(foteu-li la culpa d’això al Benet. Val. I a mi, d’acord… : http://es.youtube.com/watch?v=fsScA8U417g )

Tic tac, tic tac… el temps passa i les bufetades i les carícies apareixen a parts iguals… 

Estic sec. Tic el cervell sota l’aspirador i les ganes damunt dels fogots del sol de juliol. Ja no em surt res, de dins i l’Xfar està a punt de despedida. I és que de vegades ho engegaria tot a rodar. Per cert: mai havia vist tants pilotes junts. Mai de la vida. Quin horror, els llepaculs. Per Dèu.

Curiós. “Ets el (…) ?” em va dir… Jo, espantat, que em giro i li dic “Què he fet?”. Somriu. No l’havia vista mai.

“Vaig sentir-te l’altre dia. Sabia que eres per aquí i em feia gràcia saludar-te”. Cony. I jo que li dic “M’has conegut per la veu?”. Ella riu. “No, home, però m’han comentat que eres tu”.  Que era “jo”. Jo. I qui coi sóc jo? No sóc el mateix de fa una setmana, un mes, un any?

El Benet em diu “Ho veus, ja ets famós. T’has quedat tots els mèrits”. Tota la vida parlant amb gent de cinema. Tota la vida sentint que sóc un friki. Tota la vida patint perquè ningú comprendrà mai la meva convivència amb el gall d’indi… i ara, au! I a mi que em sembla tot tan absurd que acabaré exil.liant-me amb el Jack, el Locke and co. a l’illa més misteriosa del planeta(?) terra…

El mes d’octubre del 2008 passarà a la història de la meva vida. No només aniré a Sitges, també passarà una altra cosa. Aquells que em coneixen i m’estimen ja ho saben, encara que tot pendent de confirmació. Però ja ho saben. I si algun dia faig realitat el meu somni els faré partícips de tot allò que em passi de bo per haver-me aguantat tants anys. Thank you very much a tots, vull que em llanceu al mar quan m’esfondri i només sigui un record sense imatge. Visca les meves cendres, em cago en els nínxols.

No em surt res més, ara com ara. El pis fa pudor d’insecticida i em cansa tot el que sigui pensar; per tant, no pensaré. Almenys fins que en torni a tenir ganes. El gall d’indi ja parla, potser li ensenyaré a escriure i li demanaré que escrigui per mi. Tampoc penso que a ningú li importi massa, veient la baixada de visites al bloc… Estic com alliberat!!!

I després dels “Viva España”, fulls verds, coloquis, entrevista, cinemes, teatres, dances, lectures, visionats, ràdios, emprenyaments, plors, alegries, riures, sopars, dinars, soldadets de plom, cafés, traicions, amagatalls, pomades, xampús, revelacions, felicitacions, hipocresia, i mil i una mentides que hem de expressar cada dia per viure en societat decideixo que aquests propers 55 dies em vull convertir en la cosa menys important de la història de la humanitat.

pd: tant de bo molesti a qui em ve de gust molestar, però és complicat. Per fer-ho caldria que llegís entre línies. I em penso que no sap ni llegir. 

Erre que Erre Danza

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs ) 

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat 'Eraritjaritjaka' (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.

Polititzar les nostres vides s’ha convertit en una prioritat.

S’encén la flama, ja tenim foc: les forces s’han d’anar renovant. Dia a dia Ciutat desperta, el moviment continua. S’ensuma l’estiu i s’obren les portes d’un espai alliberat de les urpes de l’abandonament i desitjós de ser regalat a les lluites, per a l’activisme social, per a la cultura, per a l’art, per a la reflexió, per a la desobediència...

Al mig del que queda del barri xino ara ocupat per botigues, apartaments de luxe, palaus abandonats, construccions en sèrie, on han buidat els carrers de la seva gent a través de les expropiacions massives i forçades, volem deixar clar que hi ha altres maneres de fer barri i de fer les coses. Amb aquest propòsit sorgeix la necessitat de crear un espai que pretén donar una resposta a aquesta amenaça.

