Direcció: Andrew Adamson.
País: USA.
Any: 2008.
Durada: 140 min.
Gènere: Aventures, fantasia.
Intèrprets: Ben Barnes (el príncep Caspian), Georgie Henley (Lucy), Skandar Keynes (Edmund), William Moseley (Peter), Anna Popplewell (Susan), Peter Dinklage (Trumpkin), Pierfrancesco Favino (lord Glozelle), Sergio Castellitto (rey Miraz), Warwick Davis (Nikabrik), Damián Alcázar (lord Sopespian), Vincent Grass (Dr. Cornelius), Alicia Borrachero (reina Prunaprismia), Shane Rangi (Asterius).
Guió: Andrew Adamson, Christopher Markus i Stephen McFeely; basat en el llibre del C.S. Lewis.
Producció: Mark Johnson, Andrew Adamson i Philip Steuer.
Música: Harry Gregson-Williams.
Fotografia: Karl Walter Lindenlaub.
Muntatge: Sim Evan-Jones.
Disseny de producció: Roger Ford.
Vestuari: Isis Mussenden.

L’ombra dels anells és allargada. I el desig de rememorar sempre les grans pel·lícules, també ho és. Sobretot quan un és un absolut admirador, com sabeu els que llegiu el que escric per aquí, del cinema fantàstic en general (i del ben parit en particular).

Una primera confessió: no he vist la primera part de les històries de Nàrnia. La que s’anomena El león, la bruja y el armario. La que prova de traslladar a la gran pantalla les primeres aventures d’aquell C.S. Lewis que tan fantàsticament va retratar el Richard Attenborough a Tierras de penumbra (Shadowlands) l’any 1993 (quin tros de pel·lícula, absolutament recomanable, i quin tros d’interpretació d’un altre sir, l’Anthony Hopkins). Aquella primera part amb lleons i bruixes, estrenada ara fa tres anys, venia precedida de diferents onades d’opinió que me la van desvirtuar prou com per m’agafés mandra de veure-la... que si al darrera de la seva producció hi havia part de les ideologies de l’ultradreta més reaccionària ... que si era la resposta de baixa qualitat a la saga dels anells del Jackson... tot plegat, massa informació. I vaig passar, la veritat.

Segona confessió: què em va fer anar al cinema a veure aquesta segona part? Doncs la veritat, dues coses. Les crítiques que vaig decidir llegir perquè no pensava anar-la a veure, que eren força bones i destacaven una millora important a l’argument respecte a la seva predecessora van ser la primera de les dues. La segona, que m’avorria i no tenia cap intenció de pensar. I vaig creure que una cinta d’aquestes característiques m’allunyaria prou d’aquest fet com per a gaudir-la al màxim.

No hi ha tercera confessió, o potser seria que no vaig sortir massa perjudicat, de la meva visita al món de Nàrnia. Tot i que a nivell narratiu es tracta d’una història plana i que recull tots els tòpics que habiten des de sempre aquesta mena de cintes, i que els llocs comuns que revisa són tant coneguts i poc arriscats que de vegades fan venir ganes d’apretar a córrer, és força distreta. No el suficient com perquè em plantegi veure la primera part, però sí prou com perquè el fet de pagar 7 euros per veure-la no fos prou com per que em penedís, encara que amb aquest preu puc dir que ara com ara no és fàcil no penedir-se, de fer qualsevol cosa, malgrat el que fas sigui anar al cinema.

La història retorna els personatges del “món real” a Nàrnia, un temps després de la seva primera aventura. Però el temps que ha passat al món Narnià és de 1300 anys, i en aquest període els Telmarins han conquerit aquell món màgic i expulsat a tots els Narnians. L’odi entre uns i altres ha condemnat el seu món a ser un món sense màgia i sota la forta direcció del rei Miraz, tiet del príncep Caspian, i què és l’hereder legítim al tro d’aquell món. Aquest rei persegueix al seu nebot per matar-lo i així poder ser succeït pel seu fill, que acaba de néixer. I en el marc de la conspiració es demana de nou la presència dels quatre reis del passat, que és el títol que van obtenir els personatges principals de la història després de la seva primera incursió a aquelles terres encisadores. Com veieu, una barreja d’anells i sagues argumentals amb una mica de tragèdia. Res massa nou.

Però al final la visita al cinema no és del tot insatisfactòria. La narració dels fets és convencional i no provoca res de nou a l’espectador, però no desentona de moltes d’altres que ha utilitzat el gènere. És molt superior a productes com The golden compass i prou “adulta” –que no arriscada, que no ho és gens- com per gaudir-ne pares, fills i esperits sants. No molesta ni incòrdia i malgrat mataries alguns personatges secundaris la cosa va força bé durant tot un metratge al que, això sí, li caldria una tisorada i sobretot a l’inici i desenvolupament. No al final, i de fet la cosa va in crescendo i el nivell puja fins a una escena a dues bandes (lluita entre el Peter i el rei – recerca del lleó) força decent i prou emotiva com per mantenir l’interés fins l’últim moment. Una altra cosa són certes referències a episodis bíblics (claríssim a l’escena del riu) o determinats aspectes del missatge de la cinta (força conservadors), però en tot cas no acaba de deslluir una cinta que no aporta massa res però si distreu i fa passar una bona estona. Buida, però entretinguda.

I és que repeteixo, fer una saga com la dels anells no ho pot fer tothom. I tampoc cal forçar les coses: només ho comento perquè això té pinta de més entregues, i la pregunta seria “calen?”. Ja veurem.

Direcció: Rian Johnson.
País: USA.
Any: 2005
Durada: 110 min.
Gènere: Drama
Intèrprets:
Producció: Ram Bergman i Mark G. Mathis.
Música: Nathan Johnson
Fotografia: Steven Yedlin
Disseny de producció: Jodie Tillen
Vestuari: Michelle Posch

El Rian Johnson va encarar el seu projecte amb l’encert que de vegades enlluernen les òperes primeres dels que al futur immediat seran el millors realitzadors. I la seva Brick va fer tremolar els cinemes del Sitges de fa dues temporades amb una capacitat per sorprendre molt inesperada, vistes l’edat i l’experiència del director, i a mi em va fer tapar la boca que sovint els descreguts obrim per pur caprici i fins i tot per desencant, davant la visió reiterada de films, un rere l’altre, durant els 10 dies que arriba a durar un Festival. Perquè és en aquest marc que els ulls se t’obren de bat a bat i tornes a creure amb el cinema i la seva capacitat per transportar-te als llocs més interessants quan apareix una joia com aquesta cinta, per molt comuns que aquests llocs  siguin dins el setè art.

I això és el primer destacable a Brick: els llocs comuns que no importa que ho siguin. Els tòpics que no molesten. La reivindicació d’un gènere, el negre, l’anomenat cinema noir, mercès a la imaginació d’un artista que ha sabut recrear tot l’esperit de les produccions que comptaven amb gent com el Bogart, la Grahame, o la Lara Turner, i móns com el del Raymond Chandler (autor de El sueño eterno i guionista, entre d’altres, de Extraños en un tren) i el Dashiell Hammet (novelista de Cosecha roja o el halcón maltés). I més cap aquí en el temps, fins i tot fa pensar en grans pel·lícules com el Miller’s crossing dels Cohen o el Blue Velvet (o els Twin Peaks televisius) del Lynch. Destaca, a més, per la seva capacitat d’embolcallar una acció dins una mena de microcosmos atemporal on no importa tant la versemblança del seu funcionament com el desenvolupament d’una història que cinematogràficament funcioni i produeixi el plaer de l’espectador. I és molt, el plaer que ens proporciona Brick.

El Johnson va saber construir una història de detectius cedint el protagonisme als adolescents d’un institut de tocs gairebé irreals i obviant tot un món, el món exterior, el món adult –només present en comptades i ridícules ocasions-, per descarregar tot una cortina aïllant al seu voltant i tancar l’espectador a un univers nou i excitant i de poques referències reals. Aquest món estrany i diferent capacita el seu protagonista -dur com el diamant i perspicaç com el mateix Sherlock Holmes-, el Brendan, de la força i la intel·ligència necessàries per resoldre un assassinat i tota una trama de droga i corrupció en mans d’un grandíssim Lukas Haas, actor que dóna vida a un The Pin que circula entre el mite i la realitat. Un argument simple que va recargolant-se –i aquí hi destacaria l’únic però del film, que a alguns moments complica massa la trama- fins a arribar a una conclusió que molts ja voldrien per les seves mal acabades pel·lícules. Una història plena de girs argumentals i sorpreses que fan aparèixer el somriure a la cara dels espectadors en reconèixer durant el metratge de la cinta tantes i tantes històries que ja havia vist dins el cinema més clàssic però aquest cop protagonitzat per uns jovenets amb un descar impropi de la seva edat –i d’una primera pel·lícula-.

