Fins i tot l'Estat no pot amagar l'enormitat de l'espoli fiscal que rep Catalunya.

El ministeri d'Economia ha xifrat el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul.

En aquests moments de crisi els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball.

http://www.ief.es/Investigacion/Temas/Balanzas.htm

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

Els blocs són un eina d'entreteniment pel matat que es dedica a escriure des de casa, una nit d'estiu, mig endormiscat i encara salat i suat del bany de tarda a la platja de Calella. Però bé, servidor no és més que això; un usuari que està agraït al Sr. Wordpress per poder expressar-se, de forma gratuïta, per escrit i a través de la xarxa. Si algú passa per aquí i deixa un comentari dóna lloc al biàleg, tu escrius i jo també, després.

Ara, quan el blocaire és un Conseller del Govern del meu (petit) país i parla sobre un tema delicadíssim com poden ser, per exemple, les balances fiscals i es permet fer una crida al ciutadà [...En aquests moments de crisi els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball...], aleshores servidor, que és home de pau, es posa tens, el cor se li accelera, el pols també i decideix repicar el text que es reprodueix aquí. Sense esborranys, amb poques faltes, des de dins, posant un títol acceptable i gens agressiu.  El portàtil fa calor i les mans em suen. Respiro fondu.

Tenim alguns polítics de baixíssim nivell, pocs però els tenim, de fet segur que existeixen a tots els països. Als EUA en tenen un que és President. Però quan obren la boca o els deixen escriure, és clar que aquest escriu a casa seva, en el seu bloc, valdria més que tinguéssin un assessor online per tal de refer tot l'escrit o bé que aquest li recomanés anar a dormir i que demà ja en parlarien tot fent el primer cafè del dia. Ja més calmat, a mida que vaig escrivint i refent el que escric, penso que el que passa és més senzill: no estan preparats per assumir les tasques per les que han estat escollits. Sr. Huguet, si l'Estat li posa tan fàcil en tant que [...no pot amagar l'enormitat de l'espoli fiscal que rep Catalunya...], amb el que [...El ministeri d'Economia ha xifrat el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul...]. Aleshores per què demana que [...els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball...]?. Sr. Huguet, vostè llença la pedra i amaga la mà. Perdó, s'amaga tot vostè. Siusplau, no ens demanin RES, RES MÉS, siusplau, que la feina que vostè ha de fer la faci algú més preparat, un professional seriós i compromès, i pagui un assessor en TIC perquè amb les eines 2.0 no s'hi juga.

Si Pirelli, a Manresa, és la creu, Henkel Ibèrica a Malgrat n’és la cara. Després de l’anunci del tancament de la planta d’aquesta població del Maresme i del trasllat de la producció i dels treballadors a Montornès del Vallès per reduir els costos de producció, es va iniciar una negociació entre l’empresa i els representants dels treballadors que ahir va concloure amb bones notícies: una compensació d’entre 6.000 i 15.000 euros per als treballadors que continuïn a la planta de Montornès, la posada a disposició d’una línia d’autobusos per anar a la nova fàbrica i, entre altres condicions, una indemnització de 42 dies per any treballat per als treballadors que no vulguin traslladar-se a la fàbrica del Vallès.

La situació econòmica es preveu complicada probablement per als propers dos anys, i haurem d’enfortir-nos com a país per poder-hi fer front. Ahir el govern del Principat aprovava el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació, que ha de servir per ajudar a passar d’una economia basada en mà d’obra intensiva i poc qualificada a una economia del coneixement i de producció d’alt valor afegit. Des de l’entrada dels governs d’esquerres, s’ha reformulat la formació professional i, malgrat el llarg camí que queda per recórrer, hi ha hagut una adaptació important a la realitat socioeconòmica de cada territori i a les necessitats laborals del mercat. I finalment, s’ha avançat en el suport a les llars per fer front a les despeses d’accés i manteniment d’habitatges.

