Como en tantas cosas en la vida, creo que para obtener resultados interesantes en un proyecto es necesario implicarse: mezclarse, confundirse con el objeto, con el planteamiento, con el proceso...

Pero esta actitud también provoca que las inevitables decepciones que conlleva el proceso sean vividas como fracasos personales, algo que se evita, justamente, con la actitud opuesta: el distanciamiento.

Por ello, la implicación en el proyecto debería producirse con la suficiente "cercanía" para orientar el proceso pero con la "lejanía" necesaria para evitar tomar los contratiempos con experiencias íntimas.

Es lo que podríamos llamar “la distancia del karateka”: la que permite golpear sin ser golpeado.

A ello cabe añadir la precisión, la rapidez, la agilidad, la fluidez del movimiento, la estabilidad de la posición... aspectos muy útiles en arquitectura que serán objeto de próximos posts. De momento, quedémonos con la idea de que quien sale tenso al combate no suele ganarlo.

D'entrada, que la meitat del Gobierno estigui format per senyores, hauria de ser la cosa més normal del món. La meitat de la població ho és (senyora, vull dir), i com que els ministres surten de la població, el més normal és que la meitat (aproximada) dels ministres siguin dones. Oi?

Doncs no. Els ministres els sel·lecciona el President del Govern d'entre els que creu més preparats i als que té més confiança, que acostumen a ser quadres del seu partit polític. Per tant, els ministres (en general, els càrrecs de confiança d'un govern) no seran representatius de la població, sinó de la militància del(s) partit(s) del govern. Fins aquí, tot bé?

El darrer cop que vaig fer una ullada a les estadístiques d'afiliació als diferents partits, el PSOE era líder destacat en presència femenina, que no arribava al 40% ni de lluny. Igual ara m'equivoco, però diria que per trobar bones ministres Zapatero ha hagut d'escarbar una mica més que si només hagués hagut de trobar bons ministres. Per una simple raó estadística, perquè parteixo de la base que el percetatge de "suficientment capacitats" és idèntic pel cas d'homes i de dones. És just que es descartin possibles bons ministres (homes) per tal de poder presumir de més possibles bones ministres (dones)? Sospito que la Chacón dirà que si, i que alguns companys seus socialistes diran que si però pensaran que és una putada per ells.

Perquè el que s'ha fet (a mi m'han de convèncer del contrari) és escollir persones tenint en compte el seu sexe. Precisament allò contrari al que es predica. Jo és que no li veig la gràcia a la discriminació positiva. I les dones tampoc li haurien de veure.

Perquè crec que algú hauria de dir que s'està posant al mateix sac a Magdalena Álvarez i a Donya MªTeresa Fernández de la Vega. I això és com comparar a Harpo Marx amb Robert de Niro, que tots dos són actors però no hi ha res a veure.

A mi no em fa res que la meitat del gabinet sigui femení, però el gest de Rodríguez Zapatero només ha servit (de moment) per a que Berlusconi hagi donat els italians l'enèssim motiu per avergonyir-se del seu Primer Ministre. Ma mare continuarà havent de fer tota la feina de casa; les meves amigues continuaran cobrant un 20% menys (amb sort!) de sou que els seus companys que fan la mateixa feina; les idees que es transmeten a les escoles, per televisió, etc., continuaran sent les mateixes; els empresaris continuaran pensant que una dona en segons quin càrrec comporta un parell de desavantatges; i una noia podrà presumir d'haver estat ministra amb només trenta-un anys, i d'un ministeri (Igualtat) amb el qual no es pot estar en desacord, perquè quedes com un carca i un masclista.

El que pot millorar, i molt, la vida de moltes dones d'aquest país és que es pugui treballar eficaçment i eficientment des de casa. Homes i dones. Això implica internet de banda ampla a cost baix i fiabilitat elevada. Implica noves cultures empresarials, noves organitzacions i noves estructures. Un sistema educatiu que premii prendre i cumplir responsabilitats. També facilitarà molt la conciliació familiar el fet que molts tràmits, tasques, reunions, etc., que s'han de fer avui dia presencialment es puguin resoldre de manera telemàtica. Tornem al punt anterior. Qui ho aconsegueixi, sigui home o dona, li haurà fet un gran servei al país.

Salut i sort,
Ivan.

