La Gran Logia de España (GLE) medió para que el vicepresidente de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, se entrevistara con el primer ministro de Escocia, Alex Salmond, el pasado 10 de enero, según revela hoy el periódico El Mundo.

Los masones españoles enviaron una carta a los masones escoceses para que la entrevista entre ambos dirigentes independentistas se reunieras cuanto antes debido a que el vicepresidente catalán pasaba por momentos de baja popularidad.El Gran Maestre de la GLE, José Carretero, envió una misiva a su homólogo escocés, Sir Archibald Donald Orr Ewing, en la que en uno de sus párrafos le decía que "el Gobierno de Catalunya protege a la masonería: algunos hermanos forman parte de él", explica el rotativo madrileño.

Carretero se refería a algunos altos cargos pero no a ningún conseller del Gobierno catalán, aclara el rotativo. Sería un dirigente de ERC perteneciente a la masonería quien pidió la mediación de la GLE.

Descontento masón

La actuación del Gran Mestre Carretero no habría gustado a los masones españoles ya que incumple una de sus normas: la de intervenir en política ni religión.

Tampoco gustó a Sir Archibald ya que se encuentra en el polo opuesto a las ideas independentistas del SNP , el partido del primer ministro escocés.

Fuentes de la vicepresidencia catalana han asegurado, según El Mundo, que Carod-Rovira no estuvo nunca al corriente de esta mediación.

Los análisis postelectorales forman parte de la estrategia de gestión partidaria del presente. Sólo así cabe interpretar las conclusiones de Rajoy que, perdido el partido, echa la culpa al árbitro, el entorno y hasta el público.

Puestos a objetivar lo que se pueda, la realidad de los datos habla de una victoria incontestable del sí –casi un 75 por ciento-, una derrota de los partidarios del no -incapaces de animar incluso a la propia clientela - y una participación manifiestamente mejorable.

Dicen que el referéndum los carga el diablo. Lo que es cierto es que llevan la incertidumbre bajo el brazo aunque en este caso la propia dislexia del no haya servido para dar mayor estabilidad a la respuesta ciudadana.

Las señales de alarma en relación con la participación política van mucho más allá de esta consulta estatutaria en Catalunya y harán bien los partidos en analizar con serenidad bajo aritméticas no electorales las debilidades del funcionamiento de la democracia. Sin duda, no puede celebrarse que la mitad de los ciudadanos hayan preferido militar en el hartazgo o simplemente irse a la playa. Ahora bien, menos de treinta por ciento de participación en la consulta gallega no le provocó a Rajoy grandes condenas a perpetuidad a los dirigentes del momento y, a pesar de ese déficit inicial la autonomía gallega ha resultado un éxito para el desarrollo de esa nacionalidad.

Si aplicamos los números de Rajoy –dos de tres catalanes no han apoyado el Estatut- sólo 4 de cada 100 catalanes han seguido las directrices del PP. Si los partidarios del si han conseguido cinco puntos porcentuales más que lo recibido por la suma de los partidos en las últimas elecciones autonómicas, el frente del no ha perdido 8 puntos.

La calculadora de Rajoy le da que el PP ha ganado. No sé cómo pero quien se halla en las antípodas de lo que piensa la mayoría de catalanes, se ha declarado unilateralmente vencedor y pide una segunda vuelta de rectificación cuando el pueblo ya ha hablado.

La ayuda de Camps que, por fin, se atrevió a cruzar el Ebro, no fue suficiente.

El maldito Carod aceptó la derrota e inició un cierto viaje a la autocrítica. A ver si ahora resulta que el icono demoníaco de los populares resulta más sensato que sus encendidos detractores.

Por lo demás, bien. El país amaneció el lunes tan roto como siempre después de un fin de semana, esta vez con la esperanza del inicio veraniego en el que seguro pasará a la historia la moda del estatut. Pero no se alegren, los vendedores de hecatombes patrias garantizan un estío caliente donde cantarán ese abrazo tan patrimonial de la nación que de tanto exhibir su querencia casi ahogan.

Penso que el tema ha quedat prou clar. En Puigcercós no ho tindrà fàcil, perquè en Carod vol ser candidat -no es rendeix- i hi ha un sector, prou important del partit, el silenci del qual no es compra amb càrrecs ni quotes. El nou President d'ERC ha de tenir clar que, si vol tenir alguna possibilitat de no estimbar-se com a cap de llista en unes hipotètiques eleccions catalanes, ha d'incorporar gran part de les idees de Carretero al full de ruta del partit. Si no, la caiguda pot ser majúscula, perquè bona part de l'electorat -no qui milita, qui vota- fa la mateixa lectura que el doctor de Puigcerdà.

Estic d'acord amb aquells que diuen que ERC ha de deixar de banda la cridòria i ser un partit seriós (Benach, Carod, Puigcercós,...). Però això no crec que passi per la tesi que proposen tots ells: consolidar la governabilitat del país amb un pacte sense condicions. Ells són els que no han estat prou seriosos. Si ho haguessin estat, Esquerra hauria sortit del govern Maragall en el moment en què no podia recolzar el nou Estatut, i molts d'ells haurien presentat la dimissió després d'uns resultats com els registrats en les dues últimes comteses electorals. Ser seriós és ser coherent i ferm, com ho van ser molts dels exvotants i exmilitants quan van decidir abandonar el vaixell. Cal tornar a les drassanes, reparar les fuites i tornar a salpar. I això passa per preguntar-se: "Què hem fet malament per trobar-nos en aquest naufragi?"... Després, Carretero.

