Giulia y los Tellarini are the musicians responsible for the song BARCELONA that you can listen to in the trailer.

You can know more at http://www.myspace.com/giuliaylostellarini

----

I just have heard the song. I never imagine that song for a Woody Allen's film and I must admit that it is not the kind of music I listen to.  There are Spanish songs with the word Barcelona very beautiful. One of them says something like "Barcelona ... armando follón". I like that. There is another one saying "Barcelona tiene poder"

But let me concentrate in the song we hear in the trailer.

It reminds me of Italy. It is romantic and makes you dream. The voice of the girl is sweet and soft. And there is an intrument sometimes as background that is strong and it is very very cool. That instrument has a sound that reminds me the sound that Woody Allen plays when playing jazz.

It is a very sensual song and gives an image from Barcelona, at least for me, as a place where different cultures meet.

In http://www.myspace.com/giuliaylostellarini I have not seen the lyrics yet. Here is what I could pick up more or less in this trailer.

BARCELONA LYRICS - LLETRA DE BARCELONA - LETRA DE BARCELONA

(a guitar starts ...)

Porque tanto perderse tanto buscARSE sin encontrARSE

me encierran los muros de todas partes

Barcelona te estás equivocANDO no puedes seguir ignorANDO

que el mundo sea otra cOSA y volar como maripOSA.

Barcelona   hace un calor que me deja

fría por dentro con este vicio de vivir mintiendo

que bonito seria tu mAR si  supiera yo nadAR.

Barcelona Y mientras está llena  de cara de gENTE extranjera,

CONOCIDA,  desCONOCIDA ... y vuelta a ser  transparENTE.

No insisto más Barcelona  _____

si no es cosa de tus ritos (o gritos?) tu laberinto extrovertido.

No he encontrado la rAZÓN porque me duele el corAZÓN

porque es tan fuerte que sólo podré vivIRTE en la distancia

y escribIRTE una canciÓN.

Te quiero Barcelona 

( male chorus: ellas en el poder  ellas en el poder)

(end of trailer by a gun shot by Penélope Cruz, Elena)

The lyrics that not the trailer ends says BARCELONA ES PODEROSA. I suppose this is a homage to another song that said BARCELONA ES PODEROSA, BARCELONA TIENE PODER.

Well that is what I understood. ... dots mean that something

is missing!

This is a translation into English:

(a guitar starts)  because so much ... so much searching oneself without finding oneself  

walls close me from all parts. Barcelona you are mistaken

you cannot follow

 ... that the world be another thing (otra cosa)

and fly as a butterfly (y volar como mariposa)

barcelona   color que me deja

shine inside with that vice of continuing lying

how wonderful your sea would be if I know how to swimm

(que bonito seria tu mar si  supiera yo nadar)

barcelona

... full of people of foreigner face

known unknown ...  transparante

no existe barcelona ...

extrovertido

I have not found the reason why the heart is in pain

because it is so strong I will only be able to live you through distance

and write you a song (y escribirte una canción)

I LOVE YOU BARCELONA (te quiero barcelona)  .... .... ( power? ... power?) (a gun shut)

Well, as you can see the song is a song to Barcelona where comments are made about the city and how one feels about the city. In Spanish.

The lyrics state clearly that Barcelona has tourists and foreigners living here

(cara extranjera conocida desconocida)

The part where it mentions mariposa (butterfly) I think it could be a hint to

Modernisrme, the Catalan Art Nouveau. Near Plaça Espanya there is a modernist house with a butterfly at its top.

 By the way in http://www.myspace.com/giuliaylostellarini you can listen to more songs of Giulia y Los Tellarini. Tramontana reminds me of the Barcelona song. I recommend BUENOS AIRES if you want tolisten to Giulia singing in English.

Or IL PRINCIPE in Italian!!! Thanks to Woody Allen I discover a group from my own city ...

Aquests dies hem tingut l'enorme satisfacció de veure ploure. De pluja generosa que ha mullat la terra assadollada.

Pluja que ha banyat camps i camins secs. Pluja que ens ha fet treure els oblidats paraigües i omplir de acolorides teles l'amable grisor del cel.

Ja feia dies que volia agrair aquesta aigua que ens ha fet patir tant i ha posat al límit del nervis als sempre oportunistes polítics.

De totes les grans possibilitats que m'oferia el tema he escollit una cançó curteta i preciosa de Georges Brassens cantada per una senyora estupenda, neboda d'un altre senyora estupenda.