M’agradaria destacar pel damunt de tot la capacitat per narrar visualment i sense massa pressupost escenes d’una alta complexitat tècnica, com la persecució entre un desconegut i el Brendan, o la batalla final als baixos del pis de The Pin on molts s’hi jugaran quelcom més que la vida. També el sentit de l’humor, amb moments deliciosos com el de la mare del Lukas Haas oferint al Brendan un got de suc a casa del seu estimat fillet, o algunes de les topades entre el Tugger i el protagonista, que en cap moment deixa de mostrar una imatge de seguretat malgrat li caiguin del cel les mil i una bufetades. Però sobretot la intensitat de l’entorn que aconsegueix crear el Rian Johnson, gairebé teatral, que fa que l’espectador de The Brick no deixi mai de tenir la sensació que viu una història seriosa i complexa sense caure mai en el ridícul, quelcom que seria tremendament fàcil a mans de qualsevol altre que no dominés com aquí demostra fer-ho el realitzador la direcció d’actors (tots estan EXCEL·LENTS), la seva capacitat per a engegar uns diàlegs fantàstics i sobrats de força i l’esquelet principal de la història – un fet que no era gens fàcil d’aconseguir amb aquest material, per cert-.

Un film, doncs, que conté tots i cadascun dels elements necessaris per gaudir de qui es decideixi a contemplar-lo, i que està fet des de l’estómac d’un primer tast pel cinema. I un director que de ben segur ens donarà molt al futur Gaudi-lo, sisplau, que val moltíssim la pena.

Si senyors. He patit el que més amunt algú il.luminat va anomenar com a calentura, i aquest cop no pas en el sentit agradable del mot. I aquest fet m'ha obligat a restar a casa tancat durant un parell i mig de dies i a haver d'anul.lar el viatge a Madrid, que no sé pas si em replantajaré. És allò de la meva bona sort, ja ja ja.

En fi, que almenys he anat fent cosetes, aquests dies, quan el mal de cap i de coll m'ho permetien. I sobretot quan les dues taronges que va aparèixer sota les cantonades de la meva mandíbula van marxar definitivament, o almenys van convertir-se en quelcom molt més petit. I així us passo la informació que he anat recopilant sobre aquest cap de setmana proper. Allá va.

Comencem amb Doomsday, una cinta del sempre interessant Neil Marshall. Dic això sempre pensant amb els seguidors del cinema fantàstic i de terror, i tinc en compte les seves dues últimes produccions, molt celebrades dins el gènere: Dog soldiers i sobretot la terrorífica The Descent. La Rhona Mitra, el Bob Hoskins, l'Adrian Lester, l'Alexander Siddig, el Malcolm McDowell, i el David O'Hara protagonitzen aquest ja anomenat per alguns Thriller futurista apocalíptic, en el qual un mur aixecat per aillar la població britànica d'un virus letal és la causa que durà als fets que es narren al film. Mmmm no sé no sé... no n'hi masses, últimament, de cintes que sonen al mateix? En fi, que és una qüestió de confiar amb el seu director.. o de passar de tot. Què faré jo? No ho sé, perquè ara mateix anar al cinema amb el fred que hi foten els aires acondicionats és més que un risc, per mi, així que...

La segona gran estrena de la setmana seria Superagente 86. De película del Peter Segal. I dic això perquè sembla ser que n'hi ha molts que l'esperen, aquesta. Jo no.

Interpretada per l'Steve Carell (Maxwell Smart) i l'Anne Hathaway (Agent 99) ens trobem davant la revisió cómica del clàssic televisiu del Mel Brooks dels anys 60, que pel que sembla té el seu principal punt interessant precisament al protagonista. Sobre la resta no en parlen massa bé i de fet el que he pogut llegir (3 fonts d'informació diferents) no és precisament massa prometedor. Jo aquesta ja la volia esquivar, però és que després d'haver llegit el que he llegit em penso que encara més... A veure si algú de vosaltres en diu alguna cosa. 

La tercera gran aposta blockbusteriana de la setmana és X-Files: I Want to believe del Chris Carter, responsable ja al seu moment de la història que va dur a la pantalla al 1998 el Rob Bowman (The X-Files: Fight the future) i de la mateixa sèrie del Mulder i l'Scully que tant d'èxit va tenir als anys 90. Els seus intérpretes són els mateixos Mulder i Scully (David Duchovny i Gillian Anderson), que aquest cop sembla que s'allunyen dels OVNI's i els fenòmens paranormals per investigar el cas d'un assassí en sèrie. Els que l'han vist diuen que s'ha volgut tornar a l'esperit de les dues primeres temporades de la sèrie, però a mi tot plegat em sona a màquina de fer diners venida a menos que vol gaudir de los tiempos pasados que fueron mejores. De tota manera, a mi m'agradava més Millenium, del mateix Carter. I se la van carregar molt més ràpidament, així que no crec que s'hagi volgut arriscar com -penso- ho va començar a fer amb aquella sèrie protagonitzada per un omnipresent Lance Henriksen/Franck Black. Algú la recorda?

Amb Sueños del desierto entrem a la part més allunyada del glamour de les estrenas d'aquesta setmana, però no per això (tot el contrari) menys importants. La història que ens explica aquí el Zhang Lu ens trasllada a l'estepa de Mongòlia mitjançant la narració pausada de les relacions entre tres personatges, un home, una dona i el seu fill. Sembla que parlem, doncs, d'una cinta introspectiva i d'una forta càrrega emotiva, i dirigida per un Zhang que al seu moment va rebre el premi ACID a Cannes 2005 per Grain In Ear. Se'ns dubte, un cinema diferent a l'esmentat més amunt i precisament per això podria ser interessant. Compte, que no desaparegui!  

Líbranos del mal, de l'Amy Berg és una d'aquelles cintes dures però necessàries que de vegades arriben a les pantalles.  I si bé el plantejament no és precisament "alegre" (documental basat en el cas del sacerdot católic irlandès Oliver O'Grady, un pedòfil que sembla va abusar de multitud d'infants durant els 70 a Califòrnia, i a més amb una Esglèsia que li tapava les vergonyes) estic convençut que valdrpa molt la pena de veure. En recordo alguns de molt bons, de documentals que parlen de temes "difícils" (un d'ells el Capturing the Friedmans, que recomano a tothom que estigui pel damunt dels 16 com a mínim, però) i normalment són tremendament efectius i directes com una bala. Aquesta jo no me la perdo. A més sembla que s'entrevista directament a aquest O'Grady i les seves victimes, i només espero que no converteixi un tema com aquest en un espectacle. Ho comprovaré per mi mateix.

Per acabar està RIF 1921 (Una historia olvidada), un altre documental que aquest cop parla d'una guerra molt poc recordada entre Espanya i França a inicis del segle XX (Guerra de Marroc o d'Àfrica) i que prova precisament d'explicar que va existir i que va suposar -com totes les guerres- una gran quantitat de pèrduas humanes. La recuperació de la memòria històrica en aquest cas és el motiu que ha trobat el Manuel Hornillo per a dirigir aquest document amb una veu en off a càrrec de l'Imanol Arias. Un gènere, el del documental, que com he dit abans sempre resulta enriquidor i interessant. 

Bé, em penso que no em deixo cap, i com ja torna el mal de coco potser que m'aturi. That's all folks, i gaudiu dels vostres caps de setmana de llibertat i luxúria desenfrenats! (ai perdó: això és el que jo voldria per mi... arghhh)

M’encanta l’estiu. La platja que no trepitjo, els turistes que no em deixen passejar tranquil per la Rambla, la calor que se m’enganxa al cos fent una fina pel·lícula humida que és capaç d’enxampar mosques i insectes com una teranyina... MMMMmmmm... tot sembla resolt a aconseguir que perdis la paciència si no fos perquè realment M’ENCANTA l’estiu. I una de les coses que més m’agraden té a veure no tant amb el que aleshores (ara) hi passa, sinó més aviat amb les notícies del què passarà en breu. I en especial, les relacionades amb el Festival de Sitges.

Esmorzo els meus 4 euros amb 10 a la cafeteria del carrer Ferran: la meva mitja xapata de formatge i pernil a la planxa, aigua i tallat van baixant per la gola, i aleshores llegeixo a El periódico una notícia relacionada amb la 41ª edició del Festival que se celebrarà del 2 al 12 d’octubre. Comencen parlant de l’homenatge, enguany, al 40 aniversari del 2001: A Space Odissey del Kubrick i continuen amb algunes pel·lícules –ja confirmades- que entraran a concurs dins la secció Oficial fantàstic. Foto el camp de la cafeteria: allò no és prou per a mi. Necessito veure la web oficial del Festival. Necessito més informació. La xapata resta podrint-se al damunt de la taula, i només em queda temps per pagar. Res més.

Pujo la Rambla esquivant estàtues humanes, trileros, polis i guiris. També bicicletes mig tarades del Bicing que semblen taques vermelles movent-se amunt i avall sense gaire ordre i fent eslàloms perillosos entre les figures humanes, estàtiques o en moviment. Els temps es dilata i es fa llarg i la meva imaginació es dispara pensant en el què d’aquest any al Melià Gran Sitges...

Arribo a casa i consulto la web. I hi veig això: http://www.cinemasitges.com/ct/index.php?a=news_fitxa&idNot=305

Val, no és massa. Però és un començament. I si no ho creieu, mireu aquests tràilers...

