"Euskaldunon Egunkaria (1990-2003) va ser el segon periòdic en euskera de la història (el primer va durar uns pocs mesos el 1937). Va ser tancat en una operació judicial el 2003. El 2008, els 12 d'Egunkaria anfronten un judici inquisitorial. Qui això escriu es diu Luistxo Fernández, i va ser periodista d'Egunkaria en els 90. Crec que no he de callar davant el que estan fent als meus anticos caps i companys". 

Així presenta el web que ha preparat, en espanyol, Luistxo Fernández, per anar-hi penjant documents sobre el tancament del diari basc i el processament i judicis contra dotze dels seus directius. Va enviar un comentari a l'aplec d'articles i fotos que –rebudes del Comitè català de suport al diari– vaig penjar a aquest bloc, agraint-nos als catalans la nostra solidaritat. Sense conèixer-lo, però havent llegit algun dels interessants documents: aconsello especialment el dedicat al jesuïta Txema Auzmendi, director d'Herri Irratia, la ràdio diocesana de Donosti, i per a qui demanen 14 anys de presó en el sumari polític i 26 en l'econòmic, per ser secretari del consell d'Administració d'Egunkaria SA. A aquest resuïta que sí que el conec, i és un sant baró: vaig parlar amb ell per primer vegada en el curs d'una de les assegudes que es fan cada dos dijous al Boulevard de Donosti per reclamar a ETA i el Govern espanyol que tornin a negociar, i que impulsa, entre d'altres, un dels pocs condemnats per macrojudici 18/98 –nou anys de presó, per defensar la desobediència civil– que Garzón va deixar en llibertat, pendent del Tribuna Suprem: el periodista de "Gara" i pacifista Sabino Ormazábal, de la Fundació Joxemi Zumalabe. En aquell moment l'acompanyava un altre jesuïta, el germà del també jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat el 1989 a la residència de la Universitat de San Salvador per soldats de l'exèrcit salvadorenc, juntament amb cinc jesuïtes més, una dona al servei de la residència i la seva filla.

Vaig tenir una conversa llarga amb Txema Auzmendi mesos després, el setembre passat i després vam tornar a coincidir en la sisena edició de les Jornades de No Violència Activa, que es van fer el 20 de novembre a Donosti, organitzades per Bidea Helburu, grup de treball impulsat també per Sabino Ormazábal. Txema Auzmendi hi va fer de moderador en una de les taules de debat.

Aconsello, doncs, fervorosament que seguiu aquest web i Luistxo Fernández, i per començar podeu fer-ho amb el testimoni que Txema Auzmendi va escriure arran de la seva detenció i empresonament ara fa cinc anys.

Avui, 15 de juliol, fa deu anys que el jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón va ordenar el tancament del diari basc "Egin" i l'emissora "Egin Irratia". Dotze dels seus periodistes i directius, entre ells la periodista que n'era subdirectora, Teresa Toda, són ara a la presó en compliment de la sentència del macrojudici del 18/98, una suma de sumaris que va començar precisament amb el que Baltasar Garzón va obrir amb el tancament del diari, la ràdio i l'empresa editora Orain SA.

El 3 de juliol, el que era el director del diari quan el tancament, Javier Salutregi –també condemnat, i empresonat el passat desembre juntament amb més de quaranta dels 52 condemnats pel 18/98–, el van deixar en llibertat sota fiança a causa del deteriorament de la seva salut. El diari Gara publicava diumenge passat aquesta entrevista amb Salutregi.

Hi ha un bon recull d'articles i informació sobre els deu anys del tancament d'Egin al bloc egin.10 urte.

L'Aleix a ca la Toca dedica, en el seu bloc, un article a l'aniversari d'aquest atac a la llibertat d'expressió, que encara perdura. És un bon exemple de solidaritat des dels Països Catalans. El podeu trobar aquí.

La sessió plenària de divendres passat al Parlament de la comunitat autònoma d'Euskadi va ser històrica per moltes raons. La que ha estat més a primer pla aquests dies és l'aprovació –amb un únic vot decisiu de l'esquerra abertzale suspesa en els seus drets polítics per ordre del jutge Garzón i en ple procés d'il·legalització– de la Llei de consulta proposada pel govern tripartit. Un vot favorable a la consulta que obre automàticament la porta al recurs ja anunciat del Govern espanyol al Tribunal Constitucional, demanant-li la suspensió cautelar del compliment de la mateixa Llei.

La sessió, però, també ha estat histórica perquè és, amb moltes probabiliitats, la darrera ocasió rellevant per al futur del País Basc en què els parlamentaris de l'esquerra abertzale hi podran intervenir amb el seu vot. Són, per cert, aquelles persones (la majoria dones) que el Govern espanyol i els seus jutges van deixar que es presentessin a les autonòmiques del 2005, adduint que no podien demostrar que estiguessin "contaminades" pel virus d'ETA. El futur parlamentari de l'esquerra independentista basca al Regne d'Espanya és ja, com el de la mateixa llei aprovada, el d'una mort anunciada. Si el PNB –i el tripartit, en què és majoritari– segueix el full de ruta més previsible –qui mana, mana, i aquí qui mana és el Govern espanyol i els seus jutges–, la propera parada serà la convocatòria d'eleccions per renovar  el parlament de Gasteiz. Com a molt d'hora per al mes d'octubre, substituint la consulta programada en la Llei i bloquejada pel poder colonial; com a molt tard, per l'abril, en què la legislatura exhaurirà el termini regulat per l'Estatut d'autonomia.

Eleccions on, com ja han dit portaveus diversos de la metròpoli colonial, l'esquerra independentista il·legalitzada ja no hi podrà ser sota cap mena de sigles, perquè el sistema sanitari de la capital ha decretat que la "contaminació" ha avançat fins emmalaltir de sobte els qui fins fa ben poc encara eren diagnosticats com a lliures del virus nefand. A qui beneficiarà aquest cordó sanitari imposat pel Govern colonial és la pregunta del milió. De ben segur que no als més de cent mil bascos i basques que segueixen arriscant-se a ser declarats "empestats", per mantenir-se fidels a l'opció política condemnada al llatzeret fins que li passi la malaltia o es mori de la infecció persistent.  Tampoc a la democràcia ni a la consecució d'una pau justa al País Basc.

Alguns que, en altres circumstàncies, haurien votat aquesta opció, poden decidir fer.ho ara pel qui considerin el mal menor, potser a algun dels partits del tripartit que ara governa a la colònia amb permís del poder colonial. Qui governa a la metròpoli, però, aspira ara –i prepara els seus amb cura: hi ha qui diu que Patxi López va estar més que brillant al darrer ple, defensant que els seus compatriotes no puguin exercir el dret a ser consultats pel govern del seu país– perquè puguin accedir, per fi, al seu somni: governar directament i sense entrebancs la colònia. 

Deuen creure que, així –amb una part dels electors condemnats al ghetto, i els seus líders polítics tancats al llatzeret dels malalts contagiosos (i els més destacats, directament a la presó mentre no demostrin obediència cega al metge/bruixot, que és qui decideix sobre la salut i la malaltia dels conveïns)–, els serà més fàcil aconseguir allò que, quan tots eren classificats com a lliures de malaltia, no van poder fer seu.