S’ha fet tot això amb un model de finançament que situa les finances de la Generalitat del Principat en una situació de precarietat absoluta davant les turbulències dels mercats financers, i que costa cada any, en forma d’espoli fiscal, el 9% del PIB de Catalunya. Caldrà afrontar la negociació del nou sistema de finançament amb la màxima ambició per aconseguir, dins els límits del sistema pactat a l’Estat per Mas i Zapatero, un augment de la capacitat pressupostària del govern de Catalunya, tot sabent que a la propera legislatura haurem de plantejar el concert econòmic com a solució a l’espoli i a la precarietat que patim. La intervenció de Joan Puigcercós aquest matí al Parlament ha anat en aquesta línia, i l’actuació política d’Esquerra també.

La imatge és extreta del bloc del Pere Aragonès, i publicada inicialment al darrer número de l'Esquerra Nacional, la revista que edita Esquerra cada setmana. Ve al pel de la designació de nou de Magdalena Álvarez com a mínistra de Foment. S'ha destacat la reacció d'Esquerra que la qualifica d'insult. No m'estranya, una vegada més s'ha perpetuat l'asfíxia en qüestió de mobilitat dels Països Catalans. Però la manca de voluntat de connectar com cal els Països Catalans ha estat una constant de tot el segle XX i XXI.

El naixement de la pròpia AP-7 digue'm-ne que és si més no curiós. El govern franquista no tenia cap voluntat de connectar Catalunya i el País Valencià, i va haver de ser el FMI qui ho posara com a condició per a arribar a acords econòmics en els primers anys d'obertura del règim. Això sí, el govern espanyol va fixar una condició sinéquanon per iniciar la infraestructura. Arribaven a la nostra vida els Peatges. Després; renovació rere renovació de la concessió. fins a l'espoli final. Així, penalitzats cadascun dels nostres productes perd competivitat en arribar a Europa. Només entre Alacant i Perpinyà ja s'han de pagar 54€ (i has de tornar pel mateix lloc). Per als ciutadans corrents, suposa un nou hàndicap de comunicació i coneixença entre els habitants d'arreu del nostre país.

Si decidírem viatjar en tren, les perpectives no són millors. Durant anys i panys s'han negat i es negaran les inversions necessàries en infraestructures ferroviàries que ens afecten en tres nivell clars. Pel que fa a les comunicacions de proximitat que són les que afecten a un gruix més important de gent i més sovint, les rodalies adoleixen d'un bon grapat de mancances. No només a l'eix metropolità de Barcelona. En el cas de València, de les 5 línies de rodalies amb què compten actualment només 3 estan electrificades, i les 5 compten amb freqüències de pas de mig hora en hora punta, fet que no les fa gens competitives com a alternativa al cotxe, que alliberaria els saturats accesos a la ciutat com la V-30 que pateix de col.lapse crònic. Menció a part, que als trams existents de via única en la xarxa de rodalies com el que hi ha entre els municipis de Cullera i Xeraco, en l'eix València-Gandia.

Pel que fa a la comunicació ferroviària de mitjana distància és potser el gran oblidat de la comunicació ferroviària. En el cas del País Valencià a més de la manca d'un teixit ben estructurat de comunicació entre ciutats importants del territori, el cas més flagrant és la manca de comunicacions estratègiques com la línia Gandia-Dénia, clau per a la connexió entre València i Alacant ja que, ara per ara, obliga a passar per territori de Castella la Manxa per arribar d'una ciutat a l'altra. Un altre dels objectius basat en unir les ciutats més importants per evitar la saturació de vies i evitar un major impacte amb el territori, topa de ple amb l'estat de línies com la Vic-Puigcerdà amb aturades constants o la que uneix El Camp de Tarragona i Lleida amb tres trens diaris en cada direcció (sempre i quan no vulgues pagar els preus del TGV)

Finalment l'àmbit de les grans distàncies mostres d'una manera més clara l'asfíxia premeditada en la comunicació entre territoris dels Països Catalans. No només es tracta de les continues fallades en el serveis dels anomenats Euromed (que no són veritablement trens d'alta velocitat), sinó de la pròpia concepció del corredor ferroviari mediterrani. Entre Castelló i Tarragona encara ara hi ha un tram de via única i ample ibèric que es converteix en un veritable coll d'ampolla. A més les infraestructures d'alta velocitat radial, concebudes des de Madrid no preveuen la comunicació entre València i Barcelona. Sense el tram entre Castelló i Tarragona i la ruta en ferrocarrils d' alta velocitat entre les ciutats de València i Barcelona és València-Albacete-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona. Només per a intrèpids.