La Paloma Berganza ja fa set anys que va gravar un disc fantàstic dedicat a la chanson, amb temes fàcilment reconeguts i entre ells hi ha aquesta petita perla.

Paloma Berganza va néixer a Madrid i va estudiar guitarra clàssica, solfeig i harmonia al Real Conservatorio Superior de Música. Va estudiar cant amb Ángeles Chamorro i Concha Doñaque. Amb Connie Philip ha estudiat la tècnica jazzística i també ha estudiat interpretació amb Miguel Cuevas. Tota aquesta formació i el fet de ser neboda de la gran Teresa Berganza li ha atorgat una formació i experiència prèvia que la va portar a guanyar per primera vegada a una intèrpret no francòfona el premi Vive La Reprise de Paris.

El seu francès és impecable i recordo que unes col·legues de Paris el van escoltar un dia al me cotxe i em varen confessar que pràcticament semblava una cantant francesa.

Com homenatge a la pluja que ens ha deixat una mica més distesos, a Georges Brassens, massa oblidat i a aquesta cantant que m'agrada molt i que va fer un disc absolutament sensacional, avui us deixo una presentació d'aquelles que tan m'agraden regalar-vos.

[splashcast LXYG5078BK]

LA PARAPLUIE (Georges Brassens)

Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell' cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit " oui "

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli

Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi

Per a dissimular tímidament una mica, vaig escriure un segon poema, “  no son…? “ be, en realitat el vaig recuperar dels pensaments que tenia escrits des de fa molts anys i el vaig modificar una mica perque vaig pensar que és molt adient a alguns moments recents…  Si, ho has endevinat “ he tocat el cel… “ el vaig escriure per a tu que ets una mica Campaneta de Peter Pan, la quina que em visita en els nostres somnis secrets, em parla i moltes coses més…

Potser no ve molt al cas, potser si hi ve…  vull recordar que sempre m’ha agradat llegir a G. A. Bécquer. Escriptor del romanticisme conegut principalment por “Rimas y Leyendas” però també per molts altres treballs. Recordes aquella dita popular que diu molt resumidament… Què és la poesia?  … poesia eres tu.- Aquesta dita pertany a  “cartas literarias a una mujer” de G.A. Bécquer…

CARTAS LITERARIAS A UNA MUJER

CARTA I

En una ocasión me preguntaste:

-¿Qué es la poesía?

¿Te acuerdas? No sé a qué propósito había yo hablado algunos momentos antes de mi pasión por ella.

-¿Qué es la poesía? -me dijiste.

Yo, que no soy muy fuerte en esto de las definiciones te respondí titubeando:

-La poesía es…, es…

Sin concluir la frase, buscaba inútilmente en mi memoria un término de comparación, que no acertaba a encontrar.

Tú habías adelantado un poco la cabeza para escuchar mejor mis palabras; los negros rizos de tus cabellos, esos cabellos que tan bien sabes dejar a su antojo sombrear tu frente, con un abandono tan artístico, pendían de tu sien y bajaban rozando tu mejilla hasta descansar en tu seno; en tus pupilas húmedas y azules como el cielo de la noche brillaba un punto de luz, y tus labios se entreabrían ligeramente al impulso de una respiración perfumada y suave.

Mis ojos, que, a efecto sin duda de la turbación que experimentaba, habían errado un instante sin fijarse en ningún sitio, se volvieron entonces instintivamente hacia los tuyos, y exclamé, al fin:

-¡La poesía…, la poesía eres tú!

¿Te acuerdas? Yo aún tengo presente el gracioso ceño de curiosidad burlada, el acento mezclado de pasión y amargura con que me dijiste:

-¿Crees que mi pregunta sólo es hija de una vana curiosidad de mujer? Te equivocas. Yo deseo saber lo que es la poesía, porque deseo pensar lo que tú piensas, hablar de lo que tú hablas, sentir con lo que tú sientes; penetrar, por último, en ese misterioso santuario en donde a veces se refugia tu alma y cuyo umbral no puede traspasar la mía. 

./..