Aquest és el panorama que s'obre ara a la comunitat autònoma d'Euskadi, al marge de quins siguin els avatars que pugui seguir la Llei aprovada al seu Parlament i salvades possibles sorpreses de darrera hora. El PNB sap que la millor basa electoral per mantenir-se en el govern a la colònia és el qui fins avui ha sabut mantenir en primer pla un pols amb la metròpoli a l'entorn d'allò que de debò és en joc al seu país: si els ciutadans i ciutadanes colonitzats podran o no decidir lliurement si volen seguir sotmesos a una metròpoli que ni tan sols els deixa exercir el dret a ser consultats sobre si volen ser consultats. Això és, l'actual lehendakari Ibarretxe. El partit nacionalista es veu obligat –de grat o per força– a jugar amb el supòsit que qualsevol altra opció els faria perdre vots en un repartiment que ja s'anuncia com a molt ajustat i, per tant, l'opció a revalidar responsabilitats en l'administració de la colònia. Arriscar-se a una altra capçalera de cartell seria, per al PNB, suïcida.

Mentrestant, què passa al llatzeret?¿Què fan –o poden fer– els qui podrien ajudar els malalts imaginaris –per imaginació del metge-bruixot, que no pas la seva pròpia– a fugir del forat on han estat tancats, perquè uns i altres estan convençuts que no són ells els malalts sinó el sistema polític de dominació colonial que els ha abocat a la garjola dels infecciosos? És l'altra pregunta del milió avui al País Basc. Molt, però que molt lluny, es veu la possibilitat d'un nou pacte entre tots els qui volen enviar el metge/bruixot al lloc que li correspon, les escombraries de la història. Però els entrebancs entre ells mateixos son nombrosos. El primer, ETA: una part molt important dels possibles aliats –uns i altres parlen de refer el pacte de Lizarra, que fa deu anys va permetre somniar que era possible una sortida sobiranista al conflicte– exigeixen que ETA desaparegui de l'escenari i deixi d'una vegada la lògica i l'estratègia militar. El segon, decidir qui ha de liderar aquest Lizarra 2, o Lizarra independentista: els qui avui administren la colònia? els qui l'admnistraran a partir de les properes eleccions? O és millor intentar-ho al marge de les institucions i partits que administren la colònia?

Als empestats i als seus possibles aliats en l'esforç per aconseguir ser lliures –i amb ells també el seu país– se'ls ha girat però que molta feina. I de molt mal fer, mentre el metge-bruixot segueixi dient qui està malalt i qui pot fer com si no tingués cap malaltia. Sense diagnòstic alternatiu possible.

Humbert Roma

Periodista.

Nota breu: Quan parlo de "contaminació" o "contagi", utilitzant una lògica que va posar en boga en el primer franquisme el metge militar feixista espanyol Antonio Vallejo-Nágera per classificar els rojos i desafectes al règim, no ho faig perquè m'agradi utilitzar aquesta terminologia terrible. Però és la mateixa que, conscients o no –tant li fa– que beuen d'aquella dialèctica nazifeixista, han fet seva els "patriotes constitucionals" per justificar la privació dels drets a un sector "contaminat" de la ciutadania. Són paraules seves, no meves; a cadascú, doncs, el que és seu, i encara se'n vanten.

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de juny del 2008)

La Fundació Randa, Germanies i altres col·lectius vinculats a mestre Xiri convoquen per dimarts, Sant Joan i Diada Nacional dels Països Catalans, el Primer Aplec Popular "Lluís Maria Xirinacs" al Pla de Can Pegot (Ogassa, Ripollès), el lloc on es va deixar morir el 6 d'agost de l'any passat, just quan complia 75 anys de vida. Hi és prevista la inauguració, a les 12 del migdia, d'un monòlit de granit en la seva memòria, que ha esculpit qui va ser un seu amic fidel, Jaume Rodri, que va ser membre del sector independent de l'Assemblea de Catalunya com ell.

Una iniciativa que viuré a quilòmetres de distància, des del seu estimat País Basc, on vaig a enllestir les entrevistes per a un llibre i, alhora, assistir a unes jornades que a ell probablement li haurien agradat: les Converses sobre “La Noviolència, un camí per la transformació social i la pau", a Donosti el 27 i 28 de juny. Juntament amb diverses entitats basques promotores de la pau al seu país, hi col·laboren les catalanes Justícia i Pau de Barcelona i el Centre Delàs d'Estudis per la Pau.

Una directivaI que, entre d'altres coses, permet empresonar durant un any i mig aquelles persones vingudes d'altres racons del món i que no tinguin la documentació que els estats europeus exigeixen en les seves lleis d'immigració. Com recorda avui mateix Vicent Partal, res més allunyat dels principis que van donar origen al procés per la unitat europea.

Europa, l'Europa dels polítics que la gestionen, ha decidit, doncs, fer encara més alts els murs que l'envolten, perquè –en moments de crisi econòmica mundial– siguin encara més difícils de superar per als qui volen entrar-hi. Els eurodiputats del PSOE –excepte els catalans Josep Borrell i Raimon Obiols, que hi han votat en contra, i Martí Grau– que s'hi ha abstingut–, han votat a favor de la directiva, a diferència de la majoria dels seus companys i companyes del grup socialista europeu. El govern espanyol camina en la mateixa direcció, potser de manera més subtil. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, qui també va ser immigrant a Catalunya, com recorda Mar Jiménez al diari "Avui", ha anunciat també mesures d'enduriment de la política immigratòria, destinades, entre altres coses, a dificultar el reagrupament familiar. I manté aquests centres d'ignomínia que són els centre d'internament d'estrangers

Tot plegat, una vergonya, com denuncien moltes entitats defensores dels drets humans. Política de "treballadors kleenex", com defineix la del ministre Corbacho el president del Casal Argentí a Barcelona, Diego Arcos, al seu butlletí. Algunes d'aquestes associacions fins i tot havien proposat mesures concretes al Govern espanyol en la direcció contrària a la que ha pres. Vegeu, si no, les deu que plantejaven la Unió Sindical Obrera, la xarxa ACOGE, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat i l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia. 

Massa vegades, en aquest bloc, m'he compromès a seguir un tema que després he deixar abandonat. . És el cas de dues taules rodones en què vaig participar i de les quals deia que n'informaria amb més detall. L'una, en el marc del Fòrum Social de Barcelona, sobre la situació al país Basc. L'altra, en el marc del Congrés sobre Convivència que es va fer a Lleida, sobre els Mitjans de Comunicació. 

Perquè, almenys, quedi constància d'allò que hi vaig dir, he decidit incorporar-ho a la secció de pàgines d'aquest bloc. Ho podeu trobar aquí i aquí. Si més no, que serveixi per conèixer una mica més què en penso dels temes que s'hi van debatre. Potser algun dia, amb més temps, faci una referència més detallada a la resta d'intervencions.