No és el primer cop que algú pateix un excés verbal intentant ser políticament correcte o graciós. Recordo un "jóvenas" de Carmen Romero que també va ser molt comentat. Però hi ha dos temes d'interès, més enllà de la pura anécdota, que parlen de la personalitat de la ministra.

El més important, el fet de no voler reconèixer l'error. Aquesta noia sap que sent dona i tant jove molts periodistes i polítics rivals aniran a per ella. Per tant, hauria d'anar pel món amb una actitud que afavorís que els altres no exagerin encara més les faltes que trobin. Encaparrar-se en el menyspreu a la Gramàtica, fins al punt d'inventar-se una excusa inverosímil, només porta al ridícul més espantós, com molt bé ha escrit en Joaquim Ibarz a La Vanguardia. I a més, la gent perdona els petits errors. Però no la supèrbia, que és pecat capital.

Però el primer va ser el jutjar un substantiu com "poc convenient" pel fet de ser masculí. Sembla ser que aquesta noia està incómoda sent una membre (vull dir una miembro en castellà) d'un partit polític, del Congreso, de la seva comunitat ... Per a ser un membre com cal, li haurien de deixar ser miembra. M'imagino que per a estar ben cómoda rebutjarà asseure's a un sillón, o un sofá, i preferirà una butaca o una silla. No sé si la reenginyeria lingüística arribarà a sol·licitar la feminització del genio (l'artístic, no el mal genio) o la masculinització de la discriminación, la soberbia o la estupidez. Aquells (i aquelles!) que demanen que els substantius genèrics deixin de tenir forma masculina haurien de prendre exemple de Franco, que no va prohibir pas els clavells, tot i que tots eren roigs. La realitat és tossuda i està per sobre de la interpretació ideològica que nosaltres en fem. L'idioma és de les poques coses ben democràtiques que hi ha a la societat. Per molt que els Llicienciats en Dret persisteixin en voler canviar-lo i voler canviar la societat a cops de llei, l'únic que provoca els canvis és el canvi de les mentalitats. L'educació, en femení.

Per últim, una nota sobre el ministeri que ocupa la Bibiana. Hi ha gent, com la diputada Lourdes Muñoz (per cert, companya meva a la FIB) que opina que el Ministerio de Igualdad és bona cosa perquè "necesitábamos más rango para impulsar las políticas de género de forma transversal". Jo discrepo: el que hauria d'haver és una sensibilització transversal pels temes d'igualtat de génere, medi ambient, protecció dels disminuïts físics o psíquics, i tants altres temes que haurien de considerar habitualment els polítics només interessats en les dades macro i els índexs de popularitat.

La senyora Aído, per cert, té un bloc: Amanece en Cádiz.

Salut i sort,
Ivan.

Joan Clos va ascendir a ministre, però es veu que a l'Ajuntament continua havent un forat negre intel·lectual ...

Això, o que algú m'expliqui perquè està malament que tres empreses privades americanes facin servir la nostra ciutat com a decorat per a un producte d'entreteniment i cultural que pot ser vist per una amplíssima audiència. Afegim-li els rius de baba que van sortir del consistori barceloní amb el film de Woody Allen (perdona'm Senyor, per fer servir el teu nom per aquestes foteses) després d'haver posat una morterada de diners públics nostres (nostres vull dir recaptats de les nostres butxaques). La situació no pot ser més ridícula.

Segons la regidora d'Educació, el joc és contrari als valors que caracteritzen Barcelona. Es veu que a casa nostra no ens agraden films com El Padrino, Heat o Reservoir Dogs. I la gent no juga a Grand Theft Auto o The Getaway. O potser és que aquesta senyora pretén que aquí no hi ha robatoris, homicidis, ni la gent escup al carrer, i que Chikilicuatre era argentí...

Els números diuen que la indústria dels videojocs mou més diners i té més audiència que el cinema fet a Hollywood. Poca broma. Com a exemple pot valdre un títol molt semblant a The Wheelman, Grand Theft AutoIV, que ja ha tingut uns resultats espectaculars. I l'Ajuntament de Barcelona no vol sortir a la foto.

Si els nostres polítics haguessin nascut a Califòrnia, no haguessin permés que es rodés Bullit. Clar que potser llavors Google, Sun Microsystems o Hewlett-Packard estarien aquí, on som tant avançats, intel·ligents i oberts de ment.

Si us heu quedat amb més ganes de l'extraordinària banda sonora de Lalo Schifrin, passeu-vos per Borra el humo de tu frente.

