Per tant, parlem que dos partits són competència directa quan l’alternança en el poder principalment descansa en aquests dos partits. Per exemple, als Estat Units, en les eleccions presidencials, existeixen molt partits polítics que són adversaris, però només dos són de màxima rivalitat. Estem parlant del Partit Demòcrata i del Republicà, perquè el president serà d’un d’aquests dos partits.

A Catalunya, el sistema multipartidista i parlamentari, dona la possibilitat que el candidat de qualsevol dels partits amb representació parlamentaria pugui ser el President de la Generalitat. Però la realitat és un altre. Els governs de la Generalitat s’han d’articular, o bé en solitari o bé en coalició, sobre la base del partit dels socialistes o de la federació de Convergència i Unió.

Per tant, en les eleccions al Parlament de Catalunya el PSC-PSOE i CIU són rivals polítics.

Per què tota aquesta “parrafada”?

Perquè si Convergència vol recuperar el govern de Catalunya ha de saber qui és realment el seu rival. No és ICV-EUA, no és el PP, ni tampoc Esquerra és el Partit dels socialistes. Els adversaris són això, adversaris i la intersecció de l’electorat, o és molt reduïda o inexistent. Per contra, l’espai que ocupen els convergents i els socialistes és molt coincident. Tots dos ocupen la centralitat política. Tots dos competeixen per un electorat que poden canviar el sentit del seu vot, tan cap a un costat com cap a l’altra.

CONVERGÈNCIA focalitza el teu discurs com a alternativa al socialistes!

A més de l'econòmic, els britànics també superen als espanyols en matèria de pau. A part del poder i del renom que puguin tindre a nivell mundial han sabut gestionar els seus problemes interiors de terrorisme amb molt bons resultats. Parlo, bàsicament de l'IRA, l'Irish Republican Army (Exèrcit Republicà Irlandès). El que en va ser cap d'aquest grup armat, Martin McGuinness, està a l'Iraq durant tot aquest cap de setmana per intentar fer que els xiïtes i els sunnites signin la pau. McGuinness no ve a ser res més que l'equivalent al cap d'ETA irlandès. A més també és un dels líders del Sinn Féin que, salvant les distàncies, vindria a ser la Batasuna d'allà. Les distàncies de les que parlo entre els dos partits polítics són que els nord-irlandesos tenen el dret i la llibertat de votar-los en el cas que ho vulguin (i de fet ho fan ja que actualment estan al govern autònom) i els bascos no. Amb una llei com la de partits es va fer un gran cop a la llibertat de les persones que no poden votar allò que voldrien i que, en el cas que vulguin seguir excercint el seu dret a vot han de canviar la seva elecció o votar en blanc, tot i que la majoria desisteixen i es queden a casa. Llavors podríem dir que el que va fer el Parlament espanyol, doncs, és el mateix que fan els terroristes: deixar a algú sense veu. D'acord, els segons els hi deixen perquè els hi treuen la vida, però què és sinó la pèrdua de la llibertat?

A Euskadi, els partits polítics són perseguits si les idees no s'escauen i els seus líders són jutjats. I els empresaris que són extorsionats per ETA, en el cas que paguin, també. A Irlanda del Nord poden ser escollits i estar al govern si és el que la majoria ha votat, encara que no sigui el que volen els que manen al país.

Ara em pregunto jo, aquesta llei de partits, a part d'aplicar-se a aquells que donen suport a aquells grups que maten, perquè no s'aplica a aquells que donen suport a altres tipus de morts. M'explico. Els terroristes com els de la organització ETA maten buscant la independència i la llibertat d'Euskal Herria. En altres casos, d'altres partits han sorgit homes i dones que han donat suport a guerres cruels on es mata per qüestions molt menys sentimentals i de les que, èticament ens poguem sentir orgullosos, per petroli i diners tot i que dient que és per alliberar a tot un poble de les urpes d'un home molt i molt dolent. Jo en cap cas estic defensant a ETA. Comparteixo bàsicament un dels seus propòsits però em no crec que el camí pel que van sigui l'oportú ni el més indicat. Una via seria, crec jo, la de dialogar, tal i com va passar a Irlanda del Nord i en la que es va arribar a un acord que s'està complint des de fa uns quants anys. A Euskadi s'ha intentat un acostament, tant per part dels socialistes de Zapatero com per part dels populars d'Aznar en la seva bona primera legislatura, tot i que es queixessin de que ho féssin posteriorment els primers. Potser no voldrien que l'home del talant no els deixés sortir a la foto i perdéssin el crèdit que els votants indecisos tenen en els líders del PP i, per tant, no tinguéssin opció alguna a guanyar les eleccions.

