fil-mestre « WordPress.com Tag Feed

Regal

josepmanel — Fri, 20 Jun 2008 06:00:16 +0000

Esther se m'apropa i, com si jo fos un xiquet maldestre, m'obri la mà i em deixa al palmell un clauer de metall que llueix sota la llum freda del tub fluorescent. Acompanya el gest amb un ample somriure que enlluerna més que aquell petit detall. Però la prudència que mena (o hauria de fer-ho) el comportament adult em fa preguntar per l'origen d'aquell objecte i si hi ha algú a casa que sap el destí que ella està donant-li. Esther canvia el semblant i fa un posat entre ofès i divertit per dir-me que si ella me'l regala és perquè m'estima molt. I pronuncia cadascuna d'aquelles paraules amb una rotunditat i convenciment que, instintivament, tanque la mà i li torne el compliment que m'ha fet. Però en realitat el que vull, al prémer el puny, és que no se m'escape aquell moment que ja forma part de l'inventari de les felicitats petites (amb el permís del Jesús M. Tibau) de ser mestre.

Manualitats

josepmanel — Wed, 23 Apr 2008 20:30:47 +0000

Un grup de mares, animades per la meua proposta d'organitzar i dirigir un taller de manualitats per a la classe, s'han presentat aquesta vesprada, previ avís, carregades de cartolines, pintures, plats de plàstic i un munt d'estris per dur a bon port la meua encomanda. Portaven la idea d'ensenyar-los als xiquets a pintar-se una samarreta que prèviament, se'ls havia demanat i ells, amb l'evident il·lusió, duien plegadeta dins de les motxilles. Se'ls notava la cura amb que ho havien planejat tot. Els han preparat les taules perquè no s'embrutaren. Han subjectat a un cartró, amb unes pinces d'estendre, totes i cadascuna de les samarretes. Han preparat la pintura i els hi han indicat com fer-la servir. I, finalment, els han repartit una mena de motlles i esponges de figures variades per fer més fàcil el disseny. Se les veia aplicades en la feina. Sol·lícites i acalorades, davant les exigències dels xiquets, que volen tenir de tot i al moment. Jo observava, només. Hui m'ha tocat fer d'espectador perquè elles havien pres el protagonisme de l'aula. Però malgrat totes les previsions i prevencions que s'havien fet, algú dels meus alumnes ha descobert que la seua capacitat colorista era impossible d'encotillar en cap motlle, i ha anat omplint l'espai de la tela amb taques de colors, que anaven prenent més i més espai, escampant-se per la mateixa vora del coll i de les mànegues (i, en molts casos, més enllà). Aquest estil, no cal dir-ho, s'ha encomanat ràpidament a la resta dels companys que s'han lliurat a una mena d'empastifament conscienciós, davant dels seus ulls al·lucinats, la mirada d'espant de les mares i el meu posat divertit. Cadascú s'ha deixat portar per l'experimentació, pel goig d'entrecreuar colors i formes, i fins i tot, tapant les creades per altres de noves. I després la satisfacció, mostrant-me el fruit del seu treball. Les mares semblaven desconcertades i decebudes. Els he dit que no haurien d'estar-ho, però crec que no he aconseguit convèncer-les. Els xiquets han gaudit molt amb aquesta experiència. Una mare, mentre mira les samarretes penjades d'una corda amb l'ajut d'uns suports improvisats, perquè se sequen, diu: "Pareixen obres impressionistes!". La més propera, arronsa les espatlles i li rebla: "Per a impressió, la que s'emportaran en sa casa quan el vegen aparèixer amb el resultat d'aquest treball!". Tot plegat, molt divertit.

Puntualització

josepmanel — Tue, 22 Apr 2008 18:06:30 +0000

"Per favor, escolteu-me una miqueta abans d'eixir. Beth, ací, mira'm! Ximo, deixa això!.. Igual té, deixa-ho ara!.. Que si que hi ha temps, home! Va, vinga...! Ei! Ferran! Agafa fort el baló que no torne a botar! No, no, Vicent, ara no puc mirar el que portes per esmorzar, he de dir una cosa important, escolteu!... Ahir per la vesprada, a l'hora d'eixir, vau veure un eixam a prop de la font, veritat?... Val, val, un moment, escolteu. Deixe-m'ho dir, deixeu que acabe, un moment!... Vos demane, per favor que, encara que ja no hi són,(un apicultor se'l va emportar i fou tot un espectacle) feu servir la font del pati de dalt, per si de cas. Que una picada d'abella fa molt de mal i, fins i tot, pot ser perillosa per a la salut!" Antoni dispara el braç al cel: "Jo vaig veure un documental a la tele on deien que si una abella et pica, et mors... si no sobrevius!".

