I malgrat tot, amb la biblioteca plena de gom a gom, tot és silenci.

Per divendres havia decidit assistir a la taula rodona sobre fractura digital i al debat sobre transversalitat i especialització que tenia lloc després. La primera, titulada «Fractura digital i capacitació en informació», va ser moderada per Xavier Mora, de la Federació pro Persones amb Retard Mental, i comptava com a ponents amb Marta Continente (directora general d'Atenció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya), Marta Selva (directora de l'Institut de les Dones), Onno Seroo (coordinador de projectes del Centre UNESCO de Catalunya) i Alfons Rubio (gerent del COEIC). Cadascun d'ells va fer referència a diversos tipus de fractura digital i de les accions que emprenien des dels seus respectius camps per evitar-la: així Alfons Rubio parlà de la fractura digital «geogràfica» o dificultat d'accés a Internet a les zones rurals; de la que afectava les PIME, que feien poc ús de les tecnologies de la informació (tan ús extensiu com ús qualitatiu), i de la fractura entre «nadius digitals» (els ciutadans que ja han nascut en un entorn en què les tecnologies són presents diàriament en tots els àmbits) i els «immigrants digitals» (els ciutadans que han hagut d'aprendre a utilitzar les tecnologies ja de grans. També va esmentar els programes d'inclusió de col·lectius en risc d'exclusió digital que estan preparant, la manca de d'informàtics i el paper de les biblioteques en la gestió de la informació. Onno Seroo ens parlà de les accions que la UNESCO ha emprès per intentar reduir la fractura digital, en les quals les biblioteques tenen un paper essencial. Una fractura que no és estàtica, que es desenvolupa i creix i que sovint està condicionada per factors econòmics, socials, polítics, etc. Va afirmar que tenim les eines per garantir l'accés universal a la informació, però que aquest accés és obstaculitzat sovint per factors polítics, econòmics, educatius, etc. Marta Continente va fer èmfasi en la fractura digital generacional, que ella posa al voltant dels cinquanta anys, i parlà del compromís de l'administració de fer accessible la informació als ciutadans. Marta Selva, que se centrà en la fractura de gènere, insistí molt en el fet que aquesta no es deu a la manca de capacitats de les dones per utilitzar les noves tecnologies, sinó que és fruit d'altres exclusions a què estan sotmeses les dones històricament. La conclusió bàsica de la taula rodona va ser que hi ha d'haver el màxim d'informació a disposició dels ciutadans i que s'ha de fer el possible perquè els ciutadans puguins accedir-hi. El paper de les biblioteques en aquest procés és fonamentalment, tant pel que fa a la capacitació informacional dels ciutadans, com pel que fa a la selecció de la informació rellevant i de qualitat.

Després, i amb un retard considerable a causa d'un imprevist, hi hagué el diàleg a tres bandes titulat «Especialització o transversalitat: quins són els límits?» amb la participació de Montserrat Bailac, documentalista de Televisió de Catalunya; Dídac Martínez, director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat Politècnica de Catalunya; i moderat per Agnès Ponsati, cap de les biblioteques del CSIC. Dídac Martínez se centrà en les conseqüències de la implantació de l'EEES en els ensenyaments universitaris, que s'hauran de basar en competències, entre les quals hi ha competències genèriques transversals, i insistí molt en el fet que cal que els nous titulats coneguin les tecnologies. Montserrat Bailac digué que no creu que els dos termes siguin antitètics, sinó que són complementaris; a més digué que l'especialització no té perquè ser restricció ni la transversalitat, superficialitat. Agnès Ponsati acabà dient que potser si ens plantegem aquestes temes és perquè encara no tenim gaire clar cap a on va la nostra professió, problema «d'identitat» que ens hauríem de treure de sobre. Les intervencions del públic van seguir totes aquesta línia de conjugar especialitatzació i transversalitat: en paraules de Constança Espelt, especialització en el nostre camp i transversalitat per saber-nos adaptar a noves oportunitats de feina.

Com que dels actes de la tarda només teníem previst acudir a la presentació de la nova etapa de la revista Ítem, vam poder allargar la pausa del dinar una mica més i dedicar-la a la conversa amb vells amics i nous coneguts.

La presentació del nou Ítem la van fer Maite Comalat, vicepresidenta del COBDC; Jesús Gascón i Roser Lozano, coordinadors respectivament de la darrera etapa de la revista i de la nova etapa. Jesús Gascón va fer una mica d'història de l'Ítem i de tot el que s'havia aconseguit en els últims, a més d'agrair la participació de totes les persones que d'una manera o altra han fet possible l'aparició de la revista (autors d'articles, coordinadors, dissenyadors, correctors, etc.). Roser Lozano va centrar la seva intervenció a presentar els objectius de la nova etapa i a descriure quines seran les seccions que tindrà la revista a partir d'ara. Tots els assistents vam rebre un exemplar del nou ítem i la presentació acabà amb la sessió fotogràfica que van protagonitzar membres honoraris i nou consell de redacció.

A la cloenda només quedàvem quatre gats, però vam ser testimonis d'una cloenda inesperada i divertida. Després del discurs de cloenda de la presidenta del COBDC, Eulàlia Espinàs, i del lliurament del premi COBDC, i hagués les Clownclusions... sí, les clownclusions. Una clown anomenada Pausa ens va oferir un bon resum dels dos dies de diàlegs, taules rodones i debats, sobre la base de les notes que havia anat prenent i barrejant els termes i els conceptes que havien anat sortint fisn a convertir-los en un discurs irònic, divertit i hilarant. Bé, alguns els vam trobat hilarant i vam riure de valent; d'altres, i no assenyalaré ningú, no el van trobar tan divertit.

Hi ha hagut moltes altres taules rodones i debats, a més de les ponències i comunicacions, les Jornades de Documentació Audiovisual i la Jornada Nascut per Llegir. Però de tots aquests altres actes algú altre n'haurà de fer la crònica, perquè encara que hom hagi assolit la capacitat de la multitasca, encara no ha aconseguit al de l'omnipresència.

I fins a les 12es!

Altres reaccions:

• Gamoia: «11es Jornades Catalanes d'Informació i Documentació: 23-05-2008».
• Javier Leiva: «Visto y no visto en las 11JDC».
• Eli Ramírez: «Voluntaris de les 11es Jornades» a El blog del Dijous i «11es Jornades... 2a part» a Des del meu punt de vista.

