Una mujer muere abandonada en las urgencias de un hospital de Estados Unidos

Fa temps algun de vosaltres, lectors, ara no recordo qui, va sugerir-me que fes un article argumentant perquè em considero boig. I aquest dia ha arribat. Ningun historiador en parlarà d'ell i cap filòfsof l'analitzarà ni a mi ni a la correspondència que puc mantenir amb les persones més properes. Però ha arribat el dia d'explicar-ho. Perquè avui no em ve de gust parlar de res més, perquè ho he vist clar i m'he reafirmat quan, veient el telenotícies de no recordo quin canal he vist la notícia acompanyada del vídeo:

Perquè això només podia passar en un manicomi.

I per què em considero boig? Perquè no entenc i perquè no m'agrada el que veig. El que la gent considera normal, a mi, la veritat, em sembla de tot menys això. Si el policía que ha fet cas omís d'una persona estirada a terra en un hospital, psiquiatric, però un hospital on se suposa que la gent entra per nèixer, cuidar-se i morir. Però morir d'una altra manera. Doncs si aquest policia no sel considera boig, ho sento gent, jo plego i canvio de bàndol. és un apaga i vámonos. Si són els bojos els que tenen més enteniment que la resta, m'en vaig amb ells. Perquè si tractar humans d'aquesta manera, declarar guerres, i, en resum, si tants fills de puta són considerats sans, no vull que em fiqueu al mateix sac que ells. M'en vaig amb els bojos, margineu-nos, passeu-vos els nostres arguments per on vulgueu, però sabem que fem el cal fer. I de fet no sóc jo qui m'en vaig, són ells que m'envien quan em diuen estàs boig quan argumento.

I segurament molt de vosaltres pensareu que tinc raó, però la majoria de gent potser  considerarà que sóc un idealista més.

Curiós. Aquesta ha sigut la resposta que m'ha sortit. I no deixa de sobtar-me, ja que el que més desitjo és que Espanya perdi. Potser és que un barman que vagi en contra de la majoria no està ben vist. Vés a saber. Jo que sempre que m'han preguntat on estan el toros i el flamenc he fet com aquell que davant la mateixa pregunta responia: sí, sí, segons vas baixant cap a la dreta.

Dons sí, avui és la gran final. I ja se que no m'agrada el futbol, però aquest partit no és de futbol. Aquest partit és polític entre el que volen que guanyi la roja i els que volen que perdi; i com que la política és la filla bastarda de la filosofia, el tema m'interessa bastant. La societat aquí a Catalunya està dividida, a Espanya no ho sé, no estaria malament que algú que es trobi per l'Espanya més profunda fes una crònica de com es viu la final (quina barra inútil). I dic el que he vist. Arreu on he estat aquest últims dies he vist favorables a la victoria i la derrota de la fúria espanyola.

I em fa por que guanyin. Pot ser insuportable durant els pròxims quatre anys. Els veig a venir: En un estat d'eufòria com aquest, en el que tots els medis d'informació espanyols donen la victòria segura per Espanya des que van golejar a Rússia, ens podem passar el propers dos anys, fins al proper mundial de futbol havent de suportar com recorden continuament la victoria creient-se invencibles. Guanyar contra una Itàlia en coma i una Rússia que compta amb ¿una? estrella de nova aparició no té gaire mèrit, però escolta tu, que és la fúria espànyola... puto catalan que ya estamos con las mismas de siempre. Ja m'ho veig a venir.

Tan de bo aquest nit puguem brindar per Alemanya. Que Espanya hagi arribat aquí ja és extraordinari, però si en una setmana ja he acabat fins al capdamunt imaginat quin futur ens espera si guanyen.

Que House és una patraña, perquè si actues com ell la gent no és benevolent i no es pren les coses amb calma. Si ho fas la gent s'atrinxera i des d'allà t'estova tocant el teu punt més feble.

Ser sincer no surt a compte.

Nota: és molt possible que demà ja hagi canviat d'opinió, però avui... avui les coses són així: Así son las cosas y así se las hemos contado.

