Amb aquest títol, Toni Strubell signa un article des del País Basc que va publicar ahir diumenge el diari "El Punt". Hi explica com un jutge de Madrid ha arxivat la denúncia per tortures presentada pel periodista Iñaki Uría, detingut i incomunicat quan el tancament del diari "Egunkaria", ara fa cinc anys per ordre del jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo. El jutge de Madrid addueix –segons explica Strubell– que "el cas presentava massa paral·lelismes amb els casos de tortura que denuncien els membres d'ETA".

Una vegada més, doncs, un jutge espanyol es nega a investigar una denúncia de tortures. No és cap novetat. Només que, en aquest cas, com en el de qui era director del mateix diari, Martxelo Otamendi, es tracta de periodistes coneguts, imputats en un procés que porta camí d'esdevenir un escàndol internacional.

No em cansaré de recomanar la lectura d'un estudi que es va presentat a Barcelona en el marc de les Jornades contra la tortura dels passats 5 i 6 de febrer. Amb el títol de “Privación de libertad y derechos humanos”, un equip coordinat per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, en un llibre editat per Icaria, analitza amb un rigor exhaustiu per què i com la tortura resulta una pràctica tan estesa –i que afecta tants sectors, no solament els detinguts per raons polítiques–, i sobretot tan impune, en el Regne d'Espanya.

Precisament aquests dies s'està fent a l'Audiència Nacional espanyola el judici contra 27 persones vinculades a les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, que s'han dedicat durant anys a denunciar la tortura als presoners bascos. Molts informes d'observadors internacionals han citat les seves aportacions com a testimonis fefaents de la pràctica d'aquest crim contra la humanitat al Regne d'Espanya. El judici, fruit de la dèria antibasca del jutge instructor Baltasar Garzón –que va pel món com a pal·ladí de les llibertats i els drets humans, amb reportatges televisius inclosos–, té com a objectiu, entre d'altres qüestions, silenciar precisament aquestes denúncies. Un instrument més en la ja llarga cadena de mitjans legals, jurídics i policials per garantir la impunitat als torturadors i els qui encobreixen la tortura, entre ells els mateixos jutges que haurien d'investigar-la.

Massa vegades, en aquest bloc, m'he compromès a seguir un tema que després he deixar abandonat. . És el cas de dues taules rodones en què vaig participar i de les quals deia que n'informaria amb més detall. L'una, en el marc del Fòrum Social de Barcelona, sobre la situació al país Basc. L'altra, en el marc del Congrés sobre Convivència que es va fer a Lleida, sobre els Mitjans de Comunicació. 

Perquè, almenys, quedi constància d'allò que hi vaig dir, he decidit incorporar-ho a la secció de pàgines d'aquest bloc. Ho podeu trobar aquí i aquí. Si més no, que serveixi per conèixer una mica més què en penso dels temes que s'hi van debatre. Potser algun dia, amb més temps, faci una referència més detallada a la resta d'intervencions.

La bomba que ha esclatat aquesta matinada a l’exterior de les rotatives del diari “El Correo Vasco” a Zamundio, atemptat que té tots el indicis de ser obra d’ETA, és també, sense matisos, un atemptat contra la llibertat d’expressió, anàleg als perpetrats des de les altes instàncies de l’Estatcontra altres mitjans de comunicació bascos. Per molt que discrepi de la línia editorial d´”El Correo”, i que consideri que vulnera els principis ètics recomanats per la Unesco per fomentar la pau i la sortida dialogada dels conflictes, res no justifica un atac armat com aquest. La llibertat d’expressió dels discrepants és fonamental per la democràcia, i és clar que també ho és per a la convivència de la ciutadania basca en llibertat. Curiosament, l’atemptat es produeix quan és a prop la convocatòria del judici contra els dotze d’”Egunkaria”. No deixa de ser una manera d’afeblir la seva causa davant l’opinió pública, i d’enfortir la política de venjança propiciada per l’Estat espanyol. Encara és recent una altra acció violenta, contra una empresa concessionària d’obres del Tren d’Alta Velocitat, poc després que una manifestació multitudinària d’oponents al TAVrecorregués els carrers de Donosi. Després de l’atemptat, alguns sectors contraris al TAV es repensaven la seva posició, per evitar ser confosos amb ETA. Al País Basc, cada vegada és més estesa l’opinió que l’organització independentista armada no fa sinó endarrerir els objectius pels quals diu lluitar. Reprendre el diàleg per aconseguir la pau és, doncs, cada vegada més urgent.

Txema Auzmendi, jesuïta i director d'Herri Irratia, ràdio catòlica basca, és un dels dotze imputats en els dos sumaris contra directius del diari basc "Egunkaria", tancat pel jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo ara fa cinc anys. Auzmendi, euskaldun i home de gran prestigi en el món de la comunicació de masses al País Basc –un dels fundadors, entre d'altres iniciatives, de la iniciativa Elkarri per la pau–, era secretari del Consell d'Administració de l'editora Egunkaria SA. Li demanen un total de 40 anys de presó (14 al sumari polític i 26 a l'econòmic). Se suposa que –com els altres acusats– hauria actuat al servei d'ETA i, com els directius que hi tenien responsabilitats econòmiques, hauria defraudat la hisenda basca. Un cas, aquest darrer, que –si fos veritat, i la mateixa hisenda basca ho nega– no hauria de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola sinó per la jurisdicció ordinària. Aquesta setmana el web euskonews.com, de la històrica institució Eusko Ikaskuntza –Societat d'Estudis Bascos, creada el 1918– publica una entrevista a Txema Auzmendi. Pràcticament no parla d'Egunkaria sinó de les seves altres dedicacions. Sobretot de Loiolaetxea, un projecte d'inserció social que ajuda les persones que han estat a la presó –els malanomenats presos comuns– o que estan en perill de marginació social, amb especial atenció per les d'origen immigrant. Convido a llegir aquesta entrevista, que dóna la justa mesura de la personalitat d'aquest sant baró. I –de retruc– és un testimoni més de la barrabassada jurídica que va ser el tancament del diari i les detencions dels seus directius –incloses les tortures a alguns d'ells, com el mateix director Martxelo Otamendi–, i que pot culminar, si no aconseguim aturar-ho, en els ja propers judicis contra els dotze d'"Egunkaria". Poden acabar un altre cop a la presó. I, aquesta vegada, per molts però que molts anys.

