1- La Laura ja és tieta!

Ahir va néixer a Manresa el Marc Sebastián Gabarró. Us copio un tros del comunicat oficial ;-) de la Sebas, que està híiiiper contenta de ser tieta. I tota la resta també estem híiiiper contents per ella! Moltíssimes felicitats, Laura, i una abraçada per al teu germà i la Sònia!!!

Us presento oficialment al meu nebot, en Marc Sebastián Gabarró. 50 cm i 3.650kg.

S'ha avançat gairebé un mes, tocava pel 27 de juny, però tant la mare com el nen estan perfectes. Malgrat que estava girat i han fet falta dos metges, ha estat un part natural, així que no crec que estiguin gaires dies a la clinica.

El pare estava molt emocionat, i què dir dels avis i la tieta? pues que se'ls hi queia la baba sense remei ;-) què guapu que és si us plau!!! Ahir ja el vaig agafar... uyyy quina impressió!! tant petitó feia cosa per si et queia...

I mireu quina monada:

El Marc coneixent la feliç tieta i els exhultants avis!

2- Edimburg power

Sembla ser que els aires natalicis no només bufen per terres catalanes... de les illes de més al nord del continent també ens arriben bones notícies. La Bertha i el Cortés seran pares!!!!!! Em fa una il.lu!!!!!

La Bertha està embaraçada de 5-6 setmanes. Segur que tot anirà bé i podré ser tiet d'encara una altra criatura!

El Jordi i la Bertha estan contentissims i felicíssims! Me n'alegro molt i des d'aquí els envio una fortíssima abraçada (a tots tres :-P ).

El meu pare, el Bienve, està a l'hospital. Portava unes 3 setmanes amb arrítmies, punxades al cor quan feia algun sobreesforç com ara caminar més de 100m o jugar a esquaix, pessigolleix al braç, que també tenia mig adormit... L'home passava olímpicament fins que, quan ja no podia fer més de tres passes per causa del dolor, la seva dona li va demanar hora al cardiòleg.

Hi va anar dimarts. El cardiòleg li va fer un electrocardiograma i li va fer un volant perquè ingresser ipso facto a l'hospital. Es veu qeu, sense enterar-se'n, havia tingut una angina de pit (i ell diu q es pensava que era algun mal gest jugant a esquaix!!). Cap a les 23.30h de dimarts ingressava a la Delfos. Li van enxufar electrodes per tot el cos i, per wifi, li van començar a monitoritzar totes les constants i el sucre, tensió arterial, colesterol, etc.

L'home s'avorria com una ostra, tancat a l'habitació i ressignat a passar l'estona a base de sudokus i novel.les històriques de suspens, fins que li van dir els resultats de les proves: estava bé de tensió, colesterol i sucre, però li haurien de fer un cateterisme perquè etnia una artèia del cor híper obstruïda. Li van programar l'operació per l'endemà (ahir dijous) a les 17h.

Total, que ahir al migdia el van començar a depilar de cintura en avall i cap a les 17 el vana fer entrar en quiròfan per practicar-li el cateterisme. El que li van fer és un tall a la cama dreta tocant a la ingle per ficar-li, per dins de l'artèria, un catèter que anirien fent entrar, artèria amunt, fins al cor per poder veure, mitjançant la microcàmera, què hi té al cor i com d'obstruït està.

Això de fer-li entrar la cosa aquesta artèria amunt  fins al cor és com gore, perquè va lligada a un fil de fibra òptica que li surt de la vena per la cama i que és el que transmet les imatges i les ordres...

Total, un cop al cor, la sort va ser que dels quatre accessos al cor, només 1 estava embussat, però ho estava moltíssim. La resta estaven bé. Es veu que si els haguessin vist tots quatre taponats, li haguessin hagut de fer un bypass a cor obert! Huuurtx!!!! :-(

Un cop van veure això, van decidir-se a actuar: van inflar el catèter aquest rotllo globus per poder operar i li van treure el bloqueig (de colesterol) i li van ficar com unes molles en lloc seu a la vena. Es veu que aquestes micro molles asseguren que no es torni a bloquejar (??!!).

Li van treure tot per la raja de l'artèria a la cama, li van cosir i apa, a les 20h ja estaven. A passar la nit en observació a l'UCI, i andando!

Avui ja el passsaran a planta i s'hi estarà fins que el dilluns o dimarts el metge li doni l'alta.

I ja estarà.

Les causes de l'angina de pit? Bueno, que no es cuida:

- Fuma un paquet de Ducados diari des dels 14 anys o abans

- Menja fatal: molta quantitat i molt antidietètica (carn a cada àpat, poques amanides, poca verdura, molts embotits, etc)

- Beu massa: un gotet de vi en cada àpat i una ampolla de conyac cada 2-3 dies (!!)

- També crec que hi ha un tema d'autoestima o com n'hi vulguis dir: és de la generació que els homes hem de ser durs, no ens hem de queixar, ho hem de suportar tot, cuidar-se és de nenes i mariques... I sempre ha treballat molt en feines d'estrés (sector banca i finances) i ha pensat que l'estrés és normal i es combat menjant bé i fent la copeta, i no relaxant-te o canviant l'estil de vida. També crec que mai tampoc li van donar una educació afectiva i sentimental adequada.

Ja fa un parell d'anys li van detectar principis de diabetis, colesterol pels núvols i hipertensió. A part que medeix 1,80 i pesa prop de 100kg!