A més, és en aquest època quan la gent desapareix. S'amaguen al seu cau en forma de taula rectilínia sense imperfeccions, amb flaire de fulls i neurones cremades sota un llum infernalment calent i divinament clarivident; o queden d'amagatotis per anar al manicomi dels llibres (a qui només se'ls deixa sortir en llibertat condicional si prometen portar-se bé (els uns) i deixar-se llegir (els altres)) per crear conspiracions contra els números més baixos de 5 sempre i quant que no siguin la resposta al problema corresponent.

I és justament en aquestes males èpoques en les que experimento recaigudes de fe (no ara, família), somnis (literalment parlant) que m'agradaria explicar i compartir (no per fer patir) i moments que com somnis s'han de compartir com el coneixement.

Perquè em fa un nosequé agafar el telèfon i trucar a qualsevulga que trobi primer a l'agenda de contactes del mòbil per inundar-lo de paraules trivials per l'altaveu amic, però majestuosament importants pel sensor de pressió camarada dels deprimits. O començar a escriure correus de mitja hora de lectura a gent que fa nosequantes dècades de mesos i un dia que fa que no veus i que no saben (o volen saber) què collons tens per explicar-los-hi (¿?). I per evitar-ho, actualitzo i exploro cada e minuts la bústia de correu (i obro els spam, per salvar-me de l'avorriment), el manicomi, els amics del manicomi, el campus i les notes que mai estaran penjades massa d'hora.

Sempre envoltat de la sequera de comentaris que cap transvasament podrà aturar mai en aquest període de π/3 mesos.

Només espero que el tsunami marxi amb bon temps, mentrestant, l'esperaré analitzant circuits per a que la inspiració em trobi transpirant i treballant.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d'auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l'última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l'anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

—Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

—Què significa això?

—Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

—No se, no n'he vist mai cap, però això suposo.

—Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s'escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l'amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l'antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s'imaginava... i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure's aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c'est finie ("chapurrejant" francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d'Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Así está la cosa... cortita

Arribar massa d'hora, ser poca gent, i haver d'esperar a la resta de la colla: 3:30 hores de picabaralles sanes i tontejant (diga-li tontejar, diga-li fer amistat, diga-li ampliar la llista de contactes) amb el segurata.

Entrada al Metal Zone: 12€

Ballar al ritme de la música: uns quants milers o milions de neurones atontades de per vida.

La satisfacció que se sent quan una heavymetalera de tota la vida, amb les pintes corresponents em pregunta, a mi ignorant del tema i sense pintes heavymetaleres, pel grup que toca la cançó anterior (i saber-ne la resposta) no té preu.

Per a tota la resta, estafa una asseguradora.

]]> http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=277 Sun, 13 Apr 2008 16:05:35 +0000 anomenatinutil http://anomenatinutil.wordpress.com/?p=277 Ser cambrer significa un canvi de vida.

Només començar, es pot ser una persona tímida i tancada, però amb el temps i l'experiència canvies irremeiablement cap a una actitud  més oberta i extrovertida. És com l'evolució natural per a sobreviure que fan les espècies animals.

De fet, no conec a cap cambrer tímid, que no es faci fàcilment amb la gent i que no tingui cert talent a la parla, amb reminiscències del poder embaucador que caracteritza als polítics.

En certa manera, és com si ser cambrer et desvirgués la timidesa.

Quin serà el dia en el que, quan coneguem a algú, ens deixem de frases típiques i formalismes anacrònics i ens presentem amb una bona abraçada?

Quan començarem a conèixer una persona per allò que importa de debò? Deixar-nos d'arcaismes i preguntar allò que volem saber?

Quin és el teu llibre preferit? I pel·lícula? Un grup de música, una cançó? Quina cançó t'ha marcat més avui?

Defenso la tendresa, la sinceritat, el desvergonyiment sa, la confiança de preguntar allò que més et fastigueja de mi sense temences.

Quan aprendrem a ser persones? 

Un cop ja han entrat dins el menjador em giro, i veig que un company m'observava:

—D'aquí uns anys, quan estiguis casat, ja en tindràs uns quants com aquests.—em diu.

