.

.

COUPERIN, A L'HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L'hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d'una primavera.

.

(Poema 40 de les Poesies de Màrius Torres, llibre tercer, segons l'edició de Coyoacan, Mèxic, 1947.)

El conte és un joc de miralls entre tres personatges que necessiten donar a entendre als altres una conducta que no acaben de saber ben bé com portar en trobar-se transitòriament desubicats. En aquesta situació té lloc una conversa en què el paisatge esdevé el protagonista de la creació artística, especialment al voltant de la pintura d'oliveres i amb el contrapunt del Picasso d'Horta de Sant Joan.

.

Macarrons
i espaguetis
van contents
cap a la taula
vestits
amb jaqueta verda.

.

• Lola Casas, Verd, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, amb il·lustracions d'Agustín Comotto.

Després veig el llibreter Octavi Serret de Vall-de-roures. Em pregunto què faria un llibreter com aquest home en una ciutat com ara Vinaròs. Seria un focus d'irradiació cultural dels que tant necessitem. No vull dir que a Vall-de-roures no faça una faena de primera línia -exacatament: de primera línia en el panorama de la cultura catalana-. Li compro de gust les Memòries d'una mula desmemoriada de Desideri Lombarte, que es llegeix prompte i representa exactament una mostra fefaent de varietat lingüística matarranyenca com no n'havia vist abans . L'Octavi ja porta entre mans l'edició d'enguany de la trobada d'escriptors. Em proposa fer una aportació a la trobada seguint el joc literari d'escriure sobre el paisatge de l'Ebre. Hauré de rebuscar una mica i aplegar idees.

Després parlo amb Jesús Tibau, a qui havia vist recentment a Vallromanes, a la presentació de La Catosfera literària 08, en què ell ha tingut una participació directa. Aquest home conserva una molt bona dosi del component lúdic de quan devia ser infant. Els títols dels seus invents literaris hi remeten. És qüestió de comprovar-ho i m'agencio el seu darrer llibre, El vertígen del trapezista editat per l'inevitable Cossetània, l'editorial de Valls que llança al mercat català el bo i millor de la producció ebrenca i, doncs, està fent una tasca importantíssima. Tal com aeditors està fent per sacsejar el panorama creatiu ebrenc. A la tarda redescobreixo el Jesús entre el públic que segueix la conversa de Màrius Serra a l'espai central de la fira: té la mirada perduda, és com si mirés endins del seu magí, mentre segueix absort el discurs de l'enigmista, que es posa el públic a la butxaca com no podia ser menys.

M'emporto una capsa plena d'exemplars de Partida i a hores d'ara ja gairebé me'ls estan traient de les mans. Vull repetir i el 10 d'agost a Vall-de-roures falta gent.

Narrat en primera persona, a tall de memòries, fa un recorregut per la joventut d’abans de la guerra; per una Europa no gaire menys racista del què llavors era Alemanya; per la entrada al partit nacionalsocialista; per l’allistament i l’anada al front de l’est com a SS., on l’esgarrifança puja molts enters; per Stalingrad... I sense deixar el calfred cap a un final conegut per tothom.

Però si només fos això seria com tants altres llibres. El seu punt de vista és el d’un SS. refotudament intel•ligent, pertorbat i pertorbador, que ens mena per un itinerari on es mostren alguns dels abismes insondables de la nostra mimada psique.

I encara hi ha més coses, perquè en aquest tour hi ha una colla de temes, annexes al discurs principal, que són d’una gran qualitat, afegint una mena de lliçons, fetes en format de conversa, sobre literatura, música (aquest tema és magistralment tractat), lingüística (al Caucas), filosofia i alguna cosa més que ara se m’escapa.

Al llarg del llibre pensava que amb dues-centes pàgines menys hauria estat més llegidor, però al tancar-lo definitivament penso que no n’hi sobra cap ni una. Els especialistes en la Segona Guerra Mundial estic segur que confirmaran les seves afirmacions perquè, de fet, és un bon llibre d’història. Però a mi el que més m’ha captivat és el conte moral que explica com, persones bastant normals, fent coses aparentment normals, s’apunten a organitzacions un pic massa idealistes, però al cap i a la fi normals i passen a fer coses del tot immorals, irracionals i ben terribles. El cas és que hi troben justificació! Un cop estan en el discurs – en el rotllo que es diu ara -, en el partit, en l’exèrcit i en la guerra, van trobant natural allò que just abans d’ahir haguessin trobat bestial.