Salut i sort,
Ivan.

No em posaré a teoritzar sobre si mascles o femelles són més promiscus, sobre la poligàmia (que és el que practiquen els goril·les), perquè no en sé gens ni de psicologia ni d'etologia, però si que apunto que aquest comportament és natural.

Que no l'ha inventat la humanitat, vaja. Per tant, les consideracions morals s'han de relativitzar.

Infidelitat sexual, naturalment. Altre temes, bastant diferents però complementaris, és la infidelitat personal, el trencament de confiança, l'engany i un munt de coses que hi ha al darrera d'anar-te'n al llit amb qui no tocava.

Salut i sort,
Ivan.

Lo que no quieras que sepan muchos,
no lo digas a nadie.

Juan Eusebio Nieremberg.

Salut i sort,
Ivan.

Avui ha tornat a lluïr-se: lucidesa, claretat i concisió. Baltasar Gracián en seria un fervent admirador.

Salut i sort,
Ivan.

Doncs bé, hi ha una web molt útil, www.nomasnumeros900.com que es dedica a publicitar els equivalents dels números 900. És a dir, per a un número 901 o 902 donat, et diu quin és l'equivalent normal al que pots trucar sense que et costi més. Ho acabo de provar amb el telèfon d'atenció al client d'Endesa i m'ha funcionat.

Malauradament, per a demanar hora a un ambulatori públic català hem de trucar a un 902, concretament al 902.111.444, i d'aquest no surt l'equivalent. Que una administració pública faci diners a costelles del contribuent per a proveïr un servei bàsic com és aquest em sembla directament immoral. I si no és il·legal, hauria de ser-ho.

Salut i sort,
Ivan.

En fi, que d'aquella sèrie que em va agradar tant recordo més aviat poca cosa, però una que em va quedar és la diferència entre el ritu i el seu significat, entre l'acte en si mateix i el sentit que li dóna la comunitat que el celebra. Com sembla lògic, el que és més important és el significat, no la litúrgia amb que es representa. És a dir, és més important acollir un nadó a la família amb bondat i generositat que no donar-li un gran bateig.

Per tant, em sorprén molt assabentar-me que els celíacs no poden celebrar l'eucaristia, ja que les úniques hòsties que autoritza la Conferencia Episcopal són les de blat. A l'article d'El Periódico no menciona cap raó per aquesta discriminació.

Però encara resulta més xocant, més absurd i més cruel que no es permeti els celíacs arribar a ser sacerdots. Simplement no hi trobo cap explicació raonable.

La religió s'entén amb Fe, no amb la Raó, però l'organització de les activitats religioses hauria de ser comprensible, si més no pels creients. Opino simplement des d'una perspectiva de màrqueting, no em vull ficar on no em demanen.

En moments de confusió, hi ha qui s'aferra a antics costums, a les tradicions, com a punt de seguretat i de guia a la vida. Crec que és una mala opció. L'àncora han de ser els valors i els principis. Aquests sí són immutables. Les tradicions i els costums canvien, perquè la gent els adapta a les noves circumstàncies, perquè sempre volem més comoditat, més facilitat, menys cost. El contrari porta a valorar més l'objecte que fiques dins la teva boca que no el sentit que té l'eucaristia.

El que és important és estar integrat en la comunitat i amb els valors de la comunitat, no si el pa que menges és normal o integral. Crec jo.

Salut i sort,
Ivan.

En qualsevol cas, el bloc ha adquirit una vidilla insospitada gràcies a l'aparició d'un personatge del qual val esborrar el seu primer comentari. Normalment només esborro l'spam i les intervencions excessivament maleducades (els trolls). Aquest cop, algú pretenia convocar un boicot contra el Barça des de casa meva. A casa meva no es boicoteja ningú. I malauradament, el Barça és com Cuba: no li fa falta cap mena de boicot per ser un desastre.

Però la qüestió és que aquest individu, que podeu localitzar fàcilment arreu dels comentaris passats, tant d'ell com del molt pacient Ferran, parla alhora de nazionalistas i de charnegos. I aquí és on jo em quedo de pedra.

Darrerament, només he sentit parlar de xarnegos a aquest personatge i als socialistes (molt notòriament a Juan Carlos Rodríguez Ibarra). A la tele, ja sigui TV3 o Tele5, no en parlen de "xarnegos".