Vinyan, Fabrice du Welz http://www.youtube.com/watch?v=RuER0LJDZok

Martyrs, Pascal Laugier http://www.youtube.com/watch?v=9EOajUNs9gw

Surveillance, Jennyfer Lynch http://www.youtube.com/watch?v=QT2dy7WogTI

Let the right one in, Tomas Alfredson http://www.youtube.com/watch?v=vreC0pWNObU

La possibilité d’une île. Michelle Houellebecq http://www.youtube.com/watch?v=YrxtoKAvtWI

The Chaser, Hong-Jin Na http://www.youtube.com/watch?v=0obDVN36HDU&feature=related

Blindeness. Fernando Meirelles http://www.youtube.com/watch?v=iiEEcCls8AA

Torno a la meva rutina diària. I ja en tinc ganes, de corbes de Garraf.

La segona estrena és Pont de Varsòvia, pel.lícula del Pere Portabella (Die Stille vor Bach, 2007) realitzada l'any 1989 ( !!! ) i que protagonitzen gent com el Josep Maria Pou, el Jordi Dauder o el Francesc Orella. Cinta catalana que parla de tres personatges, un músic una professora i un escriptor, dins un argument de difícil definició i que sembla busca la crítica exagerada a la banalització de la creació artítica mitjançant un cinema força experimental. Tenint en compte qui és el seu director i l'any de producció (fa 19 anys), potser valdria la pena passar-se pel cinema abans que desapareixi.

Finalment, concloure explicant que la cinta Yo serví al rey de Inglaterra sembla que si s'estrena aquesta setmana, i per tant voldria comentar que es tracta d'una cinta dirigida pel Jiri Menzel, director premiat amb l'Oscar per la seva pel.lícula Trenes rigurosamente vigilados, i que parla de com un cambrer d'ambició infinita reflexiona, en sortir de la presó, al voltant dels fets que el van dur al seu tancament. L'arribada de Hitler al poder, el seu matrimoni amb una alemana i el profit que en va treure de tot plegat són alguns d'aquests fets sobre els que gravita l'argument d'un film que va guanyar el Premi a la Millor Pel.lícula al Festival de Cinema de Comèdia de Peñíscola i el premi FIPRESCI a la Berlinale 2007 . Se'ns dubte, una cinta interessant protagonitzada per dos actors de qualitat, el Oldrich Kaiser -destacat del món del teatre- i l'Ivan Barnev, actor jove bulgar de gran projecció.

En tots tres casos, i sobretot en el cas dels dos primers -aquests dos sembla que s'estrenen només als Verdi, a Gràcia- , parlaríem de risc greu de desparició imminent, i podríem dir que són una mostra d'aquell cinema invisible del què parlava al post d'Aleksandra i que han acabat apareixent. Quedeu, doncs, avisats, i tant de bo no me'n deixi cap més!

Bentornats, pares, fills i esperits sants! Fàcilment reconeixibles pels seus somriures infinits, els habitants estivals de les vacances cerquen embogits minuts que siguin minuts i no hores per la pressió de l’avorriment. Platja, passeig i rebaixes marquen el frívol pas del temps d’aquells que ja poden dormir fins les dues i ja han cremat els vestits foscos com els seus estats anímics. Bentornats, de nou, al circ de l’oci! No estossegueu massa de desídia, i si ho feu procureu posar-vos un mocador a la boca!

Aquest divendres il·luminarà les cares dels més somniadors, els més violents i fins i tot d’aquells que vulguin comprovar la subversió dels valors del terror via producció espanyola, tot esperant que quedi almenys a l’alçada d’aquelles fantàstiques cintes que poblaven el seu imaginari més jovenívol! I la prosa surt de la meva imaginació gairebé més plàcida que la pròpia esperança d’aturar-la! Atura-la, Xfar! Tros de pesat!

Bé, anem per feina: un Park Chan-wook així com per començar esperava de fa temps la seva oportunitat. I si fins ara el creador d’Old Boy sempre sorprenia per la seva posada en escena de la violència més desencisadora, compte amb els que esperin d’ell aquí el mateix que va calmar els més assedegats amb la seva arxipopular Trilogia de la venjança: res a veure, nens! Vista pels meus ulls al Sitges passat aquest realitzador asiàtic ens proposa una mena de conte de fades (he llegit “por ahí” una Ameliè a la coreana) on una cyborg preciosa roman tancada a un psiquiàtric preguntant-se què és real i què no ho és. I’m a cyborg, but that’s OK és la menys Park-wookaniana de les pel·lícules fetes per aquest potent realitzador, però que no perd en cap moment la seva força visual i a més demostra que és capaç de fer molt més que posar-nos la pell de gallina de pura bufetada. Ara la poesia visual i un estrany sentit de l’humor –que els seus fans reconeixereu- són el pal que sustenta aquesta hora i escaig d’espectacle pels sentits. Així, estranya com és, es presenta com una estrena interessant que jo mateix revisaré perquè al seu moment la vaig veure rere dues cintes més i no vaig poder suportar la passió de son... Ai, Xfar! Què et fots iaio i que poc que ho sembla!!! JA!

La segona estrena és Hancock, i ens mostra un superheroi (un altre??? colllonssssssss) que aquest cop sembla més superANTI-heroi que una altra cosa. El senyor és alcohòlic, gasta mala llet i tothom sembla que l’odia perquè s’ho carrega tot. La ciutat li té botada i ara voldrà canviar la seva imatge mercès a un a qui salva la vida. Ell? El Will Smith. La cinta? Jo què sé: sembla que entretindrà, però no patiu, que rebreu prou informació d’ella com per acabar EXTASIATS. Ja ho sabeu, aquells qui vulgueu veure com la machine money-maker actual de Hollywood va fent-se més ultramillonari, no ho dubteu i calceu-vos el vestit de crispeta més espectacular. Segur que passareu una bona estona. O no. Ah! El director és el Peter Berg! Sí! El de Very Bad Things! Hi ha esperança!

Anem a la tercera. I aquesta promet molt i ja veurem el què. Precedida per la polèmica. Precedida per la comparació amb Ciudad de Dios. Precedida per rius de tinta que parlen d’un narrador en primera persona pervers i indecent i que ha provocat la indignació a tot arreu on s’ha projectat, i sobretot al Brasil que vol retratar... Ja ho sabeu oi? Si, per fi. Ja ha arribat. Ja és aquí. I no és l’Arale: és Tropa de élite, d’un José Padilha que reivindica per la seva pel·lícula una segona oportunitat que no la prejutgi per tot allò que he esmentat més amunt. Quins pebrots, el tio: si és un taquillazo!!! Jo hi penso anar, a veure aquesta història que parla de la BOPE (Batallón de Operaciones Especiales Policiales), una mena de cèl·lula quasi militar i sectària apart de la bòfia integrada per rambos que semblaven incorruptibles al càrrec d’un capità, el Nascimento, que s’enfronta a una situació personal i professional totalment noves. Una BOPE que reuneix lo mejor de cada casa y de mètodes gairebé feixistes (o sense el gairebé) davant la corrupció i el narcotràfic i que actuava de formes més que sospitoses. Una BOPE que sembla fou responsable de fets indesitjables i un retrat, novament, d’un Brasil ultraviolent i descontrolat que tothom sembla rebutjar però que, paradoxalment atrau moltíssim a tots i tothom. BUffaaaaa ja veurem, ja, com ha resolt aquesta papereta el Padilha, de parlar de corrupció i mètodes ultres sense caure al de sempre i l’exageració... Als de Berlín els va semblar més que ve: varen donar-li el premi a la millor pel·lícula, així que...

A la quarta posició (que malament, Xfar, se t’esgoten els inicis discursius o què?) trobaríem Escondidos en Brujas (ai ai ai quin títol), cinta que barreja acció i riure a parts iguals i protagonitzada per cracs com el Ralph Fiennes i el Colin Farrell. Comèdia que parla de dos assassins a sou que va a petar a Bruixes després de fotre la gamba a una feineta a Londres, i que probablement deixaran d’exercir de matons després d’aquest encàrrec a l’anomenada Venècia del Nord. Decideixen, doncs, fer turisme, i un d’ells començarà a desbarrar de tal forma contra la seva situació i la ciutat que farà que entre l’un i l’altre les coses es posin cada cop més passades de voltes. No ho sé, vistos tràiler i intèrprets, potser fins i tot és divertida. Passaré d’ella de moment, però potser més endavant a una d’aquelles tardes que esdevenen eternes... a veure que hi diu la crítica que segueixo habitualment.

La penúltima es Eskalofrío, la que més em ve de gust veure. Per què? Doncs mira, terror, boscos i tòpics que poden sempre deixar de ser-ho (aquesta és l’esperança) a una història dirigida per un paio que, com a mínim, sembla tenir un gust estètic important –que ja és molt-; parlo de l’Isidro Ortiz, realitzador de Somne i sobretot del Faust 5.0 que si bé no mataven sí que tenien alguna cosa que les feia especials, diferents. Ja veurem. A mi es que em tiren les històries d’aquestes, que parlen de nanos amb al·lèrgies estranyes a la llum, o que prometen posar de l’inrevés els tòpics del gènere que més m’ha fet gaudir des que sóc una criatura. N’espero molt, Ortiz! No me jodas, ahora!