Arran d'allò va modificar la dieta, eliminant els embotits i introduint -amb la moderació que ens caracteritza- les amanides i la verdureta. Però en dos anys de "menjar sa" i fer, segons ell molt d'esport (una partida d'esquaix a la setmana amb un amic gordo com ell) no s'ha aprimat ni un quilo...

Ara tenia el sucre perfecte i el colesterol i la hipertensió a nivells acceptables, però segueix fumant com un carreter i no menja prou bé (per més que digui). I el cos l'ha avisat.

Per sort no ha estat res, es cura fàcil i tal, però haurà de deixar de fumar, fer més i millor exercici i cuidar-se. Si ho fa, tot perfecte!

El que no pot ser és que un home de 51 anys sembli que en tingui 65!!

Sé que sóc molt crític. A veure, no se'm malinterpreti: estic preocupat i content que tot hagi quedat en una mena de susto, però no s'ha cuidat mai en sa vida i, o canvia l'estil de vida, o el proper cop serà pitjor. :-(

Aquest cap de setmana ha estat horrible en molts sentits:

• M'he fet un fart de pencar la setmana passada i estava estressat perdut, mort
• De resultes, divendres al vespre me'l vaig passar escarxofat a la sala d'estar veient la tele amb menjar dietèticament poc recomanable
• Dissabte nit vaig renunciar a anar a sopar amb els de Sabadell de cansat que estava i per no tornar a casa a les 5.000. O sigui que anava pel mateix camí que divendres, però al final li vaig poder donar la volta
• Diumenge vaig haver d'anar a l'oficina unes horetes per començar a redactar un projecte mega important

Però també va tenir estones bones:

• Divendres vaig fotre'm un atracon de bistec del bo (carn vermella hurtx!!!) i Boston Legal
• Dissabte al matí em van portar a una otiga al carrer Comerç on venen, a meitat de preu que al súper i a granel, tot tipus de cereals. Vaig comprar arròs integral, llenties, cigrons, sèmola de verdures, azukis... (un quilo de cada) per quatre duros. La d'estofats de llenties i azukis i cigrons que em podré fotre mmmh!
• Dissabte vam veure Eurovisió (és el tema principal de què volia parlar)
• Diumenge vam acabar de reservar l'allotjament a Austràlia, un safari de 4 dies-3 nits pel Parc nacional de Kakadu i un cotxe de lloguer per Ayers Rock (Uluru). Tot allò gros, que s'ha d'agafar anticipadament, ja ho tenim. :-D

Doncs sí. Dissabte havia d'anar a sopar a casa la Núria i el Monter, però no em veia amb cor d'anar-hi, tornar a casa a les 4 de la matinada, llevar-me l'endemà fora d'hores i cansat... Necessitava qeudar-me a casa i dormir. Per tant, van acabar venint l'Ester, la Laura l'Àlex i la Irene i vam fer un sopar eurovisiu, amb porra inclosa (que va guanyar l'Àlex).

O sigui, Eurovisió és lementable: tots els països de l'est, la meitat dels quals no existien fa 10 anys i que ningú sap situar al mapa [què passa, deixeu-me rajar a gust :-)], es voten entre ells. És el que ja es coneix com a 'block voting' o votació en bloc. L'Aserbadjan vota Armènia; Armènia vota l'Aserbadjan i Ucraïna; Ucraïna vota Armènia, l'Aserbadjan i Làtvia (que es veu que en català es diu Letònia). I tots, tots ells sens falta, voten a Rússia.

Més flipant encara és que l'antiga Iugoslàvia, després de 15 anys de guerres fraticides, neteges ètniques i matar-se els uns als altres, ara es donen els 12 i 10 punts entre ells: Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Eslovènia es van donar les màximes puntuacions els uns als altres. I, again, tots votaven Rússia.

I Rússia, pel tongo excomunista, va guanyar. Em nego a penjar el vídeo seu, perquè era una cançó mediocre i en cap cas s'ho mereix.

Jo crec que mereixien guanyar Suècia (la meva prefe), Ucraïna (sí, de l'est, els de Txernòbil, però la cançó era súper eurofestivalera) i Grècia. Tots tres amb cançons súper eurovisives:

'Hero', la cançó sueca

També em van agradar Noruega, Islàndia (síiii una mica de disco pliiiis) i Bòsnia, que no t'enteraves del que deien, però la posada en escena feia riure. Portugal també va estar prou bé.

França patètic amb l'Eugenio fent el sosso i Alemanya va desafinar tota l'estona!!!

Quant al Chiki Chiki espanyol... A veure, sincerament, crec que TVE va fer una cosa molt intel.ligent: ja que està clar que Europa Occidental no guanyarà mai més a Eurovisió, van promocionar una cançó en clau interna. No pas que pogués guanyar a Eurovisió, sinó que atragués molta audiència, vengués moltes melodies pel mòbil i fes que la gent es gastés pasta en SMSs. I clarament ha estat missió acomplerta, i amb escreix.

Per tant, el Chiki Chiki ha estat un èxit (que llest que és el Buenafuente, eh!) i fins i tot ha quedat millor que el que jo vaig ficar a la porra: 16è (jo el feia 20è).

-----

La nota trista del certamen és que com que tothom menys els francesos passa del francès, ja no es pot sentir allò de "Raiuminí, dis puà"

Mireu que macos:

Des d'aquí els envio molta felicitat i els meus millors desitjos per a tota la família i per al nounat

A propòsit: Sí, l'Aidan era el nòvio més potable de la Carry Bradshaw (Sex and the City).

