És un impuls, tinc un impuls, el de fer crèixer les arrels i fer pujar les meves branques ben amunt. Però les meves branques no són belles... la meva copa creix enmig d'una balança, on una meitat esta seca, podrida, i l'altre intentar fer brotar fulles de colors estrambòtics. Una balança de ball mig equilibrat desperta el meu ser profund i adorm el superficial. I es llavors quan analitzes cadascuna de les accions dels sers superficials que t'envolten a diari.

Els sorolls nocturns no em desconcetren, ja que tan sols estic pendent d'una sola cosa, d'escriure. Cada paraula que embruta el paper sorgeix sense pensar-s'ho. Les metàfores apareixen soles, sense que m'hagi de parar a pensar-les, ni me n'adono, i després llegeixo i penso... d'on ha sortit això? És aquest estat d'escriptura automàtica capaç de fer-me replantejar allò que critico i alhora allò que toco?

El pensament, la llengua, ha de cavalcar, ballar, entre lletres i paisatges; renovant-se a diari, com aquella inspiració al capdamunt d'un pic, un aire fresc qu'anheles i qu'arriba pur a uns pulmons castigats pel fum de les responsabilitats absurdes que contaminen la ciutat. Responsabilitats d'una societat egoista on es sobrevalora el jo més superficial. Enfonsat dins d'aquesta merda pots meditar sobre quines són les causes d'això... però prefereixo sentir l'olor de fems per escapar d'aquesta nedant amunt, ben amunt, fins sortir-hi i dir aleshores: "ja em puc netejar!". Miro al fons de la bassa d'excrements i penso, no és absurd que segueixin immersos en una falsa raó que els ofega, els podreix? Ja no hi sóc en aquella falsa raó, però pot ser molt bé que estigui en una altra de més pudent...

I es llavors quan arriba el moment en el que la bogeria comença a fer de les seves i s'infiltra dins la teva ment i et fa replantejar-te una qüestió que la raó sempre obvia... Qui sóc jo? Existeixo?

OGASA 270708

P.D: Tan sols dir que el cogito cartesià ja va ser criticat temps enrere.

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

Arqueòleg - Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit - El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada... Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit - Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg - Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l'observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l'evolució es fes a partir d'esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d'aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t'estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del "Diseny Intel·ligent", por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d'anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d'aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg - Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d'assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit-  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault... si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina... Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg - El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo... qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg - En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit - El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres... si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit - Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg- L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l'entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg - Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit - La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit - Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg- Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària... on eres? Diria que les teories d'Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg- Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit - Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat... la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit- Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg- Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg- Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra... a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto... el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit- El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

 AND THE WINNER IS...

Era un dissabte plujos, d'aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l'unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa... Amb el pas de les hores l'esquena em començava a fer molt de mal, un d'aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m'obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L'apalancada, l'apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l'esquena...

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop... unes passes s'escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut... pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva... PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure... PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d'on venien els cops. Pujo... uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny... fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat... per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d'una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d'on es comunicaven amb els alts comandaments... com ho sabia? No ho sé, potser m'havien confós per un d'ells. Vaig decidir parlar amb ells...

- Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l'espia que havien enviat feia anys enrere i que no m'enrecordava ja de parlar el seu llenguatge... suposo que s'ho van tragar... van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d'enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. "Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l'espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!" diguè un marcianu rient sense parar... "Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa..."

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l'opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans... tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res... el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat...

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat "l'anima", l'esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència... estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s'ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d'aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l'arribar a la costa del escepticisme.

No estic desesperat però m'agradaria trobar, una vegada estudiada la teoria cognitiva, el sistema límbic, les percepcions, les decisions personals i la darrera neurona, a veure si en queda alguna per dedicar-la a la metafísica. Abans, Aristótil i Plató, hi contaven sempre. Ara els meus amics em diuen: " això queda molt lluny?

- És que no hi ha res de res? ni un bri d' esperança?...."

Quan trobi aquesta neurona o aquest bri continuaré amb aquest blog.

Amb el pas del temps el castell creixia i creixia, fins gairebé arribar al cel. Potser era aquesta la idea principal que tenia en Txus, potser tan sols volia divertir-se una estona. Al final, en Txus va ser detingut acusat de pendre estupefaents... algu el va delatar, pero mai es sabra quin dels seus amics va ser.

Avui, el castell resta mig derruït a la costa Palestina, el mar del dubte i de la critica xoca constantment contra ell intentant que la mentida que tan mal ha fet al pensament moral d'Occident acabi sent uns quans grans de sorra escampats per una platja anomenada realitat."