Deixo pel final el Garage del Leonard Abrahamson. El creador d’Adam & Paul es despenja aquí amb una història que parla d’un tonto del pueblo que treballa a una gasolinera perduda a Irlanda i que trobarà en el David – un noi que començarà a treballar amb ell durant les vacances d’estiu- algú amb qui podrà iniciar una relació d’amistat, que trontollarà amb l’aparició d’un personatge femení... No sé que dir-vos... potser és “untuición” (com deia un alumne que vaig tenir fa un temps) però me huele mal el asunto. No sé si m’arriscaré. Ja us ho faré saber.

Acabo amb una recomanació d’un lector del bloc: sembla ser que només aquest cap de setmana del 18/19/20 al Lliure fan una obra anomenada A disapearing Number, un espectacle que pel que ell comenta sembla que conjuga poesia i matemàtiques. Ai senyor, segur que està molt bé, però jo passo. El teatre, ho confesso, no és lo meu. I les matemàtiques diguem que tampoc. Per dir-ho suau. Si ho digués greu, diríem que “me traen al pairo”, potser perquè mai les he enteses i em van martiritzar anys i panys. Encara hi somio, amb les malparides... I és que jo sóc de lletres. O no es nota?

Au, que us aprofiti! I bon cap de setmana!

pd: em penso que també estrenaran Yo serví al rey de Inglaterra, pero com no es posen d'acord amb les dates no n'he parlat... Si s'estrenés les meves disculpes...

Direcció i Guió: Alexander Sokurov.
Països: Rússia i França.
Any: 2007.
Duració: 96 min.

Gènere: Drama
Intèrprets: Galina Vishenvskaya (Aleksandra), VAsily Shevstov (Denis), Raisa Gichaeva (Malika)
Producció: Andrei Sigle
Música: Andrei Sigle
Fotografia: Alexander Burov
Muntatge: Sergei Ivanov
Vestuari: Lidiya Kriukova

Molts cineastes han estat qualificats amb l’etiqueta de la autoria, però pocs s’ho mereixen tant com l’Alexander Sokurov; i és que aquest realitzador rus ja va demostrar amb cintes com Padre e hijo, Dolorosa indiferencia o la comentada aquí fa uns mesos El arca rusa que és gairebé un miracle que el seu cinema s’hagi fet visible –almenys una part- dins d’aquesta “invisibilitat” que ara tants especialistes de cinema comenten que ha “emmalaltit” el setè art. Una invisibilitat que desafortunadament marca el progrés d’un art que ens arriba com a producte i no tant com a experiència creativa per l’evolució del propi cinema, i que segons alguns pensen està desvirtuant els gustos dels espectadors i allunyant-los de la possibilitat legítima de rebre peces interessants i molt més properes a la seva intenció primordial. Una invisibilitat que està maleducant-nos i allunyant-nos de conèixer més i millor les claus d’un cinema cada cop més dirigit a l’espectacle i menys respectat com a transmissor de les idees d’un determinat realitzador. Tot són opinions, però el que sembla ben cert és que acabem veient el que apareix als circuits habituals i el que se’ns promociona, i no tant el que escollim. O més aviat escollim sobre el que se’ns proporciona, amb la qual cosa la nostra elecció és plenament condicionada per molt que un vulgui desmarcar-se d’aquest fet. On queda la resta que no arriba i que es filma any rere any, sembla que unes 4000 produccions arreu del món sencer? “Y nunca más se supo”. És el cinema invisible (dades de Cahieurs du cinema, número del juliol-agost d’aquest any).

De tos aquests “autors” el Sukurov manté encara un bon equilibri entre el que és capaç de crear, que no és pas cinema de factura fàcil, i la seva distribució a les sales de cinema, malgrat mai com tots desitjaríem, evidentment. I això no és habitual a un moment en que fins i tot cintes de gent com el Gus Van Sant o el Francis Ford Coppola, figures ja públiques i aparentment contrastades a la taquilla i la crítica, no tenen lloc dins aquesta distribució i dormen i es coagulen a les seves llaunes fins que algú hi aposti prou com per fer-les “existir" , fer-les "visibles”. És, per tant, el Sokurov, un autor amb majúscules que continua fent i rodant allò que li ve de gust i de la forma que li ve de gust i continua apareixent amb certa regularitat –encara que  potser no tant com voldríem- per les cartelleres, un fet que s’agraeix com a mínim per poder tastar de tant en tant un tipus de cinema que és en definitiva el que prové de la necessitat més bàsica d’un creador a comunicar i expressar-se, i potser no tant de guanyar calers de forma compulsiva.

Aleksandra és una cinta que se situa a la guerra a Txetxènia, però que podria situar-se a qualsevol altra guerra. I de fet, el Sokurov desvia la seva mirada d’aquest conflicte o millor dit, li concedeix el protagonisme suficient com a marc de l’actuació d’un personatge, l’Aleksandra, una senyora ja gran que va a a visitar el seu nét Denis a una de les unitats de les tropes russes; i és a través d’aquesta actuació que l’autor fa una mirada demolidora a qualsevol conflicte armat i permès per la mà de l’home.

A aquesta unitat que visita l’Aleksandra es desenvolupa una història, que no és exactament història tant com passeig i mostrari gairebé oníric del que allà dins succeeix, amb un punt al·legòric i crític aconseguit des d’una subtilesa i una cura poc vistes en general a una sala de cinema. L’Aleksandra, aquesta àvia del Denis que acaba essent àvia de tota la companyia militar i de tots els qui la coneixen esdevé observadora particular d’una situació vergonyosa i que no té més justificació que la del propi conflicte, que existeix perquè l’ésser humà l’ha creat encara que ni ell mateix comprengui la seva existència. Els ulls dels soldats, convertits en infants melancòlics i desitjosos de que se’ls mimi i se’ls estimi reflexan la perplexitat d’un dia a dia que els ha convertit forçosament a màquines de matar i protectors d’un no-sé-pas-què-ni-en-nom-de-qui, i d’una pàtria que a un moment especialment preciós del film es posa a debat, i que s’ha convertit més en un motiu de lluita que en un concepte entenedor o comprensible. El passeig sense rumb d’una dona ja gran que és tossuda com una mula sembla desplegar un mantell d’estimació i esperança a tot un grup d’homes-criatures que estan assolats per la por al que fan i la seva llunyania amb allò que s’estimen. Així, els qui lluiten per la “pàtria” defensen més un fet territorial que no pas espiritual, que és allò que al final desmotiva, desencisa i destrossa al soldat quan alça l’arma i dispara en nom d’aquella. La manca de proximitat amb la vertadera pàtria, l’espiritual i personal, farà que l’Aleksandra esdevingui el més proper al record afectuós que aquesta colla de gent pugui tenir en una situació com la que es planteja. I d’aquí la força del personatge i la seva figura, gairebé pietosa, que tots respectaran malgrat les seves constants protestes. L’Aleksandra és el motiu de la lluita, la sapiència d’un col·lectiu que cal respectar i que és capaç de despertar la melancolia amb una sola mirada, perquè desprèn estimació i humanitat. Dins tota aquella mentida.

La pel·lícula, però, no és gens fàcil, i més d’un i de dos dormien un cop finalitzada la projecció. El seu ritme és parsimoniós i el seu realitzador no es deixa portar per la necessitat bàsica d’un espectador, que demana que se li expliqui quelcom el més aviat possible i no se l’entretingui amb allò que no cal. Que se li facilitin les claus per a comprendre. Les mirades, les pauses, les cares a les fosques observant-se.. tot a Aleksandra forma part de la necessitat de comunicar sentiments i sensacions al públic més que no pas de solucionar-li les seves urgències, sobretot quan l’argument de la cinta queda més a un segon pla en ser una altra la seva principal intenció. Així, hi ha lentitud, pausa i camí de llarg recorregut però totalment justificats –i necessaris-, i el problema pot aparèixer molt més en el fet que l’espectador comprengui el què es pretén o fins i tot ho accepti. I això no són judicis de valor, no serà millor ni pitjor persona per a acceptar-ho... però sí potser millor espectador: perquè val la pena plantejar-se quin tipus de cinema estàs disposat a visionar i per què, sense culpabilitats i tenint ben clar el que es busca quan es va al cinema. Pot no agradar-te alguna cosa, però el que és interessant és saber el perquè i els motius pels quals no t’ha agradat, i no perdre mai la capacitat crítica (ni autocrítica).

Amb Aleksandra el Sokurov torna a demostrar via pràctica el que és capaç de fer el cinema quan es construeix des de perspectives personals, úniques i compromeses. De tota manera, no ens enganyem: només crea qui pot fer-ho, i només uns pocs estan a l’abast de fer-ho amb els mitjans del Sokurov, per desgràcia. Aprofitem-nos, doncs, i anem a veure les seves pel·lícules sempre que puguem, perquè potser algunes d’elles no les veurem mai, i per desgràcia  acabaran convertint-se en part d’aquest cinema invisible que tan injustament està tractant tothom, des de realitzadors a públic en general.

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria i  Alemanya.

Any: 1994.

Durada: 95 min.

Gènere:

Intèrprets: Gabriel Cosmin Urdes, Lukas Miko, Otto Grünmandl, Anne Bennent, Udo Samel, Branko Samarovski, Claudia Martini, Georg Friedrich y Klaus Händl

Producció: Veit Heiduschka

Fotografia: Christian Berger

Muntatge: Marie Homolkova

Disseny de producció: Christoph Kanter.