La bomba que ha esclatat aquesta matinada a l’exterior de les rotatives del diari “El Correo Vasco” a Zamundio, atemptat que té tots el indicis de ser obra d’ETA, és també, sense matisos, un atemptat contra la llibertat d’expressió, anàleg als perpetrats des de les altes instàncies de l’Estatcontra altres mitjans de comunicació bascos. Per molt que discrepi de la línia editorial d´”El Correo”, i que consideri que vulnera els principis ètics recomanats per la Unesco per fomentar la pau i la sortida dialogada dels conflictes, res no justifica un atac armat com aquest. La llibertat d’expressió dels discrepants és fonamental per la democràcia, i és clar que també ho és per a la convivència de la ciutadania basca en llibertat. Curiosament, l’atemptat es produeix quan és a prop la convocatòria del judici contra els dotze d’”Egunkaria”. No deixa de ser una manera d’afeblir la seva causa davant l’opinió pública, i d’enfortir la política de venjança propiciada per l’Estat espanyol. Encara és recent una altra acció violenta, contra una empresa concessionària d’obres del Tren d’Alta Velocitat, poc després que una manifestació multitudinària d’oponents al TAVrecorregués els carrers de Donosi. Després de l’atemptat, alguns sectors contraris al TAV es repensaven la seva posició, per evitar ser confosos amb ETA. Al País Basc, cada vegada és més estesa l’opinió que l’organització independentista armada no fa sinó endarrerir els objectius pels quals diu lluitar. Reprendre el diàleg per aconseguir la pau és, doncs, cada vegada més urgent.

Txema Auzmendi, jesuïta i director d'Herri Irratia, ràdio catòlica basca, és un dels dotze imputats en els dos sumaris contra directius del diari basc "Egunkaria", tancat pel jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo ara fa cinc anys. Auzmendi, euskaldun i home de gran prestigi en el món de la comunicació de masses al País Basc –un dels fundadors, entre d'altres iniciatives, de la iniciativa Elkarri per la pau–, era secretari del Consell d'Administració de l'editora Egunkaria SA. Li demanen un total de 40 anys de presó (14 al sumari polític i 26 a l'econòmic). Se suposa que –com els altres acusats– hauria actuat al servei d'ETA i, com els directius que hi tenien responsabilitats econòmiques, hauria defraudat la hisenda basca. Un cas, aquest darrer, que –si fos veritat, i la mateixa hisenda basca ho nega– no hauria de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola sinó per la jurisdicció ordinària. Aquesta setmana el web euskonews.com, de la històrica institució Eusko Ikaskuntza –Societat d'Estudis Bascos, creada el 1918– publica una entrevista a Txema Auzmendi. Pràcticament no parla d'Egunkaria sinó de les seves altres dedicacions. Sobretot de Loiolaetxea, un projecte d'inserció social que ajuda les persones que han estat a la presó –els malanomenats presos comuns– o que estan en perill de marginació social, amb especial atenció per les d'origen immigrant. Convido a llegir aquesta entrevista, que dóna la justa mesura de la personalitat d'aquest sant baró. I –de retruc– és un testimoni més de la barrabassada jurídica que va ser el tancament del diari i les detencions dels seus directius –incloses les tortures a alguns d'ells, com el mateix director Martxelo Otamendi–, i que pot culminar, si no aconseguim aturar-ho, en els ja propers judicis contra els dotze d'"Egunkaria". Poden acabar un altre cop a la presó. I, aquesta vegada, per molts però que molts anys.

El president del Partit Nacionalista Basc, Íñigo Urkullu, ha reconegut que, si el Govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la proposta del Govern basc de fer una consulta a la ciutadania sobre el diàleg amb ETA i la negociació política entre tots els partits sense exclusions, i en provoca la suspensió,  no hi haurà enfrontament amb els poders de l'Estat i el Govern basc n'acatarà la decisió. La via de la confrontació política, doncs, sembla definitivament descartada. Si no és que el lehendakari Ibarretxe, com ha demostrat amb el text que planteja a la consulta, prou alllunyat de la condemna explícita d'ETA que Urkullu va assegurar que contindria, torna a allunyar-se, una vegada més, dels plantejaments del president del seu partit. I protagonitza alguna mena d'enfrontament amb Madrid.

Abans, però, caldrà que el 27 de juny el Parlament de Gasteiz aprovi tirar endavant la consulta. I, per fer-ho, al Govern basc li cal el suport del grup Ezker Abertzalea, és a dir, el que formen els nou diputats i diputades de l'esquerra abertzale. En necessita almenys un vot per superar l'empat a 33 diputats entre les forces que li donen suport i el bloc PSE-PP. Ningú sap a hores d'ara què votaran els abertzales d'esquerres, i algun analista en fa dependre el vot precisament dels compromisos d'Ibarretxe per quan Zapatero bloquegi la consulta. 

El trencament de la treva, els atemptats d'ETA i la duríssima repressió contra l'esquerra abertzale, que té pràcticament tots els seus dirigents coneguts a la presó, ha creat una sensació de desesperança i desorientació que afecta importants sectors de l'independentisme basc d'esquerres. He comentat en alguna ocasió que, si els sectors sobiranistes del PNB necessiten de l'esquerra abertzale, aquesta també els necessita a ells. Fracassat el miratge d'un acord amb els socialistes bascos en la línia de les converses que van portar a la proposta de Batasuna a Anoeta i al darrer procés de pau, un dels pocs dirigents de l'esquerra independentista que queda al carrer, el que va ser secretari general del sindicat LAB fins al Congrés dels passats 22 i 23 de maig, Rafa Díez Usabiaga, proposa ara recuperar l'esperit de Lizarra. 

És a dir, tornar a l'estratègia de la suma de forces sobiranistes que va portar al Pacte de Lizarra i l'anterior treva d'ETA, el 1998, per, fins on sigui possible, acumular forces per a un nou procés de pau més sòlid que el darrer. Un plantejament semblant al que fa l'altre dirigent del sindicalisme basc nacionalista que també acaba enguany el seu mandat, l'encara secretari general d'ELA, José Elorrieta. Els dos sindicats, per cert, que van estar a l'origen dels acords de Lizarra del 1998.

Aquest plantejament té motes incògnites. La primera, si ETA hi seria positivament sensible, enrocada com està en l'estratègia militar. Després, fins a quin punt correspon a l'actual política de l'esquerra abertzale, privada d'àmbits de debat públics a causa de l'empresonament dels seus líders reconeguts i la il·legalització. Finalment, caldria veure en quines condicions sectors sobiranistes del PNB s'hi podrien sentir atrets, donant per sentat que el partit com a tal de cap manera no s'hi comprometria a curt termini, després del fracàs de l'anterior pacte de Lizarra.

