiosament, al dia següent, 15 d'abril, el govern de Romanones, que havia forçat aquesta dimissió, queia forçat també per les Juntas Militares de Defensa. Milans del Bosch, el capità general, es feia amo i senyor de l'ordre públic a Barcelona.
4. El nou governador civil respon les inquietuds dels treballadors amb presó i deportacions. El nou governador civil va ser el general Arlegui, fidel executor de les ordres que emanaven de Capitania General. La protesta de Francesc Layret, diputat republicà a les Cortes de Madrid, va quedar en el llibre de sessions (2).

A la primera part de la novel.la, ens explica les malifetes i aventures d'un patibulari anomenat el "Ciento Setenta y Ocho". Aquest personatge, un lumpen autèntic, que acabarà enamorant-se d'una prostituta i enrolant-se en les files dels paramilitars organitzats pel comissari de policia (el personatge real és Bravo Portillo que també serà assassinat el setembre de 1919, se suposa que en represàlia per la mort del Tero), és una semblança del propi autor, amb la única diferència que el personatge s'acosta a la policia i l'autor es va apropar als sindicalistes.

A la segona part, ens relata l'assassinat del Toto (en realitat Pau Sabater el Tero, el meu besoncle). El relat del assassinat, que es troba a les pàgines 61 a 67, és idèntic al que narra Gómez Casal en el seu llibre i que ja vam veure en un post anterior. Els autors son tres malfactors, el Gordo, el Huesos i el propi Ciento Setenta y Ocho, i qui condueix el vehicle és el fill del Sr. Carbonell, l'assassinat del primer fet de la introducció.

És, doncs, evident que o bé Alfonso Vidal y Planas va conèixer a Gómez Casal, o bé havia llegit el seu llibre. Si és cert lo segon, aleshores, la publicació de la novel.la ha de ser posterior al abril de 1931, data de publicació del llibre de Gómez Casal. No obstant, podria ser cert lo primer i que Gómez Casal li hagués explicat personalment la història a Vidal y Planas, però això no hauria estat possible mentre Gómez Casal va ser comissari a Barcelona; en qualsevol cas molt posterior a 1922.

Quines coses més apassionants té la història! 

(1) Barreiro, Javier. Cruces de Bohemia. unaLuna. Zaragoza, 2001.

(2) Les paraules de Francesc Layret van ser les següents: "El acto realizado en Barcelona por el capitán general Milàns del Bosch, expulsando al gobernador civil y al jefe de la Policía, es el acto más incalificable, más tiránico y más despótico que registra la Historia. El señor Montañés al recibir la visita del coronel de la Guardia Civil debió mandar detener en el acto a su subordinado, y el Gobierno destituir por telégrafo al capitán general y al Gobernador Militar Martínez Anido. Pero todo ello se ha tolerado, se ha consentido, gracias a la cobardía del conde de Romanones, reflejo fiel de otras cobardías en más altos lugares. Yo protesto airada y enérgicamente contra el despotismo militarista y contra la vergonzosa cobardía del anterior Gobierno que, además de no saber o no querer defender la supremacía del poder civil, ha colocado a España en una situación de denigrante inferioridad ante las naciones civilizadas".

A l'Alfonso Vidal y Planas, avui en dia, no el coneix ningú. Ni tant sols té un carrer dedicat a ell a Barcelona. Però durant els anys 20 i 30 va ser molt popular per dues coses: com a escriptor de novel.les d'àmplia divulgació i com autor teatral d'èxit. Això sí, sempre en castellà. Però és que ell, malgrat haver nascut a Santa Coloma de Farnés (el 1891) va viure fins a la Guerra Incivil a Madrid. El seu pare era un militar de León que ell no va gairebé ni conèixer, perquè va ser traslladat a Barcelona només néixer ell, i després va morir quan només tenia 8 anys. Per això va ser criat per la seva àvia a Santa Coloma, lluny dels pares.

Sembla que el van ficar en un seminari i va estar recomanat per a anar amb un coronel, però es veu que no li entusiasmaven ni l'esclavitud clerical ni la militar. Involucrat en els fets de la Setmana Tràgica, va rebre de valent dels guàrdies. I se'n va anar a Madrid. Abans, però, ja havia publicat alguna coseta com a periodista al Ciero (El Noticiero Universal).