És magnífic, oi ?  m’encanta l’enrevessament extravagant i atrevit del període literari romàntic amb tot aquest sentiment intel·ligent i proper…

Es veritat que el dia de Sant Jordi es regala una rosa… també es regala un llibre… això és el que fa tothom, oi ? be, però nosaltres no som tothom. Igual que cada dia pot ser Nadal per felicitat, trobades, joia, amor, solidaritat… havia pensat que no estaria gens malament que quasi cada dia sigui Sant Jordi o que podiem celebrar aquesta diada també de forma diferent a la resta i per això en lloc de regalar-te una rosa,  jo podia regalar-te un poema ple de sentiment d’una realitat esperada, propera i bonica… una realitat que es pot respirar i veure… una realitat que es pot sentir, tocar i viure... i que en un moment donat potser ens fa sentir millor. Realment vaig sentir tocar el cel... i m'agradaria que tu també l'haguessis sentit tocar

Dius que t'agrada tenir aquest secret en comú entre els dos... i vull dir-te que mi també m’agrada tenir un secret en comú i compartit entre els dos...

Aquest Sant Jordi, el diari lleidatà Segre ha obsequiat els seus lectors amb un cd contenint la tipografia ILERDA, creada per Enric Crous-Vidal en el seu exili francès l'any 1945 –inspirada en la silueta de la Seu Vella de Lleida, segons els entesos–, juntament amb un vídeo sobre el personatge i els elements gràfics –d'entre aquells que va crear– que el grup mediàtic ha incorporat a les seves produccions. Acompanyat d'una biografia que n'ha escrit Esther Solé i Martí per a Edicions de la Clamor: "Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987". Una agradable sorpresa per als qui desconeixem més del que seria raonable el nostre passat immediat. 

Enric Crous-Vidal –l'any passat, l'editorial Mediterrània en va publicar les Memòries– va néixer a Lleida fa cent anys i va participar en l'eclosió de les avantguardes del primer terç del segle XX, juntament amb els també artistes lleidatans Leandre Cristòfol –el més present a Lleida durant la meva adolescència, perquè no va haver d'exiliar-se, i cap als anys 60 ja tornava a ser reconegut a la ciutat, on exposava amb certa regularitat i era professor a l'escola de Cercle de Belles Arts: el meu germà Llorenç l'hi va tenir de professor–, Antoni G. Lamolla i José Viola. La història personal d'aquest "pintor gràfic i pictogràfic", com ell mateix preferia ser definit –en lloc de "grafista"–, segons explica Daniel Giralt-Miracle al pròleg del llibre d'Esther Solè, és apassionant i anàloga a la de tants altres catalans republicans que van haver de fugir després de la victòria i l'ocupació dels militarots feixistes.

Impulsor de la revista "Art" i el primer Cineclub de Lleida, als inicis dels anys 30 del segle passat, durant els primers mesos de la guerra espanyola va participar en la salvaguarda del patrimoni com a delegat del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat, per incorporar-se després al front. Participant de la resistència francesa contra el nazisme, com a falsificador de documents, després de la segona guerra mundial es va quedar a França on va esdevenir un creador de renom internacional. D'ell en diu el mateix Daniel Giralt-Miracle al pròleg esmentat:

...artista integral, que treballà en els camps de la publicitat, el cartellisme i el disseny d'alfabets, però també en el de la creació de revistes, en la salvaguarda del nostre patrimoni i sobretot en la teorització del que arreu del món avui es coneix com una "graphie latine", molt més vibrant, sensible i musical que les rígides propostes constructivistes que venien del món germànic.

Malgrat que les seves teories, formulades als tractats Doctrine et action, Richesse de la graphie latine, Grace et harmonie du graphisme latin et autres remarques, etc., van viure uns moments d'eufòria i també van patir un decandiment, són indiscutiblement la base de la renaixença que en l'era digital viu la tipografia en el nostre país (...). Per això, entenc que cal reivindcar que el punt de partida d'aquest moviment que defensa la importància i el valor intrínsec de la tipografia és ell, que a més és el creador d'alfabets català de major projecció internacional.

L''estiu i la tardor de lany 2000 l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) i el Museu Jaume Morera de Lleida li van dedicar l'exposició "Enric Crous-Vidal: de la publicitat a la tipografia".

Mentre escric aquest article, sento com a música de fons un cd que acabo de rebre del Lligallo de Fablans de l'Aragonés: "Á Ixena 2. Cantando en aragonés". Una altra joia trobada en aquest cas gràcies a internet, i una bona ocasió –vora la diada de Sant Jordi– per compartir les nostres llengües veïnes, ambdues minoritzades a l'Aragó, a les quals els genocides culturals i lingüístics espanyolistes que governen la comunitat autònoma aragonesa –presidida per aquest paradigna de l'auotoodi que és el catalanoparlant Marcel·lí Iglesias–, segueixen negant fins i tot el dret a ser nomenades com a tals al seu Estatut d'autonomia. Mentre ajornen, un dia sí i l'altre també, el compliment del deure –establert pel mateix Estatut– d'aprovar una llei de llengües que ajudi al seu desenvolupament i digna supervivència.

