El Govern tripartit de Badalona format per PSC, CiU i ERC no para de donar corda a la cultura catalana, sembla que això de presentar la ciutat com a candidata a Capital de la Cultura Catalana ha arrelat fort a aquest Govern.

Com és lògic per aconseguir la capitalitat de la cultura catalana cal fer unes mesures de promoció dignes.

Des de sempre que hem tingut les “migas” que ERC les qualifica de “plat típic”, català suposo...

A la ciutat també hem promocionat des de sempre les “jotas” que suposo que deu ser una variant de la sardana...

Ara però arriba un element nou propi de la cultura catalana: el Flamenc! Si, ara la TVB –el canal local públic de televisió- ha apostat per aquest ball tant típic del país... I l’han presentat amb tota la naturalitat del món a la Feria de Abril de “Catalunya”.

Cada dia em sorprenen amb una cosa nova... caldrà esperar que, com a mínim, el programa sigui en la llengua del país... no vull un “Mentidero” 2! Tal i com diu el presentador –Curro Gadella- “un programa que te acerca a la gente” (a quina?), que s’emet cada dia a la ràdio pública de la nostra ciutat (temàtica: flamenc i música espanyola)! [http://www.rcb.cat/elmentidero]

En aquesta fotografia de la Rambla Badalona pot arribar a semblar una localitat costanera, tranquil·la... No ho posaré pas en dubte!

El que si que posaré en dubte és que Badalona pugui arribar a ser capital de la Cultura Catalana l’any 2010. Ja m’agradaria que la meva ciutat estigués capacitada per ser-ho, però cerc que la meva llengua i la meva cultura es  mereixen una millor capital (encara que només sigui un any!).

En primer lloc voldria fer una aproximació de qui governa la meva ciutat. He de dir que la meva ciutat té (per primer cop) un pacte de govern insòlit: PSOE, CiU i ERC –de fet abans hi havia tripartit d’esquerres però el PSOE i ICV no es portaven massa bé pel que ICV va decidir no formar govern amb els socialistes-.

Aquest pacte de govern té coses sorprenents... si bé hi ha Esquerra a la Regidoria de Cultura aquesta edita díptics qualificant les “migas” –plat típic andalús- com a “plat tradicional català... Programa concerts amb els “Jarabe de Palo” com a convidats més destacats. En fi, a Badalona trobem un ERC que no té gaire clar el seu nord amb l’únic objectiu d’acontentar els espanyols encara que hagi d’assumir com a cost la cultura catalana.

D’altra banda, ja no cal parlar del que envolta el PSOE amb el més terrible amb el senyor espanyolista Fermín Casquete sempre a la rereguarda. Funcionaris que no saben o no entenen el català, guàrdies urbans que et miren malament si els parles amb la llengua del país, llocs de treballs que per cobrir-los et demanen el carnet del PSOE (militants del PSC sapigueu que el vostre carnet no és vàlid per entrar a TUSGSAL)... i per no parlar d’un gran programa en castellà que fan a la Ràdio Ciutat de Badalona anomenat “El Mentidero”! En fi aquests del PSOE de Badalona no es mereixen que malgasti temps parlant d’ells!

Enlloc d’aprendre d’un Ajuntament com  el de Mataró, socialista també però que porta una política lingüística i de país coherent, aquests il·luminats no se’ls acudeix res més que començar la casa per la teulada. Volen ser el mirall de la cultura catalana sense haver-se catalanitzat amb més de 20 anys que han tingut per fer-ho.

Simplement patètic. Només cal mirar el programa d’actes (http://www.badalona.cat/docroot/aj-badalona/includes/noticies/fitxers/entrada11224/fitxer28/Badalona_Capital_Cultura_Catalana_-dossier_.pdf). No aporta res de nou, de fet les fetstes que es  proposen es fan anualment. Cap idea, cap acte. Una presentació horrible, feta a corre-cuita... que no té ni imatge corporativa. I peu`r no dir-ho feta a Arial 14 amb 1.5 d’interlinitat i sense cap element addicional...

En fi, si us plau feu les coses per odre... catalanitzeu-vos a dins primer! Parla3lamanat potencieu i doneu diners a entitats que fomenten la cultura popular catalana i no entitats espanyoles. Si Andalusia es vol promocionar a Badalona que ho pagui la seva Junta que per això tenim expoli nosaltres, no?I per últim si voleu comencem a pensar de presentar-nos. En un projecte catalanocèntric, coherent i  consensuat amb les entitats (de cultura catalana).