No se sap ben bé quin any se'n va anar a Madrid, però hi va ser fins a les acaballes de la Guerra Incivil. Amb les excepcions, naturalment, de les seves temporades a la presó i a un regiment de castic a Melilla. Perquè el protagonista del nostre post d'avui, va ser un autèntic calavera. No hi havia bordell de Madrid que no conegués, dormia en els infames locals de Corredera Baja, les meretrius el tractaven de vostè perquè els hi explicava geografia i els recitava versos. Ja veieu quina mena de personatge os he tret a la palestra!

Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar al periodisme i arribà a tenir una plaça de redactor a El Debate. Però la seva venalitat el porta a crear la seva pròpia revista: El Loco, de la que només apareixen quatre exemplars, avui en dia introbables. També funda altres dos revistes, més properes al libel que al periodisme: España Republicana i El Soviet. Però serà el 1919 quan començarà a adquirir la seva fama, en publicar-se la seva novel.la Santa Isabel de Ceres, que pocs anys després convertirà en obra de teatre amb el mateix nom i gran èxit de públic al Teatro Eslava de Madrid el 1922.

La llista de les seves novel.les es molt llarga, podent-se comptar no menys de quaranta novel.les publicades en els anys 20. Jo només n'he llegit una, però os puc assegurar que no és bona literatura. Però el motiu que el va fer més famós va ser l'assassinat, el 1923, del seu col.lega i amic, i també reputat autor dramàtic, Luis Antón del Olmet, que havia conegut quan treballava a El Debate. Els motius del rife rafe son desconeguts, encara que la premsa de la època apuntava a desavinences escèniques, ja que havien escrit una obra conjuntament, El señorito Ladislao, que va tenir molt poc ressò. Encara que també podria ser cert el que ell va declarar en el judici: que Luis Antón del Olmet anava al darrera de la seva dona; per cert, una ex prostituta que Luis Antón havia tret del bordell.

Aquí teniu una crítica de l'obra del nostre protagonista apareguda a la revista El Mirador del 5 de juliol de 1934, per a que os en feu una idea.

Curiosament, la vida literària del nostre bon home es va acabar al mateix temps que la guerra. Va partir al exili, com tants d'altres, i sabem que, contra tot pronòstic, es va doctorar en Metafísica a la Universitat de Indinapolis, després d'haver estat donant classes d'anglès (sense saber-ne) a Nova York. Després, també sabem que va ser professor a les universitats de Frodham i de Los Àngeles, on sembla ser que va compaginar aquesta feina amb col.laboracions com a escriptor per a la Warner Brothers. Fins que, finalment, va obtenir la cátedra de Lengua i Literatura Española del Instituto Juan Diego de Tijuana (Mèxic). És en aquesta ciutat on va morir l'any 1965, no sense haver publicat abans dos llibres de poemes: Cirios en los rascacielos y otros poemas (1963) i Las hogueras del ocaso (1965). Del primer d'ells os en poso una mostra:

Sin España en mi vida,

yo mismo soy el muerto,

¡y en la capilla ardiente

de Yanquilandia enciendo

un cirio por mi ánima

en cada rascacielos!

I ara os pregunteu: de que va tot això? Doncs molt senzill: una de les novel.les que va escriure el senyor Alfonso Vidal y Planas, és un homenatge al meu besoncle. Però d'això, ja en parlaré en un altra moment. Per cert, el nostre autor devia ser un bon mestre, perquè a Tijuana si que existeix la Avenida Alfonso Vidal y Planas.

Feu click a la imatge per veure-la més gran.

Aquesta postal va ser impresa -suposo que per la C.N.T.- en els dies posteriors al assassinat. De fet, és l'única foto que tinc del meu besoncle: al 1919 la passió per la fotografia només era un luxe al abast de pocs.

La va reproduir en Huertas Clavería en el seu llibre "Mites i gent de Barcelona". Explica que li va donar (o deixar) el meu oncle segon, Camil, el fill més petit del Tero, mort ja fa molts anys.