Des d'aquesta perspectiva, si el 27 de juny l'esquerra abertzale vota en contra de la consulta que proposa el Govern basc, podria ser un símptoma que l'estratègia d'un altre Lizarra té un camí encara més llarg de recórrer que el previst pels seus patrocinadors, si és que en té cap. Difícilment els sectors sobiranistes del nacionalisme basc –no sols del PNB– s'avindrien a reiniciar un camí amb un independentisme d'esquerres que rebutgi donar suport a la iniciativa del lehendakari. A banda que els seria molt dur d'empassar que un grup parlamentari que defensa el dret de la ciutadania basca a decidir, n'impedís –amb l'argument que sigui– el seu exercici en aquesta ocasió. Hi ha esforços per trobar una sortida al túnel del conflicte basc, però no sembla que el tren sigui ara en la via ràpida. Els optimistes, però, encara creuen que Zapatero ho tornarà a intentar just abans d'acabar la legislatura. 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 10 de juny del 2008

judicigestoras21

El 21 d’abril passat va començar a l’Audiència Nacional espanyola el judici contra 27 persones del moviment proamnistia defensor dels drets dels presos i preses bascos. Dijous vinent, 22 de maig, al vespre hi ha convocat un acte a Barcelona sobre aquest nou judici contra l’independentisme basc d’esquerres, en què no es jutgen actes de violència sinó les idees i actuacions de solidaritat amb les persones empresonades. Aquest és l’escrit que he rebut convocant-lo. Cal destacar la presència, anunciada a l’acte, de l’advocat basc Julen Arzuaga, portaveu de Behatokia, observatori de drets humans d’Euskal Herria, que és un dels processats.

CONVOCATÒRIA

Amics i amigues,
 
L’abril passat va començar el tercer macrojudici contra l’esquerra independentista basca.
Després del judici a la joventut i el macrosumari 18/98, ara és el torn del potent moviment
proamnistia basc, que no ha deixat mai de donar suport als represaliats i represaliades.
 
Aquest judici és una nova afrenta perquè vol tipicar com a delicte la defensa jurídica,
la reivindicació dels drets humans i la més fonamental de la solidaritat en un país on en
democràcia s’han produït 16.000 detencions, milers d’empresonaments i 6.000 denúncies per tortures.
 
 
És per això que us convoquem a l’acte
 
SUMARÍSSIM 33/01
CONTRA EL MOVIMENT PROAMINISTIA:
JUDICI A LA SOLIDARITAT
 
Amb:
 
• Julen ARZUAGA, advocat basc processat en el sumari 33/01
• Jaume ASENS, advocat de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats
• Ramon PIQUÉ, de l’Associació Memòria contra la Tortura
 
DIJOUS 22 DE MAIG, 19.30 HORES
ATENEU LA TORNA
c/ Sant Pere Màrtir, 37 baixos
(Gràcia · Metro L3 Fontana/Diagonal)
 
Us esperem

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d'abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l'organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d'apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l'actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l'arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d'ANIM, l'església té deu dies per respondre–, he rebut l'escrit confirmant la meva "defecció".

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix defecció com  

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

Però enlloc no diu com ens hem d'anomenar els apòstates que hem fet "defecció"; ¿serem "defectes", "defectors" o "desafectes"? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d'Urgell, al Pla d'Urgell– o l'escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari "Avui" a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l'àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova...–, m'hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d'Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé "apòstata". Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m'ha entrat més d'un dubte sobre si la meva "defecció" produirà al final l'efecte que hi he buscat: que m'hi donin de baixa d'una vegada i que no compti als efectes d'atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

Espero que els companys i companyes d'ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d'expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres "defeccions" en segueixen més i més, per posar l'església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d'un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d'Estat que encara hi té avui aquesta religió.

D'altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L'Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s'hi va dir, a l'hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l'Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L'endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l'exregidora del PSN a l'Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d'Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

L'alcaldessa d'Arrasate, la independentista d'esquerres basca Ino Galpasoro, i l'independentista d'esquerres català de Terrassa Francesc Argemí,  Franki, ja són a la presó. La primera, en presó preventiva decretada el 30 d'abril pel jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, acusant-la de col·laboració amb ETA i desobediència a la justícia ("mantenint –diu el jutge– una actitud rebel" contra la suspensió d'activitats de l'històric partit basc Acció Nacionalista Basca –ANB–). Com ha fet tantes altres vegades, el superjutge mediàtic, instructor de macrosumaris destinats a empresonar com més bascos i basques rebels millor, s'ha sumat a la campanya engegada pels partits majoritaris al Congrés espanyol dels diputats, i la premsa afí, amb el suport del PNB, per treure ANB dels ajuntaments on governa gràcies als vots de la ciutadania. Com que amb la suspensió d'ANB no en tenia prou, ara toca engarjolar els càrrecs electes. I anuncia que d'altres seguiran a l'alcaldessa del poble bressol del potent cooperativisme basc contemporani.

La doctrina Garzón, inspiradora dels legisladors espanyols que van aprovar la llei de partits, és prou coneguda: es pot ser d'ETA sense saber-ho, només cal coincidir amb els objectius de la independència i el socialisme i fer alguna cosa per aconseguir-los, com presentar-se a unes eleccions. Com que Ino Galpasoro es va oposar a condemnar ETA per l'assassinat d'Isaías Carrasco, que havia estat regidor del seu poble pel PSE, i això no li havia comportat el seu cessament legal, perquè els partits proposants de la censura contra ella –PSE i PNB– no van aconseguir la majoria necessària –fins i tot el PP s'hi va abstenir–, va el jutge Garzón i fa allò que els partits no van poder fer. Ino Galpasoro serà alcaldessa, però des de la presó. És a dir, no ho serà. El mateix els pot passar a alcaldes i regidors en tots aquells altres ajuntaments governats per ANB on, un rere l'altre, fracassa l'estratègia de les mocions de censura. Ara, en mitjans del PNB i del govern tripartit basc, es posen les mans al cap per la gosadia del jutge Garzón. ¿I què s'esperaven?

Francesc Argemí, Franki, va anar a la presó dos dies abans, aquesta vegada en compliment de condemna ferma: dos anys i set mesos, ratificada pel Tribunal Suprem espanyol. La causa: oposar-se a la presència de la bandera del Regne d'Espanya a l'ajuntament de la seva ciutat. Un objectiu que compartim molts catalans i catalanes –fins i tot algun partit governant a la Generalitat n'havia fet campanya; ¿se'n recorden d'allò d'"Un país, una bandera"?–, que veiem en l'ensenya del Regne d'Espanya el símbol de l'opressió i la negació dels nostres drets nacionals. Ultratge a la bandera i atemptat a l'autoritat, i a la garjola.

Tant li fa la causa de l'empresonament: en cap cas, violència armada. L'exalcalde català de l'Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, ministre nacionalista espanyol (d'esquerres?) de Treball i immigració, ha saludat amb entusiasme l'empresonament de l'alcaldessa d'Arrasate. No ha dit res –almenys no em sona que hagi estat publicat– de l'empresonament del seu connacional (segons el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, els representants legals dels catalans administrats per la Generalitat de dalt diuen que Catalunya és una nació) i independentista català Francesc Argemí, Franki. Per Corbacho "la gent que dóna suport directament o indirectament a la violència no pot formar part de cap govern". "A ETA –va afegir– només li queda un camí, que és acabar a la presó". Se suposa que, com a bon nacionalista espanyol, tant és d'ETA qui va assassinar el seu company socialista basc com l'alcaldessa. Sense matisos. Sense escletxes. Sense esperança, doncs.