Hemendik hilabetera ekitaldi nazionala eginen da Donostiako Kursaalean.

Informazio gehiago berriaren webgunean

Biernes 9 de mayo 19,00 oras
Facultat d'Economicas (C/ Dr. Cerrada s/n)

"Audiencia Nacional: historia y situación actual. El 18/98 visto desde dentro"

Bi interbendrán Augusto Gil Matamala (abogau cusirador en o prozeso 18/98, ex presidén d'Abogados Europeos Demócratas) y José Ignacio Lacasta (Catedratico de Filosofía d'o Dreito)
--
Biernes 23 de mayo 19,00 oras
Facultat d'Economicas (C/ Dr. Cerrada s/n)

"Argumentos para una paz negociada"

Bi interbendrán Martxelo Otamendi (ex director d'Egunkaria y director de Berria), Cármen Lamarca (presidenta de l'Asociación pro Derechos Humanos de España. Red por las Libertades y el Diálogo de Madrid) y Françesc Tubau (campaña "Si al procés de pau" de Catalunya)
--
Coordinadera por o dialogo y a negoziazión (Zaragoza)

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d'enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català, llengua comuna". Cada vegada estic més orgullós d'aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d'inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d'ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d'origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l'actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que "el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes", "l'idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna". Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d'on van partir, "les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar". "La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües", i s'uneixen a la reivindicació comuna: "Volem viure en català!", precisament perquè no volen ser discriminats.

Tres llibres, ara: 

"Dietari final", de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d'ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s'atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al "Llibre d'amic e amat" de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s'identifica i alhora se'n distancia, embolcallat d'un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d'apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l'arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l'insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

"La indirecta. Una entrevista a l'esquerra". Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari "Directa". No l'he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s'hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L'ha coordinat un antic company del setmanari "El Triangle", Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s'ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga... i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l'edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d'Egunkaria, a punt de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l'Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

"Estraperlo y tranvía". El darrer còmic d'Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d'una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s'arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l'època és el teló de fons d'un escenari d'on els imperatius de la censura l'havien literament esborrat. L'Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum "Silencios, la juventut". Però, en aquell cas, parlava de l'actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l'heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir "Estraperlo y tranvía", l'especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

Finalment, una obra mestra! Parlem de l'àlbum Estraperlo y Tranvía d'Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d'El món del còmic s'ha parlat de la importància que aquestes pàgines d'historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d'una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l'ascens d'una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d'una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l'europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística - potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d'una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l'època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l'humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d'agraïment que li fa a la galta l'Aurorita a l'Ulises li fa també El món del còmic a l'Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l'Alfons –que, entre d'altres coses, té l'honor d'haver estat el primer a intentar l'aventura d'una revista d'historietes en català, després de la mort del generalot: "Cul de sac"–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l'exposició "Per no deixar-se d'històries. Gust i passió d'Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història". De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista "Butifarra!" i l'equip que la feia possible, encapçalat per l'Alfons. Jo encara no l'he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s'hi pot veure també fins al 29 d'abril una segona exposició –"Ramon Barnils, periodista de referència" que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l'Alfons, entre tants d'altres. Aprofiteu per veure-la, si no l'heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l'estiu.

"Deixeu tota esperança...". Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l'infern planin en l'actualitat sobre el País Basc. L'encara ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l'exregidor socialista d'Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l'esperança. Suposades filtracions d'informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d'abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les "herriko" tavernes, dels 22 electes de l'associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc "Egunkaria", no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

Caldrà veure en què queden les maniobres d'apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d'investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l'ertzaintza en la repressió de l'independentisme d'esquerres, vacil·lacions constants en l'aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d'il·legalització d'una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n'ha fet l'esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès... 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d'influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l'independentisme d'esquerres basc al Regne d'Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l'independentisme d'esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l'antidemocràtica exclusió d'una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s'estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN "Aldaketa" (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l'actual procés des de la presó.

Aquesta deriva basca cap a l'hegemonia socialista no deixa de ser a hores d'ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d'altres coses, l'actitud de l'influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l'actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d'ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l'hora d'acumular obstacles en la via d'una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s'ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

De tota manera, segueix havent-hi signes d'activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l'Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n'és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d'Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d'altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d'aquest espai, no són únics. Un factor d'esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d'anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d'aquest infern, i confio que se'ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d'abril del 2008 

"Euskaldunon Egunkaria (1990-2003) va ser el segon periòdic en euskera de la història (el primer va durar uns pocs mesos el 1937). Va ser tancat en una operació judicial el 2003. El 2008, els 12 d'Egunkaria anfronten un judici inquisitorial. Qui això escriu es diu Luistxo Fernández, i va ser periodista d'Egunkaria en els 90. Crec que no he de callar davant el que estan fent als meus anticos caps i companys". 