Per dissipar tots els dubtes, ha aportat l'escriptura de compra-venda del seu bigoti on queda palès que el mostatxo va ser adquirit legalment a una morsa àrtica ara ja fa 20 anys. També ha explicat que és del tot impossible adquirir-ne un d'igual (legalment) en l'actualitat ja que el model està descatalogat de fa molt de temps. Tot i que encara és aviat per saber el mòbil del crim, es sospita que el bigoti en qüestió té la propietat especial de fer més viril i atractiu al seu portador. Qualitats molt cotitzades en el congrés que Esquerra Republicana de Catalunya afronta el proper cap de setmana.

1.- Esquerra Republicana de Catalunya: El seu 25è Congrés Nacional servirà per triar President i Secretari (o Secretària) General, cosa que hauria d'implicar, sigui quin sigui el resultat final, una remodelació profunda de la direcció del partit. Jo espero que en Carretero guanyi protagonisme, en detriment sobretot d'en Puigcercós. En aquest sentit penso que el sector Carod té, en part, la paella pel mànec; si decideixen assumir un paper secundari i atorgar el lideratge al doctor de Puigcerdà, salvarien la seva carrera política i, de pas, feririen greument els seus rivals més acarnissats dintre del partit. A més, el de Cambrils agafaria l'aire que ara pràcticament no té per poder optar a la Presidència de la Generalitat a les properes eleccions catalanes -recordem que en Carretero no vol, en principi, cap càrrec fora del de President d'Esquerra-. Així doncs, la candidatura al 2010 (o abans) i/o la secretaria general podrien ser moneda de canvi per a sol·lucionar el trencaclosques.

Cal vigilar amb lupa els moviments del tàndem Bertran-Renyer perquè si, com diuen alguns, és un submarí d'en Puigcercós, jugarà un paper de mosca collonera que podria acabar amb les opcions d'en Carretero. I la militància hauria d'estar ben segura que aquest home, al qual vaig tenir la sort d'entrevistar quan era Conseller de Governació i de sentir fa poc en un sopar organitzat per en Dessmond, és el polític honest i amb idees clares que necessita ERC al capdavant. Això sí: sempre que es vulgui un partit modern i que lluiti per avançar nacionalment, és clar...

2.- Convergència Democràtica de Catalunya. Aquesta és l'altra gran cita política a casa nostra. En ella considero importantíssim que les tesis sobiranistes guanyin pes, com l'Àngel Colom assegurava ahir que passaria, en una entrevista a La Vanguardia. No sé si aquí són tan importants els noms com el fons: que CDC accepti clarament el dret a decidir (que sí volem estat propi) i enforteixi des d'un punt de vista polític els fonaments de la Casa Gran del Catalanisme. Però en tot això, hi ha un nom que ha d'agafar tota la volada possible: en Mas crec que ha de jugar un paper determinant, com a líder indiscutible del partit. Aquesta necessitat pot significar jubilar definitivament el President Pujol i condicionar molt la federació amb Unió Democràtica (o trencar-la d'una vegada sense preguntar). Són decisions difícils, però el país ho reclama.

Per últim dir -com ja he dit més vegades en d'altres posts- que resulta indispensable que tant ERC -sobretot- com CDC acabin amb l'odi cainita que ha permés que arribem a la situació en què ens trobem ara, amb un Estatut menyspreat, un PSOE enfortit a Madrid que condiciona de forma determinant tot allò que s'ha de fer a Barcelona i, per sobre de tot, un país immers en un ridícul profund.

Del PP ja en parlaré aquesta tarda, però només avanço una cosa: no vaig anar desencaminat quan deia que al despatx de Rajoy "huele a muerto", just després de les eleccions. Encara que a nosaltres potser ens interessaria que el gallec es mantingués...

Se acerca la final four congresual de Esquerra, y continúa el debate de ideas entre los distintos sectores en liza, golosos de un pastel que pronto será pastelito, si nadie lo remedia. Después de acusar a Carod-Rovira de no tener un calendario claro para llegar al 2014, el sector de Joan Carretero ha hecho pública su hoja de ruta,que prevé a) mayoría absoluta de ERC, b) proclamación de la República catalana en el Parlament, c) referéndum de autodeterminación, y d) enviar delegados a Madrid y Bruselas para negociar los "detalles". Hala, amb dos collons. Y uno se pregunta: A los demás, ¿cómo no se nos había ocurrido?

Llestos com pocs, ells segueixen mirant-se el melic mentre el partit se'ls desfà als peus i la seva credibilitat cau a trossos. I seguia el Toni Soler ahir.

Hay mucha gente en Catalunya que no vería mal un proceso soberanista, ya sea por patriotismo o por pragmatismo, pero les frena ERC, el miedo a pensar que el futuro Estat Català estará en manos de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero y compañía. Vaya por delante que todos ellos son dirigentes honestos, catalanistas convencidos, personas de buena fe, pero se ven lastrados por su instinto cainita, sus ridículos egos, su escaso sentido de la realidad y su probada incapacidad para la gestión pública, aun con loables excepciones.