Al blog de l'Irene, que se m'ha avançat sobre el tema, hi ha la foto súper xula del resort d'Uluru. Feu-hi una ullada...

Tinc pendents alguns posts per afegir (aniversaris, dissabte sopar, etc), que aniré afegint al llarg d'avui. El tema és que hi vull afegir imatges i vídeos, i els he de trasnferir des del mòbil a l'ordinador.

"They're good and hard-working people, and they're afraid of losing you.

They remind me of my family. You love them, you do anything for them. The problem is-- they don't have your ambition"

La Glenn Close com a Patty Hewes a "Damages"

Em recorda a la meva, de família!

No, a la foto no hi surto, és per mostrar l'ambient :-)

No està gens malament. Havent dormit menys de quatre hores la nit anterior, fer els 10kms de cursa en 52'39" està molt bé, sobretot tenint en compte la solana que queia i que el circuit de Montmeló, que per la tele sembla així de pla, en realitat fot unes pujades astronòmiques!

Doncs sí, diumenge vam anar, amb la Sara, el seu pare (corredor dedicat, el tio fot mitges maratons i tal) i el seu cunyat a córrer una cursa de 10 quilòmetres al circuit de Montmeló per l'esclerosi múltiple. Allà també m'hi vaig trobar la Tònia, que hi corri amb el seu marit.

La veritat és que la vaig disfrutar molt, aquesta cursa. A diferència de la sobresaturada Cursa de Bombers o de la del Corte Inglés (àlies "la marabunta"), érem menys de 2.000 persones corrent i tenies espai de sobres.

Mai no havia estat a Montmeló i és xulo. 10kms suposen 2 voltes i un pèl més al circuit, però la veritat és que se'm va fer molt lleuger i va passar molt ràpid. I no, en acabar no vaig trallar del sobreesforç.

Podríem dir doncs que anar de festa la nit anterior fins a les 4-i-pico (veure proper post) és una bona cosa, incrementa el teu rendiment esportiu l'endemà.

També vaig constatar que el meu nivell físic està bastant bé. Vale, no la vaig fer en 30' com els guanyadors, però viag córrer a un bon ritme, vaig aguantar bé, vaig gaudir tota l'estona, no em vaig agobiar i se'm va fer, de fet, curta. Ah, i a les pujades (algunes de llarguíssimes) no anava amb la llengua fora!

Això sí, un cop a casa, després de dinar, vaig fotre'm 4 hores de migdiada...

Per cert, un apunt final: Una cursa "per" l'esclerosi múltiple vol dir que és a favor,  per defensar-la, igual que una manifestació "per" la pau? O vol dir que tots els participants quedarem multi-escleròtics, com qui va al súper "per" iogurts??

Però la dels Niblétez-Jòuard sí. Tornen a estar embaraçats i li donaran un/a germanet/a al Harry. Des d'aqui moltíssimes felicitats!

Ara deu estar de tres mesos- tres mesos i mig. Quan hi anem a l'estiu ella estarà amb una panxota enorme!

Bon cap de setmana a tothom!

Ahir en vaig fer la prova i va funcionar de conya.

La Núria m'havia explicat que sa cosina no fa servir suavitzant per la roba, ja que té nens petits i els suavitzant porten molts productes quimics i no és recomanable rentar-hi la roba dels nens.

En comptes, fa servir vinagre, que deixa la roba igual de suau i a sobre es carrega la calç, amb la qual cosa no cal afegir-hi anticalç. (De fet, la meva teoria és que el que fa és que la roba no quedi suau és la calç de l'aigua i que el vinagre, al reaccionar-hi, elimina el problema.)

El vinagre té l'avantatge que és híperbarat (perquè evidentment no faràs servir el de Mòdena. Faràs servir vinagre del barat de vi blanc) i que amb molt poc ja passes. La mida, per una rentadora plena, és un got de xupito!

Ahir vaig fer-ne la prova i la roba ha sortit híper suau i sense gens d'olor a vinagre!

Així doncs, ja tinc una altra aplicació per al vinagre: com a "netejador acètic" del Mercawoman/Schlecker per deixar brillant la cuina i el bany contra la calç, per abrillantar coberts i coses metàl.liques barrejat amb bicarbonat, evidentment per a l'amanida i, des d'ara, per rentar la roba! Tot plegat, més net, més barat i amb menys químics!

Dissabte vam quedar per sopar amb els de Sabadell. Vam fer la inauguració oficial del pis de la Marga i el Benet, que l'han reformat totalment i els queda molt bé.

Eren tot parelles. Tots estaven aparellats, menys el Nando i jo, i alguns (eh Jordi i Rosa :-) ) ja estan embaraçats. Per un moment em va donar per pensar: "Jolín, estàs inadaptat? 'Marujiteges'? [en el sentit de no acceptar l'edat que tens] Et tocaria ja assentar el cap i tal?"

De vegades, quan quedo amb els de Sabadell tinc aquesta sensació de "ells i jo", de com si fos encara un noi esbojarrat envoltat d'adults.

Mentre que parlen de casaments, fills, etc, jo només penso en les vacances, estudiar japonès i fer prosperar TotemGuard. Mentre que uns discuteixen on faran al lluna de mel o quin cotxe comprar amb vistes a tenir descendència, jo només tinc ganes de sortir a sopar, anar de festa i pasar-m'ho bé.