¿ No son los recuerdos amados riquezas

de antepasados que viviendo en tinieblas

surgen como aquella evocación presente

del corazón, como del pequeño baúl abandonado?

¿ No son las vivencias guardadas tesoros

que cuando necesitamos o estamos solos tomamos

para respirar ese aire fresco en el sol naciente

que nos alentara  años más tarde  renovado ?

¿ No son las golondrinas notarios gráciles

que  la naturaleza nos envía puntuales

cual flecha apurada , ardua y consciente

y que en cada lustro aparece más cercano ?

solsament per un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

Aquest instant de goig que m’has regalat…

instant desitjat i esperat,

he sentit de l’ abraçada que flueix…

sincera… espontània i alegre que neix,

entre dos cossos que s’ han abraçat…

els dos sols, com amagats

sota un salt d’aigua infinit de sensacions...

He tocat el cel...

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

M’ ha fet sentir ple i viu… 

correspost i acompanyat

com al mar desapareix un riu…

preludi d’ una cançó

que torna com un secret…

compartida i estimada

que el teu cos i tu m’heu donat…

fins que he tocar el cel...

solsament per  un instant,

tant curt com un segon…

i a l’ hora tant llarg…  com una eternitat.

Avui us invito a escoltar a Agnes Baltsa, una cantant que sempre m'ha agradat moltíssim, una de les "meves".

La Baltsa, cantant de temperament i d'extraordinari magnetisme i comunicació amb l'auditori va gravar a l'any 1985 un dels discs que més estimo de tota la meva discoteca. Un disc de cançons gregues dels compositors Manos Hadjidakis, Mikis Theodorakis, Stavros Xarhakos i Vasilis Tsisanis.

La veu solar i lluminosa de la Baltsa troba en aquestes cançons del seu país, un vehicle extraordinari per expressar de manera natural i sense efectismes operàtics, el folklore i el ritme d'una música encisadora.

M'agrada el disc sencer. Recordo que el vaig comprar a Andorra, quan encara fèiem aquells viatges per tenir abans que ningú les novetats discogràfiques o per comprar els discos que no s'editaven al nostre país. La primera escoltada va ser fascinant i potser és el disc que he gravat més per les amistats que entusiasmades em demanaven una copia.

Ja fa molts anys, quan vaig decidir vendrem tots els LP per passar-me al CD, vaig decidir que aquest disc no sortiria de casa. Com aquest encara en tinc uns quants, A la contraportada hi te la signatura de l'Agnes Baltsa.

Avui, potser perquè tornant de treballar, amb la llum del capvespre primaveral il·luminant el Maresme, m'ha envaït una eufòria mediterrània, he decidit que us posaria aquest disc i la cançó de Stavros Xarhakos, Stou Óthona ta hrónia (Del temps que Otó va ser rei).

Sensibilitat, ritme, bellesa, natura, llum, sol, mar, aire, dansa, tot per vosaltres. Espero que ho gaudiu.

[splashcast PHHY6481HF]

Quan enfoquem l'aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d'un atac d'un grup d'extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc "Gara" i que es titula "Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977". S'hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l'aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d'elles m'ha remogut els records: "Pan, trabajo y libertad", del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d'altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l'agost de 1976, mentre era governador civil de la província l'actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure "Pan, trabajo y libertad", però només hi va poder posar "Pan, t...".

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d'altres, moltes d'elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó...–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l'efímera República Catalana.