Ja no queda gairebé ningú de la família que el conegués; fa tants anys. Només la meva tieta Teresina que devia tenir 5 o 6 anys. Va ser precisament d'ella que vaig sentir a parlar-ne. La meva mare era més menuda i potser ni el va arribar a conèixer.

La meva tieta recordava -coses de nanos- que el seu pare -el meu avi Rafel- havia hagut d'anar força vegades a la model a portar-li coses al Tero. Els dos anys anteriors al seu assassinat, el Tero va estar sotmès al Jutjat Especial de Vagues, i el seu titular -D. Gervasio Cruces- es veu que era amic d'empresonar la gent, encara que fos per pocs dies i encara que després resultés absolta, com va ser el cas del meu besoncle. Eren temps en que les garanties constitucionals es suspenien amb un simple decret del ministre del interior.

Si os hi fixeu, veureu que el dibuix abaix és contradictori amb el que diu la postal, perquè en "Burgos" -del qui no en conec res- va ser assassinat pels "gloriosos" militars i el Tero per la "orda polciaca", mentre que al dibuix, el cotxe està retolat clarament amb "Fomento Trabajo", la més important patronal catalana. També veure-ho que li estant donant ganivetades, quan en realitat el van matar a trets. Potser el dibuix fa referència a l'altre infortunat, en Burgos, del qui si algú en sap alguna cosa li agrairia que me la fes saber.

En Huertas Clavería (que ara fa un any més o menys que també va morir) diu que el conductor del vehicle era un membre de la família Elizalde (agarrate!). Alguna cosa de certa hi deu haver, perquè si os fixeu en la descripció del cotxe que fa en Casal Gómez, havia de ser un cotxe que fes patxoca, es a dir, un cotxe de ric.

A eso de la una de la madrugada del día 17 de julio de 1919, el presidente del Sindicato de Tintoreros, Pablo Sabater (a) “Tero”, regresaba a su domicilio sito en la calle del Dos de Mayo, de la Barriada de San Martín, completamente tranquilo y muy ajeno por cierto al espantoso atentado de que iba a ser víctima dos horas más tarde.

La noche era deliciosa, apacible, de verano ardiente y voluptuoso. En el cielo puro, límpido, sereno y azulado brillaban tímidamente algunas estrellas, y la democrática calle del Dos de Mayo se veía solitaria, quieta, silenciosa. La plácida quietud y el callado reposo de aquella barriada sólo era turbado de vez en cuando por las fuertes pisadas del modesto vigilante nocturno Ángel García, al hacer el recorrido de la demarcación a su cargo, sin que él, ni nadie, pudiera sospechar el trágico drama que en la soledad misteriosa se estaba incubando y que en breve se iba a desarrollar con la más segura impunidad.

A poco aparece un joven trabajador, recio, fuerte, robusto, de rasgos afilados y pletórico de vida y de ilusiones. Este joven trabajador es Pablo Sabater Llirós (a) “Tero” presidente del Sindicato de Tintoreros, quien, después de asistir a una asamblea de huelguistas pertenecientes a dicho ramo, se retira a descansar alegre, confiado. Al llegar al cruce de la referida calle con la de Mallorca, Sabater se para a conversar un rato y fumar un cigarrillo con el vigilante del que se despide cariñosamente poco después, entrando en la casa, número 274, tienda, donde está domiciliado en unión de su buena y laboriosa compañera Josefa Ros Lleugé.

A las dos horas y media aproximadamente, o sea a las tres de la madrugada, un automóvil lujoso, reluciente, como de charol, aparece por la calle Mallorca, deteniéndose frente a la fábrica de cerveza la “Bohemia”, y de su interior descienden tres individuos de aspecto patibulario.

Uno de ellos, alto, elegantemente vestido y que no deja ver más que dos ojos amenazadores, una nariz aguileña y unos bigotes formidables, exclama:

- Ya hemos llegado – y dirigiéndose a los dos sujetos que le acompañan ordénales, autoritario, que llamen al número 274 y, debidamente esposado detengan a Pablo Sabater, presidente del Sindicato de Tintoreros. Estos, obedeciendo la orden del que, según todos los indicios, parecía ser el jefe de la partida, llaman imperativamente a la puerta de la citada casa con las frases de ritual: “¡Abran a la autoridad!”, contestando el “Tero” que se esperen un momento, pues va a vestirse.