És la deriva criminal d’Europa?... És l’abdicació del pensament que deia Hannah Arendt?... És per pensar-hi tots plegats i no tornar-hi!

2. Al fer aquesta primera lectura de “Les Benignes”, no he volgut repenjar-me en res del notable corpus de crítica i comentari, que ha general Littell amb aquesta obra. La lectura s’ha fet així, cara a cara i a partir d’ara ja en parlarem.

Una sola i notable excepció és la lectura de l’impragable Blog que fa en Ferran Mir: maxaue.wordpress.com. Llegiu-lo si podeu. És aclaridor.

3. Una noteta sobre les Benignes, anomenades així (segueixo Pierre Grimal)
per tal d’afalagar-les. Són les Erínies, divinitats dolentes a les que els romans anomenaven les Fúries. Genealogies a part, tenen per missió el castigar el crim, sobretot contra la família i protegir l’ordre social. Forces primitives que no reconeixen ni l’autoritat del mateix Zeus, quan s’apoderen d’algú l’embogeixen i el torturen de totes les maneres possibles.

En la darrera frase del llibre Max Aue diu: “Les Compassives havien trobat el meu rastre”...

Desprès de pensar-hi una estona he decidit enviar aquest relat. Un relat que fa anys que vaig escriure i que ha voltat per alguns premis literaris, tot ho he de dir, sense cap èxit. Jo, personalment, li tinc molta estima, i tal vegada ara podrà ocupar aquell lloc que crec que es mereix. Com es prou llarg el presento en tres parts, aquesta és la primera:

Títol: “El tren dels somnis (I)”

El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu... Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il·limitat... de riberes tendres i perfums suaus.

Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.

Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil·lenària, sabia millor que ell que així era... on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc... com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones...

El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran... també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat... i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats...

S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa... I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci... la calma del respirar tranquil de la vida... i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure.

El pont del ferrocarril, com un guerrer de ferros encreuats, unia les dues ribes, Ferreries i Tortosa, amb posat pensarós. Des que havien fet la nova estació a l’Aldea tot el trànsit ferroviari havia oblidat aquells paratges, els canyissars i els boscos de ribera... i el pont reposava com un vell vestigi, com un jubilat esgotat després de tants anys de servei... ja no veia els trens que, abans, cada punt creuaven l’Ebre pels seus braços, sacsejant Tortosa en el seu viatge agosarat cap a València. I l’home, mirant-lo, va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena, i li va semblar veure el seu fill corrent pel pont, cap a Ferreries, perquè s’havia escapat amb els seus amics de l’escola i marxaven a jugar a la Casota. Quan aquelles criatures eren al bell mig es va sentir un rondineig que s’apropava, i les vies començaren a tremolar, com si s’hagués d’enfonsar el pont d’un moment a l’altre i perdre’s en les aigües d’un riu encabritat. Els xiquets no arribarien a l’altra vora, i el tren xisclava sense descans veient que aquells bordegassos no s’apartaven del seu camí i el maquinista va prémer els frens i les rodes cridaren amb aquell soroll estrident tan característic... i el temps s’aturà, com si cada segon fos una vida, com si cada batec fos una eternitat. Els xiquets, paralitzats pel terror, es miraven, talment fossen estàtues de sal que han mirat en la direcció equivocada, sense saber què fer. Havien de saltar al riu o aquell monstre metàl·lic se’ls cruspiria... Havien de saltar, havien... i així ho van fer... L’home va parpellejar, i els records van desaparèixer com la boira, van córrer a amagar-se al racó oblidat del cervell on fins aleshores havien dormitat. Quin ensurt li havia donat el seu fill aquell dia! Encara ara, quan hi pensava, notava els músculs entumits i el cor en un galop interminable bategant-li dins el cap.