Així presenta el web que ha preparat, en espanyol, Luistxo Fernández, per anar-hi penjant documents sobre el tancament del diari basc i el processament i judicis contra dotze dels seus directius. Va enviar un comentari a l'aplec d'articles i fotos que –rebudes del Comitè català de suport al diari– vaig penjar a aquest bloc, agraint-nos als catalans la nostra solidaritat. Sense conèixer-lo, però havent llegit algun dels interessants documents: aconsello especialment el dedicat al jesuïta Txema Auzmendi, director d'Herri Irratia, la ràdio diocesana de Donosti, i per a qui demanen 14 anys de presó en el sumari polític i 26 en l'econòmic, per ser secretari del consell d'Administració d'Egunkaria SA. A aquest resuïta que sí que el conec, i és un sant baró: vaig parlar amb ell per primer vegada en el curs d'una de les assegudes que es fan cada dos dijous al Boulevard de Donosti per reclamar a ETA i el Govern espanyol que tornin a negociar, i que impulsa, entre d'altres, un dels pocs condemnats per macrojudici 18/98 –nou anys de presó, per defensar la desobediència civil– que Garzón va deixar en llibertat, pendent del Tribuna Suprem: el periodista de "Gara" i pacifista Sabino Ormazábal, de la Fundació Joxemi Zumalabe. En aquell moment l'acompanyava un altre jesuïta, el germà del també jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat el 1989 a la residència de la Universitat de San Salvador per soldats de l'exèrcit salvadorenc, juntament amb cinc jesuïtes més, una dona al servei de la residència i la seva filla.

Vaig tenir una conversa llarga amb Txema Auzmendi mesos després, el setembre passat i després vam tornar a coincidir en la sisena edició de les Jornades de No Violència Activa, que es van fer el 20 de novembre a Donosti, organitzades per Bidea Helburu, grup de treball impulsat també per Sabino Ormazábal. Txema Auzmendi hi va fer de moderador en una de les taules de debat.

Aconsello, doncs, fervorosament que seguiu aquest web i Luistxo Fernández, i per començar podeu fer-ho amb el testimoni que Txema Auzmendi va escriure arran de la seva detenció i empresonament ara fa cinc anys.

  Ahir unes quatre-centes persones van participar en la concentració a la plaça de Sant Jaume a Barcelona –simultània amb les que es feien al País Basc– en solidaritat amb els directius del diari basc en euskera "Egunkaria" que arrisquen penes d'entre tretze i vint-i-sis anys de presó en uns judicis que semblen imminents, quan es compleixen cinc anys del tancament per ordre del jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola, Juan del Olmo. Qui va ser director del diari, i ara dirigeix "Berria" –també en euskera–, Martxelo Otamendi, va participar en la concentració de Barcelona. Vilaweb n'ha fet un vídeo i l'ha penjat al seu web.  Martxelo Otamendi va ser entrevistat per Mònica Terribas a "La nit al dia", en la mitja nit del 19 al 20 de febrer. La plataforma catalana de solidaritat amb "Egunkaria" ha recollit diversos articles publicats a la premsa del nostre país on es denuncia el greu atemptat contra les llibertats individuals i col·lectives que suposa l'agressió contra el que llavors era l'únic diari del món editat en euskera. Aquí els teniu

HEMEROTECA SOLIDÀRIA

Articles d'opinió amb motiu del 5è aniversari del tancament

Martí Estruch | Vilaweb

Josep Maria Terricabras | El Periodico de Catalunya

Joan Subirats | El Pais

Isabel Clara Simó | Avui

Joan Barril | El Periodico de Catalunya

Toni Strubell | El Punt

Carlos Garaikoetxea | Público

entre d'altres

:::::::::::::::::::::::

Mail Obert | per Martí Estruch Axmacher

dimecres, 20 de febrer de 2008 | Vilaweb

Egunkaria, cinc anys silenciat

El silenci és un bé cada dia més escàs i més preuat. Tots l’evoquem, mentre avisem pel mòbil a casa que arribarem cinc minuts tard i tenim l’ipod enganxat a l’altra orella per ofegar el brogit dels cotxes. En canvi, a ningú no li agrada que el facin callar. Tant si ho fa un pare, un mestre, un jutge, un policia o la borbonalla heretada del franquisme, no ens agrada. Fer callar l’altre sempre és el recurs fàcil de qui té més força que no pas raó. Al País Basc, avui fa cinc anys justos que van fer callar un mitjà de comunicació: el diari Egunkaria. L’únic diari que aleshores es publicava en èuscar seguia les passes d’Egin, Egin Irratia o la revista Ardi Beltza, també clausurats.

Com totes les actuacions que impulsa l’Audiència Nacional espanyola i protagonitza la guàrdia civil ídem, el tancament d’Egunkaria es va dur a terme amb totes les garanties judicials i democràtiques que pot oferir l’estat espanyol a principi del segle XXI. Cinc dels detinguts, periodistes i persones amb prestigi entre la societat basca, van denunciar tortures. El director del diari, Martxelo Otamendi, no es va mossegar la llengua i va ser explícit en els detalls. El Relator Especial de les Nacions Unides hi va donar crèdit i va recollir les denúncies en un informe, però el Ministeri d’Interior espanyol hi va respondre amb una querella per denúncies falses i injúries i calúmnies contra la guàrdia civil. El mecanisme de defensa habitual.

Els arguments per a tancar el diari tampoc no eren gaire sòlids. De primer fou acusat de formar part de les empreses controlades per ETA i, alguns dels directius, ho foren d'emblanquir diners per a l’organització armada. Per manca de proves, finalment l’acusació és ara que el diari era un instrument d’ETA i que va incórrer en irregularitats econòmiques. La fiscalia mateix no hi va veure prou indicis i va demanar d’arxivar el cas, però l’Audiència l’ha tirat endavant. Encara no hi ha sentència, si bé les recents condemnes dels implicats en el sumari 18/98 o de l’ex-president del Parlament, Juan María Atutxa, deixen entreveure per on poden anar les coses, per no dir els trets.

El tancament d’Egunkaria va provocar una gran reacció al país Basc, amb repercussions internacionals incloses. Molts hi van veure un atac encobert a la cultura i a la llengua i Sant Sebastià va viure una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden, en un país amb llarga tradició de protestes al carrer. A Catalunya, les expressions de suport van ser superiors a les habituals. Cal dir que els treballadors d’Egunkaria van continuar traient cada dia un diari en èuscar al carrer, de primer sota la capçalera provisional d’Egunero i, després d’una reeixida campanya de subscripció popular, amb l’actual Berria. Fins a la pròxima escomesa de l’aspirant a premi Nobel o algun dels seus col•legues.