Aquesta fabula anticrisitiana només vol fer recordar una cosa: Les veritats són castells de sorra que es poden derruir. Per tant no hem de creure que aquella construcció que construim és indestructible, ja que fer-ho ens pot provocar un gran dolor existencial quan ens la destrueixin.

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L'escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l'escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït... però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l'únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics... un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l'un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se'm digui que les matemàtiques estan en la naturalesa... no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos... heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d'aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys... com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi... però no! no podrà ser...

Ens hem deixat captivar per la falsetat.

Em pregunto si sóc escèptic i per esbrinar-ho he de revisar el que diuen els escèptics importants: Montaigne, Descartes i  David Hume.

L’ escepticisme en l’ obra de Montaigne. Acudeix molt als classics, Pirró, Plutarc,etc. Dubte i està en  contra del  dogmatisme. Però es pot dir que sigui escèptic? Més aviat és un home perplexe que fuig de problemes i de falses il.lusions. Està entre la incredulitat i la perplexitat  i, si es vol, es podria dir escepticisme però amb reticènces.

L’escepticisme en Descartes. Per a Descartes l’ important és el pensar “cogito” i desprès dubtar. Una mica com Montaigne. En la segona meditació escriu:  Què podré tenir per verdader?  Potser no hi ha res cert en el món?

Aquesta darrera pregunta és la que em porta a afirmar que és un escèptic. També perquè és un seguidor de Duns Scoto i Ockham, citats més amunt i, també, perquè ho afirma Russell. “ Comença  en l’ escepticisme en relació amb els sentits. Puc dubtar de que estic assegut en aquest cadira? ”, diu.

L’ escepticisme d’ Hume. També  mostra un escepticisme moderat malgrat que ell és el major representant de l’ esceptisme i de l’ empirisme. “ El coneixement racional descansa sobre un fonament hipotètic i probable que es sosté sobre un sentiment de creences”, afirma Hume. Manresa, 15/04/2008

Una de les característiques més destacables de la nostra cultura, diu Harry G. Frankfurt, és la gran quantitat de Bullshit (xerrameca) que s’hi dona. A On Bullshit es dedica a descriure la quantitat i qualitat de bullshit que diem quan parlem, quan intentem fer-nos els graciosos, quan
volem semblar segurs o interessants i, fins i tot, quan volem dir la veritat, allò d’adequar l’intel.lecte a “la realitat de les coses”.

La xerrameca

Però què és exactament això de la xerrameca? ( bullshit>charlatanería>xerramenca) Serem capaços de detectar-la i prevenir-nos-en sempre? Harry G.Frankfurt ens va un favor i n’elabora “una anàlisi filosòfica, provisional i exploratòria”, o sigui una teoria de la xerrameca. Parteix de la definició que fa Max Black a “The prevalence o Hambug” de ( aquí ja no hem trobat el corresponent en català) “PAPARRUCHA: Tergiversació enganyosa pròxima a la mentida, especialment mitjançant paraules o accions pretensioses de les idees, els sentiments o les actituds d’algú”. I el quid és aquest “pròxima a la mentida”.

En lògica, una proposició és tota aquella afirmació o negació a la que se li pot assignar un valor de veritat, vertader o fals. Què passa però amb els grisos que es generen amb els usos del llenguatge fora de la quadratura de la lògica? Què passa quan ens trobem amb proposicions que s’han perdut en l’espai creat entre els valors de veritat?

Perquè si alguna cosa fa la bullshit, a part de pudor, és màgia! Crear espais entre els valors de veritat, entre allò estrictament vertader i allò estrictament fals. Ni vertader ni fals. Ai els usos del llenguatge! Hem sortit fa estona del joc del rigor amb què s’empolaina la lògica. Però intentarem ser, com ho intenta ser Harry G. Frankfurt, el màxim d’analítics amb el tema.

Xerrameca, falsetat i mentida

Perquè ni tota xerrameca és mentida ni tota mentida és falsedat. Diem que la propietat de “ser xerrameca” és similar a la de “ser mentida”. Però no s’identifica amb la lapa que porta la voluntat del mentider: la intenció d’enganyar. El mentider seria essencialment algú que deliberadament enuncia una falsedat. La Bullshit vindria a ser com la germana petita i innocent de la mentida, la que va per sota en gradació. Val a dir, no ens n’oblidem: totes dues filles de la tergiversació.

Una mentida està concebuda per “introduir una falsedat determinada en un punt precís d’un sistema o conjunt de creences, a fi d’evitar les conseqüències que aquell punt l’ocupés la veritat”. Mentida no és bullshit, el matís és fi.