Ara passava per davant del Parc on els arbres ballaven acompassats la melodia de la tramuntana. Un ball harmoniós, de ritme serè, que convidava a seure, a reposar sense presses, a gaudir de la tarda... com els coloms aquells que caminaven per sobre la grava amb el seu posat elegant, quasi aristocràtic, posat de ric hereu de fortuna fàcil. Les fulles ocres dels plataners morien des de les branques, buscant un terra cobert de tardor, cobert d’aquella tristesa, d’aquella nostàlgia que ens porta a l’hivern.

S’assegué amb dificultat en un banc i deixà el gaiato recolzat contra un arbre. El cabell, llarg fins l’espatlla, voleiava lliure: fils de seda, blancs, que recordaven rostres de molts anys enrere, que sentien encara el respirar d’altres temps. Es va col·locar bé la boina amb mans fermes cobertes història, marcades per aquells solcs que solament el temps por llaurar a la terra més dura. L’home, d’uns vuitanta anys, va llambregar el seu voltant amb uns ulls blaus com la mar, com la Mediterrània que tan estimava. I la va veure... a l’entrada del Parc, un dels seus amors dormia, aletargada pel temps, una mica també per l’oblit... la locomotora del Carrilet, del seu tren, de la seua vida i del seu passat... esperava allí, quieta com un àngel cansat, com un guerrer abatut... rastre d’una història remota, llunyana... i a la vegada tan propera. Uns xiquets, menuts i riallers, corrien pel jardí cap allí on l’ancià dirigia la mirada, obrint-se pas entre rosers, lliris i margarides.

-Quina màquina de tren més bonica! -cridaven, i hi pujaven amb una alegria immensa.

El seu pare, un home pèl roig d’uns trenta anys, prim fins a l’exageració, els vigilava i els deia que paressen compte, no fos cas que caiguessen...

-I què fa la màquina esta aquí, papa? I per què està parada aquí tan sola...? pobra... -li preguntaven amb aquell interès que solament mostren els nens-.

-No ho sé, fills meus...- responia en Josep, el seu pare, sense saber molt bé què dir, que contestar, i també reia-. Ara li preguntarem al iaio! -i amb estes paraules va encaminar-se cap a l’home de cabell blanc que esperava assegut al banc.

Com cada dimecres, i ja en van uns quants, en J.M. Tibau ens ofereix la possibilitat de gaudir amb la llengua i la literatura. Us convido a participar-hi, i ja de passada, votar el seu bloc dins els premis LLETRA

Ja està en marxa la Fira del Llibre i l'Autor Ebrenc 2008. (6-7-8 Juny). Com cada any la cita és a Mora. Diverses activitats per a tots els públics, presentacions de llibres, autors signant, i la possibilitat de compartir literatura en un ambient festiu i divertit.

Ens hi acostarem, veritat?

Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures... el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.

Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.

Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.

És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.

Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç.

Una bona manera de conèixer un poble és acostar-nos-hi, passejar pels seus carrers i places i parlar amb els veïns, però els llibres també ens ajuden a descobrir nous indrets que no sempre podem visitar.

Des d'aquest bloc, la Biblioteca Pública de Salt us vol acostar al coneixement de la nostra vila a partir de l'obra de diferents autors saltencs que en els seus llibres ens donen la seva visió de Salt i del món que ens envolta.

      Aquest treball s'organitza en dos apartats:

      1. Salt: Itinerari poètic      2.  Atles literari de Salt

Octubre a les Deveses

La tardor a Salt és dolça
ara que el pollancre espolsa
versos ocres al Portal.
Posem-hi un polset de molsa
a la febre de Nadal.

Salvador Sunyer i Aimeric

"La dona justa" és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d'una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n'esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre'n, (i no em refereixo pas a l'aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

Ja la llegireu, si us ve de gust i us agrada la bona literatura, però deixeu que us en digui alguna cosa més. Destil·lar sentiments d'una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d'una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre'n. Si això hi afegim la descripció d'una classe social, d'un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l'explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l'alçada per exemple d'algunes pàgines de Proust. L'amic blogaire Ferran (Unquepassava.wordpress.com) diu que li recorda Zweig. D'acord! A mi també me'l recorda.

A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d'intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i trobo que es torna una mica més social a la manera de Mann ("Buddenbrook").