La veu de Salvador Escamilla –mort avui als 77 anys–, o simplement la referència al seu nom, m'han provocat de fa molt temps un efecte com el de la magdalena de Proust. És sabut que, per a l'escriptor francès, el sabor i l'olor de la magdalena tenien el poder d'evocar-li el temps perdut. La veu i el nom d'Escamilla em porten automàticament als temps en què vaig escoltar a la ràdio les primeres paraules en català i les primeres cançons en la nostra llengua, a mitjans dels anys seixanta del segle XX. Una cosa semblant em passa quan sento el Cant de la senyera: de sobte em desvetlla l'experiència de l'Orfeó Lleidatà cantant-lo –dirigit per Lluís Virgili– en un concert a què vaig anar amb els meus pares em sembla que era al Casal de l'Espluga de Francolí, quan era adolescent. Se'm va posar pell de gallina en sentir-lo, i no en tenia cap referència sinó l'emoció del moment i la solemnitat del públic posat dempeus. Mai els meus pares me n'havien parlat; el meu pare era un seguidor empedreït de l'Orfeó Lleidatà, però no tenia pas vel·leïtats catalanistes en aquells temps, si més no conegudes per nosaltres; tampoc la meva mare, tot i que conservo d'ells textos personals en català, que sempre va ser la llengua familiar.

Escamilla i l'Orfeó Lleidatà, amb el Cant de la senyera, formen part de la meva protohistòria. Ni tan sols hi havia en mi, encara, consciència política ni, molt menys, compromís amb les llibertats del meu país i la nostra llengua. M'explica la Mati, la meva dona, que deu a Escamilla el fet d'haver vingut a estudiar a Barcelona. Havent passat fins als setze anys tota la seva vida a Fraga (Baix Cinca), recorda que, quan amb altres alumnes fragatins anaven a examinar-se de Batxillerat a Osca (capital de la província, on els tocava anar per raons admnistratives) i parlaven entre ells en català (fragatí, en deien ells), s'havien de sentir increpar amb un "hablad en cristiano", tan habitual d'altra banda en els temps més durs dels franquisme en la mateixa Catalunya. Per ella, sentir que per ràdio algú –Salvador Escamilla– se li dirigia en una llengua que no li era estranya, semblant a la seva pròpia, li va donar –m'explica– una sensació d'acolliment que li va fer rebutjar l'anada a estudiar a l'Aragó (a Saragossa, on hi havia l'única Universitat) i va triar fer-ho a Barcelona.

No sé com la Mati –a Fraga– i jo –a Lleida– vàrem sentir la veu amiga de Salvador Escamillla. Suposo que va ser per Ràdio Lleida, que devia fer connexions amb Ràdio Barcelona per emetre, entre d'altres, el programa Radioscope que Escamilla obria amb el seu emblemàtic "Bon dia Catalunya". Quan escric aquestes ratlles penso que aquest meu bloc m'està sortint trufat d'obituaris. És el que passa quan es tenen més de seixanta anys. Que s'acumulen els morts i, amb ells, els records. En vull deixar constància perquè aquests personatges –i els esdeveniments que van protagonitzar– són part de la meva vida. Han contribuït a forjar la meva personalitat i preservar la consciència del nostre poble. Desvetllant, com en el cas d'Escamilla, potser per primera vegada en mi, alguna cosa que tenia somorta però que es resistia a morir; el sentiment de pertinença a un col·lectiu que parla la mateixa llengua i té unes arrels profundes que cap invasor ha aconseguit destruir fins avui. Puc dir per experiència que en això, precisament, resideix la força del meu país. 

Si entreu al web http://www.myspace.com/eurovision2008 podreu veure els 10 finalistes que actuaran al programa de demà, 5 són els més votats pels internautes i 5 més els ha escollit "un jurat especialitzat" per tal que el representant al certamen europeu sigui el més solvent possible...

Cal dir que la idea de reviure un festival tant polititzat, cremat i de tot menys de qualitat musical a través d'Internet (cada cop veig més clar que és el mitjà del futur) fomentant la participació... és encertada. Però, no ens enganyem... jo no és que tingui un gran coneixement musical, però dels 10 candidats elegits jo crec que no m'arrisco i em quedo amb el Chikilicuatre, que al meu parer és el mal menor (recordem que ha sigut un fenomen televisiu encarnat per un col·laborador del programa del Buenafuente que ha obtingut a dia d'avui 109.995 vots, el segon classificat en té 67.706). Tots sabem que no crec que li deixin representar "la nació" i deixar-la en ridícul amb el seu ball estrambòtic i la seva mini guitarra de joguina, i que guanyarà potser el representant de Melilla que només ha obtingut 87 vots dels electors, o els revolucionaris sexuals dels barcelonins de la Casa Azul o la madrilenya Coral, que porta no sé quants anys intentant ser la representant espanyola al festival.