Segur que hi ha molta gent que comparteix aquestes paraules. Dir-ho més clar és impossible, però ells són cecs i no ho veuen.

Hi ha cops que m'aniria bé que algú em despertés.

PD: Alguna idea de qui serà el proper substitut d'en Carod? Facin les seves apostes!

Els espanyols són els mestres de la polèmica caïnita, de l'ús de Catalunya com a boc expiatori, de la inflamació nacional. Però quan no interessem, quan la joguina ja no serveix per cremar un Tripartit, apuntalar un govern Aznar o erosionar un govern espanyol en mans de ZP, simplement ens llencen i ens arraconen. En això s'ha convertit el problema català: en un plat de segona categoria. Ara el que interessa són les trifulgues del finançament; les tensions internes entre conservadors i carlistes al PP; el nou pla hidrològic nacional, la crisi immobiliària.

Espanya esgota per centralista, mentidera, explotadora i antiliberal. Per a gota, la del mentider ZP, el que va pactar amb Mas l'Estatut(et) i ha arrambat amb tots els vots dels socialistes catalans: el que interessa són les persones, no els territoris. I nosaltres, com sempre, a respondre amb el somriure, la gracieta, la ironia i la desunió. La independència de Catalunya només pot prendre's per un cop de mà: omplir-li les bosses als catalans, continuar comptant el dèficit que ens esquilma i aprofitar una pensada que abans arribarà d'Euskadi que no pas d'aquí per fúmer el camp. Ja no els aguanto més.

Som tant burros, som tant ases, som tant masoquistes….som uns caganers catalans autòctons , enganxats al cul d’Espanya.

Els papers de Salamanca, són importants per recuperar el patrimoni i la dignitat moral com a Poble vençut per les armes franquistes, però són més valuosos pels hereus legals d’aquests documents, els seus legítims propietaris, les persones, entitats i institucions.

Les seleccions esportives catalanes són una reclamació justa i necessària per la normalització del país , però més necessari és dotar d’una bona xarxa d’instal·lacions esportives i promocionar de forma real i no simplement per omplir pressupostos i memòries justificatives d’obres de govern, s’ha de vertebrar una societat catalana on poder practicar l’esport , sigui un fet, no un projecte, un pressupost, una fotografia en una Memòria institucional.

La negociació eterna pel finançament a Madrid, sigui quin sigui el seu color polític, és una batalla a priori , perduda. Sempre ens acabaran donant pel sac. No tindrem mai la clau de la caixa forta. És una quimera.

Aquí , el que realment importa a Catalunya, és i només és, la Reclamació, la única reclamació a la pràctica, important i decisiva per la subsistència de Catalunya com a Poble , la Reforma de la Constitució Espanyola.

Carod ,en una de les seves megalòmanes intervencions en una entrevista a TV-3 amb l’Albert Om - tant preuades per les productores dels mitjans , pels seus elevats índexs d’audiència televisiva - va dir , que l´únic que depenia estrictament dels catalans, era la de definir-nos " Què volem ser i a On volem a anar ", i que aquesta decisió no depenia de ningú i de res més, ja que era una decisió pròpia i lliure com a individus.

Això que diu en Josep Lluís, és una Carotada, i com a discurs polític li va quedar maco, però com deia en Pujol, això és un discurs fatu, de foc d’encenalls, un cop va acabar de dir la frase, allò va quedar allà a dalt molt bonic en l’execució del vers , però res més, enseguida s’apagà, com l’estel de llum d’un coet de fires.

Els catalans a Catalunya, no podem decidir res, no ens deixen decidir res, ni la nostra autodeterminació, ni tant sols el nostre Estatut, ni que sigui aprovat per un 92 % del Parlament de Catalunya, representació màxima dels catalans ,on els seus membres foren escollits, de forma directe, per sufragi universal, pacífic, lliure i democràticament, la representació sagrada i inviolable de la sobirania d’un Poble, de la seva voluntat, de la seva veu, del seu esperit.

No som independents ni per decidir el nom del nostre gos, depenem d’Espanya, perquè és Espanya , la que ens obre i tanca l’aixeta de la botella d’oxigen , la que en permet que respirem , i quan respirarem, som dependents a la força , depenem de Madrid per subsistir, pràcticament es podria arribar a afirmar, que Catalunya és un país minusvàlid, que necessita ajuda de tercers, … i potser , hauríem de demanar les ajudes per la Llei de la Dependència que ha engegat el govern Zapatero , encara que jo, personalment , sol·licitaria la independència per Catalunya, i millor encara, la proclamaria, així de forma lliure i per la cara, encara que em tallin de cop l’oxigen, encara que ben pensat, un cop ja morts… de què ens serveix la independència ??…i el melic … de que coi ens serveix mirant-se tant el nostre coi de melic català ???

Catalunya, la nació més “gran depenent “ d’Europa…. Entrarem a l’U.C.I. ??