Poco después, Sabater franquea la puerta y avanza inerme hacia los agentes, lento, tranquilo.

- Aquí me tienen ustedes, si me buscan. El “Tero” se entrega.

- ¡Arriba las manos! – grita uno de ellos apuntándole al pecho con la pistola.

El detenido obedece sereno, y dócil ofrece las muñecas para que lo esposen.

- ¡Apriétale bien! ... ¡Otros eslaboncito más! – ordena con gesto enérgico el que parece tener más categoría y cara de más grosero, de más canalla, de más bandido.

El rostro del infeliz Sabater se contrae en una horrible mueca de dolor intenso. Y suplica con los ojos humedecidos por el llanto:

- ¡No me traten así, señores policías, que no soy un criminal, sino un humilde obrero!

Y sin conmiseración, aquellos esbirros inquisitoriales, a empellones lo empujan brutalmente hacia el arroyo.

El detenido se tambalea, mártir del terrible suplicio que las esposas le prodecen en las muñecas.

Ya en la calle, lo cogen entre los tres y lo arrojan al interior del automóvil como a un fardo.

Arranca veloz el coche, con los faros apagados, en dirección a la carretera de Montcada ...

La desventurada esposa, que hasta entonces ha permanecido muda, mirándolo y oyéndolo todo poco menos que idiotizada a causa de la impresión, deshecha en lágrimas se lanza como loca sobre el lecho, hendiendo las paredes con puntiagudos y atravesantes alaridos de dolor, de consternación tremenda.

El infortunado Sabater, al verse a los pies de aquellos facinerosos, sintió un estremecimiento convulsivo, le temblaron las piernas y le castañetearon los dientes. Vio ráfagas de luz, círculos luminosos y espadas de fuego.

El automóvil, en plena carretera de Montcada y en las inmediaciones de la “Torre Baró”, para en seco su vertiginosa marcha al lado de la cuneta, y los tres malhechores que iban en su interior obligan al detenido a apearse del carruaje encañonándole con las “Stars”.

Temblando como un enfermo de la médula, desciende del coche el “Tero”.

- ¿Me vais a matar? – inquiere en un balido de bestia mansa el desdichado - . ¡No me mateis! ¡Os lo pido por vuestras madres, por vuestros hijos! ¡Piedad! ... ¡Piedad! – clama de rodillas.

Y aquellos hombres fieras, insensibles, malvados, crueles y satánicos, lo arrojan violentamente a la cuneta de la carretera, disparando los tres a la vez sobre el cuerpo del infeliz esposado e indefenso. Y en los estertores de una agonía feroz, retorciéndose moribundo en un charco de sangre espesa y humeante, aun puede balbucir despreciativo: “¡¡Miserables!! ¡¡Canallas”!!”

Los asesinos, consumada la cruel, la inaudita, la monstruosa hazaña, montan en el automóvil lujoso, reluciente, como de charol, y, rebosantes de satisfacción, regresan a la ciudad luminosa, a la antorcha espiritual de la España viciosa de los Borbones, a la feliz Barcelona burguesa.

El qui això escriu és Manuel Gómez Casal, ex-comisario de Policía de primera clase de Barcelona. Ho escriu en un llibre titulat Origen y actuación de los pistoleros (pàgs. 69 a 73). El llibre no porta data de publicació, però, al començament, fa referència a les eleccions del 14 d'abril de 1931 i a la primera plana del exemplar que jo he consultat, hi ha una dedicatòria del Autor datada el 26 de desembre de 1931. Per tant, cal suposar que va ser entre aquestes dues dates que es va publicar. Segons sembla, però no ho he pogut constatar, se'n va fer una reedició per una editorial anarquista militant (Icària) en els anys 70.