Potser el que li falta a Espanya és una mica més de democràcia i llibertats. Si mai algun territori es vol independitzar qui són ells per dir-ne el contrari? Com ja va dir algú que no recordo: "No ens deixaran marxar mai, som nosaltres els que ens n'hem d'anar."

Com canvien les coses d'un país a un altre, no?

Tot va anar de conya fins que Sandro va reclamar més protagonisme. Normal si ets el principal actiu de la Junta, no? El President manava i sortia pels mitjans i ell, com que era "només" un directiu, no tenia l'atenció que es mereixia. Rosell hauria d'haver tingut aquests moments de glòria que reclamava, ni que fos com a compensació i motivació i, això, un bon gestor ho hauria d'haver vist.

Ara, l'equip falla. Ronaldinho no es va vendre quan calia (i quan ens donaven una pasa gansa) i ara el pretenen regalar. Els jugadors s'han cregut que són estrelles i això els ha portat a fracassar. Els americans diuen que el que queda segon és un perdedor i ja ni tan sols mencionen al tercer. Pel Barça, quedar més avall del primer a la lliga ha de ser un gran fracàs esportiu.

A mí, Rosell des de sempre m'ha sabut captivar. He intentat saber de la seva vida i, tot obviant que pot haver fer moltes coses "no gaire correctes" l'he posat al damunt del meu pedestal personal. Per això, per poder-lo votar si és que tinc sort i Laporta supera aquesta moció de censura i el 2010 hi ha les eleccions, crec que he de fer-me soci del Barça. A més, així podré anar al camp, que és el que a mi m'agrada!

Rosell, ets gran!

La sessió plenària de divendres passat al Parlament de la comunitat autònoma d'Euskadi va ser històrica per moltes raons. La que ha estat més a primer pla aquests dies és l'aprovació –amb un únic vot decisiu de l'esquerra abertzale suspesa en els seus drets polítics per ordre del jutge Garzón i en ple procés d'il·legalització– de la Llei de consulta proposada pel govern tripartit. Un vot favorable a la consulta que obre automàticament la porta al recurs ja anunciat del Govern espanyol al Tribunal Constitucional, demanant-li la suspensió cautelar del compliment de la mateixa Llei.

La sessió, però, també ha estat histórica perquè és, amb moltes probabiliitats, la darrera ocasió rellevant per al futur del País Basc en què els parlamentaris de l'esquerra abertzale hi podran intervenir amb el seu vot. Són, per cert, aquelles persones (la majoria dones) que el Govern espanyol i els seus jutges van deixar que es presentessin a les autonòmiques del 2005, adduint que no podien demostrar que estiguessin "contaminades" pel virus d'ETA. El futur parlamentari de l'esquerra independentista basca al Regne d'Espanya és ja, com el de la mateixa llei aprovada, el d'una mort anunciada. Si el PNB –i el tripartit, en què és majoritari– segueix el full de ruta més previsible –qui mana, mana, i aquí qui mana és el Govern espanyol i els seus jutges–, la propera parada serà la convocatòria d'eleccions per renovar  el parlament de Gasteiz. Com a molt d'hora per al mes d'octubre, substituint la consulta programada en la Llei i bloquejada pel poder colonial; com a molt tard, per l'abril, en què la legislatura exhaurirà el termini regulat per l'Estatut d'autonomia.

Eleccions on, com ja han dit portaveus diversos de la metròpoli colonial, l'esquerra independentista il·legalitzada ja no hi podrà ser sota cap mena de sigles, perquè el sistema sanitari de la capital ha decretat que la "contaminació" ha avançat fins emmalaltir de sobte els qui fins fa ben poc encara eren diagnosticats com a lliures del virus nefand. A qui beneficiarà aquest cordó sanitari imposat pel Govern colonial és la pregunta del milió. De ben segur que no als més de cent mil bascos i basques que segueixen arriscant-se a ser declarats "empestats", per mantenir-se fidels a l'opció política condemnada al llatzeret fins que li passi la malaltia o es mori de la infecció persistent.  Tampoc a la democràcia ni a la consecució d'una pau justa al País Basc.