Connexions de cap de setmana

josepmanel — Fri, 18 Apr 2008 19:02:51 +0000

Ja fa dies que el Ximo està una mica escarotat. Tot i que mire d'anar aturant el seu excés d'energia aprofitant-ne els sobrants encarregant-li coses com endreçar els racons, carregar fotocòpies, enviar notes a la classe del costat o qualsevol altra cosa que se m'ocorre, no puc fer-me amb ell. La raó: sa mare està embarassada d'uns quants mesos i des de la notícia d'aquest esdeveniment, la seua ànsia ha anat creixent fins una desmesura que no hi ha forma humana de dur a solc. És un feix de nervis. S'ha tornat l'epicentre de tots els terratrèmols. El seu lloc de treball sempre és una escampadissa de llibres, d'estris d'escriptura, retalls de paper... De vegades, quan visite a ma mare i la veig amb aqueixa parsimònia que li ha atorgat el "diazepan", estic temptat de furtar-li un parell de píndoles i mirar d'aconseguir que el Ximo se les empasse gola avall... Hui ens ha portat un CD amb la grabació d'una ecografia tridimensional de la germana. Jo juraria que li he dit que el deixés a la meua taula per veure-la després de la tasca que els havia encomanat, però el disc no ha parat en torreta; ha corregut la seca, la meca i la vall d'Andorra. Abans que la pel·lícula que hem pogut veure més endavant, ha sigut unes ulleres de sol per mirar al pati per la finestra, una lupa amb la que s'hi podien veure un munt de coses (que només podia veure ell, naturalment!), una plantilla per fer rodolins, una baldufa amb l'ajuda d'un llapis... Mirant que no ratllés el disc, i la meua paciència, he optat per posar-lo al DVD. Hi ha hagut la clàssica expectació infantil. Jo mateix m'he quedat francament sorprès de la bona resolució i definició de la projecció. Les ecografies dels meus fills ja són pura prehistòria. Cap al final, i de manera fugissera, una mena de tub ha creuat la pantalla, desapareixent quasi a l'instant. Ha sigut suficient perquè l'Antoni, astorat, trenqués el silenci i digués ben fort: "Ara mateix li han instal·lat un tub a la xiqueta! Ho heu vist!?" No he tingut temps de fer cap aclariment. El Ximo ha fet un gir insòlit de 180 graus en la seua cadira i li ha reblat: "Però què dius, home? Aixó és el CORDÓ DOMINICAL!!". M'ha fet tanta gràcia que la resta de les entremaliadures del dia li han eixit debades.

Poesia

josepmanel — Thu, 17 Apr 2008 18:16:10 +0000

La Beth ha vingut ha dir-me alguna cosa i em trenca el corrent de les idees que intente ordenar -com si es tractés de la paperassa mal endreçada que s'amuntonega a sobre de la meua taula-, en el quadern de seguiment, aquesta mena de bitàcola del viatge pedagògic dels mestres. Lluny de sentir-me molest, em quede mirant-la i caic en el pou blau cel dels seus ulls sense fons. Li dic: "Tens uns ulls molt bonics. Quan els mire puc veure el cel o el mar". Vicent és a la vora nostra i, com si hagués fet un descobriment únic, diu: "Josep, això que has dit és un poema!". Quin matí més ben aprofitat, l'altre dia, llegint-los aquella antologia de versos, que ara és el llibre més visitat del racó de lectura!

Colors

josepmanel — Wed, 16 Apr 2008 18:38:29 +0000

Aquesta vesprada tocava escoltar una història. El nivell d'atenció puja molt en aquesta activitat. Perquè els encanta escoltar històries. Vull pensar que ha d'haver-hi alguna cosa ancestral en açò. I, a més, perquè els sembla molt divertit veure el mestre teatralitzant i posant veus, exagerant els gestos per abundar més en la fantasia. Depenent de la història pots veure'ls amb la boca oberta, embadalits; els ulls esbatanats per la sorpresa que s'aveïna; encomanant-se els uns als altres les rialles, apegaloses. I, al final, sempre aplaudeixen agraïts. Això si, no pots acabar sense el socorregut conte, contat, ja s'ha acabat; el que no alce el cu,l s'ha cagat! Escatologies a banda, la segona part també els agrada molt. Recordem els personatges, els fets principals i repartim els possibles papers per fer-ne ara una representació. Tothom vol participar! Com que els arguments són senzills no els hi costa gaire posar-les en escena. Uns, amb més traça que els altres, van passant per la tarima de fusta esperant ni que siga un bocinet d'aplaudiment del públic, que assisteix més bé resignat perquè no ha tingut paper en l'obra (i fan l'altre paper, el de crítics ferotges!). La tercera i última part consisteix en fer un dibuix al quadern per representar el moment que més els hi ha agradat. I ací és quan apareix l'Àurea, la més espavilada del grup, per dir-me que ha perdut el color carn i el necessita per donar color a un personatge. Obric el calaix de la meua taula i, d'una safata plena a caramull dels estris més inversemblants que ells mateixos van perdent i la propietat dels quals ja no reclamen perquè no poden reconeixe'ls més enllà dels seus espais, trac una pintura de color negre que li ofereixo decididament. Al principi em mira divertida. Pensa que estic fent broma, cosa que diu molt de la seua intel·ligència, perquè ja se n'ha adonat abans que ningú de les ironies que em gaste i que no tots són capaços de copsar. Però davant del meu rostre impertorbable em diu que el color carn no és aquest. "Per què no?". "Les persones no són d'eixe color!". Ara desfaig el posat amb un somriure. "Totes no, és veritat. Però també hi ha persones de color negre, no?". "I grogues!", intervé Àlvar que és a prop nostre, "els xinesos són grocs!". "I els extraterrestre són verds!", crida el Ximo convençut de la importància de la seua aportació. "No existeixen els extraterrestres, home!", el reprén Àurea. "Ja, però tampoc totes les persones tenen el mateix color de pell", m'avance a contestar per tallar un possible conflicte. Té més raons, però el pes de la diversitat de la que, a poc a poc, tots donen testimoni ("A la meua escala viu una família marroquí, i tenen la pell molt fosca...") fa que acabe dubtant de l'origen inclús del seu personatge. No agafa la pintura, se'n torna al seu lloc, silenciosa. Quan acaba la classe tots volen ensenyar-me els seus dibuixos. Com no pot ser d'una altra manera, tot són escenes d'un Babel incontestable (extraterrestres també hi ha). Àurea m'ensenya el seu quadern: "Es que ara la història passa a l'Àfrica", m'ho diu mentre assenyala uns éssers quasi indistingibles per la capa de pintura negra que els hi cobreix. Hui hem posat més colors en el seu món.