Les Jornades han començat amb la inauguració oficial i benvinguda a càrrec d'Eulàlia Espinàs, presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, seguida de la conferència del conseller de Cultura i Mijtans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i de la conferència inaugural a càrrec d'Aaron Schmidt, director de la North Plains Public Library d'Oregon (EUA). Si he de destacar alguna cosa de la intervenció del conseller és que no es mossega la llengua: la seva crítica gens velada a la fragmentació del sistema bibliotecari català en diverses xarxes i als personalismes que fan que tot sovint els projectes no arribin a bon port (o hi arribin després de superar molts obstacles), l'ha entesa tothom. Ha valorat molt el paper dels bibliotecaris en el desenvolupament d'una ciutadania crítica i, és clar, també ha fet la part de campanya que tot polític ha de fer.

Més interessant ha estat la conferència d'Aaron Schmidt sobre la biblioteca 2.0, en la qual ha presentat algunes idees i projectes en marxa actualment per aconseguir apropar les biblioteques als usuaris i portar usuaris a les biblioteques mitjançant la tecnologia. Ha començat amb una crítica als sistemes bibliotecaris pensats des del punt de vista dels bibliotecaris i no dels usuaris, que hauríem de tenir present que, avui, aquests volent trobar als OPAC de les biblioteques eines de cerca com les de Google. No s'ha quedat en això, també ha presentat eines i aplicacions que avui són corrents però que no s'associen habitualment a les biblioteques i com podríem adaptar-los per aconseguir l'objectiu d'apropar els usuaris a la biblioteca i apropar-nos als usuaris. No només ha estat interessant, també ha estat divertida i ha demostrat que, com havia afirmat Eulàlia Espinàs en presentar-lo, no era una persona gens solemne.

Després del cafè, començaven les diverses activitats i era el moment en què aquest cronista, que no és un narrador omniscient evidentment, perdia contacte amb les activitats en què no participava. M'havia decantat pel diàleg a tres bandes entre Glòria Pérez-Salmerón, Dolors Lamarca i Jordi Graells titulat «L'ou o la gallina?: la tecnologia o els serveis?», pregunta de la qual tots teníem molt clara la resposta: la tecnologia i els serveis. S'ha començat parlant d'innovació i tot i que ha estat força interessant, en algun moment el diàleg s'ha centrat més en l'ús de les tecnologies per afavorir el treball col·laboratiu en el si de les institucions i s'ha deixat una mica de banda els serveis.

Finalment, a la tarda, després de dinar, un taller un taller a càrrec de Domingo Abad Planas (OpsNeo) sobre gestió del temps.

Cal dir que a més del vessant professional aquestes jornades tenen un vessant social força important, no només perquè et permeten retrobar col·legues de professió coneguts pels canals més diversos que us pugueu imaginar (antics companys de classe, antics professors, blogaires, etc.), sinó perquè també permet l'intercanvi d'experiències i pràctiques d'una manera més informal, prenent un cafè, dinant o mentre esperes el començament d'una activitat. I amb alguns comparteixes aquestes activitats, cosa que encara les fa més interessants. Per no fer una llarga llista d'amics, coneguts i saludats que he tingut l'oportunitat de veure aquest al llarg del dia em limitaré als que també tenen la seva quota de protagonisme en aquest entorn virtual: la Gamoia (Gamoia), la Sfer (Librosfera), en Pau Blackonion (The Daily Black Cebolleta), la Dietrich (Kabaret) i segur que me'n deixo algun al teclat. També hi era l'Eli d'El Blog del Dijous, encara que no ens coneixem personalment... em sembla!

I per cloure aquesta primera crònica, un vídeo vist a la conferència d'Aaron Schmidt i que em sembla que és el que la Sfer em reptava a compartir primer que ella («No time»): Library Dominoes.

Enllaços relacionats:

• Bloc de les Jornades: «Tresserras: les biblioteques no han de ser un espai de confrontació politica» i «Unes jornades de reptes i cerca de respostes».
• Des del meu punt de vista (Eli Ramírez): «11es Jornades Catalanes d'Informació i Documentació (1a part)».
• Gamoia: «11es Jornades Catalanes d'Informació i Documentació: 22-05-2008».
• «Libraries and the read/write web». PDF amb les diapositives de la conferència d'Aaron Schmidt (aquestes corresponen a una conferència que va fer el 8 d'abril, com diu al seu blog: «iLike the iSchool»).
• Nota de premsa sobre la participació del conseller Tresserras a la inauguració de les 11es Jornades.
• Slidespace de Jordi Graells.
• Walking Paper, blog d'Aaron Schmidt. I les seves impressions d'aquest matí: «Library pictures from Barcelona».

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d'Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a Frikitecaris («Ex-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado («¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

—Aquests llibres són meus —diu el pare—, me'n deixaràs sense, com continuïs emportar-te'n.

El fill se'l mira divertit:

—No em diràs que te'ls vols llegir, ara?

—Ara no, potser més endavant...

—Que tornes a llegir?

—És clar que no, però són meus.

—No t'amoïnis, pare, que ja no em queda lloc a casa. Ja no me n'emportaré gaire més.

Si més no, fins la propera visita...

No és, però, d'aquests blogs que volia parlar. Aquesta petita introducció era la versió llarga del que podria haver resumit així: «fa dies, els companys del Bloc de Lletres recomanaren un llibre, em va cridar l'atenció i me l'he llegit». El llibre en qüestió és The Bookaholics' Guide to Book Blogs, de Rebecca Gillieron i Catheryn Kilgarriff, una guia sobre blogs que parlen de llibres i literatura. No crec que calgui especificar quines raons m'impulsaren a llegir el llibre, ja que em semblen prou òbvies.

«Una guia sobre blogs que parlen de llibres i literatura» és una frase que resumeix i simplifica massa el contingut del llibre. Les seves autores provenen del món de l'edició; totes dues treballen a l'editorial Marion Boyars de Londres, fundada per la mare de Kilgarrif, que la dirigeix des que Boyars va morir. En els darrers anys, el desenvolupament de la xarxa d'Internet ha provocat canvis importants en la indústria del llibre. L'aparició i el desenvolupament de la blogosfera, estretament lligada al desenvolupament d'Internet i de noves eines de gestió del coneixement i de la informació, ha fet que moltes persones s'hagin llançat a publicar les seves idees i impressions sobre qualsevol tema, gairebé sempre sense filtres ni censura, i entre aquests temes hi ocupa un lloc important el món dels llibres i la literatura. Fins ara, argumenten les autores, els editors vivien isolats dels lectors: ara, gràcies als blogs, els editors poden saber com es reben els llibres que publiquen, què pensen els bloguers dels llibres, del món editorial, etc. I aquest és el motiu que les ha portat a endinsar-se en el món dels blogs que parlen de llibres i de literatura; aquest i saber de primera mà quina mena de persones escriuen sobre aquest tema als seus blogs i perquè ho fan. La primera gran conclusió que extreuen d'aquesta revisió de blogs temàtics i que presenten ja a la introducció és que aquests bloguers escriuen sobre

the world of books, authors and publishers because they love books and want to spread the word that they have found a great book. [...] All these people have a deep love of —if not obsession with— books, which is where the bookaholics of the title of this book came from. [p. 12-16]