Neix així, el Centre Social Ocupat El Resplendor.

Després d’unes setmanes de treball per habilitar l’espai i de posar en marxa l’assemblea, arriben els acords i els punts en comú:

horitzontalitat      vegetarianisme    autogestió

assemblearisme        vida al carrer

cultura popular                      ecologisme

anticapitalisme      contra el patriarcat

denúncia                                decreixement

formació                                         reflexió

creació de discurs

D’aquí sorgeix la nostra pràctica i a partir d’això ens definim. El centre social està OBERT a col·lectius i individus cada dia per a posar en marxa o continuar amb les vostres iniciatives, inquietuds, idees i demés propostes afins o bé participar de les activitats que hi haurà. Qui gosa?

Ahir vam anar a sopar l'Annaïs i jo a la Crêperie Les 3 pommes de Barcelona. La carta es basa, crec que exclusivament en creps tot i que també hi trobarem platets per fer una mica de pica pica i amanides. La meva recomanació seria que féssiu una reserva abans d'anar-hi ja que sinó us haureu d'esperar una mica (bastant).

El restaurant es troba al carrer Aragó, 150, gairebé a la cantonada amb Villarroel. El preu oscil·la entre els 7 i els 10€ per crep i està realment deliciós.

Nosaltres vam sopar per 35,60€ menjant una crep salada com a primer (jo la Supercompleta, realment deliciosa amb pernil dolç, formatge i xampinyons), una altra crep dolça per les postres (un Banana split amb plàtan, xocolata i dues boles de gelat de vainilla, tot i que portava nata que li vam dir que no ens la posés) i les 3 ampolles d'aigua de rigor.

Si beveu menys aigua que nosaltres (que jo, bàsicament, que per anar bé hauria de tindre una cuba només per a mí les 24h) us sortirà per uns 15€ per persona que, trobo jo, que està bastant bé.

Més informació i comentaris dels clients a 11870.com

Nota: 8.5/10

Comença la setmana Vigalondo . Divendres el senyor de la màscara rosa envairà els nostres cinemes…

7:35 de la mañana 

Avui faig trenta anys. Recordo que de petit tenia ganes de tenir 20 anys perquè "els homes de vint anys ja són grans". I jo volia ser gran (i negre, ves per on, volia tenir la pell negra, la trobava més elegant).

I ara que he més que sobrepassat els 20 anys i ja sóc a la trentena, em segueixo veient igual de jove o més que mai. Com que de calv ja n'era als 25 anys, no es pot dir que comenci el declivi físic. :-D

De fet, em sento més jove que mai. A nivell físic, estic en més bona forma que mai: flexible, fort, resistent, guapo... Si comparem amb quan tenia 17 anys, estava escanyolit, sempre cansat i en zero forma física. Si comparem amb fa dos o tres anys, feia més panxa. Per tant, en el meu cas, l'edat em prova!

Quant a caràcter/ personalitat, també crec que estic millor que mai. Penso que en els últims anys he madurat bastant (si hagués de marcar un "des de", seria des de la mort de ma mare ara fa 4 anys i mig), he suavitzat certs trets del meu caràcter (sóc menys borde) i m'he fet més savi.

M'he obert a aprendre de tot i de tothom, ja sigui a nivell de coneixements intel.lectuals, habilitats socials, o temes de creixement personal. Crec que la mort de ma mare m'hi ha ajudat molt (et fa plantejar-te moltes coses i, o bé creixes o bé t'estavelles; l'elecció era fàcil, doncs), així com aprofundir en la meditació, reiki, etc.

Per altra banda, a nivell laboral també estic estupendo. Tinc una empresa que aquest any serà la bomba (bueno, si no em faig ric als trenta, serà als trenta-un o trenta-dos, però ja s'ensuma!) i on, el més important, m'ho passo de conya. Amb el Clay i la Meritxell, tot i venir de perfils, caràcters, edat i experiències molt diferents, hem aconseguit fer molta pinya i me'ls aprecio molt. No tot són flors i violes, però Totem és una experiència molt positiva, i no la canviaria per res.