Dimarts passat, en un acte de presentació d'una iniciativa de diàleg intercultural i interreligiós que impulsa Baketik, centre basc per la pau i l'elaboració ètica de conflictes, el qui va ser fundador i dirigent d'Elkarri, Jonan Fernández, deia que –en l'actual situació– al País Basc s'albiren dos possibles finals: un, ordenat, com a Irlanda, i un altre, desordenat, policial, "que no descarto", va dir. Segons Jonan Fernández, la gent al País Basc és cinc anys per endavant del moment polític, i "l'actual versió del conflicte –va dir– no té futur, perquè la realitat la superarà, i som en el cicle final de la versió violenta del conflicte". Estic d'acord amb la primera part de l'argumentari del dirigent pacifista: el conflicte pot acabar per la via policial, però ¿això serà acabar? De moment, la realitat que s'imposa avui al País Basc segueix essent la violenta, i l'empresonament de centenars de bascos i basques, fins i tot els qui lluiten per la via pacífica per les llibertats col·lectives, no sembla pas que porti a la via pacífica que, hi estic d'acord, la majoria de la ciutadania basca desitja.

Dos escarments més, doncs: per als independentistes d'esquerres bascos que no volen rendir-se com els exigeix el nacionalisme espanyol, incapaç de reconèixer una cosa tan democràtica com el dret dels bascos a decidir si segueixen lligats al Regne d'Espanya o se'n volen deslliurar, i per als independentistes d'esquerres catalans que no volen que onegi en els ajuntaments catalans la bandera d'aquest mateix Regne d'Espanya. Per cert, la mateixa que, passant a matadegolla els qui la combatien, el generalot va treure de les escombraries de la història, on l'havia llençada l'onada republicana l'any 1931, i va fer-la insígnia suprema del règim feixista, de qui la va heretar la monarquia en què el generalot va llegar la seva successió.

Amb poques hores de diferència, ertzaina i mossos d'esquadra carregaven –no pas pacíficament– contra els qui donaven suport als dos empresonats. En defensa, esclar, de la legalitat del Regne d'Espanya i la seva unitat constitucional. I encara els constitucionalistes espanyols diran que la seva Constitució garanteix totes les llibertats. Sobretot –con es pot veure– les d'expressió, associació i manifestació. 

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d'enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català, llengua comuna". Cada vegada estic més orgullós d'aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d'inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d'ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d'origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l'actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que "el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes", "l'idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna". Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d'on van partir, "les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar". "La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües", i s'uneixen a la reivindicació comuna: "Volem viure en català!", precisament perquè no volen ser discriminats.

Tres llibres, ara: 

"Dietari final", de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d'ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s'atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al "Llibre d'amic e amat" de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s'identifica i alhora se'n distancia, embolcallat d'un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d'apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l'arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l'insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

"La indirecta. Una entrevista a l'esquerra". Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari "Directa". No l'he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s'hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L'ha coordinat un antic company del setmanari "El Triangle", Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s'ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga... i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l'edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d'Egunkaria, a punt de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l'Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

"Estraperlo y tranvía". El darrer còmic d'Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d'una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s'arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l'època és el teló de fons d'un escenari d'on els imperatius de la censura l'havien literament esborrat. L'Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum "Silencios, la juventut". Però, en aquell cas, parlava de l'actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l'heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir "Estraperlo y tranvía", l'especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

Finalment, una obra mestra! Parlem de l'àlbum Estraperlo y Tranvía d'Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d'El món del còmic s'ha parlat de la importància que aquestes pàgines d'historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d'una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l'ascens d'una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d'una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l'europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística - potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d'una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l'època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l'humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d'agraïment que li fa a la galta l'Aurorita a l'Ulises li fa també El món del còmic a l'Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l'Alfons –que, entre d'altres coses, té l'honor d'haver estat el primer a intentar l'aventura d'una revista d'historietes en català, després de la mort del generalot: "Cul de sac"–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l'exposició "Per no deixar-se d'històries. Gust i passió d'Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història". De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista "Butifarra!" i l'equip que la feia possible, encapçalat per l'Alfons. Jo encara no l'he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s'hi pot veure també fins al 29 d'abril una segona exposició –"Ramon Barnils, periodista de referència" que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l'Alfons, entre tants d'altres. Aprofiteu per veure-la, si no l'heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l'estiu.

Quan han fet deu anys dels acords de pau a Irlanda del Nord és bo tornar a mirar cap a les societats on han aconseguit superar un conflicte armat i enfocar un futur allunyat de la violència política, si ens preocupen altres processos no resolts que tenim a prop. És el que van fer el col·lectiu català "Sí al procés de pau" i la productora Batabat. Aprofitant que el divendres 11 d'abril el canal 33 estrenava el documental "Diumenge a les 5", que repassa el camí cap a la pau irlandesa de la mà de dos expresos –un republicà i un altre unionista–, van convocar-ne una projecció a Barcelona i una altra a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, en què van participar William McQuiston, expresoner unionista, i Seamus Kelly, expresoner republicà. 

Tant la seva intervenció com les de l'advocada Gemma Calvet –bona coneixedora del País Basc i del conflicte irlandès, de qui va sorgir la idea del documental–, l'Oriol Cortacans, guionista, i Joan López, director, van posar el dit en la nafra d'un dels factors clau en la resolució de qualsevol conflicte armat: el paper dels presos. Segons van explicar, la decisió d'apropar els presos tant unionistes com republicans al seu país, i sobretot la possibiliat que debatessin lliurement les condicions per al procés de pau, van ser factors decisius per arribar als acords. Tant com la flexibilitat del Govern i la justícia britànics a l'hora de trobar sortides legals per facilitar-ne l'excarceració.

Llegeixo aquests dies un llibre molt esclaridor sobre com va encarar el PSOE el fracassat procés basc. Es tracta del dietari que va escriure durant la treva l'exministre socialista Txiki Benegas, i que ha publicat l'editorial Espejo de Tinta, amb el títol de "Diario de una tregua. Una oportunidad perdida". Deixo per una altra ocasió el comentari sobre el conjunt del llibre, que dóna moltes claus sobre el fracàs del darrer procés de pau. Només remarcaré ara una frase que, tot i els elogis que dedica Benegas a Zapatero per com va gestionar la treva, els distancia precisament en el tracte als presos. "No estic d'acord amb l'excerceració –escrivia el 4 d'agost del 2006 comentant unes propostes del vicecoordinador d'Aralar, Mikel Basabe–(...) però sí amb el trasllat dels presos al País Basc i els seus entorns. No sé per què el Govern no ho fa. Es tractaria d'un trasllat de tots els presos sense res a canvi tot advertint que, si es torna a utilitzar la violència, tornen on eren".