Post recuperat: Uf!

josepmanel — Fri, 04 Apr 2008 17:12:52 +0000

Cada vesprada de divendres, quan falta al voltant de mitja hora perquè acaben les classes, els xiquets semblen contenidors plens a vessar. És impossible demanar-los més atenció, dirigir-los en cap activitat. Fer-ho suposa quasi un esforç titànic. Són un vesper. S’alcen de les cadires i volten per l’aula. Són un degoteig constant fins a mi, demanant-me coses, proposant-me coses. I en fan sentir un geni embogit que concedeix un desig rere l’altre, repetitivament. En un rampell d’aquesta follia compartida, decideixo prendre notes de tot el que està passant al mateix temps que passa (si em resulta possible). David s’apropa i pregunta de seguida què faig. “Un conte”, li dic. No puc explicar-li-ho d’una altra manera més entenedora. Aquestes paraules fan créixer una expectació insòlita en la classe. Anna pregunta pel títol. “Encara no en té”. Insisteix, “quan vas a contar-lo?”. Com que no vull perdre el fil de les notes que estic prenent, no puc fer-li cas. Ella insisteix una i altra vegada fins que, sobtadament, desapareix. Ara ve Llúcia. Hi ha un conflicte amb el paper reciclat. Tothom remena i ja no queden trossos suficients per fer “dibuixets”. (David segueix amb interés creixent les meues notes: “Què llarg és eixe conte!”). Àlvar ha aconseguit fer-se una carassa amb un tros de paper, l’ha retallada i se l’emprova davant l’espill. Com que pensa que no li queda del tot bé, torna a la seua taula i mira de millorar-la amb les tisores. Després repeteix la prova. Així un parell de vegades, fins que l’oblida i acudeix a la vora de l’Antoni, que remena la cubeta del paper reciclat per traure ni que siga un bocinet (és plena de retalls d’altres treballs, de formes inservibles per aconseguir encabir els seus desitjos creatius). Li diu alguna cosa que jo no puc sentir i ve corrents després a demanar-me d’anar al wàter. Desig concedit. Mireia es posa ara davant de l’espill. S’ha fet un floreta de paper que sembla marcida ja pel pes de la tinta dels retoladors, i lluita per enganxar-se-la al cabell. De sobte es mira a dintre dels pantalons. Joan l’ha descobert en aquest gest i li diu que és una cotxina. Ella ve a queixar-se, molt ofesa, perquè no ha ensenyat res, només volia saber de quin color portava les braguetes perquè no se’n recordava. Eduard, aliè a tots els conflictes, ve a dir-me que el llibre que està mirant li agrada molt. I sense esperar resposta se’n torna a la seua taula amb un somriure ample de satisfacció. Ara és Carme la que remena la cubeta i rasca amb els ditets el fons, com si es tractés d’un rosegador. Pau fa una bona estona que està traient punta a una pintura que va minvant, a poc a poc, davant la seua fascinada mirada. Llúcia torna, té mal de panxa. Hui s’ha quedat al menjador i, de ben segur, no ha menjat gens, i ara té gana. Intente cridar per damunt de les ones si algú encara guarda les sobres de l’esmorzar. Només alguns em miren uns segons per a després capficar-se, de nou, en allò que estaven fent. Llúcia ja ha desaparegut, ella i el seu mal de panxa. David demana permís per arreglar la biblioteca. Clar que si. Joan decideix que ell també en té de ganes de fer-ho. Desig concedit. El conflicte reapareix al poc temps perquè tots dos volen ser els únics responsables. Una cadira cau al terra i sona com una campana badada. Ningú no ha segut perquè tots arronsen les espatlles de manera exculpatòria. Miquel demana per anar a beure. “Però si ja se n’anem!”. Insisteix, també té pipí. La qüestió és voltar. Desig concedit. Eduard vol tornar el llibre al seu lloc. Els responsables en competència no li ho permeten. Li expliquen que només ells poden tocar el llibre per deixar-lo on toca. Augmenta el conflicte. Algú tamborileja amb els retoladors damunt la taula. Marta diu que Àlvar està molestant-la perquè amb el colze sobrepassa la línia que marquen les dues tauletes i envaeix el seu espai. Ell diu que ha sigut sense voler, però ella el marmola fermament perquè ha dit una mentida. Sembla que no tinc que intervidre perquè s’arregle el problema. Àngel rodola feliç per terra. De seguida troba companys volantiners que s’afegeixen al número de circ improvisat. Algú ho fa tan a prop de la paret que s’emporta amb els peus tres o quatre jaquetes penjades a les perxes. Llúcia corre de seguida a contar-m’ho. Al mateix temps la cubeta cau al terra i s’escampen els paperets que hi tenia a dintre. Ja no puc més. Cride a arreplegar i el desori pren una altra forma. Soroll metàl·lic de cadires que es pugen a la taula. Cremalleres que es tanquen. Comentaris inversemblants. Llúcia que insisteix que faça alguna cosa amb l’afer de les jaquetes. “Un altre dia en parlarem”, intente tranquil·litzar-la. Algú m’estira del jersei per aconseguir la meua atenció. David m’abraça per acomiadar-se. Quasi si tinc que arrossegar-los fins a l’eixida. Fora s’escampen buscant els pares. Jo torne a dintre, a l’aula silenciosa. Uf!