—Jo? Casat?

—Sí, ja veuràs.

—Pot ser, però com a molt després dels 35... i més tard.

—No. Tu abans del 35 ja tindràs fills.

—Però jo no em vull casar!

—Això diem tots, però quan trobis una noia que et faci tilín tilín tolon tolon ja veuràs...

Som tots els homes, el que tradicionalment es coneix com uns calçaces? Acabaré rendint-me a les "ordres" d'aquella que aconsegueixi provocar-me un cascavell de vaca a dins? Tots els homes acabarem rendint-nos? Som tots tan diferents que al final tendim a fer el mateix? Haig d'acceptar aquest destí?

— Anda!! Pero que guapo! Sabes a quién te pareces con esta barba? A Hugo Silva. Sí hombre, el guaperas de los "Hombres de Paco"! Yo sólo veo la serie hasta que él sale. Entonces cambio.

Però mantinc l'escepticisme respecte el comentari.

Que opineu?

Jo no se com prendre'm el comentari, la veritat.

--Pero, ¿no es aburrido correr?
--¡No! Correr es algo profundo y filosófico, muy personal. Las decisiones más importantes las he tomado corriendo.

[...]

--Y cuando acabas, ¿la felicidad es eso?
--Sí, ese es un tipo de felicidad. Es difícil explicarlo con palabras: por más maratones que hayas corrido, el hecho de acabar siempre produce una sensación de felicidad irrepetible. De los 84 maratones que he corrido, en más de la mitad he acabado llorando.

Per llegir l'entrevista completa, clica! 

Així les coses: no us heu fixat que en moltes sèries i pel·lícules (vaja, el poc que veig la caixa tonta) els homes i les dones fumen diferent?

Ells acostumen a agafar la cigarreta entre els dits (com fent el símbol de la victòria) tirant cap a la base d'aquest, prop de la mà o agafant-la fent pinça entre l'índex (o el del mig) i el polze.

En canvi elles tendeixen més a agafar-lo entre les puntes dels dits, allunyants de la mà; i a l'hora d'acostar-se'l a la boca o fan tirant més cap a un costat de la boca. Ells només fan això quan mostren posicions xulesques subjectant el pal de la mort amb els llavis mentre parlen.

Exigències del guió? Diferències culturals o d'ensenyament? O l'herència de l'ensenyança en que ens ensenyaven a ser homes masculins i "forts" i dones femenines i "sensibles"? No vull entrar en el tema. No en sé gaire, i a més no sempre és així, però almenys m'ha ajudat a actualitzar aquest bloc en estat de coma. 

Els homes són

Transparents

Interessants

Pesats

Macos

Insignificants

Simples

Senzills

Bàsic

Les dones són…

Doloroses

Follables

Especials

Sensuals

Bellesa

Ells s'autoinfravaloren. Jo faig el mateix. El que em pregunto és: ho feu perquè ho penseu de veritat o perquè no pilleu i proveu amb la tàctica de la llàstima?

Elles són més indulgents, amb adjectius positius (encara que algun no sigui acceptat per l'autor) i que ens fan pensar.

Ells tenen una bona idea d'elles, a vegades adolorida.

Elles... bé, elles són especials.

La història va començar quan em disposava a registrar-me a blocat per a engegar el meu segon bloc. El primer havia sigut un fracàs, però tenia moltes esperances en aquell. La qüestió és que no volia seguir utilitzant el pseudònim que gairebé sempre he utilitzat a la xarxa: Juseph. Ja em començava a cansar, i volia alguna cosa nova que la gent no pogués relacionar amb altres participacions anteriors a la xarxa. Per començar una mica més des de baix. Començar de nou. Vaig provar molts pseudònims. Alguns no m'acabaven de fer el pes, d'altres ja estaven agafats, i des d'un principi estava decidit a no utilitzar números. Volia una cosa més seriosa, un nom que copsés, que fes que la gent s'enrecordés d'ell, i en conseqüència, de mi i del bloc.