Vestuari: Erika Navas

Premis: Sitges 1994: Pel·lícula i Guió

Un noi copeja amb la seva pala de pingpong les pilotes que va enviant-li una màquina sense parar durant tres minuts. El pla és fix, el noi, la seva pala i una xarxa mal col·locada. I la màquina escopint pilotes blanques. Ja està: tres minuts que semblen 20. I tres minuts que posteriorment mostraran com el mateix noi comet tres assassinats en un banc, amb una càmera que el seguirà sempre sense ensenyar el que passa fora de l’enfoc del mateix nano i la seva acció. De nou tres minuts, però tres minuts que semblan un de sol. El Haneke dilata i contrau el temps i certifica la seva capacitat per transgredir les normes de la lògica narrativa, proporcionant a l’espectador 71 fragments d’una realitat que són varies –tantes com possibles espectadors de la mateixa hi podrien haver-, i que conflueixen  a una de sola, que és l’única concessió que pertany a la narrativa cinematogràfica que es permet el director de fer perquè sinó fos així no existiria com a pel·lícula. Tot plegat una mirada al dia a dia des de l’òptica del fora de camp i la descontextualització primera per arribar a la contextualització segona, una contextualització que no agrada per la seva cruesa i per exigir de la nostra reflexió a posteriori.  Un... dos... tres minuts. Heu vist res més angoixant?

L’abandó del sentit, primer, del concepte de la catarsi col·lectiva -que provoca qualsevol espectacle que funcioni per ser observat per molts- per arribar a la catarsi personal, no compartida, aquella que prové de la reflexió pura i dura sense contrast amb la de ningú altre. L’espectador de les pel·lícules del Michael Haneke pot acabar renegant del que veu precisament per trobar-se sol i desemparat davant la imatge que no existeix tant com a motor d’una determinada narrativa cinematogràfica com la coneixem en la seva vessant més habitual, sinó que existeix com a pretext per a intuir el que hi passa fora d’ella, més enllà de l’enquadrament de l’objectiu de la càmera. Per insinuar el que de debó és important. L’espectador contempla escenes llargues com les que observaria al seu dia a dia i el cinema deixa de ser un instrument d’entreteniment o d’informació per passar a ser un element més que pertany a la nostra manera de veure la realitat, de la nostra rutinària i poc emocionant manera d’observar els fets que ens envolten. El rebuig primer de l’espectador és, doncs, més que evident: no pretén anar al cinema a veure allò que veu des del sofà de casa seva o de camí de la feina, pretén que el cinema reconstrueixi un fil narratiu perquè ell pugui ser partícip passiu del que se li mostra. I pretén un punt de vista, un reflexió que pugui ser rebatuda o criticada. Amb el Haneke desapareix la participació passiva i el que mostra no deixa de ser una de les moltes realitats que qualsevol de nosaltres podria decidir observar, amb la diferència que aquí que escull és el realitzador. I a més, no rep una explicació ni una conclusió que validin una possible reacció –favorable o desfavorable-, un fet al que no està acostumat i que pot arribar a irritar-lo. El que observarà aquí l’espectador serà una escena determinada amb el mateix tempo que marcaria la pròpia realitat que qualsevol de nosaltres observés dins el seu dia a dia.

Però el que interessa és el que passa a les altres cares de la realitat, les altres mirades, les què el seu cinema només insinua. El que succeeix fora de camp. Aquí el Haneke obliga a (re)construir i l’espectador deixa de ser passiu i li cal fer l’esforç d’anar col·locant les peces d’allò que o bé no es mostra o bé s’insinua, o no tindrà resultats i el trencaclosques restarà sense resposta. I és en aquest procés on apareix la incomoditat, primer perquè no s’espera del cinema que hagis de fer tal esforç i segon perquè pot ser irritant reconèixer que el que es veu a la pantalla no és més que el que ha decidit un altre que s’ha de veure, quan el que semblaria interessant quedaria fora d’aquest pla. Es dona a l’espectador aquella informació que aparentment no necessita saber, però que és a la realitat la que tindria. El cinema del Haneke deixa de construir una història i fa que l’espectador no comprengui el que s’espera d’ell i necessiti reflexionar sobre el que ha vist, que a més no li resultarà gens agradable. I finalment no rebrà una conclusió clara.

Els 71 fragments d’una cronologia de l’atzar, com Caché o Funny Games, desperten sensacions contradictòries i culpabilitats a l’espectador. I en relació a la primera, ho fa perquè ens deixa mirar pel forat d’un pany el que és previ i paral·lel als fets que qualsevol altra cinta faria protagonista de la seva estructura narrativa. Se’ns mostren totes aquelles persones relacionades amb el que serà el desenllaç del motiu aparent de tot el que s’explica i la seva vida dins l’ordre que ens condiciona a tots. I observem com diferents personatges de diferents classes socials, amb diferents feines i diferents problemàtiques van engegant com poden els seus respectius dies i solventen –també com poden- els seus problemes, i de vegades no de la manera que ens agradaria. I no entenem la mirada perquè busquem sempre, com a públic, el que estem acostumats a rebre del cinema: un determinat ritme narratiu i l’elisió d’allò que no cal explicar perquè alenteix tot el procés. I , és clar, busquem sempre el fet compartit que en teoria vehicularia tota la història i ens permetria el comentari comú, perquè es pot comentar el que s’explicita, però no tant el que un s’ha imaginat o ha percebut que es volia transmetre. En comptes d’això anem entrant dins els trossets de les vides d’una sèrie de persones igual que entrem a l’explicació de les notícies quan veiem la televisió, però amb tota aquella informació que allà no se’ns mostra perquè no ens cal saber-la, tal i com decideix l’actualitat informativa. Així, els telenotícies ens diuen el què ha passat mentre que el Haneke ens omple els buits dels fets que fan que existeixi la notícia en sí mateixa. I com aquests fets no semblen rellevants en aparença i no ens interessen tendim a sentir-nos enganyats, quan el que ens mostra és més aprop que mai del que necessitem saber si realment volem saber què ha passat. I encara ens podem sentir més enganyats quan tampoc s’explica el motiu de tota la història o una determinada opinió.

I és en aquest últim punt on rau tota la càrrega, la més dura, del missatge del Haneke. Els que ens explica, descontextualitzat al seu inici, sense mostrar el que sembla que sigui necessari mostrar, amb constants el·lipsis temporals i talls –fragments- que passen indiscriminadament l’un després de l’altre acaba expressant el sense sentit de les accions més estranyes, depravades o injustes mogudes per l’atzar de trobar-se a un lloc determinat i a unes circumstàncies determinades. La no explicació, a més, de les causes de l’actuació dels personatges fan que l’espectador hagi de pensar a buscar-les amb el que se li ha mostrat, i aleshores queda perplex en veure que el que se li ha mostrat pertany al que seria més aviat incomprensible. I la mostració d’escenes tant senzilles com dos joves jugant al mikado mentre decideixen què s’hi juguen, o la història d’un matrimoni que no passa pel seu millor moment i prova de sortir-se’n amb l’adopció de dues criatures, la segona en no quedar contents del resultat de la primera com si aquesta hagués estat un mal experiment o un joguet defectuós, passa a ser no només important sinó necessària per entendre que ens movem dins la preocupant i atzarosa esfera del que no es pot controlar perquè no té més sentit que el simple fet d’existir, amb la preocupació obvia de recordar-nos a cada moment que si existeix és perquè nosaltres així l’hem creada i som partícips d’ella. O si més no, que actuem de vegades de formes que com a mínim serien sospitoses, o deutores de la desesperació i l’egoisme i la manca de reflexió. És la por a sentir-nos responsables de viure a una societat que contempla, mentre sopa, llegeix o practica sexe les escenes més vils i reprovables a una caixa quadrada que “informa” dels successos rellevants del dia, i que no deixa de ser només una mirada a un fet determinat i al seu desenllaç, sense més necessitat que la de ser informativa. Sense fer-nos reflexionar, com ho fa el Haneke amb les seves pel·lícules.

Espero les vostres aportacions, a veure si entre tots plegats fem que els caps de setmana siguin encara més atractius.

Estrenes de l’11 de juliol

Les coses estan de la següents manera: estem a l’estiu i ara hi ha de tot, i en molts moments aquest “tot” no arriba als mínims de qualitat desitjables. Però com normalment no hauré vist res del que ara comentaré –és el cas- us explicaré el que s’exhibirà a partir d’avui a les sales i allò que per alguns motius em produeixi bones o males vibracions.

Comencem amb Kung Fu Panda. Nova pel·lícula de la Dreamworks que es capbussa dins aquell tipus de cinema per a tots els públics, sempre que els agradin cintes del tipus Madagascar, Toy Story, Ratatouille o Shrek –malgrat algunes de les anteriors no pertanyin a aquest estudi cinematogràfic sinó a Pixar, una companyia californiana fa poc absorbida per la Disney i que es dedica exclusivament al cinema d’animació-. Amb  Kung Fu Panda s’estrena una pel·lícula que sembla que feia anys esperava el seu torn per sortir a la llum i que a més a aconseguit bones crítiques, un fet que normalment assoleixen –en general- les cintes d’animació que es fan últimament i que conjuguen perfectament humor i diversió sense ser carregants ni excessivament infantils. No sé què tal resultarà, però el fet que un dels motius per fer-la aquest cop sigui el cinema d’arts marcials promet moments que com a mínim sembla que poden ser entretinguts. Ja veurem, de moment, jo passo.