Anònims

josepmanel — Thu, 03 Apr 2008 20:00:56 +0000

El dimarts vam reprendre les classes. I tinc que confessar que em va costar una miqueta endinsar-me entre els sorolls, els olors i els colors del col·legi. Com si les passades vacances m’hagueren deixat una inèrcia cap a una contemplació més a prop de la deixadesa. Veure els xiquets arrenglerats i expectants em va animar un poc. Jo no tenia molt clar per on començar. El maletí dels recursos que he anat omplint any rere any i que faig servir per a situacions extraordinàries com aquella fou introbable per a la meua anèmia laboral. Afortunadament van ser els mateixos alumnes els qui em van suggerir com ocupar el matí. Tots havien decidit portar el llibre que s’havien llegit durant les vacances. I l’ànim fet de contar-me l’argument que els havia enganxat com per rellegir-lo un parell de vegades més. Algú ho va fer amb tanta concentració que fins i tot semblava que el llegia, que resseguia el text tal qual estava escrit. Citant detalls sorprenents que ni un lector més avesat hagués pogut retenir. Altres acaronaven el conte, com si fos un ésser viu que pogués respondre al tacte, i mirar de revifar així els bons moments que li havien tret. A la pregunta de si s’ho havien passat bé, esclataren amb un sí unànime. Vaig aprofitar aquell moment per fer-los veure com havien progressat des que eren amb mi, el curs passat, i començaven a fer els seus primers temptejos amb les lletres. No solament s’hi feien grans per fora. També el seu esperit s’eixamplava. I, per aquest motiu, el curs vinent, tenien el dret merescut de passar a tercer, preparats com estaven per afrontar nous reptes i descobrir més móns. “Tu vindràs amb nosaltres?”, diu la Llúcia. I els tinc que dir que no. Que la meua feina és arreplegar un nou grup de xiquets menuts com ells ho van ser una vegada perquè, d’entrada, s’esglaien amb aquell mestre gran i barbut que, al principi els hi fa una miqueta de por, però que després els fa riure amb les seues pallassades. Riuen recordant-ho... Hui és dijous. Han passat tres dies. Des d’aquell matí, diàriament, a la meua taula, trobe bocins de paper irregulars, arrencats d’algun quadern que, amb una pulcra cal·ligrafia, em demanen que no els deixe, que me’n vaja amb ells. I jo vaig guardant, amb un somriure ben ample, els papers al calaix de la meua taula, i el que diuen a la còmoda antiga de la meua ànima.

La lluna mentidera

josepmanel — Wed, 02 Apr 2008 06:11:34 +0000

Llúcia em mira amb una devoció infantil. Els seus ulls vius i ben ensinistrats per la curiositat estan en tot. Té una memòria incòmoda. Incòmoda per mi, perquè és capaç de fer-me recordar coses que, potser, hauríem d’oblidar tots. La mire de reüll mentre explique que la lluna, de vegades, s’amaga, que és una mentidera... Ella no perd el fil, però, al mateix temps, vigila els seus companys. I, de sobte, aixeca el braç com si volgués tocar el cel, mentre crida que hi ha algú que no em segueix, que ha perdut l’interés momentàniament (un pensament, potser, li creua el cap com un estel fugaç) i el corrent de la classe es trenca, es desfan les costures que estava teixint amb la meua explicació. Tots criden, assenyalen amb els dits, riuen. La sargantana de la quietud ha desaparegut i ens ha deixat la cua bellugadissa i inaturable. Ara Llúcia, està amoïnada, perquè aquell enrenou és, de fet, obra seua. Em mira i li puc llegir l’esglai i el penediment, barrejant-se en un allioli que fa olor a plor. Li pinte un somriure en el meu rostre i s’asserena, complaguda i alleujada. Creue els meus llavis amb el dit índex i espere. La classe, a poc a poc, és una remor decreixent. Finalment és un silenci expectant. Estire del fil de la seua atenció: “de què parlàvem?” “De la lluna mentideraaaa!”, criden tots. Torna l’enrenou. Mire el rellotge. Quasi si és l’hora de l’esplai. Mane agafar l’esmorzar i eixir al pati. Done les indicacions com si bracegés en una mar revoltada. Ixen al pati com esperitats, una desencaixonada de cridòries, de bots, de mans en l’aire. Pregue a déunostresenyor que, amb aquesta solta, acaben cremant bona part de la inquietud que porten a dintre. Em fan mal els braços de remar contracorrent.

