A més de l'econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l'IRA, l'Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d'aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l'Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l'equivalent al cap d'ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d'allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D'acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s'escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d'aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s'aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M'explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d'Euskal Herria. En altres casos, d'altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d'un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l'oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s'està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s'ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d'Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l'home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: "No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n'hem d'anar."

Com canvien les coses d'un país a un altre, no?

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català "Sí al procés de pau" i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d'abril el canal 33 estrenava el documental "Diumenge a les 5", que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

Tant la seva intervenció com les de l'advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l'Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d'un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d'apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l'hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l'excarceració.

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l'exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l'editorial Espejo de Tinta, amb el títol de "Diario de una tregua. Una oportunidad perdida". Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. "No estic d'acord amb l'excerceració –escrivia el 4 d'agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d'Aralar, Mikel Basabe–(...) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d'un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren".

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l'anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure'ls. 

Aquest dilluns 21d'abril comença a l'Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d'elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

A l'altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S'han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d'aconseguir la majoria en l'Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d'abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure'n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L'única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d'una o altra manera– del dret a l'autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d'hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l'expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l'actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d'Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d'abril del 2008

Els organitzadors de la campanya "Sí al procés de pau", en suport al retorn al procés de pau al País Basc, organitzen dos passis del documental "Sunday at 5", coproduït per Batabat, TV3 i EITB, sobre el procés de pau a Irlanda del Nord de la mà de dos expresos, un republicà i l'altre unionista. A banda l'interès del documental –que passarà TV3 properament, cal destacar la participació dels protagonistes irlandesos en els actes.

AQUESTA ÉS LA CONVOCATÒRIA

Companyes i companys,

Després d’unes setmanes de treball amb els periodistes de Batabat, la setmana vinent

(amb el motiu del 10è aniversari dels històrics acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord),

la productora Batabat i ‘Si al procés’ organitzarem conjuntament dos actes de presentació del documental

‘Sunday at 5’ –que s’emetrà a TV3- amb el seus protagonistes.

L’agenda d’actes queda així. Calen acompanyats, difusió i molta gent. Ja ho anem parlant.

EL DOCUMENTAL "DIUMENGE A LES 5"

Dues històries de guerra en un històric procés de pau

Presentació del documental i debat sobre el paper dels presos en el procés

Presentacions amb:

Seamus KELLY, expres de l’IRA

William McQuiston, expres de l’IDA

Gemma Calvet, advocada i assessora del documental

Oriol Cortacans i Joan Lòpez, guionista i realitzadors

[AGENDA D’ACTES]

DIMECRES 9

11.30 Col·legi de Periodistes. Roda de premsa

19.30 CCCB · Aula 1 · Presentació del documental

DIJOUS 10

12.00 Aula Magna · Facultat de Ciències de la Comunicació · UAB

Amb el suport de l’Observatori sobre la Cobertura Informativa dels Conflictes

18.00 Trobada de treball interna de ‘Si al procés de pau’ amb tots dos expresos

Us demanem la màxima difusió (als quatre vents).

Gràcies sense treva.

No em resisteixo a reproduir la foto que divendres passat publicava el diari basc Gara. Una imatge semblant a les que algun dia espero poder veure –o que ho vegin els meus fills– tenint com a protagonistes bascos i catalans. Després d'anar a matadegolla anys i panys, ara els vells enemics governen junts i representen el seu país –per un, part del vell imperi; per l'altre, part de la vella colònia, independent des del primer terç del segle passat– anant pel món a recabar suport a un projecte comú de mínims. Tot plegat, fet possible perquè el vell imperi ha reconegut als ciutadans i ciutadabes irlandesos dels territoris del nord de l'illa el dret a decidir si volen seguir formant part de l'imperi o deslliurar-se'n. La crònica de Gara val la pena llegir-la amb deteniment, i aconsellar que la llegeixin aquells que diuen que, amb la independència, bascos i catalans deixaríem de pertànyer a la Unió Europea: quina bajanada!