Quan m'hi vaig llençar de cap m'ho vaig prendre com un aprenentatge. Sabia que al periodisme no m'hi volia dedicar, i vaig pensar que aprendria més muntant Totem que fent un MBA a Esade (la meva idea de llavors). I bé, resulta que a banda d'aprendre una barbaritat, m'he pogut comprar un piset i aconseguir una certa seguretat econòmica. Que igualment pateixes per si baixa la facturació, etc, però la vida està plena d'incerteses, fes-t'hi a la idea! L'únic que és segur és que res no és segur, per tant, si tu saps que vals, 'no problemo', sempre te'n sortiràs! I ara, al cap de 7 anys d'haver començat amb Totem, estem a punt de fer el "gran salt endavant", per parafrasejar a Mao.

Però no vull donar l'ideea equivocada. Totem me l'estimo i és com el meu fill, però no és la meva vida ni és jo. Jo sóc, sobretot, una persona equilibrada, feliç, en continu creixement i aprenentatge, que vol viure totes les seves potencialitats i que cada vegada és més jove.

És curiós, eh!, amb els anys, m'estic tornant cada vegada més jove i més savi.

El gran problema dels aniversaris, i un dels motius pel qual alguns anys no l'he volgut celebrar, són totes les idees preconcebudes al voltant de fer anys. Que si als trenta "t'has de començar a cuidar", que si compte la línia, que si "d'aquí no gaire, la pastilleta blava, eh, per poder funcionar" (felicitació d'anversari verídica), que si "i segueixes solter?" (pregunta típica en entorns de negocis), etc.

Però com t'ho diria?! Jo ja fa anys que em cuido i m'estimo! No ho he de començar a fer ara per por a envellir!

Perquè aquest és el gran tema darrere de "uuuh ja fas trenta anys!!!": fer trenta anys és com dir "ja no sóc jove", "ja em començo a fer vell". I no. L'envelliment és psicològic: s'envelleix qui deixa de voler viure cada dia amb ganes, qui perd la curiositat, qui deixa de voler aprendre, qui deixa de trobar estimulant el que l'envolta. I no és pas el meu cas, ans el contrari!

(Ni, per cert, el de la majoria d'amics)

Repeteixo: sóc feliç i cada cop em sento més jove i m'encanta més la meva vida. Quines fites em proposo pels propers anys? A banda de fer-me ric,

1- Aprendre moltíssim més: de mi mateix, dels meus amics, de la resta de gent, japonès, física, noves coses que ara no puc ni pensar, noves habilitats socials, esportives, etc... Aprendre de tot i de tothom!!!

2- Aprofundir en el meu creixement espiritual

3- Ser pare (tot i que no per d'immediat, en tinc moltes moltes ganes)

4- Ajudar els altres

5- Diria que en tinc ganes, però depèn del dia: tenir parella estable (o sigui, que sigui la mare dels meus fills, o no, ja veurem: potser primer sóc pare solter i després em caso? [Estem al s.XXI, les coses no tenen perquè seguir un ordre prefixat!])

6- Seguir millorant la meva forma física

Per acabar amb aquest balanç, una de les coses que (a banda de tot l'anterior) més m'enorgulleix són els meus amics. Tinc tants boníssims amics que no puc pensar en un millor amic. I demà, molts d'ells vindran a la meva festa d'aniversari. Per celebrar, tal com es mereix, que tots nosaltres som estupendíiissssims!!!"

Els propers tres dies 19, 20 i 21 de juny el Sónar tornarà a estara entre nosaltres. Com molts ja sabreu, per anar al Sónar no cal ballar, però sí estar atents a les tendències de "Música Avançada i Art Multimèdia" - com ells mateixos es defineixen. Aquest any, i per primer cop, un mateix tema vertebra la major part de les àrees expositives: EL CINEMA.

Els segles XIX i XXI, unids pel Sónar: SonarMàtica recupera en "Future Past Cinema" les joguines òptiques del segle XIX.