De peixos i xiquets

josepmanel — Fri, 14 Mar 2008 18:52:48 +0000

Quan aquest matí he entrat a l’aula, a la pissarra encara romania impertorbable el dibuix del peix, estranyament bocabadat, que vaig fer ahir per la vesprada, per recolzar l’activitat de plàstica que teníem pendent. És un peix gros, d’una espècie difícil d’identificar, amb grans escates, traçades com si dissenyés en realitat una teulada. Era l’exemple, la referència amb la qual jo pensava que en tindrien prou. Em sentia ben pagat del meu dibuix de línies senzilles i acurades. Però ells ho miren tot amb uns altres ulls, amb menys complicacions o amb un munt de diòptries sense complexes. I als seus quaderns el peix esdevenia, des de monstres esgarrifosos a espècimens inversemblants. Éssers passats pel túrmix d’una imaginació delirant. Alguns, fins i tot, són tan estrafolaris que tenen la seua gràcia. Altres són productes d’una capacitat maldestra de fer les coses. Se’ls endevina ja, als pobres, unes possibilitats artístiques ben magres. Al final els hi enganxàrem a les parets i convertírem l’aula en un aquari increïble, una mena d’univers marí alternatiu on boquejaven dibuixos i xiquets amb una fascinació infantil.

La llum de les estrelles mortes

josepmanel — Thu, 13 Mar 2008 18:52:12 +0000

Potser siga el lloc el que no em prova. I aquest desig sobtat i creixent de desentendre’m de tot i de tots, de trencar lligams i no crear-ne de nous. Potser he perdut el gust d’alliçonar la gent, de re-crear-me en els meus espais. Ara estic assegut a la meua taula. L’aula és buida. Fora, la cridadissa dels xiquets. Des del finestral més proper puc veure l’aparcament, amb els arbres nus temptant la primavera. I un poc més enllà el mur del pont que ens aïlla (més encara) i ens protegirà més endavant del soroll de l’AVE, al que alguns ens hi oposàrem amb un fervor inútil. I molt més enllà, el perfil, entelat per la boira, de les muntanyes de la Serra Grossa. Repasse les meues anotacions al quadern, regire els fulls de la programació, intente afermar la meua disposició ni que siga amb un posat forçat. Entre les línies de les paraules més antigues encara hi espurneja una il·lusió minvant. Potser siga com la llum de les estrelles mortes...

Sol

josepmanel — Wed, 12 Mar 2008 19:33:14 +0000

A desgrat. Assegut a la cinquena filera de butaques d’un saló d’actes envellit d’abandonament. Seients que es queixen ostentosament mentre et regires, neguitós com un xiquet, escoltant sense atenció el discurs un pèl histriònic de la ponent (una psicopedagoga vinguda de lluny, d’on els sants són més miraculosos). La flaire de floridura de la fusta maltractada per l’oblit i la humitat que se la mengen. La flaire de floridura dels discursos que se succeeixen, enardint valors antics i actituds llastades per un passat que, sembla, ja no ha de tornar. Resistència ingènua. Escepticisme en el rostre del grapat d’assistents, que miren l’hora del rellotge de reüll, delerosos per tornar i encabir el pes de les rutines als sofàs de casa, davant del televisor, i fondre els pensaments en el líquid bru i alienant dels seus programes. A desgrat, per no haver amagat un llibre entre les cames i treure més profit del temps que he de passar escoltant sense atendre. Mirant el bescoll dels meus companys de naufragi (la diversitat de cabells, de colors, d’absències de cabell també). Mirades perdudes, papallones que voleien. A desgrat. Suportant aquella escenificació, aquell marketing dramatitzat, pedagogia vendible, aparador de lluentors i bagatel·les, atrezzo desmuntable, de ficcions passades de moda. A desgrat, me n’adone de com els agrada teoritzar rere la taula falcada de manuals rovellats. Em pose dempeus quan acaba la representació i enfile cap al carrer, remenant-me les butxaques. I les trobe farcides d’escepticisme. A desgrat, he descobert una nova forma de solitud.

Diàleg

josepmanel — Tue, 11 Mar 2008 14:28:49 +0000

Quan assenyalàvem el dia d’avui al calendari, el braç del Vicent ha eixit disparat, com una sageta, cap al sostre. Hui és l’11-M! I han fet present un record que, per a ells, és llunyà i boirós, però que hem anat reconstruint en trossos que, sense casar amb exactitud, han recompost la tragèdia i la memòria en allò que té d’essencial. Ximo crida fort que van ser els de la ETA! En la seua sobtada reivindicació no pesa cap argument conspiratiu. Per a ell, com per a tots els altres, ETA ha esdevingut sinònim de terror, de qualsevol tipus. Si la mort ens ha de visitar de manera violenta, el segell d’aquest grup queda imprès per una lògica rutinària, inqüestionable. Joan ha proposat que fem un minut de silenci, com quan són al futbol, i a tot el món li sembla una idea excel·lent, encara que després es veurà que no convoca els mateixos entusiasmes. Durant l’aparent llarg minut, tots dempeus (perquè així ho han volgut ells), l’Àurea, amb el seu posat de concentració, com si anés a fer un esforç de telequinèsia, contrasta amb el Carles, que es recolza en la taula com si tingués l’ànim envellit i badalla ostentosament. En acabar arranquen en un aplaudiment espontani. La Beth alça el braç per preguntar per què mata la gent. Abans que les meues neurones més ensinistrades puguen ni tan sols plantejar-se un mot per contestar, el Ximo li rebla: “perquè són roïns, i els que són així fan aquestes coses!”. La veritat és que la Beth no està (ni ella ni ningú) en disposició d’escoltar una resposta més complicada. Ràpidament algú acusa al Ximo que ell, en ocasions, també és dolent i pega. És el moment d’aparcar les matemàtiques i reprendre la vella qüestió sobre com resoldre els nostres conflictes i apaivagar el desig tan primari de fer un colp amb l’inici d’un diàleg aclaridor, i portar pel solc de la civilitat les nostres diferències.