No es pot dir no a la MAT i formar part d'un govern que la recolza. No es pot dir no a l'Estatut i no abandonar inmediatament totes les conselleries. No es pot dir no als transvasaments i acceptar totes les mesures que faran possible la interconnexió de l'Ebre amb la xarxa de suministrament de Barcelona. No es pot. I no val demanar que es desmuntin un parell de quilòmetres de canonada quan passi l'emergència (Saura), o assegurar que no es tracta d'un transavasament i sí d'una captació temporal d'aigua (el govern en bloc). Això a banda de les indecisions i els canvis de parer que hem hagut de patir durant els últims dies; sembla que no tinguin ni idea de res, que tot és fum i res més. A mi tot això em preocupa especialment per la imatge que està donant la Generalitat com a govern i Catalunya com a país. El President Pujol va parlar ahir de desprestigi, en una entrevista a RAC1. I és veritat: aquest ridícul se suma a molts d'altres que hem anat acumulant des del 2003: entrevista de Carod amb ETA, no a l'Estatut d'un partit membre d'un govern que el recolza, foto de turistes amb corona d'espines inclosa a un país molt sensible amb els símbols,...

No sé vosaltres, però jo començo a estar fins els nasos de tot això. Sobretot perquè considero que estem perdent una oportunitat molt important per aconseguir un avenç nacional significatiu del nostre país, només possible amb una seriositat que no existeix. ERC, que havia de ser el partit que ens guiés, està perdent credibilitat cada dia que passa; ara es diuen Esquerra i mantenen com a President un senyor que, entre moltes d'altres coses, no creu en els drets històrics de Catalunya. I, mentrestant, juguen a la gesticulació: són corresponsables de decisions que provoquen protestes ciutadanes i, alhora, volen posar-se al capdavant d'aquestes protestes. Cada dia que passa, s'embruten més les mans. És per aquest motiu que crec que la direcció d'ERC hauria de ser completament nova: el sabó no pot amb segons quines taques i, en aquest punt, val més la pena que vingui algú amb unes mans netes de debó... Al final resultarà que la solució és la Casa Gran d'en Mas...

Que NO... home, que NO !, que aquesta fórmula es peta per tots costats, i en qualsevol fulla de càlcul Excel.

Que per més que el Montilla ,i tot el govern Tripartit, diguin que iran d'acord amb CIU al Congrés de Madrid per poder impulsar el desplegament del Nou Estatut, jo no m'ho empasso, perquè no és possible, i ara ho demostraré científicament.

Aquesta fórmula , és errònia : Tripartit + CIU = Pacte per Estatut a Madrid

Cal modificar-la per la següent:

{((PSOE-GUERRA-) + ( PSC-MARAGALLISTES)) + ( I.C. - COMUNISTES TORREOUS ) + (ERC-CARRETERO-PUIGCERCÓS-URIEL-RADICALS))+((UDC)+(CDC/2)) }

= OLLA DE GRILLS AMB ALGUNA POSSIBILITAT DE PACTE A MADRID.

Mira que és fàcil, i això que sóc de Lletres Mixtes.

-Ese día no se ve otra cadena más que la nuestra. Tú verás. Si la política, que no interesa a nadie según opinión universal, ha logrado tal éxito, qué no conseguirá el fútbol.

Y decidieron, además, abrir esa vía con alguien tan indiscutible como el seleccionador nacional, Luis Aragonés, único cargo en España con más minutos garantizados en las noticias que el mismísimo Presidente del Gobierno. Bueno, pues ya se celebró ese programa y ya se saben los resultados de audiencia. La peor, con diferencia, que ha cosechado en su historia. Casi seis millones de espectadores atrajo “Tengo un pregunta para usted”, con Zapatero. Sobrepasó en trescientos mil esa cifra con Rajoy. ¡No llegó ni a dos millones y medio con el fútbol y Luis Aragonés! Si quieren saber el dato oficial: 2.491.000 y un 13,5 de cuota de pantalla (de cada cien que veían la tele, poco más de trece vieron el programa).

El dato me parece digno de ser resaltado, dada la “dictadura” del fútbol que padecemos. Siempre he sostenido que el fútbol no es tan deporte de masas como nos quieren hacer creer. Otra cadena, “Tele 5”, se la está pegando también bastante fuerte, con notables caídas de audiencia, desde que ha entrado en ese ámbito y ofrece algunos partidos en directo. Lo que pasa con el fútbol es que sus seguidores, sin ser tantos como se cree, hacen muchísimo ruido. Y logran hacernos creer que el fútbol gusta a todos… salvo a dos o tres raros. En realidad, los raros son ellos; los que creen que la vida es un balón seguido de otro balón y los que jurarían que no hay más calendario que el de la Liga. Nunca han faltado datos tan contundentes como el que estoy comentado, con evidente regocijo. Y sin embargo, se mantiene el prejuicio a favor del fútbol y en contra de la política. ¿De veras interesa más el fútbol que la política? ¿A quién? Levantemos todos el dedo, a ver.

Però a Catalunya, el que si que importa, el que si és totalment veritat, cert i real, és que Avui, Ara, Catalunya no existeix com Estat ,i en conseqüència, només li queda esperar la mort com a Poble, perquè legalment no existeix, Catalunya com Estat és una entelèquia, com Espanya, que si té Estat Oficial, però no té nació ni Poble.

I morirà, perquè el cuiners del món que remenen les olles, les grans Repúbliques i els poderosos Imperis, així ho han pactat així ho han convingut.

S’han repartit el pa, i els horts, els pous i les vinyes, i si s’acaben i queden erms, reclamen el dret a conquerir nous camps agrícoles i per explotar noves vedelles, nous xais i nous burros.