Mentre Sonarama -ubicat al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona- investiga en les possibilitats de la llum i el sò com creadores d'espais (i atmòsferes), i les mostres a la carta, els nous llenguatges cinematogràfics derivats d'internet, els videojocs i els videojockeys, SonarMàtica -al Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona- fa una revisió al segle XIX per conéixer què queda en aquest segle XXI d'aquells aparells, avui rebutjats, que van ajudar a crear la tecnologia del cinema.

Multimedia. SonarMática 2008
EL CINE MAS ALLÁ DEL CINE

En su 15º aniversario, Sónar 2008 se adentra en una de las aventuras expositivas más trascendentales en la historia del festival: el Cine.

EL CINE MAS ALLÁ DEL CINE constituye un singular viaje al presente y al futuro del cine. Pero un viaje que se inicia en los márgenes del cine, desde mas allá del cine.

+ INFO: www.sonar.es/2008/multimedia

L’Institut d’Educació Secundària Josep Sureda i Blanes us convida a la I JORNADA D’HORTS ECOLÒGICS URBANS que es realitzarà el proper dissabte 21 de juny de 2008 de 10 a 14 h. al C/ Joan Coll, núm 2 de Palma (Son Gotleu)

L’IES Josep Sureda i Blanes obre les seves portes a la comunitat amb la presentació del Projecte de  creació i manteniment d’Horts Ecològics Urbans que es desenvoluparà a partir del proper curs escolar  2008/09.

La iniciativa consisteix a posar a l’abast dels veïns i veïnes de Son Gotleu, preferentment, i de la ciutadania en general, la possibilitat de gaudir de la cessió temporal d’una parcel·la de terreny on  desenvolupar el vostre propi hort.

Ens agradaria que la Jornada propiciés un espai d’encontre entre veïns i veïnes, ciutadania, entitats i organismes interessats, ja sigui des del punt de vista agrícola, ambiental, econòmic, social o personal. Comptarem amb la participació d’organitzacions i personal expert en la matèria, que exposaran les  seves experiències. Hi haurà un taller on cadascú podrà fabricar el seu cossiol amb material de reciclatge i emportar-se un planter. Durant la Jornada sembrarem un arbre, com a acte simbòlic, per representar l’inici d’aquest projecte comunitari.

Per això, esperem rebre la vostra visita a la I Jornada d’Horts Ecològics Urbans i que el projecte sigui el
vostre interès.

Si voleu rebre més informació, contacteu amb:

• agraries@iesjosepsuredaiblanes.com
  

Invitació en PDF [106kb]

Ha estat una experiència extranya. Primer per què no coneixia a gaire gent però només arribar-hi m'han reconegut i ha estat llavors quan he sabut que era famós. Sí, moltes noies em coneixíen de deixar comentaris al fotolog de l'Annaïs i es veu que en alguna ocasió havien arribat a entrar al meu i sabien, també, la existència de segons quins vídeos que no posaré aquí, que prou vergonya em fan passar! No, no, que en el fons m'ha molat molt que em reconeguessin.

Al xiquiparc, que estava al costat de Sants Estació hem sopat (que es podia menjar però que tampoc era res de l'altre món, no com els nostres sopars glamurosos o el que ens espera a la propera cita que em demanis, Nisseta) i jugat com si fóssim nenets petitonets! Que xulo, sí! Totalment recomanable :)

I ara vaig a dormir que tinc son. Bona nit.

Aquí va un enllaç per si us fa mandra de baixar dues entrades més cap avall... Dropos!

Ah, ho poso aquí també. Volem fer l'anunci del Lola de la Coca-Cola i necessitem molta gent. El farem, en principi, al parc de Can Solei de Badalona si és que no hi ha cap canvi. El dia encara no el sabem però el farem segur. Necessitem MOLTA gent així que com més siguem, millor. Contacteu amb mi per apuntar-vos!