Però sats què? Que m'encanta la meva vida. Aquesta és la conclusió a què arribo cada vgada que em poso a pensar giare en aquests termes. Visc sol i no tinc parella, però i què, la veritat és que m'ho passo de conya.

Un estil de vida convencional sempre m'ha fet bastanta mandra. Tot i que a la llarga em veig siguent pare i probablement casat, de moment encara em queda molt per experimentar.

És que de moment, no em veig visquent de cap altra manera. Encara tinc massa coses a fer, a gaudir i a aprendre com per pensar en tornar-me un "adult" en el sentit clàssic del terme: "casa, dona, cotxe, la parelleta i gos". De fet, només de posar-me a pensar en tot això em talla el rotllo que Déu n'hi do!

Crec que sóc un adult madur i responsable. De fet, sóc de les persones més madures i responsables que conec. Sóc responsable de mi mateix, dels meus conills i tortugues, dels meus amics, dels meus socis, dels meus empleats. Però trio viure la vida com em faci més feliç.

I de moment, visquent com visc, en sóc molt, de feliç!

Al final, la vaig fer en 50'30"

Amb més participants que mai, va donar bastant la sensació d'ofec durant tot el trajecte, et senties atatxonat´. No tenies espai vital i si vlies avançar més ràpid, costava pq havies d'anar fent giragonces entre la gent; a la que afluixaves una mica el ritme, molestaves els que anaven just darrere teu...

I molt patrocini de la Nike, però pels 15€ que pagues, ja et podrien donar més que una samarreta (aquest any no gaire maca) de propaganda amb el dorsal imprès, i una bossa amb una (UNA) ampolleta de 33cc de font Vella, una altra de mig litre de Gatorade (els dos altres copatrocinadors), i propaganda del Ford Focus.

Altres anys solien donar barretes energètiques, xocolatines i, fins i tot, algun any havien donat Actívies.

Ara, el puntasso de la cursa va ser quan, just creuada la meta, et començo a trobar fatal, em recolzo en una mena d'andami per les càmeres que hi havia, i començo a trallar. Vaig vomitar bàsicament aigua, pq no havia ingerit res més. Van ser tres "expulsions". Després, em vaig trobar de fàbula i ni estava cansat ni res. Raro, eh...!

L'altre highlight va ser que vam provar els electroestimuladors musculars. Després de l'arribada hi havia paradetes amb diferents empreses. Una d'elles era Compex, líder mundial en aquests aparatets que deixen anar descàrregues elèctriques a través d'electrodes que enganxes a diferents parts del cos per treballar el múscul, relaxar-lo, etc.

Feies cua, emplenaves un mini formulari, i podies estirar-te en unes menes de camilles que hi havia per provar els seus electroestimuladors. la sensació va ser inquietant. Encara no sé si agradable o desagradable. Notaves com "bzzzts" rítmics i veies com els bessons o el quàdriceps se't movien sols.

Suposadament, vaig estar provant durant uns 20 minuts el programa per massatjar i relaxar el múscul després de l'exercici i, suposadament, segons el paio que hi havia estirat a la camilla del meu costat, va súper bé. Era un mega atleta d'aquests que fan maratons, traesses de 3 dies per la muntanya, etc...

Però a mi el regust que em va deixar van ser els "bzzzzts" inquietants, què vols que et digui.

Reus, el nostre camp base, és preciós, i els voltants també. Tot com molt agreste, però menys sec del que m'esperava. Amb poblets magnífics i un munt d'història. Vam fer la ruta del Cister (no pronuncieu Císter, q es diu "Cisté"), vam anar a Escaladei, vam veure serralades estupendes, poblets magnífiques, processons, vam atipar-nos com a lladres i vam disfrutar molt.

Reus té el mateix rotllo que Girona: ciutat petita, orgullosa, ben conservada i amb molta qualitat de vida. És com Girona però en comptes de ser medieval és modernista. I està a tope de botigues (de luxe!) i de restaurants d'híper disseny i menjar boníssim molt bé de preu (aquí vindria el comentari de "esclar, és que comparat amb BCN, tot està tirat!". Doncs sí).

I per si a algú li interessa, vaig exercir profusament la meva deformació de mirar-me tots els aparadors d'immobiliàries i els pisos estan a meitat de preu que Barna!!!!

I nois, amb l'ave, Reus està a només mitja hora de Barsalona!!! ...per si algú s'ho vol plantejar...

En fi, que callo i us deixo amb les fotos del viatge, cortesia made in Irene i Àlex:

La resta de la setmana des de la tornada de vacances ha estat agobiant de feina. Molta, molta moltíssima. Per sort el cap de setmana tinc un curs de reiki karuna  amb la Griselda que en tinc moltes ganes.

Bueno ja és oficial. Divendres passat ens vam fulminar les vises i ja tenim els bitllets d'avió. Deixem BCN el 02/08 10.30h i arribem a Sydney el 03/08 20.25h després 25 hores 55 minuts, incloent-hi les escales a Paris i Hong Kong.

El vol de tornada surt de Sydney el 29/08 a les 14.25h i arribem a Barnacity el 30/08 a les 08.45. Que els canvis horaris no us enganyin: la tornada és més llarga, triguem 27 hores. Tot això, evidentment, si no hi ha retards...