El senyor Gómez Casal ens explica a la introducció que ell va tenir coneixement dels fets que ens narra en raó del seu càrrec de comissari de policia i que tot el que s'havia escrit fins a la data sobre el terrorisme social, feia referència als anys posteriors a 1921; es a dir, als anys en que va ser governador civil de Barcelona el senyor Martínez Anido, inventor de la "llei de fugues". Ell ens vol explicar alguns fets anteriors a aquest període, concretament 1918-1920, que, tot i ser menys violent, no deixa de ser l'inici dels sagnants episodis posteriors. El senyor Gómez Casal devia ser durant molt de temps comissari a Barcelona, ja que ens explica que ja va intervenir en els atemptats dinamiters d'en Joan Rull el 1908. Ens explica també la seva participació a la Setmana Tràgica (1909) i als fets de l'assemblea de parlamentaris de 1917. Així doncs, cal creure que l'home està prou documentat com per fer-li cas.

El senyor Gómez Casal, malgrat el seu càrrec, és un fervent republicà i en fa professió a la introducció, rebutjant de forma inequívoca la dictablanda primorriberista que havia patit el país des de 1923 fins al 1930. I ens diu que cal explicar tots aquests fets antes de que caigan por entero en las yertas obscuridades del olvido o en la vacilante sombra de la penumbra histórica, para mostrar al mundo la perversidad de algunos hombres sin entrañas y las  aberraciones de que es capaz la humana flaqueza (pàgs. 12-13). El pobre home no podia saber aleshores que, després d'uns anys de república, el país cauria en una nova dictadura que, aquest cop, duraria quaranta anys i que, aquesta sí, va aconseguir que tots aquests fets quedessin a la penombra històrica. De fet, durant la República, ja hi va haver a Barcelona un carrer dedicat a Pau Sabater (que, per cert, no he aconseguit esbrinar quin era), però es va retirar el nom tot just acabada la guerra. Els que van guanyar, sí que en tenien de consciència històrica: la seva, és clar. Tanmateix, a casa nostra, que n'érem familiars, sempre se'n parlava poc del meu besoncle; tant era el pes de la consciència històrica!

Els historiadors moderns, tipus Vicens Vives i Pierre Vilar, ens han acostumat a una visió històrica plena de xifres, estadístiques i realitats socials, però han deixat de banda les historietes que, amagades al darrera d'aquest quadre social, ens expliquen més coses sobre la vida quotidiana que tots els gràfics i quadres que ens mostren. Potser hagi de ser així la Història, amb majúscules, però penso que també cal rescatar les historietes personals para someterlos, en definitiva, al severo juicio y recto fallo de la pública opinión (pàgina 13), com ens diu el propi Gómez Casal.

Bé, ara ja sabeu quelcom més del meu besoncle, encara que os he de confessar que vull explicar-vos més coses, però les deixarem per a escrits posteriors, sinó es fan massa llargs i temo avorrir el personal. Només una observació addicional: El Sindicat de Tintorers (conegut com el Ram de l'Aigua) que presidia el meu besoncle, estava afiliat a la C.N.T. Potser no calia dir-ho, però penso que és millor deixar les coses clares.

Avui os vull parlar del meu besoncle, el germà del meu avi Rafel Sabaté, en Pau Sabater. Curiosament, tenien cognoms diferents perquè el funcionaris dels registres civils, a finals del segle XIX, quan van néixer, tampoc és que fossin gaire lletraferits. Peró eren germans, os ho asseguro. I os ho puc assegurar perquè, sent jo petit, va morir el tercer germà, el meu altre besoncle Camil, solter de tota la vida, i tota la família va tenir un embolic considerable per arreglar l'herència. Recordo que els meus pares van haver d'anar a Algerri (la Noguera), poble de naixement de tots tres germans, per a aconseguir els corresponents certificats de naixement i arreglar el que ja era un fet irresoluble. Ara la meitat de la família es diu Sabater i l'altra meitat -la meva- Sabaté. En el nostre cas de segon cognom, perquè l'avi Rafel només va tenir noies.

El maig de l'any 2001, l'alcalde de Barcelona va decretar que se li donés el nom del meu besoncle a un carrer de Torre Baró, però si os acosteu per allà, no hi trobareu cap placa amb el nom del carrer i, el que és pitjor, si busqueu el carrer en el plànol de la ciutat de Barcelona (http://www.bcn.cat/guia/welcomec.htm), també os dirà que no existeix, tot i figurar correctament en el nomenclàtor i en el plànol de carrers de la ciutat.

El carrer no és lleig, tot el contrari, però em fa l'efecte que ningú en coneix el nom.