Tot i així perdria bastants moments, potser d'allò més simples i idiotes, però tan importants com el que més. Moments que m'ensenyessin petites claus que potser un dia em servirien per obrir noves portes o, potser, antigues que s'havien tancat. Moments que m'ajudarien a saber més de les persones que tinc al meu voltant, algunes d'elles íntimes i d'altres només saludades.

Molaria ser gran però prefereixo viure cada instant, no com si fos l'últim, ja que la meva por no m'ho permet, però sí donant-los la importància que els correspon.

Sí, sé que no és el tipus d'entrades que faig normalment, però m'ha sortit així.

Us he reservat un espai una mica més informal i exclusiu per a tots naltres!!! Per poder-nos comunicar, no perdre el contacte i explicar-nos.... la vida jejeje!!

Si teniu algun tema, proposta a debatre, algo a comentar entre uns quants... m'ho comuniqueu i creo un apartat per a parlar-ne.

Ens veiem!!

Xavi

Bé, tot això és per la seva última entrada al seu bloc, que es diu com aquest: Comprendre (bé, Comprender, que ella escriu en castellà) una passada de lletretes juntes i paraules que jo mai no sabria juntar amb lògica. No és que siguin paraules extranyes, no. Només que el que volen significar en el seu conjunt m'ha tocat la fibra. Potser ho llegireu i no sentireu res però la veritat és que a mi m'ha remogut alguna cosa per dins.

I res més. Només volia compartir amb tots els que entreu a llegir les meves paranoies i la resta de xorrades que poso per aquí.

Amb tot he provat unes quantes coses noves: el cava Privat (era dolç i no puc opinar massa perquè no és el que més m'agrada), vi blanc Saxum (D.O. Rueda Cabernet Sauvignon) que estava molt bo i Mas Estela (Empordà) que estava força bé, malgrat crec que li faltava una mica d'arrodoniment. ´

També hem provat d'entrants torradetes amb mel i sobrassada, passades pel forn. A mi aquestes mescles no m'agraden massa, però realment aquesta és molt encertada, molt saborosa, molt agradable, gens fora de lloc en un aperitiu. Recomanable.

With Love,

ALL THE BEST

xxx

I en català, també: Per molts anys!

Han sido dos años de lucha, pero al final este cáncer no te ha perdonado. Hace pocos días aún querías más sesiones de quimioterapia. La esperanza es lo último que se pierde. Con 46 años te has ido demasiado pronto, pero siempre estarás en nuestra memoria. Descansa en paz.

A la memoria de mi amigo Félix Comadrán.
Aquí cuelgo un vídeo del pasado 13 de marzo, día de su 46 cumpleaños, donde sus amigos y amigas tuvimos oportunidad de reunirnos con él.

L'endemà de la conversa amb el Ramon, vaig veure el Polònia, el programa d'humor amb més èxit a Catalunya. Vaig comparar els dos espais i la conclusió no va ser gaire positiva: el programa del Toni Soler es basa en les imitacions i en l'acudit fàcil, just al contrari de l'humor del Persones Humanes.  

Abans d'anar a dormir, vaig recuperar el llibre en què, precisament, vaig entrevistar Mikimoto. Una de les preguntes es referia a l'humor de la televisió. La seva resposta ja era, aleshores, un mal presagi:

"L'actual humor català està en la línia de provincianització dels continguts. Als nostres mitjans de comunicació, no hi ha un tipus de d'humor que s'escapi de fer befa, imitacions o paròdies. A més, aquest humor se centra en els continguts de les emissores espanyoles. En el camp de l'humor, és evident que no hem aconseguit o no hem volgut crear un imaginari col·lectiu propi. A partir d'aquesta limitació, la solució fàcil és recórrer a l'imaginari comú espanyol per fer broma des de la nostra província. Ja no fem broma de nosaltres, sinó que la fem d'altra gent".

Vaig tancar el llum i vaig preguntar-me per què també hem retrocedit en l'humor. No vaig saber trobar-hi una resposta.