Ara ens estem camelant a la noia de l'agència perquè "tot i que en teoria no ho pot fer" ens reservi ja els seients als avions. I amb l'excusa de la meva alçada, que ens doni sortides d'emergència per poder evitar la síndrome classe turista.

En resum, que del 03 al 29 estarem a Austràlia. Això ja és segur. Ara falta decidir què hi farem. La noia de l'agència ens va fer recomanacions, però encara ens hem de fer la ruta...

Un mes sencer, col.lega!!!! Mola eh!!!! :-)

Els tres que estudiem japo plegats (la Tònia, el Jaime i maiself) havíem quedat a les 11 per esmorzar junts i socialitzar-nos abans d'anar a classe, i a l'entrar ja a l'acadèmia, ens trobem a recepció un paio amb pinta japo que t'hi cagues (bastant alt, però híper prim i 'fashion víctim').

Ignorant-lo, ens en anem tots tres a assentar-nos a l'aula i el profe, que estava fent unes fotocòpies, m'agafa per banda i em diu "este es mi amigo Hideo. No habla nada de español ni de inglés. Sólo japonés. Lleva aquí dos semanas. Le he traído para que habléis con él. Ah, y hoy hay una fiesta en su casa, ¿queréis venir?".

Hurtx, masses coses de cop!

Jo, evidentment, encara amb el corte de pensar q haurem de parlar japo amb un japo que només parla japo (sembla un embarbussament, aquesta frase) li dic que sí d'esma, i me'n vaig cap a la classe a explicar-los el tema a la Tònia i el Jaime.

El Hideo parlava súper ràpid i fluix, i a més, segons el sensei, en "argot de los jóvenes": ja sé dir "això és súper guapo", "quina passada!" i "tope guai" :-)

Amb penes i treballs, aconseguim que ens expliqui que porta aquí dues setmanes, que comparteix pis, que s'hi estarà un mes, que va a l'acadèmia a aprendre espanyol (d'això coneix l'Atsushi, el profe), i que ha vingut a BCN perquè li agrada el futbol.

I a l'acabar la classe ens torna a dir que sisplau que anem a la seva festa, que li fa molta il.lu. I el profe ens demana "por favor, sed sus amigos".

Total, que el Jaime i jo hi anem (la Tònia no podia). Eren com 20 guiris (coneguts de l'Atsushi de classes de català, de classe de castellà o amics d'amics) i 4 catalans (dos profes de castellà de l'acadèmia, el Jaime i jo).

(Foto del mòbil de qualitat ínfima. L'Atsushi, el meu profe, està pel mig, de negre i amb ulleres; el Hideo està sota seu; el Jaime cap a l'esquerra amb camisa blava) 

La festa va ser molt interessant. En resum: tots flipen amb BCN, per la festa, perquè es molt maca i perquè s'hi viu bé. Hi havia des d'estudiants, fins a una arquitecta grega que treballava en un bufet a BCN, un profe de gimnàs (una boja que t'hi cagues)... de tot. Tots coincidien que era la barreja perfecta entre bona vida i seriositat per a treballar.

Per tothom és sabut que per a mi BCN és la millor ciutat del món, però igualment flipo que els estrangers que vénen aquí a viure tinguin una opinió de la ciutat tan diferent de la nostra (bruta, res no funciona, etc).

La festa va estar guai, del pal "y tú de dónde eres y cuánto tiempo llevas aquí". Jo, me'n vaig adonar després al tornar a casa, vai estar tota l'estona en "mode flirty" amb una siciliana i una bielorussa, però no va passar res.

El Hideo estava outsider total: es dedicava a cuinar, recollir la brossa, beure cerveses en un racó i riure. El tio em queia bé i hi intentava parlar. Però costava. El pobre només parla japonès i anglès híper basiquíssim (amb accentarro japonès, que el fa indesxifrable). Per fer una frase simple -jo en japo o ell en supeingo- ens tiràvem cinc minuts. Però era díver.

Cap a la una van decidir anar a prendre algo. Quan vam veure que estaven indecisos entre l'Ovella Negra del Poble Nou i la Plaça Reial, el Jaime i jo vam decidir que el nostre cupo de guiris ja estava cobert per avui i que anar per guirilàndia a emborratxar-nos no ens venia de gust.

De totes maneres, amb el Hideo ens vam donar els telèfons per fer intercanvi lingüístic. Suposo que quedarem els dilluns o dimarts al vespre, una estona per parlar en castellà, i una estona en japo. Costarà moltíssim entendre'ns, però és la manera d'aprendre!

Des d'aquí els vull donar la meva enhorabona als pares!!!! I també felicitar al nounat-to-be, com vam quedar que n'hi diríem, per haver triat una família tan fantàstica com aquesta!!!

Martí/ Clàudia/ Eire, amb tants tiets com tindràs, seràs d'allò més estupendo/a!!!!

Les ecos que ens van ensenyar eren una passada! Es veia una coseta, un pesolet tamany real que dius: uau! inceïble! D'aquí a sis mesos naixerà i canviarà les vides dels seus pares i de tothom al seu voltant! Portarà alegria i felicitat, i també responsabilitat.

Ves per on, aquesta tarda jo estava a l'Fnac del Triangle, anant a preu fet amb la idea de comprar el que havia de comprar, tafanejar una mica per la secció de llibres en anglès, agafar algun llibre no previst, mirar-me la reedició en CD del Thriller del Michael Jackson, dubtar si sí- si no, per acabar no comprant-lo, pagar i fotre el camp depressa, quan de sobte noto q m'agafen per l'esquena i em diuen "què hi fots tu aquí?!".