Al acabar, a la tercera part, hi trobo un quart personatge escadusserament present a llarg de l'obra, però que m'ha captivat. I hi trobo, també, una mirada al món que ja no hi és aguda, sincera i descarnada.

Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l'autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n'hi ha una. El que és jo ignoro quina deu ser per Márai "La dona justa", i, si ho sabeu, podem discutir-ho!

Tres textos, tres contes, encarnats d'una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l'escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m'agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d'allò aparent, sinó d'allò que realment els passa a les seves protagonistes.

No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n'hi he trobat traces.

Però anem a la representació. L'escenari no té fons llevat d'unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d'escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d'escriure Olivetti, de carro gros i d'aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu... Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament... Tot és essencial, minimal, necessari...

O sigui que l'artista s'ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l'abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu "Una carta". Sense interrupció passa a ser, a "El riu i la barca", la noia que... potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a "La salamandra", algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.

Al sortir --això és Manresa- tinc la sort de saludar-los --actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.

Avui és un dia molt especial. Un dia en què la gent dóna, riu, surt al carrer, i regala. Més enllà de cert esperit consumista, que com és inevitable s'apodera de cada cosa que celebrem en aquest món, aquest és el dia de l'amor per als catalans, del resplendor dolç d'una rosa, i de les històries boniques que dormen dins d'un llibre.

Avui és un dia especial, més encara per a mi. Pel Jordi, per ser "escriptor", un escriptor molt entre cometes...

Desitjo que fruïu d'aquest dia, i que no oblideu, que l'important, és estar amb la gent que ens estima.

• Narrativa
• El petit roure. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Bestieses i animalades. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Estàs com una cabra!. Barcelona: Edelvives - Baula, 1991 [infantil]
• Cric-cric!. Barcelona: Edelvives - Baula, 1991 [infantil]
• Conte prim. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991 [infantil]
• No n'encertes ni una!. Barcelona: Casals, 1992 [infantil]
• Marsupial, no siguis animal!. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1993 [infantil]
• Aranya peluda busca aranyot pelut. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1993 [infantil]
• ... i un be negre amb potes rosses!. Barcelona: L'Arca de Junior (Grijalbo Mondadori), 1994 [infantil]
• El grill trapella. Barcelona: La Galera, 1994 [infantil]
• Lladrar a la lluna. Barcelona: Edelvives - Baula, 1994 [infantil]
• Un gat molt poc gat. Barcelona: Edebé, 1995 [infantil]
• S'han tornat bojos!. Barcelona: La Galera, 1996 [infantil]
• L'enrenou del 49 (amb Maria Dolors Alibés i Riera). Barcelona: Luis Vives, 1996 [infantil]
• La revolta dels disbarats. Barcelona: Cruïlla, 1998 [infantil]
• De l'embolic treu-ne profit. Barcelona: Baula, 1999 [infantil]
• Caus i cacaus. Barcelona: Edebé, 1999 [infantil]
• Uns ratolins empipadors. Barcelona: Combel, 2000 [infantil]
• Un ocellot que... déu n'hi do!. Barcelona: Cadí, 2000 [infantil]
• Teatre
• Rauxes i disbauxes. Barcelona: Barcanova, 1992 [juvenil]

Esperem que aquest premi obri més portes a la difusió de la seva literatura en altres llengües i, en general, a noves traduccions d'autors catalans. En aquest enllaç podeu llegir la nota de premsa d'Edelvives, que inclou un resum de les obres i unes paraules dels guardonats. El concurs infantil de la mateixa editorial l'ha guanyat l'Alfredo Gómez Cerdá.

El vídeo aquí.

Conjur per mirar d'aprovar sense estudiar

Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu!
Estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d'hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Fes, Esperit Sant,
Esperit Sant,
un miracle ben notaaable...
i miraculosament,
tots diran:
"Excel.lent,
és excel.lent!".

]]> http://darabuccatala.wordpress.com/?p=183 Tue, 15 Apr 2008 06:00:37 +0000 darabuc http://darabuccatala.wordpress.com/?p=183

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l'Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m'agraden d'ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d'aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l'AELC.

.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».

.

(Poema XXX de La pell de brau. La imatge l'he trobada aquí.)