A part de la introducció, el llibre consta de dotze capítols escrits per una o altra de les autores, o a dues mans en algun cas, sobre els diversos tipus de bloguers que parlen de llibres que han revisat per a l'elaboració del llibre i ofereixen breus caracteritzacions de cadascun d'aquests grups, sovint recorrent a les paraules dels bloguers mateixos. Així els dos primers capítols («Jumping on the Bandwagon» i «Alter egos or inflated egos? Why do people blog?») estan dedicats a les persones que escriuen sobre llibres i que no formen part de cap grup (podríem anomenar-los bloguers individuals?) i als motius pels quals hi ha persones que es llancen a l'aventura d'escriure un blog. Persones a les quals només mou l'amor pels llibres i la literatura, sense afany de lucre, que només volen compartir amb qui sigui que els llegeixi impressions sobre els llibres que han llegit.

Why do people blog about books? Because they want people to enjoy the same literature that they enjoy. Because they want to talk about this literature that they enjoy. Because they want this literature to receive the atention it deserves, and the mainstraim publishing world may not be giving it due credit. [...] At the risk of making sweeping generalisations, it seems fair to say that altruism is the name of the game here. [p. 30]

A continuació vénen una sèrie de capítols dedicats a diferents tipus de bloguers classificats per la seva pertinença a determinats grups i que tindrien motius altres que el mer altruisme i les ganes de compartir impressions a l'hora d'escriure sobre llibres i literatura: llibreries i llibreters, editors, grups de fans d'un determinat autor o gènere, els blogs de l'establishment literari (molt breu, restringit a un parell de persones), escriptors, grups literaris (majoritàriament grups que s'oposen a la imposició de determinats tipus de literatura que fan els grans grups editorials) i bloguers que publiquen. De mica en mica, però, es va ampliant el camp que tracten les dues autores i introdueixen altres aspectes, com ara la llibertat d'expressió a Internet (de fet, el títol del capítol promet més del que hi ha, ja que en realitat parlen de l'abast de l'accés a Internet, de la possibilitat mitjançant els comentaris dels blogs que qualsevol informació sigui contestada, de la veritat dels continguts que es difonen i de la independència dels bloguers respecte de les grans companyies que operen a Internet, com ara Google) o l'enfrontament entre els suplements de llibres dels diaris i Internet i la seve possible convivència i complementarietat. El capítol que tanca el llibre, si bé encara menciona els blogs, se centra en els canvis que la revolució de la xarxa ha provocat en la venda (i edició) de llibres. També hi ha referències a la confrontació entre premsa i blogs, que tanta lletra ha provocat arreu (aquí, sobretot, centrada en la lluita entre periodisme i blogs), o al menyspreu que algunes patums de la crítica literària oficial senten i expressen envers els blogs.

El llibre és interessant, malgrat que es limiti al món anglosaxó i alguns dels fets que expliquen sonin una mica estranys; estranys en el sentit que aquí no s'han produït o perquè n'hi ha hagut d'altres. Aquesta limitació lingüisticogeogràfica provoca també que molts dels escriptors i grups literaris esmentats no siguin gaire coneguts per aquests verals —excepte pel que fa a escriptors consagrats, per entendre'ns. Tanmateix, és un bon estat de la qüestió pel que fa als blogs que parlen de llibres i literatura, ja que moltes de les característiques comunes que descobreixen les autores en aquest tipus de blogs són força universals. Un aspecte negatiu és, però, que en alguns capítols els blogs pràcticament desapareguin; en altres, per contra, les citacions de blogs són tan extenses que ocupen més pàgines que el capítol en si: el capítol dedicat als blogs literaris i els escriptors, de les vint-i-vuit pàgines que té, gairebé dinou corresponen a citacions de blogs. Si les citacions aporten informació rellevant, benvingudes siguin; malauradament, en algun cas no aporten gaire a la caracterització dels blogs o dels bloguers. Però són aspectes menors en el conjunt del llibre que no n'afecten el total.

Per acabar, una altra citació, aquesta pertanyent a un dels apartats de l'últim capítol del llibre («Bookselling and the Net revolution: the Future»):

This is one of the reasons for compiling this book – we are pretty sure that one day in the not too distant future, many of the blogs in this book will no longer be in existence, and some may just be frozen in time, as their owner has moved onto fresh pastures. [p. 242]

El llibre:

• Rebecca Gillieron; Catheryn Kilgarriff. The Bookaholics' Guide to Book Blogs. London ; New York: Marion Boyars Publ., 2007. 254 p. ISBN 978-0-7145-3151-9.

Technorati Tags: llibres — 'Rebecca Gillieron — Catheryn Kilgarriff — The Bookaholics' Guide to Book Blogs

I així divendres vam acudir a la crida de la Cristina per continuar embastant els nostres plans de dominació mundial. I com que no es pot fer una dominació com cal amb l'estómac buit, la trobada va tenir lloc al ja famós Machiroku de Barcelona. Ups, el secret en orris! En fi, que després de fer una cerveseta en un bar mentre esperàvem que anessin arribant els convocats, vam anar cap al restaurant a omplir-nos el pap de bona conversa i de bona teca, regadeta amb vi, aigua i sake. Hi va haver algun intent de revolta dels bastonets japonesos —servidor de vostès va acabar, sense saber com, amb un bastonet i dos meitats de l'altre a la mà mentre intentava pescar un makisushi, la qual cosa l'ha fet reflexionar sobre el fet que possiblement encara no estigui manualment preparat per a emprendre una dominació mundial com la que ens proposem.

Fórem deu els assistents: quatre perpetradors habituals (La Frikitecaria, un filosofoenparo, un pornògraf emocional i un que passava) i sis simpatitzants (l'Anna, la bibliotecària Gamoia, la Glòria, l'etern aprenent Álex, en Palimp i el Vigo). Entre maki i teriyaki, converses i rialles, vam passar la nit fins que ens van fer fora. I alguns encara van seguir la festa fins més tard...

Fotografia: nigirisushi, per la Cristina de Frikitecaris.