Em giro, i em trobo l'Edu. Primer me'l quedo mirant, com dos o tres segons sense acabar d'associar Eduard Miguel- L'Fnac/ BCN. I em diu, "quina cara que poses, és que hem vingut amb la Gemma a passar el dia a Barna i ara abans d'entornar-nos-en, volíem pasar per l'Fnac per comprar quatre coses".

Un cop he reaccionat, m'he alegrat molt de veure'l, els he saludat i ens en hem nat al Buenas Migas a xerrar un rato.

Que tots els meus amics són estupendos no és cap novetat. Tinc la sensació que, de tan repetir-ho, perdre els pocs lectors que tinc farts d'avorriment. Però és que l'Edu és una bona persona.

És una persona neta, senzilla, afable i intel.ligent. Considero que és un molt bon amic meu, malgrat la distància i que ens veiem només 2-3 cops l'any.

És una persona forta, segura de si mateixa i amb un cor molt gran. A ell li agraeixo moltes coses, però la principal això, que sigui com és.

Curiosament, és molt ingenu i, a la vegada, amb grans dosis de realisme. Però sobretot, repeteixo, és net, clar i bona persona.

He estat de vacances amb ell dues vegades. La primera va ser el Nadal 2005-06: tots dos volíem fugir de la família i de nosaltres mateixos i ens en vam anar a Àmsterdam on, amb la missió principal de passar-nos-ho bé i col.locar-nos al màxim, vam gaudir de la ciutat. Vam anar en bicicleta, vam veure que els porros quasi no m'afectaven (amb mig porro ell veia portes que s'obrien al terra; amb tres jo tot just reia) i vam anar, la nit de nadal, completament sobris, a la millor sessió que he estat mai en una discoteca, amb dos DJs que punxaven una música tan bona q encara ara em fa venir esgarrifances només de pensar-hi.

Ah, i vam descobrir que en el fons Holanda és un país molt més estricte, on "tot està legalment permès, però és mortalment reprobable".

La banda sonora de les vacances va ser genial. Encara la guardo amb molt d'afecte.

Les segones vacances van ser l'estiu següent ell, la Sebas i jo en cotxe pels Estats Units. Ell i jo hi vam estar 2 setmanes, però la Laura només va poder-s'hi estar una. Van ser unes vacances molt especials.

Amb tot això on vull arribar? Doncs no ho sé... que trobar-me l'Edumi avui m'ha fet molta il.lusió; que me l'aprecio moltíssim; que crec que és una gran persona; que m'he alegrat molt de saber que els va molt bé amb la Gemma i ha refet la seva vida; que estigui on estigui, és un dels meus millors amics.

A mesura que passa el temps t'adones que vas teixint una xarxa, un tapís molt tupit de relacions amb gent que t'estimes. Una vegada m'ho va dir el Tim, parlant d'un amic seu anglès però mirant-me als ulls: "A real friend you know --no matter where they are, even if you don't see each other in years-- you know the moment you meet again, it's like it was yesterday."

I com més passa el temps, més m'adono que té tota la raó del món.

Nota: aquest post el vull fer maco i posar-hi fotos, però les he de buscar i ara l'únic que vull és anar-me'n al llit. Demà ja l'editaré i les hi afegiré.

Seguint l'exemple de l'Irene, aquest ha estat el meu capde.

Divendres faves tendres

Divendres vaig estar mig malalt. Dic mig perquè en realitat el que em va agafar va ser una oscarada de les meves: al matí em trobava pèssim, amb mal de cap i cansat. Jo ja sé que quan això em passa no vol dir que estigui malalt. Vol dir que m'he de fer el malalt, que és molt diferent: el meu cos vol descansar i no fer res, senzillament. Ja m'ho veia a venir, pq ja feia dies que no em venia de gust anar a treballar.

Al matí vaig anar al despatx, pq teníem una reunió important amb un possible nou proveïdor i, tot i que s'hi reunia el Clay, jo havia d'estar-me perllà fent el paripé.

Al migdia me'n vaig nar cap a casa i em vaig fotre de pet al llit. Vaig dormir d'una tacada fins a les 19.30h. Em vaig llevar, vaig navegar per internet, vaig fer deures de japo, vaig sopar i mirar la tele... I a l'hora de tornar a dormir, cap a les 2, no tenia son.

Un veí té un rellotge de pèndol q marca cada quart. I vinga sentir passar els quarts... quarts de quatre, les quatre, quarts de 5, les 5... Al final, a les 6 em vaig llevar i me'n vaig nar a l'ordinador a fer japo, fart de donar voltes pel llit. M'hi vaig estar fins a les 7, que me'n vaig entornar al llit. El gong de les 7.30 va ser lúltim que vaig sentir. Llavors em deuria adormir fins que em va sonar el despertador a les 10h.

Lo fort del cas és q dissabte estava jo fresc com una rosa!

A tope, tio

Després del descans divendril, dissabte tornava a anar de bòlid. Em sembla que vaig aguantar el ritme de dissabte a base de te verd: Lleva't corrents, vesteix-te corrents, esmorza corrents, fes-te el dinar corrents, vés-te'n a japonès corrents...

La classe de japonès és els dissabtes de 12-15h. La d'aquest dissabte va ser molt intensa, com podeu veure en el meu post anterior. Després, vaig dinar en un plis i cap a gimnàs. M'hi vaig estar 3 hores,  tu!