Bé, finalment dir que Eurovisió ja no és el que era. Quins records aquells que ens venen quan ens passen vídeos antics quan Espanya quedava entre les primeres posicions (1-10) amb la Massiel, Salomé, Sergio Dalma, Mocedades o les més recents amb els nois d'OT, la Beth o el David Civera. Ara no passem de la posició 20, em sembla que el proper any, el millor que podria fer Espanya és no presentar-se, ja se sap, qui no té molt bons amics, germans o veïns a Europa, difícilment s'emporta els "12 points". Per cert, el Festival enguany es celebra a Belgrado el dia 24 de maig.    

M@rt@

Per compensar una mica de tanta pesadesa musical, us he posat la lletra de la cançó amb una traducció aproximada que n'he fet, tot i que ara que hi penso no tinc clar si això compensa o accentua la pesadesa. En tot cas la traducció m'ha costat molt i no està especialment ben feta; a favor meu només puc dir que la lletra és molt minimalista i costa molt de traduir, i d'entendre en un sentit literal. Que no vol dir que no emocioni.

He lays in reins

One more drink tonight as your gray stallion rests
Where he lays in the reins
For all of the speed and the strength he gave

One more kiss tonight from some tall stable girl
She’s like grace from the earth
When you’re all tuckered out and tame

One more tired thing the gray moon on the rise
When your want from the day
Makes you to curse in your sleep at night

One more gift to bring we may well find you laid
Like your steed in his reins
Tangled too tight and too long to fight

Iron & Wine, del disc In the reins

Una beguda més aquesta nit; mentre el teu cavall (semental) gris descansa / on roman embridat per tota la velocitat i fortalesa que té//Un petó més aquesta nit; d'alguna noia alta de l'estable / ella és com gràcia de la terra / quan tu estàs fet pols i amansit // Una altra cosa cansada; la lluna gris quan surt / quan el què tu vols del dia / et fa maleir mentre dorms durant la nit // Un regal més per donar; et podríem trobar estrès / com el teu corser embridat / enredat massa estret (d'estrènyer)i de massa llarg (com amb massa corda o fil pel voltant) com per lluitar.

Un esquimal perdut en el desert
entonava cançons amb el seu banjo,
i recordava el seu país,
allà on ell era feliç.

Para badum da dumba da
Badum bada badum (bis)

He vingut d’Alaska
ludi, indi, indi, indi,nà, uà, nà.
Per això en aquest moment
ho passo malament
degut a la calor i el gran vent.

Tenia un iglú, molt petitó
no hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs,
el cel era blau, les aigües també,
ni gota de pols hi havia pel carrer

Para badum da dumba da
Badum bada badum

Al guanyar el guardó van agrair el premi i van dedicar-lo als artistes, que com ells, amb un film rodat amb dues càmeres domèstiques i en només tres setmanes, cada dia s'esforcen per crear art.

De debò, una deliciosa melodia, i segons els crítics també es recomanable veure la cinta, un drama romàntic de baix pressupost però encantador. Al menys la música ho és!

M@rt@

A l'any 1992 el genial Francis Ford Coppola va filmar la millor versió de la novel·la de Bram Stokers que s'hagi dut a la pantalla fins aquest moment.

La pel·lícula tenia una banda sonora molt efectista de Wojciech Kilar, però amb claríssimes referències a altres composicions com l'Alexander Nevski de Prokofiev.

Com és habitual en les bandes sonores del cinema d'avui en dia, sempre hi ha d'haver una cançó, normalment que acompanya als crèdits del final, per tal de col·locar-la a la llista d'èxits del any en qüestió.

Annie Lenox, la cantant escocesa guanyadora d'un Oscar per la seva cançó Into the West, de la pel·lícula The Lord of the Rings, va ser l'encarregada d'escriure "Love song for a Vampire", que m'agrada especialment.

Us deixo el clip de la cançó i la lletra. Han passat 16 anys però em continua semblant una autèntica meravella.

Tornar a visionar les fantàstiques imatges del món creat per Coppola em fan agafar ganes de tornar a visionar i gaudir.

Love Song For A Vampire

Come into these arms again
and lay your body down
The rhythm of this trembling heart
is beating like a drum
It beats for you it bleeds for you
it knows not how it sounds
For it is the drum of drums
it is the song of songs

Once I had the rarest rose
that ever deemed to bloom
Cruel winter chilled the bud
and stole my flower too soon
Oh loneliness Oh hopelessness
to search the ends of time
For there is in all the world
no greater love than mine.

