Amb fecha 5 de septembre del 2008, primer divendres de mes, el Sr Bisbe ha tingur a be nombrar com a retor de la Parroquia de la Sagrada Familia de La Vilavella al Retor D. Luis Oliver Xuclá, que agafara el carrec aquest mes de septembre.

Desde aquest moment el Consell de Economia queda cesat ya que son consells nombrats per cada retor

En el nou Consell d'Economia no podra ser membre ninguna persona que ocupe carec politic public

Es tracta d'una de les portes laterals que donen accés a l'interior del temple, concretament és el portal que s'obre al braç nord del creuer de l'església.

L'església del Monestir de les Avellanes no ha tingut mai la porta d'accés principal, que s'obriria a la també mancada façana principal. El temps i les circumstàncies han fet que desenvolupés aquest funció la porta lateral, convertint-se així en l'accés directe per als fidels i visitants de l'església.

Així doncs l'església del Monestir només té dues portes d'accés, a manca del portal d'accés principal. Aquestes són l'entrada dels monjos, que es troba al claustre i la porta gòtica o portal del poble, d'accés directe des del carrer. Aquest portal era l'única zona del Monestir que no estava protegida per la muralla i per tant l'única porta que donava accés directe al conjunt.

La porta, com hem dit abans, és d'estil gòtic, hi ha qui diu que la seua forma discreta i senzilla recorda encara a aspectes de l'estil romànic, tot i que els seus arcs apuntats denoten clarament el protagonisme de l'estil gòtic, encara que sigui un gòtic català primerenc del segle XIV.

Sobresortint del braç del creuer que mira al nord i sota una rosassa, s'obre el portal d'estil gòtic, on s'hi poden contemplar els seus arcs ogivals trilobulats, que acaben en set petites columnes per banda, recolzades en capitells esculpits.

Als capitells hi podem contemplar un conjunt d'escuts i símbols heràldics com el tauler d'escacs, escut i símbol dels Comtes d'Urgell; el puig coronat per la flor de lis, que és l'escut de Bellpuig de les Avellanes i la guilla que segons diuen podria ser el símbol representatiu de l'abat. Juntament a aquests escuts hi podem contemplar també elements vegetals decoratius i algun element animal com el lleó rampant, molts cops identificat amb la casa d'Urgell. Finalment a la part final de l'arc exterior, l'únic que no acaba en columnes, hi veiem dues cares humanes que s'han identificat com a representatives d’un patge reial i d’un monjo.

Tots aquests elements decoratius fan referència als qui foren els promotors d'aquest temple, als quals estava dedicat. Doncs cal recordar que el Monestir de les Avellanes és el panteó dels Comtes d'Urgell. Per altra banda la senzillesa de la porta, sense restar-li valor artístic, reflecteix l'esperit d’austeritat que cercaven els monjos premostratencs.

Finalment cal recordar també que es tracta d'un dels elements del Monestir de les Avellanes que més ben conservat està. Les causes principals d'aquesta bon estat de conservació són probablement, la qualitat de la pedra emprada; el fet d'estar mirant a l'oest i de quedar en un lloc resguardat, cosa que l'ha protegit de les inclemències del temps. I finalment el fet de quedar apartada de l'entrada principal del Monestir, aspecte que probablement l'ha salvat d'atacs vandàlics i de les destrosses produïdes en temps de guerra i abandó.

Avui en dia la porta gòtica del Monestir de les Avellanes contínua essent la porta del poble, ha estat i és un dels llocs predilectes a l’hora de fer fotografies de grup i contínua sent la porta d'entrada i sortida, que reuneix a les persones els dies de festa i celebració.

GOOD AS YOU

.
Des de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l'Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

Tot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*

El vídeo és aquest:

Quina monada, per favor! A veure si m'excomulguen ja... Però es que ni donant la nota, eh!

Us preguntareu perquè vull iniciar aquest procediment legal per donar-me de baixa de l'Església catòlica, us ho explicaré.

Com sabeu en aquest estat tenim l'endèmica i execrable tradició d'integrar als nounats a l'Església catòlica batejant-los i per tant atemptant contra la seva llibertat de consciència. (De fet és diu que el bateig d'infants pot ser considerat anticonstitucional).

És per això que el baptisme catòlic només l'hauria de portar a terme cadascú quan estigui preparat per fer-ho, això és quan tingui ús de la raó, el qual, sens dubte no es té fins a una edat avançada. Tan inacceptable és tenir un fill i afiliar-lo a un partit polític per moldejar-lo al teu gust com batejar-lo quan encara no pot decidir. De fet és una actitud completament sectària afiliar algú a una religió abans de què en pugui tenir consciència.