Mentre somies despert, sona el telèfon. Múltiple accident a l'AP-7 al terme municipal de Sant Cugat. Moto, cotxes i camió implicats. "Potser hi ha morts", et diu l'altra banda del fil telefònic. Ja saps què toca: hora de mobilitzar-se. En aquell moment ets el responsable dels serveis informatius i, per tant, has de preparar en breus instants un petit dispositiu per seguir la notícia. "Marina, truca als Mossos i al Servei Català de Trànsit. Li expliques com està el tema a l'Anna, perquè piqui la notícia i actualitzi constantment la web", dius als teus companys mentre repasses mentalment si és la millor manera de seguir l'última hora. Una sola trucada ha fet passar la redacció de la tranquil·litat a un ritme d'activitat galopant.

Agafes la unitat mòbil i marxes fins al lloc de l'accident. No t'hi pots apropar gaire. Finalment, aparques la furgoneta a l'Autònoma, aquella universitat de la qual vas ser alumne quatre anys perquè ara puguis dir que ets periodista. Des d'allà prepares la crònica i filmes les imatges de les retencions. Et toca confirmar el final tràgic: un mort i un ferit greu. Mentre esperes per entrar en directe per explicar-ho, tens uns minuts per recordar els anys d'universitat, sobretot les estones al bar i aquells companys que fa tant de temps que no veus. Tornes a la redacció i tot ja és coll avall. S'ha modificat l'informatiu radiofònic i s'ha canviat la portada del diari electrònic de l'endemà per incloure-hi l'accident. "És una sort treballar amb professionals eficients", penses. Tanques edició i baixes la persiana del local. Ara sí, ja ha començat el teu cap de setmana, tot i que amb una mica de retard.

Arribes tard al sopar. Demanes un entrepà a un cambrer que, per variar, no entén el català. Com creus que els polítics no menteixen mai, penses que això només et passa a tu i que el PP i Ciutadans tenen raó quan encenen la seva maquinària d'agitprop per propagar que l'espanyol està discriminat a Catalunya. La conversa s'anima, els temes avancen i et sents afortunat de tenir amics intel·ligents. De sobte, sense saber per què, perds el fil de la conversa i et quedes pensatiu. Reflexiones i, just en aquell instant, t'adones de la superficialitat del periodisme: acabes d'explicar la mort d'una persona de la mateixa manera que parles d'una notícia de política o d'economia. No has fet res de dolent, perquè només has seguit la fórmula que et van ensenyar a l'Autònoma: sigues neutre, contrasta els fets amb diverses fonts i escriu sense valoracions personals. Tot i això, ja no pots deixar de capficar-te en el drama que arrossegaran de per vida els implicats en l'accident i els seus familiars. Abans de ficar-te al llit, només demanes un desig: que passi molt de temps fins que hagis de tornar a informar d'uns fets semblats. Tanques el llum, et costa molt però t'adorms.

Article publicat a Cugat.cat

Si, si, ens acaben de comunicar que anirem de boda!!!!. Els primers de la colla que passaran per l'altar. Ja fan bé d'avisar amb temps no només per començar a estalviar si no també per a anar pensant en totes les "coses" que comporten una boda.

Ens ho han anunciat mitjançant aquesta pàgina web. Com vosaltres diueu... ja ha començat el compte enrere!!!.

Patrick, si llegeixes el meu bloc, i vols afegir aquesta foto al vostre album... és tota teua. És l'última foto dels dos junts que tinc... a la Serra d'Irta.

MOLTES FELICITATS!!!!

Fue espectacular, divertidísimo, emotivo, hilarante, surreal, tierno, de todo a la vez. Y para que luego digan que en las bodas no se moja, yo acabé nadando en mis lágrimas en este momento VIDEO (pam!!) , ah, que no se trata de mojar en ese sentido? mierda...

N&N una vez más gracias :D

( És evident , però precís recordar, que aquest és un bloc personal, i com a tal, el titular del mateix, tendeix a opinar sobre allò que necessita explicar i en el moment que vol i desitja fer-ho.)

Ja ho hauran notat de seguida, efectivament, sóc una mica freacky, val, d'acord, mooolt freacky.