Amb la nominació per acollir els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va experimentar un canvi espectacular. Un canvi que ens va portar a estar al mapa i que gent com en Woody Allen conegués un lloc que anys després seria l'escenari d'un dels seus films -és una manera de parlar, perquè segur que el senyor Allen ja ens coneixia d'abans-. La ciutat va recuperar la seva façana marítima amb l'aixecada de tot un barri nou, va modernitzar algunes infraestructures importants i va crear-ne d'altres, va intentar guanyar noves centralitats al seu si (i dic intentar perquè Glòries, que havia de ser el nou gran centre, encara és un tema més que pendent),... En definitiva, els barcelonins van rebre una injecció d'autoestima administrada per un alcalde anomenat Pasqual Maragall. Un senyor que, al marge de tendències polítiques, penso que creia -i encara creu fermament- en la necessitat de construir una gran capital de país, com ho és Londres del Regne Unit.

Els JJOO van ser el gran final de festa per a tot allò; la Champions League del 2006, per al Barça de Rijkaard. Però després va començar un lleu declivi. Imperceptible en un principi, però implacable en tot moment. Les baranes de la Vila Olímpica es van començar a rovellar i els engranatges de Barcelona no anaven ja del tot fins. La ciutat necessitava un nou impuls: més transport públic, noves infraestructures, un aeroport més gran,... Però qui comandava la ciutat havia perdut l'esma, possiblement perquè els enfrontaments amb el seu partit li robaven massa temps per reconfigurar el GPS. I al final va prendre la decisió fàcil: fugir. Abans va intentar deixar una nova recepta màgica: el Fòrum. Però les receptes màgiques només acostumen a funcionar bé del tot una única vegada.

Ara, la ciutat es troba en un moment realment preocupant. Moltes coses per fer, però molt poquetes coses concretades. Moltes promeses i pocs regalets, que arriben amb comptagotes. Una ciutat obscura per la nit, perquè volem ser sostenibles lumínicament; bruta quan hi ha partit de de futbol contra un equip anglès, perquè no només els deixem emborratxar-se sinó que a sobre paguem les cerveses; sense aparcament al carrer, perquè encara que paguem l'impost de circulació més car de l'estat, tenim pràcticament tots els carrers del rovell de l'ou pintats de verd o blau; amb una inflació de preus equiparable a les ciutats més exclusives del món;...

La situació m'entristeix profundament perquè té difícil solució, ja que el nostre lideratge està incapacitat. Políticament, Barcelona està paralitzada. El govern municipal no té una majoria suficient com per tirar endavant cap mesura important, i s'ha instal·lat l'anar fent. Per això crec que cal un canvi. I no parlo de canvi de partits necessariament, tot i que seria higiènic des d'un punt de vista democràtic; en Jordi Hereu i d'altres persones del PSC de Barcelona són gent preparada i que s'estima la ciutat. Però si no hi ha una reacció en poc temps, els problemes s'aniran multiplicant exponencialment i serà cada vegada més difícil aixecar cap... De moment, en Woody Allen ja no vol tornar a rodar aquí...    

Veure on es va fer la foto

Actualitzo:
Gràcies a l' Elena, ens assabentem que es tracta de la Colònia Castells, i que hi ha gent en marxa: Salvem la colònia Castells

-¿Què vols dir, imbècil, que has descobert que odies els actes on hi ha grans aglomeracions de gent jove? Tu ets jove.

Feu servir el transport públic. Sí. Sobretot ara que el preu dels carburants està pels núbols. Però també hi ha altres opcions més ecològiques, com ara la bicicleta. I és que està de moda ser ecològic.

A mi m'agrada la bicicleta, llàstima que treballo fora de la Barcelona, i anar en bici suposa més temps encara que amb la nostra estimada Renfe-rodalies. Però reconec que per ciutat, la bici és un gran invent (després venen aquells que tenen la mà fluixa i te la prenen, però això ja és una altra història...).

Total, que ves per on, he decidit fer una mica de vida sana, i he agafat la bici per moure'm per Barcelona. Déu n'hi do els carrils bici. Estan força bé en general. Vist així, entenc que el bicing, aquest nou sistema de transport urbà de pagament, sigui un éxit.