Alguns que, en altres circumstàncies, haurien votat aquesta opció, poden decidir fer.ho ara pel qui considerin el mal menor, potser a algun dels partits del tripartit que ara governa a la colònia amb permís del poder colonial. Qui governa a la metròpoli, però, aspira ara –i prepara els seus amb cura: hi ha qui diu que Patxi López va estar més que brillant al darrer ple, defensant que els seus compatriotes no puguin exercir el dret a ser consultats pel govern del seu país– perquè puguin accedir, per fi, al seu somni: governar directament i sense entrebancs la colònia. 

Deuen creure que, així –amb una part dels electors condemnats al ghetto, i els seus líders polítics tancats al llatzeret dels malalts contagiosos (i els més destacats, directament a la presó mentre no demostrin obediència cega al metge/bruixot, que és qui decideix sobre la salut i la malaltia dels conveïns)–, els serà més fàcil aconseguir allò que, quan tots eren classificats com a lliures de malaltia, no van poder fer seu.

Aquest és el panorama que s'obre ara a la comunitat autònoma d'Euskadi, al marge de quins siguin els avatars que pugui seguir la Llei aprovada al seu Parlament i salvades possibles sorpreses de darrera hora. El PNB sap que la millor basa electoral per mantenir-se en el govern a la colònia és el qui fins avui ha sabut mantenir en primer pla un pols amb la metròpoli a l'entorn d'allò que de debò és en joc al seu país: si els ciutadans i ciutadanes colonitzats podran o no decidir lliurement si volen seguir sotmesos a una metròpoli que ni tan sols els deixa exercir el dret a ser consultats sobre si volen ser consultats. Això és, l'actual lehendakari Ibarretxe. El partit nacionalista es veu obligat –de grat o per força– a jugar amb el supòsit que qualsevol altra opció els faria perdre vots en un repartiment que ja s'anuncia com a molt ajustat i, per tant, l'opció a revalidar responsabilitats en l'administració de la colònia. Arriscar-se a una altra capçalera de cartell seria, per al PNB, suïcida.

Mentrestant, què passa al llatzeret?¿Què fan –o poden fer– els qui podrien ajudar els malalts imaginaris –per imaginació del metge-bruixot, que no pas la seva pròpia– a fugir del forat on han estat tancats, perquè uns i altres estan convençuts que no són ells els malalts sinó el sistema polític de dominació colonial que els ha abocat a la garjola dels infecciosos? És l'altra pregunta del milió avui al País Basc. Molt, però que molt lluny, es veu la possibilitat d'un nou pacte entre tots els qui volen enviar el metge/bruixot al lloc que li correspon, les escombraries de la història. Però els entrebancs entre ells mateixos son nombrosos. El primer, ETA: una part molt important dels possibles aliats –uns i altres parlen de refer el pacte de Lizarra, que fa deu anys va permetre somniar que era possible una sortida sobiranista al conflicte– exigeixen que ETA desaparegui de l'escenari i deixi d'una vegada la lògica i l'estratègia militar. El segon, decidir qui ha de liderar aquest Lizarra 2, o Lizarra independentista: els qui avui administren la colònia? els qui l'admnistraran a partir de les properes eleccions? O és millor intentar-ho al marge de les institucions i partits que administren la colònia?

Als empestats i als seus possibles aliats en l'esforç per aconseguir ser lliures –i amb ells també el seu país– se'ls ha girat però que molta feina. I de molt mal fer, mentre el metge-bruixot segueixi dient qui està malalt i qui pot fer com si no tingués cap malaltia. Sense diagnòstic alternatiu possible.

Humbert Roma

Periodista.

Nota breu: Quan parlo de "contaminació" o "contagi", utilitzant una lògica que va posar en boga en el primer franquisme el metge militar feixista espanyol Antonio Vallejo-Nágera per classificar els rojos i desafectes al règim, no ho faig perquè m'agradi utilitzar aquesta terminologia terrible. Però és la mateixa que, conscients o no –tant li fa– que beuen d'aquella dialèctica nazifeixista, han fet seva els "patriotes constitucionals" per justificar la privació dels drets a un sector "contaminat" de la ciutadania. Són paraules seves, no meves; a cadascú, doncs, el que és seu, i encara se'n vanten.