I en el meu cercle (família, amistats, coneguts a les empreses o escoles on he estat) mai no ha estat una paraula d'ús comú.

Vosaltres la feu servir? Amb quina freqüència? Amb quina intenció? Jo és que pensava que era un mot que havia caigut en desús, però es veu que no estic a la page.

Salut i sort,
Ivan.

"Els catalans sou l'amic gorrista, que fa una pedalada i s'espera per mirar que fan els altres".
Manuel Pizarro

Ho va publicar ahir el Diari de Girona, que avui comenta les reaccions, igual que molta altra premsa.

Brutal. Els catalans hem estat acusats primer d'insolidaris, de no voler compartir la nostra riquesa amb els que menys tenen. O tenien, que aquesta és una altra. I ara ens venen a dir que el que som és ganduls, o gorrons o caradures, o galtes, o com li vulgues dir, que demanem però no penquem. Brutal.

Si nosaltres ens mereixem aquestes paraules, què no deu merèixer el Sr. Camps, President de la Generalitat Valenciana, que ha aprovat un estatut on diu que ell tindrà dret a allò que negociin els altres per les seves pròpies comunitats? Quins adjectius mereixen Chaves o Rodríguez Ibarra, que després de dir que el que demanem els catalans és inacceptable no dubten en exigir-ho per als seus territoris? De debó, qeu jo flipo.

El que més em sorprén és que un home intel·ligent, que sap on es troba i que està demanant suport als seus amfitrions, en solti una d'aquesta alçada. Manuel Pizarro ja té una edat i un historial al darrera com per a excusar-se en manca d'experiència o en que no s'han entés les seves paraules.

I per acabar, en deixo una altra. El que va dir el ja famós Manuel Pizarro va quedar en secret durant uns quants dies. Va haver alguna mena de pacte del tipus no ens convé que això surti. Hi ha gent que s'indigna molt però que continua recolzant els mateixos. Però al final algú va parlar, segurament perquè va pensar que tals declaracions eren d'interès general. Una cosa és que et fotin banyes, i una altra que et demanin que t'agradi.

Salut i sort,
Ivan.

Resulta que just posar-se en marxa el tren, es va aturar de seguida, fent que el primer vagó quedés dins del tunel, mentre la resta continuava a l'estació. Corregudes d'empleats del metro i al cap d'un minut ens demanen que baixem a l'andana.

Pels comentaris d'un seguidor de La Penya, ens enterem que el que ha passat és que una noia ha intentat pujar al tren massa tard, el seu anorak ha quedat enganxat a la porta i ella ha caigut a la via, mentre el tren arrancava.

Des de l'altre extrem de l'andana, vam poder veure com entre els de seguretat i els conductors aconsegueixen pujar la pobra noia a l'andana, aparentment sencera. Al cap d'un minut arribaven bombers, sanitaris, mossos i guàrdia urbana. Fins aquí, tot bé.

Aleshores comença el que no entenc. Primer, arranquen el tren, en la direcció que toca, però sense deixar pujar ningú a dins. L'andana plena de gent esperant que escolta com la megafonia diu que "el servei a la línia 5 ha estat restablert".

I els de seguretat comencen a desallotjar l'andana. Ens fan fora (no ho discuteixo) amb no massa bona educació (si em queixo) dient-nos que dalt hi haurà algú d'informació que ens dirà com podrem continuar el viatge. Naturalment, dalt no hi ha ningú que et digui quan posaran el bus d'enllaç, ni on s'agafarà, ni et tornen el bitllet que has gastat, ni t'informen.

Dues conclusions: la part d'emergència la van gestionar bé, que és el que més compta, però la part de conveniència, van naufragar de mala manera. I segona: quan escolteu allò d'"una incidència causada per una tercera persona", ja sabeu a què es refereix.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Segons sembla, "no és d'utilitat pública" i constitueix "propaganda política" (il·legal a Espanya fora de períodes electorals). Circula un email en que es diu que el Gobierno ha amenaçat amb multar els mitjans que el difonguin.

Seran igual de primmirats amb tot el que estan prometen ara els senyors Rodríguez Zapatero i Rajoy, abans que entrem en període electoral oficial?

Salut i sort,

Ivan.

Alguns podrien creure que escriure ucronies és mala idea, ja que confons el personal. El que he llegit és veritat, versemblant, fantasiós o pura invenció? Hi ha una reflexió històrica o ideològica o són simples ganes de jugar amb personatges històrics? Tal com està el pati, igual hi ha algú que veu Polònia i es demana de quin partit és Franco, ja m'enteneu.