Seguim amb Prométeme (Zavet) de l’Emir Kusturica, un realitzador especialista a endur-se premis dels festivals més prestigiosos, com ho demostren els rebuts per Recuerdas a Dolly Bell, a Venècia (millor pel·lícula/director novell), Papà està de viaje de negocios i Underground, ambdues Palma d’Or a Cannes o El sueño de Arizona a Berlín i Gato negro, gato blanco, novament a Venècia però aquest cop no com a director novell sinó amb el premi més prestigiós. Aquest cop el Kusturika fabrica una mena de conte fabulós que reflexiona sobre certs aspectes històrics, polítics i socials de l’antiga Iugoslàvia, i ho fa amb actors no professionals i el vigor i força que el caracteritzen les seves últimes produccions (algunes d’elles, no tant ben rebudes per la crítica ni pel públic). Sempre pot ser interessant una cinta d’aquest director, amb la qual cosa queda recomanada.

Continuem amb tres produccions espanyoles o on Espanya hi té alguna cosa a veure: Gente de mala calidad, una comèdia negre del Juan Cavestany (El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo... bufff) que reflexiona sobre el que s’és quan s’arriba a certa edat i el que es volia ser i que sembla que es queda a mig gas, tot i comptar amb una colla d’actors de primera volada com la Maribel Verdú o l’Alberto San Juan.

L’altra seria Nevando Voy, un drama rodat en aproximadament un mes, de baix pressupost i que ja ha obtingut alguns premis en alguns Festivals com el del públic a Valladolid. Les dues directores, la Maitena Muruzábal i la Candela Figueira ens proposen a la seva primera realització una cinta que parla de l’arribada de dues noves treballadores a una fàbrica que té una secció que embala cadenes per la neu. Desbordada per la demanda, aquesta reclama el servei de més treballadors i una empresa temporal els hi proporciona  l’Àngela i la Karmentxu durant dues setmanes. Un film que sembla que parla de temes molt propers a la realitat del mon laboral i que sembla força estimulant si més no per escapar de la rutina del cinema d’estiu.

L’ultima d’aquestes tres comentades abans és Un novio para Yasmina, un film de la Irene Cardona que parla de relacions personals i reflexiona sobre la realitat de la immigració i la seva integració. Sembla que es mou en el terreny de la comèdia romàntica, de la mateixa manera que també sembla que no acaba de convèncer ni a un ni a l’altre aspecte. Jo de moment, també me l’estalvio.

Finalment, i com a traca final, parlaria de les dos produccions amb més números per a atraure el públic però d’una qualitat com a mínim dubtosa: Dos colgaos muy fumaos: fuga de Guantánamo i Postdata: Te quiero. La primera continua les psicodèliques i absurdes aventures del Harold i el Kumar que ja protagonitzaven a Dos colgaos muy fumaos, i que aquest cop acaben amb ells tancats a Guantánamo en ser confosos amb uns terroristes. Fantàstic. Mala pinta té, la cosa, encara que de ben segur més d’una riallada psicòtica se m’acabaria escapant amb aquesta immensa tonteria. No penso pas pagar per veure-la, però potser un dia i amb amics a casa si li faré un raconet, ja veurem com la posen.

I en relació a l’altra sí que directament la descarto perquè el que proposa em sembla d’una nyoyeria que no tinc cap ganes d’empassar-me, i sinó vosaltres mateixos: una parella perfecta se separa per la mort per malaltia del noi, que en saber de la seva imminent desaparició comença a escriure una sèrie de cartes que anirà rebent la seva vídua durant les setmanes immediatament posteriors a la seva desaparició. D’aquesta manera provarà de fer-la sentir millor i “acompanyar-la” el màxim de temps possible durant el dol. Mare meva... La parella protagonista són la Hillary Swank (què està fotent, aquesta noia amb la seva carrera???) i el Gerard Buttler (el de 300) i la veritat és que per molt bé que estigui realitzada i -potser fins i tot escrita- desprèn un tuf d’americanada de cap de setmana que ja no puc ni plantejar-me de veure-la. Si m’equivoco, sisplau que algú m’ho expliqui i m’empassaré el meu prejudici i les meves paraules. Però és que nens, el cinema està massa car com per jugar-se-la veient coses com aquesta...

Bé, no sé si m’en deixo alguna, però en tot cas destacaria això, aquesta setmana. Tant de bo sigui millor del que sembla i gaudiu d’allò que aneu a veure. Ja m’anireu comentant, si us ve de gust fer-ho.

Aquí en teniu el tràiler, d’aquesta raresa preciosa… : http://es.youtube.com/watch?v=hIrond1WJEA )

Direcció i guió: Manoel de Oliveira.

Països: Portugal, Francia i Itàlia.

Any: 2003.

Durada: 96 min.

Gènere: ¿? Digueu-m’ho vosaltres!

Intèrprets: Leonor Silveira (Rosa María), John Malkovich (Capità John Walesa), Catherine Deneuve (Delfina), Irene Papas (Helena), Stefania Sandrelli (Francesca), Luis Miguel Cintra (Actor portugués), Filipa Almeida (María Joana).

Producció: Paulo Branco.

Fotografia: Emmanuel Machuel.

Muntatge: Valérie Loiselux.

Disseny de producció: Zé Branco.

Vestuari: Isabel Branco.

Sovint quan penso en segons quins directors m’agafa mandra. Les seves pel.lícules no connecten amb mi, o jo no connecto amb les seves pel.lícules, no ho sé pas; per alguna cosa passa. Això és clar.

Però com és cinema em rebel.lo. i no em dòna la gana. I insisteixo com un corcó i recupero fins i tot aquelles pel.lícules que se’m van rebotar per algun motiu en el passat. Perquè és clar que alguna cosa de bo han de tenir, i el fet que jo no hagi estat capaç de veure-la no vol dir que no hi sigui; només vol dir que no n’he sabut prou, per veure-la.

Quan parlo del Manoel de Oliveira em passava exactament això. Recordo a Sitges, fa uns quants anys, que es passava una de les seves, O convento. I es va cometre l’errada de projectar-la a un Festival que en aquell moment era esquizofrènic i no se sabia cap a on volia tirar. Jo el dia anterior n’havia vista una que acabava mostrant una Verge Maria com si fos un globus en mans d’una nena, i durant tota la setmana havia estat clapant de manera immisericorde a les sessions de les 16 de la tarda a l’Auditori. Però com sortia gratis, en fi…

I és clar, de cop, i després d’una sèrie d’infàmies, projecten un Oliveira. I el cuerpo no estaba para esos trotes, la veritat. I a més em penso que la van passar amb els rotllos canviats. Si no ho recordo malament. I a l’endemà la gent, a la projecció de The Rocky Horror Picture Show xisclava “Esto es cine y no lo de Oliveira!!!” I a mi em va quedar aquesta frase clavada al cervell durant anys i panys.

Fa menys anys que tot això un paio que se suposava que era amic meu i que el temps va demostrar que era tot el contrari em va parlar d’una pel.lícula, i era de l’Oliveira. I jo, que era de tot i també molt taxatiu –i rancuniós- i no em caracteritzava per concedir segones oportunitats vaig pensar que no volia veure una altra cinta d’aquest realitzador. Però com m’agradava fer-me el xulo em vaig fer l’interessant i me la vaig quedar. Dues setmanes més tard jo clapava com un impresentable i la meva ex-parella se la mirava. I quan vaig despertar vaig veure una imatge: la del John Malcovich, congelada amb cara de sorpresa, i una mena d’alarma a tot volum. I vaig preguntar “Què tal el rotllo aquest”. I em va dir: “Molt bona, l’hauries de veure”. I em vaig fer el ronso i novament l’interessant.

Però com jo era un destroyer no vaig voler veure-la. Malgrat em tenia intrigat aquella expressió del Malkovich.

Uns 3 anys més tard recupero el DVD. M’assec sol al sofà de casa i poso Um filme falado. I començo a veure el viatge d’una mare i una filla per la costa mediterrània que se suposa que acabarà amb la trobada de totes dues amb el seu marit/pare a Bombai. La mare, professora de història, aprofita per explicar-li a la seva filla el neixement de totes les grans civilitzacions que van visitant i que van marcar la nostra cultura des dels fonaments. La filla gaudeix de tot el viatge amb la seva mare, i totes dues acaben gaudint també d’uns sopars plurilingües amb tres personatges femenins al iot que comanda un capità molt interessat a la seducció… o a ser extremandament amable.

M’agrada, aquesta pel.lícula. Potser és la seva parsimònia davant les explicacions de la mare a la seva filla, per la manca de pressa i l’observació pacient del pas del temps. No ho sé. Potser també pel seu final, tremendament inesperat i allunyat del to de tota la pel.lícula… Potser per la sensació de pau que vaig respirar veient-la, o potser per una escena preciosa que protagonitza un gos lligat a un bot amarrat a un port. No ho sé del tot. Però m’agrada. I força.