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de juny del 2008)

Vaja, que els polítics tenen por del que la ciutadania, la gent, els votants o com ho vulgueu dir expressi a les urnes. Si no se'n van sortir a la primera, passen dels referèndums i ho tiren endavant. Ja sé que no fan res il·legal, però sí que poso en dubte l'ètica de la jugada. Després es queixaran que no es va a votar, que la gent no sent properes les institucions europees, que es passa de la política... Com sempre, serà culpa nostra.

Em sembla que va bé aquí recordar la frase de Joan Pau II referint-se al Líban: és un país missatge. I és que si aconsegueix la normalitat, serà efectivament un missatge per a la resta de països que han de fer front als reptes que des de fa segles ha tingut el Líban: la convivència real, pacífica i constructiva de diferents comunitats.

Avui el país ja té president. D'aquí a uns dies tindrà nou govern (ara el president ha d'escollir el primer ministre -ja es parla de Hariri junior...- i formar un nou govern on, recordem-ho, estaran representades les comunitats majoritàries). I d'aquí un temps modificarà la llei electoral per tal de recuperar una versió actualitzada de la llei de 1960 (la qüestió de la llei electoral sempre és important, però aquí hi ha més factors a tenir en compte que en d'altres països, ja que en cada territori hi ha diferents grups comunitaris...).

De cara a l'any 2009, hi haurà noves eleccions. Tindrem temps per veure si encara dura la normalitat. Esperem que les tensions necessàries en el món polític puguin produir-se en una certa normalitat, sense amenaces directes o indirectes d'utilitzar les armes per convèncer els altres camps.

Són molts els reptes que té per davant el nou president, i difícils. Molta sort!!

Podeu llegir l'article de reuters on explica el què suposo que llegireu demà a la majoria de diaris ; )

Tothom és conscient de la feina que queda per fer, però al mateix temps tothom és conscient també que aquesta oportunitat és la primera seriosa després de més de trenta anys. Alguns polítics van deixant anar en compta-gotes comentaris innocents, com qui no diu res, que recorden alguns detalls petits del què queda per fer. De la mateixa manera, tot i que s'ha insistit en el fet que no hi ha ni vencedors ni vençuts, també s'ha deixat caure el comentari d'algú indicant que el que ha sortit més beneficiat ha estat el d'aquí o el de més enllà.

Hi ha molta voluntat per aconseguir que el diàleg necessari no es converteixi en una nova excusa per enviar-ho tot a fer punyetes. Però queda clar a tothom que encara hi ha molt camí a fer. El nou president té feina per davant, i s'haurà de veure quines mesures pren; caldrà també veure la composició del mou govern (qui són els ministres del president...), i com acaba la modificació de la llei electoral del 1960. Finalment caldrà també veure com han influït (si és que influeix d'alguna manera) els últims esdeveniments en la intenció de vot de la gent...

Aquí es considera evident que aquest estiu serà el del retorn de molts libanesos (des del blog podem confirmar-ho!), i es confia en una bona temporada turística. O sigui, que com deia la Calín Semaan en el darrer comentari, els preus estan pujant de manera espectacular. Bona senyal!

Fins ara ocupava el càrrec de comandant de l'exèrcit, i va passar a ser candidat de consens fa uns quants mesos. Però ha calgut que Hesbol·là ensenyés les dents (i les intencions?), que trobés una oposició superior a la prevista (sembla ser...) i que el país estigués al límit de la guerra civil per a què els polítics reaccionessin.

Hi ha hagut cessions per totes les parts, s'han arreglat temes pendents. Però no és el punt d'arribada, sinó el de sortida. S'ha arreglat la crisis, però no els problemes que l'han causada. I la sensació que pot aprofitar-se l'ocasió per fer alguna cosa gran està molt present. Però hi ha també la possibilitat que tot plegat fracassi i es perdi una oportunitat boníssima. Esperem que entre tots els responsables (polítics i no, ja que aquí el poble hi té molt a dir) estiguin a l'alçada de les circumstàncies!

Avui he tornat a anar al nord, als Cedres, i per l'autopista, a cada poble, es veuen banderes libaneses per tot arreu i retrats del futur president. No es tracta només de coses oficials, ja que als balcons, als vidres dels cotxes també se'n veuen. I em sembla que no és (només) afecció per la persona en concret, sinó pel què significa el fet de tornar a tenir president.