Doncs llegeixo a El País que al Regne Unit hi ha una quarta part de la població que creu que Sir Winston Churchill és un personatge fictici, i que Sherlock Holmes va existir realment ho creuen més de la meitat. Tal com sóna. O, si més no, així ho ha publicat El País.

El problema no és la història alternativa ni la ciència-ficció. El problema és la gent que no llegeix. I si pensen això de la Història, què poden arribar a votar en unes eleccions? Mare de Déu Senyor!

Aclarem-ho per si de cas: Franco està mort. I si per ell fos, la majoria dels partits estarien prohibits. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Salut i sort,
Ivan.

Reprodueixo aquí una anécdota que ell cita i que jo considero impagable:

Jo he viscut al bar Emilio situacions molt singulars. Per exemple, aquell matí en què van entrar amb gana de truita un grup d'encorbatats executius. Van entrar, i a l'observar un individu amb una gorra que, sense consumir res, dormisquejava en una taula, van suggerir a Paco o a Evaristo, ja no me'n recordo, que l'obliguessin a desallotjar la taula. "Aquest home es queda on és, perquè és un pescador que ha matinat més que vostès tota la vida". Així es respon a la Barceloneta autèntica.

Per posar-se dret i aplaudir.

Salut i sort,
Ivan.

Espero que no cumpleixi la seva paraula. En Francis acostuma a escriure amb seny i amb sentit de l'humor, dues qualitats que aprecio molt i que avui en dia són molt escasses. I encara són més escasses en l'àmbit polític. La gent assenyada sembla que estigui fugint de la Política i està deixant el debat e mans de polítics professionals, alguns disfressats de periodistes o tertulians, gent més aficionada a xerrar o cridar que no pas a enraonar. Prefereixo no donar exemples.

I això és molt dolent pel país. Imagineu-vos un autocar infantil conduit per gent d'aquesta que no té ni carnet ni assegurança i que els mossos fotografien a dos-cents kilòmetres per hora a les carreteres. Gent que quan els crides l'atenció et contesten que ells ja saben què es fan, i que de conduir en saben més que tu. Poso el cas d'un autocar d'infants perquè això de deixar els problemes en mans d'altres és molt infantil.

El que no es pot negar és que Francis té molt bon ull amb les sèries de televisió. Yes, Minister i la seva continuació Yes, Prime Minister, són dues fites no només de l'humor anglès sinó de la sàtira mundial. Si fos per mi, estarien en reposició permanent a qualsevol televisió pública. Per goig, i per intentar que la realitat no superi encara més la ficció.

Salut i sort,
Ivan.

No és només la cancel·lació de la cursa. És la mala reputació que li ha caigut a sobre a un país islàmic que fins ara era tranquil, molt hospitalari, no afectat pel turisme massificat i que començava a desenvolupar la indústria turística. I a més, també els voluntaris i cooperants agafen por de traslladar-se a Mauritània, encara que siguin de la més perillosa París.

L'article també diu que per on ha viatjat el periodista no es veu cap signe d'integrisme, que els detinguts per l'assassinat d'uns turistes francesos sembla que són delinqüents comuns i que, causalment casualment, el país li va denegar als Estats Units l'autorització per instal·lar un centre de lluita antiterrorista just abans de la cancel·lació del rally.

Jo no en tinc ni idea de quina és la realitat de Mauritània, però sé per experiència quin és el nivell de seguretat a països com Síria, el Líban o Jordània, i ho puc comparar directament amb el metro de Londres o l'estació d'Atocha a Madrid, llocs on també he estat, i tant per motius comuns com terroristes, sembla ser més perillós quedar-se a Europa.

Una altra cosa és que sigui molt més fàcil enfocar la por cap a una localització geogràfica més concreta i diferenciada de la nostra habitual. O molt més tranquilitzador, tot i que no sigui necessàriament cert.

Salut i sort,
Ivan.

Un artista, en cambio, es un hombre que vende lo que pinta.

Picasso.

Jo no m'ho crec. Els polítics professionals saben que el primer que han de fer és evitar que els pesquin amb els pantalons baixats quan no toca.

I, pel que publica La Vanguardia, ha tornat a quedar en pública evidència.

Salut i sort,
Ivan.