I què s'espera d'aquesta legislatura? El mateix que l'anterior, i de l'anterior, i de l'anterior i del final de la dictadura. L'asfíxia pressupostària per a les infraestructures aprovades políticament a les institucions pertinents. Aquí hi ha la trampa del superàvit, aprovar però no executar, i així, fins al no a l'investidura de Zapatero. Ara bé, cap problema en rebre el 80% de les aportacions de l'Estat que ara sí, venen (i no tornen) dels Països Catalans. Encara no entenc perquè els agents econòmics dels Països Catalans no aposten per la independència. Ah sí, és cert, una vegada més l'excessiva dependència dels mercats espanyols.

No és cap secret que les promeses electorals dels diversos polítics fa temps que van deixar de ser fulls de ruta inalterables per tal d'esdevenir esquers atractius que després passarien a acomplir-se si es donaven unes condicions molt concretes. Però és que, en el cas del PSC-PSOE, aquest fet és tan descarat que ja clama al cel i sembla un insult a la dignitat de la ciutadania.

No cal recordar el ja famosíssim i antològic "¡Apoyaré...!" del president Zapatero (ja ho fa sovint i amb molta més gràcia el Queco Novell), per tal d'esbrinar que estem davant d'un equip de mentiders compulsius, ja que els exemples d'això són reiterats. A Catalunya juguen a ser catalanistes, que aquí dóna vots, i a Espanya juguen a ser centralistes, que allà també en dóna. Al final, però, tots sabem on tenen la major massa de vots i què s'imposa...

L'últim exemple d'aquest sainet és el darrer estirabot del PSC, que ha decidit incloure al seu programa electoral la publicació de les balances fiscals i Montilla ha tret pit reclamant-ho a Zapatero, com aquell que demana als pares que reciclin el vidre, però sense moure un dit per pressionar o per col·laborar-hi i amb l'objectiu final de netejar-se la mala consciència de l'ànima ecologista que fingeix tenir.

Aquest fet no hauria de suposar una revolució, ja que diverses mocions aprovades al Congrés dels Diputats, els anys 1997, 2004 i 2005, ja insten a la seva publicació, així que el fer-ho efectiu només significaria aplicar una legalitat pendent. En tot cas, però, no cal mirar gaire enrere per veure com el PSC va votar en contra d'això al Congrés, l'any passat, s'hi va abstenir al Senat, mentre el PSOE hi votava en contra i no badaven boca mentre Pedro Solbes s'hi oposava, poques setmanes després.

I ara ens volen fer creure que defensaran a capa i espasa que es posin números a la solidaritat catalana amb la resta de l'Estat? No hi confiem gaire, perquè la credibilitat se l'han deixat a casa, una vegada més...

És còmic saber que per accedir a aquests fons europeus, cal que l'Estat solicitant responga a dos paràmetres, el de transparència i el de pacte. El primer correspon a la publicació de les balances fiscals interestatals, i el segon al pacte que fixa l'aportació de fons de cada estat o el que cal rebre per avançar cap a la convergència europea. Doncs bé, tot allò que compleix l'Estat Espanyol fora de casa no ho fa a casa nostra. Com pot ser que ens donen l'excusa que encara defineixen el mètode de càlcul (mireu el vídeo), 15 anys després, si ja calculen les balances interestatals. I on és qualsevol mena de pacte, si trafiquen amb els nostres diners sense cap mena de control?

Els valencians volem ser solidaris, perquè tenim tot el dret a ser-ho amb la nostra gent que necessita serveis socials ja que aquesta asfixia premeditada ens ha posat a la cua a nivell de l'Estat en inversions sanitàries, en llits hospitalaris per habitant, en places de salut mental, en places escolars per a infants de 0 a 3 anys, en kilòmetres de ferrocarril per habitant, i un llarg i trist etc. Volem decidir el nostre futur, i aquest passa per poder gestionar la riquesa que els valencians produim amb el nostre esforç. Un cop més només volem deixar de ser la gran mentida del Levante Feliz, per a ser un país d'europa. I aquesta meta la compartim amb les altres dos víctimes de l'espoli fiscal, que encara el pateixen en major mesura, Catalunya i les Illes Balears.