I sinó ets un Estat, no hi pintes res en aquesta Olla de grills internacional. Tant Espanya com França , no deixaran minvar la seva Sobirania, ni borratxos de Soberano , ni de Rom Pujol !!

I encara, en  aquestes altures de la partida, va en Cacarod fent publicitat enganyosa ,per salvar el coll al mes de juny, i a l’igual que una Pubilla Catalana cinc minuts abans de que perdi la votació en favor d’una donzella més formosa i amb més mugrons, va i torna a atacar amb el 2014.

Vinga José-Luís !!… ves-te’n a la República Popular Xina !! …que això no és el Basar Andorra !!…

L’any 2014 tant tu com jo,continuarem amb el ball del chiki-chiki, i això ho saps perfectament, i Catalunya continuarà amb la més lletja de les pubilles salva pàtries … que de ben segur es tornarà a presentar per Molt Honorable… endevines de qui parlo ?….

VINGA !! TOTS A BALLAR EL XIQUI XIQUI 2014 DEL CACAROD !!

Un. Ens donaran pel sac,

Dos. La xarrupadeta,

Tres. La llepada al cul,

i Quatre. Patada als ous !!

Als Ous ! Als Ous ! Als Ous !

BAILAR ! BAILAR ! BAILAR !

]]> http://francescsanchez.wordpress.com/2008/03/26/carod-te-rao/ Wed, 26 Mar 2008 19:39:04 +0000 francesc sánchez http://francescsanchez.wordpress.com/2008/03/26/carod-te-rao/

La passa endavant d’en Carod no presentant-se a cap càrrec orgànic el proper Congrés ha descol·locat a tothom, sobretot pel que fa a la seva crida a la unitat i la renovació. Crec que és un gest encertat, Carod no pot autodefinir-se com la renovació que li cal a Esquerra com tampoc en Joan Puigcercós. El darrer intentarà durant els propers mesos mostrar-se com la renovació que li cal al partit però ell és tan responsable com en Carod dels encerts i els errors dels darrers temps. Junts ho han compartit tot fent tiquet o tàndem electoral un cop i un altre. Junts han escenificat unions i desunions com en el seu moment la seva predisposició a votar favorablement l’Estatut o dissenyar l’acord actual amb en Montilla. Un o altre són el mateix discurs i un i l’altre sempre han defensat que no hi ha diferències ideològiques o estratègiques entre ells, tots dos ens poden dur a acabar pensant que més que de política podem estar parlant ara de simplement quin dels dos cau més bé al militant per dirigir el partit i això no és seriós...

Estic d’acord amb en Carod, cal renovació a Esquerra i això no ho pot ser ni ell ni en Puigcercós. Ambdós són importants pel projecte però cal sàvia nova.

Y Carod dice que se va. A ver lo que tarda en volver este pájaro, siempre le recordaremos por su viaje conciliador a Israel (ver foto), por su negociación con ETA, por representar la separación de Cataluña y por no ser respetado por nadie ni siquiera en su propio partido. Gracias por esos momentos Carod. Eres un fenómeno.

La família Solé, a "Bucarest, la memòria perduda"
http://www.bausanfilms.com/docu_bucarest.asp

D’extraordinari i magnífic, així podem definir el documental " Bucarest,la memòria perduda "( 2008 ) , emès per TV-3, signat i realitzat per l’Albert Solé , fill d’en Jordi Solé Tura.

Aquest treball audiovisual, és d’una factura excel·lent, i que de ben segur guanyarà uns quants i merescuts premis i distincions nacionals i internacionals.

L’emoció impregna cada minut del documental.

La terrible malaltia del seu pare, amb un avançat Alzheimer , on contemplem que no se’n recorda ni del nom de la seva actual muller, i només sap que el seu fill és el seu fill, perquè així li recorden cada dia de gravació .

Un home amb tanta historia i amb tants de fets, amb tanta cultura i coneixements, amb tanta experiència vital i emocional, un home que ha ensenyat, un mestre, un professor, un escriptor, assagista i pensador polític... ara només pot anar xiulant una cançoneta ..assegut al vaivé d'un balanci...i no espera res, perquè no sap el sentit de l’espera, i la seva família veu destrossada i impotent, com el seu estimat Jordi se’n va, i d’aquell home extraordinari, només en queden els records que el seu fill intenta plasmar en una pel·lícula biogràfica.

Hi ha un moment del film, en què l’Albert Solé conversa amb l’escriptor Sergi Pàmies, i els dos recorden la seva infantesa de fills d’exiliats polítics.

I em va fer molta gràcia, perquè és veritat i tan real, quan el Pàmies sentencia que :

“si deixem a tres comunistes, tancats dos dies dins un armari fosc, de ben segur, que al obrir-se la porta ja s’hauran escindit ... “

Brillant reflexió , la del Sergi Pàmies.

Sinó, mireu el que està passant a dins d’Esquerra, la que diu que és Esquerra Republicana de Catalunya ( ERC ), on en breu, al proper Congrés del partit, aquell en què es decidirà la seva sort i el seu futur, per liquidar aquest present de miserables i d’innobles indecents.