I ara os preguntareu: qui coi era Pau Sabater? Doncs ja os ho aniré desvetllant poc a poc. Però haureu de tenir paciència perquè segurament em portarà més d'un post.

El primer que os diré és que va néixer l'any 1884 a Algerri (la Noguera, http://www.ccnoguera.cat/algerri/), un petit poble d'uns 500 habitants, avui en dia, a l'oest de Balaguer i a tocar de la Noguera Ribagorçana.

El segon, i darrer que os diré en aquest post, és que les circumstàncies de la seva mort, l'any 1919, quan només tenia 35 anys, són molt fosques. Vegeu, si no, aquests retalls de La Vanguardia dels dies posteriors a la seva mort:

       (Feu click a la imatge per ampliar. Aquí a sota, os deixo les transcripcions dels quatre retalls)

La vanguardia 21 de julio de 1919 pagina 2 

No se ha identificado aun el cadáver que fue encontrado el sábado ultimo en la carretera de Montcada cerca de la torre del “Baró”. Presenta el cadáver tres heridas de arma de fuego; una en la región occipital y dos en la espalda. Las tres heridas son de arma de fuego, pero una lo es de bala blindada, las otras dos no.Llama poderosamente la atención el que la víctima usase calcetines muy finos y ropa interior fina también y muy limpia y que vistiera traje de obrero, al parecer recién estrenado, siendo así que la finura de sus manos no son propias de quien se dedica a trabajos mecánicos.En los bolsillos no se lle encontró dinero, reloj, ni documento alguno que pudiera facilitar la identificación de cadáver, pues hasta el pañuelo que llevaba carecía de iniciales.Las autoridades se hallan completamente desorientadas acerca de quien pueda ser la víctima y cuales los móviles del crímen, ya que por el sitio de las heridas no queda duda alguna de que se trata de un asesinato.Un colega acoge el rumor de que el cadáver fue transportado en un automóvil al punto donde fue encontrado.  

La vanguardia 22 de julio de 1919 pág 3-4 

Ha sido identificado el cadáver del individuo que fue hallado recientemente en la carretera de Montcada, cerca de la torre del Baró.Llamábase Pablo Sabater Llirós, de 35 años, casado, tintorero, natural de Algerri (Lérida) y habitante en la calle del Dos de Mayo, número 274 tienda.Ante don Alberto de Rueda, juez de primera instancia del distrito del Norte, que instruye el correspondiente sumario, compareciuó ayer mañana espontáneamente, Josefa Ros Lleugé, de 27 años, esposa del muerto.

La declaración que dicha mujer prestó en el despacho del juez duró hora y media, y aunque se guarda absoluta reserva acerca de sus manifestaciones, particularmente sabemos que en la noche del 18 salió de su casa Sabater y extrañando su esposa que no volviera, se enteró del suceso por los periódicos y ayer mañana se personó en el Hospital clínico, confirmándose en la creencia de que el cadáver depositado allí era el de su esposo.

Sabater había trabajado en una tintorería establecida en Gracia, si bien en la actualidad estaba parado, viviendo de las cantidades que le facilitaba un hermano suyo marinero.Parece que el referido individuo estuvodurante un año a disposición del que fue juez especial de huelgas, don Gervasio Cruces, y que luego fue absuelto del delito de carácter social de que se le acusaba.Esta mañana el médico forense, doctor Saforcada, practicaba la autopsia del cadáver, cabuya diligencia asistirá el juez instructor del sumario.Probablemente se inhibirá a favor de la jurisdicción de guerra.  