Així que, després d'una bona estona donant-li voltes se'm va aparèixer al cap la idea d'utilitzar l'anomenat, i un adjectiu al darrere. Coneixereu tots la meva actitud una mica misantròpica i escèptica amb la gent i vaig recordar que algun cop jo mateix m'havia classificat com a inútil, i vaig trobar que quedava no gaire maco, però si ben descriptiu i encisador. Així, podria seguir el camí que ja havia començat poc menys d'un any abans utilitzant el pseudònim de L'escriptor mediocre a la web on publico el que escric. Allà aquest nom també ha causat controvèrsies.

Quan vaig decidir canviar-me a wordpress, per les prestacions, perquè volia canviar una mica, i per altres raons que em van empènyer a fer-ho, vaig decidir mantenir el nom. No podia seguir escrivint sense ser l'inútil!

I no s'hi està gens malament amb aquest nom... ara també l'utilitzo a yutuf youtube i a patata brava (en aquest últim també he rebut algun comentari).

Perquè sóc així.

Article escrit gràcies a la curiositat de Carlos Soler, de Bloctecnia. Gràcies!

Primer, quan em dirigeixo a classe amb la caixa d'eines. Com deveu haver endevinat, agafo cada dia rodalies, i no hi ha dia en que algú es quedi mirant amb mala cara la caixa d'eines. Dons avui trencaré amb el secret d'aquesta capsa blava misteriosa!

La culpable

Senyores de la tercera edat amb arracades horroroses de pinça que mireu amb menyspreu, encorbatats que mireu per sobre de l'espatlla! Només és material electrònic per a pràctiques. Resistències (moltes resistències), condensadors, bobines, circuits integrats (xips per als profans de la matèria), cables, pelacables (lògic), transistors, díodes i algun led. Així que tranquils, avui no explotarà el tren.

Desbudellant la culpable

L'altra ocasió és quan surto de cas a practicar el meu esport preferit. Avui dia on els hotels valen 600 la nit tan estrany sembla un tipus que no aixeca pam de terra vagi amb pantalons curts i corrent sense motiu? Sembla que si.

Senyores i senyors, això és una cosa molt important, que molts de vosaltres mai practicareu: se'n diu esport.

Vecinos y Organizaciones Sociales Denuncian Envenenamiento de Mascotas en Peñalolén y Puente Alto. La eliminación masiva de animales domésticos está prohibida en Chile, y sólo se puede practicar en los casos que se sospeche que un animal tiene rabia.
Vecinos de Peñalolén y Puente Alto, apoyados por la Coalición para el Control Ético de la Fauna Urbana (CEFU), denunciaron el envenenamiento masivo de mascotas en estas comunas de Santiago.
Los habitantes de la calle Río Bueno, en Peñalolén, denunciaron que una persona ya identificada ha estado arrojando comida con veneno en los alrededores de los domicilios, haciendo de sus víctimas a perros y gatos de familias conocidas en el sector.
Aunque tienen muestra de los alimentos, las familias se encuentran a la espera del apoyo para practicarle las pruebas necesarias, fin con el que hicieron la denuncia ante Carabineros.
Los vecinos denunciaron que además de ser un hecho macabro, se está poniendo en riesgo tanto a niños como indigentes que pueden tener contacto con los alimentos envenenados, con letales consecuencias.
En el sector de Casas Viejas, Puente Alto, los vecinos han visto cómo han muerto varios animales del sector, envenenados por personas aún no identificadas. Los vecinos están esperando que la municipalidad tome medidas al respecto.
La eliminación masiva de animales domésticos está prohibida en Chile, y sólo se puede practicar en los casos que se sospeche que un animal tiene rabia, y eso, a través de métodos humanitarios.
A principios de 2006 un canal de televisión denunció la matanza de perros vecinos a La Moneda, en una medida para impedir que éstos irrumpieran sorpresivamente en el acto en que la Presidenta Michelle Bachelet asumiera su cargo.
Asimismo a principios de este mes se dio a conocer un video de celular en el que un joven de 15 años apuñalaba brutalmente a un gato, por lo que Proanimal Chile anunció una denuncia, puesto que no descartaron que estas conductas desarrollen actitudes más peligrosas en el futuro del joven.
[9 de febrero de 2008]
[©la tercera]

Els homes són...