Aquells dies, en què les seves Bases Assembleàries, elegiran els seus nous líders i dirigents, i on els seus amos actuals, veuran perillar el seu coll, on es menjaran a mossegades, entre esgarrapades i escopinades , i esperem, que no acabin a cop de bastó , falç i estelada independentista.

Només dos dies de Congrés, i ja n’hi haurà prou, per deixar un rec de carn esquinçada , caps, colls ,vísceres i dents per terra, l’espectacle posterior a la batussa, serà tant dantesc i sagnant, que el camp de la batalla deixarà com un conte de fades, fins i tot , a les mateixes “ Purgues Stalinnistes “ .

Al Carod, li recomano el massatge blau de Brummel, que de ben segur li deixarà el cap ben fresquet i olorós , després de l’ afaitada destralera de les seves estimades Bases.... i així , inclús en plena Purga esquerrana, podrà sentir gustirrinin , gustirrinin.

És bastant patètic, pesat , cansat i vomitiu , el tarannà polític de govern i oposició, i no em refereixo al d’ara, o concretament el binomi PSOE vs PP, em refereixo a tots els governs i oposicions haguts i per haver-hi, a qualsevol engranatge polític i estructural d’un estat, país, comunitat o municipi.

Vagi per endavant, que les meves preferències socialdemòcrates, no m’impedeixen criticar al socialisme espanyol, sense que m’hagi d’esquinçar les vestidures, i tirant-ne encara més de refranys i frases fetes, ja se sap, que qui bé et vol , et farà plorar, ara que d’altres diran, Déu , guarda’m dels meus amics, que dels meus enemics ja m’encarrego jo, en fi, jo no critico la ideologia, sinó la seva actitud quan governa, quan arriba en poder.

Per a molta gent , el socialisme, o més en plural, l’Esquerra, és massa ideològica , tenen molt romanticisme i poc de realisme, però clar, si quan tens el poder, no te tires a la piscina, amb convenciment, decisió i amb un parell, doncs això, et porta a fer una panxada de panxa panxuda fenomenal.

El Govern, no només el de Zapatero, tots, el de Montilla, Carod i Saura, el d’Ibarretxe, el de Pujol al seu dia, el d’Aznar, el de González, en definitiva el de tots els colors i latituds, sempre acaben igual, s’emboliquen en una closca de tortuga, en una esfera d’espines tal eriçons de mar, i d’allà no surten, s’enroquen com a escaquistes previsibles , a la primera oportunitat que els deixa el contrari.

Els Governs, siguin del costat que siguin, s’immobilitzen en la seva estratègia, com a crancs sense brúixola, ja no només caminen cap a enrere, sinó que a més a més, caminen en cercle, perduts al seu desert vermell o al seu bosc negre.

Els Governs han arribat a sostenir tals animalades, que farien posar vermells a qualsevol persona decent, i tot per culpa d’aquests atacs d’autisme egoista i provocat, aquest escut invisible, que els ha fet dir , que això del GAL eren quatre animals indisciplinats , que la corrupció política i financera no existeix, és una imaginació popular, que Roldán és un fallada menor del sistema, que el Prestige deixava anar unes galletetes de fuel , i que tot el desastre es va gestionar de puta mare, que l‘Estatut trencaria Espanya, que ETA era el culpable del 11-M i si els d’Al-Qaeda diuen que han estat ells, que és igual, han estat els d’ETA, i si s’enfonsa el Carmel, no passa res, un forat no és per a tant, la culpa és dels altres, els d’abans , del Pujol clar, que mig Barcelona es queda sense llum, el problema és de la fatalitat , de la mala sort , el d’un cable d’alta tensió fatxa, que es va sacsejar, amb tan mala pata com uns “caballitus de fira “ pel camp, i que la culpa no és la falta d’inversió de Xarxa Elèctrica Espanyola, noooooooooooo, i res ha de veure que Montilla fos Ministre d’Indústria, nooooooooooo, i que l’actual Ministro Clos tingui la culpa d’alguna cosa, nooooooooooooo, i que en definitiva els organismes estatals que gestionen l’energia, no tenen la culpa de res, que no és un problema d’inversió noooooooooooooooooooo, és pura i simplement un problema de mala sort, mira per on, closca de tortuga, autistes sensorials, eriçons de mar, tancats en si mateix, en el seu instint d’auto protecció.

Els governs socialistes, han de deixar d’actuar a mitges, fent polítiques del 50%, és a dir, prou ja de legislar un 50% socialista i un altre 50% políticament correcte, de centre.

El PSOE no és un partit de centre-esquerra, és un partit d’esquerres, i ha de governar, com a tal, amb tots els seus valors socials i ideològics, propugnant un autèntic canvi en la societat, no només aquells que siguin rendibles per guanyar unes eleccions cada quatre anys, no subvencionar ( 2.500 per nen ) sinó invertir en guarderies públiques, no 100 euros al mes per a mames treballadores, sinó 100 nous contractes indefinits cada dia per a aquestes mamis.

L’Oposició, totes les oposicions hagudes i per haver a Espanya, en canvi, s’obsessionen per destruir el Govern, sigui com sigui i al preu que sigui. Artur Mas ho va fer amb Maragall i ara amb Montilla, Maragall ho va fer amb Pujol, Felipe amb Suárez, Aznar amb González, el PSOE ( que no ZP ) amb Aznar, Rajoy amb Zapatero i així, fins un rumb voraginós sense fi.