A més a més, el normal és deixar decidir a cadascú la seva pròpia ideologia intentant no canviar algú per fer-lo al nostre gust (en això consisteix el respecte), de fet les creences religioses només estan determinades per la societat i l'ubicació espaial i temporal, com va dir Richard Dawkins la creença en un Déu judeocristià és completament irracional: si haguéssim nascut a Índia seriem hindús, si haguéssim nascut a Dinamarca en l'època vikinga creuríem amb Thor, si haguéssim nascut a la Grècia clàssica creuriem amb Zeus...

En el meu cas, l'apostasia és una qüestió moral, en un estat laic com se suposa que és Espanya és indignant que se segueixi subvencionant econòmicament a l'Església, però és culpa nostra, un tant per cent tan elevat d'espanyols està donat d'alta al cens eclesiàstic que la pressió que pot fer l'Església a l'hora de demanar subvencions és molt gran. La realitat és completament diferent, només un 15,2% d'espanyols segons un estudi del CIS del 2005 assisteix freqüentment a cerimònies religioses.

Un altre motiu per donar-me de baixa és que no només no crec en cap Déu, sinó que em repudien les accions que ha portat a terme aquesta institució a la qual ara mateix en sóc membre:

• Milers de víctimes assassinades en nom de Déu durant la conquesta d'Amèrica, on els natius de la zona que van sobreviure van patir un fort genocidi cultural i religiós.

• Els assassinats per heretgia i bruixeria durant la Sant Inquisició de tants brillants científics que posaven en evidència les creences catòliques.

• Participació, durant la Segona Guerra Mundial, en l'expol·liació d'or jueu que va anar a parar a les arques del vaticà.

• Suport al feixisme i al nazisme durant la IIGM.

Però també el present és criticable: condemnen l'ús del preservatiu considerant-lo antinatural (no és més antinatural el celibat?), critiquen l'homosexualitat pel mateix motiu (antinatural és que el que no és troba a la natura, i l'homosexualitat s'hi troba. El que no s'hi troba és el celibat), els constants casos de pedofília per part de cures, la crítica a l'evolució donant suport a l'irracional creacionisme, la crítica al dret a morir d'una forma digna (eutanàsia)...

I sí, m'ho he pensat bé, segur que m'ho he pensat millor ara en ple ús de les facultats mentals que... no, mai vaig pensar-ho i, de la mateixa manera que si ara no estigués batejat no em batejaria, com que ho estic em dono de baixa.

Us explicaré com van els tràmits, seguiré la guia d'apostasia.es i us animo a donar-vos de baixa de qualsevol associació que no comparteixi els vostres ideals, sigui perquè no vau triar adherir-vos-hi o perquè vosaltres o la institució ha canviat d'ideals...

Religion is an insult to human dignity. With or without it you would have good people doing good things and evil people doing evil things. But for good people to do evil things, that takes religion. (Steven Weinberg).

La porta de la catedral (de Toledo) sols s'obri per a les visites oficials (com els reis o el papa deia el guia que ens creuarem). No ho fa en canvi per aquells que més ho necessiten, per als qui dormen al ras entre cartons i abraçats a tot el que tenen, que cap a un parell de bosses.

Com podem omplir-nos la boca parlant d'estar del benestar mentre hi ha gent que no te lloc on dormir?

I com pot l'església demanar almoina (a la mateixa catedral) per després deixar veure el "tesoro" amb copes, bastons, creus de or i plata massisses plenes de pedres precioses.

Heu de saber que estic motivadissim! No només he entrevistat a un cap de llista, a més, he participat en una enquesta de la Vanguardia, estic preparant un debat electoral cara a cara que es durà a terme en aquest blog i per prostres m'he apuntat a ser interventor municipal a les eleccions (cobrant, clar! que els diners mai estan de més...)

 Però es que mai abants havia sentit uns comicis electorals com una veritable amenaça als meus principis i valors com a gai, català, treballador, pacifista i antifeixista. Però ja t'aviso Mariano, que si em vols arrebatar els meus drets no només et cal guanyar les eleccions, sinó que hauràs que passar per sobre del meu cadàver, per que estic disposat a tot!!

Vull deixar clar als possibles votants de PP i CIU que llegeixin aquest blog que respecto la seva ideologia, tot i que a ells els repugni la meva condició, i els animo a que participin en el debat polític d'aquest blog amb arguments no amb insults.

I per anar obrint boca... la tradicional enganxada de cartells del primer dia de campanya!

.

.

.

.

És una vergonya, que encara aquests, ganduls i casposos, puguin sortir tant plàcidament i dir el que els passi per “allà”.