Potser ens sorprèn tant, d'altra banda, perquè ja no hi estem acostumats. Cada dia que passa la gent és (la gent som?) més maleducada i la cortesia és cada vegada més absent. S'ha parlat a bastament els últims dies sobre els problemes que tenen els professors d'institut amb el jovent i en canvi no es diu res de l'àmbit universitari on, amb excepcions com en tot, la bona educació sembla haver desaparegut. I no només en els més joves —curiosament, entre els de més edat hi sol haver més maleducats...

Un taulell de biblioteca és una bona talaia des d'on observar el fenomen. «Hola», «bon dia», «si us plau», «gràcies», són expressions que se senten ben poc. Sovint ni tan sols hi ha contacte visual entre l'usuari i el bibliotecari, massa ocupat aquell en continuar la conversa amb el seu company o massa absort en la música que no deixa de sonar al seu reproductor de música. Sovint ni tan sols et diuen que volen: un llibre sobre el taulell i un carnet llançat de qualsevol manera, i espavila't. Això si hi ha sort: qualsevol cosa que no els sembli bé pot acabar amb el bibliotecari rebent un insult sense venir a tomb —i no els parlis d'aquestes eines de repressió anomenades reglaments, perquè ells tenen tots els drets, però de deures només en tenen els altres...

Potser exagero i el panorama no és tan obscur. Hi ha excepcions, però aquest és el problema: que el que hauria de ser normal, s'hagi convertit en excepció. Que et sorprengui que algú et somrigui mentre et diu bon dia, que et rigui la facècia que has fet, per ximpleta que sigui o que, simplement, et demostri un mínim de respecte.

Això o que potser les èpoques d'exàmens són les menys adients per jutjar el comportament dels estudiants...

A pesar de lo que suele decirse en este blog no una sino «cienes y cienes de veces», el bibliotecario ama al usuario, incluso al cenutrousuario. Lo ama, lo adora, lo idolatra y lo espera con ansia, puesto que lo necesita y sin él, el bibliotecario no es nada. A pesar de todo, y de todos los intentos del bibliotecario por no dejarse decepcionar por el usuario, no puede evitar seguir sorprendiéndose por la capacidad del usuario de notar lo obvio (y manifestarlo), de no enterarse de nada (y manifestarlo), de hacer siempre lo contrario a lo que debería y, de esta manera, soliviantar al pobre bibliotecario de turno hasta la exasperación.

Més a: «Yo amo y mimo a mi usuario» a Frikitecaris.

Ells també ho expliquen: «Frikitekedada octubre 2007: la Crónica».

Som a l'any 1973. Algú ha robat un valuós llibre antic que estava exposat a la biblioteca pública d'Oakland i l'agent Bay, de la library police (els bookhunters), ha de trobar el llibre i el lladre abans que aquest vengui el botí. La investigació que porten a terme l'agent Bay i el seu equip és una barreja entre investigació de CSI i investigació de Mentes criminales —presentació del perfil del criminal inclosa—, amb experts en cadascuna de les àrees policials adients per a la investigació... i amb l'ajut inestimable dels mateixos bibliotecaris, com el cap de catalogació i la responsable de la base de dades de registres d'usuari.

Bookhunter comença amb una contundent actuació de la library police contra un delinqüent a manera de presentació dels personatges, i després passa a la història del robatori a la biblioteca. L'estructura és la que podríem trobar a les sèries esmentades: arribada a l'escenari del crim, anàlisi del lloc i recollida de proves, establiment del modus operandi i del perfil del lladre, un parell de persecucions i resolució del cas. El curiós és que en aquest cas el context és una biblioteca i, per tant, gran part del llenguatge emprat és el llenguatge que habitualment utilitzen els bibliotecaris. Fins i tot les persecucions s'adapten al context: els calaixets del fitxers manuals serveixen per entorpir el pas dels perseguidors, els compactes per intentar atura el fugitiu i els carros de guardar llibres substitueixen les vertiginoses persecucions automobilístiques a què ens té acostumats el cinema. El color, a més, li dóna un aire retro de pel·lícula de detectius «de les d'abans» i ajuda a situar-nos en una altra època.

Aquí us ho deixo. Recomanable sobretot per qualsevol frikitecari o amant de les biblioteques amb ganes de veure que les biblioteques no són sempre el lloc tranquil, plàcid i silenciós que la imatgeria popular ha consagrat.

Jason Shiga. Bookhunter. [Portland]: Sparkplugcomicbooks, 2007. [174] p. ISBN 978-0-9742715-6-9.

Technorati Tags: lectures — còmic — Jason Shiga — Bookhunter

I n'hi havia, de coses interessants; i això que només he visitat la part de la fira que va d'Aragó a Rambla Universitat per la dreta. M'ha cridat l'atenció una edició de L'illa del tresor en anglès bellament il·lustrada però a un preu un pèl elevat, que no ha acabat a la bossa perquè llavors encara no m'havia abandonat la prudència. He seguit passeig avall, apuntant on hi havia tal llibre o tal altre i sí, n'he acabat comprant alguns: la traducció de Josep Carner de Silas Marner (Editorial Catalana, 1918?); L'alta llibertat de Clementina Arderiu (Editorial Catalana, 1920); la primera edició d'Aloma, de Mercè Rodoreda (Institució de les Lletres Catalanes, 1938) i Presència i record, de Rosa Leveroni (Óssa Menor, 1952), amb pròleg de Salvador Espriu i que inclou la reedició d'Epigrames i cançons.

De tots, aquest últim és el que m'ha portat més sorpreses. D'entrada, en obrir-lo, hi he vist un bell ex-libris que representa un vitrall al centre del qual hi ha un llibre amb una rosa al damunt. A l'extrem superior dret de la pàgina, el nom de la propietària, Rosa Ricart Ribera; i una mica més avall, una dedicatòria feta a Barcelona l'octubre de 1983: «A l'amiga i companya Rosa Ricard, cordialment». Malauradament, la signatura no permet endevinar qui n'era l'autor. El cas és que no em podia treure aquest nom, Rosa Ricart, del cap; l'havia sentit anomenar abans o l'havia vist imprès en algun lloc. Així que en arribar a casa he fet una mica de recerca i... eureka!

Rosa Ricart Ribera era bibliotecària, com Rosa Leveroni. Fundà la biblioteca del British Council i fou presidenta de l'Associació de Bibliotecàries de 1975 a 1977. Morí el 2005 i el 2006 se li féu un petit homenatge durant la cloenda del curs 2005-2006 a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, que celebrava el norantè aniversari. Vet aquí l'origen del llibre i la rosa de l'ex-libris.