Love o love o .... still falls the rain
Love o love o .... still falls the night
Love o love o .... damned forever

Let me be the only one
to keep you from the cold
Now the floor of heaven is laid
the stars are bright as gold
They shine for you they shine for you
they burn for all to see
Come into these arms again
and set this spirit free

A Joan Isaac mai el vaig seguir, malgrat la qualitat de les seves cançons. Ja se sap allò de les fidelitats a uns determinats cantants de manera absurda i excloent, que no porten enlloc i que acaben per deixar-nos una mica més ignorants, però la cançó A Margalida, dedicada a l'amant de Salvador Puig Antich i un vehícle més de protesta contra la dictadura, sempre va ser un referent absolut d'un temps i d'un País. Tots la cantàvem

Molt pocs sabien que era un homenatge a Salvador Puig, l'anarquista executat al garrot en la última de les paranoies franquistes. Ens ho havíem de dir d'amagatotis és clar. Quan arribava allò de crida el nom del teu amant, bandera negra al cor i ja coneixedors del destinatari del homenatge, tothom aplaudia.

Temps molt penosos, temps que molts han volgut oblidar de manera ràpida traient allò de que no cal remenar la història i que de totes bandes hi ha molt per perdonar. Ben segur que l'argument és cert, però a Salvador Puig el varen matar a les darreries d'un règim que volia fer veure el que no era.

Joan Isaac es va molestar molt quan Lluís Llach, va ometre qualsevol referència de la cançó, a la magnífica banda sonora de l’excel·lent pel·lícula de Manuel Huerga, Salvador. Certament va ser una incorrecció imperdonable tot i les explicacions adjuntes.

[audio http://ximo.wordpress.com/files/2008/02/joan-isaac-a-margalida.mp3]

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

Joan Isaac

Els ulls són per mirar,

les mans per agafar.

El cap és per pensar

i el cor per estimar.

Els dits són per tocar

i els peus per caminar.

El nas, per olorar;

la boca, per parlar.

La llengua, per tastar;

les dents per mastegar.

Orelles per sentir...

T’ho torno a repetir! 

Si de petits tots haguéssim après aquesta cançoneta, i la repetíssim de tant en tant, em penso que aniríem millor. La podeu trobar al Recull de poemes per a petits i grans (Kairós, 1995) d’en Joan Amades.

Está claro que no es descubrimiento a modo de curiosidad tal que: "Buaaah, mira lo que acabo de encontrar!". No, no. Es solo que después de muchos años oyéndolo en mi casa y quedándome a penas con un tímido Penélope y un típico tópico Mediterráneo, me he dicho: "Vamos a culturizarnos como Dios manda, que es una vergüenza."

Mi padre es un fanático (aunque no sé si esta es la palabra adecuada para mi querido padre... Yo más bien pondría algo como... Simpatizante en cantidades industriales o algo así como más suave que no denote enfemedad mental) de este cantautor. Desde bien joven además (y todo sea dicho, mi padre y Serrat se parecían de jóvenes, que me he enterado! Qué fuerte, qué fuerte) ya lo escuchaba y buenobueno yo creo que se sabe todas sus canciones y las que aún no inventó también. No se sabe las canciones en catalán porque no le gusta (pero tenerlas las tiene, que conste). Y bueno, siempre pensé que lo normal era que yo también estuviera hasta las trancas con Serrat, pero imagino que el poco tiempo que pasaba con mi padre influyó en que tampoco me llamara la atención.

El caso es que resulta que hay algo más allá del Mediterráneo! Así mismo lo cuento. Si bien es cierto que es un estilo un tanto peculiar que no se adapta a todos los gustos pero es imposible no reconocer que su trayectoria es inmejorable y su calidad de las mejores.

Todavía llevo poquito descubierto, aunque pienso que más fácil sería pedir la discografía a mi padre, ¿no? Pero bueno, así no sería tan interesante. Y ahora que su tierra me sabe más próxima que nunca creo que es buen momento para empezar!

En especial esta es la canción que quiero resaltar, por muchos motivos que ahora no me apetece enumerar, pero bueno, que ahí está y me tiene atontada, desde luego.

Paraules d'amor

(qui no ha tingut quinze anys?)

J'attendrai es va composar en italià i s'anomenava Tornerai. El seu any de composició és el 1933.

L'any 1938 Tino Rossi en va fer una versió que roman com a inoblidable, tot i que l'han versionat molts cantants. Rina Ketty a l'any 1939 o la Dalida quaranta anys més tard al 1979, la va tornar a portar al cap de munt de les llistes de les cançons més venudes a França.