I aquells lectors, aquells que tinguin la paciència de llegir algun que un altre dels meus posts, s'adonaran també, que estic una mica agitat, tal com un San Francisco dins d'una coctelera.... Oui,ce la vie!!

Però dins de la meva semi assenyada agitació , afino més que alguns que es pensen més assenyats, seriosos i il·lustrats. No m'excusaré per aquesta falta d'humilitat, ja que no dic , i seria un imbècil de fer-ho així, que jo sigui més llest que ningú ,al contrari , però la meva condició de tossut amb cargols afluixats, em despulla de molts condicionats socials i morals, que vestit amb ells, seria impossible veure les coses amb la mateixa claredat, que t'ofereix la visió pura, sense filtres preestablerts.

Vingui al que anàvem, és evident i és de calaix, sóc un solteró del colló.

Tinc més de quaranta anys, els compleixo en els albors del mes d'agost, Lleó zodiacal, però Cabra en el sistema astral xinès ( ara s'entén ) . Estic carregat de manies i neures de solter, no tolero que ningú em toqui les MEVES coses del MEU lloc, que ningú no alteri la MEVA decoració del loft que tinc pel MEU cau. No suporto que ningú em digui com em vesteixo, com em pentino, la meva marca de colònia ( la Brummel, molt bona! ), què menjo , què bec, què llegeixo, què penso, què escolto, què miro, a qui insulto, a qui estimo, a qui desitjo, què somnio, quins anhels tinc , sóc corcó empedreït amb neures i manies del solter , les del llop solitari que no sap viure si no és sol, massa gran per viure en societat familiar amb altres llops, i menys amb llobatons per alimentar.

I cada dia que passa, encara hi estic més convençut , i m'allunyo més i més de la manada per conèixer.

Per què ? Ho intentaré raonar:

La meva fe en l'ésser humà, és limitada.

I si la meva fe en el gènere humà, és de per si , ja molt feble, la meva fe pel gènere femení, és encara el doble de minvant.

Efectivament, comparteixo l'extensa idea, que les dones són més intel·ligents, tenen que ser-ho per força, amb tanta neurona psico-emocional viatjant al lliure albir d'una mística orgànica desconeguda per la meva pobra ment, i per no parlar del seu univers paral·lel, un forat negre en el coneixement dels mascles, com és, el discórrer del pensament femení, aquest gran desconegut, però realment :

Què pensen les dones ? I el que és més important, el Com, el què i el Per Què i cap a on, i quantes preguntes més...

I els homes per contra, tan simples, i jo el més simples dels goril·les esquenes de sofà-llit.

El nostre instint animal, ens empeny a aparellar-nos, a fornicar, a reproduir-nos, a niar, a buscar cau, a viure en manada .

Però quina Llei Natural, ens obliga a haver d'aguantar la família de la parella ?, bastant de feina amb aguantar a la bestiola, que a sobre... Hem de suportar a tota la prole, ascendència i descendència ?.

I ara, és quan vaig , i em trec l'espasa de matador.

Vinga a la feina, torero !!!

Doncs bé, em poso a torejar la vaqueta, al toro, al bou i a tota la cavalleria del Séptim del Coronel Custer, a pit descobert, amb dos ous, ben grans i inflats.

Anem-hi, som hi doncs, endavant, mascle testosterònic que sóc un mascle ibèric ( és que si no m'animo jo sol ... ! )

Deixem-nos de convencions socials, tradicionals, morals i merdes de tres el quart amb pa i tomàquet.

Per què es casen les dones ? .....doncs i jo que sé !! ..... ja he dit que no les entenc.

Per què es casen els homes ? .. AHHHH AMICS MEUS...AIXÒ SI QUE HO SÉ!!!!

Els homes ens casem per les següents raons :

1r - per follar.

2n- perquè ens cuidin .

3r - per no sentir-nos sols.

4º- N'existeix una quarta ?

És molt trist, però és així, s'hi fixin que les tres opcions són: INDIVIDUALISTES, HEDONISTES, i HORRIBLEMENT EGOISTES...... TOTES PER A LA SATISFACCIÓ PERSONAL MASCULINA.