El llibre encara guardava una altra sorpresa: al final, un retall de diari, del Diari de Barcelona. Un article de Marta Pessarrodona publicat el 22 d'agost de 1983 i titula «Les emocions», en el qual parla de les emocions que li provocà sentir un poema de Rosa Leveroni musicat per Marina Rossell.

Segurament tornaré a passar per la Fira, si més no per veure les parades de l'altra banda del Passeig de Gràcia. Si no hi heu anat i us agrada el món del llibre, aneu-hi i no us oblideu de passar per l'envelat que hi ha al passeig central de Gran Via, davant del Monument al llibre: sota el títol «L'art del ben menjar, del Llibre de Coc als llibres del Bulli», hi trobareu una exposició força interessant de llibres de cuina antics i moderns —com Arte cisoria, ó Tratado del arte de cortar del cuchillo, que escrivió Don Henrique de Aragón, marqués de Villena o el Llibre de Sent Sovi, entre d'altres—, algun menú i algun estri de cuina.

Technorati Tags: Rosa Leveroni — Rosa Ricart — Clementina Arderiu — Josep Carner — Mercè Rodoreda — 56a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern — Barcelona

 La notícia al Telenotícies («Cultura proposa Milagros del Corral com a substitua de Rosa Regàs a la Biblioteca Nacional») i a La Vanguardia («Milagros del Corral será la nueva directora de la Biblioteca Nacional»).

En fi, a veure qui col·loquen ara. Amb una mica de sort s'equivoquen i donen el càrrec a un bibliotecari...

També n'ha parlat la Catuxa Seoane a Deakialli.com: «Rosa Regás deja la Biblioteca Nacional».

Technorati Tags: biblioteques — bibliotecaris — Biblioteca Nacional Española — Rosa Regàs

Devia una visita a l'amic Blackonion, l'autor de The Daily Black Cebolleta, a la nova biblioteca¹ on treballa, una gran edifici envidrat en el qual la biblioteca ocupa tres plantes, migpartides per un pati interior per on passa l'escala. Més que les magnituds de la biblioteca, em sorprèn el color del mobiliari: acostumat al blanc i al bedoll, la combinació de negre i vermell fosc que han escollit per aquesta biblioteca és una mica xocant, em sobta. Aquesta combinació cromàtica em provoca que faci unes quantes associacions mentals a una rapidesa astoradora —tanta que gairebé em marejo.

Un parell de guies de lectura que hi ha en un expositor em salten a la bossa sense demanar-me'n permís: una és de ciència-ficció² (n'han parlat a Cuchitril Literario avui mateix: «Ciencia ficción, guía de lectura»), gènere al qual tenim una certa afició per aquests verals, que em crida des de la bossa «mira quants llibres et falta per llegir encara!» amb aire ofès. L'altra es titula Biblioteques del món i, tímida, s'amaga darrere la primera com si no volgués que la veiés tot i que és un tema que m'interessa. Quan l'obro, no puc evitar pensar com és que no han posat cap llibre d'Alberto Manguel a l'apartat d'història de les biblioteques i la lectura, i entenc perquè la pobra guia s'amagava de mi, tant que ens agrada... Tanmateix, alguna de les lectures recomanades segur que acabaran formant part de la pila.

La visita és profitosa i sempre és motiu d'alegria retrobar un amic i compartir una estona de conversa mentre fem un cafè. Però passa el temps i en Blackonion ha de tornar a la feina i la bicicleta renilla impacient, així que ens acomiadem, deslligo la bicicleta i apa, a travessar de nou la jungla de l'asfalt camí de casa.

I al cap d'una estona escric aquest apunt intranscendent empès pel neguit que, després de quatre anys, només hagi aconseguit un 52 % al test d'addicció als blogs que aquests dies més d'un i més de dos estan fent (entre ells, ma cosina segona). Però què s'han cregut, home? Jo sóc tan blogaddicte com qualsevol altre...

1. Més informació sobre la biblioteca Sagrada Família: Biblioteca Sagrada Família de Barcelona (Eixample).

2. La guia es titula «Ciència ficció, una mirada al futur» i la podeu descarregar en format pdf des d'aquí: Guies realitzades pel Servei de Biblioteques: Ciència ficció, una mirada al futur.

La primera lectura de l'estiu va ser El cinquè en joc, de Robertson Davies, novel·la de la qual s'ha parlat a bastament en premsa i en blogs¹ des que va rebre el premi Llibreter. La primera de l'estiu de manera involuntària: no l'havia reservada per a l'estiu, però vaig començar a llegir-la just en començar l'estiu —que no les vacances.

Afegiré la meva veu al cor de lloances de la novel·la i faré allò tan agosarat de recomanar-ne la lectura, però sense parlar-ne gaire: fa massa dies que la vaig llegir i la impressió inicial i tot el que llavors en podria haver dit s'ha esvaït. La novel·la és, m'ha semblat, un gran retret: el retret d'un vell professor d'història, en Dunstan Ramsay, contra les persones que el tenen per una persona avorrida que mai ha fet res en la seva vida. I comença amb un record, el record del Dunstan de deu anys sobre un fet que el marcaria per tota la vida —i que el portaria a creure que té una influència en el destí de les persones. Al llarg de la novel·la, Dunstan Ramsay explica la seva vida fins al moment de la seva jubilació, una vida marcada per una sèrie de fets tràgics i pel record d'una veïna seva, la senyora Dempster; la relació amb el seu amic Percy Boyd Staunton i les seves ànsies de poder, i la particular recerca de Ramsay en l'àmbit del santoral catòlic.

Però si ara, quan ha passat temps des que la vaig llegir, retorno a la novel·la és perquè en Dunstan Ramsay, el protagonista, explica que, de petit, havia treballat en una biblioteca; biblioteca en què va poder dedicar-se a llegir sobre els temes que més l'interessaven: l'estudi de la màgia, per exemple. Davies dedica força línies a descriure la biblioteca i les lectures del petit Ramsay —i per això la citació és un pèl llarga—, però tot té la seva explicació i la seva importància en el desenllaç de la novel·la.

[...] Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l'honor que me l'haguessin concedit era prou recompensa.Era una feina que m'anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d'una sola sala, que era al primer pis de l'ajuntament, i atenia els estudiants que venien. Una vegada vaig experimentar el vertiginós plaer de trobar a l'enciclopèdia una dada d'utilitat per a la Leola Cruikshank, que havia de redactar un treball sobre l'Equador i no sabia si era a dalt o si era cap al mig. La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n'anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.

No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revista que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d'herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.