Harry G. Frankfurt continua fent servir un exemple de Black per explicar-ho. Que ens vingui en ment la musiqueta i l’orador americà pronunciant el discurs del 4 de Juliol: “el nostre gran País beneit per Déu, els Pares Fundadors del qual, divinament inspirats, van inaugurar una nova era per a la humanitat”.

És mentida això que diu l’orador entusiasta? És fals? És, bàsicament, xerrameca. La proposició no és ni vertadera ni falsa. L’orador, en rigor, està mentint si diem que és mentida el que diu en tant que SAP que la proposició és falsa. Però no vol fer creure a ningú allò que diu (almenys ell no CREU que allò que diu sigui fals). El que passa és que a l’orador li importa ben poc què pensen els seus oients de la veritat o falsedat del seu discurs, aquí juga un altre joc de llenguatge, diria Wittgenstein. És el joc del discurs del patriota. S’està transmetent patriotisme i orgull Americà. Allò que dona sentit al joc de llenguatge i que fa que orador i oient s’entenguin són aquestes regles que venen donades ja quan es juga al joc de llenguatge patriòtic: cal donar una determinada impressió d’un mateix parlant de pàtria, voluntat de formar part d’una comunitat que té idees i sentiments “profunds” respecte els orígens i el destí del seu país. L'orador no menteix estrictament: no diu cap veritat.

En definitiva, per més pudor que faci, la “bullshit” no és “Shit” del tot. No cal, com fa l’autor , repassar les característiques que resulta tenir qualssevol “Shit” humana o animal. No, les despulles intestinals no solen ser un objecte de disseny ni un treball sistemàtic (encara que algun escultor il·luminat anglès n’havia fet treballs... artístics) com ho pot arribar a ser la xerrameca d'alguns polítics.

No té la Shit verbal intenció de fer entrar en joc cap parlant competent. Tothom és bon emissor de Shit si s’ho proposa. La Shit no s’enraona, com a molt hi ha guerra de shit. ¿Però se’n pot fer alguna cosa (de bon-mal profit) a part de generar insensateses? ¿S’està intentant transmetre conviccions profundes o creences com feia el patriota? El que caldria remarcar és precisament el caràcter de construcció, de cura, de voluntat arquitectònica que té la superior-Shit, la Shit evolucionada del llenguatge, la xerrameca.

Tanmateix, per molt atenta i conscient que sigui la construcció del “xerramec” continua volent-se desfer d’alguna cosa: amb la laxitud amagada sota la catifa de les paraules, amb la falta de disciplina “desinteressada i austera”, vol desfer-se del compromís de descriure (èticament) “la manera com són les coses”. Ignora la veritat. No s'hi compromet .

Humor Wittgenstenià

Això és el que li fa notar Wittgenstein a la seva amiga Fania Pascal. A l’estampa. La pobra dona a l’hospital amb les amígdales recent extirpades i la moral per terra. Des del llit, ens imaginem, comenta a l’amic Ludwig que se sent “com un gos atropellat”. Wittgenstein –amb la seva simpatia habitual- respon: “tu no en tens ni idea de com se sent un gos atropellat”. Sens dubte, Fania s’ofèn. Però és que sembla que Wittgenstein s’havia ofès més amb la seva amiga. No perquè fos poc exacte el que havia dit, o perquè no aconseguís presentar les coses correctament ( en veritat ella no sap quina mena de sensació ha de tenir un gos quan l’atropellen...) sinó perquè a Fania sembla que no li preocupi el valor de veritat del que ha dit, aquesta indiferència respecte a la manera de ser de les coses. Fania ha propagat xerrameca! (o Wittgenstein i Fania no parlen el mateix joc de llenguatge, el de la comicitat. Encara que no sé quin sentit de l’humor s’ha de tenir en un post operatori, o quina a quina mena de destresa intel.lectual s’ha d’acudir per convocar-lo. Sens dubte Wittgenstein i Fania Pascal devien ser bons amics per poder fer-ne broma. [2]

La tertúlia (bull session) i la bullshit

Quantes vegades, membres o tercers homes d’una tertúlia qualssevol no heu pensat: Xerrameca! “Els temes característics d’una tertúlia tenen a veure amb aspectes de la vida molt personals i carregats emotivament, com per exemple religió, política o vida sexual. La gent sol ser reàcia a parlar obertament sobre aquests temes si pensen que se’ls pot prendre massa seriosament” D’aquesta manera quan es participa en una tertúlia, el que preval és parlar sobre el tema, no el compromís que un té sobre les seves creences sobre del tema. “Per molt intensa i important, no versa, en cert sentit, sobre allò real.”