Fins no fa gaire era la sintonia d'un programa de matinada a Catalunya Ràdio i cada cop que l'escoltava una estranya melangia m'envaïa.

J'attendrai

Música : Dino Oliveri (1937)
Lletra: Louise Potrear i N.Rastelli

J'attendrai le jour et la nuit
J'attendrai toujours ton retour
J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit
Vient chercher l'oubli dans son nid

Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon coeur plus lourd
Et pourtant j'attendrai ton retour

Les fleurs pâlissent, le feu s'éteint,
L'ombre se glisse dans le jardin,
L'horloge tisse des sons très lent,
Je crois entendre ton pas.

Le vent m'apporte des bruits lointains,
Et dans ma porte, j'écoute en vain.
Hélas! Plus rien,
Plus rien ne vient.

J'attendrai le jour et la nuit
J'attendrai toujours ton retour
J'attendrai car l'oiseau qui s'enfuit
Vient chercher l'oubli dans son nid

Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon coeur plus lourd
Et pourtant j'attendrai ton retour

[splashcast AALY1236KY]

Jacques Brel va composar La ville s'endormit un any abans de morir, quan va tornar de la polinèsia per gravar el seu darrer treball discogràfic, Les Marquises, en unes condicions de salut molt deteriorades pel càncer de pulmó.

La melodia acarona com una cançó de bressol i la poesia sempre tendre, melancòlica i amb les metàfores característiques sempre a la poesia deBrel, son d'una senzilla bellesa.

No és segurament ni la més coneguda ni la millor cançó de Brel, però m'agrada molt.

La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom

Et la nuit peu à peu
Et le temps arrêté
Et mon cheval boueux
Et mon corps fatigué
Et la nuit bleu à bleu
Et l'eau d'une fontaine
Et quelques cris de haine
Versés par quelques vieux
Sur de plus vieilles qu'eux
Dont le corps s'ensommeille

La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom

Et mon cheval qui boit
Et moi qui le regarde
Et ma soif qui prend garde
Qu'elle ne se voie pas
Et la fontaine chante
Et la fatigue plante
Son couteau dans mes reins
Et je fais celui-là
Qui est son souverain
On m'attend quelque part
Comme on attend le roi
Mais on ne m'attend point
Je sais depuis déjà
Que l'on meurt de hasard
En allongeant le pas

La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom

Il est vrai que parfois
Près du soir les oiseaux
Ressemblent à des vagues
Et les vagues aux oiseaux
Et les hommes aux rires
Et les rires aux sanglots
Il est vrai que souvent
La mer se désenchante
Je veux dire en cela
Qu'elle chante d'autres chants
Que ceux que la mer chante
Dans les livres d'enfants
Mais les femmes toujours
Ne ressemblent qu'aux femmes
Et d'entre elles les connes
Ne ressemblent qu'aux connes
Et je ne suis pas bien sûr
Comme chante un certain
Qu'elles soient l'avenir de l'homme

La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom
Sur le fleuve en amont
Un coin de ciel brûlait
La ville s'endormait
Et j'en oublie le nom

Et vous êtes passée
Demoiselle inconnue
A deux doigts d'être nue
Sous le lin qui dansait.

Jacques Brel 1977

[splashcast SYDA7475NL]

Igualada ahir a les 8:00 del matí...

Somnis entre boires
boires entre els dos.
Tu i jo, pell a pell
ombres dins el cel.

I t'obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

Sangtraït

No és per que aquest blog sigui el blog amb més assídues que es diguin Teresa de tota la blogosfera, que avui dedico el post a la preciosa cançó d'Ovidi Montllor, Homenatge a Teresa.

No us enfadeu i fruïu de la poesia, de la música i de la interpretació d'aquest preciós vals.

Homenatge a Teresa esdevé un retrat d'una època grisa i d'iniciació al sexe, però amb una tendressa molt evocadora. El valset francès que va composar l'Ovidi no pot ser més adient per descriure aquestes emocions.

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

[audio http://ximo.wordpress.com/files/2008/01/319-ovidi-montllor-homenatge-a-teresa.mp3]
*

Us recordo que avui és l'últim dia per fer les vostres votacions per endevinar les sopranos que canten In questa Reggia. A les 23:59, tancaré l'espera i a mitjanit publicaré el resultat i els encerts, si és que ni han hagut.