La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. Hi havia un llibre de medicina amb un gravat terrorífic d'un úter desplaçat i un altre d'una varicocele, i el retrat d'un home amb uns cabells i uns bigotis esplèndids, però sense nas, que em va convertir en fervent enemic de la sífilis. Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern MagicLater Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants —poc interessants!—, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l'ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l'estudi de la màgia.²

Algunes coses no han canviat gaire, de fet: els pressupostos de la majoria de les biblioteques no arriben a les quantitats considerades mínimes pels estàndards bibliotecaris; la despesa en subscripcions a revistes és de lluny més alta que la despesa en llibres —i els editors, distribuïdors i proveïdors de revistes hi tenen molt a veure—; moltes vegades la gent dóna a les biblioteques els llibres que no ha pogut encolomar a algú altre —moltes vegades sense ni pensar que les biblioteques ni poden ni han d'acceptar tot el que se'ls dóna—; a les biblioteques universitàries és habitual que els usuaris amaguin els llibres que necessiten per estudiar —tota una demostració de solidaritat envers la resta d'estudiants—; els bibliotecaris continuem tenint la mateixa mala fama, i, per sort, hi ha una cosa que tampoc no ha canviat: continuem essent necessaris per trobar informació útil als usuaris de les biblioteques.

1. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, que jo recordi n'han parlat a Llibròfags («La lliçó del professor Davies») i, en un context diferent, El Llibreter («El Premi Llibreter»).

2. Robertson Davies. El cinquè en joc. Tr. Carles Miró. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. xiv, 365 p. ISBN-13 978-84-935448-0-5, p. 41-43.

Technorati tags: lectures – El cinquè en joc ― Robertson Davies

Quinn es va passar tot l'endemà al matí a la biblioteca de Columbia, amb el llibre d'Stillman. Hi va arribar d'hora —va ser el primer d'entrar quan obrien—, i el silenci de les sales de marbre el reconfortava, com si l'haguessin deixat entrar en una mena de cripta de l'oblit. Després de mostrar ostensiblement la targeta d'alumini al conserge endormiscat de darrere el taulell, va agafar el llibre del prestatge, va pujar al segon pis i es va instal·lar en una butaca verda de pell, en una de les sales de fumadors. El matí lluminós de maig el sotjava des de fora com una temptació, com una invitació a vagarejar a l'aire lliure, però Quinn s'hi va resistir. Va girar la butaca per situar-se d'esquena a la finestra i va obrir el llibre.

De la Trilogia de Nova York, de Paul Auster, a la pàgina 48 de l'edició de Proa de 1997.

Comença amb un article signat per Manuel Guerrero,¹ la meitat del qual és una ressenya de l'últim llibre d'Alberto Manguel, La biblioteca de noche, del qual vam parlar fa poc. La segona part de l'article fa un repàs, forçosament superficial per causa del poc espai disponible, de la història de les biblioteques públiques a Catalunya, amb el paper que el catalanisme i la tradició il·lustrada van tenir en la creació de biblioteques, o la creació de la Biblioteca de Catalunya i el Servei de Biblioteques Populars per la Mancomunitat.

El segon té un títol força esclaridor del contingut i el to de l'article: «La biblioteca sin Gutenberg»,² d'Àlex Barnet, una apologia de les biblioteques digital que comencen a desenvolupar-se i que creu que substituiran les tradicionals —tot i que declara que

[h]ay que vacunarse contra las apologías del cambio tecnológico que presentan siempre lo último como lo único interesante, pero también es bueno hacer lo mismo contra los romanticismos excesivos. En esta situación, podemos pensar, por ejemplo, que los contenidos culturales, educativos y científicos tendrán una difusión potencialmente óptima si en lugar del papel, o complemento del mismo, se utiliza como canal de distribución una red instantánea y universal como internet. La difusión nunca es sólo un tema técnico, pero eso no debe hacernos olvida las ventajas de las nuevas tecnologías en este terreno.

A continuació parla de l'obsolescència del model tradicional de fabricació de llibres, tot i que reconeix que el paper és un suport magnífic, però que acabarà desapareixent tard o d'hora —moment que qui escriu aquestes línies, que es confessa en aquest sentit excessivament romàntic, preferiria no haver de viure. Que sí, que m'agraden totes les andròmines tecnològiques i les possibilitats de la xarxa d'Internet i hi mantinc bona relació, i que no em faria res tenir un iLiad per jugar-hi, però on hi hagi un volum de paper que no hi entrin les pantalletes... L'article és, no obstant l'opinió del picatecles que escriu aquest blog, una bona exposició de les tendències actuals de la relació entre biblioteques i tecnologies. Com dèiem ahir, cal repensar la biblioteca.

El tercer article³ se centra en l'aspecte arquitectònic de les biblioteques, del qual ens acostuma a parlar en Daniel a bauen_blog (que ja va parlar d'algunes de les biblioteques esmentades a l'article). Josep Maria Montaner fa un repàs succint a l'evolució de les biblioteques en els últims segles, que s'han desenvolupat seguint dues línies: les biblioteques de formes ordenades, axials i clàssiques d'una banda, i les biblioteques de formes versàtils, orgàniques i adaptades al medi. A continuació en destaca algunes de les últimes que s'han inaugurat al nostre país com les de Fort Pienc i Jaume Fuster a Barcelona, Can Ginestar a Sant Just Desvern i la Biblioteca Pública de Palafolls, de l'estudi Miralles-Tagliabue.

Hi ha en aquest article dos fragments que em semblen fruit d'una gran amor per les biblioteques i un gran respecte per la funció que tenen i que no em puc estar de reproduir. Diu el primer:

unas hileras de libros ordenados en un espacio propio tienen siempre una especial dignidad, emiten una halo estimulante, provocan curiosidad, emana un aroma especial de saber y entretenimiento, albergan una ancestral voluntad de comunicar, y atesoran un caudal de promesas de fantasías. Las bibliotecas, a pesar de la voluntad y la ideología dominante y de la lógica del fundamentalismo financiero de marginar los libros y la cultura, siguen siendo edificios eminentemente humanos y sociales, reductos donde reviven las semillas de la imaginación y la curiosidad.

I al final

es porque las buenas bibliotecas son las que invitan a quedarse a leer, las que nos dejan con el deseo de volver, algún día, para seguir descubriendo cada uno de sus tesoros, adentrándonos en su vientre de letras, reviviendo su memoria latente.

El quart article el deixo per més endavant...