L’objecte d’aquest tipus de llenguatge que es dona en les tertúlies no és el de comunicar creences com fa la xerrameca. Però comparteixen la mateixa atmosfera: el que tenen de fum, de vapor, de trivial. No transmeten més informació que la que transmetríem bufant. Sí que transmeten, d’altra banda que allò que es diu en una tertúlia està desconnectat de les creences més arrelades i allò que es diu quan diem bullshit és aliè a la preocupació per a la veritat.

“Mai diguis una mentida quan puguis sortir del pas amb una xerrameca”

Un xerramec no menteix...del tot. Es marca farols. Un bullshitter ens faroleja en la mesura en què ens transmet no una informació falsa, sinó fraudulenta. I allò fraudulent no té per què ser defectuós. Que un bon frau és tan efectiu com un simple engany, tan moralment reprovable com qualssevol mentida. Sabem, però, que és més fàcil lliurar-se dels estralls de la xerrameca (amb més xerrameca) que dels de la mentida perquè...s’enxampa abans a un mentider que a un coix oi?

La xerrameca fa soroll i put a mentida. Desperta cert escepticisme. Però quan descobrim les cartes, reaccionem de manera diferent davant el farol d’una mentida que davant el farol d’una bullshit. Amb la xerrameca “nos apartamos encogiéndonos de hombros”, és a dir, l’escepticisme continua galopant. Però ai amb la mentida! Amb la mentida ens emprenyem! “Con el sentimiento de afrenta o ultraje que a menudos inspiran las mentidas”.

Perquè al mentider si que li interessen els valors de veritat, els ha sospesat i ha tingut en compte les conseqüències. Fins a tal punt que li és més beneficiós introduir la mentida, falsejar tenint en compte la veritat. El mentider és analític i deliberatiu (aquest és el mètode més rigorós de veure-se-les amb les coses) i se n’amaga, el bullshitter, no. Clar i breu :” És impossible mentir si un no creu conèixer la veritat i produir xerrameca no requereix aquesta convicció”. Diríem que el mentider és un home de conviccions, està en el joc de la veritat, n’és l’enemic. El bullshiter és pitjor enemic de la veritat que , diu l’autor, que el mentider. La mentida es dissol a la llum de la veritat, la xerrameca...no.

Escepticisme, la veritat bloquejada

“En una democràcia tot ciutadà té la responsabilitat d’opinar sobre qualssevol cosa” D’aquí la proliferació contemporània de la xerrameca. És un bacteri en un cultiu en condicions òptimes: l'àmbit del nihilisme tranquil i l’escepticisme de sofà, perillosíssim. Afegim-hi el cas que es fa a la màxima anirrealista, la del nul accés objectiu a la realitat, llavors “tot fa món” ( ;) ). Fins i tot la xerrameca! Tot al mateix nivell. Així és com es bloqueja “l’esforç desinteressat per determinar què és vertader i què és fals i – en determinar - la intel·ligibilitat de la noció mateixa d’indagació objectiva”.

L'escèptic ha de suspendre el judici sobre una realitat a la que no pot accedir objectivament. Per tant, l'única descripció fidel recaurà sobre els coneixedors mateixos. No es parlarà així, de correcció respecte la descripció dels fets del món sinó de sinceritat respecte aquests objectes-mentals-interiors-que-són els-fets-del-món-per-mí. La veritat es mesurarà amb la sinceritat, la veritat bloquejada. Adéu a l’intent de “representació precisa d’un món comú a tots”.

Què s’aconsegueix amb això? Què s’aconsegueix restringint la veritat i la mentida a la presència o falta de sinceritat? Nosaltres els coneixedors, deia Nietzsche, no ens coneixem a nosaltres mateixos. Això per començar i encara molt menys aplicant els mateixos esquemes amb que coneixem el món.

Potser no podrem contemplar la “faç immensa” de la veritat i tampoc la trobarem en l'autojustificació d'aquests objectes mentals que excretem, amb sinceritat. Però sí que podem descriure com, en veritat, se succeeixen els fets que fan sentit amb la nostra visió del món. I això es fa a pesar de la sinceritat. La sinceritat no entra en el joc de la veritat. Sí la correcció, aquesta fidelitat formal que fa sistema amb valors de veritat. Be wather my friend ( no acid boric)

[2] Dona Fania! -li fan venir a dir- Sigues més rigorosa la próxima vegada que t’extirpin algun membre! Sens dubte, a part de com un gran filòsof, a Wittgenstein el retraten com un Gila o un Eugenio bastant malparidet, tot un Dr. House filosòfic.