Paraules que ofenen

josepmanel — Fri, 07 Mar 2008 18:47:55 +0000

L’enrenou de la fila d’entrada, aquesta vesprada, s’atura sobtadament perquè Àurea ha esclatat en un plor que fa el mateix efecte que una trencadissa de vidres. Tots la miren mentre se m’apropa, flanquejada per dues companyes, testimonis del motiu del seu desconsol, amb un posat de circumstàncies que no deixe cap mena de dubtes respecte de la seua solidaritat amb l’Àurea. No pot parlar, somiqueja sense parar. Li demane que es tranquil·litze. Li fregue el rostre amb un mocador de paper, suaument, com si, al mateix temps que li trac les llàgrimes, pogués esborrar la tristor que li prenya els ulls. Quan per fi m’explica el motiu del seu desconsol no tinc paraules. “Es que m’han dit... tia buena!” Les meues companyes, que són a prop meu, totes dues alhora, es giren de cul. No poden aguantar-se el riure, però no volen ser vistes per no ofendre més la xiqueta. Cride a l’autor de l’expressió, que em mira amb els ulls com a plats pel desconcert. Potser el seu germà gran li ha dit que aquestes paraules són rebudes d’una altra manera pel sexe femení, i per això no entén el què ha passat. Jo me’ls mire a tots dos xiquets divertit. Però també un pèl confós. Tinc una feinada aquesta vesprada! Primer pensant si això es mereix ser justificat com un elogi, o si més bé caldria aprendre altres expressions menys “ofensives”. Desprès intentant que ells ho entenguen. Les paraules sotmeses a la fonètica de les emocions, dels sentiments. Aquesta vegada la pauta de les llibretes si caldrà que siga ben ampla!

El Bernat té sis anys

josepmanel — Thu, 06 Mar 2008 17:12:00 +0000

El Bernat té sis anys, però els déus que regulen el nivell maduratiu de cadascú li ha posat un estallador que cap corrent ha encertat encara a trencar, i s’ha entestat en mantenir el seu enteniment en els tres anys. La Ester, la meua companya i tutora seua, diu que, malgrat la feinada que suposa fer-li les adaptacions i l’atenció constant que necessita, no deixa de ser un regal per a la classe. Ho diu amb una convicció que em commou sincerament. Pense que tots dos, mestra i alumne, s’han trobat en una simbiosi molt adient: el Bernat demana un guiatge, amb la seua cara resplendent d’innocència, i la Ester troba en qui vessar tota la tendresa i la professionalitat que li brolla sense aturador. Fins i tot ha aconseguit que la resta dels xiquets de la classe ho visquen de manera integradora. Jo, en canvi, visc mig ofegat per la tasca creixent que comporta ser educador. Vull resoldre les grans qüestions del dia a dia i estic perdent els detalls per les clivelles de la meua obra mal fonamentada. Tornant al Bernat. Li done dues hores de recolzament a la setmana. Dues hores curtes perquè no disposa d’una capacitat d’atenció molt llarga. El seu cap sembla bullir de pensaments constants i contradictoris. Sempre troba alguna tasca que prioritzar abans de posar-se a la feina de la classe. I no pots guanyar a tot hora en la lluita contra la seua determinació. Riu molt amb mi, perquè jo m’atabale sovint intentant no perdre els nervis i equivoque el nom de les coses o li canvie el seu nom propi per un altre (de vegades a propòsit). Se’n fa un tip de riure amb els equívocs. Quan se’n torna a la seua classe no tinc gens clar si hem tret l’entrellat de la cosa. La Ester, amb paraules de serenor que li dicten la seguretat del seu mestratge, m’explica que l’evolució del Bernat és molt lenta i que cal ser més implacable amb l’atenció que la resistència que ofereix el seu enteniment. I això crema, clar que crema. Però, com vols fer llum, sinó? Mentrimentres ell ens volta, juganer i crida rient: “Ai, Josep; ai, Josep!”, com si entengués millor que jo de què va exactament la cosa.

El mestre volantiner

josepmanel — Wed, 05 Mar 2008 09:25:06 +0000

Com un xiquet amb sabates noves m’he emportat al col·legi el darrer llibre del Jesús M. Tibau (“El vertigen del trapezista”) que la llibreria Serret tan amablement m’ha fet arribar, i que l’autor ha tingut el detall de signar-me. Comboiat, no puc estar-me d’ensenyar-los-el als meus companys. En concret a aquells amb els que compartisc, no solament ofici, sinó també amistat i deliri per les lletres. Però els qui realment ho viuen amb una insòlita expectació són els meus alumnes quan els faig descobrir que en un dels contes (Ametlles Garapinyades) el protagonista porta el meu nom. Els explique el perquè. Després, per mirar de satisfer la seua curiositat i advertint-los que vagen amb compte, els deixe el llibre al seu abast al racó de la biblioteca de l’aula. Tots celebren, amb un ample somriure i una encantadora complicitat que, de sobte, el mestre s’hi trobe al terreny de la ficció, com qui cau a l’altre costat del mirall de la realitat. Però el que més expectatives ha convocat ha segut el descobriment del David que, amb paciència i esforç, ha aconseguit desxifrar la dedicatòria que em fa l’autor i on, entre altres coses, s’hi pot llegir: “... per compartir acrobàcies i salts mortals literaris...”. Allò els ha abocat a un fet més extraordinari encara que l’anterior perquè, a més del recent descobriment del meu ésser de ficció, ara pensen que estic dotat d’una agilitat sorprenent que em converteix en un anònim personatge de circ. Malgrat tot el que pugueu pensar em resultarà més fàcil fer un volantí i arriscar la meua integritat física, que explicar-los el sentit d’aquesta metàfora...