“Esto es cine, y no lo de Oliveira”. Encara somric davant el record d’aquella expressió. Però ara la cosa no és així. Això de l’Oliveira és cinema. I del bo.

Direcció i guió: Michael Haneke.

Països: Àustria.

Any: 1997.

Durada: 108 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski, Doris Kunstmann

Producció: Veit Heiduschka.

Fotografia: Jürgen Jürges.

(aquí teniu el tràiler… http://es.youtube.com/watch?v=rzpzpe_8gHQ no us recorda l’estil d’algú altre, igualment genial? No us talleu: digueu el qui penseu, si us ve al cap)

En previsió de l’estrena, aquest divendres, dels Funny Games “versió americana” del Michael Haneke, i tenint en compte que molt em temo que estem davant un nou “remake/calc” del tipus Psycho del Gus Van Sant –amb la diferència que en aquest cas és el mateix realitzador de l’original, el Haneke, qui l’ha dut a terme-, he trobat la necessitat d’escriure sobre aquesta pel·lícula tremenda, ansiosa, genial, que respira i sua tensió per totes bandes i que –penso- no necessita més revisió que la del propi visionat de l’original.

Hi ha moltes cintes de gènere que han volgut encarar i revisar els mecanismes de la por i el terror, i n’hi ha d’entre elles també moltes que van encertar fent-ho, ja fos per l’adequada execució de la seva intenció o per la transmissió, més formal, del “mal rotllo” a l’espectador.

D’aquestes últimes en destacaria l’Alien del Ridley Scott -un monument al ritme pausat de l’angoixa i també a la (de)mostració dels terrors més primigenis com la soledat, la foscor i el que és desconegut-, The Texas Chainsaw Massacre del Tobe Hopper –que mostrava amb sequedat documental la violencia més instintiva  amb una narració  des de l’estómac que tallava la respiració-, el Henry, Portrait of a Serial Killer del John McNaughton –obra gairebé naturalista i bruta, i manual absolut de la psicopatia desbordada- o, més contemporàniament, l’A l’interieur, una obra pendent d’estrena de la que ja havia parlat a un post de l’octubre.

Però aquests Funny Games del 1997 aconseguien quelcom que les altres films esmentats no aconseguien, o almenys no de la mateixa manera. Presentava –i presenta- unes propostes noves i arriscadíssimes que la feien especial i diferent. I ho aconseguien gràcies a aspectes curiosos com el de la comunicació que s’estableix entre entre la història narrada i la realitat, un comunicació que esdevé un joc pervers i malaltís que ens proposa el seu director i que es basa en un diàleg visual –en certs moments- entre algun del seus personatges i l’espectador, fent lo a aquest últim partícip d’una barbàrie descomunal envers una família feliç i aburgesada que només volia passar unes vacances tranqui-la; una barbàrie què, per cert, va in crescendo fins a desembocar en un desenllaç sec i directe que et travessa l’estómac sense contemplacions .

Gràcies a aquest diàleg es molesta, es destorba i fins i tot s’indigna a un espectador que normalment participa de forma passiva en l’espectacle del cinema, un espectacle que normalment ja està “dat i beneït” via guió i que en el seu desenvolupament normal cauria a l’oblit en acabar l’escena última de la cinta que es visiona. Però no és el cas a Funny Games. Aquí, aquest encertat i obscur joc que pica l’ullet (mai millor dit) a l’espectador en els moments de màxima tensió aconsegueix que faci que no es pugui trobar còmode respecte allò que ha contemplat horroritzat, fomentant entre d’altres coses- una reflexió posterior al voltant d’allò que s’ha vist –o viscut- minuts abans durant la projecció.

Funny Games no permet la distància amb el que s’està observant, un fet de vegades imprescindible dins el cinema de gènere per poder suportar el patiment i la tensió que genera aquest tipus de films, i amb això s’apropa com cap d’altre a la seriositat i al rigor convertint el seu producte en quelcom molt més enllà que la simple pel·lícula de terror o thriller psicològic.  És, doncs, una cinta molt incòmode i de fet el seu triomf rau a provocar aquesta incomoditat a l’espectador, que el que busca amb aquest cinema és precisament això. Però aquí no es gaudeix perquè el realitzador converteix l’objectiu de la seva càmera en el forat d’un pany per on l’espectador observarà quelcom que podria ser real, i a més amb una certa complicitat amb els “dolents” de la pel·lícula. Sense to artificiós, ni acudits que compensin la tensió: buscant esbudellar a aquell qui vulgui més i donant una lliçó pràctica a aquest mateix sobre el fet violent i la violència en general. Podríem dir que ens proposa un repte que consistiria en suportar el seu “joc divertit”, el del Michael Haneke i després parlar del què s’ha vist, potser amb un nou punt de vista sobre la brutalitat vessada a la pantalla, real o irreal.

El Haneke potencia a més la sensació d’horror en estat pur deixant-se de raonaments sobre la naturalesa de les accions del seus personatges, molt de moda en aquest tipus de cintes. El que fa és limitar-se a ensenyar com qualsevol de nosaltres pot acabar dinos una situació engegada pel pur atzar i per algú que decideix convertir la teva existència en un infern, sense més ni més. La por en la quotidianitat que tant ens protegeix per l’efecte de la rutina, una rutina que es veu assaltada per allò que no es compren perquè no té explicació. La por, també, a la indefensió i al sentir-se despullat i ser víctima dels botxins del sense-sentit, perquè no es pot lluitar amb el que no té ni cap ni peus. Una por de l’espectador que a més es veu agreujada pel fet de sentir-se còmplice -per observador- de tot allò que es projecta a la pantalla.

Ni no vols passar-ho malament, no vegis Funny Games. Si vols, però , experimentar – com a mínim- la incomoditat, mira-te-la. Però si ho fas, no vegis la versió americana i pateix amb l’obra que fou l’origen de tot el que va plantejar aquest eficaç, sorprenent i genial autor de cinema alemany. Veurem si en acabar han estat uns jocs prou divertits per a tu…

(coi, com m’agrada aquesta gent… : http://es.youtube.com/watch?v=kNUm0sxbjD0 )

Direcció  i guió: M. Night Shyamalan.

Països: USA i India.

Any: 2008.

Durada: 91 min.

Gènere: Drama, thriller.

Intèrprets: Mark Wahlberg (Elliot Moore), Zooey Deschanel (Alma Moore), John Leguizamo (Julian), Betty Buckley (Sra. Jones), Ashlyn Sanchez (Jess), Spencer Breslin (Josh), Frank Collison, Victoria Clark, Alan Ruck, Robert Bailey Jr. (Jared).

Producció: Sam Mercer, Barry Mendel i M. Night Shyamalan.

Música: James Newton Howard.

Fotografia: Tak Fujimoto.

Muntatge: Conrad Buff.

Disseny de producció: Jeannine Oppewall.

Vestuari: Betsy Heimann.

Mireu, jo puc arribar a ser el major fan del Shyamalan. Em semblan magnífiques The Sixth Sense, The Unbreakable i majestuosa The Village. Però aquest home està començant a donar símptomes d’esgotament preocupants a l’hora de plantejar les seves històries. I en el cas d’aquesta última, The happenning, m’ha tornat a col.locar el director en l’órbita que ja me’l va deixar la seva penúltima obra (Lady in the water): la de la decepció.

Sense allargar-me massa, us diré que la pel.lícula té un bon inici. Visualment impactant i tremendament efectiu se-n’s mostra una colla de gent al mig de la ciutat que s’atura de cop i comença a suicidar-se, sense motiu aparent. I les imatges es succeeixen una darrera l’altre amb una fantàstica narrativa visual i originalitat convertint el primer tram de la història en quelcom interessant i estranyament poètic –només cal recordar la pluja de cossos caient des de l’obra-, a més d’inquietant – com ara el plànol dels cotxes aturats amb la càmera enganxada a l’asfalt mostrant el suicidi massiu de tot aquell qui es troba en aquella situació-. 

El problema és el moment en que aquest impacte ha de desenvolupar-se. I això ho va fent molt bé fins a arribar a una última part del film on deixa d’interessar el que s’està mostrant i tot es va esvaint de la mateixa forma que es van oblidant, per desgràcia, les primeres i excel.lents imatges… El missatge del Shyamalan pot ser molt colpidor però la seva intenció queda desdibuixada per una mala gestió d’una història (i del seu desenllaç), i em penso que aquest cop tenia un bon inici per a un mal desenvolupament i un pitjor final, que sembla de pamflet de fireta. Juga, a més, amb un element que irrita perquè pertany a la història de la seva filmografia: com a espectadors de les seves pel.lícules sabem que els finals del Shyamalan són diferents, especials. I durant tota la cinta ens mostra elements (que no desvetllaré) que fan pensar que tot tindrà un determinat desenllaç molt característic de la seva obra. En aquest cas, però, la decepció també torna a ser majúscula; i el fet no és que hagi d’estar obligat a fer el de sempre, però el que fa és joc brut jugant amb l’espectador d’una forma mentidera i falsa. I molt em temo que per falta d’idees.