En l’actualitat, tots les tendències polítiques volen centrar-se, per exemple l’Acebes, que és un tipus d’extrema dreta pura i dura, quan pretén ser el que no és, ja que passa el que passa, que seu autentic jo i l’alter ego centrista , el porten fins a la bogeria singular, d’afirmar, reafirmar i perseverar, jurar i perjurar, que un tomàquet àrab és un pebrot, i a més és un pebrot basc. Quan si deixés fluir la seva autèntica bèstia , hagués ordenat un carrega de la brigada lleugera per treure al populatxo no popular del carrer Gènova, però clar , volen ser políticament correctes i en comptes d’això, continuen portant al país a una espiral d’histèria col·lectiva, de confrontació, d’odi, de soroll de sables, de trencaments, de mala baba entre Pobles, de trames catalanes, basques, energètica, financeres, comunistes i maçons.

Si Acebes, hagués actuat com el que realment és, traient de nou els grisos al carrer per unes hores, ens haguéssim deslliurat d’aquest perill humà, durant deu anys més o menys, estaria a Alcalá-Meco, amb els integristes radicals, és a dir en el seu hàbitat natural.

Carod que és independentista, en arribar al poder , també es torna “ majara “, es vol centrar, nomena al seu “hermanísimo “ com a alt càrrec del seu departament, excursions campestres cap al Pirineu, això si, trepitjant tota la caca de vaca que troba per la Vall, i sense recollir cap bolet aprofitable, i per a més INRI d’INRI, va i diu en una primera fase, que la gent catalana ha d’abstenir-se de votar l’Estatut, després va dir que votessin en blanc, i més tard que votessin SI però que No , després una altra vegada No però que Si, per rematar la feina amb un votin en blanc , i com a traca final ,que votin nul.

I va passar , el que havia de passar, que aquells que no pensen en la poltrona, perquè ja es guanyen el pa amb les seves mans, és a dir, les Bases del partit, van acordar per immensa majoria, que es votés NO al nou Estatut, i Carod va sortir a la balconada pública, com el nou líder ratificat, dient als seus votants que votessin que NO, però amb la boca petita, després quan arriba al poder, diu que la culpa de tot ,la van tenir les Bases del seu partit i les joventuts d’ERC, que si fos per ell ( per en Carod) , hagués votat que SI, i un SI ben gran al nou Estatut de Catalunya.

Histèria i Bogeria, horror i ridícul.

Saps que et dic Josep Lluís ?, dimiteix, ves a fer de professor a la Universitat i aprofita el temps, perquè si et vas baixar els pantalons amb les teves Bases, només va ser per aguantar-te a la butaca, en el de número. 1 d’ERC, i com a futur Vicepresident amb aspiracions de Muy Honorable - en un hipotètic joc d’atzars i combinatòries- com tots només busqueu el poder pel poder, l’EGO sempre guanya, sou animals de poltrona, com aquells pollets ,que busquen la calor de la seva mama gallina, la gallina dels ous d’or.

No es fa Oposició, es practica la sistemàtica destrucció de l’enemic polític, aquell que t’ha tret la pilota, la joguina, l’okupa temporal del teu palauet, aquell que t’ha canviat les cortines del teu despatx presidencial, el que se seu, a la que va ser la teva tassa de lavabo, aquell seient on se’t van ocórrer les mil i una perfídies, traïcions i anihilacions possibles del rival de torn.

I un pot permetre, que insultin la teva mare, que se’t fumin els teus puros i se’t beguin el teu whisky, però per res del món, un polític no pot tolerar, que se’t caguin a la teva tassa, això mai, mai.

Una altra revenja està servida, quatre anys més de guerra, i tot per haver-los tret la seva poltrona, la seva tassa de water-closed preferida.

En entrar en un lavabo públic, ningú no es mira, tothom va a la seva, allò que més de menester necessitin i precisin, i els desfets baixen pel lavabo igual, oloren igual, i embruten de la mateixa forma, i per més que et netegis, mai no estaràs net del tot, i ja se sap, que en els wàters caganers com en la política, ningú no coneix ningú.

2n.  Enveja.

3er. La gula.

4rt. La Cobdícia.

5é. La luxúria

(valeeeee !!  s'ha de reconèixer, que s'ha de ser una mica pervertit per veure luxuriosos aquest parell ....)

6é. La mandra.

i 

7é. Supèrbia

i

7é bis. i el més greu pecat capital de tots:

L' ESTUPIDESA

No es pot negar que el PSC ha assumit certs postulats del catalanisme que abans simplement obviava, però el preu pagat per això ha estat el de lliurar a un partit, que tendeix a prioritzar els interessos del PSOE per sobre dels del país, un poder absolut i un control asfixiant de totes les institucions. ERC no ha entès la capacitat d’adaptació i assimilació de la maquinària socialista i lluny de penetrar en els seus feus electorals ha estat fagocitada en els seus propis.