Raimon canta tots els colors del verd del País Basc. La cançó ressona, el verd persisteix, però cada dia hi ha una part més gran del país que resta silenciada. Els tanquen els mitjans de comunicació i els prohibeixen de presentar-se a les eleccions. No poden opinar públicament i no poden expressar-se políticament, que figura que són dos drets fonamentals. Després d’anys de reclamar que la veu de les urnes fes callar la veu de les armes, els tanquen les urnes. Hipòcrites. Però una majoria silenciada no serà mai silenciosa: no hi ha pare, ni mestre, ni jutge, ni policia, ni borbonalla heretada del franquisme que la faci callar. Avui, per a ajudar a trencar els silencis imposats, hi ha concentracions en record del tancament d’Egunkaria a la majoria de municipis bascos, a les vuit del vespre. A Barcelona, una concentració solidària a la plaça de Sant Jaume, a la mateixa hora.

::::::::::::::::::::::::::

[El Periódico de Catalunya]

Cinc anys sense 'Egunkaria' | JOSEP-MARIA Terricabras

20 de febrer de 2008

Avui fa exactament cinc anys del tancament del diari basc Egunkaria. El 20 de febrer del 2003 es van produir detencions ràpides, per sorpresa, de responsables de l'empresa. Es va precintar el diari i se li van embargar els béns per un període de sis mesos, que van ser prorrogats tres vegades més. S'acusava Egunkaria de formar part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El juliol vinent també farà 10 anys que es va tancar un altre diari basc,

Egin, per suposada col.laboració amb banda armada.

Alguns detinguts d'Egunkaria van denunciar agressions i tortures. La premsa es va fer ressò de tot plegat. En general, però, la premsa es resigna, incomprensiblement, al tancament de la premsa i, en alguns casos, n'està contenta. Tal com la majoria dels partits polítics no protesten quan es prohibeixen partits, sinó que hi estan a favor. Els uns i els altres no semblen haver entès que els atacs a la llibertat dels altres ens afecten a tots. O potser es pensen que l'única llibertat que val és la prò- pia. I no s'adonen que la seva tam- bé és una llibertat vigilada.

Al cap de dos anys del tancament del diari, el jutge va ordenar la liquidació de l'empresa. I, no- més un any després, el fiscal va demanar arxivar el cas: no hi havia elements per anar a judici. Cap excusa, cap compensació. Heus aquí un cas escandalós de liquidació judicial i política d'aquells que no t'agraden, encara que no siguin culpables de res. La policia i alguns jutges tenen el do de l'espectacle i volen fer creure que les seves decisions són urgents, imprescindibles, encara que acabin en fum. En lloc d'investigar bé primer, de moment clausuren i empresonen, per investigar després. Lamentablement, s'equivoquen sovint. Això no sembla amoïnar- los gaire, perquè l'objectiu ja s'ha complert: l'empresa ha tancat, l'opositor ha estat liquidat.

Avui, cinc anys després, els demòcrates de qualsevol tendència política encara hem de protestar (a les vuit, a la plaça de Sant Jaume) per una persecució política feta en nom de la llei, amb molts fronts oberts i que no tothom condemna.

::::::::::::::::::::::::

Antagonismo y democracia | per Joan Subirats

El Pais, 21 de febrero de 2008

La evolución de los hechos con relación a la llamada "cuestión vasca" es ciertamente tortuosa. En la anterior legislatura, se plasmó una forma de entender el tema que pasaba por la negación de cualquier posibilidad de diálogo con los protagonistas de la lucha armada, se trataba de acorralar al sector representado por Batasuna y se insistía en contraponer al amplio mundo del nacionalismo vasco un hipotético frente constitucionalista, entendiendo restrictivamente que la Constitución no permite deriva alguna de reconocimiento de la identidad nacional que no sea la española. Empezamos la legislatura que ahora termina con un evidente cambio de trayectoria del Gobierno presidido por Rodríguez Zapatero. Sin dejar de presionar a ETA en el frente policial, se trazaban sendas de diálogo y se generaban expectativas de zanjar el conflicto por la vía de la negociación. Las líneas de comunicación abiertas permitían interpretaciones más amplias sobre cómo encauzar políticamente la indudable presencia de un sector de la población vasca que ha apoyado y sigue sosteniendo el área política que representaba antes Batasuna y ahora representan distintas marcas o siglas. Todo ello, en un escenario de evidente debilidad y crisis interna de ETA. Como bien sabemos, el atentado de la T4 en Madrid rompe dramáticamente esa deriva aparentemente positiva y volvemos a estar situados en una arena de confrontación directa, que parece querer llevar no sólo al deseable desmantelamiento total de la banda terrorista ETA, sino, por extensión, a la aniquilación del espacio político de la llamada "izquierda abertzale". Recientes procesos judiciales, especialmente los relacionados con el sumario 19/98, en las que se habla de entidades, asociaciones y personas vinculadas al nacionalismo vasco como "entrañas de ETA", "corazón de ETA", "cerebro de ETA", sin que en muchos casos se les haya podido imputar estar directamente implicados en la violencia política, reflejan una visión muy extensiva y organicista del terrorismo, que acaba proyectando dudas sobre cuáles son los límites reales del antagonismo político que tolera o permite nuestra democracia, e implicando en la violencia política a gentes tan alejadas como las de la Fundación Elkarbide.

En este mismo contexto, ayer se cumplieron cinco años del cierre del periódico Egunkaria. No hay noticias del juicio que sigue pendiente, que implica entre otros a Martxelo Otamendi, como director que fue de la mencionada publicación. A pesar de que, por lo que parece, la fiscalía no mantiene acusación alguna, no consta acusación particular y sólo persisten en sus alegatos la Asociación de Víctimas del Terrorismo como "acusación popular", el periódico lleva cinco años cerrado. ¿Es justificable cerrar un periódico durante cinco años y que los poderes públicos que ordenaron su cierre no presenten acusación delictiva alguna? ¿No es razonable hablar de justicia denegada cuando ha pasado tanto tiempo y no se ha celebrado el juicio, y en cambio se ha anulado un medio de expresión como Egunkaria? Pero lo grave es que éste es simplemente un caso más de una cadena que, desde mi punto de vista, supone una extralimitación de la capacidad represiva del Estado y del poder judicial en una esfera tan sensible para calibrar la fortaleza de una democracia como es la de la capacidad para contener significativos grados de antagonismo político.