Però ara resulta que sembla que ho volen fer de debó. No tinc res en contra de l'aturat que ha composat aquells versos. A mi no em semblen especialment lluïts, però si ens posem a filar prim segur que trobem molts himnes que provoquen des de la vergonya aliena fins a la hilaritat. Els temps de les paraules grandiloquents ha passat a la Història, juntament amb les ideologies i l'idealisme. És temps de pragmatisme, cinisme i capitalisme. O no?

Ves per on, no. Resulta que si els esportistes que surten per la tele no poden cantar la lletra d'un himne nacional (com els altres, que canten una arenga militar, els que demanen que Deu els beneeixi o els que demanen que Deu ampari la seva reina) queda lleig. I això demana posar-li lletra a una marxa militar, que per definició (definició musical i intenció primera de la seva composició) no porta lletra.

I el que es veu que ja és massa és que uns pocs dels que han triomfat esportivament s'ho passin bé cantant "chunda, chunda" davant la televisió. Què millor que disfrutar amb l'himne? A més, no han aconseguit guanyar, què és el que tocava?

Ara, els mateixos mitjans de comunicació que pràcticament han excomulgat Oleguer Pressas per no sentir-se espanyol i parlar en català, els mateixos que acusen el Barça de barrejar política i esport, els mateixos que denuncien els nacionalismes excloents i identitaris, pretenen canviar un dels símbols nacionals (poca broma) per raons tant importants com la competició esportiva de quatre privilegiats. Això és respectar els símbols de la pàtria?

Jo us prometo que hi ha dies que no sé si és que jo no hi toco, o que visc a un Estat on n'hi ha molts que no hi toquen.

Actualització: En Francis Black també va parlar del tema en el seu bloc.

Salut i sort,
Ivan.

Parla de l'alt índex de natalitat del país, el més gran al Primer món. Diu que aquest estadístic no depén del grup ètnic o social de la mare, és alt per a totes les combinacions, i comenta la importància estratègica de tenir una població elevada.

També dóna un parell de símptomes interessants a nivell sociològic: creixen i molt els embarassos de noies soles i d'adolescents. El primer és propi d'una potència desenvolupada, el segon no.

Però a més, té un paràgraf que explica, per a mi, algunes de les raons per les que l'economia nordamericana continua sent la més dinàmica i innovadora del planeta:

A pesar de la dureza del mercado laboral, existe más flexibilidad y facilidades para que la mujer pueda compaginar un trabajo con sus obligaciones familiares. Gracias a las nuevas tecnologías, el teletrabajo está muy extendido, al igual que los empleos a tiempo parcial. También influye el que la edad no es una limitación tan drástica como en Europa. Los norteamericanos trabajan a veces hasta una edad mucho más avanzada. Es algo normal, lo mismo que reinventarse cambiando de carrera o abriendo un negocio. Una mujer puede decidir tener hijos y criarlos, sin temer que si llega a cierta edad todas las puertas laborales estarán cerradas.

És l'actitud: flexibilitat mental, facilitar-li la vida als treballadors, adaptar-se al mercat. Compten els recursos, els estalvis, les influències, la demografia i un munt més de coses. Però al final, és l'actitud.

Als EUA ho saben. A Can Barça van camí de descobrir-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Els més joves no sabran què volen dir sigles com VHS o MSX, ni sabran qui són Pajares i Esteso, o el hombre de la tónica ... i potser s'extranyaran de la publicitat tant sexista que es feia fa vint anys.

Per cert, que avui El País publicava un d'aquells articles que no saps si t'han de fer riure o plorar: un calendari amb hostesses de vol és sexista; un calendari amb policies (tots homes), no ho és.

Jo ho tinc molt clar i no penso amagar-me: prefereixo mirar fotos de Scarlett Johanson que no de l'inspector Colombo. Millor passar per sexista que no per imbècil.

Salut i sort,
Ivan.

Ja sabeu que no sóc d'explicar detalls personals al bloc, però avui cal aclarir dos punts: que treballo com a autònom, i que aquest estiu he deixat de viure a L'Hospitalet i he tornat a la meva estimada Barcelona. Concretament, la mudança va ser el mes d'agost.