Mabrouk!

per Núria Casanova

Algun professor ja ho havia comentat: la facultat és un reflex del món real. No tant perquè darrere els càrrecs administratius i “de poder” de la facultat hi hagi interessos polítics, en termes de dretes o esquerres. Més aviat sembla que és un altre conflicte el que queda retratat a les juntes i als passadissos. La classe política, cada cop més allunyada dels seus ciutadans, no sap escoltar, no sap llegir en l'actitud dels qui voten la veritable font de descontentament. A la facultat de Comunicació passa el mateix.

S'acosten les eleccions, i els candidats a degà i els seus còmplices es mostren atents i disposats a escoltar totes les propostes que els estudiants estiguem disposats a fer-los. Juntes, passadissos, despatxos. Trobades casuals o trobades forçades, qualsevol moment és bo per establir contacte amb l'alumnat. Això sí, només amb els alumnes que tenen dret a vot.

Però a l'hora de la veritat, quan els alumnes detectem un problema real, que ens afecta, i decidim exposar-lo a la Junta, la burocràcia se'ns menja -això ja passava a l'URSS- i no hi ha temps per escoltar.

Quines propostes volen que fem? Només aquelles que són agradables de sentir?

CAL QUE DIGUEM “NO”. Volen fer fora als assistents a la docènciai l'equip de deganat ho redueix a una mera qüestió personal, creient que si solucionen el problema laboral de tal o tal altre tècnic, es podran penjar una medalla. NO. El que els alumnes reclamem és, més enllà d'una qüestió laboral (que per això hi ha els sindicats), una qüestió de qualitat de l'ensenyament.

Als estudiants el que ens passa és que no sabem fer servir l'AVID, i els nostres professors tampoc. Els tècnics ja n'han après, i ara que en saben, volen posar-n'hi de nous? No és un model vàlid.

Aquest sistema es va aprovar en favor, com sempre, del mercat laboral i de la professionalització d'una facultat que cada cop té menys de “Ciències” i de “Comunicació”. Gràcies a aquest nou model, 4 (qui diu 4 diu 7) llicenciats tindran dos anys de pràctiques al currículum, però a canvi de què? D'unes condicions laborals precàries i d'un servei canviant i inestable cap als estudiants.

Està clar que, com les autoritats polítiques del país, l'equip de deganat està sord. Potser cal que entre tots i totes els deixem clar què és el que ens preocupa, perquè està clar que a les Juntes no se'ns escolta.

Si volem un ensenyament de qualitat,

si volem un suport tècnic adequat,

si volem una facultat democràtica,

si volem que se'ns respecti com a estudiants,

i que no se'ns tracti com a conillets d'índies,

ja va sent hora que ens moguem.

La situació dels tècnics no només els afecta a ells. Demà serem nosaltres els que no tindrem ningú que ens ajudi amb l'AVID, o els que patirem una situació precària si som treballadors de la UAB.

Si el deganat no ens escolta a les juntes, potser haurem de cridar més fort.

Per això necessitem el suport de tots i totes. Tots tenim examens i treballs, però ens hi juguem la qualitat de l'assistència técnica! Deixarem que tot això passi en silenci?

Les eleccions a Guinea Equatorial han deixat un resultat de 99 escons a favor del partit del govern, el PDGE, i 1 per a l'oposició (fins ara en tenia 2), tal i com explica el diputat gironí Jordi Xuclà, que hi va anar a fer d'observador. Fracàs de la democràcia, dels observadors internacionals, de les directrius enviades per Europa i els Estats Units.

Guinea Equatorial no és el país més pobre d'Àfrica: ocupa el lloc 127 de 177 en l'Índex de Desenvolupament Humà, té una de les rendes per càpita més elvades del món i, gràcies al petroli que n'extreu Repsol, els seus habitants podrien sortir de la misèria. Tot i això, l'esperança de vida és de només 50 anys (inferior a la d'altres països africans) i la dictadura de Teodoro Obiang condemna la major part de la població a seguir vivint en la pobresa i el subdesenvolupament.

Des d'Espanya, antiga potència colonial, la situació es mira des de la distància i sense moure peça. Ni una condemna, ni un gest per intentar treure el país del caos en què el va deixar sumit amb la descolonització.  Zapatero rep  Obiang, genera polèmica uns dies, promet "l'oro i el moro" i les aigües tornen al seu lloc. Hi tindrà a veure alguna cosa Repsol? Aquí us deixo un interessant article de Mónica Vargas , de l'Observatori del Deute en la Globalització. Vosaltres jutgeu.