Primer una hora de màquines, després una hora d'aeròbic i en acabat una hora de body pump. Feia com 5 anys que no en feia i vaig quedar baldat (encara avui, dilluns, n'estic!)

Després del body pump, corrents cap a casa, perquè em va passar a recollir la Gemma per anar al Mercat de les Flors a veure el Nacho Duato.

D'una bellesa plàstica increïble

L'espectacle del Duato, basat en la pel.li El Cel Sobre Berlín, va ser preciós, maquíssim, d'una bellesa plàstica increïble. Dels espectacles que hem vist amb l'abonament de temporada, aquest i el de l'Akram Khan han estat els millors amb diferència (el de l'Akram Khan, per a mi, és el millor de tots-- brutal!!!).

T'hi ficaves dintre, vibraves, se't posava la pell de gallina...

Reunió de tupperwares

Diumenge vaig nar-me'n a dinar a casa els meus avis, que des de Nadal que no els veia. Me'ls estimo molt, però em ratllen també molt. Per sort, sempre surto carregat de túpers amb "menjar de l'àvia" congelat per 15 dies.

Cases

1. C/ Samuntada (Sabadell): Fins als 7 anys. Va ser el primer pis dels meus pares.
2. C/ Duran i Sors (Sbd): Fins als 9. Les coses anaven bé a casa i ens vam comprar una casa unifamiliar al Centre, de 3 plantes i un pati bastant maco.
3. Palma I (Mallorca): Fins als 10. Quan van destinar els meus pares a Mallorca, vam viure primer de lloguer mentre trobàvem una altra casa. Primer vam viure al passeig marítim, davant del port esportiu on -es veu- anaven el príncep i les infantes i on a mi em feien fer classes de vela (que llavors odiava i ara m'encantaria tornar a fer!)
4. Palma II/ Calvià (Mallorca): Fins als 11. Preciós dúplex amb una preciosa piscina comunitària i vistes al mar. Pagat pel Banc. En tinc molt bons records. Va ser una època molt feliç, pq vivíem feliços, vaig fer molt bons amics al St. Cayetano i m'ho passava pipa.
5. C/ St. Ferran (Sbd): Fins als 16 aprox. Tornar a Sabadell va ser un trauma (jo no volia tornar de cap de les maneres), els últims cursos d'EGB els vaig passar fatal, els meus pares es van separar (per fi) i aquest pis no es podia comparar amb el de Calvià o la casa de Duran i Sors. Però començar l'institut va ser genial, com un alliberament i vaig conèixer moltíssima gent i vaig fer molts i molt bons amics.
6. Castellar: Fins al 16-17. Quan me mare es va ajuntar amb el Xavier ens en vam anar a viure una temporada a casa seva mentres els meus pares es tiraven els plats pel cap pel repartiment de béns del divorci. Odiava Castellar, i només sabia el camí de casa al bus i del bus a casa.
7. C/ Creueta (Sbd): Fins als 21-22. Buf, 350m2 donen per molt!!! Un pis preciós, senyorial, amb un menjador inabastable i la meva habitació era enorme. Vaig començar a l'uni i se'm va obrir un nou món, a banda de fer molt bons amics.
8. C/ Sol i Padrís (Sbd): Fins als 23. Al C/ Creueta estàvem de lloguer i quan ma mare i el Xavier van voler-se comprar un pis, el boom ja havia començat i van acabar visquent al mateix bloc que els meus avis. L'any i poc que hi vaig viure ni el recordo: quasi no parava per casa, quan hi parava només tenia que bronques amb me mare i el Xavier, ja començava a treballar i jo el que volia era independitzar-me.
9. Ptge. Forasté (El Putxet/ St Gervasi, BCN): Fins als 26. Freedom!!! Compartir pis amb l'Irene i l'Àlex va ser una gran experiència. A més el pis era estupendo i un xollo de preu, molt important en una època en què Claxion va fracassar, vam començar Totem i vaig estar molts mesos sense cobrar ni un duro. Va ser l'època més boja, amb els australians, la colla de barna, les farres que ens muntàvem i les borratxerres que empalmava.
10. C/ Olivera (El Poble Sec, BCN): Fins als 28. Compartint pis amb el Dani. Una època plàcida i, vist amb perspectiva, d'instrospecció després de la mort de ma mare.
11. C/ Tapioles (El Poble Sec, BCN): Actualment. El meu piset!!!! Tenia ganes de tenir "casa meva". N'estic molt orgullós i tot i que el pis i el bloc tenen els seus defectes, m'hi sento molt molt a gust. I de moment, m'encanta viure sol!!