Res no va fer Zapatero en aquest sentit, si no és –in extremis i per evitar el trencament de la treva en aquells moments– la suavització de la situació penitenciària de De Juana Chaos, perquè aquest posés fi a la seva vaga de fam. Res més. Menys encara del que havia fet –i ben poc que va ser– José Maria Aznar en l'anterior treva. Ni tan sols aplicar mesures que estalviessin la duresa del tracte als familiars dels presos, obligats a desplaçar-se centenars de quilòmetres per poder veure'ls. 

Aquest dilluns 21d'abril comença a l'Audiència Nacional espanyola, a Madrid, el judici contra 26 persones acusades de formar part de les Gestoras pro Amnistia i Askatasuna, organitzacions dedicades a la defensa dels drets dels presos. El fiscal demana deu anys de presó per cadascuna d'elles, per unes actuacions desenvolupades a plena llum del dia i sense violència. Els dos expresoners irlandesos –enemics abans i col·laboradors ara, tot i tenir objectius polítics ben diferents– explicaven com la relació amb el seu entorn va ser un factor fonamental de cara a la pau. I com, un cop sortits de la presó, han contribuït a apaivagar les tensions entre les dues comunitats i a evitar que els més joves caiguin en el parany de la violència.

A l'altra banda del món estan passant aquests dies coses que també conviden a la reflexió. S'han celebrat al Nepal unes eleccions democràtiques i els antics guerrillers maoistes són a punt d'aconseguir la majoria en l'Assemblea Constituent, i el Govern per aquesta via. Ja no són oficialment terroristes sinó polítics reconeguts, amb dret a governar. Només ha calgut que canviessin les condicions polítiques, amb el compromís d'abolir la monarquia i substituir-la per una república federal, perquè deixessin les armes i posessin fi a deu anys de guerra que ha causat 13.000  morts. 

Ja sé que són situacions diferents. Tots els conflictes polítics, també els armats, ho són. Com ho és qualsevol conflicte entre els humans. Però, de tots ells, hi cap treure'n lliçons. Per mi, la més important és que la pau és sempre difícil però no impossible. Cal buscar-la per tots els mitjans sense defallir. I, sobretot, deixant de banda el dogma que pretén que no es pot pagar cap preu per la pau. És clar que es pot pagar. L'única condició és que sigui compatible amb la democràcia. Pel que fa al País Basc, no tinc cap dubte que el preu és el reconeixement –d'una o altra manera– del dret a l'autodeterminació, altrament dit dret a decidir. Un dret profundament democràtic que, tard o d'hora, haurà de regir les relacions entre les nacions per substituir el primigeni dret de conquesta.

Pel que fa a qui és o no terrorista, fa pocs dies hem sabut que l'expresident de Sud-Àfrica, Nelson Mandela, i l'actual partit governant al país, el Congrés Nacional Africà, encara ho són oficialment per als Estats Units d'Amèrica. 

Humbert Roma, periodista. Publicat a Tribuna Catalana el 24 d'abril del 2008

Vint-i-set persones acusades de pertànyer a les organitzacions Gestoras pro Amnistía i Askatasuna, que tenien per objectiu la defensa dels drets dels presos i preses bascos, seran jutjades a partir de dilluns vinent, 21 d'abril, a l'Audiència Nacional espanyola. Una vegada més, en la línia del macrosumari 18/98 i el de les joventuts de l'esquerra independentista basca, homes i dones del País Basc són jutjats per suposats delictes que no han comportat cap mena de violència.

Segons una nota publicada a la pàgina web d'euskalherriwatch, tant Gestoras com Askatasuna –les primeres, en el País Basc del sud, i la darrera, en tots els territoris bascos– centren "el seu camp d'actuació en la promoció i protecció dels drets humans de les víctimes de la repressió" i lluiten "per l'eradicació de la tortura, per la defensa dels drets dels ciutadans bascos detinguts i empresonats i per la superació de les causes que originen aquesta violència d'estat".

El ministeri fiscal demana deu anys de presó per cada un dels acusats. "L'empresonament preventiu de quatre anys per a 13 d'aquestes persones, la llibertat sota fiances milionàries, la suspensió d'activitats d'aquest moviment han generat la violació absoluta de la llibertat d'expressió i dels drets d'associació i de manifestació pacífica, ja que les mobilizacions i manifestacions convocades per aquest moviment han resultat prohibides judicialment, suspeses administrativament i violentament atacades per les Forces de Seguretat de l'Estat".

Una vegada més, doncs, i a causa d'una actuació del jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón –que va instruir aquest sumari l'any 2001–, juristes observadors internacionals es tralladaran a Madrid per assistir a un judici que afecta ciutadans bascos. Hi podeu trobar més informació a la pàgina web dels observadors internacionals.

Quan enfoquem l'aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d'un atac d'un grup d'extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc "Gara" i que es titula "Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977". S'hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l'aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d'elles m'ha remogut els records: "Pan, trabajo y libertad", del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d'altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l'agost de 1976, mentre era governador civil de la província l'actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure "Pan, trabajo y libertad", però només hi va poder posar "Pan, t...".

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d'altres, moltes d'elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó...–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l'efímera República Catalana.

Dijous vaig firmar el Manifest per l'Apostasia que impulsa ANIM, una organització de Lleida que convoca per al 14 d'abril vinent, aniversari de la proclamació de la República, a les 12 del migdia, una Trobada al davant del Palau Episcopal. El Manifest és prou explícit de les raons que m'han portat a firmar-lo, seguint la seva convocatòria. La vaig conèixer llegint el diari lleidatà Segre, ara que passo uns dies a casa de la meva filla, a Alcoletge, a la vora de la ciutat on vaig néixer i em van batejar fa més de 63 anys. 

Entre d'altres raons, n'afegeixo una: no vull que els diners que pago en impostos al Regne d'Espanya vagin a subvencionar una religió concreta, i menys encara aquesta església espanyola que es caracteritza per oposar-se a qualsevol mesura que suposi avenços socials o en l'alliberament nacional.    Fins fa poc, em pensava que, quan a la declaració de renda posava la creueta a les organitzacions no governamentals, volia dir que cap dels meus diners anava a l'Església. Doncs, aixó no és veritat. Resulta que el finançament de l'Església Catòlica al Regne d'Espanya està en relació al nombre de catòlics i que aquest es calcula segons el nombre de batejats. Només l'apostasia t'allibera que els teus diners hi vagin a parar. I és que la creueta només es refereix a una petita part d'aquest finançament.  

  La darrera gota que ha fet vessar el meu vas han estat les declaracions majoritàries dels bisbes en contra d'una sortida negociada per als conflictes nacionals que viu el Regne d'Espanya. Res tan allunyat dels meus objectius com aquest, com saben els qui segueixen aquest bloc. Tot i que reconec el paper positiu que han jugat en la recerca de la pau al País Basc alguns representants i institucions de l'església, com els jesuïtes de Loiola, els bisbes Setién i Uriarte, els franciscans d'Arantzazu o el redemptorista Alec Reid. I fins i tot el mateix Vaticà, contradient així els bisbes espanyols.  