Candidatura col·lectiva: “Assemblea de Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia”
1. NAVARRO VILARÓ, Marcos
2. PIZÀ NICOLAU, Maria
3. FRISACH PLAYÀ, Oriol
4. GARCÍA ESPÍN, Patricia
5. GRIMAU FERRER, Albert
6. GUINÓ BASTÚS, Marina
7. MARTÍNEZ PRATS, Ruben
8. GINER CADENA, Albert
9. GIL OLIVERAS, Joan
10. GARRIDO ZÚJAR, Diego
11. GICH CORTADO, Guillem
12. ROJAS ARCOS, Juan Manuel
13. CASADESÚS PICH, Xavier
14. SAUS COMA, Miquel
15. GARCIA SOLÉ, Laura
16. PI BARRIS, Alba
17. ÀLVAREZ RODRÍGUEZ, Laura
18. COBET SÀNCHEZ, Meritxell

L'Assemblea és l'única llista que a part de presentar els 15 candidats que opten a entrar a la junta de facultat ha presentat tres suplents.

Vols saber perquè és vol aturar Bolonya?

Vols saber perquè no seràs llicenciat sinó simplement tindràs un grau?

AVUI A LES 12 A L'AULA 10 HO SABRÀS

Creus que la universitat no és una llar d'infància on s'ha de controlar qui està a classe o qui no?

Creus que Bolonya està empitjorant el sistema educatiu universitari?

Doncs no ho dubtis, el proper 15 de maig VOTAT A TU MATEIX, VOTA L'ASSEMBLEA!

El correu deia:

Hi ha dos punts a remarcar: en el correu s'han esborrat les adreces per protecció de dades però a més a més el mateix correu és va fer passar per la llista de distribució de l'Assemblea que avui hem sapigut que membres de la plataforma reben.

Si divendres no es varen presentar és perquè no varen voler. L'única via per parar Bolonya és una i es clara: L'ASSEMBLEA DE FACULTAT!

Si has de treballar per poder-te pagar la universitat com faràs les pràctiques a les que t'obliga Bolonya?

Si deixes de treballar per estudiar com pagaràs els nous post-graus que vol instaurar l'EEES (Pla Bolonya) que tenen preus privats?

L'Assemblea d'estudiants de Polítiques i Sociologia LLUITEM PER ELS TEUS DRETS!

Signat per Josep Mullor López, de Sort (La Carta del Dia)
Font: SEGRE, dissabte 10 de maig del 2008 (enllaç)

El comunicat emes per la junta electoral el podeu trobar aquí

Una vegada més: TOT EL PODER A LES ASSEMLEES!!!

Per fi les negociacions entre els dos principals partits de Kenya, després de l'acord al qual van arribar fa setmanes, sembla que han acabat. El president Kibaki ha nomenat el nou govern, amb un primer ministre (Odinga), 40 ministres i 52 ministres adjunts. Encara sort que no era un tripartit...

The Standard critica directament el nombre de ministres, que augmentarà les despeses, i remarca el rècord de set dones. The Daily Nation és més moderat. Els càrrecs s'han repartit de manera equilibrada pel que fa al número, però no tant pel que fa a la categoria. Els principals són aquests:

Prime Minister: Raila Odinga

Vice-President and Home Affairs: Kalonzo Musyoka

Finance Minister: Amos Kimunya

Deputy PM and Trade: Uhuru Kenyatta

Deputy PM and Local Government: Musalia Mudavadi

Agriculture Minister: William Ruto

No se'n sabia avenir que votéssim en tres minuts, i això que podria haver estat menys temps per qui portés el vot preparat de casa i recordés la taula que li tocava.

Ella ens va explicar que havia fet cinc hores de cua per votar el mes de desembre. I quan votes, allà et tenyeixen un dit perquè ningú pugui fer trampes i tornar-hi. Aquí en teniu una foto:

Foto de mentalacrobatics a flickr

El mateix autor de la foto té una entrada molt complerta al seu blog, amb fotos il·lustratives, on recull la seva experiència de quan va anar a votar; té també un altre grapat de fotos a flickr. Explica com es va passejar per Nairobi veient com anaven les coses (al cap i a la fi, ell només va tardar gairebé dues hores). El resum del procediment ja dóna pistes:

When you got to the front of the queue you handed over your National Identification card/Passport and your voter’s card to the first official (1) who checks to make sure that the details on the two documents match and he then passed the documents to the second official (2) who checks that the name on the voter’s card appears in the Voter’s Registrar. Satisfied that I am entitled to vote at this particular polling station they pass my documents on to a third (3) and fourth (4) person who hand me my ballots which consisted of three sheets in total, one sheet for presidential, one sheet for parliamentary, one sheet for civic candidates each one a different colour paper, red/pink, yellow and blue respectively.