Gimnassos

1. Balmes: Gimnàs de barri que m'hi van obligar a apuntar amb 18 anys, pq estava escanyolit, apàtic i no fotia ni brot. Però de seguida em va encantar
2. Gimnàs Municipal de Sabadell: Ens hi vam apuntar amb l'Albert i el Sabés, i després s'hi van afegir el Benet i el Cortés. Mítica la Karina i els partits de bàdminton
3. El Club: Ens hi vam apuntar amb el Sabés
4. El SAF, el gimnàs de l'Autònoma: estava al campus i m'hi escapava sovint entre classe i classe. Era l'època en què em volia fotre catxes
5. Malibú Esportiu: Era el gimnàs pijo de Sabadell. Cada mes em costava 8.000 peles de l'època (que eren molt més que uns 50€ ara!) però el monitor de la sala de màquines era molt bo i em feia entrenar molt.
6. DiR Gràcia: quan em vaig mudar a BCN, em vaig voler integrar a la ciutat. I apuntar-me al DiR vaig veure claríssim que era la millor manera.
7. UBAE Perill: Fart de pagar 60€ quan a dues cantonades en tenia un de municipal, amb iguals instal.lacions, per la meitat de preu, 33€. Aquí em vaig començar a aficionar a les activitats dirigides: Body Pump, Cycling, CTC, Body Combat...
8. Gimnàs C/ Vilar i Vilar: Quan em vaig mudar al Poble Sec, em vaig apuntar a aquest gimnàs de barri. Vaig aguantar 2 mesos, malgrat les actrius porno que el freqüentaven. Però va ser on vaig començar a fer aeròbic.
9. UBAE Aiguajoc: El germà car dels UBAE. Va ser la revolució. Vaig conèixer molta gent, vaig fer bastants amics, i em vaig híper aficionar als steps de la Pasky
10. DiR Diagonal: La crème de la crème dels DiR. Quan la pèssima gestió de l'Aiguajoc va causar la desbandada de tots els monitors bons (David, Pasky, etc), cap als DiR la colla d'step-fikis vam fer el mateix. I de moment he acabat al DiR Diagonal, envoltat de noies pijiguais i on faig peses, Steps, Aeròbic, ioga, bany de vapor...

Podeu veure la resta de fotos clicant en aquesta. Són de baixa qualitat, sorry, és el q té fer-les des del mòbil...

Dissabte passat vam celebrar els 30 anys de la Marga!!! Com passa el temps! Semblava que era ahir que feia les primeres passes i goita-la avui, ja sap bufar les espelmes tota sola!!!

D'aquí a poc ja començarà a sortir als vespres i quedar amb nois. I quan ens en adonarem, ja se'ns en anirà de casa...

Ai que ràpid que passa el temps!

Hahahahha

Amb la Rosa, el Sabés, el Benet, la Marga i jo vam anar al Can Punyetes de Sabadell a celebrar els 30 anys de la Marga i li vam portar un pastís i li vam cantar l'Aniversari Feliç en versió personalitzada.

Que diver!

Marga, com feia la lletra?

Ahir diumenge vam anar a veure La Plaça del Diamant al Teatre Nacional. Em va agradar força, sobretot perquè tot i ser fidel al llibre, li dóna un enfoc diferent al que jo recordo (més tràgic, amb una Colometa més passiva i fleuma) d'haver llegit el llibre, i que és el que es veu també a la pel.li de la Sílvia Munt pre-llavis a la Marujita.

Després vam acabar sopant junts l'Àlex, l'Irene i jo al meu bar del barri. M'ho vaig passar molt bé.

Són dues persones especials. Tots dos són molt bones persones i em sento molt bé al seu costat.

L'Irene és una persona molt capaç, molt ràpida, molt llesta. Si s'ho proposés arribaria molt lluny. A més desprèn molt d'optimisme i vitalitat, et dóna molt bon rotllo.

L'Àlex és més reflexiu, potser, i té una virtut que trobes en ben poca gent: no jutja la gent. No jutja ningú.

Àlex, t'ho admiro. No me n'havia adonat fins ahir, que t'admiro per això. Però és cert.

Tinc la sort que tota la gent que m'envolta, siguin amics, companys, veïns, empleats, família, mestres... tothom són molt bona gent. Ahir hi estava pensant i diria que no hi ha cap persona del meu voltant que sigui una mala persona, que no sigui algú especial.

Hi pensava i tothom que m'envolta m'aporta alguna cosa positiva. Realment crec que sóc algú especial, perquè tot és positiu al meu voltant.

Per més que m'hi escarrassi, no aconsegueixo trobar-hi res de negatiu o dolent.

Ningú no és perfecte, però tohom és fantàstic.

Sóc feliç i estic envoltat de gent lluminosa i feliç.

Per això aquest post és per donar-vos les gràcies a tots per ser part de la meva vida. Per contribuir-hi de la vostra manera tan especial i única. Per aportar el vostre granet a la meva felicitat.

Ha estat el millor des que ho venim celebrant amb els amics de Sabadell.

Tot i que teníem el límit posat en 6€, el regal de la Rosa realment no té preu.

Moltes gràcies, Rosa!

Divendres vepsre i dissabte matí van ser dedicats a la compra de llums per casa. Encara tenia bombetes pertot arreu, i el pare Bienve i la Mª Rosa m'han regalat els llums com a regal de Nadal.

Vam anar a una botiga de Sabadell, al Leroy Merlín i allà entre Rubí i Terrassa, on hi ha la tira de magatzems dedicats a vendre únicament llums.

Dels 6 que havíem de (i vam) comprar, me n'han de donar 2, que tardaran 2 setmanes en subministrar-los. La resta ja estan instal.lats i tot! Dissabte vam dinar d'hora a casa seva i vam baixar a BCN cap`a les 14.30. Vam arribar a casa meva a les 15h i, com que jo a les 15.30 tenia japo, em va donar el temps just de donar-los indicacions de què volia, com i a on (per cert, sóc molt bo dient-li a la gent què ha de fer!) i me'n vaig anar a japo.

En tornar, ja estaven tots col.locadets. Fantàstic!

Queda tan més maco i acollidor, el pis!!!