Pensem que la nostra dona es casa amb nosaltres per al mateix, per a follar-reproduir, perquè se les cuidin i per no sentir-se soles en un món de llops famolencs.

És una decisió de l'animal pur que som .... Algú ha dit alguna cosa d'AMOR ? Què ? Com ? On ? Quan ? Enamorament ? Felicitat ?..... Esperin que buscaré els kleenex i el la botella de conyac.

L'amor és un procés químic , indubtablement una alteració de l'organisme humà .

Però anem-hi, s'està acabant la cursa de braus, arriba el moment decisiu, el de la sort final, i me'n vaig a la barrera per entrar a matar, que soni la trompeta. Va per vostès. !!

A tall d'exemple, una historieta :

Posem per cas una parelleta de joves de l'extra-radi de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, per dir-ne alguna, els protagonistes de la telenovel·la: La Jessy & Isma .

20 anyets els dos, els dos lolailos, pirceajats, tatuats, amants del tunning xumbero amb xoriço, amb el cervell d'una oliva, amb la formació d'un calamar col·locat de cloïsses, i com a lectura , els cromos del Bollycao.

La Jessy , caixera-reponedora a temps parcial en el DIA % , L'Isma cobrant de l'atur i de la gratitud dels pares, després d'un festeig breu i fugaç, recardant-se per les esculleres més de 2.000 vegades per la llengua submarina, es casen i de penalty... ¿ i d'això li anomenem AMOR ?... jo l'anomeno ESTUPIDESA

Que potser... i encara així, s'estimen? , Estan enamorats ? Com .... ?

Però a veure : Quin futur li ofereix a Jessy ? , 20 anyets, lolaila, tunera, pircejada, tatuada, buida , caixera del DIA % i casada amb Isma, un nen de 20 anys, lolailo, tuneru, pirceajat, tatuat, buit i cobrant de l'atur i gansejant als seus pobres pares.

Ella, embarassada del primer bebè, netejant la merda del seu marit, que es gasta tota la pasta de l'atur, en una llanta d'aliatge per al seu buga-cotxe, només l li espera un trist panorama, que és el de sortir en algun informatiu, amb els dos peus per davant.

Una nova víctima de la violència domèstica, quan l'Isma, el seu marit lolailo, se li va acabar l'atur i la pasta dels pares, ja no va poder pagar el canal plus, l'ADSL de 3 MB, els viatges Ibèria, ni va poder pagar la hipoteca, les lletres del cotxe, la nevera, la tele de plasma de 48 ", el dvd, es va passar al Ginebra i al cavall de coca .

Ja tenim servida una nova tragèdia de la vida. Una vegada més.

Quan la Jessy i "el" Isma, aquesta parelleta de joves retrat robot actual, es van casar, estaven enamorats ? Per què diem amor, quan volem dir sexe ?.

Eren dos bons amics, s'agradaven, eren feliços, es diverteixin de gresca i fornicaven de gust : EGOISME AGRADABLE; HEDONISME VITAL INDIVIDUAL I COMPARTIT ALHORA

Però.... Per què es van casar ?.... Es van casar per confondre els tomàquets amb els pebrots, i això amics meus, en aquesta vida es paga molt car.

El MATRIMONI jeu mort, una estocada precisa, ha estat suficient.

S'ha acabat la feina.

Jo per la meva part, ja estic bé solter,en el meu cau solitari, udolant a la lluna.

I no vull conèixer els meus futurs sogres ni en els meus pitjors somnis, i menys encara a la meva sogra desconeguda, no vull saber res i no m'importen gens, els meus tòtils de futurs cunyats, i per damunt de tot , als meus nebodets mimats, que de bé segur em tocaria apadrinar-los i com a bon " tiet " català, m'obligarien a obrir-los a cadascun una llibreta d'estalvi a "La Caixa " , i a això amics meus, em nego rotundament, i quan dic rotundament, ho dic rotundament: EM NEGO.

A falta de pa, bones són coques. Bé, això diuen.