La Vanguardia 23 de julio de 1919. pág 3-4 

Por el doctor Saforcada, médico forense del distrito norte, cuyo juzgado entiende en el sumario por el hallazgo del cadáver de Pablo Sabater Lliró, en las inmediaciones de la “Torre Baró”, en la carretera de Montcada, se ha practicado la autopsia del cadáver. Aunque tanto el citado facultativo como el juzgado han guardado absoluta reserva acerca de la diligencia, hemos oído asegurar que Pablo Sabater murió de hemorragia interna traumética, que su cadáver presentaba seis heridas, de ellas dos mortales de necesidad ambas en la espalda; una en la cara con orificio de entrada y salida, penetrando por la parte izquierda,, y suponiéndose que el correspondiente disparo se hizo a quemarropa; otra herida aparecía en el antebrazo izquierdo, creyéndose que obedeció a la defensa natural de la víctima cuando vió que iban a disparar contra él. Además se apreciaron dos rozaduras.Dícese también que en el acto de la autopsia han sido recogidos tres proyectiles, dos de acero niquelado, pertenecientes a pistola Browning o similar, y el otro de plomo, propio de revólver Smith. Por otra parte, al ser levantado el cadáver fue encontrado otro proyectil, también de plomo. Se da por seguro pues que se utilizaron en el hecho, por lo menos, dos clases de armas.La esposa del interesado afirma, y así parece que lo declaró ante el juzgado, que Sabater había salido de su casa aquella noche, regresando a ella a las once aproximadamente; que se acostó .......[tres lineas censuradas] .....y desde entonces no le volvió a ver hasta que le presentaron su cadáver en el depósito judicial, y que cree que le llevaron en automóvil hasta el sitio en que fue muerto. Parece ser que la víctima al salir de su domicilio llevaba dinero y algo que podia facilitar su identificación, todo lo cual hicieron desaparecer los asesinos.El juez instructor de la causa ha conferenciado con el inspector de la brigada de servicios especiales, don Salvador Mas, suponiéndose que la entrevista está relacionada con las manifestaciones que en el juzgado hizo la esposa del interfecto.Ha prestado también declaración el guarda jurado de la Torre del Baró.  

La vanguardia 25 de julio de 1919 – pag 5 

El juzgado que entiende en el asunto del asesinato cometido en la carretera de Montcada, en las inmediaciones de la Torre del Baró, recibió ayer varias declaraciones relacionadas con el hecho de autos.También volvió a conferenciar el juez con el inspector de la brigada de servicios especiales, don Salvador Mas.

Curioses, oi? Un tintorer que portava roba interior molt fina !! A més, ignoro qui era aquest germà seu, mariner, que el mantenia mentre era a l'atur. Que jo sàpiga a la família no hi ha hagut mai mariners, a no ser que el besoncle Camil fos mariner en aquella època. Jo el vaig conèixer de molt menut i ell ja era molt gran.

També haureu notat que a la nota del dia 23 de juliol hi falten tres línies: la censura d'aquella època era implacable. Segurament el text que falta es devia referir als brètols que se'n van endur al meu besoncle.

Ja os en seguiré parlant en altres posts, però ja os anticipo que això pot ser llarg.

En Carles tenia un aspecte fantàstic. Portava un esplèndid tern de llana fosc i una corbata de disseny; bones sabates italianes i lluïa una pell morena que estava dient clarament que havia estat d'esquí feia pocs dies. En Carles sempre ha sigut molt elegant.

Ens coneixem des de la infància, vam estudiar plegats en aquell col.legi de capellans que tant odio. Ell era dels que millor s'adaptava a aquell ambient fosc i opressor. De molt bona família, catòlica ultra conservadora, suposo que al col.legi s'hi devia trobar com a casa. Al contrari que jo, sempre feia el que li deien, encara que, d'amagat, aconseguia sempre el que volia. I no l'enxampaven mai! Malgrat ser tant diferents -a mi se'm veien totes les malifetes i sempre estava castigat d'una forma o un altra- vam mantenir unes relacions cordials. No era el meu millor amic, naturalment, però teníem prou contacte per a qualificar la nostra relació com d'amistat.

Encara vam coincidir el primer curs a la Universitat, però jo, una mica més esbojarrat, ho vaig deixar a l'any següent i després ho vaig anar fent a un ritme lent. Ell no; ell, sense ser brillant, va acabar en els cinc anys que corresponien i, en acabar, el papà ja li tenia preparat el seu destí, en algun lloc del conglomerat empresarial que presidia. Des seguida va arribar a cims que a gairebé tots els companys del col.legi ens semblaven inabastables. Sortia tot sovint als diaris amb anuncis de que alguna de les seves empreses havia fet tal o qual cosa. En alguna reunió d'ex-alumnes a la que ell no va poder assistir, tothom en parlava, amb secreta enveja, com del alumne més conegut del nostre curs.