Això d'apostatar remou, però, ressorts que em semblaven molt amagats en el meu subconscient. Havent estat educat en el nacionalcatolicisme, la paraula "apostasia" m'evoca tots els dimonis i els càstigs de l'infern. No en debades un dels personatges històrics més denostats aleshores era "Juliano, el apóstata" (dit així, en espanyol, que era com l'estudiàvem), emperador romà que va gosar voler recuperar els déus dels seus avantpassats, després que Constantí els substituís pel déu dels cristians. Com que vaig ser de missa i comunió diària en la meva adolescència i vaig estudiar cinc anys –dels 15 als 20– al Seminari de Lleida, i no vaig deixar de ser catòlic fins tenir-ne 28, podeu comptar com el tinc, d'interioritzat, aquest ressort.  

   El 14 d'abril, si res no m'ho impedeix, penso anar a la trobada davant del Palau Episcopal. Potser m'ensopegaré amb algun capellà dels que en aquells temps eren joves i ara ja deuen vorejar la setantena. Fins i tot algun company del seminari, dels pocs que van acabar ordenant-se capellans i no ho van deixar després. Penso en Ramon Prat, un molt bon amic des de la infantesa, que va entrar al meu curs un any després que jo, va acabar i es manté com a capellà. És un dels teòlegs més brillants –pel que sé– del nostre país i em consta que no ha deixat de ser fidel a la nostra llengua comuna i als ideals del catolicisme social, com ho era quan, acabat de sortir del seminari, va exercir un temps a Fraga, on vivia precisament en una casa en què havia viscut abans la família de la Mati, la meva dona, durant alguns anys.  

     Espero no haver de donar massa explicacions per aquesta decisió. Sense conèixer-les personalment, admiro les persones que han impulsat el Manifest per l'Apostasia a Lleida. Tot i que la ciutat on vaig néixer ha canviat molt des que la vaig deixar ara fa 40 anys, encara hi perviuen alguns tics, en les famílies d'arrels més antigues. Força descreguda abans de la guerra –amb enfrontaments entre clericals i anticlericals com a moltes poblacions catalanes–, el franquisme la va convertir en una ciutat de militars i capellans. El bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de "la collares" –és a dir, la dona del dictador–, que va ser el meu bisbe mentre vaig ser al seminari– va saludar el generalot, en una ocasió en què va visitar Lleida, i que vaig viure personalment, dient; "Hic est digitus Dei", és a dir, "Aquí hi ha el dit de Déu". Podeu comptar, doncs, el pa que s'hi donava, en aquells temps.  

       I això no va passar en debades. L'estiu passat, encara vaig veure l'escut feixista de la gallina a les velles casernes de Gardeny, tot i que ja fa anys que l'Ajuntament va pagar els seus milions –diner públic– per comprar les instal·lacions a l'Exèrcit espanyol. Tot plegat deixa pòsit, i em temo que, en alguns àmbits, encara perviu. Per això admiro els impulsors de la campanya.  

       Com en tantes altres coses, però, la meva estada al seminari de Lleida em porta records agredolços. Tot i dependre del bisbe Del Pino, alguns professors que vaig tenir eren gent inquieta en les matèries que explicaven: història de la filosofia, filosofia de la ciència, literatura, art, música... Allí vaig sentir explicar per primera vegada la teoria de l'evolució –que enfrontava, d'altra banda, dos professors: l'un evolucionista, en la línia del jesuïta Theillard de Chardin; l'altre, creacionista estricte–, vaig escoltar lectures de textos teatrals de Ionesco i Beckett o vaig assistir a representacions –que fèiem els mateixos seminaristes per Nadal, en què no podíem anar a casa– d'obres d'Alfonso Sastre i Buero Vallejo.  

     No puc queixar-me, doncs, en aquest aspecte, en uns temps en què l'obscurantisme regnava a la majoria de centres de Batxillerat de Lleida, tots ells, excepte l'institut, en mans de congregacions religioses. Només la qüestió de l'ús públic de la llengua i el seu ensenyament, la recordo com un buit. No tinc esment que, a redòs del Concili Vaticà II, que va permetre introduir reformes litúrgiques, algun capellà dels qui ens deien missa hi incorporés el català, però el que sí tinc ben present és com vaig aprendre a escriure la meva llengua: per correu. Ho dic sovint, quan algú pretén negar que el català hagi estat perseguit: vaig aprendre'l gràcies a una institució que portava el nom de Francesc Eiximenis –fins molt temps després no vaig saber qui era aquest franciscà i escriptor moralista medieval gironí– i que es dedicava, entre d'altres coses, a facilitar l'aprenentatge de la llengua a tothom que els ho demanés, fins i tot corregint els exercicis per correu.  

    Fins aquí m'han portat els ressorts que ha despertat en mi la decisió d'adherir-me al Manifest per l'Apostasia. Comprendreu, doncs, per què he dit que són arrelats ben a fons.   

"Deixeu tota esperança...". Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l'infern planin en l'actualitat sobre el País Basc. L'encara ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l'exregidor socialista d'Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l'esperança. Suposades filtracions d'informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d'abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les "herriko" tavernes, dels 22 electes de l'associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc "Egunkaria", no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

Caldrà veure en què queden les maniobres d'apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d'investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l'ertzaintza en la repressió de l'independentisme d'esquerres, vacil·lacions constants en l'aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d'il·legalització d'una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n'ha fet l'esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès... 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d'influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l'independentisme d'esquerres basc al Regne d'Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l'independentisme d'esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l'antidemocràtica exclusió d'una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s'estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN "Aldaketa" (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l'actual procés des de la presó.

Aquesta deriva basca cap a l'hegemonia socialista no deixa de ser a hores d'ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d'altres coses, l'actitud de l'influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l'actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d'ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l'hora d'acumular obstacles en la via d'una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s'ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

De tota manera, segueix havent-hi signes d'activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l'Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n'és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d'Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d'altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d'aquest espai, no són únics. Un factor d'esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d'anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d'aquest infern, i confio que se'ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d'abril del 2008 

Les imatges i els relats de l'actual revolta dels tibetans contra l'invasor xinès, a la qual l'ocupant ha respost sembrant de mort el país –en la línia de la repressió sistemàtica de la dissidència, inclosa l'aplicació de la pena de mort, en tants indrets de la República Popular de Xina– em fan avergonyir, una vegada més, de la meva militància maoista, al Partido Comunista de España (internacional), convertit després en Partido del Trabajo de España, a finals del franquisme i els primers temps després de la mort del generalot. No me n'avergonyeixo perquè em comportès llavors una militància antifranquista al costat dels treballadors i el poble –d'això, me n'enorgulleixo– sinó per la fe cega que suposava en el marxisme-leninisme-pensament de Mao Tsé Tung, nova religió a què em vaig acollir tot deixant la cristiana i que feia que, en nom del dogma, justifiqués un règim com el comunista xinès que era de totes totes injustificable. En alguna ocasió vaig fer una reflexió semblant quan dirigia Ràdio Ribes i es produïen a Xina actes de repressió contra la dissidència, em sembla que arran dels fets de la plaça de Tiananmen. Algun dia espero dedicar-hi un comentari més estès i sistemàtic; ara, però, vull repetir la meva petició de perdó, mentre reclamo la llibertat per als tibetans, que hi tenen tant dret com la resta dels pobles del món. Cap argument, per molt sublim que sembli, pot justificar l'opressió de les persones i els pobles. Recordo també, en aquesta ocasió, la intervenció que va fer un assessor del Dalai Lama en unes jornades internacionals sobre el dret a l'autodeterminació organitzades a Donostia per Udalbiltza, l'organisme de coordinació d'electes abertzales bascos –22 dels quals són ara pendents de judici– que va ser poc després suspès pel jutge instructor Baltasar Garzón. Aquell assessor –ara no tinc a mà ni el nom ni el contingut concret de la intervenció– va insistir, amb sòlids arguments jurídics i polítics, en la importància del reconeixement i aplicació del dret d'autodeterminació dels pobles com a via pacífica i democràtica per a la resolució dels conflictes. Per desgràcia, encara hi som molt lluny.