Això fa que hagis de canviar el teu domicili fiscal. Tècnicament, una empresa canvia de municipi. A la pràctica, has d'emplenar un formulari (el 036, si no recordo malament) i entregar-lo a la teva nova Delegació d'Hisenda. Això ho vaig fer durant el mes de setembre. No, a l'agost no treballen. Li pregunto a la noia que m'atén (detall: la única funcionària borde que m'he trobat en totes les visites, també ho vull dir) que quan estarà fet, i em contesta que quan ho piqui a l'ordenador, que en una setmana estarà fet. Olé la integració de les Tecnologies de la Informació.

Segona confessió privada: la declaració m'ha sortit positiva, m'han de tornar diners. En vista que a començament d'octubre encara no m'han pagat, vaig personalment a la Delegació d'Hisenda, li demano a la funcionària què passa i ella, després de consultar el meu expedient a l'ordenador em comunica que jo tinc el domicili fiscal a L'Hospitalet i hauria d'anar allí a preguntar-ho. Què diria Casillas en el meu lloc?

Li explico que ja he fet el tràmit, que vaig anar a aquell mostrador (el senyalo físicament) i que no m'explico perquè no pot veure el meu expedient. Torna a mirar i em diu que si, que tot i que no pot veure el detall perquè encara pertanyo a un altre municipi, pot veure que no tinc cap procés de sanció ni d'inspecció engegats, que no m'amoïni. Li pregunto si té idea de quan em faran el pagament i m'assegura que amb tota probabilitat abans de final d'any.

Si, ho sé. Hauria d'haver seguit el tema més de prop. Presentar-me allà cada matí a les vuit en punt i clavar-els mirades assassines, o provar de subornar alguna funcionària amb un val de descompte a Zara. Però no ho he fet, resulta que m'havia de dedicar a d'altres coses, com escriure al bloc. La culpa és meva.

Total, que avui, vint-i-un de desembre, després de fer una hora de cua veient com es resolien quatre casos davant meu (atenien dos funcionaris amables i eficients, insisteixo i va sense conya) torno a donar-li el meu DNI a la funcionària per a que em digui perquè encara no he cobrat. Em contesta el següent (versió abreujada):

La seva declaració està seguint el procediment normal d'actuació en aquests casos. En el seu cas hi havia un pas intermig, què és el fet que vosté encara estava donat d'alta a L'Hospitalet i ara es veu que viu a Barcelona. Això és una cosa que s'arregla en un pas, només és tocar un botó però calia fer-ho i jo ara ho he fet. Com que la seva declaració és positiva, li han de tornar diners. La seva declaració ha estat revisada i aprovada en primera instància i ara cal que la instància superior aprovi aquest dictàmen, naturalment sense que això no vulgui dir que en els quatre anys següents no es pugui fer una inspecció. El que no puc és dir-li quan passarà això.

Jo me l'he quedat mirant amb cara de pòquer i ella, que ha entés el meu emprenyament, perquè jo havia entés que ella havia enrevessat expressament una explicació absurda, enseguida ho ha explicat clar i català:

La teva instància està bé: han comprovat que t'han de tornar diners i que és la quantitat que tu dius. Però calen tres passes per a pagar: primer, que es processés el teu canvi de domicili, que he fet jo ara; segon, que un funcionari d'aquest pis aprovi la teva liquidació, que també està fet; i tercer, que un cap del pis de dalt aprovi un lot de liquidacions en el que entri la teva declaració. Això normalment triga un mes, però clar, com que ara hi ha les vacances de Nadal ...

Què diria Casillas en una situació com aquesta?

He tornat a casa tranquil. I emprenyat. I enrabiat. Indignat. I amb ganes d'explicar-vos-ho. Aquesta declaració de la renda passarà als anals de la meva història perquè em sento burocràticament enculat.

I, tot i que admiro molt Iker Casillas, jo no només sóc del Barça sinó que opino que pel Barça és millor porter Valdés.

Salut i sort,
Ivan.

El problema no són ni el format MP3 ni els aparells MP3. Tots dos invents faciliten escoltar i per tant apreciar la música. El problema és que jo fa vint anys que no tinc temps per posar-me els auriculars i escoltar The Wall alhora que vaig llegint les lletres.

Recordo que quan em vaig comprar l'aparell de música, barat i petit, el meu amic Enric es va quedar parat que no em deixés més diners en un equip bo. Li vaig contestar quelcom de l'estil per a què, si la majoria de cops que poso música estic teclejant el PC o els veïns s'estan barallant a crits?

Malos tiempos para la lírica.

Salut i sort,
Ivan.