En mi opinión, una sociedad moralmente activa acepta el conflicto y se resiste a que se difuminen los límites entre actuaciones claramente condenables por su uso de la violencia, por su negación del pluralismo político o por su intolerancia contra todo aquello y aquellos que no coinciden con sus ideas, y aquellas otras actuaciones y expresiones de disidencia, de alternatividad, de no coincidencia con el mainstream social, por muy periféricas y minoritarias que sean. Creo firmemente que una democracia muestra su fortaleza cuando mayor es su capacidad de contener opiniones, ideas, actuaciones, siempre que esas expresiones se produzcan de acuerdo con los límites antes expresados. Lo que acaba cohesionando y haciendo fuerte a una sociedad es el conflicto. En la disidencia se reconoce al otro, y en ese reconocimiento de la diversidad es donde reside el efecto civilizador, fundacional de una sociedad, de un espacio público, un espacio de todos. Nos debería preocupar que las decisiones judiciales, que se deben acatar pero no forzosamente compartir, refuercen la indeterminación sobre cuáles son las actitudes rechazables por violentas y antidemocráticas, y cuáles son expresión de disidencia y posiciones radicalmente disconformes con el orden establecido. Si uno está a favor de la independencia de Euskadi y coincide con planteamientos políticos que otros tratan de conseguir matando y extorsionando, ¿puede ser equiparada una y otra actuacion? ¿Cómo es posible que se pueda condenar a un ciudadano porque lo que hace o dice sencillamente coincide con lo que dice o propone hacer alguien que comete delitos? ¿Podemos llamar a esa concatenación de elementos "responsabilidad objetiva" y asimilar una y otra cosa a terrorismo? No parece deseable que cada individuo deba luchar para demostrar que no es culpable o tener miedo de que alguien lo castigue por lo que piensa. Acabaremos condicionando todo ejercicio de derechos y libertades al sacrosanto manto de la seguridad, interpretada por unos pocos. ¿Dónde queda la libertad de disentir e impugnar pacífica y contundentemente los ejes de cualquier sistema político? Sin capacidad de disentir, de mantener la incertidumbre y el debate sobre el futuro, también en medios de expresión como Egunkaria, la democracia acaba debilitándose gravemente.

Joan Subirats es catedrático de Ciencia Política de la UAB.

:::::::::::::::::::::

‘Avui’: 21.02.2008

Per una premsa lliure

Isabel Clara-Simó [Fil de Vint]

Ahir va fer cinc anys que van tancar un diari democràtic, Egunkaria, un fet insòlit arreu, només propi de dictadures militars, i els seus directius van ser empresonats. Durant aquests cinc anys, no sols no hi ha hagut judici, sinó que no hi ha hagut càrrecs! És a dir: no hi ha ni acusació fiscal ni proves.

Martxelo Otamendi i Iñaki Uria van denunciar tortures. Només hi ha acusació particular, la de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (aquells que veuen ETA rere els atemptats de l’11-M) i l’organització ultra Dignidad y Justicia. Un diari legal, com qualsevol altre diari. Això sí: escrit en basc. A Martxelo Otamendi, el seu director, se li demanen 14 anys per pertinença a ETA, alhora que es declara que no hi ha cap prova que pertanyi o hagi pertangut a ETA, cosa que ell nega rotundament, amb tortures i tot.

L’Estat espanyol arrossega unes perversions democràtiques que no sols ningú no està disposat a canviar, sinó que, pel que he sentit a la campanya electoral, empitjoraran: els tribunals especials, un càncer per a la democràcia, com ho són l’Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional, haurien de desaparèixer; la llei de partits és una mesura que es contradiu del tot amb la Constitució; el tancament d’un diari i d’una cadena televisiva en el territori de València són l’antítesi de la llibertat d’expressió; les llistes tancades; el misteri del finançament dels partits; l’opacitat de les despeses de l’Estat i del rei, fan de la democràcia espanyola una democràcia bananera. No ens ha d’estranyar, doncs, l’aïllament internacional que pateix i que fomenta l’Estat. La llibertat és l’assignatura pendent, i, per ara, ni la saben gestionar ni la volen admetre. És així.

Isabel Clara-Simó és periodista

::::::::::::::::::::::::

ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Un brindis al sol

[...]

'Egunkaria', l'oprobi

Demà es compliran 5 anys del tancament judicial d'un diari anomenat Egunkaria. Era un diari de reflexió en una Euskadi on les reflexions no sobren mai. Es va tancar, se'n van vendre els actius i es va detenir nou directius de l'empresa i un desè que passava per allà. Han estat cinc anys d'instrucció sustentats únicament per l'acusació particular presentada per l'Associació de Víctimes del Terrorisme. Ni tan sols el fiscal hi veu cap mena de delicte i considera que aquest judici no s'hauria de celebrar mai. Si Egunkaria no estigués escrit en euskera, potser la cosa hauria acabat com El Jueves. Però en el cas d'Egunkaria no es tracta de llibertat d'expressió, sinó de la simple i difícil llibertat d'existir.

::::::::::::::::::::::::

[Transversal Cat, 20 de febrer]

Egunkaria: democràcia on?

Arran de terra | DF

Avui, fa exactament 5 anys, les bombes contra l’Iraq requeien també sobre Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. Per una banda la guerra global del petroli, a l’altra la guerra local contra la llibertat d’expressió. La guerra il•legal contra l’Iraq segueix; la guerra contra Egunkaria, també.