Tot això podria haver-se evitat amb polítiques diferents i actuacions més ordenades que haguessin mantingut la credibilitat, l’eficàcia i sobretot la força del partit. Tanmateix, començant pel viatge a Perpinyà i acabant per les baralles i desavinences públiques, passant pel Dragon Khan, la mediocre negociació de l’Estatut, l’expulsió del govern o la nefasta negociació del segon tripartit s’han encadenat una sèrie d’errors, que a més de minar l’eficàcia dels republicans, han fet caure votants i simpatitzants en la més profunda decepció. D’aquí al fracàs electoral només hi havia un pas però el que ningú s’ esperava era que aquell fos tan contundent, de 8 a 3 diputats i la pèrdua de la representació a Tarragona i Lleida.

Amb la clatellada era evident que calia obrir un període de reflexió i de canvis profunds, però enlloc d’això els líders del partit han tornat a les disputes personalistes i a les guerres fratricides amb baralles i discrepàncies públiques i notòries. Del fracàs al ridícul. Malgrat tot, en algun moment s’adonaran que cal mirar més enllà dels seus propis melics i començar els debats i les reformes. Cal que la regeneració no es limiti a un simple canvi de noms a la cúpula; cal que el partit sigui més previsible i més disciplinat internament i això vol dir abandonar d’una vegada per totes l’assamblearisme; cal saber quins objectius es persegueixen per no caure de nou en els errors del passat; cal entendre que CiU no desapareixerà sinó que és un partit consolidat i que a tot país li convé un centre-dreta nacional fort com li convé un centre-esquerra nacional fort; cal posar algun tipus de mecanisme per evitar les disputes públiques i aquesta tendència innata a apunyalar els líders per l’esquena; cal definir quin tipus de partit es vol ser, resistencial i amb comportaments extraparlamentaris o de govern i efectiu, les dues coses alhora són impossibles; cal fer pedagogia en les bases i fora d’elles, a la plena sobirania no s’hi arribarà ni demà ni demà passat, i mentrestant cal governar i governar vol dir prendre decisions que no agraden, comprometre’s en temes que no són del gust de tothom i en moltes ocasions fer renúncies.

La sort que té ERC és que té tres anys per donar la volta al partit, de pitjors n’han passat, però si no és capaç d’abordar aquesta regeneració amb profunditat ja es pot preparar per una llarguíssima temporada a l’oposició. Els adversaris estan a l’aguait, 350.000 vots perduts són una presa molt suculenta i si ERC els vol recuperar, seguir creixent i liderar l’independentisme cal que es deixi de disputes infantils i que es posi a treballar.

Quan ets molt jove, els teus pares t'acostumen a dir: "Estàs en l'edat d'experimentar, de provar... Si no t'agrada una cosa, canvia... Arrisca't i marxa un any de beca a Dinamarca, que ara és el moment de fer-ho...". Però després, a mesura que vas fent anys, els consells que et donen van per la línia de frenar, pensar molt bé les coses, no fer cap pas sense un convenciment absolut basat en dades empíriques,... Amb l'edat et demanen -i també et demanes tu mateix- més conservadurisme, menys improvisació. En definitiva, que traguis.

Ara, Esquerra sembla que s'ha fet gran. I per això, ha de tragar. Però, si ser partit de govern és incrementar la teva capacitat deglutidora, no crec que aquest sigui el problema d'ERC. La cúpula del partit no ha fet res més que això des que van permetre que en Maragall fos President. Que el seu líder és expulsat? Traguen. Que el President fa una remodelació de govern i fot fora un Conseller republicà només perquè ha fet una petita crítica al president d'un altre país? Traguen. Que l'Estatut és rebaixat a Madrid i, a sobre, ni ells ni el President de la Generalitat surten a la foto? Es mostren disposats a tragar i les bases, amb els testícles massa inflamats, els fan rectificar. Que han de fer President qui va voler rebaixar l'Estatut un dia després de la seva aprovació al Parlament -un personatge poc preparat i que, a sobre, no sap parlar bé el català-? Traguen... I podria continuar... El problema no és empassar-se gripaus, perquè ERC ja se n'ha empassat uns quants. I la majoria en nom de la governabilitat.

Per a ser partit de govern, el primer que necessites és el suport de la gent. Si no aconsegueixes vots, no ets res: no et fas gran. Partint d'aquesta premisa, Esquerra només ha fet que minvar; ha perdut sufragis a cabassos des de les espanyoles del 2004. No ha tragat prou? Mentida, ha tragat massa i tot. No ha governat bé? Ha tingut més èxits que fracassos, cosa que l'altre soci menor del Tripartit segurament no pot dir... Dos ingredients bàsics d'un partit de govern i els cumpleix.... El tumor no el conformen les renúncies puntuals o la gestió... Accepto que l'existència de gestos infantils per quedar bé o extravagàncies -com la marcada de paquet d'en Vendrell en una calçotada o l'efímer "vot nul polític"- van en contra del que significa ser un partit de govern. Però el problema real d'ERC no és aquest; això és una derivada del veritable problema: una estratègia que resta vots i -el que és pitjor- resta credibilitat al sobiranisme. Tots els mals d'ERC pengen d'aquest full de ruta erroni. Per això penso que en Puigcercós i en Carod, tots dos, com a últim servei al partit i al país, haurien de demostrar el seu potencial deglutidor i tragar. O el que és el mateix: marxar i deixar que d'altres liderin ERC. Això sí que seria un gest de responsabilitat, perquè potser els nous líders sí que podrien bastir, recuperant els vots que han anat marxant i sumant-hi molts més, un partit de govern.