Ens havíem anat trobant de tant en tant: per qüestions de feina havíem coincidit alguna vegada i també en algunes de les tedioses i avorrides reunions d'ex-alumnes de l'escola, a les que jo, com podeu comprendre, no hi anava gaire sovint. Però, ara, feia molt de temps que no ens veiem; al menys quinze o divuit anys. Tampoc n'havia sabut res d'ell des d'allò. Ni pels diaris, ni per cap altre mitjà.

En Carles mantenia, ara, el seu posat simpàtic i accessible, malgrat que la seva indumentària i gestos, delataven una extracció social molt diferent de la resta dels mortals. Tot transcorria com al cole: ell era el noi menja-mons de sempre i jo me'l escoltava amb una barreja d'admiració i enveja. Em va explicar que ja no treballava -i això va ser el que més enveja em va fer- perquè ja havia guanyat prou diners per a no tenir-ne la necessitat. Ara tenia professionals al front de les seves empreses. El seu pare ja havia mort i com a únic fill baró s'ho havia quedat tot, menys els petits legats que son pare li va deixar a les seves dues germanes més petites. Tot això m'ho deia amb aquell posat d'estar per damunt de totes les coses, que només tenen els qui ho han mamat.

Jo li vaig estar explicant com m'anava la feina, les petites o grans foteses per les que havia de passar, les esclavituds de viure pendent del telèfon i dels capricis dels clients; en fi, les coses normals del qui treballa per guanyar-se les garrofes. Se'n va riure de mi: que si tot això només eren coses mesquines -pròpies d'éssers inferiors, només li va faltar per dir. Jo em preguntava si és que ell donava per suposat que jo no sabia res de tot allò. Vaig procurar desviar la conversa cap altres temes, perquè estava passant de taca d'oli i no podia estar segur de contenir-me i deixar-li anar un parell de fresques. I així vam començar a parlar de la família. Ell estava divorciat. Encara que no m'ho va dir, les dates del seu divorci coincidien amb allò que va passar. I, pel que em va dir, tampoc tenia cap mena de relacions amb les seves dues noies, que jo havia conegut en una sortida pel Montseny que havia organitzat el club d'ex-alumnes i que, aleshores, eren molt menudes. Ara devien tenir vint i escaig anys, com la meva, amb la que, afortunadament, i tot i no viure ja amb nosaltres, continuo mantinguen un bon feeling. Potser millor ara, que quan vivia a casa.

No va deixar de dir-me que això de ser solter no tenia més que avantatges. Totes les nits sortia per les discos de moda i sempre hi havia noies que, atretes pels diners i la patxoca, estaven disposades a fer-li companyia. Vaig estar a punt de preguntar-li per tot allò que va passar, però com que ja començava a cansar-me d'aquella musiqueta auto-suficient i burlesca, vaig dir-li que se'm estava tirant el temps al damunt. No es va estar de dir-me que, clar, que tenia les esclavituds dels pobres humans, i tota la merda aquella del pa i la suor del front.

Després d'estrènyer-nos les mans, es va perdre, passeig de Gràcia amunt, entre mig d'una munió de gent que anaven a la seva o, simplement, passejaven fent turisme per la ciutat. Quan ja havia desaparegut, jo, que no era veritat que tingués pressa, encara estava dret, parat al bell mig del passeig.

Al meu dedins estava pensant: "Però si aquest paio es un delinqüent!! Perquè no li has dit?".

Quan va passar allò, que la seva empresa havia fet un desfalc considerable, deixant a la ruïna a un bon grapat de famílies i sense pagar els impostos, tots els ex ens vam assabentar pels diaris, que havia estat condemnat a dues penes de presó de deu anys, una per estafa i l'altra per delicte fiscal. Per això feia temps que no en sabíem res d'ell. Si ara era al carrer és perquè havia aconseguit la llibertat condicional o el tercer grau o com es digui aquesta forma tant rocambolesca de complir la condemna.

I jo, idiota de mi, havia estat escoltant el sermó d'un cregut, aristòcrata de la rapinya i l'engany, del que els mitjans de comunicació no havien deixat de parlar durant anys, fins que es va descobrir el pastel amb el que s'havia fabricat el seu èxit. Mira que en soc de babau, a vegades!