Abans de res vull manifestar el meu respecte capa totes les creences (cristians, budistes, hinduistes, jueus, ateus, hare krishna, seguidors dels diable, dels extraterrestres...), i per aquest respecte que tinc capa totes les creences, no només per una, escric aquesta reflexió.

Si des de l’Ajuntament es vol fer una revista “pels” i “dels” veïns del poble, el que no es pot fer és oferir un espai a un col·lectiu concret i no oferir-li a cap dels altres. Què pensaríeu si la revista reserves un espai a un sol partit polític que promogués les seves idees excloent a la resta ?

Una institució com l’església, que defensa un model de societat molt diferent al que desitja la majoria, que vol abolir drets com el dels matrimonis entre persones del mateix sexe, que ataca a les dones que per diferents motiu han hagut de prendre la dramàtica decisió d’interrompre un embaràs, que està en contra de l’ús del preservatiu, que ens amenaça amb un infern etern si no fem el que ells diuen, que vol negar una educació lliure o que promou l’odi des de les seves emissores de radio (COPE), entre molts altres exemples, no ens representa a molts, i si l’Ajuntament ofereix un espai a aquests, jo el reclamo també pels ateus com jo, que a aquest poble som més que els cada setmana van a missa.

Si al poble vingués un col·lectiu de musulmans, veuríeu lògic que també ells tinguessin la seva plana?

Crec que si voleu que aquesta revista sigui de tots, cal que no vagi contra ningú (o bé que ens doni a tots i totes les mateixes oportunitats)

Com voleu que fem nostra una revista que des d’un dels seus apartat fixes es promouen llibres i idees totalment contraries a les de molts de nosaltres, sense donar-nos els mateix dret a expressar-nos i difondre les nostres opinions?

Us imagineu una revista de la generalitat, o d’un ajuntament important a on l’església disposi d’una plana per dir-hi la seva?

Com crec que he deixat clar, penso que aquest apartat no hauria de formar part de la revista, és evident que vosaltres penseu (o pensàveu) que si, però si decidiu mantenir-lo, continuaré esperant, doncs qui al final ens donarà o no la raó serà el temps, i estic convençut que més tard o més d’hora, aquest apartat desapareixerà de la revista.

"A partir de la promulgación de la Constitución de 1978, en nuestra legislación se emplean indistintamente los términos minusvalía y discapacidad. El término minusvalía - proviene de minus (menos) y valía - que significa el detrimento o disminución del valor que sufre una cosa. El término discapacidad, es menos ambiguo y con menos connotaciones sociales negativas que el de minusvalía. El vocablo guarda una estrecha relación con el término capacidad, lo que supone una cualidad del sujeto para ser capaz de realizar ciertas cosas. Discapacidad supone no estar capacitado para el desempeño de ciertas funciones. Discapacidad tiene su origen en un hecho concreto que supone no poder realizar determinadas funciones, pero no hay una disminución en la valía, en el valor, del sujeto afectado. Cualquier persona normal está capacitada para el desempeño de ciertas funciones y, sin embargo, puede no estarlo para el desempeño de otras."

Avui en dia, presentar-se sota una candidatura de CiU no és cap garantia d’èxit, un exemple va ser el tercer lloc (d’un total de 4) que va aconseguir CiU a les darreres municipals.

Certament, a les municipals els factors personals tenen molt de pes, i tradicionalment a Catalunya, no són les més favorables per la coalició nacionalista, però ni tant sols a les seves, a les autonòmiques, amb una participació molt baixa, va aconseguir superar el 50% dels vots.

Si parlem de les generals , els resultats també mostren el canvi que s’està produint al poble, a on els vots dels partits no nacionalistes (104 del PSC-PSOE i 40 del PP), superen als de CiU (137).

Amb un cens d’uns 475 votants, tant sols 95 persones (com a màxim), han votat CiU a les tres consultes.

Amb totes aquestes dades, es de suposar que els dirigents de CiU a Girona no deuen estar gaire satisfets amb els actuals representants al poble, i necessitaran gent nova disposada a encapçalar i emplenar la seva propera candidatura municipal.

El problema amb el que es trobaran, o potser ja s’estan trobant, serà l’enrarit clima polític que es respira al poble, un clima de “mal rotllo” que fa que molta gent valida i amb inquietuds polítiques, -convergents o no-, no vulguin ni sentir parlar de participar en política municipal.

Però...

Que és un Bloc?

Podríem dir que un Bloc és una pàgina web personal (o d’un reduït grup de persones) amb una estructura cronològica i que s’actualitza regularment. Generalment els blocs estan oberts a les opinions dels seus lectors.

Entre els objectius dels bloc, podem trobar els d’opinar (d’un o diversos temes), ensenyar, informar, promoure activitats o utilitzar-lo com a diari personal.

Com es pot crear?

L’opció més fàcil per crear un bloc és la d’utilitzar les plantilles predissenyades que ofereixen algunes webs, a on a més pots allotjar-les, i tot totalment gratuït.

Portar un bloc no és gaire més complicat que gestionar el correu electrònic.