Recordo fil per randa el col•lapse i malson d’aquella matinada, amb la mateixa perplexitat amb la que avui comprovo que encara no hi hagut ni tan sols judici. Aquest Estat de les coses –aquesta democràcia tan cañi i espanyola, a so de trompeta i pandereta- ja s’equipara per ella sola amb Turquia i Sèrbia a l’hora de clausurar –pel morro i sense cap prova- un diari. Això de sense cap prova no ho dic pas jo: ho diu el mateix fiscal de l’Audiència Nacional que no presenta avui cap càrrec, posem per cas, contra Martxelo Otamendi.

La història del procés d’Egunkaria és un disbarat permanent que permanentment ens interpel•la. Recordeu la intervenció d’Acebes dient en seu oficial que era “una operació en defensa de la cultura basca”?. Doncs la interpel•lació segueix vigent requerint-nos la prova del set de la baixíssima qualitat d’això que anomenen democràcia: una munió de guàrdies civils entren en un diari, maltracten els seus treballadors, el clausuren amb pany i forrellat i cinc anys després encara estem cercant el seu cacarejat ‘Estat de Dret’.

Al final, el missatge estatal és la impunitat. Que fan el que els rota com els plau. I només en queden aquelles paraules cartesianes de l’Ovidi Montllor, que van fer seves milers de catalans després del cop d’estat contra Egunkaria del 20 de febrer: “hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s’escriga o es parli en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es pensi, s’escriga o es parli”.

Mentre el tarannà ens governa i Kafka fa de les seves a l’Audiència Nacional, Egunkaria segueix mort. I per això, contra el vent, hi ha convocada avui una concentració a la plaça Sant Jaume a les 20.00 hores. Per anar-hi contra l’absurd acompanyat, pot ser, per Manuel de Pedrolo: “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.

::::::::::::::::

El Punt, 20.02.2008

«Egunkaria», cinc anys

TONI STRUBELL.

El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria .

Era l'únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d' Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d'un diari apartidista d'un prestigi indiscutible.

A Egunkaria se'l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l'aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d'haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l'esquerra independentista, ara era una ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s'hi pronunciaven en contra. Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d'octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d'aquell diari haguessin patit tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.

Avui, cinc anys després, el sumari s'ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d' Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Tot i guanyant els seus judicis, segurament ja no obririen mai més. Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals o no, i no se'n fan gaires il•lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l'esquerra independentista pel trencament de la treva no n'és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d'orientació dels jutges, en un temps d'incertesa en les institucions de l'Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.

De moment són dos els procediments legals que han d'enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament, i per l'altra un procediment abreujat. El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari. En mitjans madrilenys normalment s'hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d'ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.

PART PRINCIPAL DEL PROCÉS

El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col•laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s'ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col•laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l'antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col•laborar amb ETA» el simple fet d'estar en contra del TAV o defensar l'euskara. «Fa això pro-etarres l'EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten. El mot «connectivitat» és un terme d'alquimista que l'acusació s'ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi «ni una sola prova» d'aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s'hi utilitza l'expressió «la qual cosa prova que», i sí d'altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar de nou. La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l'estrany argument que aquesta, i altres lleis orgàniques, ja vetllen pel tema lingüístic, i que l'intent de desbordar-les només pot ser obra d'ETA.

De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l'acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués sempre fou l'esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s'hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia. Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s'apliqués la doctrina Botín, amb què s'hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.

Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als 12 encausats, més una multa de 235 milions d'euros. L'esperança és l'últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats. A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar fer-se el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l'enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d'allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.

:::::::::::::

Publico, 20.02.2008

Carlos Garaikoetxea

Quinto aniversario del escándalo ‘Egunkaria’

Han pasado cinco años desde que se perpetrara uno de los ataques más escandalosos a los derechos fundamentales, como la libertad de opinión, expresión y comunicación, con la orden de cierre cautelar del diario Egunkaria y el inicio de un procedimiento penal contra sus promotores. Ya sabemos las consecuencias definitivas que conlleva el eufemístico término “cautelar”: trabajadores a la calle, ataque gravísimo a los derechos fundamentales citados y hundimiento de un proyecto vital para la salud del euskara, al retirar de la circulación el único periódico diario escrito en esta lengua, gracias al esfuerzo benemérito de sus promotores y el sacrificio económico de gentes de toda condición, motivadas por su amor a una lengua cuya supervivencia ha venido siendo un milagro a lo largo de los siglos.

El procedimiento penal contra los impulsores del proyecto nos dejó estupefactos, especialmente a quienes habíamos conocido muy de cerca a algunos de ellos, como era el caso, entre otros, del propio presidente de Egunkaria Martin Ugalde, compañero entrañable en lides políticas, humanista y demócrata ejemplar donde los haya, y persona cuya trayectoria vital en la lucha por las libertades y los derechos humanos en su país y en el exilio eran bien conocidos, por lo visto, para cualquiera, menos para el juez de la Audiencia Nacional que adoptó la medida. Hubo de morir Martin Ugalde para que le devolvieran su dignidad, pero siguen pendientes de juicio sus compañeros de fatigas en la casi heroica tarea de sacar adelante el diario, metidos todos en el mismo saco de la sospecha y la indignidad, pese a la gran notoriedad de casi todos ellos por su exclusiva y brillante trayectoria en la defensa y el cultivo del euskara.

Como en otros casos, esta acometida indiscriminada contra los promotores y trabajadores de un diario pareció responder en su día al vendaval antidemocrático y las obsesiones del Gobierno de turno y de los sectores más reaccionarios de la judicatura. Esperábamos que en una nueva etapa de talantes y visiones progresistas en la interpretación del derecho, en su aplicación garantista y, muy en especial, en su respeto al principio básico de la presunción de inocencia, habría terminado este desgraciado asunto con el sobreseimiento del caso y su archivo definitivo. No parece que vaya a suceder tal cosa, a pesar de que no exista en este caso acusación pública (el fiscal solicita el sobreseimiento) sino simplemente la persistencia de una exclusiva acusación popular, cuyas peculiares características prefiero no calificar.