Estant a la barra, se t'acosten molts bojos (i no concretament la resta de cambrers enfadats). Hi ha clients que em prenen per un psicòleg: m'expliquen la vida, els seus mals... I no m'acostumaré mai a la confiança que es prenen per algú que no coneixen i que l'única relació amb ells és un simple cafè o una copa...

Quan acabi la carrera d'enginyeria, fa temps que tinc pensat de cursar alguna altra, però de lletres, per curiositat (perquè per treballar de filòsofs... i sense ànims de faltar... mai he vist cap anunci de "Es busca filòsof"). Estic entre psicología i filosofia, però, a cada dia que passo a la barra em decanto més per la primera...

Ara que està tan de moda fer negocis dobles (cibercafé, fleca-bar...) podria fer un bar-psicòleg... hi ha gent que no rutlla bé... Crec que a les pàgines del diari d'ofertes de feina s'haurien de demanar cambrers amb estudis en psicologia (o psiquiatria, perquè l'alcohol cura...) així jo compaginaria feina i futura carrera i molts estudiants de psicologia a l'atur aconseguirien una feina...

No està malament no? 

L'enginyer és aquell que, agafa tots aquest coneixements, els enten mínimament, i utilitza tota la feina del científic per dissenyar una màquina que després vendrà i el farà ric.

La ciutat s'omple amb llumetes malbaratadores d'energia, la gent s'oblida de lo molt cabrona que ha sigut la resta de l'any per tornar-se solidària i hiòcrita durant una setmana, les tendes obren 25 hores al dia per a fer el negoci de l'any amb treballadors contractats només per aquestes dates i que cobren sous irrisoris, pels balcons i finestres hi ha penjats ninots de lladres de vermell amb gorres amb una bola blanca que la gent es pensa que fan maco, els arbres engalanen les ciutats totes plenes de boles, ninotets dels lladres de vermell estan repartits per tota la ciutat desitjant alguna cosa en anglès, la gent menja fins a rebentar i crema (literament) la seva targeta de crèdit amb regals...

si, crec que desgraciadament, és nadal.

Ja fa anys que funciona aquesta campanya que situa Barcelona com la millor botiga del món.

Calen poques paraules per entendre, d'una vegada per totes què és el que busquen de la ciutat i dels seus ciutadans. No volen una ciutat per viure-hi, una ciutat on agradi estar-s'hi, només els interessa la ciutat en la que poden guanyar, cada dia, més diners que l'anterior, la ciutat on els beneficis econòmics creixin oblidant-se de les persones, la botiga on els turistes puguin deixar-se la pasta.

No importem les persones que hi vivim, només els diners que ens hi gastem tant nosaltres com els turistes (que per alguna cosa, l'alcalde es preocupa més per ells que per nosaltres), no és una ciutat per viure, és un ciutat per comprar.

I això que no se'ns oblidi. És la declaració d'intencions més directe que recordo.

Aquesta me l'apunto.

Per cert, pocs minuts després d'escriure i penjar l'article, em varen trucar de l'ajuntament, per una enquesta, i com que no me n'havien fet mai per telèfon vaig accedir. Una de les preguntes? Recordes si últimament has sentit sobre algun campanya o algun tipus de publicitat de l'ajuntament (més o menys, més o menys)?

Si més no, curiós.

Era sobre telecomunicacions, no sabria dir quina matèria, però de cursos més avançats al meu, i hem començat a comentar sobre quan arribariem a estudir allò, quant faltaria...

Llavors, m'he fixat que el professor i els alumnes (tres, no hi ha gaire gent estudiant l'especialitat de telecos a Vilanova) ens estaven mirant, i parlaven mirant cap  la porta, on uns ingenus estudiants es delitaven pel que hi havia escrit a la pissara velleda.

Potser parlaven sobre la nostra innocència encara a primer, sobre quants dels que som a classe arribarem on ells són, sobre la nostra ingenuïtata al creure que el que estaven fent era difícil, o llunyà...

sempre em quedarà aquest dubte.