1. Manuel Guerrero. «Felicidad en la biblioteca». Cultura|s, 255 (9 maig 2007), p. 2-3.
2. Àlex Barnet. «La cultura sin Gutenberg». Cultura|s, 255 (9 maig 2007), p. 3.
3. Josep Maria Montaner. «Bibliotecas para estrenar». Cultura|s, 255 (9 maig 2007), p.4.

Però la part grossa, de força feina i discussió animada, són les sessions de taller que hi ha al llarg del dia. Acabem amb la presentació que havíem iniciat el dia abans d'experiències basades en wikis i blogs i comencem amb la pluja d'idees sobre noves aplicacions d'aquestes eines a les nostres biblioteques. La proposta més arriscada és la del coordinador del taller: deixar que els usuaris puguin intervenir al catàleg —moment en què es notà una pertorbació en la força i el pèl de milers de milions de bibliotecaris passats, presents i esperem que no futurs es van esgarrifar. Molt em temo, però, que en aquesta discussió el que es va veure és que continuem veient el catàleg com una eina estàtica, tancada, immutable, i ni tan sols ens podem plantejar que els usuaris puguin afegir informació —que no treure'n, com va aclarir el coordinador a l'informe final del taller. Per què no deixar que els usuaris afegeixin etiquetes als registres bibliogràfics, etiquetes que tinguin per ells un significat més clar que un encapçalament de matèria? O deixar que posin comentaris sobre els llibres, o puntuar-los? Van sorgir altres idees sobre com aplicar eines com blogs i wikis a les biblioteques, algunes de les quals ja estan en marxa (com blogs on comentar les novetats que van entrant a les biblioteques); i altres idees com aprofitar flickr per fer un catàleg de cobertes de llibres per ajudar a trobar els llibres pel color de la coberta, cosa força habitual a les biblioteques i que tots els que hi treballem ens hem trobat una vegada o altra.

L'últim dia ja només quedaven els progress reports i els informes dels tallers, a part d'una ponència i d'un open forum sobre la biblioteca 2.0. En diversos informes dels tallers va sorgir la mateixa idea, que la biblioteca 2.0 ha d'estar caracteritzada, com el web 2.0, per la possibilitat de compartir i col·laborar, mitjançant eines d'etiquetatge social, per exemple. Molt parlar de la biblioteca, sí, però com va preguntar Maja Žumer, professora de la Universitat de Ljubljana, en un moment del forum: on són els bibliotecaris 2.0? Perquè aquest és el gran repte: que els bibliotecaris estiguem preparats per ser capaços d'adaptar-nos i adaptar les nostres biblioteques a les noves tendències, sense perdre, però, la nostra essència. En altres paraules, que siguem capaços de repensar la biblioteca, que és el lema de la propera trobada de l'ELAG, el 2008, a Wageningen.

Més informació sobre ELAG 2007:

• ELAG 2007.
• Gamoia. ELAG 2007: desconcert 2.0 (10.05.2007).
• Gamoia. ELAG 2007: pèrdua del monopoli (12.05.2007).
• Imatges de la trobada: ELAG07 Pictures.

I tots aquests saraus no poden acabar sense una part social, i en el nostre cas va ser un social diner dijous al vespre, on vam poder compartir amb col·legues d'altres institucions i de les pròpies pensaments, idees, maneres de fer, sentiments i punts de vista sobre les nostres feines. I amb un mag que anava fent les delícies dels comensals, convertint trossos de paper en bitllets de vint euros.

Technorati tags: ELAG 2007

Aquests seminaris els constitueixen ponències sobre temes relacionats amb l'automatització de biblioteques i, la part segurament més important, tallers sobre temes determinats on realment tothom pot —ha de— participar. Amb els corresponents coffee breaks intercalats, evidentment, que no tot ha de ser treballar. I el lunch, és clar, però la veritat és que dinar a dos quarts d'una es fa una mica dur...

Com no podia ser d'altra manera, servidor s'havia apuntat al taller sobre Blogs, wikis... que està resultant força interessant i entretingut —potser, tot s'ha de dir, perquè la major part dels participants ja ens coneixíem anteriorment. De moment, s'han presentat algunes experiències de blogs i wikis de l'àmbit de les biblioteques universitàries i a partir d'aquí hem de començar a discutir com podem utilitzar aquestes eines a les nostres organitzacions. Veurem què en surt, de tot plegat.

De les ponències, la més interessant per mi ha estat la que contraposava Amazon als opac als quals estem acostumats a les biblioteques, sobretot perquè els usuaris més joves (i alguns no tant), sovint no saben com utilitzar els opac. Hem de continuar igual o hem de veure què podem aprofitar de portals com Amazon?, venia a ser la pregunta que llançava la ponent. No és un tema nou, però si encara es planteja deu ser per alguna cosa.

Technorati tags: ELAG 2007

me propuse hace varios años no compilar una nueva historia de las bibliotecas ni añadir un tomo más a los ya dedicados en número alarmante a la bibliotecnología, sino sencillamente dar cuenta de mi asombro [p. 22].

Aquesta sorpresa la causa la sensació que l'autor diu que sempre ha tingut que les biblioteques «son lugares gratamente disparatados», la lògica laberíntica de les quals l'ha seduït. I a partir d'aquesta sorpresa i de la seva experiència com a col·leccionista de llibres, Manguel basteix aquest llibre sobre aspectes de les biblioteques que li han cridat l'atenció.

El fil conductor és la seva biblioteca a Mondion, al nord de França, biblioteca que va fer construir sobre el que havia estat en altre temps un graner. L'experiència de la construcció de la biblioteca, d'omplir-la i ordenar-la, li serveix per bastir una reflexió sobre diversos aspectes de les biblioteques en general: les biblioteques com a mite, com a ordre, com a espai, com a poder, com a ombra, com a forma, com a atzar, com a taller, com a ment, com a illa, com a supervivència, com a oblit, com a imaginació, com a identitat, com a llar; i per fer desfilar davant dels ulls del lector històries i anècdotes de personatges famosos i no tan famosos, de biblioteques reals i de biblioteques imaginàries, de llibres, de personatges de ficció, sempre relacionats amb les biblioteques i amb el tema de cada capítol de llibre. Des de Sir Anthony Panizzi, creador de la British Library, a Rabelais —que sempre viatjava amb un bagul de llibres que el podria haver fet caure fàcilment a les urpes de la Inquisició— o Petrarca —que acceptà cedir la seva biblioteca a la República de Venècia amb la condició que l'Estat i altres ciutadans contribuïssin a ampliar-la fins a fer-la tan important com la biblioteca d'Alexandria—, per esmentar només uns quants dels molts noms que Manguel fa desfilar al llarg del llibre, fent gala de la seva erudició.