Lo cierto es que determinados informes policiales, elevados en su día a la categoría de pruebas periciales e incriminatorias, cuyo principal argumento consistiría en el aparente interés y los afanes de ETA por ejercer su influencia en el diario, están convirtiendo el caso Egunkaria en uno de los episodios más negros de una etapa de alarmante involución democrática. El cierre de un periódico es algo muy grave. Aun suponiendo, a efectos meramente dialécticos, que los afanes de ETA hubieran podido tener algún eco personal concreto en el entorno de Egunkaria (¡qué medio de comunicación no es pieza codiciada para cualquier grupo político o social…!), basarse en esos presuntos intentos para lanzar una acometida indiscriminada e irreparable contra un periódico cuyo objetivo fundamental es mejorar la salud de una lengua milenaria en trance difícil; desdeñar la grave conculcación de la libertad de expresión, opinión y comunicación que implica el cierre de un periódico; ignorar la situación de trabajadores ajenos a las obsesiones políticas que envuelven ese cierre, y arremeter indiscriminadamente en un proceso penal contra los impulsores de un proyecto que sólo ha significado para ellos sacrificio personal en defensa de la cultura y la lengua, constituye un escándalo impropio de una sociedad democrática.

Esperemos que, por fin, alguien sea capaz de hacer que en este desgraciado caso acabe imperando el buen sentido.

Carlos Garaikoetxea es ex presidente del Gobierno vasco

1990. urteko abenduaren 6an kaleratu zen lehendabizikoz Euskaldunon Egunkaria eta 13 urte beranduago itxi egin zuten Auzitegi Nazionalaren aginduz. Arrosadiako EHEko kideok ekintza hau hagitz larritzat jotzen dugu, euskalgintza osoaren aurkako erasoa baitugu. Bost urte pasa dira itxieratik eta orain epaiketaren zain daude hamabi auzipetuok. AVT eta Dignidad y Justicia elkarteek, herri akusazio gisa agertuta, Guardia Zibilaren txostenetako argudio guztiak bere egin eta espetxe zigor gogorrak eskatu dituzte inputatuentzat. 235.000.000€ inguruko isunak eta 300 urtetik goitiko kartzela zigorrak hain zuzen. Aipaturiko auzia bi prozeduratan dago banaturik: sumario nagusia eta auzi ekonomikoa. Epaiketa hau gelditu behar dugu! Itxiera gertatu zenean izugarrizkoa izan zen herriaren erantzuna eta orain, epaiketaren atarian, euskarazko kazeta bakarra itxi zutela 5 urte pasa diren honetan, jendea erasoak merezi duen erantzuna ematera deitzen dugu. Egunkariarekin batera euskalgintza osoa ere jomugan dute eta garbi asko erakutsi dizkigute heien asmoak antzeko erasoekin (Egin auzia) edo azkenaldiko makroepaiketekin.

Arrosadiako EHEk gaur arratsaldean burutuko den elkarretaratzean parte hartzera deitzen zaituzte euskaltzale guztiok.

Guztion indarrez Euskararen eta Euskal Herriaren aurkako erasoak geldituko ditugu!

Egunkaria AURRERA! EPAIKETA GELDITU!

Euskara da euskaldun egiten gaituena eta inork ezinen du zapaldu, gu zapalduko gintuelako; inork ezinen du isildu, gu isilduko gintuelako; inork ezinen du ezabatu, euskaldunok hainbertze urteren buruan zutik baitiraugu.

Via gaztelumendi.org

He rebut aquerst recordatori dels actes que es faran dimecres vinent en els cinc anys del tancament d'Egunkaria, quan sembla que es propera la celebració del judici als seus directius.

Benvolguts i benvolgudes,

dimecres farà exactament 5 anys del tancament del diari Egunkaria, encara

sense judici. Per aquest motiu, i coincidint amb les concentracions que es

realitzaran a tots els municipis bascos, ens concentrarem un cop més,

solidàriament de 20.00 a 20.30 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

L'acte el clourà Martxelo Otamendi, exdirector d'Egunkaria.

Esperem podem comptar amb totes i tots vosaltres i que pogueu difondre la

convocatòria. Que siguem moltes i molts.

Plataforma per Egunkaria

5 ANYS SENSE EGUNKARIA

No oblidem · No al judici

Dimecres 20 de febrer, 20.00 hores

Plaça Sant Jaume · Barcelona

[coincidint amb les concentracions que

simultàniament es realitzaran al País Basc]

www.egunkaria.info

Dedicat a tots els integristes que pretenen impedir la sàtira

Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de ‘Berria’

“Amb l’Audiència Nacional pel mig,

ja es pot ser d’ETA sense saber-ho”

Avui fa 5 anys, quan esclatava la guerra il·legítima d’Irak, esclatava alhora la guerra il·legal contra Egunkaria. El 2008, la guerra contra Iraq segueix fent estralls. I la guerra contra ‘Egunkaria’ també. La lògica embogida de l’antiterrorisme li demana a Martxelo Otamendi 14 anys de presó. Tot plegat l’acusen de ser d’ETA sense que ell ho sàpiga, sense una sola prova que ho acrediti i amb l’osca del tancament de l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera.

Directa | Andoain

A vostès els acusen de finançar Eta?

No.

Que ETA els finança?

No.

Que es reuneixen amb ETA?

No.

Que reben ordres d’ETA?

No.

Que tenen una relació directe amb ETA?

Tampoc.

I aleshores de que els acusen exactament, sinó és preguntar massa?

És una bona pregunta, però difícil d’explicar. Com es pot ser d’ETA aleshores? Explicar la lògica de la no lògica és impossible. Sempre dic una obvietat: per ser soci del Barça o demanes l’ingrés o et conviden a fer-ho. No hi ha més.

Què ha passat doncs?