Un altre element que cada cop em convenç menys són els personatges de les seves històries, que en molts casos sembla que interpretin fatal els seus papers a causa d’uns diàlegs que semblen idiotes i brometes o actituts que separen l’espectador de la narració de la història. No acabo d’entendre la seva manera de dirigir els actors, i si no va amb compte aquests li acaben desgraciant encara més allò que vol explicar, un fet que ja passava a la seva anterior proposta i que aquí torna a reproduir-se de forma inevitable. Una verdadera pena, i més veient que a d’altres cintes havia aconseguit més que bones interpretacions per part dels seus actors…

Així i tot encara és capaç de crear, dins la mediocritat de les seves últimes pel.lícules, moments d’inquietud elevadíssims, i té la capacitat d’inquietar amb una posada en escena acurada i original. També s’atreveix a filmar moments preciosos –el plànol de la noia misrant-se el mòbil sonant, com atemorida- i d’una qualitat que no està a l’abast de qualsevol realitzador –el moviment del vent “perseguint” els actors és fantàstic, i aconsegueix crear una tensió subtil força ben resolta a la majoria dels casos-. En sap, de filmar, és indubtable. Però abans a més de saber filmar també rodava bones històries, i això ara com a espectador i amant del cinema ho trobo molt a faltar.

Un autor, doncs, que si no va en compte deixarà de ser interessant per repetitiu i per la seva desmesurada –penso- producció: potser vadria la pena que s’ho pensés més i trigués una mica més a fer les seves pel.lícules. No cal fer-ne una per any, Shyamalan, si el resultat és el que ens mostres últimament. I tot i que en saps força i has estat capaç de regalar-nos autèntiques meravelles, encara no ets el Woody Allen de la tensió. I potser ho series si escullissis millor les teves idees alhora de filmar-les. Vosté mateix.

Després en vingueren més, de sorpreses, relacionades amb aquest paio de cara trencada i mirada perduda. I parlo de més adaptacions encertades que em van fer passar alguns moment de plena satisfacció veient en carn i os i de forma més que decent com es feia justícia a algunes novel•les que sempre vaig considerar molt més que simple literatura de gènere. Parlo de Misery, amb una Kathy Bates guanyadora d’un Oscar i que atemoria amb la seva interpretació; parlo també de Dolores Clairbourne (Eclipse total),novament amb la Bates, al voltant de la qual es va construir una pel•lícula per a mi poc valorada i d’una riquesa de matisos i sensibilitat extraordinàries... i és clar, parlo de la tremendament efectiva i fantàsticament realitzada The Shawshank Redemption (Cadena perpetua), on es narrava la història d’un pres innocent que mai perd l’esperança i acaba donant una lliçó de força i ganes de viure a tots els personatges –i espectadors- d’aquella mena de conte meravellós increïble i emocionant.

Aquesta última, juntament amb The green Mile (per mi no tant interessant com l’anterior) estaven signades pel mateix paio que ara dirigeix aquesta The mist (la niebla), el Frank Darabont, una producció que es desmarca de l’actual degoteig insuls i decrèpit de realitzacions mal dites de terror que envaeixen amb poques llums i menys idees l’actual cartellera. Les continuades revisions i remakes de cintes asiàtiques per part dels ianquis, unes revisions que només conviden al riure davant la total incapacitat de aconseguir res més que no sigui fer sentir a l’espectador vergonya aliena, han aconseguit que qualsevol afeccionat al gènere (per exemple jo mateix) no s’atreveixi a pagar una entrada per por a trobar-se amb alguna mena de subproducte de baratillo que fa ganes d’apretar a córrer. I així anem amb el tema. O anàvem. Perquè amb The mist les coses canvien, i ens trobem de nou amb una pel•lícula que torna l’esperança a la gent que, com jo, defenem a capa i espasa un gènere que quan està ben treballat és capaç d’explorar com pocs d’altres els comportaments humans i les relacions interpersonals en situacions extremes. Almenys quan aquesta és la pretensió de la cinta, que és el cas.

Que té The Mist d’especial? Aparentment res: la història parla d’una estranya nebulosa que apareix a l’horitzó d’un petit poble de –com no- Maine; la seva presència desvetllarà aleshores un terror amagat que traspassarà els límits de la raó humana. I això, que en un principi fa com mandra, es converteix amb l’excusa per a fabricar un entorn on una colla de persones tancades i sota pressió representaran tota una societat, l’americana, que sembla que en mans del King va caient i esmicolant-se poc a poc i de la forma més terrorífica. El que fa por, de fet, a The mist, no és la boira ni el que s’amaga al darrera. O almenys no només això, no es basa només en això. El que fa por és la gent, la incomprensió, i sobretot el fanatisme i el poder d’aquest en mans d’una supèrbia Marcia Gay Harden que fa posar la pell de gallina amb la seva composició histèrica i descontrolada –i gairebé diria que al•legòrica- de la idea de bogeria. El que fa por és la sensació de destrucció creada per la incapacitat davant el diàleg i el sentit comú i la força de la por per a destruir la voluntat humana i convertir-la en la seva titella desesperada. El que fa por és la gent, no el monstre que atemoreix la gent, i les conseqüències de l’actitud d’un grup de persones molt diferents i aparentment intel•ligents que en nom d’aquest mateix grup acaben convertint-se en una metàfora trista del que de vegades sembla que passi a la nostra societat.

La ràbia que acabes sentint veient la pel•lícula en comprovar com l’ésser humà es deixa arrossegar per l’extremisme i la irracionalitat del pànic degudament conduits per un personatge que és boig és equiparable a la que podem sentir, per exemple, quan analitzem els mandataris que estan al càrrec del poder internacional i en nom de la nostra seguretat actuen des del més absurd dels fanatismes i la més fastigosa de les conveniències, tapades rere el discurs de la moralitat i justificant el que és del tot injustificable. Aquest fàstic es fa explícit durant el visionat d’una cinta molt intel•ligent que combina elements de drama i de terror a parts iguals i que funciona en tots dos sentis de la mateixa manera, regalant-nos a més imatges d’una poesia visual increïbles que normalment no pertanyerien al gènere de terror. I parlo sobretot d’unes imatges finals, dins l’últim quart de film, que posen la pell de gallina. I en especial d’un pla fascinant -i gairebé oníric- que recordaré durant força temps: molt estrany dins una pel•lícula d’aquestes característiques i que demostra que dins el cinema de terror o fantàstic hi ha realitzadors d’una competència fora de tot dubte.

Interpretacions excel•lents, història efectiva i molt ben narrada, tensió i terror, reflexió... i entreteniment! Què més es pot demanar? Faig una crida a tots els afeccionats al gènere de terror i als que no ho són perquè facin un cop de cap i s’atreveixin a fer una visita a aquesta boira fabulosa que estic convençut us envairà i fascinarà de la mateixa forma que va fer amb mi. I si no és el cas, almenys no us avorrireu, que ja es prou pel preu que es paga avui dia per una entrada.

Direcció: Sidney Lumet.
País: USA.
Any: 2007.
Durada: 117 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Philip Seymour Hoffman (Andy Hanson), Ethan Hawke (Hank Hanson), Marisa Tomei (Gina), Albert Finney (Charles Hanson), Rosemary Harris (Nanette), Michael Shannon (Dex), Brian F. O'Byrne (Bobby), Amy Ryan (Martha).
Guió: Kelly Masterson.
Producció: Michael Cerenzie, Brian Linse, Paul Parmar i William S. Gilmore.
Música: Carter Burwell.
Fotografia: Ron Fortunato.
Muntatge: Tom Swartwout.
Disseny de producció: Christopher Nowak.
Vestuari: Tina Nigro.

Doce hombres sin piedad; Punto límite; Serpico; Tarde de perros; Network; La noche cae sobre Manhattan...

Què voleu que us digui? Feu una ullada als títols i vosaltres mateixos: ens trobem davant uns dels millors directors de cinema ianqui, i un fabrica-clàssics que a la seva última pel•lícula, Before The Devil Knows You’re Dead, s’arremanga la camisa i els pantalons per a baixar als soterranis de la porqueria i les misèries més pudentes que envolten la condició humana, o millor dit, la condició humana quan està desesperada. Tot plegat encarnat a la figura de dos germans que en un punt sense retorn a les seves vides decideixen dur a terme una acció límit, un robatori, per a aconseguir diners i sortir endavant a les seves patètiques vides. Els problemes? 1: l’atracament és a una botiga de joies, però que és propietat dels seus pares. 2: que els hi surt malament, o millor dit fatal. 3: que la caiguda en picat a partir d’aquell moment els enregistrarà el nom en el mur dels éssers humans més deplorables i tristos que conformen la mitologia cinematogràfica de gènere negre americà. I serà una caiguda on hi arrossegaran a d’altres en una espiral tràgica narrada amb la mestria del realitzador que sap perfectament com idear un conte d’intriga però d’alt contingut i d’alta volada que posa de manifest la destrucció de la moral de l’home i la seva manca de capacitat per a lluitar amb noblesa quan té enroscades la desesperació i la por a la gola. I un últim problema: la relació entre ells. Una relació malsana i dependent, on es comparteixen massa coses que acabarà essent essencial per a entendre la resolució de tot el que a la pel•lícula s’anirà explicant.</