Dos llocs a on podeu trobar aquest serveis són:

Blogger (de google) https://www.blogger.com/start

Wordpress http://es.wordpress.com/

Però hi han molts més.

Amb aquesta entrada, vull animar a la gent d’Aiguaviva a que provin de crear el seu propi bloc, el tema...

- els comentaris del carrer (reflectint allò que comenta la gent)

- d’espais del poble (podria ser bàsicament fotogràfic)

- les coses del col·legi

- de temàtica juvenil

- dels barris del poble

- de viatges

- personals

- de futbol, excursionisme, o d’altres esports.

- de cuina, d’astronomia, d’internet, de jardineria, de cotxes, de poesia, de jocs, de filosofia, de bricolatge, de moda, de les “altres ciències”, de festes...

Si us decidiu, no oblideu de passar-me l’adreça per crear un enllaç des d’aquí.

Que bé que s’està al pati els dies de primavera... no era la meva intenció, però va ser jeure a la gandula i entrar en un profund son que em va portar de nou a l’Aiguaviva dels meus somnis.

Em trobava a la sala d’actes del centre social, estava plena de gent de totes les edats. Rera la taula una persona explicava que la gent era igual a tota reu, però que els factors que ens envolten, podien influir positiva o negativament en les nostres actituds, comportaments i en conseqüència, en el nostre grau de felicitat. Seguidament va felicitar a tots els presents per haver aconseguit que el nostre poble fos un exemple de com generar aquest entorn favorable, un poble a on tan les infrastructures, els serveis, com la gestió participativa del municipi, pretenien fomentar un clima propici per incrementar les relacions socials, i el desenvolupament i creixement personal.

Segons la piràmide de Maslow, va dir, per aconseguir la progressió personal, cal assolir un nivell per després anar a pel nivell superior, als municipis els hi passa el mateix, no tots els pobles poden ser com Aiguaviva, però si hi han molts, que tenien les condicions per fer el pas, i convertir-se en pobles que promoguin la felicitat dels seus habitants, pobles que van adormir-se mentre es miraven el melic, hipnotitzats o millor dit, idiotitzats per l’autocomplaença.

Al carrer vaig veure a la Sra. Maria. Ella, que tan havia criticat el creixement del poble i l’arribada de famílies de fora, ara estava encantada amb l’Ada, una noia de 17 anys, filla d’una d’aquestes famílies nouvingudes que sempre que podia, la anava a buscar a la residència per portar-la, amb la seva cadira de rodes, a prendre el sol al parc.

Aquell dia, l’Ada estava especialment contenta, havia aprovat les proves d’accés a la universitat, i després de deixar a la senyora Maria, volia anar a veure en Joan, el veí que durant els darrers dies, s’havia passat moltes hores al centre social, ajudant als que aquell any, com l’Ada, havien d’enfrontar-se a les temudes proves d’accés.

En Joan tenia 2 filles, la gran formava part de l’equip de bàsquet d’Aiguaviva, i la petita del d’atletisme. Es sentia orgullós d’elles, i satisfet de viure a un poble a on les seves nenes podien fer tantes coses. La gran, l’Anna, es passava hores al Casal de joves, a on no fa gaire van organitzar una xerrada amb uns representants de Metges Sense Fronteres. Mai oblidarà aquell dia, i com la Sra. Maria, un cop va finalitzar la xerrada, es va acostar a la taula amb la seva cadira de rodes i va omplir la fulla per fer-se sòcia de l’associació humanitària.

De sobte em vaig trobar fora del poble, al mig d’un gran centre comercial ple de gent. Prop meu vaig veure com dos veïns del poble que es creuaven i es saludaven, als seus ulls es reflectia l’immens orgull de ser d’Aiguavia.

La cançó de Jorge Drexler “Nada se pierde, todo se transforma”, em va despertar suaument, i encara a la gandula, amb els ulls tancats, em preguntava si algun dia podria tornar a veure l’Aiguaviva dels meus somnis.

(fi)

La forta tempesta em va despertar, eren les sis de la matinada, i no vaig trigar gaire en tornar-me a dormir. Va ser llavors quan vaig començar a somniar de nou amb l’Aiguaviva del futur.

El que millor feia l’Ajuntament del meu somni, era “posar les eines”, cap de les entitats esportives que existien haurien funcionat mai si l’Ajuntament no hagués construït les instal·lacions necessàries. La comissió de festes també disposava de llocs amb característiques diverses, a on organitzar tot tipus d’activitats. L’associació de pares, el casal de joves, o el de la gent gran eren algunes de les entitats fermament recolzades des de l’Ajuntament.

Però aquest recolzament municipal no era fàcil, el pressupost de l’ajuntament s’elaborava seguint un sistema participatiu, pel que l’opinió de la gent del poble era determinant a l’hora de disposar de més o menys recursos. També era la gent la que cada any decidia el destí dels diners que l’Ajuntament destinava a l’ajut i la cooperació internacional.

Les noves tecnologies eren una altra de les prioritats, pràcticament tots el tràmits municipals es feien mitjançant internet, però a més des de l’Ajuntament es promovien cursets, especialment pels adults. Alguns feien aquests cursets simplement per aprendre, altres, per no quedar despenjats del seus fills.