Que en la nebulosa del ‘tot és la mateixa cosa’ ja hem arribat al punt on pots ser d’ETA sense saber-ho ni tu mateix. Sense que calgui demostrar-ho ni aportar ni un sola prova, en aquesta desfiguració absoluta i expansiva de la pertinença a grup armat. A l’Audiència Nacional tot ja és possible. I ets d’ETA sense que es concreti en res.

L’Audiència Nacional prem l’accelerador?

Els advocats així ho acrediten: un canvi de fase. En l’etapa anterior, en els ‘afers bascos’, quedava un estret marge de defensa jurídica i sabies dels limitats marges de joc. L’escàndol és que ara ja no hi ha cap marge i la veda és oberta. Han esmicolat el poc que quedava de sistema garantista. Tot s’hi val. I els és igual el recorregut que calgui fer per arribar a la sentència desitjada.

Però per dir que ets d’ETA s’haura d’aportar alguna prova?

En el nostre cas, el jutge arriba a afirmar que el diari no semblava pas d’ETA, però que ho fèiem per dissimular. I nosaltres sense saber-ho! I quan l’acusació és gratuïta, la defensa és impossible. És un acte de fe inquisitorial. Es com dir que et saltes un semàfor en vermell en nom d’ETA i has d’intentar demostrar que no va ser així. No hi ha cap base probatòria. Ho han intentat tot i no han trobat res.

El proper 20 de febrer farà 5 anys del tancament. Què sent i evoca el seu director d’aquell túnel del temps?

Depèn de cadascú. A mi a vegades se m’oblida. Que estic en llibertat provisional, que em demanen 14 anys de presó, que estic pendent de judici, que Egunkaria és mort. Però quan hi penses: amb indignació. I amb tants dubtes per la falta de garanties i la impunitat que envolta el cas.

I a efectes judicials com està el sumari?

Pendent d’assenyalar les dates dels judicis. En un sol sumari que han segregat en dos: un procediment abreviat “financer” i un sumari contra els directius, en més de 100.000 fulls.

Comencem pel procediment abreviat?

Inclou un suposat delicte de frau d’IVA i d’alterar números davant el Govern Basc. Al servei d’ETA? No pas, ni tan sols suggereixen que el suposadament defraudat aniria a ETA. No diuen ni això. Fins i tot la fiscalia demanava que això és jutgés a Tolosa o a l’Audiència Provincial de Guipúscoa. Perquè era un delicte ordinari que no s’encabia en les competències de l’Audiència Nacional. Ara els demanen a cadascú 26 anys de presó i multes multimillonàries. I fiscalia ha acabat afegint-se provisionalment a la petició de l’AVT i Dignidad y Justicia, en un episodi de connivència fiscal amb les tesis ultres. En tot cas, allò important és que la Hisenda foral i el Govern basc neguen tots dos delictes. És a dir, la víctima del suposat delicte nega el delicte.

I el segon sumari?

A set persones de la direcció del diari ens demanen entre 14 i 16 anys de presó per pertinença. En aquest cas, l’acusació és només popular, però la doctrina Botin [si només hi ha acusació popular no hi ha judici] té això, que només se li aplica al senyor Botin. La fiscalia addueix que no hi ha cap delicte.

Veja’m. L’Estat tanca Egunkaria i cinc anys després diu que no hi ha proves, que no presenta càrrecs i es queda tan panxacontent davant el cadàver d’un diari?

Així rutlla tot. Això és el resum del cas Egunkaria.

I a vostè li demanen?

Per no saber que sóc d’ETA, em demanen 14 anys de presó per pertinença en grau de direcció.

La sentència del 18/98 és tot un avís?

A nosaltres sempre ens deien: “el vostre està arreglat”, “allò va ser una bestiesa del PP”. Després de la sentència del 18/98 la gent s’apropa, no ho veu tan clar, i et diu “està fotuda la cosa”.

I quina lectura fas?

Doncs d’una consigna política prèvia d’anem a estomacar-los. I una voluntat de les policies de demostrar qui mana. La sentència del 18/98 no és res més que la plasmació jurídica del ‘A por ellos’. Ja estava prescrita, predictada: no hi ha cap altra lògica.

I quina és la fulla de ruta de l’Estat?

La socialització de la impotència, la desmobilització i la resignació. Sense dubtes. Aquesta és la lliçó del 18/98. Que facis el que facis, portis qui portis a testificar, no aconseguiràs res perquè la sentència ja està feta. Que no t’esmercis a abocar esforços jurídics: tot el que facis no servirà per a res perquè està vostè a l’Audiència Nacional. I ni es despentinen...

Hem vist el cas Igor Portu recentment amb tres versions oficials quasi simultànies i episodis de banalització i justificació de la tortura. Com està la seva denúncia per tortures?

La meva es va arxivar a Madrid, i tenim el recurs presentat contra l’arxiu al Constitucional. La que està més avançada és la denúncia d’Iñaki Uria que s’investiga a Donosti. Per la jutgessa, hi ha prou motius per anar a judici. La Guàrdia Civil ha presentat recurs per a que es jutgi a Madrid i no pas al País Basc. Es veu que a Madrid sempre hi ha cua per certificar que els maltractaments soferts per ciutadans bascos són autolesions.

A una de les darreres ciutadanes basques que va denunciar maltractaments a l’Audiència Nacional, el jutge li va etzibar “Això li expliques als teus amics d’Amnistia Internacional”. Arribareu fins a Europa?

Sí, però amb la mateixa sensació que queden ja pocs jutges ‘pata negra’. Capaços de contradir els estats i dir “qui la fa la paga”. Magistrats que ordenin que li portin proves i no pas paràgrafs literaris i que bandegin la degradació de la instrucció i els principis penals.

Mana la raó d’Estat finalment?

Aquesta és la conclusió: que és igual qui governi i qui sigui el ministre de torn, la guàrdia civil és qui ordena i mana. Amb Egunkaria això s’ha vist sense embuts.