The Presidential ballot was printed in colour and had a passport size photo of each of the nine candidates next to their name, party name and party symbol. The parliamentary ballot was printed in colour as well but did not have the photos. The civic ballot was printed in plain black on blue paper.

Once you collected your ballots you left your ID and Voter’s Card with the last official (5) as you made your way to the voting booth to mark your ballot. The voting booth was a table partitioned into three using cardboard. Simple and functional. You had enough privacy to mark your ballot without your neighbour seeing your choices.

Once you were done you then cast your ballots into three boxes, one for presidential ballots, one for parliamentary, one for civic. Each box had a label on the top to ensure that you put the correct ballot in the correct box.

Once you cast your ballot you went back to the desk to collect your documents from the official (5) and for the all important ritual of dipping your finger in the purple dye which signifies you have voted and stops people from voting twice.

Una altra foto de mentalacrobatics, en aquest cas amb una cua a Nairobi

L'abstenció afebleix ERC

ESTADÍSTICA · L'anàlisi concreta de les dades obtingudes en els 103 municipis catalans de més de 10.000 habitants prova que 74 de cada 100 vots republicans van anar a parar a l'abstenció CÀLCUL · El coeficient de correlació entre el vot d'ERC i el del PSC determina que la pèrdua d'uns no lliga amb el guany dels altres

El 9 de març ERC va passar de 8 diputats a 3 i va perdre 348.975 vots al Principat i 6.748 al País Valencià. S'han fet diverses interpretacions d'aquest resultat. Una primera explicació destaca l'excepcionalitat del resultat d'ERC a les eleccions del 2004, fruit de la majoria absoluta del PP i la campanya de demonització de Josep-Lluís Carod-Rovira pel seu viatge a Perpinyà. Un segon argument utilitzat és el del vot útil anti-PP, que en aquesta ocasió hauria sigut el vot al PSC-PSOE. Aquest argument implica que hi ha vasos comunicants entre l'electorat del PSC i el d'ERC i que en aquestes eleccions s'hauria produït transvasament de vots d'ERC cap al PSC. Fa uns dies Miquel Iceta defensava la bondat del tripartit per ERC amb aquest argument. En canvi, altres anàlisis defensen que l'electorat d'ERC s'hauria abstingut més que d'altres.

Els resultats a Catalunya

La primera dada a destacar dels resultats de les eleccions generals a Catalunya és l'increment de l'abstenció en un 4,77% en relació amb les eleccions del 2004. A més, aquest increment de l'abstenció només s'ha donat a Catalunya, mentre que en el conjunt de l'Estat la participació ha sigut pràcticament la mateixa que en les eleccions anteriors. En una situació com aquesta, l'anàlisi correcta dels resultats s'ha de fer no amb els percentatges de vot de cada formació sinó amb els vots absoluts, perquè l'abstenció pot afectar de manera diferent els partits, i els increments de percentatge dels partits que han millorat resultats poden ser provocats no per un increment de vot sinó per les fuites de vots d'altres partits a l'abstenció. Tots els partits excepte el PSC han perdut vots, i la pèrdua més important és la d'ERC (348.975). L'increment de l'abstenció ha sigut important (225.332) i, tot i que molt menys, també han augmentat els vots blancs i nuls, així com el vot als partits extraparlamentaris.

Anàlisi de la pèrdua de vot

Podem sortir de dubtes fent una anàlisi estadística de les relacions del vot d'ERC amb el vot a altres partits, amb l'abstenció i amb el vot nul i blanc, a partir de les dades dels 103 municipis del Principat amb més de 10.000 habitants. El cens electoral d'aquests municipis equival al 78,1% del cens total de l'any 2008. Calculant el coeficient de correlació entre la variació de vots d'ERC i la variació de vots de cada partit, de l'abstenció, dels vots en blanc i nuls, resulta que aquest és positiu i baix entre la variació del vot d'ERC i la del PSC. Això indica que la pèrdua de vots d'ERC no està relacionada amb un increment de vots del PSC. En canvi, el coeficient de correlació entre la variació del vot d'ERC i la variació de l'abstenció és negatiu i pràcticament igual a -1, és a dir, que existeix una relació quasi perfecta entre les pèrdues d'ERC i els increments de l'abstenció. També existeix aquesta relació negativa i quasi perfecta amb el vot nul i els blancs.