Però aquesta vegada m'he deixat seduir per una entrevista llegida a l'atzar i he trobat una joia. Gary Shteyngart és un narrador d'extraordinària potència i "Absurdistán" (Alfaguara) un llibre més que interessant.

Parlem-ne. La caiguda del règim a la URSS, dona lloc a una nova classe dirigent que s'enriqueix ràpidament d'una manera sinó bruta almenys no gens neta. El milionari mil-dos-cents-no-sé-que, té un fill de més de cent quilos que envia a estudiar als EEUU. La comunitat hassídica el rep amb l'encàrrec de circumcidar-lo, doncs el pare, d'estirp jueva, quan no era ric no creia en aquestes coses, però ara sí. Té una nuvieta al Bronx i un dia torna al Rússia... En teniu prou com a tast?

Hi ha moltes més coses. L'evidència de qui ha perdut la guerra freda i a quin preu ho paga. L'ascens social d'una bona colla de pintes. La videta d'una ciutat que es deia Sant Petersburg, més tard Leningrad i ara l'anomenen Sant Leninsburg. L'arribada a una república caucàsica a tocar de la mar Càspia on hi queda retingut en mig de lluites ètniques entre "sevos" i "svanïis".

Hi ha tota una paròdia de l'acció americana a l'exterior, sota bandera de l'AmEx i Halliburton, que escruixeix. Si els perdedors de la guerra freda no hi queden gens bé, els guanyadors, Europa inclosa, hi queden fatal. Però no és una novel·la amb missatge polític, A mi em sembla més una novel·la psicològica, narrada en primera persona, per algú que pateix totes les malvestats imaginables. Algú amb un cos enorme i un equipament mental ben esquifit, i amb una llicenciatura en Estudis Multiculturals.

És un llibre molt ben escrit, un argument molt ben dosificat i un estil que ve a dir: jo te'n faig un esbós i mentre tu te'n fas capaç i l'interioritzes, jo ja passo a la facècia següent. Però, estimat lector, no riguis massa que llegeixes el Gran Llibre Sobre Els Mals Del Segle XXI.

Prometo seguir Shteyngart de prop!

.

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

.

(Poema 1 de «Fira encesa», secció inicial d'Imitació del foc. Imatge de BocaJoe)

.

.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l'original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

.

La imatge procedeix d'aquí.

.

Però ara em fa gràcia parlar de la meva col·lecció d'aparicions de Catalunya i de productes catalans a la literatura universal, o millor, a la literatura que hi tingut la sort de llegir. I Shteyngart diu que el psiquiatra novaiorquès del personatge tenia, en el seu consultori, uns sofàs Barcelona. Mira per on!

Per ara anem a les perles que he anat recollint des del dia que em vaig fixar en aquests detalls. La prolífica Amélie Nothomb -- ja sabeu que m'agrada! - a "Cosmética del asesino" -- la seva primera obra publicada -- ens sorprèn cap al final dient-nos que tot plegat passa a la secció internacional de l'aeroport del Prat, exactament el 24 de març de 1999. Ha fet nou anys!

Unes quantes troballes més. Ariosto a "Orlando Furioso" cita Girona i València però "algú se'ls abraona a Barcelona..." No és que sigui un passatge important per la història... Joyce a l'Ulisses diu que una vegada va conèixer un home de Barcelona que sempre deia: postpràndium (corrents a veure què diu l'Enciclopèdia). I Magris a "A cegues" parla de Barcelona sobretot referit a la nostra guerra. I Thomas Mann a "La muntanya màgica" on parla de les sardanes al davant de la catedral de Barcelona. I Sartre a "La nàusea", i Sciacia a "Càndid" citen les Rambles de Barcelona.

L'únic producte català que he trobat ha sigut la Cervesa Sant Miquel. A "El port de les aromes" de Lanchester, cada vegada que van a veure cervesa s'hi refereixen com... passem a les santmiquels

... quina manera de perdre els temps, oi? Però els sofàs Mies van der Rohe, m'han fet repassar la col·lecció.

Algú en té més...? Ningú té manies -- ben tonto això de col·leccionar intangibles, oi? -- com les meves...?

.

Lliures cavalls, a l'alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

.

(Poema XXI del Cementiri de Sinera)