Estudiant en pràctiques

josepmanel — Mon, 03 Mar 2008 17:03:04 +0000

És una “estudiant de magisteri en pràctiques”. Jove, prima, d’ulls blaus (com el cel que recorde d’abans de les boires i la pluja) i posat discret. Me l’assignaren la setmana passada, un dilluns, només entrar al col·legi. El director —la mirada fixada en un llistat d’on anava extraient les víctimes com jo—, em va assenyalar amb el dit i ella es va posar en moviment, seguint-me fins a l’aula. Allí és des de llavors. Seu a prop meu i ens observa detingudament, arrupida pel fred. No pren notes. De vegades somriu i, de vegades també, riu obertament les meus ocurrències. Jo no la mire gaire. Directament, vull dir. Em fa por trobar-me amb els seus ulls. Em fan vertigen... Com que no sé ben bé què observa, la meua posada en escena ha deixat molt que desitjar. He perdut teatralitat, desimboltura, ingeni. Tot és molt mecànic, artificiós, de manual rovellat. M’he tornat una mena d’escarabat (perdoneu aquesta comparació tan trobadament kafkiana), presoner en un pot de vidre i sotmés a la curiositat momentània d’una practicant àvida per descobrir-me l’anatomia de l’ofici. De quan en quan s’aixeca de la cadira i volta per la classe, es deixa caure com un ocellet a sobre dels xiquets empantanegats en les dificultats de la tasca que suposa fer una lletra rere l’altra i totes ben arrodonides dintre d’aquella pauta que per a ells és tan estreta. Li faig algun comentari sobre l’evolució d’algun alumne i capcineja com si hagués tingut l’oportunitat de corroborar la informació que estic donant-li. I la sospita de que ella s’avança a les meues indicacions em fa envermellir fins a les orelles de l’ànima. M’ha pegat per pensar que, a la seua memòria de pràctiques, em representarà com una arna insegura que sobrevola la classe i sovint es colpeja contra els vidres dels finestrals enlluernada per la llum de la lluna.

Invisibilitat

josepmanel — Fri, 29 Feb 2008 12:43:16 +0000

“Josep, tinc por de tornar-me invisible”. M’ho diu des de l’altre costat de la meua taula, que a ell ha de semblar-li una mar immensa, però que la seua angoixa infantil l’ha esperonat a creuar. Interromp la meua tasca correctora, frenètica, perquè no vull que s’amunteguen en una mateixa fila llibres i xiquets, ansiosos per trobar un reconeixement a l’esforç d’haver calculat les pomes d’una cistella de vímet (i les que s’han perdut per un forat, perquè era vella). “Com dius?”, estic perplex. Ha eixit realment aquella frase del xiquet que ara em mira amb aquell astorament? “Tinc por de deixar d’existir”. Com tement que desaparega aquella mena d’encanteri, de somni irreal, l’agafe de les mans (per damunt de la taula immensa he construït un pont des d’on es vessaran les temences de l’Adrià). És a prop de tenir un germanet. Vol compartir la felicitat amb que ho viuen els seus pares, però no pot, perquè aquest ànim viu llastat per la idea de que va a convertir-se en no-res, que serà arraconat al recambró dels éssers que han gaudit d’existència real. Als sis anys comença a viure amb un dramatisme impensable, el destronament que esdevindrà amb aquell germà que ara ompli la mare de joia i de satisfacció no compartida. Intente convence’l que res no canviarà. Que encara podrà gaudir d’un lloc als braços de la mare, que té una nova responsabilitat: obrir-li el camí al nouvingut, ser el major, el que també ensenya i diu per on es pot córrer i per on no. Però ell em mira des de molt lluny, des de l’illa clivellada que és ara el seu cor trencat, i que sap que ara, ell, definitivament, s’ha convertit en l’altre. Pense, estranyament dolgut, que la infància de l’Adrià s’ha acurtat un pam extraordinari. Em fa por obrir les mans i deixar-lo anar. És l’hora de marxar a casa.

