Aquests últims dies tots els analistes polítics mirem cap a Madrid. Bo, de fet sempre és així, però amb la celebració del debat de política general la fiscalització és molt més intensa. A la Carrera de San Jerónimo a l'hora de sopar gairebé els lleons es van girar del seu posat arrogant, en sentir de nou el català ressonar a l'hemicicle. O potser pitjor, sentint algú democràticament escollit pel poble, mirant als ulls del President del Govern i dient-li que no es sentia espanyol.

Era el darrer debat de política general de la legislatura i calia fer balanç. Una llarga i costosa obra de govern, que a mercè dels mitjans de comunicació centralistes i centralitzadors que patim, sembla obra i gràcia només del govern, quan en més d'un 90% tenen la marca (i per tant les esmenes o el cos, o potser l'ànima) dels independentistes catalans. Altres lleis, però malgrat l'esforç els partit de govern, àlies socialistes, han escollit pactar-les amb la dreta, tant li fa si la que es fa dir catalana o l'espanyol(ista)a, com els estatuts d'autonomia. Enlloc d'afrontar els reptes més val arronsar-se davant la pressió de la dreta, i el que és pitjor: fer-la servir d'excusa per amagar la seua manca de voluntat de modificar absolutament res en l'estructura de l'Estat Espanyol (una gran i libre versió moderna, Agustí Cerdà dixit).

Ahir es va produir l'enterrament definitiu (per si encara no s'havia consumat) de l'Espanya Plural de Zapatero i Maragall. La censura de les paraules en català del president del grup parlamentari d'Esquerra és són la mostra més roent que poques coses han canviat i tampoc hi ha cap mostra que vulguen fer-les canviar. La cara de patiment del president del govern i la reacció airada de Rubalcaba no són més que uns mostra d'intranquil.litat davant un problema clar per a l'Estat Espanyol que no és la primera vegada que es planteja a les Corts Espanyoles, però potser si que és la vegada que s'ha fet d'una manera més clara i a més en veu d'un valencià (si, ja es sap que som part dels Països Catalans, però als espanyols encara els costa més de païr quan pensaven que ja ens havien colonitzat del tot).

Ara, ens queda a la resta mantindre aquest embat contra l'Estat. Posar de manifest els acords (com la derogació del trasvassament de l'Ebre, la retirada de les Tropes, o l'inici del retorn dels papers que val a dir que està bloquejat a hores d'ara), però també el conflicte estructural amb l'Estat. Que un diputat diga  que no és sent espanyol a l'hemicicle parlamentari és molt significatiu, però ha de ser un clam, i això només ho aconseguirem (vista que la única preocupació d'alguns és la cursa pel ministeri d'afers exteriors, i l'altra no fer enfadar els "jefes de Madrid") amb una Esquerra ben forta a Madrid, a València i a tot arreu.

ps: video tastet de la intervenció de l'Agustí Cerdà. Quan trobe la compareixença completa o en capítols la penjaré en un nou post. Val la pena escoltar-la. Mentrestant us adjunte la transcripció de la sessió del Congrés en PDF