I sempre hi ha un però, oi? M'he fixat aquests dies que hi ha quantitat de punts bicing. Paga i agafa una bici. Cadascú fa el que vol amb els seus diners, faltaria més! Ara que jo que ja fa anys que la tinc, vull dir que ja la vaig pagar fa anys, tinc un petit problema: on carai aparco la meva bicicleta. Perquè si la lligo a un arbre, venen aquells de color blau com l'aigua i me la prenen, i el mateix passa si la lligo a qualsevol altre objecte que pertanyi al mobiliari urbà. Vaja, que tinc dues opcions: o carrego amb ella, o la deixo a casa i pago el bicing.

Serà que sóc català, però... perquè hi ha tants bicings de pagament i tan pocs d'aquells dits "gratuïts"?. Al meu barri, n'hi ha un, avui l'he vist. He estat a punt de plorar de l'emoció, ja pensava que eren una llegenda urbana!!!. Més maco ell. Això sí, hi caben sis bicicletes.

En fi, que ara que he decidit fer una mica d'esport, tinc un seriós problema.

Clar que una altra opció seria canviar-me la bici per una d'aquestes d'alumini que es pleguen i que la portes com si fos una maleta petita. Ho he pensat, eh!, però vistos els preus, em quedo amb la meva antiga bicileta. M'agrada. Ja pensaré què faig amb ella quan vagi a fer un encàrrec pel centre de la ciutat. Potser al Corte Inglés me la deixen entrar...

Una de les meves pel·lícules preferides és "Le fabuleux destin d'Amélie Poulain". La música d'Yann Tiersen, els carrerons de Montmartre, els colors càlids i una història de conte: amb aquests ingredients, el resultat havia de ser bo per força. I com que ara estic entretenint-me amb la càmera de vídeo, he decidit que recorreré la ciutat buscant els racons on es va rodar la películ·la. Si puc, intentaré muntar un vídeo que barregi les imatges reals i les fictícies. I, en principi, sonarà de fons "J'y suis jamais allé".

Perquè vegeu que la cosa no va de broma, aquí teniu els llocs de la ciutat on s'ha rodat la películ·la, i després la seva situació en un mapa. La majoria no estan en els punts més turístics de la ciutat, serà una bona oportunitat per fer passejos diferents.

View Larger Map

El ruido el ensordecedor ruido
de la fábrica
gente como humos grises
saliendo de las grietas
marchan sin saberlo
pisoteando las máquinas.

La humedad los rastrea
en medio de la exagerada indiferencia
un niño acurrucado junto a unas
planchas de zinc
juega a ser grande un día
y yo me juego la vida el futuro
una escondidilla en la oscuridad proletaria.

Quizá en otras circunstancias, reflexione
que para bien o para mal pudimos
ser los personajes en constante
peligro de extinción.

Tus calles cosmopolitas se propagan
cuando el comercio al menudeo se desnuda
y sin tu consentimiento ellos
en el fondo ellos van reptando
sumergidos en el nuevo devenir de la Avenida Providencia
y yo, como un tonto pasajero
espero que pase el tiempo en que los inútiles
confíen en el trueque.

Recuerdo cada instante
que pude ser el Ruiseñor
el Vendedor de las Orquídeas
el gran Arquitecto del negocio de las Aseguradoras.

L'estratègia de projecció exterior es farà mitjançant la creació d'una marca que unifiqui la imatge de l'acció municipal. A través de marca, s'associaran al nom de Terrassa una sèrie de valors decisius per garantir el desenvolupament futur de la ciutat.

Terrassa, capital
La marca o la imatge de la ciutat per al període 2008-2020 vol posar èmfasi en la vocació de capitalitat de Terrassa, així com en el seu caràcter emprenedor, actiu, dinàmic, innovador, treballador, sòlid i rigorós, i en la seva vocació de lideratge, de projecció , de cooperació i de competitivitat. Tot plegat, s'expressa d'una forma concreta i directa: Terrassa, capital.

Aquesta marca és coherent amb les principals apostes de futur de la ciutat i potencia la seva identitat i les seves qualitats. L'objectiu: posicionar Terrassa com a capital del futur, de xarxes i de sectors.

Aquestes són de la part antiga de la ciutat, que rodeja el castell que corona la ciutat. Enfilada dalt del mur del castell, i sense res més alt que jo, vaig sentir que podria passar hores i hores contemplant aquella infinitud de cases, casetes, minarets i carrerons.

Aquesta tarda a Barcelona...

Un dimarts al matí, com qualsevol altre dimarts de les nostres vides. De camí a la facultat, es fàcil prendre el pols al batec d'una ciutat que desperta a poc a poc i entre lleganyes s'adreça com pot fins al treball.En una cèntrica plaça de la ciutat, homes i dones caminen com hipnotitzats per un pas de zebra acabat de pintar que els fixa una ruta cap a no sé sap massa bé on.