Amb una diferència cabdal: d'una banda, la irrupció brutal d'ETA amb un atemptat matant a trets de pistola un exregidor socialista a Arrasate dos dies abans de la jornada electoral i, de l'altra, la persistent il·legalització de l'esquerra independentista basca i l'exclusió, una vegada més, dels seus partidaris del dret a elegir i a ser elegits. Dos fets que, des d'una perspectiva democràtica, no mereixen sinó la més rotunda condemna, i que condicionen de forma negativa la llibertat de vot que és essencial a unes eleccions polítiques. És, de fet, la cruel constatació que el País Basc encara és molt lluny d'aconseguir la resolució del seu conflicte amb el Regne d'Espanya per la via democràtica.

L'esquerra abertzale ha constatat l'increment de l'abstenció, a la qual cridava després que cap de les seves sigles pogués presentar candidatures (33,33% d'abstenció, enfront del 24,7% a tot el Regne d'Espanya), com a prova de la fidelitat dels seus partidaris, malgrat tots els obstacles. I, en conseqüència, que no han cedit davant la política d'il·legalització i a l'empresonament no sols dels seus dirigents sinó de moltes persones pel fet de defensar per la via pacífica les llibertats nacionals del seu país.

L'increment de vots del PSOE al País Basc del sud, fins i tot a Navarra –malgrat la seva escandalosa política d'aliances que va mantenir el soci local del PP, la UPN, al govern de la comunitat foral, quan els resultats de les darreres eleccions autonòmiques pemetien un canvi després de l'augment de la representació de Nafarroa Bai– planteja nombrosos dubtes respecte del futur polític immediat. És amb aquest PSOE, primera força al País Basc del sud després d'aquestes eleccions, que el lehendakari Ibarretxe haurà de negociar la proposta que ha de portar al Parlament d'Euskadi el mes de juny vinent, i a consulta a la societat basca el 25 d'octubre, segons el seu pla. Els terminis són ja molt curts, i la incògnita, molt gran.

No solament perquè ara el PSOE estarà temptat a reforçar l'argument del seu poder polític, sinó perquè les aliances que el lehendakari pot recollir al parlament de Gasteiz n'han sortit afeblides. Fins tal punt que EA, el partit que més s'ha destacat per la defensa del pla del lehendakari, més fins i tot que el PNB on les opinions són força dividides, ha perdut representació al parlament espanyol. I els vots dels diputats del Partit Comunista de les Terres Basques, suspès d'activitat per decisió judicial i pendent del tràmit d'il·legalització, que Ibarretxe necessita per tenir majoria al Parlament basc, no els té pas garantits.

En aquest context, ¿on queda el no nat procés de pau? Per desgràcia, més lluny que mai, després que les dues parts armades –el govern espanyol i ETA– que havien de discutir la pacificació en una de les taules previstes a Anoeta han retornat a la lògica de la guerra. I que un dels partits clau per negociar la solució política del conflicte amb la resta de partits bascos, amb què havien de constituir la segona taula, ha estat enfonsat encara més en el pou de la il·legalitat, i els seus dirigents i portaveus esperen temps millors engarjolats a les presons.

Malgrat tot, des d'una decidida voluntat democràtica de pacificació, cal insistir a reclamar una solució negociada del conflicte. Potser hi pugui haver també una lectura positiva, ni que ara sembli utòpica, dels resultats electorals. Amb la seva revalidació com a cap del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, havent superat la implacable oposició del PP al procés de pau, té ara una altra oportunitat per plantejar-lo obviant el greu error d'anar a remolc de l'estratègia que li marcava Rajoy. Faria bé de tenir en compte que tant a Catalunya com al País Basc del sud, on ha crescut substancialment el vot socialista, hi ha un àmplia opinió a favor del diàleg com a mitjà per arribar a la pau. 

És cert que ETA, amb l'atemptat de divendres, ha afegit més entrebancs als que ja hi ha havia. Però, més aviat que tard, la recerca de la pau ha de portar a desembarassar d'obstacles el camí, en lloc de posar-ne cada vegada més com s'ha fet fins ara.

Per acabar, una dada que convida a l'optimisme. Al País Basc del nord, segons les dades de la primera volta, a les eleccions municipals i cantonals a la República Francesa, les candidatures on participa –sense cap problema legal– Batasuna, seguint l'experiència d'Euskal Herria Bai a les legislatives, han aconseguit força bons resultats, i han superat en molts casos el 10% dels vots. Una dada que caldrà tenir en compte també per al plantejament d'una sortida democràtica al conflicte. 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 13 de març del 2008 

Ho acabo de llegir a Vilaweb. Aquest matí, Isaías Carrasco, exregidor del PSE, ha mort tirotejat a Arrasate, al País Basc del Sud. La pitjor de les notícies per al País Basc quan falten 48 hores per les eleccions legislatives espanyoles, de les quals n'ha estat exclosa una part molt important dels seus ciutadans. Personalment, tenia l'esperança que, després de les eleccions, pogués tornar a encendre's la perspectiva d'un procés de pau, iniciat i estroncat en el primer mandat de Zapatero. Aquesta mort inútil, fruit del manteniment d'una estèril estratègia de guerra, ens allunya encara més de la pau justa que el País Basc necessita per plantejar la resolució democràtica del conflicte nacional amb el Regne d'Espanya. Una vegada més, cal reclamar a ETA que torni a la treva, i als partits polítics, que facin tot el possible per facilitar la represa del diàleg amb garanties. Els qui assumeixin la governació del Regne d'Espanya, a partir dels resultats de diumenge vinent, tindran la greu responsabilitat de començar, l'endemà mateix, a remoure els obstacles que ara ho fan tan difícil: llei de partits, il·legalitzacions, empresonament de dissidents polítics independentistes, allunyament dels presos, tortura... En aquests moments, només puc reclamar que la lògica militar que comporta aquest atemptat mortal –i la moral d'exclusiva victòria policial que domina el discurs i la pràctica dels governs espanyols– desaparegui d'una vegada de l'horitzó del País Basc i de totes les nacions sotmeses al Regne d'Espanya.