Entre els avantatges dels veïns, es trobaven, els econòmics abonaments per fer servir els autobusos, fet que incrementava la utilització i per tant la periodicitat, les facilitats per als emprenedors en el seu “viver d’empreses” o la possibilitat de connectar-se a internet des de places o espais públics, aprofitant la xarxa inalàmbrica del poble.

Però el que em va resultar més curiós va ser la manera com a Aiguaviva triàvem als nostres representants. El poble estava dividit en 9 barris o sectors, a on els seus habitants nomenaven a la persona que els representaria a la candidatura unitària d’Aiguaviva, l’únic partit que es presentava a les eleccions municipals. Al no haver cap altre candidatura, tots ells tenien garantida la seva presencia a l’Ajuntament, doncs 9 són els regidors que corresponen als municipis entre 1001 i 2000 habitants. Tot i no haver cap altre candidatura, la gent anava a votar, doncs havien de triar qui dels 9 futurs regidors seria proclamat alcalde.

Seguint el compromís de fomentar la participació, a la elecció dels representants de cada sector, que es feia sempre de manera secreta, podien participar tots els majors de 16 anys.

Vaig tornar capa l’Ajuntament, tenia curiositat per veure qui ocupava el despatx de l’Alcalde. Estava molt a prop de la porta quan vaig sentir la veu de la meva filla que em cridava, cada vegada cridava més fort. Llavors vaig despertar. Els crits no pertanyien al somni, eren de la meva filla preguntant si ja era de dia. Només eren dos quarts de vuit del matí.

Per què els caps de setmana es desperta abans que els dies de col·legi ?

(continuarà)

.

No sóc negre, no em dic Martin, ni visc als Estats Units, però jo també tinc somnis.

He somiat que passejava pel meu poble en un futur no molt llunyà, i les coses que he vist m’han agradat molt.

El poble no era molt més gran del que ho és ara, possiblement hi viurien uns 1000 habitants. Gairebé tot eren casetes, però es veia algun petit bloc de dos plantes amb comerços als baixos.

Hi havia un bonic i pràctic pavelló on es jugava a bàsquet, futbol sala, handbol, voleibol... però que també es feia servir per fer concerts, la quina de Nadal, festes de cap d’any ... Una piscina que podia cobrir-se per continuar utilitzant-la fora dels mesos d’estiu i un camp de futbol envoltat d’una pista d’atletisme

Rodejat de jardins, es trobava un centre social amb biblioteca, bar, sales polivalents, el casal de la gent gran i una sala d’actes que semblava un petit teatre, a on a més de les representacions que es feien per la gent d’Aiguaviva i dels municipis del voltant, es celebraven alguns dels actes més importants del poble. A aquest petit teatre també hi havia una gran pantalla que s’utilitzava per diverses activitats.

No gaire juny d’allà, el casal de joves, també amb servei de bar i un buc d'assaig que a més es feia servir com emissora de radio, radio que es difonia per internet. A dins, –això és el millor dels somnis, que pots entrar a tot arreu- hi havia un plafó amb fotos a on es podien veure les variades activitats que allà es feien, i la diversitat de joves, del poble i de fora, que hi participaven.

La Residència per a la gent gran, al costat d’un parc infantil, oferia també el servei de dia, per aquell “avis” que volien i podien continuar vivint a casa seu.

Seguint les passes d’un pare i el seu fill, vaig descobrir la nova escola del poble, era fantàstica, plena de llum, aules grans, menjador, una petita biblioteca, gimnàs (a on també es feien les festes de l’escola), sala de reunions... ah!, i els nens, els dies de pluja, ja no es mullaven quan canviaven de classe.

Però pel que la gent de fora més coneixia el poble era pel seu museu, era un edifici discret però ampli, per poder acollir al gran nombre de visitants, fins hi tot vaig veure autobusos que venien de molt lluny. No sabia quin era el tema d’aquell museu, i just en el moment que m’acostava per descobrir-ho, va sonar el despertador.

(continuarà)

]]> http://aiguaviva.wordpress.com/?p=15 Wed, 07 May 2008 14:58:02 +0000 David http://aiguaviva.wordpress.com/?p=15

La necessitat d’una nova escola municipal, a la que una mare va fer referència a la revista municipal “Tirínculis”, no és una opinió aïllada. A Aiguaviva, són molts els veïns que tenen un especial interès en aquesta infrastructura, uns perquè tenen fills, nets, nebots... que pateixen les seves instal·lacions, altres perquè els tindran, i altres perquè veuen en aquest tema, un exemple clar de com s’han portat -i es porten- les coses al nostre poble.

Molts pares vam patir i criticar el lamentable espectacle de la festa de Nadal, a on molts, ni tan sols vam poder  fer una foto quan intervenien els nostres fill, ofegats per la calor i la manca d’espai, que va fer que alguns familiars haguessin de sortir fora o marxar, sense poder veure als seus. Els nostres fills es mullen quan plou i han de fer un canvi de classe, no disposen ni de condicions ni d’instal·lacions per poder realitzar les classes d’educació física...