Uns metres allà, repartidors de diaris gratuits es salten olímpicant els dictats de la competència i del gran mercat i somriuen i fan conya mentre reparteixen els diari entre una bona colla de sonàmbuls. Tant hi fa la competència ferotge per la contractació de publicitat d'aquests mitjans o per tenir una millor posició en la propera onada de l'OJD. No es tallen un pel si han de treballar colze a colze, per superar la duresa d'una matí qualsevol.

A la porta del departament de població de l'Ajuntament hi ha, com qualsevol altre matí, una bona cua. Amb el canvi d'hora abans de les 8 ja pica el sol i es fa una mica més suportable esperar a peu de carrer, per tenir un certificat que t'acredite que vius aquí, però la seua supervivència als mesos d'hivern, afegit al dolor d'una situació que en molts casos els allunya dels seus, els converteix en herois quotidians, els de veritat.

Sota els peus d'un Jaume I de Pedra, hi ha una reunió de gent que no té casa. Van a la seua, aliens a dos Guàrdies Civils que corren per allà. No sé com portaran el nou fitxatge de la ministra de Defensa, però els dos fan cara i canes de que els queda poc recorregut al cos com per a tanta novetat.

El tour quotidià acaba com cada dia a la porta del Mestalla, que es guarneix per a una d'aquelles grans nits de futbol, i acull alguns seguidors disposats a tornar al camp i restar a mercè de la situació de l'equip que tafaneja perillosament la zona del descens. Una vegada més hi ha una nova incorporació a la convocatòria de l'equip valencianista. La Mare de Déu dels Desemparats accedeix de nou a jugar entre els tres pals d'un dels gols del camp. Per allò d'estalviar-se miracles per curar la decepció de l'afició.

Arribe a classe, amb 5 minuts de retard. No hi ha cap retret. Curiosament, avui hi havia la visita d'un director d'un diari gratuït. Qui diu que el món no roda com li dona la gana?

X-posted a footprints & doodles amb algun detall dels materials.

Molts ja us haureu adonat del munt de bicicletes que "casualment" hi ha aparcades a molts indrets del centre de Barcelona amb un cartell que posa "rent a bike".

Em fascina aquesta creativitat per fer promoció de tot tipus de negocis amb pocs recursos.

"I de sobte, alguna cosa al meu horitzó començà a fer pampallugues..."

A les poques setmanes de sortir el servei em vaig apuntar, ja que vaig perdre en una accident la meva bici.

El Bicing és un servei interessant en la concepció però encara amb inconvenients que fan que no et puguis refiar a diari.

Mai l'agafo quan tinc pressa perquè ja m'ha fet arribar tard un parell de vegades amb estacions plenes o terminals no operatives. Però en el meu temps lliure, l'utilitzo molt sovint.

Ja no sé quantes vegades ha hagut d'explicar en anglès com funciona el sistema. Els turistes es senten atrets pel Bicing.

Més que mai, la bici està de moda a Barcelona.

Això si que convida a entrar-hi! ;)

Ja anireu descobrint que sóc aficionada a l'arquitectura. Aquest és un dels edificis més singulars de l'arquitectura recent de Barcelona, la seu de Gas Natural. És un edifici situat al barri de la Barceloneta i que va ser projectat per Enric Miralles i per Benedetta Tagliabue.

El que més m'agrada, a més del desafiament que suposa les seves formes, és aquesta capacitat que té de canviar d'aspecte i fondre's amb el cel. Aquest migdia reflectia els núvols passant...

A la ronda de Sant Antoni 96, tocant ja amb la Plaça Universitat, es troba el Forn Mistral, on sempre trobareu gent fent cua -has d'agafar número i tot!- per comprar pa o altres pastes.

Jo quan hi passo, aprofito per tastar una miqueta de la Coca de forner, mítica del Forn Mistral que m'encanta! :)

Aquesta és una imatge que malauradament comença a ser habitual a Barcelona: bicicletes en mal estat queden abandonades al carrer.

Fa uns mesos, si no recordo malament, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar una campanya per detectar-les i treure-les del carrer.

Potser haurien de tornar-hi.

Em sembla que començarem una sèrie...

Veure els llocs

Amb freqüència Barcelona ens regala moments com aquest. Avui mateix al passeig de Borbó.

Veure on es va fer la foto