I ja no només per l’última, i escandalosa declaració sobre la recomanació del vot, sinó per tantes i tantes barbaries que surten de les seves boques.  Jo entenc la seva frustració, aquesta elit catòlica ja no està de moda, ara ja no els permeten cremar “bruixes” a la plaça, ningú els va veure als seus Palaus, que han quedat polsosos i abandonats, i tal i com fan els animals, quan es veuen encerclats, bramen, allà on poden.  

Església, tot i no ser creient, veig en bons ulls, aquell cristianisme de proximitat, de parròquia, de funció social, però quan surten aquests mafiosos amb collaret se’m posen els pels de punta.  Qui són ells per influir en el vot de ningú?

La feina dels polítics és la de governar, i fer-ho bé, i cadascú trobarà i votarà la seva millor opció política, però ells, s’han de dedicar al que ells han escollit, que no és més que especular amb les parcel·les del cel.  

Jo els faig una crida, que per respecte a tots els catòlics honrats, i per respecte a la societat en general, deixin de difamar, mentir i enfosquir el futur dels nostres ciutadans i ciutadanes.

En fi Rouco Valera, Cañizares, Sistach, Carreras i companyia estan promovent l'extrema dreta espanyola, com sempre han fet. Però, com s'atreveixen a parlar de drets humans, de democràcia i de llibertat, quan durant 40 anys van portar Franco sota pal·li? Per què no demanen disculpes per les atrocitats que van cometre?

Exigir la separació efectiva d'Església i Estat no és una mesura radical, sinó una mesura liberal bàsica d'un sistema democràtic. És el que es va intentar durant la Generalitat republicana amb la proclamació efectiva de la llibertat de culte i de consciència. I és el camí cap a on anem ara. No és que Zapatero sigui radical és que els bisbes no accepten la democràcia. Cal posar fi ja el concordat de 1953 firmat en nom de Francisco Franco per Martín Artajo i els acords concordataris de 1976 i 1979 del tot anticonstitucionals.

Sortosament a Catalunya ja quasi ningú va a missa, ningú els fa cas i la major part dels menors de 40 anys son agnòstics o ateus. Vuit o deu anys més així i no quedarà a Catalunya cap catòlic. No es poden fer catòlics a hòsties.

No gosaran aixecar la veu contra els països protestants, aquells que es van desfer del jou de l'obscurantisme per allà el segle XVI. Tampoc gosaran presentar batalla a França, on segles d'Il·lustració exercida van desempallegar-se del malson en el nom de la fe i van relegar el cristianisme a l'esfera del privat. No. Això només passa a Amèrica Llatina i a l'Espanya que els va fer el regalet de la penitència, l'autoodi, el sentit de culpa i la repressió.

I com nosaltres seguim enganxats a aquesta rèmora que es diu Espanya, doncs hem d'empassar-nos això de les manifestacions i allò de l'aliança cristiano-conservadora (ui, com en Duran). En definitiva, una altra raó per fúmer el camp d'aquí.

Després de la obligada felicitació parlar-vos de Marines Vell, aquest és ara una pedània de Marines, un poble de la comarca del Camp del Túria situat a la Vall d'Olocau en la serra Calderona. He anat a passar el cap d'any amb uns amics a un alberg d'Olocau (al costat de Marines) i per casualitat (arribarem tard a la visita al castell de Benissa que s'havia programat) acabarem pillant una carretera qualsevol per veure que trobàvem i acabarem en Marines Vell.

El poble té una història curiosa, al 14 d'Octubre de 1957 el poble quedà molt afectat pels despreniments provocats per les pluges torrencials que arrasaren algunes parts del poble, provocant danys importants, i portaren al ajuntament a traslladar el poble que fou situat a la zona més plana i millor comunicada que oferia més facilitats per al cultiu, la industria... Així Marines vell quedà abandonat fins que 25 anys després (1982) començà a rehabilitar-se, en la major part per persones acudeixen a estiuar allí.

Cal destacar l'església de Marines Vell (3 de les 7 fotos), en especial la porta amb la gran creu negra, i el rellotge del campanar que junt amb les banderes que hi havien al davant, descolorides i la majoria mig esgarrades et fan pensar que as tornat enrere en el temps. Com a cosa curiosa, vaig perdre una de les millors fotos que he vist i no he pogut fer. Hi ha una foto en que apareix el cartell "Hay lotería del Niño" nosaltres estàvem al davant quan un veí col·locà el cartell i en tornar a entrar es queda per un moment baix de la porta mirant-me, en el moment vaig pensar en la foto però no em donà temps de alçar la càmera i fer-la. Després vaig estar 20 o 30 minuts esperant que eixira algú però no hi hagué manera i al final ens en anàrem a casa amb la foto sense ningú.

Us deixe una galeria amb 7 fotos de Marines Vell.

Click en la foto per accedir a la galeria.