És una lectura força amena, si bé qui hagi llegit altres obres de l'autor com ara Una historia de la lectura tornarà a trobar alguns temes de què Alberto Manguel parla constantment, com la seva desconfiança envers les tecnologies de la informació, el poder que alguns atribueixen als llibres i la por que els tenen altres. Tanmateix, ni això ni afirmacions sorprenents com que «por motivos administrativos y financieros, Google canceló su proyecto [Google Book Search] en julio de 2005» [p. 116],^* resten interès a una lectura que ofereix perspectives diferents sobre les biblioteques, algunes de les quals no m'havia plantejat mai.

I tot fruit de l'amor pels llibres i les biblioteques, un amor que «como la mayor parte de los amores, hay que aprenderlo» [p. 23-24].

Alberto Manguel. La biblioteca de noche. Tr. Carmen Criado. Madrid: Alianza Editorial, 2006. 445 p. ISBN 978-84-206-4762-3.

^*Google Book Search no està aturat, ni he estat capaç de trobar cap notícia que digui que s'havia aturat. Per tant, encara que l'afirmació hagués estat certa quan es va escriure el llibre, potser hauria calgut corregir-la quan es va traduir... ja que el projecte de Google segueix en marxa.

Technorati tags: lectures – Alberto Manguel ― La biblioteca de noche

*Para instalar una buena biblioteca particular se necesitan dos cosas: una amplio círculo de amigos y una mala memoria.

Seguint la dèria de recollir exemples de biblioteques de ficció, reunim quatre notes sobre la biblioteca de Love Hall, el casal dels Loveall a la novel·la Infortunio, de Wesley Stace. Des de l'origen de la biblioteca a la seva modernització, amb alguns tòpics recurrents sobre la figura dels bibliotecaris.

Por lo tanto, y para sorpresa de su madre, Loveall expresó un deseo. Hood le había ayudado. Ese deseo era el de empezar una gran biblioteca en la torre octogonal y que la institutriz se convirtiera en la bibliotecaria de la casa. Allí ya había habido una biblioteca en funcionamiento muchos años antes, pero la habitación estaba por lo demás inutilizada, excepto para albergar los pocos libros que habían sobrevivido a la destrucción o al descuido, que en la actualidad ignoraban casi por completo. La única persona que se había aventurado a entrar en ella recientemente era Anonyma, y la había oído lamentarse del vergonzoso estado de la habitación, en particular si se consideraba el valor de su contenido (ante lo cual hasta lady Loveall aguzó los oídos). [p. 74]

[...] Así pues, a los trece años recién cumplidos, Geoffroy proclamó, al carecer de una idea mejor o más inmediata y pensando sobre todo en el tema preferido de Anonyma, que la biblioteca se llenaría con libros sobre bibliotecas y libros, y que por lo tanto sólo había una persona cualificada para cuidar de la colección. La bibliofilia de Anonyma y su propensión natural hacia el orden y el coleccionismo ya eran bien conocidas a esas alturas, y sus credenciales como bibliotecaria estaban fuera de toda discusión.Lady Loveall se mostró de acuerdo al instante. Pese al hecho de que a ella no le importaban los libros, había oído que las bibliotecas estaban convirtiéndose en centros de sociabilidad en ciertas casa bien. [...] Sus palabras definitivas sobre el asunto fueron francas:

— A mí no me gusta leer, milord. Siempre siento que estoy haciendo algo inferior a mí.
— Depende de a qué altura sostengáis el libro, milady. [p. 75]

Love Hall no siempre había contado con una biblioteca. La colección había empezado cuando los hombres del rey saquearon y destruyeron monasterios por primera vez y luego hicieron lo mismo con las universidades. Lord Loveall el Silencioso había escondido sus libros en la torre octogonal para mantenerlos a salvo de la rapiña. Cuando se vieron libres, El Silencioso, rebosante de éxito en su nuevo papel de defensor librorum, dedició que deberían añadirse más libros a la colección, pero no era un hombre que pudiera hacer nada a medias, y su codicioso impulso hacia la propiedad transformó la idea de más libros en la de todos los libros. La misión se tornó imposible mucho antes de que se diera cuenta siquiera, pues había subestimado en gran medida la cantidad de libros que existían. A medida que llegaban más y más en barcazas y carros repletos, no tardó en quedarse si espacio. Fue un desastre. [p. 76]

Loveall se mostró inmediatamente de acuerdo con los cambios de Anonyma. [...] En su biblioteca, los libros no se apilarían de cualquier manera, como todavía era corriente, sino con los lomos hacia afuera y en vertical. No estarían atados a las barras en el centro de la habitación, una tortura medieval que aún se practicaba en alguna biblioteca de iglesia: los libros de Love Hall serían libres de moverse, aunque no debería permitirse a nadie sacarlos de la biblioteca, excepto a milord. [p. 77]

Technorati tags: biblioteques ― Infortunio ― Wesley Stace

Mentre reviso els blogs per acabar de polir els últims canvis que hi he fet —i que encara no he acabat: falta recuperar molts comentaris— he anat retrobant textos que gairebé ni recordava. N'hi ha molts en què parlo d'altres blogs, blogs que en alguns casos ja han desaparegut. I quan els llegeixo és quan començo a dubtar: què en faig, a part de treure els enllaços que no van enlloc? Els esborro, amb l'excusa que estan obsolets? O els conservo en tant que són part de la història del blog?

A mal comparar és el mateix dilema a què s'enfronten els bibliotecaris quan el creixement de la col·lecció els obliga a replantejar-se'n el contingut: l'exporgada és una activitat que s'ha hagut d'emprendre en alguna ocasió a totes les biblioteques, per retirar fons obsolets o que ja no es consulten i poder, d'aquesta manera, renovar la col·lecció i fer lloc per a les noves adquisicions.

Al blog, però, no hi ha problema d'espai, tanmateix. No, em sembla que no esborraré res: com si fos fons retrospectiu, deixaré els textos allà on són.

La proposta de filtrar molt més els continguts que fa en Tomàs en reposta al post d'en Daniel és, segurament, la més encertada. No la més popular, segurament, i l'enrenou segur que continuarà, però sí la més útil per aconseguir una llista professional en què tots, subscriptors actius o subscriptors lectors, ens sentim més a gust.

Una mica d'autocrítica, també: els que he anomenat subscriptors lectors (no m'agrada l'adjectiu passius, què voleu) podríem posar-hi el nostre granet de sorra intentant participar més activament a la llista.

Technorati tags: llistes de distribució ― biblioteconomia i documentació ― Iwetel