Plou

josepmanel — Wed, 27 Feb 2008 18:23:05 +0000

Els finestrals de la classe tenen els vidres entelats pel caliu bafarós dels xiquets, que no han deixat de moure’s en tota la vesprada, com un eixam d’abelles escarotades, voltant les tauletes, tombant els llibres, escampant els estris d’escriure, que rodolen per terra davant la indiferència de tothom. Només, de quan en quan, algú s’ajupeix i agafa una llapissera rosegada, que té l’extrem oposat a la punta fet una granera, i me’l porta, com si jo conegués el propietari de tots i cadascun dels objectes que hi ha a aquell lloc. Deuen pensar que el mestre ho sap tot, que sóc un semidéu, un pou de saviesa, el far que tot ho il·lumina... Però aquesta vesprada em sent com un àngel caigut, a tot estirar. No tinc esma per posar ordre a aquell desori. M’he deixat caure al seient del meu lloc i veig, a poc a poc, fer-se fonedís el paisatge rera la boira humana. Plou molt (a bots i barrals, a cor que vols...). La gent intenta inútilment cobrir-se de l’aigua. Porten les esquenes molles, els camals del pantaló també. Jo mateix tinc l’ànima humida. S’ha fet l’hora d’eixir i ho han fet a empentes i rodolons. Tots volen ser els primers (per a entrar, per a anar-se’n, per al que siga...) i no respecten ningú en el seu afany egoista i obsessiu, i ara la fila també és un rosari de queixes que no hi ha temps per escoltar, per resoldre. Els pares ens esperen sota la pluja i ells corren a lliurar-se a les seues abraçades, mentre sent que m’allibere d’un pes molt gran, com si tornés penyores incòmodes. Sempre hi ha un parell de xiquets que han d’esperar més que la resta. Romanen a prop meu mentrimentres busquen, amb els ulls, entre la gent, algun conegut que se’ls emporte a casa. Per fer temps els trac el coll de la jaqueta, els passe la cremallera, els col·loque bé la bufanda, els endrece amb una familiaritat que els sorprèn. Un d’ells em mira, em fa un somriure lluminós i, voltant-me el coll amb els seus braços, em fa una besada breu, com un agraïment. Quan ja estic tot sol camine lentament, indolent, sota la pluja, cap al cotxe, arrossegant els peus. De fet, quan sóc a dintre del vehicle, me n’adone que estic ben moll, que em regalima per la cara l’aigua que es despenja del meu cabell. Ja no tinc forces per res. Fins i tot la pluja ja plora per mi.

Paraules que ofenen

josepmanel — Tue, 13 Feb 2007 17:08:45 +0000

L’enrenou de la fila d’entrada, aquesta vesprada, s’atura sobtadament perquè Àurea ha esclatat en un plor que fa el mateix efecte que una trencadissa de vidres. Tots la miren mentre se m’apropa, flanquejada per dues companyes, testimonis del motiu del seu desconsol, amb un posat de circumstàncies que no deixe cap mena de dubtes respecte de la seua solidaritat amb l’Àurea. No pot parlar, somiqueja sense parar. Li demane que es tranquil·litze. Li fregue el rostre amb un mocador de paper, suaument, com si, al mateix temps que li trac les llàgrimes, pogués esborrar la tristor que li prenya els ulls. Quan per fi m’explica el motiu del seu desconsol no tinc paraules. “Es que m’han dit... tia buena!” Les meues companyes, que són a prop meu, totes dues alhora, es giren de cul. No poden aguantar-se el riure, però no volen ser vistes per no ofendre més la xiqueta. Cride a l’autor de l’expressió, que em mira amb els ulls esbatanats pel desconcert. Potser el seu germà gran li ha dit que aquestes paraules són rebudes d’una altra manera pel sexe femení, i per això no entén el que ha passat. Jo me’ls mire a tots dos xiquets divertit. Però també un pèl confós. Tinc una feinada aquesta vesprada! Primer pensant si això es mereix ser justificat com un elogi, o si més bé caldria aprendre altres expressions menys “ofensives”. Desprès intentant que ells ho entenguen. Les paraules sotmeses a la fonètica de les emocions, dels sentiments. Aquesta vegada la pauta de les llibretes si caldrà que siga ben ampla!

La lluna mentidera

josepmanel — Thu, 11 Jan 2007 16:52:56 +0000

Llúcia em mira amb una devoció infantil. Els seus ulls vius i ben ensinistrats per la curiositat estan en tot. Té una memòria incòmoda. Incòmoda per mi, perquè és capaç de fer-me recordar coses que, potser, hauríem d’oblidar tots. La mire de reüll mentre explico que la llunya, de vegades, s’amaga, que és una mentidera... Ella no perd el fil, però, al mateix temps, vigila els seus companys. I, de sobte, aixeca el braç com si volgués tocar el cel, mentre crida que hi ha algú que no em segueix, que ha perdut l’interés momentàniament (un pensament, potser, li creua el cap com un estel fugaç) i el corrent de la classe es trenca, es desfan les costures que estava teixint amb la meua explicació. Tots criden, assenyalen amb els dits, riuen. La sargantana de la quietud ha desaparegut i ens ha deixat la cua bellugadissa i inaturable. Ara Llúcia, està amoïnada, perquè aquell enrenou és, de fet, obra seua. Em mira i li llegeixo l’esglai i el penediment, barrejant-se en un allioli que fa olor a plor. Li pinte un somriure en el meu rostre i s’asserena, complaguda i alleujada. Creue els meus llavis amb el dit índex i espero. La classe, a poc a poc, és una remor decreixent. Finalment és un silenci expectant. Estire del fil de la seua atenció: “de què parlàvem?” “De la lluna mentideraaaa!”, criden tots. Torna l’enrenou. Mire el rellotge. Quasi si és l’hora de l’esplai. Mane agafar l’esmorzar i eixir al pati. Done les indicacions com si bracegés en una mar revoltada. Ixen al pati com esperitats, una desencaixonà de cridòries, de bots, de mans en l’aire. Pregue a déunostresenyor que, amb aquesta solta, acaben cremant bona part de la inquietud que porten a dintre. Em fan mal els braços de remar contracorrent.