A més, fent una anàlisi de regressió lineal podem determinar per cada vot que ha perdut ERC quants n'han augmentat els altres partits, l'abstenció, els nuls o els blancs. Els resultats diuen que de cada 100 vots que va perdre ERC un total de 74 van anar a l'abstenció (66,1), a vots en blanc (6,4) o a vots nuls (1,5). Pel que fa al 26% restant, no es pot concloure que hi hagi una pauta clara de comportament. No hi ha cap relació estadística que permeti afirmar que una part dels vots d'ERC van anar a PSC, CiU o ICV. Probablement hi va haver alguns fluxos creuats de vot sense que cap d'aquestes relacions tingui significació estadística. En conclusió, les dades estadístiques indiquen que el votant perdut per ERC no ha fet vot útil al PSC sinó que s'ha quedat a casa.

Article publicat al diari Avui, el 6 d'abril de 2008

"Deixeu tota esperança...". Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l'infern planin en l'actualitat sobre el País Basc. L'encara ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l'exregidor socialista d'Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l'esperança. Suposades filtracions d'informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d'abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les "herriko" tavernes, dels 22 electes de l'associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc "Egunkaria", no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

Caldrà veure en què queden les maniobres d'apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d'investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l'ertzaintza en la repressió de l'independentisme d'esquerres, vacil·lacions constants en l'aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d'il·legalització d'una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n'ha fet l'esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès... 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d'influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l'independentisme d'esquerres basc al Regne d'Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l'independentisme d'esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l'antidemocràtica exclusió d'una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s'estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN "Aldaketa" (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l'actual procés des de la presó.

Aquesta deriva basca cap a l'hegemonia socialista no deixa de ser a hores d'ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d'altres coses, l'actitud de l'influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l'actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d'ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l'hora d'acumular obstacles en la via d'una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s'ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

De tota manera, segueix havent-hi signes d'activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l'Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n'és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d'Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d'altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d'aquest espai, no són únics. Un factor d'esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d'anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d'aquest infern, i confio que se'ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d'abril del 2008 

Michelle Obama s'ha convertit en una dona de fets i no de paraules perquè ha aconseguit que el seu marit, tot i aconseguir onze victòries consecutives registrades el febrer i altres al març, segueix essent el de sempre.

Graduada a Princeton i Harvad, aquesta a advocada, que fins fa poc presidia la vicepresidència del prestigiós centre mèdic de la universitat de Chicago, ha preferit seguir una estratègia molt diferent (i en la meva opinió força més intel·ligent) a les altres primeres dames; en comptes de guanyar popularitat i rodejar-se de famosos, presenta Obama com una persona normal i corrent per evitar que se'l prengui per un "Messises que ho arreglarà tot". Curiosament, abans d'abandonar el seu lloc de treball guanyava més de 250.000$ anuals, molt més dels 150.000$ que guanya el seu marit per la seva labor al senat.

L'any passat la revista Essence la va batejar com una de les dones de referència més importants del món. L'any passat el Vanity Fair la va col·locar com una de les deu persones més ben vestides del món i està a la posició 58 de la llista dels 100 alumnes més influents de Harvard. Sembla que s'ha convertit en tot una dona de referencia que no seria d'estranyar que seguís el mateix camí de Hillary Clinton més endavant.

Tot i això, el seu marit, el candidat a la Casa Blanca està una miqueta endavant al rànking que he citat de Harvard, concretament el quart lloc a la general ;-) .El que no entenia era què és el que havia frenat la projecció professional que tenia aquesta dona fins que vaig trobar la resposta: el tabac. Tal i com va rebel·lar ella mateixa, el que va decantar que reduís la seva agenda en un 80% les seves activitats laborals per recolzar al seu marit per la cursa cap a la presidència de la Casa Blanca, va tenir com a incentiu que Obama li va prometre que deixaria de fumar. Sembla ser que ho va aconseguir.